Ahora que a Madrid ya ni le queda la locura de Eurovegas para ir a ninguna parte, Cataluña amenaza con largarse. Cuando España entra en crisis se agudiza el centralismo y Cataluña hace las maletas. En ese paisaje, Barcelona desaparece engullida por la pelea entre naciones y un alcalde ausente que sigue sin entenderla. La antigua tradición federal siempre se resistirá al doble ‘sí’ porque le es imposible desentenderse de nada ni de nadie, pero la respuesta española al último envite de Maragall está por construir. Ni la propuesta de Granada ni la cerrazón popular sirven: el referéndum frustrado del Estatut exige volver a preguntar para recomponer un fiasco democrático. Cataluña exige su pleno reconocimiento nacional y Barcelona poder jugar con las herramientas de capital de Estado. Decía Maragall: “Que los conservadores de las esencias patrióticas de un lado y de otro del Ebro estén tranquilos. No hemos de romper nada. Pero estiraremos la cuerda que nos lleva hacia Europa y hacia un nuevo patriotismo, el de los derechos sociales, el de la dignidad efectivamente reconocida allí donde cuenta, en el barrio, en la escuela, en el acceso a la vivienda, en el envejecer cerca de casa”.
Arxiu d'etiquetes: Pasqual Maragall
2022, el perquè del meu ‘sí’
Quan l’alcalde Jordi Hereu va anunciar la intenció de l’Ajuntament de Barcelona d’optar a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, molts –alguns, avui, amb responsabilitats de govern- van arrufar el nas. Ni van voler entendre els arguments d’Hereu ni van voler escoltar-lo quan explicava el canvi de filosofia a l’hora de designar les ciutats seus per part del COI, que des de l’elecció de Torí, l’any 2006, aposta per grans ciutats que exerceixen de capital olímpica i que poden situar en un radi de mitja distància els esports a l’aire lliure. Ciutats amb infraestructures ja en marxa, com és el cas de Barcelona, que cobreixin les necessitats d’un esdeveniment que mou al voltant d’unes 150.000 persones entre participants, mitjans de comunicació, família olímpica i espectadors estrangers.
Llavors, molts van jugar a l’acudit fàcil, i partidista, d’imaginar telecadires ascendint per Collserola. Molts van atiar les flames de l’electoralisme dient que l’anunci no era més que una cortina de fum, una nova mostra de l’obsessió pels grans esdeveniments. Alguns, però, sí van voler fer-se algunes preguntes que ara tornen a posar sobre la taula; entre d’altres, ¿té Barcelona alguna possibilitat d’acabar guanyant un procés amb competidors de països del nord?, ¿és convenient reviure, 30 anys després, el somni olímpic en una ciutat que va fer dels Jocs del 92 l’excusa perfecta per una de les transformacions urbanes més exitoses de les darreres dècades?, ¿el ‘gran esdeveniment’ ha de ser, una vegada més, la manera de moure una ciutat que sembla avançar a batzegades, al menys durant els darrers 150 anys? Preguntes a les que, avui, cal afegir-ne una més: ¿amb una crisi amb gravíssims impactes socials és el moment per destinar recursos públics a uns Jocs Olímpics?
L’hi he donat voltes, moltes voltes. He analitzat i estudiat a fons el dossier de la candidatura que ha preparat l’Enric Truñó, el comissionat a qui l’alcalde Hereu va confiar l’Oficina Tècnica –confirmat després de les eleccions municipals per l’alcalde Trias-, que dirigeix amb una extraordinària sensibilitat barcelonina i expertesa tècnica. He parlat amb un munt de persones del món de l’esport i he llegit opinions de tota mena als mitjans de comunicació, moltes d’elles situades en el si però no, o el no però potser més endavant. Avui la única pregunta a fer-se, a un mes i mig de la data per presentar-se davant del COI, és si optem o no a l’edició del 2022. La meva resposta, ja us l’avanço, és afirmativa. Defensaré, tanmateix, que el PSC secundi aquest projecte amb tota l’energia: Barcelona ha d’aspirar a ser seu dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineu 2022 perquè són una oportunitat per la ciutat i perquè poden contribuir a resoldre algunes qüestions importants pel futur de Barcelona i del nostre país i, sobretot, perquè una ciutat sense cap horitzó estratègic, sense cap alè de futur, no ha de renunciar a una iniciativa que compta amb molts arguments a favor.
