Arxiu d'etiquetes: Sobiranisme

El meu PSC

Publicat el per

 

Catalanista, socialdemòcrata, dialogant, plural i federal

Ahir dissabte vaig anunciar públicament que tenia els avals necessaris per presentar-me a les primàries del PSC per triar candidat a l’alcaldia de Barcelona. Abans que res, un sincer agraïment a tots aquells que m’heu avalat -si algú vol fer-ho, encara hi és a temps!- i, molt especialment, a tots els que m’heu ajudat a aconseguir-ho. No serà fàcil però ara cal transformar els centenars d’avals en milers de vots el pròxim 29 de març.

En les múltiples converses que estic tenint aquestes setmanes he explicat el meu Contracte amb Barcelona, he relatat com l’Ajuntament pot combatre la creixent desigualtat a la ciutat, la importància dels barris i la gran metròpoli, la necessitat que Barcelona funcioni com una capital d’Estat mirant de fit a fit les grans ciutats europees, la importància dels governs locals en el camí cap a la radicalitat democràtica. He parlat del Besòs i del Parc Agrari del Llobregat, de les Glòries i el comerç històric, de l’educació de dues velocitats, de la malnutrició infantil i la xacra dels desnonaments, de la indústria i els riscs del turisme, de l’economia col·laborativa i de l’aposta per municipalitzar l’energia. I ho he fet amb empresaris i treballadors, amb mestres i jutges, amb economistes i arquitectes, amb joves i gent gran, amb militants i simpatitzants i amb ex de les dues categories. Fins i tot amb militants que han deixat de simpatitzar, i amb barcelonins progressistes i d’esquerres de sensibilitats i tendències molt diferents. És majoritari el sentiment que Trias no se’n surt; la subordinació de la ciutat a les dinàmiques del mercat i al Govern de la Generalitat, enerva als barcelonins. El clàssic “això és un desastre” de l’alcalde, després de prop de 3 anys al govern, fa sospitar de la seva incapacitat per fer-se amb el timó de la ciutat.

Amb aquest panorama, hauria de ser fàcil imaginar el retorn de l’esquerra al Govern municipal, el maig del 2015. Però quasi totes les converses acaben de la mateixa manera: “Vols dir que tot això és possible amb el PSC actual?” Ja hi som! Hi ha qui diu que amb aquesta marca ja no hi ha res a fer, que o s’ha de trencar o buscar aixopluc en alguna altra formació política de l’esquerra catalana. Deixeu-me dir-vos quins són els tres arguments que he utilitzat per respondre a tothom, fins i tot a mi mateix, i continuar pensant que el PSC ha de tenir, encara, una darrera oportunitat.

  • El problema no és el partit sinó la seva direcció. Un militant ho deia amb l’excés de qui està molt emprenyat: “És tan dolent el Trias per Barcelona, com el Navarro ho és pel PSC.” El vot a Madrid a la proposició d’UPyD, i la sorprenent mitja disculpa de l’endemà, avalaria la tesi que la direcció ha perdut el nord. Però no em canso de repetir que el partit és molt més que la seva direcció actual. El socialisme a Catalunya és un procés de progressiva agregació de sensibilitats diferents entorn del catalanisme d’esquerres. Defensar les llibertats de Catalunya i els drets socials dels ciutadans han estat, pel PSC, la mateixa cosa. Aquesta tradició, que arrenca abans de la mateixa fundació del partit, té un passat carregat de moments brillants i servei al país, però el més important és que continua sent indispensable per afrontar el futur. Raimon Obiols ho ha dit amb la seva característica capacitat de síntesi: “Per carregar-se un partit només es necessita un dia; per construir-lo, tota una vida”. Em resistiré a abandonar aquesta genuïna manera de fer de l’esquerra, plena de contradiccions, encerts i errors, però que ha teixit, com cap altre, la cohesió social i cultural a Catalunya
  • El PSC ha entès com ningú la ciutat. La tradició que uneix catalanisme i drets socials és urbana per definició i posa la condició de ciutadà per davant de qualsevol altra consideració. Tarradellas exclamava, des del balcó: “Ciutadans de Catalunya…”. La ciutat és el terreny de joc del conflicte social i cultural, per això qualsevol nacionalisme essencialista topa amb la complexitat urbana. El pitjor nacionalisme espanyol va convertir Madrid en una gran bombolla del totxo, el nacionalisme català ha mirat amb malfiança a Barcelona i ara la subordina al govern veí i al mercat desbocat. Fa pocs dies, un alt dirigent d’ERC em reconeixia: “Ens falten urbanites”. Els costarà trobar-los: ERC ho subordina tot a la independència; el catalanisme urbà sempre fa anar de la mà drets socials i drets nacionals, o la ciutat i el país. Ara que el PSC viu hores baixes el debat de la ciutat ha desaparegut d’escena.
  • El PSC s’ha empetitit molt els darrers anys, però continua viu i amb representants dels components bàsics que el van fer néixer: les classes i sectors populars i les capes professionals més dinàmiques de la societat. He parlat amb molts militants i, encara que la majoria segueix sent fidel a l’autoritat orgànica, el vincle s’afebleix i molts parlen de la necessitat de canvis, d’obrir-se, de deixar de parlar de disciplina i expulsions, de la necessitat de no quedar fora del catalanisme actual… El PSC, avui, és petit, però continua sent la força política d’esquerres més diversa, amb antenes a sectors i territoris més diferents. Als que em diuen que s’ha d’inventar un de nou, els hi dic que per començar en vull un d’igual al PSC actual, ni més petit ni més homogeni. Ho he dit centenars de vegades, a mi no em sobra ningú.

Una tradició potent, la més capaç d’entendre i representar la complexitat urbana, afeblida, però que encara manté molts dels actius que abans la van fer gran, no s’ha d’abandonar. El que cal és redreçar-la i actualitzar-la. Barcelona i Catalunya necessiten un PSC potent, amb relacions fraternals amb el socialisme espanyol i europeu però sense cap mena de subordinació, alineada indiscutiblement amb el dret a decidir i al costat de les forces polítiques catalanes que el defensen i, alhora, al costat dels que denuncien el desmantellament de l’Estat del Benestar i la fractura social a casa nostra. Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons.

