Arxiu d'etiquetes: Pacte CiU-PP

El cercle vergonyós de Trias

Publicat el per

La notícia més rellevant que ens ha deixat el Plenari celebrat aquest divendres ha estat la privatització de la gestió dels aparcaments del centre de Barcelona. Una operació en què es fa molt difícil trobar-hi l’interès general, algun motiu que permeti millorar la vida dels barcelonins. El Govern municipal ha esgrimit, amb sospitosa vehemència, un objectiu, aparentment convincent: aconseguir 100M€ amb què poder construir 1.000 pisos de protecció oficial a la ciutat. En una ciutat que té una mitjana de 20 desnonaments diaris, l’objectiu, certament, és prou rellevant per aturar-s’hi. Si perdre el control i la gestió directa de 15 pàrquings públics i la d’altres 11 que avui estan en mans privades però als que els hi venç la concessió els anys vinents ha de significar una alternativa a la manca d’habitatges, en una situació d’emergència com l’actual potser Trias l’estigui encertant.

La sorpresa, però, s’amaga en el tancament econòmic municipal corresponent al 2013. Un tancament que l’alcalde ja ha signat però que no vol, encara, explicar. Segons els càlculs del Grup Municipal Socialista (GMS) el resultat és positiu i hauria estat de més de 120M€. Ens equivocàvem, després de demanar-ho amb insistència, a l’exigir que donessin la xifra exacta en el Plenari de divendres, el mateix on s’aprovava la privatització dels aparcaments. Finalment el Govern l’ha acabat confirmat a un mitjà de comunicació: el resultat és de 140M€! Sí, no és cap error: mentre Barcelona pateix una fractura social que amenaça la cohesió a molts barris de la ciutat, el seu Ajuntament, durant el 2013, va ingressar 140M€ més dels que va gastar.

Aquesta xifra inaudita (la de 2012 ja era excessiva i només pujava a 60M€) coincideix amb l’informe anual signat per la Síndica de Greuges, qui continua advertint –millor, alertant- de la incapacitat municipal per atendre el creixement de les necessitats socials dels barcelonins. Gastar més del que s’ingressa és propi de mals gestors, però gastar menys, i en aquestes proporcions, és mostrar una absoluta insensibilitat cap al patiment de molts ciutadans. El Govern conservador, mentre anava fent caixa va rebutjar el nostre Pla de Barris, retalla la despesa dedicada als necessaris plans d’ocupació, incrementa les tarifes del transport públic, retalla serveis a les escoles bressol i en el conjunt del sistema educatiu i concentra les inversions a les àrees de la ciutat que menys pateixen la crisi. Certament, polítiques i decisions pròpies d’un veritable alcalde de les persones!

En qualsevol cas, i denunciada la gasiveria del Govern, aquests 140M€ avui estan ben planxats a la caixa municipal, ja que no s’han gastat quan tocava i en allò que tocava. Es poden dedicar a l’habitatge i a totes aquelles àrees socials que ho requereixen. Cal afegir, tanmateix, que no són producte de cap ingrés extraordinari o d’un exercici excepcional, sinó simplement d’una mala previsió del Govern que, amb certesa, es tornarà a repetir l’any 2014. Quan discutíem el pressupost del 2013 recordo que el principal desacord era que els socialistes proposàvem incrementar la despesa en 130M€, atenent una previsió d’ingressos superior a la que feia el Govern. Cada vegada més propera al PP, Sònia Recasens –que mai no acceptarà que es va trobar l’Ajuntament més sanejat de l’Estat- ens va dir llavors que estàvem instal·lats en la cultura del dèficit. El temps ens ha donat la raó.

Recasens ha escrit que l’operació dels pàrquings “representa el tancament d’un cercle virtuós”. Té tota la raó la tinent d’alcalde d’economia, aquest és un procés que es repeteix circularment: retallades i increment de taxes en pro de l’equilibri pressupostari. Això obliga, entre altres coses, a privatitzar serveis públics amb l’excusa de pal·liar necessitats socials. I en silenci van drenant recursos cap a la Generalitat i empetitint la potència municipal. Fa quasi tres anys que el cercle es repeteix. La llàstima és que en comptes de virtuós comença a ser vergonyós.

“Instrumentalitzar una emergència social per encobrir una privatització és indigne”

Publicat el per
  • “Amb la privatització dels aparcaments, l’alcalde traspassa una línia vermella: posa en venda Barcelona i ho fa amb opacitat”, ha denunciat el president del GMS

Pèssima notícia per Barcelona. El portaveu de facto del Govern municipal, Alberto Fernández Díaz, ha anunciat aquest matí l’acord del PP per tirar endavant la privatització dels aparcaments del centre de la ciutat. Un acord, com ja és habitual, que ha fugit de la foto entre els dos partits conservadors. Pel president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, aquesta operació és del tot desafortunada. “Trias traspassa avui una línia vermella imperdonable: posa en venda Barcelona i ho fa amb opacitat”. “Em sembla indigne instrumentalitzar una emergència social com és la falta d’habitatge, un dels problemes més greus que pateixen tants barcelonins, per encobrir la privatització més inexplicable que farà l’Ajuntament”, ha assegurat.

