Ara fa dos anys, amb un marge estret, CiU guanyava les eleccions municipals a Barcelona i desplaçava als governs d’esquerres que havien governat la ciutat, liderats pel PSC, durant més de tres dècades. A la ciutat s’havia instal·lat la sensació que el model Barcelona, artífex de la transformació olímpica, s’havia anat esgotant i tocava buscar-li relleu i Trias, que ja portava vuit anys a la oposició municipal, va aconseguir fer-se amb la vara d’alcalde. Dos anys després, la sensació és que s’han frustrat les expectatives de canvi i que l’alcalde no ha aconseguit consolidar la seva posició ni el seu lideratge al capdavant de la ciutat. Més enllà dels errors, dels acords vergonyants amb el PP o de l’increment del deute de la Generalitat fins a xifres inconcebibles, la figura de l’alcalde ha anat esvaint-se fins a desaparèixer qualsevol mena d’energia o proposta política d’un cert relleu. De fet, hi ha un gest inicial que, llegit avui, pot explicar moltes coses: al prendre possessió del càrrec, Trias va decidir no presidir els plens municipals i quedar-se al mateix escó que havia ocupat com a cap de la oposició. Una manera subtil d’indicar que la seva aportació ja estava feta –guanyar les eleccions– i que, ara, s’haurien d’arremangar els altres. Des d’aleshores hem tingut un alcalde absent, que regna però governa ben poc; que manté l’olfacte polític del gat vell però, en canvi, no aconsegueix entendre la realitat complexa de la ciutat, ni és capaç de proposar un projecte global que aprofiti l’enorme potencial de Barcelona.

Tant és així que s’ha instal·lat a la ciutat la sensació que cal trobar un nou alcalde. Barcelona necessita algú que sàpiga aprofitar tot el seu potencial, sigui capaç de liderar un nou projecte urbà adaptat al context d’una crisi salvatge de la que no en sortirem sense la força de la capital i recuperi l’energia d’una ciutat que s’està apagant. Les elits comencen a inquietar-se davant la passivitat municipal o la subordinació a la Generalitat (el regal dels 25 milions d’euros al govern de Mas ha fet molt mal), i es disparen els rumors sobre com CiU afrontarà les eleccions del 2015. Les travesses sobre qui són els regidors més ben situats es combinen amb altres noms de l’escena política catalana, entre els que destaca Duran i Lleida com a home que podria deixar Madrid per Barcelona, o Ferran Mascarell, que ja sembla el candidat etern a l’alcaldia.

Malgrat la partida principal és en clau nacional, també hi ha moviments en el tauler barceloní de l’esquerra. ERC s’ho pensa i ja fa mesos que sonen diferents noms per encapçalar les seves llistes a les properes municipals a Barcelona. A ICV, a qui li sembla possible el sorpasso al PSC, se li escapen molts vots cap a les CUP i juga amb la idea d’una gran aliança d’esquerres (a l’estil de la Siryza grega), qui sap si encapçalada per algun nom associat a les grans mobilitzacions socials. El PSC, per la seva banda, ha dibuixat el camí per triar el seu candidat: la celebració d’unes primàries obertes a tota la ciutadania. Molts comencen a sondejar suports per decidir donar el pas, es calculen temps i estratègies, s’analitzen els corrents de fons de la política catalana i, lògicament, s’observen amb detall les enquestes d’opinió. En tots els partits hi ha molt càlcul, potser massa. Val la pena, en aquest sentit, deixar apuntades tres coses: la primera és que, segons tots els sondejos, és del tot possible que l’esquerra s’imposi al 2015 a Barcelona; la segona, que per tal d’aconseguir-ho és indispensable un nou projecte de ciutat que garanteixi corregir la desigualtat social –avui absolutament disparada– i retorni als ciutadans l’esperança cap el futur, i la tercera, que l’esquerra ha d’oferir noves maneres de fer política que escurcin les distàncies entre representants i representats.

L’aventura és apassionant. Jo, sense calcular-ho gaire, ja he fet el pas de postular-me. No em mou la política en un sentit abstracte sinó l’ànim de promoure el debat al voltant de la ciutat, la disposició a parar la orella a tots els racons de Barcelona, i el gust per trobar les complicitats necessàries per construir un projecte que permeti a la ciutat tornar a aixecar el vol. En un moment o altre estic segur que les esquerres haurem de tornar a remar plegades a favor de Barcelona, especialment ara que les dinàmiques del mercat posen en perill la condició de ciutat, amenacen la cohesió social i banalitzen la vitalitat urbana. Sigui com sigui, fem-ho possible.