“Trias és incapaç de donar resposta a la Barcelona que sí pateix la crisi”

  • Davant la inacció del Govern municipal, el president del GMS demana la celebració d’un Ple extraordinari per dotar a Barcelona d’un Pla de Barris
  • “El nostre Pla de Barris 2014-2020 és una resposta per donar continuïtat, des de la ciutat, a una Llei de Barris estroncada per la nul·la iniciativa de Trias i Mas”, assegura el regidor socialista
  • Sobre el possible desnonament a Ciutat Meridiana: “No hi ha res més prioritari que garantir l’alimentació dels ciutadans. Si un barri necessita un banc d’aliments és indecent que la reacció del seu Ajuntament sigui dir ‘això ho hem de tancar perquè el local està reservat per impressores de 3D”

 

El president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha demanat avui al Govern municipal la celebració d’un Ple extraordinari que permeti construir una proposta que doni resposta a les necessitats del conjunt de ciutadans que sí pateixen la crisi i doti a Barcelona d’un veritable Pla de Barris. “La desigualtat”, ha explicat Martí, “ha tornat a créixer. La crisi ha fet que els sectors més populars i classes mitges passin per serioses dificultats i precarietats severes”. Amb l’objectiu de radiografiar la Barcelona que sí pateix la crisi, el GMS ha elaborat una proposta, seriosa i rigorosa, batejada SOS Barris. Un estudi que demostra que existeixen 29 barris que pateixen amb més intensitat l’actual crisi econòmica.

“El repte principal de Barcelona, com la del conjunt de ciutats contemporànies, és combatre la desigualtat creixent. La malnutrició infantil, els problemes d’habitatge o la pobresa energètica han tornat a fer-se ben presents”, ha denunciat Martí. “El sistema actual, l’estat del benestar, no funciona; no és capaç de donar resposta. És fruit de les retallades, i d’una realitat que s’ha anat transformant. Seria cínic dir que aquesta situació és culpa del govern Trias, però sí cal dir que és incapaç de reaccionar davant d’aquest repte. Responsabilitat seva és no donar resposta amb la contundència amb que l’Ajuntament ho podria fer”.

“Vaig demanar la incorporació d’un Pla de Barris al PAM, que no s’ha fet”, ha recordat el president del GMS. “La nostra iniciativa és hereva de la Llei de Barris del govern tripartit de la Generalitat. Aquesta llei va ser una de les primeres mesures, i més contundents, que es va posar sobre la taula per donar resposta a fenòmens quan encara no tenien ni la gravetat ni la importància que tenen avui. La llei de Barris està vigent però sense dotació econòmica que la faci efectiva. El Pla de Barris és una resposta per donar continuïtat, des de la ciutat, a una Llei de Barris estroncada per la nul·la iniciativa de Trias i Mas”, ha denunciat Martí.

Sobre el possible desnonament del banc d’aliments de Ciutat Meridiana, Martí ha estat contundent: “Si un barri necessita un banc d’aliments és indecent que la reacció del seu Ajuntament sigui dir: ‘Això ho hem de tancar perquè aquest local estava pensat per un altre cosa, per posar impressores 3D’. No hi ha res més prioritari que garantir l’alimentació dels ciutadans”.

Trias llença la tovallola

El darrer Plenari de l’Ajuntament de Barcelona celebrat el passat divendres ha marcat un punt d’inflexió d’ençà de les eleccions que van permetre a CiU fer-se amb l’alcaldia. Per primera vegada en la història democràtica de la capital catalana es rebutjaven els pressupostos per l’any següent amb un resultat contundent: 25 regidors en contra davant de 15 que hi votaven a favor. Des de la victòria exigua de Trias el maig de 2011 i fins al novembre de 2013, el Govern municipal s’ha embarcat en un viatge cap a la soledat i l’aïllament polític. Les excel·lents relacions entre convergents i populars havien estat a punt de conformar un govern de coalició a finals de 2011, però alguns regidors nacionalistes van posar el crit al cel quan ja s’olorava de molt a prop l’onada sobiranista, i tot plegat va acabar, només, en pacte pressupostari pel 2012. Va ser aquí on Trias va començar el seu viatge cap a la soledat. El 2013 ja va haver de prorrogar els pressupostos amb un acord in extremis amb el PP per les inversions, fins a arribar a la derrota de divendres passat.