Martí ha recordat que l’alcalde segueix sense respectar els acords de la majoria. “Al Ple de juliol es va aprovar una proposició del GMS on, entre d’altres coses, es deia que mentre no s’hagin elaborat i discutit amb els grups les diferents opcions de gestió que té l’Ajuntament a l’hora de gestionar els 26 aparcaments del centre de la ciutat no es sotmeti a aprovació definitiva cap dels acords relatius al canvi de gestió”. Tanmateix, el regidor socialista ha denunciat que encara avui el Comitè d’Empresa de BSM segueix sense poder veure l’informe de valoració. Una valoració, ha destacat per últim Martí, que fruit d’una negociació política ha puja’t 15M€. “Això és el més al·lucinant de tot: les coses valen el que valen per molt que es negociï políticament”, ha conclòs

Trias, la dèria de privatitzar

Publicat el per

Aquest és un post d’urgència. Avui tenia previst parlar-vos del 35è aniversari del Taller de Músics, de l’enorme feina feta durant aquests anys al servei de la música i, en particular, del jazz i el flamenc, de la tasca a favor de l’educació musical i de la seva contribució a la transformació del barri del Raval. Volia parlar-vos del Lluís Cabrera, l’inventor d’aquesta fàbrica musical, de la seva passió per tot allò on clava la mirada aquest andalús independentista, i sobretot independent, inquiet i volcànic; barceloní de soca arrel, mordaç i astut, que seia satisfet entre l’alcalde Trias i el conseller Mascarell anit al Palau mentre la presentadora del concert demanava una aposta més clara per la cultura i més suport de les institucions. Només el Cabrera és capaç d’alçar la veu més crítica i punyent, mentre autoritats de tota mena busquen la seva complicitat. Per molts anys al Cabrera i a tota la tropa del Taller!

Perdoneu la introducció que no té res a veure amb el que avui és urgent de posar en primer pla: l’acord del Govern conservador de la ciutat per privatitzar la xarxa d’aparcaments del centre de Barcelona. Aquest migdia, el portaveu de facto de Trias, el popular Alberto Fernández Díaz, l’ha anunciat en roda de premsa; ell, i no el Govern. A la Comissió d’Economia d’aquest dimecres els vots del PP permetran a CiU aprovar el procés que conduirà a la privatització.

La notícia és greu, per diversos motius. Avui l’Ajuntament disposa d’una xarxa d’aparcaments públics, gestionats per BSM, i altres en règim de concessió privada. Els primers els ha construït el propi Ajuntament; els concessionats, en canvi, la inversió la va fer un privat a canvi de gestionar el negoci durant uns anys. Adjudicar un espai a un privat per tal que hi construeixi un aparcament i l’exploti durant uns anys és lògic i positiu; l’Ajuntament s’estalvia la inversió, pot regular els preus en la concessió, la ciutat guanya un aparcament i, al cap dels anys, el domini passarà a mans municipals. El que es fa ara és una altra cosa. Tots els aparcaments que es posaran sota mans privades ja estan fets i en funcionament: 15 són municipals, 11 en mans privades però amb la concessió a punt d’acabar. És a dir, en el moment que l’Ajuntament podria completar i gestionar la xarxa d’aparcaments municipals recuperant els que fins ara estaven concessionats, renuncia fins i tot a una part dels que avui són seus. Tot plegat per disposar de 100 milions d’euros. Una quantitat que Fernández Díaz ha elevat avui fins els 115. Sempre m’havia queixat que el càlcul del Govern era obscur; ara, resulta curiós, amb una simple negociació amb el PP ha augmentat 15M€…

Els aparcaments urbans són un instrument essencial en les polítiques de mobilitat i una peça clau per reduir l’ús del vehicle privat i fomentar el transport públic. Les polítiques de preus, afavorir el lloguer de places per sobre la rotació (sempre més rendible) o incorporar nous usos en aquests equipaments que responguin a necessitats de la ciutat, són possibilitats a tenir molt en compte, ara que la contaminació atmosfèrica pot esdevenir un problema urbà a molt curt termini. D’altra banda, la salut financera municipal no es basa només en no estirar més el braç que la màniga en la despesa, sinó també en disposar d’actius valuosos que davant dels bancs i agències de rating són tan importants com el control del dèficit.