Les primàries són una oportunitat indiscutible, un camp obert, per a respondre amb contundència a la direcció actual. Hi vaig amb dos propòsits: validar un projecte per Barcelona de combat a la desigualtat, i un clam popular per tal que el PSC torni a col·locar-se en el centre del catalanisme contemporani. El PSC no ha de tenir por a cap graó de sobirania, de la mateixa manera que mai ha posat límits a la justícia social. Barcelona i Catalunya, en la cruïlla actual, necessiten un socialisme que no dubti ni davant la necessitat d’una renda mínima garantida ni del dret a decidir. Una va amb l’altra. Aquesta és la nostra raó de ser.

El PSOE i Catalunya

Publicat el per

Diumenge passat, com si estigués prèviament planificat, teníem Susana Díaz i Felipe González. Al matí, la presidenta andalusa a La Farga de L’Hospitalet defensant la reforma federal de la Constitució per resoldre els problemes entre Catalunya i Espanya; al vespre, en el sempre necessari Salvados, l’expresident espanyol cara a cara amb Artur Mas, on va deixar anar la sentència definitiva: “La via hacia la autodeterminación es inexistente”. Dilluns, discretament, Alfredo Pérez Rubalcaba es reunia amb les elits econòmiques catalanes per mirar d’acostar posicions en el conflicte. Cal acceptar, cal reconèixer, una evidència inapel·lable: el PSOE, molt més que el PP, és conscient del desafiament que Catalunya està plantejant i comença a dibuixar una estratègia per fer-hi front. La reforma de la Constitució en clau federal és el contingut -encara que de moment massa imprecís si atenem al document de Granada-, però el més important són els gestos, més o menys evidents, en totes tres intervencions, adreçats a convertir en impossible els objectius de l’adversari.

El cara a cara de Mas i González envia un missatge diàfan: per banda socialista és el PSOE qui ocupa la posició de contrapart al Govern de Catalunya. Rubalcaba reunit amb el G6 català rubricava l’estratègia. Hi ha vida intel·ligent a Ferraz i saben generar els marcs que poden influir en l’opinió pública. Mentrestant, Susana Díaz –que va mirar d’emular els banys de masses de González en el passat, encara que justet va arribar a convocar un miler de ciutadans- era a qui li tocava posar els sempre perillosos sentiments damunt la taula. La missió encarregada a González, l’actiu simbòlicament més important del socialisme espanyol, era enterrar la possibilitat de la secessió fins i tot amb un recurs excessiu i injustificable: l’esment tangencial als Balcans. Rubalcaba, al seu torn, escenificava que és el PSOE i no el PP qui disposa dels ponts de diàleg amb les elits catalanes. L’estratègia és bona, però em temo que antiga: aconseguir convèncer que la independència és impossible, i així fer aparèixer el federalisme com l’opció viable i possible. Sembla pensada per a la Catalunya d’abans de la sentència del Tribunal Constitucional i obvia tot el que ha passat després. L’esment primet, dit com un murmuri, de Susana Díaz als possibles errors en el procés de l’Estatut en són una bona prova. El murri d’en Maragall ha deixat plantada una bomba de neutrons que difícilment es resoldrà entre despatxos i dosis de Lakoff.

A la banda del PP només García-Margallo sembla que s’ha adonat compte de la importància del conflicte. Primer, contribuint a internacionalitzar-lo amb el famós i extens informe enviat a les ambaixades; després, fa pocs dies, en el mateix Congrés negant qualsevol possibilitat de consulta -coincidint amb el PSOE-. En comptes d’oferir alguna cosa per reconduir el malestar d’una gran majoria de catalans, que és el que intenta el PSOE, el ministre ens deia que l’única possibilitat és la declaració unilateral, fet que deixaria als catalans aïllats, fora del món, i blanc de totes les desgràcies imaginables. La por els permet, a més, iniciar un procés de recentralització. I fer-ho sense manies!

Sens dubte, són dues estratègies ben diferents però que parteixen d’un mateix supòsit: la impossibilitat de la consulta i, conseqüentment, de la independència. Sigui de males maneres o amb la retòrica sofisticada del vell poder socialista espanyol hi ha un objectiu comú: convèncer als catalans que hem triat una via equivocada.

La sensació és que l’estratègia no té en compte una dada central, rellevant: la re politització de la societat. La crisi i la sensació d’estafa cap aquells que ens deien que el creixement no era una situació conjuntural sinó l’estat natural de les coses, ha provocat un efecte social que esclatava en les mobilitzacions del 15M i que està tenint continuïtat amb l’activa presència dels moviments socials en la vida política del país: des de la PAH a Gamonal. Àmplies capes de ciutadans ja no es miren el teatre de la política institucional com quelcom aliè a la seva realitat, sinó que volen influir-hi activament. El “No ens representen” és la bufetada més contundent que ha rebut la tendra democràcia sorgida dels pactes de la Transició. El sobiranisme (que de cap manera es pot confondre amb CiU i el president Mas) també s’alimenta del mateix malestar, amb un PP que no deixa cap ocasió per excitar-lo. Sigui com sigui, l’estratègia cuinada a Ferraz és molt dubtós que pugui capgirar les tornes i fer baixar el suflé. Avui, la ciutadania té ganes de decidir sobre moltes coses i, en bona part, ha perdut la confiança en aquells als que els hi delegava aquesta capacitat. Pensar que els ciutadans avui acceptaran un acord entre les elits de banda i banda és ingenu. I, afegeixo, preocupant si és l’esquerra la que encapçala aquesta via.

L’aposta per una Espanya federal, en el context contemporani, només pot triomfar -i tant de bo que passés!- si l’Estat accepta el seu caràcter plurinacional, reconeix Catalunya com a nació i accepta que la decisió final de Catalunya estarà en mans dels seus ciutadans. La via anglesa. És més, aquest camí és el que pot significar una regeneració a Espanya i superar una crisi que va més enllà de la dimensió econòmica. Dissabte passat, una piulada de Jordi Évole ho definia amb humor: “Hoy España se ha levantado con una rampa”. No crec que hi hagi volta de full, i em sap molt greu que l’esquerra espanyola no encapçali amb valentia una autèntica regeneració política i territorial. Per Barcelona també és essencial doncs el model dels anys 80 va créixer simultàniament a la transformació profunda del conjunt de la Península. La ciutat, aleshores, jugava a competir la capitalitat amb Madrid. Espanya, ja llavors, va ser poc generosa i de seguida va tornar a l’aposta unívoca a favor de Madrid. Allò que no es ressol, torna; i avui Barcelona només pot tornar a treure tot el seu potencial com a capital d’estat. La vol Espanya d’igual a igual amb Madrid?