Les raons pel ‘no’ als Jocs pràcticament no cal ni formular-les, pots esquiar sobre la superficialitat argumental i tens l’assentiment d’una part de la ciutadania angoixada per la crisi. Et pots amagar darrera del ‘no’ com ja han fet alguns i no perdre cap ploma. Però la política ha de fer pedagogia, ha de convèncer sense por i en lloc d’estar atrapada en el terreny de les percepcions, mirar de posar llum sobre la realitat. En definitiva, triar, escollir, jugar-se-la.
Quins són els principals arguments del meu inequívoc sí? En primer lloc, els números dels Jocs Olímpics i el seu impacte en els pressupostos de la ciutat. El volum econòmic de l’operació és, aproximadament, d’uns 2.500 M€: uns 1.100 corresponen a la mateixa organització de les competicions i l’altra part a les inversions necessàries per a la seva realització. Primera qüestió: els 1.100 M€ que costa aquesta organització venen finançats a través dels drets de retransmissió, els patrocinis –locals i internacionals- i la venda d’entrades. És a dir: ni un euro provinent dels pressupostos públics.
Les inversions indispensables per acollir l’esdeveniment corren a càrrec de les administracions. L’Ajuntament, atenció a la xifra, hi destinarà 60 M€; és la principal beneficiada i només aporta un 2,5% del pressupost total. La Generalitat i l’Estat aportaran uns 1.000 M€ i la resta, més de 300 M€, corresponen a la iniciativa privada. La distribució d‘aquestes inversions públiques? Un 60% es destinarien a la millora d’infraestructures viàries, entre les que destaca la línia del ferrocarril Barcelona-Puigcerdà. A diferència del que ha fet l’alcalde Trias, jo mai diria que aquesta és més important que la Línia 9, però això no vol dir que no estigui entre les principals prioritats, especialment en clau metropolitana. Dues darreres dades: l’impacte econòmic que generen els Jocs està calculat en més de 9.000 M€ i s’estima que es crearan més de 80.000 llocs de treball. En resum, Barcelona destinaria als Jocs un import equivalent al 15% del que inverteix anualment, entre ara i el 2022, obtenint un retorn en impacte econòmic i millora d’infraestructures més que notable. El compte de resultats econòmic seria clarament positiu.
Segona consideració. Uns Jocs Olímpics d’Hivern no seran el gran esdeveniment que transformarà la ciutat. L’endemà de ser clausurats, Barcelona no es despertarà amb una nova configuració urbana, com va passar l’any 92. Aquests Jocs tenen una mida adequada a la situació actual, exigeixen unes inversions que, amb Jocs o sense, seria imperdonable que no es fessin durant la propera dècada al nostre país. Avui és fàcil oposar-se als grans projectes vinculant-los als errors del passat, però no es poden posar tots al mateix sac. Vaig estar en contra d’associar Barcelona a Eurovegas i al Barcelona World. L’aposta pel totxo i el joc em continuen semblant una combinació perillosa, però els Jocs d’Hivern, tal com estan plantejats, signifiquen una millora de dues de les les estacions d’esquí amb més tradició a casa nostra: Molina-Mesella; la millora dels eixos de comunicació entre la ciutat i la muntanya i, finalment, la renovació d’alguns equipaments esportius a Barcelona i l’impuls del nou barri de la Marina del Prat Vermell. Si afegim la cura que s’ha tingut per minimitzar l’impacte ambiental, tindrem els ingredients d’un model de Jocs amb possibilitats d’èxit, allunyats de qualsevol operació especulativa que atempti a la sostenibilitat econòmica i ambiental. De fet, assenyalen una nova manera d’organitzar un esdeveniment esportiu d’aquesta magnitud.