Paradoxalment, a mesura que les seves possibilitats d’estabilitzar el govern amb un acord amb els populars disminuïen, el gir conservador de les polítiques municipals, insensible al creixement de la desigualtat i cedint als interessos privats dels més poderosos, s’accentuava. El Pla d’Usos de Ciutat Vella o la Marina de luxe del Port Vell; un programa d’inversions que abandona les àrees més desafavorides per la crisi i es concentra en el tram central de la ciutat; la privatització dels pàrquings del centre de Barcelona; l’aposta per noves grans superfícies comercials; les retallades innecessàries en els pressupostos dels consorcis d’Educació, Serveis Socials, Habitatge i Salut; una actitud rància que censura cartells de festa major, rodatges a la ciutat o la publicitat d’esdeveniments culturals; el desmantellament de les polítiques ocupacionals quan l’atur s’enfila a xifres esgarrifoses… Tot plegat, un balanç decebedor que s’allunya, progressivament, de les necessitats dels barcelonins. Barcelona cerca un projecte que torni la ciutat als ciutadans, que posi en valor el dret a la ciutat.

El distanciament del PP per motius nacionals i el viratge cada vegada més conservador del govern Trias han portat a l’alcalde a l’aïllament més absolut. Quan diu que ha ofert pactes als socialistes sap que la resposta que l’hi he donat ha estat sempre la mateixa: dependrà del què facis. Des del Grup Municipal Socialista no hem parat de fer propostes al Plenari que, malgrat la seva aprovació, han estat absolutament ignorades pel Govern: en matèria educativa, de combat contra l’atur, de recerca i innovació, un Pla de Barris, un programa d’eradicació de la pobresa, una proposta alternativa de pressupost i inversions… Fins al punt que vàrem facilitar l’aprovació del Pla d’Actuació Municipal –per cert, amb notables dificultats per convèncer als meus que havíem de posar per davant els interessos de la ciutat a qualsevol altra consideració– i no ha inclòs, en la proposta de pressupost, ni un sol dels projectes pactats. Pretendre fer el programa acordat amb el PP amb els vots socialistes i, ara, culpar-nos a tots de la seva soledat és un exercici de cinisme difícil de fer empassar-li a la ciutadania. Aquesta és la causa que l’han obligat a posar a disposició el càrrec d’alcalde per salvar els pressupostos del 2014; una argúcia jurídica excessivament forçada per una administració tan important com l’Ajuntament de Barcelona.

Trias sap que és impossible un acord per formar Govern entre els grups que ens vàrem oposar al seu pressupost. Per això, utilitza l’últim recurs que li quedava per salvar els comptes de 2014, però l’aposta és perdedora en termes de govern i de lideratge: difícilment es pot fer d’alcalde aïllat políticament. Això hauria de fer pensar als regidors de CiU. Continuar entregats al tàndem Trias-Recassens els impedirà qualsevol iniciativa política d’alta volada. Divendres passat, el dia del Plenari, va acabar el mandat Trias, i això hauria de fer reflexionar a tothom. Barcelona no es pot permetre un Govern municipal a la deriva en un context de crisi i creixement de la desigualtat. Els mateixos que van impedir el govern de coalició amb els populars, avui haurien d’exigir canvis profunds en el projecte i en el lideratge per tal de recuperar estabilitat en el govern de la capital de Catalunya. L’oportunitat de Trias s’ha acabat i no adonar-se’n significa continuar administrant la ciutat però deixar de governar-la. Barcelona no s’ho pot permetre.

Trias, presoner d’Unió

L’apagada actualitat municipal ha revifat aquests dies per la constatació que l’alcalde Trias, al ser incapaç d’aconseguir una majoria política al Plenari, haurà d’aprovar el Pressupost General de l’Ajuntament pel 2014 mitjançant una qüestió de confiança. El procediment preveu dues opcions quan un alcalde no aconsegueix aprovar el seu pressupost: la pròrroga, que obliga a aprovar les inversions per separat –és el que Trias va haver de fer amb els comptes de 2013-, o presentar una qüestió de confiança associada al pressupost rebutjat. La resta de grups han de presentar un candidat alternatiu per substituir-lo. Si cap regidor no assoleix la majoria necessària, cosa que passarà a Barcelona, el pressupost queda aprovat automàticament amb les inversions incloses. Un camí tortuós, democràticament coix, però possible.

Que l’alcalde de Barcelona –el seu Ajuntament és la segona institució del país- hagi triat aquesta via és una pèssima notícia, una pèssima decisió. Incapaç d’estabilitzar un Govern quan la ciutat més ho necessita, Trias ha ha anat quedant aïllat políticament fins arribar a la solitud actual. La cantarella de la mà estesa, una expressió que a cops de taral·lejar ha acabat convertint en caricatura, i la seva calculada i impostada bonhomia l’han traït i han contribuït a l’actual inconsistència política del seu projecte. Si l’Ajuntament no fos govern local, avui estaria abocat a la convocatòria d’eleccions anticipades. Amb 14 regidors, els de CiU, i utilitzant tots els recursos jurídics, es pot administrar el consistori i garantir la prestació dels serveis municipals, però és impossible governar la ciutat. Governar exigeix dibuixar estratègies i projectes de fons que permetin combatre la crisi i respondre eficaçment, d’obra i no de paraula, a la creixent desigualtat que amenaça la cohesió social a molts dels barris de Barcelona.

