Arxiu d'etiquetes: Independencia

El PSOE i Catalunya

Publicat el per

Diumenge passat, com si estigués prèviament planificat, teníem Susana Díaz i Felipe González. Al matí, la presidenta andalusa a La Farga de L’Hospitalet defensant la reforma federal de la Constitució per resoldre els problemes entre Catalunya i Espanya; al vespre, en el sempre necessari Salvados, l’expresident espanyol cara a cara amb Artur Mas, on va deixar anar la sentència definitiva: “La via hacia la autodeterminación es inexistente”. Dilluns, discretament, Alfredo Pérez Rubalcaba es reunia amb les elits econòmiques catalanes per mirar d’acostar posicions en el conflicte. Cal acceptar, cal reconèixer, una evidència inapel·lable: el PSOE, molt més que el PP, és conscient del desafiament que Catalunya està plantejant i comença a dibuixar una estratègia per fer-hi front. La reforma de la Constitució en clau federal és el contingut -encara que de moment massa imprecís si atenem al document de Granada-, però el més important són els gestos, més o menys evidents, en totes tres intervencions, adreçats a convertir en impossible els objectius de l’adversari.

El cara a cara de Mas i González envia un missatge diàfan: per banda socialista és el PSOE qui ocupa la posició de contrapart al Govern de Catalunya. Rubalcaba reunit amb el G6 català rubricava l’estratègia. Hi ha vida intel·ligent a Ferraz i saben generar els marcs que poden influir en l’opinió pública. Mentrestant, Susana Díaz –que va mirar d’emular els banys de masses de González en el passat, encara que justet va arribar a convocar un miler de ciutadans- era a qui li tocava posar els sempre perillosos sentiments damunt la taula. La missió encarregada a González, l’actiu simbòlicament més important del socialisme espanyol, era enterrar la possibilitat de la secessió fins i tot amb un recurs excessiu i injustificable: l’esment tangencial als Balcans. Rubalcaba, al seu torn, escenificava que és el PSOE i no el PP qui disposa dels ponts de diàleg amb les elits catalanes. L’estratègia és bona, però em temo que antiga: aconseguir convèncer que la independència és impossible, i així fer aparèixer el federalisme com l’opció viable i possible. Sembla pensada per a la Catalunya d’abans de la sentència del Tribunal Constitucional i obvia tot el que ha passat després. L’esment primet, dit com un murmuri, de Susana Díaz als possibles errors en el procés de l’Estatut en són una bona prova. El murri d’en Maragall ha deixat plantada una bomba de neutrons que difícilment es resoldrà entre despatxos i dosis de Lakoff.

A la banda del PP només García-Margallo sembla que s’ha adonat compte de la importància del conflicte. Primer, contribuint a internacionalitzar-lo amb el famós i extens informe enviat a les ambaixades; després, fa pocs dies, en el mateix Congrés negant qualsevol possibilitat de consulta -coincidint amb el PSOE-. En comptes d’oferir alguna cosa per reconduir el malestar d’una gran majoria de catalans, que és el que intenta el PSOE, el ministre ens deia que l’única possibilitat és la declaració unilateral, fet que deixaria als catalans aïllats, fora del món, i blanc de totes les desgràcies imaginables. La por els permet, a més, iniciar un procés de recentralització. I fer-ho sense manies!

Sens dubte, són dues estratègies ben diferents però que parteixen d’un mateix supòsit: la impossibilitat de la consulta i, conseqüentment, de la independència. Sigui de males maneres o amb la retòrica sofisticada del vell poder socialista espanyol hi ha un objectiu comú: convèncer als catalans que hem triat una via equivocada.

La sensació és que l’estratègia no té en compte una dada central, rellevant: la re politització de la societat. La crisi i la sensació d’estafa cap aquells que ens deien que el creixement no era una situació conjuntural sinó l’estat natural de les coses, ha provocat un efecte social que esclatava en les mobilitzacions del 15M i que està tenint continuïtat amb l’activa presència dels moviments socials en la vida política del país: des de la PAH a Gamonal. Àmplies capes de ciutadans ja no es miren el teatre de la política institucional com quelcom aliè a la seva realitat, sinó que volen influir-hi activament. El “No ens representen” és la bufetada més contundent que ha rebut la tendra democràcia sorgida dels pactes de la Transició. El sobiranisme (que de cap manera es pot confondre amb CiU i el president Mas) també s’alimenta del mateix malestar, amb un PP que no deixa cap ocasió per excitar-lo. Sigui com sigui, l’estratègia cuinada a Ferraz és molt dubtós que pugui capgirar les tornes i fer baixar el suflé. Avui, la ciutadania té ganes de decidir sobre moltes coses i, en bona part, ha perdut la confiança en aquells als que els hi delegava aquesta capacitat. Pensar que els ciutadans avui acceptaran un acord entre les elits de banda i banda és ingenu. I, afegeixo, preocupant si és l’esquerra la que encapçala aquesta via.

