Entrevista de Guillem Carol al The New Barcelona Post
El número 2 de BComú sosté que el principal objectiu que té un ajuntament és “aconseguir que la ciutat continuï sent un lloc per viure”. Defensa que l’habitatge s’ha de considerar un dret, com la salut o l’educació, i que Barcelona no pot basar tota la seva activitat econòmica en el turisme, ja que “tindrem salaris baixos i una ciutat per ser usada i no per ser viscuda”.
A les portes de les eleccions municipals del 28 de maig, un dels debats més presents a l’agenda mediàtica gira al voltant de les grans transformacions urbanes del projecte Superilla Barcelona. De totes les actuacions, la de l’Eixample és la que genera més declaracions i titulars. Però, al contrari del que es pugui pensar si només s’escolta els seus detractors, el concepte Superilla Barcelona defineix un model per a tota la ciutat, amb actuacions a la Meridiana; al carrer de Pi i Margall; al marge dret del Besòs; al Port Olímpic; protegint escoles; o a l’antiga fàbrica Mercedes-Benz. Paradoxalment, els mateixos que obvien aquestes transformacions arreu de la ciutat i volen centrar el debat en l’Eixample ens acusen d’haver oblidat els barris de la ciutat. Un argument que, en boca de qui va destinar grans inversions a canviar les llambordes de la Diagonal o de qui s’oposa a la unió del tramvia, que connectaria molts d’aquests barris de punta a punta de la ciutat, és una mica ridícul. Perquè alhora, a part de la multitud d’actuacions per tota Barcelona en la gestió pública ordinària, el govern d’Ada Colau ha impulsat el Pla de barris, un projecte extraordinari amb una dotació de 300 milions d’euros amb l’objectiu de reduir les desigualtats territorials a la ciutat davant l’augment evident dels factors de vulnerabilitat als barris amb rendes més baixes de Barcelona durant les darreres dècades.
Entrevista d’Arnau Nadeu del diari Línia.
Una conversa amb el director editorial dels diaris Línia, Arnau Nadeu, en el marc del cicle de conferències La ciutat metropolitana: progrés i futur, a l’Espai Línia. La mà dreta de l’alcaldessa Ada Colau, tot i reconèixer-se com una persona autocrítica, va considerar que a dos mesos de les eleccions era moment de treure pit de les polítiques que han impulsat els darrers vuit anys.
Enllaç a l’entrevista
L’any 2015, per sorpresa de molts, la victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals va iniciar una de les transformacions més importants que Barcelona ha experimentat en període democràtic. L’anterior, la transformació olímpica, va aconseguir atrapar els endarreriments produïts pel franquisme, va executar moltes inversions necessàries i va obrir la ciutat al mar.
Si fem memòria, en aquella campanya de fa vuit anys, Barcelona en Comú va sacsejar la inèrcia de l’agenda política de la ciutat amb propostes decidides en àmbits com l’habitatge, l’emergència climàtica, els drets socials o la mobilitat. En aquests dos mandats, un dels èxits dels comuns ha estat, precisament, canviar, en el conjunt de forces polítiques, el marc de les prioritats de Barcelona.
Hem patit un estiu amb temperatures molt superiors a la mitjana i extremadament sec, amb onada de calor rere onada de calor, grans incendis i fenòmens extraordinaris com la pedregada de dimarts. Totes les dades demostren que el canvi climàtic no és un escenari de futur, sinó que és una realitat present. Malgrat que en aparença hi ha un ampli consens al voltant de la crisi climàtica, l’agenda per adaptar la ciutat al canvi climàtic i, alhora, mitigar els seus efectes més contraproduents ha conviscut amb propostes que anaven justament contra aquests objectius. L’exemple més alarmant és la voluntat d’alguns d’ampliar l’aeroport del Prat, que demostra que hi ha sectors a la ciutat i al país que es limiten a adjectivar de sostenible qualsevol projecte, a lluir el pin dels Objectius de Desenvolupament Sostenible i a desacreditar, i fins i tot judicialitzar, el canvi de model de ciutat i el desplegament de mesures imprescindibles en l’actual context.
Durant la primera quinzena de febrer, des del govern municipal de Barcelona vam anunciar l’inici d’algunes de les obres emblemàtiques que faran realitat un model de ciutat adaptat al segle XXI. Una ciutat necessàriament més verda i sostenible, amb un espai públic més amable per als vianants i més resilient als reptes climàtics i sanitaris que ja estem patint. Després de sis anys de govern de l’alcaldessa Colau, es comença a materialitzar allò que es podia intuir després de la victòria electoral del maig de 2015. L’agenda del canvi tenia una transcendència molt important, i ara es concreta amb un projecte de transformació de la ciutat inèdit des de la transformació olímpica dels anys 80. Aquest impuls parteix d’un municipalisme convençut que no es governa per administrar sinó per donar respostes als nous reptes plantejats.
En aquest article que em publica La Vanguardia miro d’obrir el debat al voltant de la transformació de l’Eixample i de la ciutat. Continua llegint