M’ha costat d’entendre els motius pels quals, més enllà d’alguna trobada escadussera, Trias no havia ofert als grups municipals un marc de diàleg amb una proposta de pressupost damunt la taula. La resposta a la meva preocupació està, precisament, en el mateix document que es va fer públic als mitjans, abans de traslladar-lo als grups municipals: la pitjor proposta de pressupost de tota la història de l’Ajuntament de Barcelona. CiU ha decidit vendre’s actius municipals per finançar el deute de la Generalitat –aparcaments, Serveis Funeraris…-; CiU ha decidit no utilitzar tota la potència financera municipal per fer créixer les inversions del mandat fins a la xifra a la que el propi alcalde s’havia compromès, 1.800M€, quedant-se en uns insuficients 1.500M€; CiU ha decidit prioritzar les inversions cap a barris on conrea els seus millors resultats electorals, fet que trobo escandalós perquè comporta abandonar a la seva sort els territoris que més pateixen la crisi; CiU continua amb dèries absurdes en un context com l’actual, com invertir 6M€ al Castell de Montjuic, 4M€ al futur museu de les cultures del món o els 16M€ per l’enderroc de Glòries, una inversió que creixerà fins a més de 40M€ en exercicis posteriors.

El més greu de tot, però, és que enlloc de situar com a full de ruta el Pla d’Actuació Municipal (PAM), aprovat pel Plenari gràcies a la nostra abstenció, Trias s’inventa uns suposats “objectius estratègics” que no s’han discutit enlloc! Això li permet baixar en més de 3M€ l’aportació a Barcelona Activa, quan l’atur està creixent desbocat; carregar-se el projecte de donar suport a la recerca a la nostra ciutat; disminuir en 8M€ l’aportació a l’Institut Municipal d’Educació; dedicar 800.000€ a subvencionar les escoles bressol privades, o oblidar-se del Pla de Barris atenent els territoris amb més necessitats socials… Fa dos dies un veí de Trinitat Vella m’ho deia desesperat: “Ens tenen abandonats!”. La fractura social continua creixent i alguns barris de Barcelona entren en zona de perill. Mentre, el Govern instal·la un Fab Lab a Ciutat Meridiana que els veïns, astorats, ocupen per convertir-lo en un banc d’aliments…

El de Trias és, ras i curt, un pressupost fictici, covard i injust socialment. Un pressupost sense cap projecte que pugui contribuir a la recuperació econòmica de la ciutat i on l’Ajuntament segueix amb la febre privatitzadora, venent-se actius essencials per la fortalesa econòmica municipal. Encara hi ha molts ciutadans que ens diuen: “Però si en Trias sembla un bon paio, un polític de tarannà moderat”. Escoltant-lo ho sembla, però la realitat es que ha deixat la direcció estratègica de la ciutat en mans d’Unió Democràtica de Catalunya, l’ala dura i neoliberal de la coalició de Govern.

La responsable d’Economia, la regidora Sònia Recasens, va ser qui va intentar tancar -ben d’hora, ben d’hora, que deia aquell- un acord estable amb el PP, el partit de Mariano Rajoy, Alicia Sánchez Camacho i Maria de los Llanos de Luna. Un acord que incloïa el govern de coalició CiU-PP que no va culminar per la negativa de diversos regidors convergents. Va ser ella, també, qui va pactar el pressupost del 2012 amb el PP. Va ser ella qui va intentar torpedinar fins el darrer moment els acords per facilitar l’aprovació del PAM amb els socialistes dient, per exemple, que els plans de formació ocupacional eren “peonades”! Va ser ella qui va preferir l’acord d’inversions del 2013 amb el PP. I ha estat ella qui ha decidit pel 2014 -sense el PP, que no ha pogut seguir el ball amb música sobiranista- seguir amb el mateix guió, aixecant maldestres sospites que recorden temps pretèrits i evoquen el pitjor de la política. Fins i tot, ara, amenaça en fer públiques les converses privades al voltant del pressupost. Un membre del Govern municipal amenaçant als regidors de l’oposició! Per mi ja pot començar quan vulgui. La conseqüència d’aquesta inadmissible actitud és un alcalde en funcions i fent un paper d’estrassa. O a Trias ja li sembla bé el que fa Recasens o és incapaç d’imposar-se. Deixar manar Duran i Lleida, deixar la ciutat en mans de neoliberals, està tenint un preu massa alt per Barcelona.