Posar en mans privades els aparcaments de la ciutat només pot respondre a la necessitat de fer caixa; és a dir, d’obtenir uns ingressos extraordinaris per atendre necessitats imperioses. Aquí és on apareix l’alcalde Trias i promet 1.000 pisos de lloguer social. Em sembla indigne utilitzar un dels problemes més greus que pateixen tants barcelonins per encobrir la privatització més inexplicable que farà l’Ajuntament. L’alcalde sap que disposa de diners per fer els 1.000 pisos, només amb el superàvit del tancament pressupostari del 2013 ja podria començar. I sí, he dit superàvit. Encara que sembli impensable en uns moments de tant patiment social, l’Ajuntament continua gastant menys del que disposa, probablement per la necessitat de continuar finançant als veïns de la plaça Sant Jaume. Però també podria fer una remodelació de les Glòries que no costés 250 M€, o estalviar una mica al passeig de Gràcia o a la Rambla Catalunya, o no haver començat una obra absurda avui com la que es fa a l’encreuament de Muntaner i la ronda del mig. Avui, la prioritat de les polítiques d’habitatge no passa per seguir construint sinó, com ha exigit la PAH, per posar a disposició de lloguer social el parc d’habitatges buits de bancs i entitats financeres. En aquest àmbit, Trias, en tres anys, ha aconseguit un total de… 12 pisos!

Fer una actuació que va en contra de la fortalesa econòmica municipal, perdre un dels instruments més valuosos per a les polítiques de mobilitat embolicat amb la cel·lofana de 1.000 pisos socials és vergonyós i greu. Respon a una dèria privatitzadora que s’ha instal·lat als despatxos del Consistori. La mateixa que és incapaç d’aturar al mercat en el tancament progressiu de tots els comerços històrics, que es carrega les polítiques d’ocupació, que ha cedit a una marina de luxe el Port Vell de Barcelona, que aprova un Pla d’Usos a Ciutat Vella que provocarà una bombolla hotelera, que es carrega i privatitza l’espai públic amb l’ordenança de terrasses… Una pinça, la d’Unió Democràtica i el PP, que de manera més palmària tenen acorralat a l’alcalde. Trias continua amb la cantarella de la cultura, la creativitat, la innovació i el benestar, no perd ocasió per repetir-ho. Entretant, ha posat preu a la ciutat.

“Quan es tracta de vendre’s la ciutat, Trias no té cap problema en abraçar al PP”

Publicat el per

El Govern municipal porta demà a aprovació, per la via d’urgència, l’Ordenança de Terrasses després de garantir-se el vot del PP.

“L’alcalde segueix carregant-se l’espai públic, continua amb la seva política depredadora”, ha denunciat el president del GMS

 

En una decisió sorprenent, el Govern municipal ha comunicat aquest migdia  a la presidenta de la Comissió d’Hàbitat Urbà i Medi Ambient, la regidora socialista Montserrat Sánchez, que l’ordre del dia previst per a la sessió de demà, dimarts 10 de desembre, quedava modificat amb la incorporació, per la via d’urgència, de la votació de l’Ordença de Terrasses. Un procediment excepcional per una aprovació que arriba amb dos anys de retard i que demostra el fracàs de Sònia Recasens al capdavant de l’àrea econòmica de l’Ajuntament. “Va ser ella qui va assegurar a la ciutadania que abans del desembre de 2011 Barcelona tindria una nova Ordenança de Terrasses. Som al desembre de 2013 i la ciutat l’acabarà tenint per la via d’urgència i pel pacte amb el PP”, ha denunciat el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí. Un pacte de dretes a l’Ajuntament encara ben viu, qüestió nacional al marge, que permet aprovar, per exemple, aquesta mena d’ordenances. “És del tot inadmissible que el Govern pretengui que els grups polítics posicionin vot d’un text que té al·legacions dels diferents actors implicats en menys de 24 hores”, ha criticat Martí. Només el pacte amb el PP, un altre més, avalen aquesta urgència. “Trias segueix carregant-se l’espai públic, continua amb la seva política depredadora. I és que quan es tracta de vendre’s la ciutat, no té cap problema en abraçar al PP”, ha lamentat el regidor.

 

 

 

 

 

 

 

Trias llença la tovallola

Publicat el per

El darrer Plenari de l’Ajuntament de Barcelona celebrat el passat divendres ha marcat un punt d’inflexió d’ençà de les eleccions que van permetre a CiU fer-se amb l’alcaldia. Per primera vegada en la història democràtica de la capital catalana es rebutjaven els pressupostos per l’any següent amb un resultat contundent: 25 regidors en contra davant de 15 que hi votaven a favor. Des de la victòria exigua de Trias el maig de 2011 i fins al novembre de 2013, el Govern municipal s’ha embarcat en un viatge cap a la soledat i l’aïllament polític. Les excel·lents relacions entre convergents i populars havien estat a punt de conformar un govern de coalició a finals de 2011, però alguns regidors nacionalistes van posar el crit al cel quan ja s’olorava de molt a prop l’onada sobiranista, i tot plegat va acabar, només, en pacte pressupostari pel 2012. Va ser aquí on Trias va començar el seu viatge cap a la soledat. El 2013 ja va haver de prorrogar els pressupostos amb un acord in extremis amb el PP per les inversions, fins a arribar a la derrota de divendres passat.