Tercer argument, Barcelona i els Pirineus. Aquest projecte té una doble centralitat i com l’alcalde de la Seu d’Urgell, el convergent Albert Batalla, afirmava fa pocs dies en un article, són una gran oportunitat per situar els Pirineus en el mapa global. Víctor Orrit, alcalde socialista de Tremp, m’insistia en la importància que pot tenir per totes les comarques de muntanya, més enllà de les directament afectades pels Jocs. M’interessa molt destacar la rellevància d’associar el nom de la nostra ciutat a la serralada. Més enllà que l’aire olímpic pot reanimar un Govern municipal sense nord, a Barcelona l’associació amb els Pirineus és molt positiva. Som ciutat de mar i portuària, terra de pas, de brogit urbà i habituats a fer ús de la muntanya –de vegades amb un consum abusiu de territori per les segones residències d’urbanites barcelonins, En l’imaginari barceloní, però, la muntanya segueix lluny, distant. Barcelona-Pirineus és una associació que m’agrada, per sorprenent i nova, on tots dos territoris hi guanyen. I encara que sigui en el terreny simbòlic equivaldria al ruralitzar la ciutat, que pregonava Cerdà.
Quart i últim argument: el calendari i la geopolítica olímpica. El Jocs de 2022, en una norma no escrita del COI, toquen celebrar-se a Europa, cosa que no passaria el 2026. Ciutats molt potents competiran amb Barcelona, és cert. Entre aquestes, Munich, encara que l’aposta alemanya per Berlín 2024 li resta moltes, per no dir totes, possibilitats. Oslo és l’altra –un detall: té les pistes d’esquí a més distància que Barcelona-, i encara traurà el cap alguna ciutat de l’Europa de l’Est. No serà fàcil, però el prestigi de Barcelona com a ciutat olímpica juga, i molt, al nostre favor. D’altra banda en les complicadíssimes relacions actuals entre Catalunya i Espanya, els Jocs obren un espai interessant, Sigui quin sigui el desenllaç del conflicte actual no podem renunciar a la necessitat de treballar plegats i, encara menys, a renunciar a iniciatives com a conseqüència de les tensions territorials. Posposar la decisió per aquest motiu evidenciaria una paràlisi molt preocupant.
El principal adversari de Barcelona-Pirineu 2022? L’alcalde de Barcelona, si no canvia d’actitud. Encara sota els efectes de la derrota de Madrid 2020, als membres del Comitè Olímpic Espanyol se’ls fa molt costa amunt tornar a començar amb una candidatura pel 2022. Hi veuen pegues i, en el fons, pesa massa la possibilitat que la capital catalana torni a triomfar en l’escena olímpica, després del triple fracàs de la capital de l’Estat. El Govern espanyol mira cap una altra banda; només falta, sembla que pensen, que amb el pols obert a Catalunya ara haguem d’anar venent Barcelona. A mi aquesta situació m’esperona: Barcelona té l’oportunitat de mostrar que sap fer les coses d’una altra manera. En canvi, el lamentable atac de supèrbia de Xavier Trias, assegurant amb el cos encara calent de la candidatura madrilenya que Barcelona és l’única ciutat d’Espanya capaç de competir amb Tòquio i Istanbul, dificulta les aliances indispensables.
Trias i els seus dubtes inexplicables acaben mostrant allò que alguns portem temps denunciant: un lideratge dèbil i molt poc convençut. Ni s’atreveix a enterrar la iniciativa, pressionat pels alcaldes de CiU del Pirineu, ni a capitanejar una operació que necessita d’un alcalde que es deixi estar de tacticismes partidistes i, per un cop, se la jugui. No es pot anar dubtant sempre; ara sí però no; ara no però si; ara el 2022, després potser el 2026, qui sap si el 2030… Alcalde, el somni que Hereu va voler compartir amb Barcelona i Catalunya té data, perquè té sentit: 2022. Ara s’ha de donar el pas, s’ha de convocar una consulta que permeti donar a conèixer el projecte en detall i escoltar l’opinió dels barcelonins i dels ciutadans dels territoris implicats.