L’aposta per una Espanya federal, en el context contemporani, només pot triomfar -i tant de bo que passés!- si l’Estat accepta el seu caràcter plurinacional, reconeix Catalunya com a nació i accepta que la decisió final de Catalunya estarà en mans dels seus ciutadans. La via anglesa. És més, aquest camí és el que pot significar una regeneració a Espanya i superar una crisi que va més enllà de la dimensió econòmica. Dissabte passat, una piulada de Jordi Évole ho definia amb humor: “Hoy España se ha levantado con una rampa”. No crec que hi hagi volta de full, i em sap molt greu que l’esquerra espanyola no encapçali amb valentia una autèntica regeneració política i territorial. Per Barcelona també és essencial doncs el model dels anys 80 va créixer simultàniament a la transformació profunda del conjunt de la Península. La ciutat, aleshores, jugava a competir la capitalitat amb Madrid. Espanya, ja llavors, va ser poc generosa i de seguida va tornar a l’aposta unívoca a favor de Madrid. Allò que no es ressol, torna; i avui Barcelona només pot tornar a treure tot el seu potencial com a capital d’estat. La vol Espanya d’igual a igual amb Madrid?

Entre tant, la direcció del PSC s’esvaeix. Si l’estratègia és la del PSOE, només queda el paper de portar els papers. No hi ha cap acritud, només una tristesa immensa.

El ‘problema catalán’ no existe

Publicat el per

Sobre el tablero, la competencia de las diferentes denominaciones que hoy pretenden fijar la expresión del conflicto abierto entre Catalunya y España. Utilizo en este post la más repetida históricamente desde la Península, el problema catalán. Contiene, desde mi punto de vista, un error inicial, una suerte de pecado original desde el que difícilmente pueda surgir alguna idea alentadora de futuro: en Catalunya no vivimos en un problema, vivimos en una realidad tejida por una larga tradición cultural, social y política que ha decantado en nación; es decir, una sociedad articulada con conciencia de comunidad. Esto no es un problema y sí la causa de la vitalidad de nuestro país.

Fijémonos en los últimos datos de la encuesta que publicó hace unos días El Periódico de Catalunya. Si hacemos abstracción de siglas, posiciones políticas y dinámicas más o menos coyunturales, vemos que más del 80% de la población ocupa aquello que hemos denominado catalanismo, un espacio central y hegemónico que poco ha variado, en extensión, a lo largo de las últimas décadas. Antes, abrazaba del autonomismo a un independentismo residual; hoy, la horquilla pivota entre un nuevo statu quo de corte federal y la independencia.

El movimiento es la consecuencia de un ejercicio frustrado de soberanía, el referéndum del Estatut, inmediatamente amputado por la sentencia del Tribunal Constitucional. Pero fijémonos, son siempre los mismos. ¿Quiénes gritaron Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia? ¿Quiénes celebraron la restauración de la Generalitat, el único eslabón que unía República y Transición democrática?  ¿Quiénes han apoyado sin fisuras la inmersión lingüística del catalán en las escuelas? ¿Quiénes hicieron suya una de las máximas de la izquierda catalana, es catalán quien vive y trabaja en Catalunya?

Conviene afirmarlo con contundencia: no existe el problema catalán. Incluso hoy, con todas las espadas en alto, un 80% de los catalanes declaran que la convivencia entre independentistas y no independentistas es buena. En el fondo, porque una gran mayoría podría sentirse satisfecha en ambos bandos y se reconoce unida hacia un objetivo común: plantar cara a un Estado que no reconoce su condición de nación y la maltrata económica y culturalmente.