Paradoxalment, a mesura que les seves possibilitats d’estabilitzar el govern amb un acord amb els populars disminuïen, el gir conservador de les polítiques municipals, insensible al creixement de la desigualtat i cedint als interessos privats dels més poderosos, s’accentuava. El Pla d’Usos de Ciutat Vella o la Marina de luxe del Port Vell; un programa d’inversions que abandona les àrees més desafavorides per la crisi i es concentra en el tram central de la ciutat; la privatització dels pàrquings del centre de Barcelona; l’aposta per noves grans superfícies comercials; les retallades innecessàries en els pressupostos dels consorcis d’Educació, Serveis Socials, Habitatge i Salut; una actitud rància que censura cartells de festa major, rodatges a la ciutat o la publicitat d’esdeveniments culturals; el desmantellament de les polítiques ocupacionals quan l’atur s’enfila a xifres esgarrifoses… Tot plegat, un balanç decebedor que s’allunya, progressivament, de les necessitats dels barcelonins. Barcelona cerca un projecte que torni la ciutat als ciutadans, que posi en valor el dret a la ciutat.

El distanciament del PP per motius nacionals i el viratge cada vegada més conservador del govern Trias han portat a l’alcalde a l’aïllament més absolut. Quan diu que ha ofert pactes als socialistes sap que la resposta que l’hi he donat ha estat sempre la mateixa: dependrà del què facis. Des del Grup Municipal Socialista no hem parat de fer propostes al Plenari que, malgrat la seva aprovació, han estat absolutament ignorades pel Govern: en matèria educativa, de combat contra l’atur, de recerca i innovació, un Pla de Barris, un programa d’eradicació de la pobresa, una proposta alternativa de pressupost i inversions… Fins al punt que vàrem facilitar l’aprovació del Pla d’Actuació Municipal –per cert, amb notables dificultats per convèncer als meus que havíem de posar per davant els interessos de la ciutat a qualsevol altra consideració– i no ha inclòs, en la proposta de pressupost, ni un sol dels projectes pactats. Pretendre fer el programa acordat amb el PP amb els vots socialistes i, ara, culpar-nos a tots de la seva soledat és un exercici de cinisme difícil de fer empassar-li a la ciutadania. Aquesta és la causa que l’han obligat a posar a disposició el càrrec d’alcalde per salvar els pressupostos del 2014; una argúcia jurídica excessivament forçada per una administració tan important com l’Ajuntament de Barcelona.

Trias sap que és impossible un acord per formar Govern entre els grups que ens vàrem oposar al seu pressupost. Per això, utilitza l’últim recurs que li quedava per salvar els comptes de 2014, però l’aposta és perdedora en termes de govern i de lideratge: difícilment es pot fer d’alcalde aïllat políticament. Això hauria de fer pensar als regidors de CiU. Continuar entregats al tàndem Trias-Recassens els impedirà qualsevol iniciativa política d’alta volada. Divendres passat, el dia del Plenari, va acabar el mandat Trias, i això hauria de fer reflexionar a tothom. Barcelona no es pot permetre un Govern municipal a la deriva en un context de crisi i creixement de la desigualtat. Els mateixos que van impedir el govern de coalició amb els populars, avui haurien d’exigir canvis profunds en el projecte i en el lideratge per tal de recuperar estabilitat en el govern de la capital de Catalunya. L’oportunitat de Trias s’ha acabat i no adonar-se’n significa continuar administrant la ciutat però deixar de governar-la. Barcelona no s’ho pot permetre.

Del turisme a la ciutat turística

Publicat el per

El viatge, la descoberta, conèixer altres ciutats, països i cultures és un signe de progrés i una activitat pròpia de la curiositat humana. Com en tantes altres coses, la globalització ha facilitat i fet créixer el turisme de manera exponencial. El darrer informe de l’Organització Mundial del Turisme ho assenyala amb contundència: l’any 1950 hi van haver 25 milions de desplaçaments turístics al món, 528 milions l’any 1995 i més de 1.000 milions de viatgers es van desplaçar l’any 2012. El mateix informe assenyala que al 2030 seran més de 1.800 milions de persones els que es mouran d’un lloc a un altre. De tot plegat, avui per avui, Europa se n’endú més de la meitat. El turisme, inexorablement, és una activitat que s’ha convertit en un potent sector econòmic amb una immensa capacitat de creixement en el futur. Cal assenyalar, però, que la mitjana salarial en el sector turístic està per sota de la mitjana general, és inferior a la mitjana del sector serveis i ofereix menys estabilitat laboral que altres activitats econòmiques, segons assenyala l’Institut d’Estudis Turístics del Ministeri del ram.