Lluny d’això, l’alcalde, fa pocs dies, deia que no volia que la consulta servís per trencar-li les cames… Probablement, Trias estava pensant en la seva estratègia, la que va fer fa uns anys amb motiu d’un altre consulta. No s’amoïni, els socialistes serem més lleials a la ciutat i al seu govern del que, llavors, varen ser d’altres. Podem guanyar, sí; i podem perdre, afegeixo. És això raó suficient per no exercir d’alcalde? En aquesta aventura, Barcelona necessita un alcalde de veritat. I això significa algú que fa apostes, que lidera, que mira el futur amb ambició, que impulsa un projecte que requereix de consens, de negociacions. Està en condicions d’aconseguir inversions de l’Estat? I de la Generalitat? La diferència entre el 92 i avui és que l’alcalde Maragall va encapçalar i impulsar un projecte mentre que Trias encara espera que algú li digui què ha de fer. Jo ja ho deixo escrit, perquè no hi hagi dubtes: els regidors del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament votarem que sí als Jocs i buscarem la complicitat de la ciutadania. Amb nosaltres, però, la ciutat no en té prou.
De Granada a Barcelona
Fa dues setmanes que parlo –millor, que escric- de la relació Catalunya-Espanya, de les claus per mirar d’entendre una mica més què està passant a les aigües profundes de la societat catalana, i de la reacció espanyola necessària, més enllà de l’acord de Granada, per fer creïble una proposta federal per l’estat. De les moltes reaccions que han suscitat els dos articles anteriors (El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat i Granada, que per cert agraeixo i em disculpo per no haver-les respost de manera individual), n’hi ha una que ve a tomb d’aquesta tercera i, per ara, darrera entrega: quin és o quin ha de ser el paper de Barcelona? Hi ha qui sosté que el debat sobre el futur de la ciutat s’ha de sostraure als encaixos i desencaixos entre Catalunya i Espanya. Hi ha, però, qui pensa, simplement, que el paper de la ciutat caurà per decantació: Barcelona serà la capital d’un nou estat d’Europa.
Cap de les dues hipòtesis em convenç. Barcelona ha jugat un rol durant les darreres tres dècades molt potent i el seu catalanisme, cosmopolita i obert, ha estat una peça clau de la Catalunya que avui coneixem. Ha exercit de capital del país però alhora ha estat el principal pont cultural entre Catalunya i Espanya.
- Catalunya guarda una curiosa relació i proporció amb la seva capital: dels més de set milions de catalans més de la meitat viuen a la Barcelona metropolitana. No només és el motor del país sinó el seu principal connector amb el món. El nacionalisme essencialista amb els seus imaginaris idealitzats sempre ha ensopegat amb la complexitat de la gran ciutat. Avui aquest potencial de creixement està estancat: el govern Trias es mou per inèrcia dels projectes heretats, amb nul·la capacitat per construir un projecte de futur que s’adapti als reptes d’una ciutat global com la nostra. Paradoxalment, ha acabat arrecerat en un pacte amb el PP on la única premissa és posar la ciutat al servei del mercat (nou Pla d’usos de Ciutat Vella, privatització de pàrquings, marina de luxe, liberalització absoluta de l’ús de l’espai públic…) i una incapacitat manifesta per combatre el creixement imparable de la desigualtat. Cap idea a l’horitzó.
- Una de les raons dels recels catalanistes respecte el tarannà barceloní ha estat la capacitat de Barcelona per combinar amb normalitat la capitalitat de la cultura catalana, sense renunciar a la cocapitalitat de la cultura castellana. Ha estat, i és, capital de l’edició en ambdues llengües; ha estat admirada, i un referent, per moltes ciutats llatinoamericanes, que s’hi han emmirallat. En clau cultural, només cal fer un cop d’ull als premis Goya i Gaudí per adonar-se’n de l’aiguabarreig a les produccions audiovisuals catalanes i espanyoles. Sigui quin sigui el desenllaç entre Catalunya i Espanya, Barcelona no pot renunciar a una vitalitat cultural que parteix de la capitalitat de la cultura catalana, però que s’alimenta també del seu paper central en la cultura castellana. Ambdues cultures, amb anys de veïnatge i convivència, han teixit intercanvis i préstecs que han modelat el caràcter de la ciutat. Mestissa, mediterrània i rebel, Barcelona s’ha resistit sempre a quedar encaixada en un terreny cultural acotat i ha optat per anar-se fent a si mateixa amb la mirada posada més enllà dels pirineus i de l’Ebre. Aquest aire no el podem perdre.