Amb aquest pressupost no hi ha cap possibilitat de debat. L’alcalde podria, per una vegada, fer d’alcalde: acceptar que la seva proposta ha quedat tombada i que és indispensable aconseguir estabilitat de govern pel bé de la ciutat. Descartats els populars és hora de canviar d’interlocutor. Si l’alcalde relleva a Unió de les responsabilitats econòmiques i cessa a Sònia Recasens com a Tinent d’alcalde, els socialistes estem disposats a posar-nos a treballar perquè aquesta ciutat tingui un pressupost amb recolzament majoritari del seu Ple i deixi de tenir un alcalde, un govern, en funcions. Això sí, caldrà fer-ho a partir d’un full en blanc.

Un año y todo igual. El País, 3 de juliol de 2012

Un año después de las elecciones municipales sigue sin visualizarse un proyecto nuevo para la Barcelona global. En medio de un horcajo de posiciones  de los diferentes concejales, el alcalde Trias ha decidido reinar desde lejos, no cerrar ningún acuerdo estable con ningún partido y hacer suya la cacareada expresión qui dies passa, any empeny.

Article a El País

Un any i tot igual…

Aquest matí he fet balanç del primer any del govern Trias. Al web que avui estreno trobareu el resum de la roda de premsa. Al meu bloc us deixo escrites algunes reflexions. La primera, de calaix: administrar les competències municipals i definir i gestionar un projecte de ciutat que afronti els reptes contemporanis són les dues exigències a les que ha de fer front tot alcalde. L’administració quotidiana es recolza, sobretot, en la cultura de la organització municipal i en la capacitat del cos de funcionaris i treballadors públics. El projecte de ciutat, en canvi, és on pren sentit la política en majúscules.
La segona: el primer any de govern Trias va començar amb un traspàs exquisit i amb una gran dosis de continuisme en la gestió de les competències municipals. El nou alcalde heretava un Ajuntament amb una sòlida salut financera i uns treballadors altament qualificats. En allò que el govern actual ha estat més incapaç és alhora de definir i posar en marxa un projecte global per la ciutat, un horitzó a mig i llarg termini que aprofiti al màxim les potencialitats de Barcelona per afavorir el creixement econòmic i estableixi un vertader pla de xoc per contrarestar els efectes socials negatius de l’actual crisi econòmica.
La tercera: el gran problema del govern actual és la feblesa. Mai l’Ajuntament havia tingut un govern recolzat de manera tant minoritària. La incapacitat per articular una majoria estable es deu a l’escàs lideratge de l’alcalde Trias vers els seus propis regidors, molts d’ells més preocupats a que passi la seva que a contribuir en un projecte col•lectiu. Al menys s’hi troben tres lògiques, poc complementàries, en l’equip de govern: el futurisme tecnològic de l’àrea d’Hàbitat Urbà de llenguatge confús i projectes grandiloqüents; la deriva identitària a l’àrea de cultura, que poc a poc anirà apagant el nervi cosmopolita del nostre sistema cultural, i el neoliberalisme conservador de l’àrea de Promoció Econòmica impertèrrit al drama de l’atur a Barcelona.
I la quarta: manca de projecte, subordinació a la Generalitat i feblesa política són els tres atributs del govern Trias. La bona salut organitzativa i econòmica de l’Ajuntament, la inèrcia de projectes endegats en el passat i la continuïtat en l’administració de les competències municipals, actuen com a camuflatge de les debilitats del govern actual però progressivament s’aniran afeblint si no es capgiren. Barcelona no és només un territori per administrar: és la oportunitat del país per trobar solucions genuïnes a la difícil situació que estem travessant. Els socialistes no pararem de proposar i dibuixar un projecte, d’oferir acord generós per enfortir l’acció de govern. La qüestió és si el govern compta amb un lideratge capaç d’aprofitar la oportunitat. Amb mig govern no n’hi ha prou per recuperar-lo, cal projecte amb majúscules i capacitat de pacte.

100 mesures per retornar el dinamisme a Barcelona

A principis d’abril vaig lliurar a l’alcalde, Xavier Trias, aquest document que porta per títol Bases d’un Pla d’Actuació Municipal per a un context de crisi 100 iniciatives per retornar el dinamisme a la ciutat’. Un PAM alternatiu al presentat per al govern, un govern que al meu parer administra però no governa, que recull 100 propostes per dinamitzar Barcelona i fixa una sèrie de línies i d’objectius. Una versió preliminar del que hauria d’acabar sent el Pla d’Actuació Municipal pel període 2012-2015.