Si ens fixem en les motivacions que ens porten a moure’ns d’un lloc a l’altre hi veurem una clara evolució. L’actitud del viatger que cerca descobrir mons ignots és molt diferent a la del turista contemporani, on el viatge esdevé una desconnexió temporal de la rutina laboral, un estat de vacances. Com assenyala Ives Michaud: “El turista és a la recerca d’un món lleuger, plaent, que no pesi, lliure de l’angoixa i de la seriositat del món real”. Aquesta constatació, a la que lògicament s’hi podrien trobar nombroses excepcions, és el que obliga a les ciutats a preparar-se per esdevenir indrets turístics. En l’economia de l’experiència el que compta és satisfer les expectatives del client, i això obliga a convertir la complexitat de la vida urbana en paquets simples, còmodes i adaptables al gust del visitant.

La posició d’una ciutat com Barcelona en relació al turisme ha de tenir en compte les dues consideracions. La primera és que aquest és un sector amb molta capacitat de creixement i on la nostra ciutat té un enorme potencial. La segona és saber fins on estem disposats a transformar Barcelona per tal d’adaptar-la a les exigències d’aquest sector. L’exemple ineludible és la instal·lació que va sobrevolar la ciutat, durant massa mesos, del complex Eurovegas d’hotels i casinos. Sense dubte, incrementava l’atractiu turístic de Barcelona però el preu al que ho feia era desproporcionat: un atac frontal al model de ciutat. Per molts, el nou Pla d’Usos de Ciutat Vella, aprovat per CiU i el PP, que elimina qualsevol límit a la instal·lació de nous hotels i apartaments turístics al cor de la ciutat és una altra decisió equivocada que trencarà el fràgil equilibri de la zona més sensible de Barcelona.

Fa pocs dies coneixíem la notícia de la venda de la torre Agbar i la seva transformació en un hotel de luxe. Es pot esgrimir, com així és, que és la decisió d’una companyia privada però, des d’un punt de vista urbà, la icona arquitectònica de la plaça de les Glòries –el nou espai de centralitat urbana– i la porta del 22@ es converteix en el símbol d’una Barcelona encarada sense cap timidesa al turisme. Poc temps després,  l’Ajuntament anunciava una gran festa, organitzada per Turisme de Barcelona, per celebrar el cap d’any al passeig de Maria Cristina amb l’objectiu de situar-se en el circuit de les grans ciutats amb iniciatives icòniques. Tot plegat succeeix mentre a la nostra ciutat no s’atura el tancament de comerços tradicionals que han sucumbit a la pressió d’un mercat que busca la rendibilitat ràpida que ofereix el turisme barceloní.

Barcelona no pot ni ha de prescindir del turisme, però cap ciutat hauria de centrar la seva estratègia econòmica en aquesta activitat. Els costos urbans i socials que comporta són massa alts. S’acumulen massa notícies com per témer que el Govern municipal ha decidit posar la directa i deixar-se estar de miraments. La crisi i l’atur serveixen de coartada per capgirar l’objectiu: enlloc de posar el turisme al servei de la ciutat és Barcelona la que s’entrega al turisme. Mentrestant, l’estratègia política és la ciutat intel·ligent. Potser acabarem descobrint, més d’hora que tard, que aquesta consisteix en deixar de pensar en el ciutadà…

La oferta. ABC, 15 d’octubre de 2013

Publicat el per

Parece que hayan pasado muchos años. Hasta no hace tanto tiempo, aquello que acontecía en Barcelona importaba y mucho. La cotidianeidad política de la ciudad, su pulsión diaria, era auscultada por muchos con verdadera atención médica. La sola sospecha de una subida de la temperatura, por minúscula que pareciera sobre el termómetro, encendía las señales de alarma en Redacciones, partidos políticos e instituciones vecinas. La jibarización a la que el alcalde Trias ha sometido a nuestra ciudad desde el inicio de su gris mandato ha conseguido, y hay que reconocérselo, que Barcelona haya dejado de ser sujeto político. Por acción -pleitesía integral a la Generalitat, con derecho de pernada financiera incluida- y omisión. Un ejemplo muy reciente: ante el anuncio del Govern de que Barcelona tendrá dos nuevas cárceles de las que nadie sabe nada, ¿alguien ha escuchado una sola queja de Trias?