- A Barcelona també l’ha afectat l’aspror d’un estat que nega la plurinacionalitat, però també la bicapitalitat amb Madrid i una concepció policèntrica d’Espanya. Pasqual Maragall ho advertia en el seu famós article Madrid se va: “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. La Carta Municipal, l’estatut de la nostra ciutat, no ha finalitzat encara el seu desplegament i ja corre perill si el projecte de llei de reforma dels governs locals projectat pel Govern espanyol entrés en vigor. De moment, ha quedat sense efecte el conveni cultural que permetia compensar, mínimament, l’enorme desproporció de recursos entre Madrid i Barcelona que l’estat destina a les grans infraestructures culturals.
Lentament, Barcelona desapareix. Va diluint-se, esdevé la plaça principal de les magnes manifestacions i serà l’epicentre del tricentenari en un mercat del Born esplèndidament recuperat. Però alhora que s’esquinça socialment perd la vitalitat que l’havia convertit en referent. El nacionalisme conservador busca domesticar la ciutat i ha trobat un alcalde ideal per adormir el tremp característic barceloní. Es tracta de fer allò que demanen els empresaris i allò que li ordena la Generalitat. Sense esma.
El combat polític a la ciutat no es pot dirimir entre independentistes i federalistes, seria un gravíssim error per tots dos. Barcelona recuperarà la vitalitat amb un govern d’esquerres que fixi com a objectiu central la lluita contra la desigualtat, construint un relat metropolità que integri territoris i ciutadans, sabent que el seu potencial es juga en la cultura catalana però també amb diàleg amb la castellana, apostant per la reindustrialització i l’economia social, i posant en el centre de les preocupacions l’escola i l’educació. En definitiva, en la tradició catalanista, republicana i progressista que forma part de l’ADN de la ciutat .
És per això que a partir de setembre he convocat una sèrie de laboratoris de reflexió al voltant dels reptes de la Barcelona del futur; espais oberts a totes les sensibilitats nacionals de l’esquerra catalana. Tots hi sou convidats a participar. CiU ha perdut la seva oportunitat i el 2015 cal una alternativa de progrés que desperti la ciutat, la millor contribució pel futur de Catalunya, sigui quin sigui el que decideixin els catalans.
El llibre d’imatges del catalanisme. ARA, 3 de juliol 2013
Una de les imatges de la setmana passada és la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir; l’altra, la del concert per la llibertat d’aquest dissabte, al Camp Nou. A cap de les dues, malauradament, el PSC no hi ha estat, encara que, a totes dues, hi havia militants i simpatitzants socialistes. Costa entendre que una força política que sempre ha format part de les imatges icòniques del catalanisme polític, avui no hi sigui. Les imatges articulen el relat de la política i l’àlbum de fotografies del socialisme català, alerto, comença a tenir masses absències.
El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat
Una de les imatges de la setmana passada és la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir; l’altra, la del concert per la llibertat d’aquest dissabte, al Camp Nou. A cap de les dues, malauradament, el PSC no hi ha estat, encara que, a totes dues, hi havia militants i simpatitzants socialistes. Costa entendre que una força política que sempre ha format part de les imatges icòniques del catalanisme polític, avui no hi sigui. De l’Assemblea de Catalunya a l’11 de Setembre a Sant Boi o la massiva manifestació de l’any 1977 reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia; del retorn de Tarradellas a la manifestació contra la sentència de l’Estatut, el juliol de 2010 encapçalada pel president Montilla. Les imatges articulen el relat de la política i l’àlbum de fotografies del socialisme català, alerto, comença a tenir massa absències.
Les respostes polítiques es construeixen barrejant principis i valors amb una interpretació de la realitat. Al voltant de la riuada sobiranista i la transformació de la societat catalana corren, al menys, tres hipòtesis:
- La primera és la de la bombolla sobiranista: tot es deu a la voluntat de les forces polítiques independentistes, inclosa CiU, que amb un ús intensiu dels mitjans públics i aprofitant-se de la crisi econòmica i del desequilibri de les balances fiscals, han fet créixer artificialment el desig d’autodeterminació. Tot plegat, seguint aquest raonament, acabarà en una gran frustració, baixarà la bromera i els principals responsables en pagaran les conseqüències.