Es la clase política, catalana y española, la que una vez más no está a la altura. En España, siguen pensando en cómo resolver (o disolver) el problema catalán en lugar de aprovechar lo que acontece para redefinir un modelo de Estado con signos inequívocos de saturación y agotamiento. Su estrategia es la del inmovilismo absoluto. En Cataluña, todo lo contrario: la opción es no hablar de otra cosa y mantener bien agitada la tensión con cualquier excusa. Por cierto, ya lo advierto ahora: existe un riesgo claro de traspasar la frontera del ridículo en los debates que empiezan a sucederse en torno a la definición de la pregunta. Eso es, precisamente, lo que espera conseguir Rajoy y su inmovilismo: un adversario dividido en discusiones bizantinas. Siento decirlo pero discutir hoy sobre estado propio, soberano, o independiente; sobre sí la pregunta es binaria o una encuesta sobre los futuros del país, me parece meterse en el laberinto de lo absurdo del que no sabremos salir.

La consulta es, hoy, el objetivo político. No sólo es un medio para decidir, constituye un momento clave que reconoce la legitimidad soberana de Catalunya. Éste, y no otro, es el motivo de la unánime negativa española porque saben que significa un reconocimiento sin marcha atrás. En el fondo, como en Escocia, se formule la pregunta de una manera u otra, las alternativas serán dos: independencia o un renovado Estado compartido que, necesariamente, deberá ofrecer España. Sinceramente, ni las prisas ni celebrar el éxito de una tercera vía sin que el Estado haya movido ficha parece la actitud más sensata.

Hoy toca seguir empujando, agregando y uniendo fuerzas, sabiendo que en este camino, que ni es fácil ni corto, muchos se impacientarán. Para doblar la fantasía de los oligarcas, como definía Joan Manuel Tresserras hace unos días en el diario ARA, sólo existe la ruta que permitió recuperar la Generalitat: la del espíritu de l’Assemblea de Catalunya, el de la unidad de todas las fuerzas catalanistas sea cual sea su horizonte deseado. Este camino y no otro es el que convertirá el problema catalán en el problema español, la manera de  llevar el debate al escenario europeo e internacional: el verdadero reto del catalanismo contemporáneo.

Vull votar!

Publicat el per

Aquesta és la resposta a la pregunta que més he escoltat aquestes darreres setmanes: no, no participaré a la Via Catalana per la independència d’aquest 11 de setembre. Potser aquest post s’hauria d’acabar aquí, però com em resisteixo a pensar el món en termes binaris, m’ha semblat que havia d’explicar les raons de la meva decisió. M’estalvio, per obvi, el respecte absolut que sento per qualsevol manifestació popular que s’expressi des dels principis  democràtics. Afegeixo, tanmateix, que enguany sobren raons i arguments per sortir al carrer i denunciar, entre d’altres coses, l’onada recentralitzadora d’un govern espanyol que, malgrat la majoria absoluta, fa aigües cada dia que passa.

Fa uns dies, Josep Ramoneda assenyalava que la independència és l’únic projecte polític definit en l’escenari català. Hi estic d’acord, però em sembla preocupant. La independència ha tingut la capacitat de galvanitzar a una part molt significativa de la societat però no resol, per ella mateixa, els greus riscos de la societat contemporània. En termes de desigualtat, d’articulació territorial del país, del paper de les ciutats, de projecte de progrés i sortida de la crisi, de millora de la qualitat democràtica i dels sistemes de representació… Té l’atractiu, això sí, de la ruptura, del punt i a part, de resoldre d’una tacada les incomprensions d’un Estat espanyol incapaç de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. En aquest sentit, és exigible que aquells que defensen la independència no només expliquin el procés per arribar-hi, sinó també el model de país que en resultarà. Un projecte polític d’aquesta transcendència no es pot recolzar, només, en la seva dimensió emocional.

Encara que pugui semblar contradictori amb l’expressat fins ara, el moviment independentista, que s’ha escampat per tot el país desbordant partits i institucions, té molts components positius. Així com el nacionalisme pujolista repartia carnets de bons i mals catalans -i encara els seus hereus fan el cartell més menyspreable de tot aquest procés- hi ha un independentisme popular i d’ateneu, festiu i reivindicatiu alhora, amable i sense complexos, que ha estat capaç de canalitzar molts dels malestars que avui hi ha a Catalunya. Un independentisme que ja forma part dels nous canals de participació política allunyats de partits i institucions, un bon senyal de la recuperació de l’interès per la cosa pública i, en aquest cas, amb una més que notable capacitat d’organització. La pitjor manera de enfrontar-s’hi és titllant-lo de populista i, encara pitjor, voler-lo comparar, amb equivalències, als anys trenta del segle passat. Es pot discrepar del seu objectiu final, però sense l’amplíssima mobilització iniciada amb la manifestació contra la sentència del Constitucional, fora molt difícil imaginar avui un status quo diferent per Catalunya, inclosa la proposta federal.

