Entrevista de Guillem Carol al The New Barcelona Post
El número 2 de BComú sosté que el principal objectiu que té un ajuntament és “aconseguir que la ciutat continuï sent un lloc per viure”. Defensa que l’habitatge s’ha de considerar un dret, com la salut o l’educació, i que Barcelona no pot basar tota la seva activitat econòmica en el turisme, ja que “tindrem salaris baixos i una ciutat per ser usada i no per ser viscuda”.
Entrevista d’Anton Rosa al Tot Barcelona
El terreny de joc de les eleccions és el model dels Comuns. Ningú parla d’un altre model, és aquest o l’aturem. Un model i un antimodel. Si Colau no és alcaldessa, totes aquestes polítiques estan en perill i hi haurà un retrocés indiscutible.
A les portes de les eleccions municipals del 28 de maig, un dels debats més presents a l’agenda mediàtica gira al voltant de les grans transformacions urbanes del projecte Superilla Barcelona. De totes les actuacions, la de l’Eixample és la que genera més declaracions i titulars. Però, al contrari del que es pugui pensar si només s’escolta els seus detractors, el concepte Superilla Barcelona defineix un model per a tota la ciutat, amb actuacions a la Meridiana; al carrer de Pi i Margall; al marge dret del Besòs; al Port Olímpic; protegint escoles; o a l’antiga fàbrica Mercedes-Benz. Paradoxalment, els mateixos que obvien aquestes transformacions arreu de la ciutat i volen centrar el debat en l’Eixample ens acusen d’haver oblidat els barris de la ciutat. Un argument que, en boca de qui va destinar grans inversions a canviar les llambordes de la Diagonal o de qui s’oposa a la unió del tramvia, que connectaria molts d’aquests barris de punta a punta de la ciutat, és una mica ridícul. Perquè alhora, a part de la multitud d’actuacions per tota Barcelona en la gestió pública ordinària, el govern d’Ada Colau ha impulsat el Pla de barris, un projecte extraordinari amb una dotació de 300 milions d’euros amb l’objectiu de reduir les desigualtats territorials a la ciutat davant l’augment evident dels factors de vulnerabilitat als barris amb rendes més baixes de Barcelona durant les darreres dècades.
Entrevista d’Arnau Nadeu del diari Línia.
Una conversa amb el director editorial dels diaris Línia, Arnau Nadeu, en el marc del cicle de conferències La ciutat metropolitana: progrés i futur, a l’Espai Línia. La mà dreta de l’alcaldessa Ada Colau, tot i reconèixer-se com una persona autocrítica, va considerar que a dos mesos de les eleccions era moment de treure pit de les polítiques que han impulsat els darrers vuit anys.
Enllaç a l’entrevista
L’any 2015, per sorpresa de molts, la victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals va iniciar una de les transformacions més importants que Barcelona ha experimentat en període democràtic. L’anterior, la transformació olímpica, va aconseguir atrapar els endarreriments produïts pel franquisme, va executar moltes inversions necessàries i va obrir la ciutat al mar.
Si fem memòria, en aquella campanya de fa vuit anys, Barcelona en Comú va sacsejar la inèrcia de l’agenda política de la ciutat amb propostes decidides en àmbits com l’habitatge, l’emergència climàtica, els drets socials o la mobilitat. En aquests dos mandats, un dels èxits dels comuns ha estat, precisament, canviar, en el conjunt de forces polítiques, el marc de les prioritats de Barcelona.
Barcelona és una ciutat d’èxit. No és casualitat que iniciatives nascudes aquí, com els recents Primavera Sound o el Sónar, tinguin repercussió mundial i que grans esdeveniments internacionals vulguin vincular-se amb la ciutat. És molt bona notícia que tants projectes triïn Barcelona, però també ho és que la ciutat esculli, només, aquells que li interessen. La idoneïtat d’un gran congrés, fira, festival, competició esportiva o inversió recau en la seva coincidència amb el model de ciutat. Això ens permet, alhora, que qualsevol esdeveniment tingui la màxima repercussió per al conjunt de la ciutadania i per al teixit i l’ecosistema local, i no només en la projecció internacional.
Un dels debats que va fer aflorar Barcelona en Comú ara fa set anys va ser la necessitat d’establir un model turístic per a la ciutat.
Una de les qüestions que influeix en un model turístic sostenible és l’arribada de creuers al Port de Barcelona, que és el primer port de creuers del Mediterrani. D’una banda, comporta una massificació turística amb un retorn econòmic baix, sobretot en els creuers que fan parada de poques hores. De l’altra, aquestes grans embarcacions generen contaminació i contribueixen al canvi climàtic, amb conseqüències per a la salut pública i el benestar de la ciutadania.
Entrevista de Ramón Vendrell a El Periódico
“A Catalunya el percentatge d’inversió en cultura és dels últims de les comunitats d’Espanya”
“Hem de tenir grans equipaments, sens dubte. Ara, hem de demanar a aquests grans equipaments que es vinculin amb el barri on són”
“Les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besos és el futur lloc que tenim per definir”
Entrevista de Joan Serra Carné i Andreu Merino a Nació Digital
En aquesta conversa amb NacióDigital, quan falta poc més d’un mes per assolir l’equador del mandat, el regidor avança que l’alcaldessa vol tornar a optar al càrrec -en un tercer mandat- per completar el seu projecte polític. Martí fa un balanç positiu de la relació entre comuns i socialistes, tot i les discrepàncies dels dos socis de govern en qüestions cabdals -com la seguretat-, i considera que la capital catalana té l’assignatura pendent de transformar el seu model socioeconòmic.
