La celebració de San Isidro, una setmana després de la supressió del Premio Nacional de Tauromaquia, es va convertir en una ocasió immillorable per seguir discutint sobre el sentit i l’actualització de les tradicions que havia apuntat en aquesta reflexió sobre Lorca, els toros i les tradicions. Al metro, camí de la Pradera de San Isidro, em vaig veure rodejat de centenars de joves vestits de chulapos i chulapas -amb gorres, clavells i mantons de Manila- i vaig piular un missatge a Twitter (ara X) on deia que “la ciutat de Madrid té una relació diferent amb la tradició i m’agrada”.
De forma inesperada, la piulada va generar una reacció furibunda. Centenars de persones em van insultar i acusar d’espanyolisme, de provincianisme i d’haver dissolt, jo solet, totes les bones i belles tradicions catalanes, sempre en nom de la suposada modernor dels comuns. Ben bé com si el BAM o la Biennal del Pensament, i no les dinàmiques històriques de desterritorialització i globalització del consum sota el capitalisme neoliberal, haguessin acabat amb els elements més identitaris del folklore català. El meu missatge, per descomptat, no establia un greuge comparatiu entre les tradicions d’aquí i d’allà. Tampoc era la celebració d’un costumisme nacional que a Catalunya s’hauria rebutjat per identitatari, carca i neorranci.
De fet, lluny de celebrar una autenticitat perduda, que suposaria acceptar el marc d’un relat essencialista sobre les tradicions, la piulada apuntava a un lloc ben diferent: no a la conservació d’una hipotètica puresa cultural, no a la reivindicació d’un passat inalterat, sinó a la importància de la transformació (fins i tot carnavalesca!) de la tradició.
Ho explicava la periodista Raquel Peláez aquell mateix dia a El País: el “neochulapisme” i “la Pradera cuqui”, que aplega milers de famílies fent picnic sobre la gespa, no és el símptoma d’un moviment regressiu, de replegament identitari, lligat al xovinisme madrilista d’Ayuso i el conservadorisme recalcitrant dels governs de l’Ajuntament i la Comunitat. En contra del que pot semblar, San Isidro no és una tradició conservada en àmbar, una celebració excepcionalement resilient que ha resistit el pas dels segles sense que ningú aconseguís modificar-la. Ben al contrari: el San Isidro actual és un invent recent. La recuperació estetitzant dels vestits tradicionals no neix d’una reivindicació d’un tradicionalisme popular i populista, sinó de la reinvenció i transformació de la tradició, especialment des dels anys que Manuela Carmena va ser alcaldessa.
Un exemple magnífic d’aquestes tradicions retrobades podrien ser els correfocs, que avui identifiquem com un pilar de la cultura popular catalana, i que s’estenen per tota la geografia, íntimament lligats a l’associacionisme veïnal i la cultura comunitària. Els correfocs són, també, un invent recent. Neixen a les Festes de la Mercè de l’any 1978, com a part de l’esforç d’activistes culturals i membres dels Comediants per repensar les tradicions populars. La idea era fer evolucionar el ball de diables clàssic, un espectacle que es la història del qual es remunta al teatre medieval, per incloure al públic a la representació i dotar-lo de moviment, com si fos una processó.
Aquesta relació creativa amb la tradició també la podem veure, per exemple, en les diferents actualitzacions del Cant de la Sibil·la que han fet artistes com Maria Arnal, en l’experimentació de Tarta Relena amb cançons tradicionals del mediterrani o en la barreja radical de tradició i modernitat en la música de les mallorquines Júlia Colom i Maria Hein. I és aquesta la relació amb les tradicions populars la que jo reivindico: una relació transformadora, festiva i irreverent amb els elements clàssics, que lluny de la voluntat de puresa o conservació aconsegueix portar-la al present, fer-la viva i ampliar, així, l’espectre del que anomenem cultura popular.
Per tot això, cal evitar que el debat sobre les tradicions culturals es faci des de la nostàlgia, des de la mirada crepuscular del temps perdut, perquè les tradicions perdudes del nostàlgic són la mistificació d’una realitat que només existeix com una fantasia reaccionària. Si volem conservar les tradicions, ja sigui a Barcelona, a Madrid, a Lugo o a Sevilla, el que necessitem és transformar-les, reinventar-les, desafiar-les des d’una contemporaneïtat radical.
Viva San Isidro i visca la Mercè!