Durant el mes de novembre han aparegut dos informes al voltant de la qualitat educativa i els resultats dels alumnes a Catalunya. El primer, el conegut informe PISA, analitza el nivell de competències dels alumnes i el compara amb el dels països de la OCDE. Aquest destaca que Espanya continua amb resultats similars als de fa 10 anys i Catalunya, encara que està al nivell de la mitjana de la OCDE en matemàtiques i comprensió lectora, té una notable davallada en ciències i perd posicions en relació a altres comunitats autònomes espanyoles. El segon informe, l’anuari sobre l’estat de l’educació a Catalunya publicat per la Fundació Bofill, analitza la complexitat del sistema i dibuixa una sèrie de recomanacions per a les polítiques públiques. En tots dos, una coincidència molt preocupant que no ha estat prou destacada: la correlació entre nivell de renda i resultats educatius. La distància en els resultats, entre els alumnes de nivell socioeconòmic alt i els que disposen de rendes més baixes, augmenta considerablement. De la mateixa manera que augmenta la correlació entre abandó del sistema escolar i condicions de pobresa. La constatació que es debilita el paper de l’educació en l’ascensor social obre el camp principal de reflexió en torn a les actuacions de futur. Una vegada més, la desigualtat truca a la porta.

La crisi i les retallades en l’educació estan accentuant un sistema de dues velocitats.  D’una banda, les escoles que compensen la baixada dels ingressos públics amb les aportacions de les famílies; de l’altra, els centres que han de conformar-se amb els recursos públics atorgats. La fractura en la qualitat educativa creix i s’accentua atès que els alumnes amb més necessitats educatives, provinents de la immigració o dels estrats més baixos de la societat, tendeixen a concentrar-se en els centres més desafavorits. La qualitat educativa de l’escola es recolza principalment en l’equip de mestres, però es veu influenciada per la quantitat de recursos disponibles i, alhora, per les característiques socioculturals de l’alumnat. Distribució de recursos i d’alumnes són dues prioritats centrals en el funcionament de l’educació i, especialment en èpoques de vaques magres, són els que acabaran garantint, o no, l’equitat del sistema.

Em temo que les apostes del ministre Wert i de la consellera Rigau van en la mateixa direcció. El primer, a través d’una llei que situa l’educació sota les lleis del mercat en lloc de l’autoritat de l’Estat, i la segona, la consellera, que, a la injustícia de les retallades -Catalunya dedica el 2,8% del PIB a l’educació no universitària mentre que Espanya hi dedica el 3,5%- hi afegeix una distribució dels recursos que no afavoreix aquells col·lectius amb més necessitats educatives (Catalunya només destina un 1% del pressupost a beques per ensenyaments no universitaris, mentre que la mitjana europea és del 3%). A més, els canvis en els sistemes de distribució de l’alumnat on prima l’elecció de la família per sobre dels criteris que evitin la segregació escolar, provoquen un sistema educatiu que va distanciant-se del seu paper equilibrador de les desigualtats.

Barcelona ha tingut una importància central en la tradició de renovació pedagògica a Catalunya. L’escola comuna, imaginada als inicis de la democràcia i hereva de la tradició de la República, en bona mesura naixia a la Nostra ciutat amb la Marta Mata al capdavant. Avui és indispensable el concurs municipal per tornar a reanimar un sistema educatiu que s’esllangueix. Convindria que el Govern municipal entengués que l’escola és un afer de ciutat: d’aquesta en depèn que la institució educativa recuperi la centralitat que mai hauria d’haver perdut. Trias, de moment, retalla innecessàriament el pressupost educatiu a Barcelona.

El més prioritari seria convertir els 10 districtes en les àrees educatives previstes a la Llei d’Educació per tal de fer una gestió més propera a les particularitats de cada territori. La necessària autonomia de centre ha de trobar un context en el que l’escola esdevingui el vèrtex de les iniciatives socials i públiques de cada barri i faciliti una distribució equilibrada de l’alumnat que garanteixi la no segregació escolar. A més, la geografia de la desigualtat exigeix posar més recursos en aquelles àrees més castigades per la crisi o amb alumnes amb necessitats especials. No pot ser que hi hagi escoles a Barcelona que no disposin de recursos per llibres de text o sortides escolars i altres cobreixin aquestes despeses amb normalitat. De la mateixa manera que és inadmissible que la quantitat d’hores lectives no sigui la mateixa a totes les escoles de la ciutat. Barcelona ha de comprometre’s amb la qualitat educativa i en una escola comuna per a tothom, com ho ha fet en tantes altres ocasions.

Tots els que som pares ens hem preocupat d’oferir una bona educació pels nostres fills i hem mirat de triar les millors opcions. Però no hauríem d’oblidar que l’educació no només forma l’individu, sinó que compleix una funció social. Per això les aules és bo que tinguin la mateixa composició que la societat i s’hi s’assagin dinàmiques de convivència que després es reproduiran a la realitat. Una bona educació és aquella que s’ocupa de l’individu i de la societat alhora, on hi guanyen tots dos. Josep Fontana rememorava en un article la presència d’aquesta idea en temps de la República: “La part més important del projecte reformista de la Segona República va ser la que va dedicar a transformar la societat a través de l’educació. Hereus d’una vella tradició il·lustrada, els republicans van creure que educar la població era el camí que havia de dur-los a mobilitzar-la per a un programa de transformació social.” Doncs això, ni més ni menys, és el que configura una bona educació.