La setmana passada, en una de les trobades amb militants del PSC que faig cara a les primàries, algú em va fer la reflexió següent: “A molts precandidats els pregunto el perquè del seu viatge de la política catalana a la local; a tu, en canvi, et preguntaria el contrari: els motius pels quals des de la política local no pares d’opinar sobre la qüestió nacional”. Recordo més la pregunta que la meva resposta que, improvisada, venia a dir que algú que vol ser alcalde de Barcelona necessàriament ha de tenir opinió sobre allò que està passant al país. Aquesta pregunta m’ha acompanyat al llarg d’aquest cap de setmana, competint amb una altra idea aparentment contradictòria: no em plantejo ni les primàries ni la possible candidatura a l’alcaldia com un esglaó d’una carrera política de més llarg abast.
Començo i acabaré a la meva ciutat, convençut que si alguna cosa puc oferir és mirar de contribuir a bastir un projecte, des de l’esquerra, per la Barcelona global. Els drets a la ciutat, avui, corren perill: la desigualtat que creix i la incapacitat dels poders públics a frenar els excessos d’un mercat que s’alimenta de la condició urbana dissolen la ciutat com a espai de convivència i on tothom pugui trobar les oportunitats per desenvolupar el seu projecte vital. Com diria Lefebvre, el dret a la ciutat no pot concebre’s com un retorn a les ciutats tradicionals, sinó dret a la vida urbana, transformada, renovada. És aquesta transformació la que em mou a dedicar-me a Barcelona i a la vida municipal. Res més i res menys.
Tornem, però, a la qüestió de l’inici: ¿perquè parlar de Catalunya, del procés, de la relació amb Espanya, del sobiranisme federal o de qualsevol altre gir d’un tema que pot acabar sent aclaparador, si el meu àmbit d’actuació és la ciutat? Són tres les raons, que tenen una cosa en comú: la indissociable relació entre definir un projecte per Barcelona i una idea de país. No es pot pensar Barcelona sense Catalunya, i fora bo que tots els que proposen un futur o altre per Catalunya, no oblidessin pensar en la seva capital.
1. La Catalunya-ciutat noucentista responia, en certa manera, a una visió del país que mai s’ha acabat de trobar còmode amb la macrocefàlia barcelonina. Aquest debat tornava a la palestra amb l’esclat democràtic i, com diverses vegades he assenyalat, articulava el combat polític a Catalunya no en el clàssic dreta-esquerra sinó en Barcelona/Catalunya, cosmopolitisme/nacionalisme, mar/muntanya o Maragall/Pujol. Avui, immersos en una onada global i neoconservadora, aquest debat ha perdut sentit. Els propers anys o som capaços de posar la ciutat i el país al servei dels ciutadans o aquests quedaran a mercè dels interessos d’uns quants. Ni Barcelona ni Catalunya es podran definir per contraposició. L’esquerra ha de trobar la manera de teixir un relat comú i, per fer-ho, ha d’aprofitar la enorme energia popular que avui impregna el desig de més autogovern a Catalunya.
2. Fa un parell de setmanes afirmava que el problema català no existia. Avui afegeixo que, en les relacions entre Catalunya i Espanya, el problema principal és Barcelona. Precedida per una capitalitat cultural durant els darrers anys del franquisme que generava el boom llatinoamericà o la contracultura dels setanta, Barcelona encetava la democràcia amb voluntat de compartir capitalitat amb Madrid. Per una, la capital política; per l’altra, la cultural, i per ambdues, una capitalitat econòmica compartida. Front a la creença, potser ingènua, dels inicis democràtics, l’Estat ha construït un projecte política amb un únic centre, que fa de node de comunicacions globals, condensa les grans empreses i els pols econòmics i, progressivament, s’ha anat fent amb la capitalitat cultural concentrant la majoria dels recursos públics estatals. Barcelona ha de tornar a rebel·lar-se i exigir deixar d’ocupar una posició subsidiària. La mida de la Regió Metropolitana i el seu potencial econòmic i cultural la poden convertir en una capital del sud d’Europa i de la Mediterrània. Però per fer-ho necessita un Estat que hi jugui a favor. L’Europa de les ciutats és una idea suggerent però, avui per avui, són els estats els que atorguen capitalitat a les ciutats. Sense un canvi del status quo actual, Barcelona no podrà desplegar tot el seu potencial.
3. La ciutat és el terreny de joc de l’intercanvi cultural entre individus amb diversitat d’orígens i sensibilitats. La identitat de la ciutat, diu Josep Ramoneda, és la no-identitat, el lloc de la diversitat per excel·lència. Per contra, la nació té una identitat forjada per una cultura, una tradició i una llengua. En la relació entre una i l’altra hi ha qui creu que ha d’imposar-se la identitat-nació; per altres, la ciutat cosmopolita i oberta hauria de dissoldre la identitat nacional. Per mi és un diàleg complex en el que la tradició associada a la identitat catalana s’alimenta de manera permanent de les dinàmiques urbanes. Si aquest viatge d’anada i tornada funciona no hi ha fractura cultural a la societat sinó un procés permanent d’acomodació. Al nostre país aquest diàleg ha funcionat raonablement bé, i això explica que el catalanisme abraci un percentatge elevadíssim de la nostra societat. No ho hem de perdre de vista: els socialistes, al capdavant de les ciutats, n’hem estat un dels principals impulsors.
No he estat al Consell Nacional del PSC d’aquest diumenge, però mentre el seguia des de Bilbao a través de les xarxes socials, escrivia aquest post. Em sap greu veure el meu partit desorientat, per això prometo no fer altre soroll que posar una idea darrera l’altra al voltant de Barcelona i animar a tants com pugui que vinguin a votar a les primàries. Ens hi juguem Barcelona i, en certa manera, un socialisme que té aire de ciutat.