- La segona, en la seva versió més acurada, la podeu trobar a l’article Matar al Cobi, de Jordi Amat publicat al Cultures de La Vanguardia. El debat a Catalunya s’ha articulat durant dècades entre el nacionalisme burgès i el catalanisme progressista. Les dues bandes de la plaça Sant Jaume, Pujol i Maragall, mar i muntanya, Catalunya i Barcelona… Als anys noranta, aquest terreny de joc comença a donar signes d’esgotament. Maragall deixa l’alcaldia l’any 1996 i el pujolisme s’esllangueix atrapat en els pactes del Majèstic del mateix any. S’inicia la lenta transformació de l’escenari polític català i el nacionalisme evoluciona abraçant el sobiranisme, però l’intent de Maragall de construir una alternativa catalanista de progrés no acabarà d’aixecar el vol, frenada, en bona mesura, per les malfiances del seu propi partit. Els fills polítics de Pujol convencen al pare, els de Maragall l’acabaran matant. La política mai deixa espais buits, si algú s’aparta, un altre ocupa el seu lloc ràpidament. L’absència d’una alternativa sòlida al pujolisme des de l’esquerra catalanista ha ajudat a l’efervescència de l’independentisme i a l’esclat d’Esquerra Republicana de Catalunya.
- Una tercera perspectiva gens menyspreable, la que dibuixa una Espanya incapaç de construir un projecte que reconegui la seva realitat plurinacional, que pugui acceptar l’existència d’un demos català. La va encetar Xavier Rubert de Ventós al seu llibre De la identitat a la independència, publicat justament l’any 1999, i encara que es puguin rebatre molts dels seus arguments, hi ha masses decisions, incomprensions i enuigs que l’avalen. Espanya és la fàbrica principal d’independentistes i el més sorprenent és que no se n’adonen. Avui, des del catalanisme, no es pot proclamar “Visca Espanya” encara que es faci amb la millor de les voluntats federalistes. Hi ha massa ferides obertes, massa Lapaos, massa lleis d’educació, massa Alfonso Guerra, massa intents recentralitzadors, massa dèficit fiscal…
Agafant qualsevol de les hipòtesis per separat, la resposta política és relativament senzilla: si això és una febrada d’estiu més val no acostar-s’hi gaire, fer la viu-viu amb el federalisme i esperar que passi; si és un problema de manca de projecte cal posar-se a pensar, i si Espanya no té remei, caldrà desplegar l’estelada i afegir-se a la manifestació. La realitat s’entossudeix a complicar-se i en certa manera és una barreja d’ingredients dels tres supòsits anteriors. Hi ha de tot sota l’ampli paraigües del sobiranisme. Per això el dret a decidir, amb totes les seves imprecisions, era una bona sortida. Esvaeix el perill que el sobiranisme acabi concernint només a una part de la ciutadania: el futur el decidirem entre tots; uneix en un acord de mínims –la consulta– a tot el catalanisme polític, i potser és la darrera oportunitat per tal que Espanya mogui fitxa de veritat.
Sóc federalista convençut, però el federalisme hauria de ser la resposta d’Espanya més que la proposta del PSC. L’estatut de Maragall era un federalisme construït des de Catalunya i va acabar com va acabar. Ell mateix advertia que si no s’acceptava una Espanya plural l’independentisme seria inevitable. El problema de trobar un model d’estat on encaixin totes les realitats nacionals ha de ser el problema de Madrid, són ells qui avui ens han de convèncer. Des de la tradició catalanista i d’esquerres, tocaria exigir bilateralitat en les relacions, reconeixement nacional, i un finançament que respecti el principi d’ordinalitat.
El federalisme, en canvi, vist des d’una altra perspectiva, hauria de ser útil al PSC per construir un relat per Catalunya. Un projecte de baix a dalt, que partís de l’articulació territorial i metropolitana del país, que imaginés unes ciutats capaces de fer front als embats de la globalització, que s’ocupés de definir un model per evitar un creixement de les desigualtats que amenaça la convivència, que inventi la manera de re-industrialitzar i compensar els efectes perversos d’una economia excessivament orientada als serveis de poc valor afegit (el Barcelona World és l’apoteosi del model). Per això, la batalla de Barcelona i les municipals del 2015 són tan important: qui sap si la darrera oportunitat del PSC que hem conegut fins ara.