Entre tant, la direcció del PSC s’esvaeix. Si l’estratègia és la del PSOE, només queda el paper de portar els papers. No hi ha cap acritud, només una tristesa immensa.

Barcelona, capital d’Estat

Publicat el per

Catalunya es troba en una cruïlla molt important en relació a Espanya. Les relacions entre ambdues nacions, en termes econòmics i culturals, són indiscutibles i cal preservar-les, però el desig del ple reconeixement nacional de Catalunya i la capacitat de governar el seu futur dins el marc europeu són cada vegada més majoritàries. Barcelona està al bell mig d’un conflicte en el que hi té molt a dir. Disposar d’una gran capital amb capacitat de projecció internacional ha permès a Catalunya preservar els seus trets diferencials i la seva condició de nació. Barcelona ha estat el principal pont cultural entre la cultura catalana i castellana, fruit dels innombrables intercanvis que es produeixen en una ciutat com la nostra, feta de gent amb orígens molt diversos. El cosmopolitisme de la nostra ciutat ve d’aquesta condició de terra de pas, d’acomodar una diversitat cada vegada més àmplia de ciutadans, que ha afavorit una cultura oberta i plural, hibrida i mestissa, sense deixar de ser (encara que els guardians de les essències ho posin en dubte) capital de Catalunya i de la cultura catalana.

Per contra, Barcelona no ha tingut mai un Estat ni un govern que la protegís i afavorís el desplegament de tot el seu potencial: ni Espanya, entestada en una visió radial del l’Estat amb predomini exclusiu de Madrid, ni, paradoxalment, una determinada Catalunya, que ha vist amb por les dimensions, la diversitat i les fortaleses que adquiria la seva pròpia capital. Barcelona, en l’apassionant context actual, ha d’esdevenir una capital d’Estat que miri de fit a fit les grans capitals europees: avui encapçala la lliga de les segones ciutats del continent, demà ha de poder entrar per mèrits propis a la primera divisió de les ciutats internacionals. Un país petit com Catalunya també es juga el seu futur en la mesura que sigui capaç de permetre desplegar tot el seu potencial a la seva capital. En aquest sentit, apunto tres grans apostes irrenunciables.

Un projecte per a la ciutat gran, la regió metropolitana de Barcelona. Les ciutats contemporànies han superat el municipi esdevenint àrees urbanes de límits difosos i sovint amb greus mancances de govern. El projecte per a la Barcelona d’aquest segle només es pot dibuixar a escala metropolitana i exigeix uns instruments de govern forts, que puguin actuar i disposin de la mateixa legitimitat democràtica, la mateixa dels governs municipals. Per reforçar el nou govern de l’Àrea Metropolitana és necessari que el seu president/alcalde sigui triat per sufragi universal. Difícilment, sense la legitimitat directa de les urnes, pot endegar la integració urbana que requereix l’Àrea Metropolitana de Barcelona per afrontar els reptes contemporanis. L’urbanisme ha estat l’eina democràtica de fer ciutat: per equilibrar les funcions del territori, per articular planejaments que contenen i endrecen el creixement, per establir els eixos que articulen la mobilitat i, sobretot, per limitar els excessos del mercat sobre el sòl i l’espai públic urbà. Aquestes funcions, avui s’han de fer, sobretot, des de la dimensió metropolitana. Quatre exemples, quatre propostes: cal establir les noves àrees de centralitat urbana que articulin la ciutat sencera –el Pla Besòs, amb la Sagrera i l’antiga tèrmica, és possiblement el més significatiu–; cal una estratègia pel reciclatge del conjunt de polígons industrials escampats en el territori; cal un Pla de Turisme metropolità que permeti una gestió activa i la distribució d’aquesta activitat per tot el territori de la ciutat; un Pla de Comerç que pretegeixi el comerç singular amb valor històric i impedeixi que les grans superfícies comercials fagocitin el comerç de proximitat.

L’aposta per la capitalitat cultural de Barcelona. Si en alguna cosa Barcelona pot excel·lir i projectar-se és en la dimensió cultural. Aquesta ha de ser, però, una aposta que contempli la cultura com a motor de transformació social i de conformació d’un pensament crític. Quan s’apel·la a la capacitat creativa de la cultura té sentit si s’identifica com la dimensió que ens ha de permetre entendre i inventar maneres de llegir la realitat i transformar-la. En aquesta lògica, que defuig la banalitat i l’entreteniment vacu, han de jugar un paper clau els grans equipaments de la ciutat –molts d’ells amb la funció de proposar-nos noves maneres de visitar i llegir la nostra tradició artística i el nostre passat històric–, però també les múltiples iniciatives que habiten al sotabosc cultural de la ciutat, on es troben avui els vertaders pols creatius i d’innovació barcelonins. Entendre la ciutat com a laboratori més que com a museu i apostar per una participació activa del conjunt de la ciutadania és el que pot permetre recuperar la vitalitat cultural característica de Barcelona. El món espera que Barcelona esdevingui punta de llança del que ha d’arribar de nou: en el teatre, en les arts visuals, en la música o en l’audiovisual. La dimensió social de la cultura fa que aquest objectiu no només estigui en mans dels creadors i del sector de la cultura: avui ha de ser una onada que sacsegi la societat sencera.

Una aposta metropolitana pel transport públic. En les darreres dècades s’han fet passes molt importants per millorar les connexions de l’àrea de Barcelona. El nou aeroport, la transformació del port, l’arribada de l’alta velocitat i la connexió amb Europa, han permès fer un gran salt en la connectivitat de la ciutat. Aquesta realitat malauradament té un anvers: les mancances estructurals del transport públic en clau metropolitana, que obliguen a un ús excessiu del transport privat. Completar la Línia 9 del metro i una xarxa de rodalies a l’alçada de les necessitats són, sens dubte, les prioritats fonamentals de la mobilitat barcelonina. S’ha de millorar la xarxa d’autobusos amb l’aposta octogonal i fer un salt qualitatiu en adaptar la ciutat a l’ús de la bicicleta, però la realitat és que sense una malla integrada de transport públic que abasti tota la regió metropolitana serà molt difícil limitar sensiblement l’ús del cotxe privat a la ciutat i impedir, per exemple, els episodis de contaminació atmosfèrica que es repeteixen periòdicament. El servei de transport públic és un dels pilars del dret a la ciutat. I aquest servei s’ha de poder prestar garantint que cap col·lectiu en queda exclòs. Per això cal un finançament suficient que garanteixi la qualitat del servei i reverteixi en unes tarifes assequibles al conjunt de la ciutadania. El deute acumulat i el dèficit anual de Transports Metropolitans de Barcelona no poden recaure, com ara està passant, en les butxaques dels usuaris: impedim el compliment al dret al transport públic i, alhora, fem un flac favor a la salut ambiental de la ciutat.