Article ABC

Trias, presoner d’Unió

Publicat el per

L’apagada actualitat municipal ha revifat aquests dies per la constatació que l’alcalde Trias, al ser incapaç d’aconseguir una majoria política al Plenari, haurà d’aprovar el Pressupost General de l’Ajuntament pel 2014 mitjançant una qüestió de confiança. El procediment preveu dues opcions quan un alcalde no aconsegueix aprovar el seu pressupost: la pròrroga, que obliga a aprovar les inversions per separat –és el que Trias va haver de fer amb els comptes de 2013-, o presentar una qüestió de confiança associada al pressupost rebutjat. La resta de grups han de presentar un candidat alternatiu per substituir-lo. Si cap regidor no assoleix la majoria necessària, cosa que passarà a Barcelona, el pressupost queda aprovat automàticament amb les inversions incloses. Un camí tortuós, democràticament coix, però possible.

Que l’alcalde de Barcelona –el seu Ajuntament és la segona institució del país- hagi triat aquesta via és una pèssima notícia, una pèssima decisió. Incapaç d’estabilitzar un Govern quan la ciutat més ho necessita, Trias ha ha anat quedant aïllat políticament fins arribar a la solitud actual. La cantarella de la mà estesa, una expressió que a cops de taral·lejar ha acabat convertint en caricatura, i la seva calculada i impostada bonhomia l’han traït i han contribuït a l’actual inconsistència política del seu projecte. Si l’Ajuntament no fos govern local, avui estaria abocat a la convocatòria d’eleccions anticipades. Amb 14 regidors, els de CiU, i utilitzant tots els recursos jurídics, es pot administrar el consistori i garantir la prestació dels serveis municipals, però és impossible governar la ciutat. Governar exigeix dibuixar estratègies i projectes de fons que permetin combatre la crisi i respondre eficaçment, d’obra i no de paraula, a la creixent desigualtat que amenaça la cohesió social a molts dels barris de Barcelona.

M’ha costat d’entendre els motius pels quals, més enllà d’alguna trobada escadussera, Trias no havia ofert als grups municipals un marc de diàleg amb una proposta de pressupost damunt la taula. La resposta a la meva preocupació està, precisament, en el mateix document que es va fer públic als mitjans, abans de traslladar-lo als grups municipals: la pitjor proposta de pressupost de tota la història de l’Ajuntament de Barcelona. CiU ha decidit vendre’s actius municipals per finançar el deute de la Generalitat –aparcaments, Serveis Funeraris…-; CiU ha decidit no utilitzar tota la potència financera municipal per fer créixer les inversions del mandat fins a la xifra a la que el propi alcalde s’havia compromès, 1.800M€, quedant-se en uns insuficients 1.500M€; CiU ha decidit prioritzar les inversions cap a barris on conrea els seus millors resultats electorals, fet que trobo escandalós perquè comporta abandonar a la seva sort els territoris que més pateixen la crisi; CiU continua amb dèries absurdes en un context com l’actual, com invertir 6M€ al Castell de Montjuic, 4M€ al futur museu de les cultures del món o els 16M€ per l’enderroc de Glòries, una inversió que creixerà fins a més de 40M€ en exercicis posteriors.

El més greu de tot, però, és que enlloc de situar com a full de ruta el Pla d’Actuació Municipal (PAM), aprovat pel Plenari gràcies a la nostra abstenció, Trias s’inventa uns suposats “objectius estratègics” que no s’han discutit enlloc! Això li permet baixar en més de 3M€ l’aportació a Barcelona Activa, quan l’atur està creixent desbocat; carregar-se el projecte de donar suport a la recerca a la nostra ciutat; disminuir en 8M€ l’aportació a l’Institut Municipal d’Educació; dedicar 800.000€ a subvencionar les escoles bressol privades, o oblidar-se del Pla de Barris atenent els territoris amb més necessitats socials… Fa dos dies un veí de Trinitat Vella m’ho deia desesperat: “Ens tenen abandonats!”. La fractura social continua creixent i alguns barris de Barcelona entren en zona de perill. Mentre, el Govern instal·la un Fab Lab a Ciutat Meridiana que els veïns, astorats, ocupen per convertir-lo en un banc d’aliments…

El de Trias és, ras i curt, un pressupost fictici, covard i injust socialment. Un pressupost sense cap projecte que pugui contribuir a la recuperació econòmica de la ciutat i on l’Ajuntament segueix amb la febre privatitzadora, venent-se actius essencials per la fortalesa econòmica municipal. Encara hi ha molts ciutadans que ens diuen: “Però si en Trias sembla un bon paio, un polític de tarannà moderat”. Escoltant-lo ho sembla, però la realitat es que ha deixat la direcció estratègica de la ciutat en mans d’Unió Democràtica de Catalunya, l’ala dura i neoliberal de la coalició de Govern.