Entre tant, no hauríem de sortir de plano. Hi ha un excés d’èpica sovint embafador, una estètica sobrecarregada de foc de camp (el mateix títol del concert de dissabte era absurd i la durada, tot un excés) però amb un arc que abraça des d’Unió Democràtica a les CUP, de la Cambra de Comerç a la UGT, i de Peret i Dyango a Paco Ibáñez, la fotografia també ens pertany. Tornarem a fer història si som capaços, en aquest escenari tan mogut, d’influir en la fotografia. Sortint-ne tornem a regalar espai als adversaris.
Una oportunitat perduda. El Periódico, 18 de març 2013
No és acceptable que per evitar els abusos d’algunos -l’ajuntament de Madrid acumula la meitat del deute públic local- i controlar fèrriament la despesa pública, el Govern aposti per carregar-se la capacitat dels municipis de donar una resposta global a les necessitats dels seus ciutadans. En el cas de Barcelona és més lacerant ja que supedita el principal instrument de govern que ha tingut la ciutat, la Carta Municipal, al nou marc jurídic.
Aquell estiu de 1992
Aquell estiu de 1992
Aquell estiu de 1992 Barcelona va seduir al món però, sobretot, va seduir als barcelonins i barcelonines que vam descobrir que, en aquesta ciutat, existeix una manera de ser, de fer, d’entendre i de sentir, genuïnament barcelonina. Els Jocs ens van permetre fer història i el que és més important, ens van permetre formar part i ser còmplices de la Història, en majúscula.
Els Jocs van transformar Barcelona de cap a peus, ens vam retrobar amb el mar; la van circumval·lar unes Rondes que la van fer més metropolitana i ens van regalar un nou barri, el de la Vila Olímpica. Totes les infraestructures esportives funcionen a ple rendiment i avui Barcelona manté el seu encant, ‘hechicera’ la va definir aleshores Peret.
Per a mi el secret de ser els amfitrions, dels que encara avui es qualifiquen com als millors Jocs de la història de l’Olimpisme, es deu a múltiples factors; a moltíssimes complicitats; a moltes hores de feina i de dedicació absolutes; però també a una manera d’entendre i de construir Barcelona i a la il·lusió d’una ciutat que s’hi va abocar en cor i ànima i amb voluntat de servei. Va ser com si de sobte l’aneguet lleig es mirés a l’estany per veure-hi un cigne esplendorós.
Aquest somni es va fer realitat gràcies a la capacitat, a l’entusiasme, a l’optimisme, a l’afany, a la capacitat per engrescar i a la Política en majúscula, que representa la personalitat i el lideratge de l’alcalde Pasqual Maragall. Aquells anys, semblava que Maragall hagués transformat la vara d’alcalde en una vareta màgica que no entenia d’impossibles i que transformava els imprevistos en noves oportunitats, per fer de Barcelona una autèntica ciutat dels prodigis. Gràcies Pasqual, un cop més.
Ser de Barcelona és gairebé un estat civil: la societat i la xarxa associativa i d’entitats d’aquesta ciutat són el motor d’aquesta ciutat que s’estima i amb la que s’identifica. Cal renovar l’esperit d’aquells dies, amb nous reptes i nous horitzons, adequats a les circumstàncies, perquè la meva Barcelona és aquella que vol seguir mirant-se al mirall i reconèixer-se perquè tot i haver-se marcat nous reptes, noves transformacions, nous objectius manté, en aquest món cada dia més global i més uniforme, la seva autenticitat, la seva personalitat i els seu sistema de valors i principis, és a dir, conserva i potencia el seu valor afegit.
Aquests dies en que commemorem el 20è aniversari de Barcelona’92 amb orgull, nostàlgia i amb un somriure als llavis i moltes anècdotes lligades a aquell màgic estiu del 92. Cal, ara més que mai, renovar la confiança, el compromís i l’autoestima amb el reconeixement de la feina ben feta. Barcelona ’92 va ser el principi, que no el final, de molts principis de futur.