El muntacàrregues de Nicaragua

Publicat el per

Divendres passat, al Plenari municipal, vaig tornar a dissentir de la posició oficial del meu partit en relació a la consulta. A mi la pregunta m’inclou, i a tots als que no els hi agrada, els demano el mateix: que en proposin una altra. Fins al moment no he trobat una alternativa millor. Estic d’acord que ha de ser un procés acordat amb l’Estat espanyol però, atès l’immobilisme que el caracteritza, no em sembla malament que es faci tota la pressió política per tal que algun dia s’assegui en una taula per dialogar. Demanar que el primer pas per arribar a la consulta sigui l’acord amb l’Estat és sinònim de renunciar-hi sinó va acompanyat d’una actitud bel·ligerant contra aquest immobilisme. Federalistes i independentistes hem d’anar junts durant bona part del viatge; fins i tot és possible que trobem alguna estació prou confortable on aturar-nos plegats a passar-hi una temporada. En aquesta aventura s’hi han apuntat molts socialistes i, el que està en joc ara, és si el PSC vol continuar representant-los.

Aquests són els motius, prou coneguts, de les meves diferències amb l’actual direcció del PSC, però la qüestió és si això justifica el vot diferenciat; és a dir, trencar la disciplina de Grup. La cultura orgànica dels partits s’hi oposa categòricament: el debat ha de ser intern i cap a fora només pot existir una sola veu. Anar a la contra sempre és incòmode, genera incomprensió i enuig, i un dubte permanent al voltant de si realment estàs actuant correctament. Convé, ara, explicar-vos els motius principals del meu gest de divendres. La veu d’un partit d’esquerres ha d’expressar la síntesi de la pluralitat. Aquesta és la manera que tots aquells sectors de la societat, a qui s’aspira a representar, s’hi sentin identificats. Quan no ho fa i aplica l’aritmètica dels consells i òrgans de direcció, les sensibilitats excloses van incrementant la seva distància, fins a desentendre’s de la que havia estat la seva formació política. I el partit es va fent cada dia més petit. Quan això passa justifica la dissidència en benefici de l’organització: és el darrer crit d’uns pocs per aturar la diàspora.

Un partit són uns principis, uns valors i un camí recorregut. El PSC són els seus documents fundacionals i les seves resolucions polítiques, però també l’itinerari -amb encerts i errors- de com s’han dut a la pràctica les idees que proposa. En definitiva, una tradició política feta de noms propis i de decisions. Per mi, ja ho he dit algunes vegades, el símbol més genuí del PSC és el muntacàrregues de Nicaragua: un vell elevador industrial, ampli i ventilat, per tal que hi càpiga tothom; que puja i baixa a poc a poc, donant temps per pensar i conversar, folrat de les imatges i les cares que han fet gran la meva força política. Si creus que les decisions que es prenen et deixen fora del vell muntacàrregues socialista, també està justificat dissentir.

Vivim temps convulsos on, cal dir-ho, el PSC és més necessari que mai. Hi ha una darrera oportunitat a les primàries de la capital on es posaran en joc projectes per la ciutat, visions al voltant de Catalunya i, també, models diferents de partit i maneres de fer política. Com que es juguen a camp obert -poden votar tots els barcelonins que ho vulguin- és el moment de fer tornar a tots aquells que ens han anat abandonant darrerament. És la darrera oportunitat per recuperar la tradició del PSC, la que va desplegar-se a Barcelona i la que ha sabut unir justícia social i drets nacionals. És per això –i enceto així, amb el seu permís, la precampanya- que no estic d’acord amb el títol de l’article que Jaume Collboni publicava ahir, No és política. És Barcelona. I tant que ho és! A Barcelona, és l’hora de la Política.

Cataluña se va… El País, 19 de desembre de 2013

Publicat el per

Ahora que a Madrid ya ni le queda la locura de Eurovegas para ir a ninguna parte, Cataluña amenaza con largarse. Cuando España entra en crisis se agudiza el centralismo y Cataluña hace las maletas. En ese paisaje, Barcelona desaparece engullida por la pelea entre naciones y un alcalde ausente que sigue sin entenderla. La antigua tradición federal siempre se resistirá al doble ‘sí’ porque le es imposible desentenderse de nada ni de nadie, pero la respuesta española al último envite de Maragall está por construir. Ni la propuesta de Granada ni la cerrazón popular sirven: el referéndum frustrado del Estatut exige volver a preguntar para recomponer un fiasco democrático. Cataluña exige su pleno reconocimiento nacional y Barcelona poder jugar con las herramientas de capital de Estado. Decía Maragall: “Que los conservadores de las esencias patrióticas de un lado y de otro del Ebro estén tranquilos. No hemos de romper nada. Pero estiraremos la cuerda que nos lleva hacia Europa y hacia un nuevo patriotismo, el de los derechos sociales, el de la dignidad efectivamente reconocida allí donde cuenta, en el barrio, en la escuela, en el acceso a la vivienda, en el envejecer cerca de casa”.

Article El País

Barcelona, el dia del Consell Nacional

Publicat el per

La setmana passada, en una de les trobades amb militants del PSC que faig cara a les primàries, algú em va fer la reflexió següent: “A molts precandidats els pregunto el perquè del seu viatge de la política catalana a la local; a tu, en canvi, et preguntaria el contrari: els motius pels quals des de la política local no pares d’opinar sobre la qüestió nacional”. Recordo més la pregunta que la meva resposta que, improvisada, venia a dir que algú que vol ser alcalde de Barcelona necessàriament ha de tenir opinió sobre allò que està passant al país. Aquesta pregunta m’ha acompanyat al llarg d’aquest cap de setmana, competint amb una altra idea aparentment contradictòria: no em plantejo ni les primàries ni la possible candidatura a l’alcaldia com un esglaó d’una carrera política de més llarg abast.

Començo i acabaré a la meva ciutat, convençut que si alguna cosa puc oferir és mirar de contribuir a bastir un projecte, des de l’esquerra, per la Barcelona global. Els drets a la ciutat, avui, corren perill: la desigualtat que creix i la incapacitat dels poders públics a frenar els excessos d’un mercat que s’alimenta de la condició urbana dissolen la ciutat com a espai de convivència i on tothom pugui trobar les oportunitats per desenvolupar el seu projecte vital.  Com diria Lefebvre, el dret a la ciutat no pot concebre’s com un retorn a les ciutats tradicionals, sinó dret a la vida urbana, transformada, renovada. És aquesta transformació la que em mou a dedicar-me a Barcelona i a la vida municipal. Res més i res menys.