La reacció majoritària dels partits polítics catalans va ser l’anomenat dret a decidir, la possibilitat d’una consulta o referèndum d’autodeterminació que resolgui democràticament l’onada sobiranista que s’ha aixecat a Catalunya. No trobo cap altra sortida raonable. Més enllà de les importantíssimes raons democràtiques, una consulta ofereix l’escenari ideal per ordenar el debat i afavorir que les alternatives es presentin amb tota la seva complexitat. Uns i altres s’hauran d’esforçar per convèncer de la seva proposta. L’Estat necessàriament haurà de moure fitxa de manera clara i diàfana per tal que els partidaris del ‘no’ puguin disposar d’arguments convincents, i els partidaris de la independència puguin explicar com imaginen el dia després.

La negativa de l’Estat a contemplar aquesta possibilitat provoca l’emergència de vies alternatives però, sobretot, ha acabat accelerat la pressa. Per alguns, la negativa del govern espanyol i dels partits estatals esdevé l’oportunitat per accelerar el procés i garantir l’èxit. Fa pocs dies un destacat dirigent independentista em deia: “Si a Espanya apareix un Cameron, perdem la consulta”. En base aquesta teoria més val aprofitar la miopia de l’Estat i que es precipitin els esdeveniments el més ràpidament possible. La Via Catalana cap a la independència segueix aquesta lògica i busca, amb la seva excepcionalitat, aconseguir un gran impacte mediàtic arreu, que afavoreixi un clima internacional més favorable. Fet que jo no comparteixo, doncs un procés com aquest no pot prémer l’accelerador. Són molts, és cert, però no prou com per estalviar-se el debat assossegat i enraonat que permeti sortir-ne sense que les pèrdues siguin superiors als guanys. Per això no aniré a la Via Catalana.

A Espanya, mentre, se li acaba el temps. Algú s’hauria d’adonar que la proposta d’una consulta a Catalunya pot ajudar a revifar el propi Estat espanyol, que no sura des de l’esclat de la crisi i de la bombolla de la corrupció. Toca a Mas i Rajoy acordar-ho, però és indispensable que el PSOE es desmarqui de l’estratègia del PP i assumeixi la necessitat de la consulta. Algunes enquestes assenyalen que un 44% de l’electorat a Espanya hi està d’acord! He de creure que no hi haurà ningú a l’esquerra que els vulgui representar? L’Estat ha de veure que no li queda altra sortida que acceptar l’envit de passar per les urnes. Els perills no estan en el resultat del referèndum, sinó en continuar negant la via democràtica per resoldre la complexitat del moment polític actual, o en voler fer accelerar el procés amb itineraris de desenllaç incert.

De Granada a Barcelona

Publicat el per

Fa dues setmanes que parlo –millor, que escric- de la relació Catalunya-Espanya, de les claus per mirar d’entendre una mica més què està passant a les aigües profundes de la societat catalana, i de la reacció espanyola necessària, més enllà de l’acord de Granada, per fer creïble una proposta federal per l’estat. De les moltes reaccions que han suscitat els dos articles anteriors (El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat i Granada, que per cert agraeixo i em disculpo per no haver-les respost de manera individual), n’hi ha una que ve a tomb d’aquesta tercera i, per ara, darrera entrega: quin és o quin ha de ser el paper de Barcelona? Hi ha qui sosté que el debat sobre el futur de la ciutat s’ha de sostraure als encaixos i desencaixos entre Catalunya i Espanya. Hi ha, però, qui pensa, simplement, que el paper de la ciutat caurà per decantació: Barcelona serà la capital d’un nou estat d’Europa.

Cap de les dues hipòtesis em convenç. Barcelona ha jugat un rol durant les darreres tres dècades molt potent i el seu catalanisme, cosmopolita i obert, ha estat una peça clau de la Catalunya que avui coneixem. Ha exercit de capital del país però alhora ha estat el principal pont cultural entre Catalunya i Espanya.