La responsable d’Economia, la regidora Sònia Recasens, va ser qui va intentar tancar -ben d’hora, ben d’hora, que deia aquell- un acord estable amb el PP, el partit de Mariano Rajoy, Alicia Sánchez Camacho i Maria de los Llanos de Luna. Un acord que incloïa el govern de coalició CiU-PP que no va culminar per la negativa de diversos regidors convergents. Va ser ella, també, qui va pactar el pressupost del 2012 amb el PP. Va ser ella qui va intentar torpedinar fins el darrer moment els acords per facilitar l’aprovació del PAM amb els socialistes dient, per exemple, que els plans de formació ocupacional eren “peonades”! Va ser ella qui va preferir l’acord d’inversions del 2013 amb el PP. I ha estat ella qui ha decidit pel 2014 -sense el PP, que no ha pogut seguir el ball amb música sobiranista- seguir amb el mateix guió, aixecant maldestres sospites que recorden temps pretèrits i evoquen el pitjor de la política. Fins i tot, ara, amenaça en fer públiques les converses privades al voltant del pressupost. Un membre del Govern municipal amenaçant als regidors de l’oposició! Per mi ja pot començar quan vulgui. La conseqüència d’aquesta inadmissible actitud és un alcalde en funcions i fent un paper d’estrassa. O a Trias ja li sembla bé el que fa Recasens o és incapaç d’imposar-se. Deixar manar Duran i Lleida, deixar la ciutat en mans de neoliberals, està tenint un preu massa alt per Barcelona.

Amb aquest pressupost no hi ha cap possibilitat de debat. L’alcalde podria, per una vegada, fer d’alcalde: acceptar que la seva proposta ha quedat tombada i que és indispensable aconseguir estabilitat de govern pel bé de la ciutat. Descartats els populars és hora de canviar d’interlocutor. Si l’alcalde relleva a Unió de les responsabilitats econòmiques i cessa a Sònia Recasens com a Tinent d’alcalde, els socialistes estem disposats a posar-nos a treballar perquè aquesta ciutat tingui un pressupost amb recolzament majoritari del seu Ple i deixi de tenir un alcalde, un govern, en funcions. Això sí, caldrà fer-ho a partir d’un full en blanc.

“L’Ordenança de Terrasses donarà cobertura al desgavell en l’espai públic”

Publicat el per
  • Presentades les al·legacions del GMS contra l’Ordenança de terrasses del Govern conservador de CiU (dossier annex)
  • Ocupació màxima de l’espai públic d’un 30%, prohibir les terrasses enganxades a façana i una amplada mínima de vorera de 3,5 metres, algunes de les al·legacions

 

El Grup Municipal Socialista (GMS) ha fet públiques avui les al·legacions a l’Ordenança de Terrasses del Govern municipal. Es tracta d’un conjunt de propostes que aspiren a recuperar la qualitat de l’espai públic després de dos anys on CiU, amb el suport del PP, ha permès la seva liberalització. Fidel a la seva febre privatitzadora – Pla d’Usos de Ciutat Vella, marina de luxe del Port Vell, comercialització dels noms d’estacions de metro, monument a Colom… -, l’alcalde de Barcelona vol seguir donant llum verda a noves terrasses. Davant d’això, les al·legacions socialistes busquen recuperar el necessari equilibri a la ciutat entre el dret a l’oci i al negoci, amb els drets dels vianants per sobre de tot. “Durant aquests dos anys de govern conservador”, ha explicat el president del GMS, Jordi Martí, “a Barcelona no hi ha hagut cap regulació. Cada local ha decidit anar creixent fins allà on ha volgut. Tirar enrere aquests mesos de màniga ampla, de desgavell, és impossible. L’Ordenança de Terrasses el que farà és donar cobertura al desgavell. Sens dubte, un nou fracàs de Trias”.

Les principals demandes del GMS són:

•       Places i rambles: ocupació màxima de l’espai públic d’un 30%

•       No autoritzar les terrasses enganxades a façana

•       Amplada mínima de vorera per posar terrassa: 3,5 metres

•       Que l’IMD elabori, conjuntament amb l’ONCE, un dictamen vinculant sobre l’accessibilitat en aquesta ordenança

•       No autoritzar cap element ni mobiliari estable

•       No permetre que el mobiliari romangui a la via pública amb el local tancat

•       No crear la Comissió Tècnica de Terrasses i deixar, com fins ara, la potestat d’interpretació de les normatives en els tècnics dels districtes

•       No privatitzar la funció inspectora

Pròxima estació: Ferrovial-Plaça Catalunya

Publicat el per

Divendres passat, Xavier Trías presentava el nou projecte de patrocini corporatiu de TMB. L’objectiu, aconseguir ingressos complementaris que permetin reduir el dèficit del transport públic de Barcelona. A la pàgina web de patrocini  hi ha els detalls d’aquesta iniciativa, que assenyala com a objectiu:

“Las protagonistas son las marcas comerciales que apuestan por un marketing innovador y que desean posicionarse al lado de una marca reconocida mundialmente, la de Barcelona y su área metropolitana. El objetivo es suscribir acuerdos de patrocinio a largo plazo con cada una de las empresas participantes, adaptados a las necesidades concretas de la marca y que pueden contemplar acciones inéditas como, por ejemplo, formar parte del nombre de una estación de metro”.