Tornem, però, a la qüestió de l’inici: ¿perquè parlar de Catalunya, del procés, de la relació amb Espanya, del sobiranisme federal o de qualsevol altre gir d’un tema que pot acabar sent aclaparador, si el meu àmbit d’actuació és la ciutat? Són tres les raons, que tenen una cosa en comú: la indissociable relació entre definir un projecte per Barcelona i una idea de país. No es pot pensar Barcelona sense Catalunya, i fora bo que tots els que proposen un futur o altre per Catalunya, no oblidessin pensar en la seva capital.

1. La Catalunya-ciutat noucentista responia, en certa manera, a una visió del país que mai s’ha acabat de trobar còmode amb la macrocefàlia barcelonina. Aquest debat tornava a la palestra amb l’esclat democràtic i, com diverses vegades he assenyalat, articulava el combat polític a Catalunya no en el clàssic dreta-esquerra sinó en Barcelona/Catalunya, cosmopolitisme/nacionalisme, mar/muntanya o Maragall/Pujol. Avui, immersos en una onada global i neoconservadora, aquest debat ha perdut sentit. Els propers anys o som capaços de posar la ciutat i el país al servei dels ciutadans o aquests quedaran a mercè dels interessos d’uns quants. Ni Barcelona ni Catalunya es podran definir per contraposició. L’esquerra ha de trobar la manera de teixir un relat comú i, per fer-ho, ha d’aprofitar la enorme energia popular que avui impregna el desig de més autogovern a Catalunya.

2. Fa un parell de setmanes afirmava que el problema català no existia. Avui afegeixo que, en les relacions entre Catalunya i Espanya, el problema principal és Barcelona. Precedida per una capitalitat cultural durant els darrers anys del franquisme que generava el boom llatinoamericà o la contracultura dels setanta, Barcelona encetava la democràcia amb voluntat de compartir capitalitat amb Madrid. Per una, la capital política; per l’altra, la cultural, i per ambdues, una capitalitat econòmica compartida. Front a la creença, potser ingènua, dels inicis democràtics, l’Estat ha construït un projecte política amb un únic centre, que fa de node de comunicacions globals, condensa les grans empreses i els pols econòmics i, progressivament, s’ha anat fent amb la capitalitat cultural concentrant la majoria dels recursos públics estatals. Barcelona ha de tornar a rebel·lar-se i exigir deixar d’ocupar una posició subsidiària. La mida de la Regió Metropolitana i el seu potencial econòmic i cultural la poden convertir en una capital del sud d’Europa i de la Mediterrània. Però per fer-ho necessita un Estat que hi jugui a favor. L’Europa de les ciutats és una idea suggerent però, avui per avui, són els estats els que atorguen capitalitat a les ciutats. Sense un canvi del status quo actual, Barcelona no podrà desplegar tot el seu potencial.

3. La ciutat és el terreny de joc de l’intercanvi cultural entre individus amb diversitat d’orígens i sensibilitats. La identitat de la ciutat, diu Josep Ramoneda, és la no-identitat, el lloc de la diversitat per excel·lència. Per contra, la nació té una identitat forjada per una cultura, una tradició i una llengua. En la relació entre una i l’altra hi ha qui creu que ha d’imposar-se la identitat-nació; per altres, la ciutat cosmopolita i oberta hauria de dissoldre la identitat nacional. Per mi és un diàleg complex en el que la tradició associada a la identitat catalana s’alimenta de manera permanent de les dinàmiques urbanes. Si aquest viatge d’anada i tornada funciona no hi ha fractura cultural a la societat sinó un procés permanent d’acomodació. Al nostre país aquest diàleg ha funcionat raonablement bé, i això explica que el catalanisme abraci un percentatge elevadíssim de la nostra societat. No ho hem de perdre de vista: els socialistes, al capdavant de les ciutats, n’hem estat un dels principals impulsors.

No he estat al Consell Nacional del PSC d’aquest diumenge, però mentre el seguia des de Bilbao a través de les xarxes socials, escrivia aquest post. Em sap greu veure el meu partit desorientat, per això prometo no fer altre soroll que posar una idea darrera l’altra al voltant de Barcelona i animar a tants com pugui que vinguin a votar a les primàries. Ens hi juguem Barcelona i, en certa manera, un socialisme que té aire de ciutat.

El ‘problema catalán’ no existe

Publicat el per

Sobre el tablero, la competencia de las diferentes denominaciones que hoy pretenden fijar la expresión del conflicto abierto entre Catalunya y España. Utilizo en este post la más repetida históricamente desde la Península, el problema catalán. Contiene, desde mi punto de vista, un error inicial, una suerte de pecado original desde el que difícilmente pueda surgir alguna idea alentadora de futuro: en Catalunya no vivimos en un problema, vivimos en una realidad tejida por una larga tradición cultural, social y política que ha decantado en nación; es decir, una sociedad articulada con conciencia de comunidad. Esto no es un problema y sí la causa de la vitalidad de nuestro país.

Fijémonos en los últimos datos de la encuesta que publicó hace unos días El Periódico de Catalunya. Si hacemos abstracción de siglas, posiciones políticas y dinámicas más o menos coyunturales, vemos que más del 80% de la población ocupa aquello que hemos denominado catalanismo, un espacio central y hegemónico que poco ha variado, en extensión, a lo largo de las últimas décadas. Antes, abrazaba del autonomismo a un independentismo residual; hoy, la horquilla pivota entre un nuevo statu quo de corte federal y la independencia.

El movimiento es la consecuencia de un ejercicio frustrado de soberanía, el referéndum del Estatut, inmediatamente amputado por la sentencia del Tribunal Constitucional. Pero fijémonos, son siempre los mismos. ¿Quiénes gritaron Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia? ¿Quiénes celebraron la restauración de la Generalitat, el único eslabón que unía República y Transición democrática?  ¿Quiénes han apoyado sin fisuras la inmersión lingüística del catalán en las escuelas? ¿Quiénes hicieron suya una de las máximas de la izquierda catalana, es catalán quien vive y trabaja en Catalunya?