  1. Catalunya guarda una curiosa relació i proporció amb la seva capital: dels més de set milions de catalans més de la meitat viuen a la Barcelona metropolitana. No només és el motor del país sinó el seu principal connector amb el món. El nacionalisme essencialista amb els seus imaginaris idealitzats sempre ha ensopegat amb la complexitat de la gran ciutat. Avui aquest potencial de creixement està estancat: el govern Trias es mou per inèrcia dels projectes heretats, amb nul·la capacitat per construir un projecte de futur que s’adapti als reptes d’una ciutat global com la nostra. Paradoxalment, ha acabat arrecerat en un pacte amb el PP on la única premissa és posar la ciutat al servei del mercat (nou Pla d’usos de Ciutat Vella, privatització de pàrquings, marina de luxe, liberalització absoluta de l’ús de l’espai públic…) i una incapacitat manifesta per combatre el creixement imparable de la desigualtat. Cap idea a l’horitzó.

  1. Una de les raons dels recels catalanistes respecte el tarannà barceloní ha estat la capacitat de Barcelona per combinar amb normalitat la capitalitat de la cultura catalana, sense renunciar a la cocapitalitat de la cultura castellana. Ha estat, i és, capital de l’edició en ambdues llengües; ha estat admirada, i un referent, per moltes ciutats llatinoamericanes, que s’hi han emmirallat. En clau cultural, només cal fer un cop d’ull als premis Goya i Gaudí per adonar-se’n de l’aiguabarreig a les produccions audiovisuals catalanes i espanyoles. Sigui quin sigui el desenllaç entre Catalunya i Espanya, Barcelona no pot renunciar a una vitalitat cultural que parteix de la capitalitat de la cultura catalana, però que s’alimenta també del seu paper central en la cultura castellana. Ambdues cultures, amb anys de veïnatge i convivència, han teixit intercanvis i préstecs que han modelat el caràcter de la ciutat. Mestissa, mediterrània i rebel, Barcelona s’ha resistit sempre a quedar encaixada en un terreny cultural acotat i ha optat per anar-se fent a si mateixa amb la mirada posada més enllà dels pirineus i de l’Ebre. Aquest aire no el podem perdre.

  1. A Barcelona també l’ha afectat l’aspror d’un estat que nega la plurinacionalitat, però també la bicapitalitat amb Madrid i una concepció policèntrica d’Espanya. Pasqual Maragall ho advertia en el seu famós article Madrid se va: “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. La Carta Municipal, l’estatut de la nostra ciutat, no ha finalitzat encara el seu desplegament i ja corre perill si el projecte de llei de reforma dels governs locals projectat pel Govern espanyol entrés en vigor. De moment, ha quedat sense efecte el conveni cultural que permetia compensar, mínimament, l’enorme desproporció de recursos entre Madrid i Barcelona que l’estat destina a les grans infraestructures culturals.

Lentament, Barcelona desapareix. Va diluint-se, esdevé la plaça principal de les magnes manifestacions i serà l’epicentre del tricentenari en un mercat del Born esplèndidament recuperat. Però alhora que s’esquinça socialment perd la vitalitat que l’havia convertit en referent. El nacionalisme conservador busca domesticar la ciutat i ha trobat un alcalde ideal per adormir el tremp característic barceloní. Es tracta de fer allò que demanen els empresaris i allò que li ordena la Generalitat. Sense esma.

El combat polític a la ciutat no es pot dirimir entre independentistes i federalistes, seria un gravíssim error per tots dos. Barcelona recuperarà la vitalitat amb un govern d’esquerres que fixi com a objectiu central la lluita contra la desigualtat, construint un relat metropolità que integri territoris i ciutadans, sabent que el seu potencial es juga en la cultura catalana però també amb diàleg amb la castellana, apostant per la reindustrialització i l’economia social, i posant en el centre de les preocupacions l’escola i l’educació. En definitiva, en la tradició catalanista, republicana i progressista que forma part de l’ADN de la ciutat .

És per això que a partir de setembre he convocat una sèrie de laboratoris de reflexió al voltant dels reptes de la Barcelona del futur; espais oberts a totes les sensibilitats nacionals de l’esquerra catalana. Tots hi sou convidats a participar. CiU ha perdut la seva oportunitat i el 2015 cal una alternativa de progrés que desperti la ciutat, la millor contribució pel futur de Catalunya, sigui quin sigui el que decideixin els catalans.

 

Barcelona y la Independencia. El País, 16/11/12

Publicat el per

Barcelona debe ser menos municipio y más metrópoli, menos marca y más ciudad, menos museo y más laboratorio, menos smart y más humana. En un mundo de soberanías compartidas, a nuestra ciudad le toca definir proyecto de futuro y convertir a sus habitantes en ciudadanos.

Article El País