Smart City, un model de ciutat?

Fa pocs dies s’ha celebrat a Barcelona un encontre i una fira dedicada a les Smart City, etiqueta de moda d’aquelles ciutats que volen vendre al món una imatge avançada, oberta al futur. Es tracta d’incorporar a la gestió de l’urbs els indiscutibles avenços que ofereixen les tecnologies digitals. Aquestes, primer es materialitzaven en immensos ordinadors que els feien funcionar exèrcits d’enginyers abillats amb les bates blanques reservades als científics. Després, ja fa dècades, l’ordinador es va fer personal i fins i tot portàtil. Avui els mateixos xips digitals s’adhereixen a tota mena de suports millorant la seva funcionalitat al convertir-los en veritables ordinadors: marquesines d’autobús que informen, en temps real, del funcionament del transport; sensors que avisen quan el contenidor està ple; semàfors intel•ligents que prioritzen el pas d’ambulàncies o bombers, i fins i tot nous canals de participació ciutadana a través de les xarxes socials… Molt probablement a aquesta llista s’hi afegiran tants i tants altres enginys que, avui, encara no som capaços d’imaginar. Benvinguda sigui, doncs, la tecnologia si ens ajuda a fer la vida més fàcil i còmoda.
En la majoria d’intervencions, en els títols de les ponències i del propi congrés, Smart City Expo World Congress, se’n desprèn, però, una idea molt perillosa: la Smart City com a model de ciutat. La pròpia categorització com a ciutat intel•ligent, aquella que aposta i utilitza de manera extensiva les TIC, em sembla un greu error. Un model de ciutat es aquell que sap trobar les estratègies que equilibren el desenvolupament econòmic amb equitat social, vitalitat cultural i sostenibilitat ambiental. Per fer-ho, les tecnologies hi poden ajudar però no deixen de tenir un caràcter instrumental. A Barcelona, d’ençà que va començar a actuar el govern Trias, l’àrea d’Hàbitat Urbà, i Antoni Vives de manera especial, ha fet bandera de la ciutat “smart” com si al darrera s’hi amagués un model de ciutat adaptat als requeriments d’aquest segle. La devoció per la tecnologia no és un fenomen nou. En la història de la humanitat les grans revolucions tecnològiques han provocat fascinació per la novetat que comportaven. Situar els instruments –les tecnologies no deixen de ser-ho mai– en el lloc dels objectius, però, sempre acaba malament ja que distorsiona la realitat i equivoca les actuacions. La darrera invenció d’aquesta àrea municipal és el “city protocol” una mena de sistema per avaluar el grau “d’intel•ligència” d’una ciutat. Podem mesurar el grau de penetració de les TIC, les estratègies en relació en aquestes de la pròpia ciutat, però de què serveixen si creix la desigualtat social i l’atur i perilla la convivència a la ciutat? Avaluar la ciutat no és cosa de xips: sempre s’ha de centrar en el grau de cobertura de les necessitats dels ciutadans.
És lògic l’interès empresarial per aquesta manera de mirar la ciutat: darrera de la carrera per incorporar TIC a la vida urbana hi ha un negoci suculent on caldran inversions importants en el futur. La política pública, però, ha de situar-se en un altre escenari perquè si s’afegeix de manera acrítica a la fascinació tecnològica acabarà, malauradament, servint als interessos empresarials però no a les necessitats ciutadanes. En canvi, si és capaç de dibuixar un projecte complert per la ciutat -de moment a Barcelona això no s’entreveu- sabrà col•locar les TIC en la seva justa mesura. El desenvolupament tecnològic és una màquina desbocada que la política ha de saber convertir en progrés per a tothom.

Esperança i Intel•ligència. Bcn.cat. Maig 2012

L’activitat centrada en l’R+D+I és vital perquè Barcelona sigui un referent mundial en creativitat, coneixement i valor afegit. Per això proposo destinar el 10% de la inversió del pressupost municipal, els 4 propers anys

Article