Conviene afirmarlo con contundencia: no existe el problema catalán. Incluso hoy, con todas las espadas en alto, un 80% de los catalanes declaran que la convivencia entre independentistas y no independentistas es buena. En el fondo, porque una gran mayoría podría sentirse satisfecha en ambos bandos y se reconoce unida hacia un objetivo común: plantar cara a un Estado que no reconoce su condición de nación y la maltrata económica y culturalmente.

Es la clase política, catalana y española, la que una vez más no está a la altura. En España, siguen pensando en cómo resolver (o disolver) el problema catalán en lugar de aprovechar lo que acontece para redefinir un modelo de Estado con signos inequívocos de saturación y agotamiento. Su estrategia es la del inmovilismo absoluto. En Cataluña, todo lo contrario: la opción es no hablar de otra cosa y mantener bien agitada la tensión con cualquier excusa. Por cierto, ya lo advierto ahora: existe un riesgo claro de traspasar la frontera del ridículo en los debates que empiezan a sucederse en torno a la definición de la pregunta. Eso es, precisamente, lo que espera conseguir Rajoy y su inmovilismo: un adversario dividido en discusiones bizantinas. Siento decirlo pero discutir hoy sobre estado propio, soberano, o independiente; sobre sí la pregunta es binaria o una encuesta sobre los futuros del país, me parece meterse en el laberinto de lo absurdo del que no sabremos salir.

La consulta es, hoy, el objetivo político. No sólo es un medio para decidir, constituye un momento clave que reconoce la legitimidad soberana de Catalunya. Éste, y no otro, es el motivo de la unánime negativa española porque saben que significa un reconocimiento sin marcha atrás. En el fondo, como en Escocia, se formule la pregunta de una manera u otra, las alternativas serán dos: independencia o un renovado Estado compartido que, necesariamente, deberá ofrecer España. Sinceramente, ni las prisas ni celebrar el éxito de una tercera vía sin que el Estado haya movido ficha parece la actitud más sensata.

Hoy toca seguir empujando, agregando y uniendo fuerzas, sabiendo que en este camino, que ni es fácil ni corto, muchos se impacientarán. Para doblar la fantasía de los oligarcas, como definía Joan Manuel Tresserras hace unos días en el diario ARA, sólo existe la ruta que permitió recuperar la Generalitat: la del espíritu de l’Assemblea de Catalunya, el de la unidad de todas las fuerzas catalanistas sea cual sea su horizonte deseado. Este camino y no otro es el que convertirá el problema catalán en el problema español, la manera de  llevar el debate al escenario europeo e internacional: el verdadero reto del catalanismo contemporáneo.

Sobiranisme federal

Publicat el per

Existeixen, sense pretendre fer una aproximació acadèmica, dues concepcions clares del federalisme: la que el dibuixa com una manera d’organitzar l’Estat transferint competències cap a les parts que el composen -la cessió de sobirania es fa de dalt a baix- o com un procés invers, en el qual una sèrie de realitats diferents -que podem denominar nacions- acorden federar-se per afrontar millor un futur compartit. En aquest segon cas és cada part la que cedeix sobirania cap amunt. No ignoro que en els Estats federals mono-nacionals, un cop el procés històric de formació de la federació va culminar, la sobirania va passar a ser considerada única i indivisible; és a dir, les parts van perdre la seva sobirania pròpia en aquells casos en que l’havien tingut. Valguin com a exemple els Estats Units o Alemanya. En el cas de les federacions netament plurinacionals, independentment del que diguin les seves Constitucions, la idea d’una sobirania única i indivisible sembla, avui, una solució abocada al fracàs. I això val tant per a Espanya com per a Europa.

En aquest context, la proposta que ens fa el PSOE és una Espanya federal en una Europa federal. Cal advertir, però, que aquests dos federalismes no són exactament el mateix. En el cas continental són els diferents estats que progressivament han cedit sobirania a la Unió Europea (UE) -seria bo, cal dir-ho, que aquest procés no s’aturés pels recels dels estats membres- i qualsevol de les parts sempre té la possibilitat de tornar enrere. En el cas d’una Espanya federal el procés seria l’invers: seria l’Estat, a través d’una reforma de la Constitució, qui cediria més sobirania a les parts. No deixa de ser, doncs, una actualització del Pacte Constitucional construït a la Transició. Avui, la UE no és federal per un dèficit de centralització, mentre que Espanya no ho és per un excés de centralisme.

Tanmateix, per una combinació de motius prou coneguts encapçalats per la sentència del Tribunal Constitucional, no sembla que avui aquesta via pugui satisfer una àmplia majoria de la societat catalana. Un federalisme com evolució i aprofundiment de l’Estat autonòmic, incloent sotmetre a les urnes la reforma constitucional, molt em temo que arriba tard per satisfer els anhels de la societat catalana, inclosos a molts d’aquells que preferim estalviar-nos noves fronteres i preferim un projecte compartit. En qualsevol cas és just constatar les diferències entre aquesta posició que busca una sortida a la crisi territorial i l’immobilisme amb pulsió recentralitzadora, per dir-ho suament, del Partit Popular.

El denominat dret a decidir, amb totes les seves imprecisions semàntiques, és la clau de volta que obliga a capgirar el procés. ¿Si en una futura UE plenament federal els actuals Estats membres mantindrien el seu dret a decidir -el dret de sortir de la Unió-, perquè en una futura Espanya federal Catalunya no hauria de disposar exactament del mateix dret? El què val per a un federalisme, l’europeu, hauria de valdre també per a l’altre, l’espanyol.

Així, sí una de les parts vol decidir per ella mateixa el seu futur, i acceptem que aquesta és una posició molt majoritària a Catalunya, l’única alternativa a la independència és un federalisme des de baix. Si ho preferiu, un federalisme a l’europea, en el qual hi ha cessió de sobirania a Catalunya per tal que lliurement els catalans decideixin el seu futur: unir-se o marxar. Les alternatives haurien de ser en positiu i, per tant, com proposava fa uns dies l’Albert Sáez a El Periódico, la consulta podria establir-se entre federació i independència. Arribat el cas, jo estaria entre els primers en el que m’atreveixo a denominar, amb el permís dels acadèmics, sobiranisme federal.