A la mateixa web s’assenyala que el projecte s’inspira en les experiències d’altres ciutats com Dubai i Madrid, de la que destaca la nova denominació de l’estació Vodafone-Sol. Només les referències ja parlen per si soles.

Cal reconèixer-ho: la situació de les finances del nostre transport públic és delicada. El dèficit anual dels darrers anys ronda els 100M€, la qual cosa incrementa el deute de l’empresa –avui supera els 500M €– fins a límits insuportables. D’una banda, l’extensió i la qualitat del servei ha incrementat els costos –i encara està per acabar la Línia 9, indispensable per completar la xarxa de metro–; de l’altra, els ingressos cauen fruit de la crisi i, sobretot, per la retallada salvatge de l’aportació de l’Estat al transport públic barceloní i la disminució de l’aportació de la Generalitat. El model trontolla i la bola de neu es va fent més grossa cada dia que passa. Davant d’aquesta situació cal dibuixar un projecte complet que permeti capgirar una situació estructural que condueix al col·lapse del sistema, on és indispensable la negociació amb l’Estat, fer d’una vegada la llei del finançament del transport i reorganitzar TMB per adaptar-la al nou context.

En lloc d’això, el Govern municipal fa temps que va posant pedaços. A principis d’aquest mandat, i després de criticar, oposició estant, qualsevol increment de tarifes, Trias va aplicar l’augment més dràstic en el preu dels títols dels darrers anys. Va acometre, també, la retallada del servei del bus de barri, tan necessari en aquelles zones orogràficament irregulars de la nostra ciutat; ha apostat per la congelació salarial dels treballadors i ara, segons va explicar divendres, permetrà que les estacions de Metro incorporin marques comercials en la seva denominació. Semblen intents desesperats d’un govern per justificar que es fa alguna cosa davant un problema que se’ls escapa de les mans. El dèficit continua imparable.

Permeteu-me que m’aturi en aquesta darrera proposta, una iniciativa que traspassa un límit perillós, semblant a quan Trias va permetre disfressar el monument a Colom: el respecte a la ciutat. Pot semblar una opinió de llepafils en un món que, desvergonyit, ja posa preu a qualsevol cosa. Si ens falten diners, què més dóna vendre’s l’espai públic a les marques comercials disposades a colonitzar fins a l’últim racó de les nostres vides? Doncs, dóna; i tant que dóna! És una decisió que considero aberrant, de la mateixa manera que em sembla un sagnant error la decisió, presa per CiU i PP, de deixar que terrasses i vetlladors vagin creixent sobre les voreres sense cap límit, ocupant anàrquicament l’espai públic. Una aliança, la de convergents i populars, que també ha permès que la modificació del Pla d’Usos de Ciutat Vella posi en venda, i no és una manera de parlar, el cor de la nostra ciutat, i que renunciem al Port Vell per tal que uns quants milionaris envaeixin amb els seus grans iots un dels espais més simbòlics de Barcelona. Pot semblar una actitud romàntica, però de fet són expressions del combat que lliura la ciutat amb un mercat voraç. Aquelles que aconsegueixin posar el mercat al servei de la ciutat afavoriran un progrés a llarg termini; les que es deixin envair esgotaran la font amb poc temps i renunciaran, cada dia, a una mica de la seva condició urbana.

Els símbols de la ciutat, els seus topònims, els elements que configuren l’imaginari barceloní, són, com en tantes altres ciutats, menys contundents que la iconografia nacional. La ciutat, el lloc de la complexitat, no genera una identitat tan perfilada, però això no vol dir que no sigui indispensable per viure en comunitat, que es conreï l’afecte entre els habitants i la seva ciutat. Sense la retòrica nacional, sense himnes ni banderes, la ciutat necessita l’escalf i l’estima dels seus ciutadans. I ara que està tan de moda la desafecció vers Espanya, veig com de manera menys cridanera, més subtil i silenciosa, va creixent la desafecció entre els barcelonins i la seva ciutat. Trias mostra cada dia la seva sensibilitat nacional però és incapaç d’entendre que una ciutat és alguna cosa més que una superfície urbanitzada. Barcelona necessita un alcalde que se l’estimi.