M’ho miro, és cert, des del meu compromís amb Barcelona, la capital de Catalunya. Hi ha dues característiques de la capital del país que no hauríem de perdre de vista. La primera, la seva capacitat d’anar acomodant sensibilitats culturals i sentiments de pertinença diferents. La segona, la seva pulsió de Ciutat-Estat on ser la capital de Catalunya no li impedeix exercir la capitalitat de la cultura espanyola, ser capital del sud d’Europa, ser capital de la Mediterrània o ser una ciutat referent en l’àmbit iberoamericà. Sigui quin sigui el resultat d’aquest procés, Barcelona ha de trobar un context que afavoreixi aquesta capacitat de ciutat feta a si mateixa, d’una realitat urbana que se sent capital en majúscules, que se sent, en certa manera, capital d’Estat. Sigui quin sigui el resultat del moment històric que vivim, Barcelona hauria d’acabar sent, tinguem-ho clar!, capital d’Estat: ja sigui com a cocapital d’una nova Espanya federal o com a capital d’una nova Catalunya independent.

No n’hi ha prou, però, en fer evolucionar un model que ha apostat per una estructura radial de l’Estat amb un sol centre que acumula capitalitat política, econòmica i cultural. Pasqual Maragall ho denunciava en un article premonitori, Madrid se va (El País, 27 de febrer de 2001): “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. Espanya ha d’acceptar que té dos motors; si segueix entussudida a no fer-ho n’acabarà perdent un, gripat i fastiguejat per anar trobant impediments que no li permeten explotar tot el seu potencial. La proposta dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2014 són, en aquest sentit, un menyspreu a Barcelona.

En aquest camí, sens dubte, caldrà buscar moltes i noves complicitats. Però per aquells que entenem que la crisi territorial és un vèrtex d’una crisi global, indestriable de la crisi socioeconòmica i de la crisi de la democràcia, ens cal encertar amb els companys de viatge. Jo sempre estaré més còmode al costat de Joan Herrera i Oriol Junqueras que d’Alícia Sanchez Camacho o Josep Anton Duran Lleida. Sempre. És més, dubto molt que a les eleccions municipals de 2015 puguem recuperar el Govern de la capital sense la mateixa aliança d’esquerres que va liderar i fer la gran transformació de la Barcelona que avui tots coneixem. Els federalistes d’esquerres, amb plataforma o sense, en això no ens hauríem d’equivocar.

Vull votar!

Publicat el per

Aquesta és la resposta a la pregunta que més he escoltat aquestes darreres setmanes: no, no participaré a la Via Catalana per la independència d’aquest 11 de setembre. Potser aquest post s’hauria d’acabar aquí, però com em resisteixo a pensar el món en termes binaris, m’ha semblat que havia d’explicar les raons de la meva decisió. M’estalvio, per obvi, el respecte absolut que sento per qualsevol manifestació popular que s’expressi des dels principis  democràtics. Afegeixo, tanmateix, que enguany sobren raons i arguments per sortir al carrer i denunciar, entre d’altres coses, l’onada recentralitzadora d’un govern espanyol que, malgrat la majoria absoluta, fa aigües cada dia que passa.

Fa uns dies, Josep Ramoneda assenyalava que la independència és l’únic projecte polític definit en l’escenari català. Hi estic d’acord, però em sembla preocupant. La independència ha tingut la capacitat de galvanitzar a una part molt significativa de la societat però no resol, per ella mateixa, els greus riscos de la societat contemporània. En termes de desigualtat, d’articulació territorial del país, del paper de les ciutats, de projecte de progrés i sortida de la crisi, de millora de la qualitat democràtica i dels sistemes de representació… Té l’atractiu, això sí, de la ruptura, del punt i a part, de resoldre d’una tacada les incomprensions d’un Estat espanyol incapaç de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. En aquest sentit, és exigible que aquells que defensen la independència no només expliquin el procés per arribar-hi, sinó també el model de país que en resultarà. Un projecte polític d’aquesta transcendència no es pot recolzar, només, en la seva dimensió emocional.

Encara que pugui semblar contradictori amb l’expressat fins ara, el moviment independentista, que s’ha escampat per tot el país desbordant partits i institucions, té molts components positius. Així com el nacionalisme pujolista repartia carnets de bons i mals catalans -i encara els seus hereus fan el cartell més menyspreable de tot aquest procés- hi ha un independentisme popular i d’ateneu, festiu i reivindicatiu alhora, amable i sense complexos, que ha estat capaç de canalitzar molts dels malestars que avui hi ha a Catalunya. Un independentisme que ja forma part dels nous canals de participació política allunyats de partits i institucions, un bon senyal de la recuperació de l’interès per la cosa pública i, en aquest cas, amb una més que notable capacitat d’organització. La pitjor manera de enfrontar-s’hi és titllant-lo de populista i, encara pitjor, voler-lo comparar, amb equivalències, als anys trenta del segle passat. Es pot discrepar del seu objectiu final, però sense l’amplíssima mobilització iniciada amb la manifestació contra la sentència del Constitucional, fora molt difícil imaginar avui un status quo diferent per Catalunya, inclosa la proposta federal.

La reacció majoritària dels partits polítics catalans va ser l’anomenat dret a decidir, la possibilitat d’una consulta o referèndum d’autodeterminació que resolgui democràticament l’onada sobiranista que s’ha aixecat a Catalunya. No trobo cap altra sortida raonable. Més enllà de les importantíssimes raons democràtiques, una consulta ofereix l’escenari ideal per ordenar el debat i afavorir que les alternatives es presentin amb tota la seva complexitat. Uns i altres s’hauran d’esforçar per convèncer de la seva proposta. L’Estat necessàriament haurà de moure fitxa de manera clara i diàfana per tal que els partidaris del ‘no’ puguin disposar d’arguments convincents, i els partidaris de la independència puguin explicar com imaginen el dia després.

La negativa de l’Estat a contemplar aquesta possibilitat provoca l’emergència de vies alternatives però, sobretot, ha acabat accelerat la pressa. Per alguns, la negativa del govern espanyol i dels partits estatals esdevé l’oportunitat per accelerar el procés i garantir l’èxit. Fa pocs dies un destacat dirigent independentista em deia: “Si a Espanya apareix un Cameron, perdem la consulta”. En base aquesta teoria més val aprofitar la miopia de l’Estat i que es precipitin els esdeveniments el més ràpidament possible. La Via Catalana cap a la independència segueix aquesta lògica i busca, amb la seva excepcionalitat, aconseguir un gran impacte mediàtic arreu, que afavoreixi un clima internacional més favorable. Fet que jo no comparteixo, doncs un procés com aquest no pot prémer l’accelerador. Són molts, és cert, però no prou com per estalviar-se el debat assossegat i enraonat que permeti sortir-ne sense que les pèrdues siguin superiors als guanys. Per això no aniré a la Via Catalana.

A Espanya, mentre, se li acaba el temps. Algú s’hauria d’adonar que la proposta d’una consulta a Catalunya pot ajudar a revifar el propi Estat espanyol, que no sura des de l’esclat de la crisi i de la bombolla de la corrupció. Toca a Mas i Rajoy acordar-ho, però és indispensable que el PSOE es desmarqui de l’estratègia del PP i assumeixi la necessitat de la consulta. Algunes enquestes assenyalen que un 44% de l’electorat a Espanya hi està d’acord! He de creure que no hi haurà ningú a l’esquerra que els vulgui representar? L’Estat ha de veure que no li queda altra sortida que acceptar l’envit de passar per les urnes. Els perills no estan en el resultat del referèndum, sinó en continuar negant la via democràtica per resoldre la complexitat del moment polític actual, o en voler fer accelerar el procés amb itineraris de desenllaç incert.

De Granada a Barcelona

Publicat el per

Fa dues setmanes que parlo –millor, que escric- de la relació Catalunya-Espanya, de les claus per mirar d’entendre una mica més què està passant a les aigües profundes de la societat catalana, i de la reacció espanyola necessària, més enllà de l’acord de Granada, per fer creïble una proposta federal per l’estat. De les moltes reaccions que han suscitat els dos articles anteriors (El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat i Granada, que per cert agraeixo i em disculpo per no haver-les respost de manera individual), n’hi ha una que ve a tomb d’aquesta tercera i, per ara, darrera entrega: quin és o quin ha de ser el paper de Barcelona? Hi ha qui sosté que el debat sobre el futur de la ciutat s’ha de sostraure als encaixos i desencaixos entre Catalunya i Espanya. Hi ha, però, qui pensa, simplement, que el paper de la ciutat caurà per decantació: Barcelona serà la capital d’un nou estat d’Europa.

Cap de les dues hipòtesis em convenç. Barcelona ha jugat un rol durant les darreres tres dècades molt potent i el seu catalanisme, cosmopolita i obert, ha estat una peça clau de la Catalunya que avui coneixem. Ha exercit de capital del país però alhora ha estat el principal pont cultural entre Catalunya i Espanya.

  1. Catalunya guarda una curiosa relació i proporció amb la seva capital: dels més de set milions de catalans més de la meitat viuen a la Barcelona metropolitana. No només és el motor del país sinó el seu principal connector amb el món. El nacionalisme essencialista amb els seus imaginaris idealitzats sempre ha ensopegat amb la complexitat de la gran ciutat. Avui aquest potencial de creixement està estancat: el govern Trias es mou per inèrcia dels projectes heretats, amb nul·la capacitat per construir un projecte de futur que s’adapti als reptes d’una ciutat global com la nostra. Paradoxalment, ha acabat arrecerat en un pacte amb el PP on la única premissa és posar la ciutat al servei del mercat (nou Pla d’usos de Ciutat Vella, privatització de pàrquings, marina de luxe, liberalització absoluta de l’ús de l’espai públic…) i una incapacitat manifesta per combatre el creixement imparable de la desigualtat. Cap idea a l’horitzó.

  1. Una de les raons dels recels catalanistes respecte el tarannà barceloní ha estat la capacitat de Barcelona per combinar amb normalitat la capitalitat de la cultura catalana, sense renunciar a la cocapitalitat de la cultura castellana. Ha estat, i és, capital de l’edició en ambdues llengües; ha estat admirada, i un referent, per moltes ciutats llatinoamericanes, que s’hi han emmirallat. En clau cultural, només cal fer un cop d’ull als premis Goya i Gaudí per adonar-se’n de l’aiguabarreig a les produccions audiovisuals catalanes i espanyoles. Sigui quin sigui el desenllaç entre Catalunya i Espanya, Barcelona no pot renunciar a una vitalitat cultural que parteix de la capitalitat de la cultura catalana, però que s’alimenta també del seu paper central en la cultura castellana. Ambdues cultures, amb anys de veïnatge i convivència, han teixit intercanvis i préstecs que han modelat el caràcter de la ciutat. Mestissa, mediterrània i rebel, Barcelona s’ha resistit sempre a quedar encaixada en un terreny cultural acotat i ha optat per anar-se fent a si mateixa amb la mirada posada més enllà dels pirineus i de l’Ebre. Aquest aire no el podem perdre.

  1. A Barcelona també l’ha afectat l’aspror d’un estat que nega la plurinacionalitat, però també la bicapitalitat amb Madrid i una concepció policèntrica d’Espanya. Pasqual Maragall ho advertia en el seu famós article Madrid se va: “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. La Carta Municipal, l’estatut de la nostra ciutat, no ha finalitzat encara el seu desplegament i ja corre perill si el projecte de llei de reforma dels governs locals projectat pel Govern espanyol entrés en vigor. De moment, ha quedat sense efecte el conveni cultural que permetia compensar, mínimament, l’enorme desproporció de recursos entre Madrid i Barcelona que l’estat destina a les grans infraestructures culturals.

Lentament, Barcelona desapareix. Va diluint-se, esdevé la plaça principal de les magnes manifestacions i serà l’epicentre del tricentenari en un mercat del Born esplèndidament recuperat. Però alhora que s’esquinça socialment perd la vitalitat que l’havia convertit en referent. El nacionalisme conservador busca domesticar la ciutat i ha trobat un alcalde ideal per adormir el tremp característic barceloní. Es tracta de fer allò que demanen els empresaris i allò que li ordena la Generalitat. Sense esma.

El combat polític a la ciutat no es pot dirimir entre independentistes i federalistes, seria un gravíssim error per tots dos. Barcelona recuperarà la vitalitat amb un govern d’esquerres que fixi com a objectiu central la lluita contra la desigualtat, construint un relat metropolità que integri territoris i ciutadans, sabent que el seu potencial es juga en la cultura catalana però també amb diàleg amb la castellana, apostant per la reindustrialització i l’economia social, i posant en el centre de les preocupacions l’escola i l’educació. En definitiva, en la tradició catalanista, republicana i progressista que forma part de l’ADN de la ciutat .

És per això que a partir de setembre he convocat una sèrie de laboratoris de reflexió al voltant dels reptes de la Barcelona del futur; espais oberts a totes les sensibilitats nacionals de l’esquerra catalana. Tots hi sou convidats a participar. CiU ha perdut la seva oportunitat i el 2015 cal una alternativa de progrés que desperti la ciutat, la millor contribució pel futur de Catalunya, sigui quin sigui el que decideixin els catalans.