Arxiu d'etiquetes: crisi econòmica

Les ferides de Barcelona

Publicat el per

Antón Costas sosté que estem vivint un autèntic conflicte entre capitalisme i democràcia. La lògica del capitalisme tendeix a la desigualtat; la democràcia, en canvi, es basa en la igualtat entre els ciutadans. Si aquesta no és capaç de contrarestar les dinàmiques del mercat, el conflicte esclata. Una economia financera sense regulació i unes polítiques d’austeritat que es carreguen l’estat del benestar com a instrument reequilibrador són els dos elements centrals que afebleixen la democràcia i es carreguen la cohesió social. Les expectatives, a més, no són bones en el terreny de la política europea, espanyola i catalana.

Però més enllà de l’anàlisi general, la desigualtat aterra, sobretot, a les ciutats. Cada vegada és més real la idea de ciutat dual: per uns continua sent un espai de progrés social i econòmic, i estímul des d’un punt de vista cultural; per altres –que cada vegada són més– un espai mancat d’oportunitats, envaït d’incertesa i inhòspit a nivell social. La ciutat com a lloc d’oportunitats ja no ho és per a tothom.

Totes les dades al voltant de Barcelona assenyalen dues tendències igual de perilloses i que van en la mateixa direcció: creix la desigualtat i s’incrementa la pobresa. Les primeres dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població a Catalunya, fetes públiques a finals de 2012, eren prou eloqüents: 328.600 barcelonins són pobres. Tanmateix, la xifra d’aquells barcelonins que no poden fer front a una despesa imprevista s’enfila ja als 604.300 mentre que als que no els hi arriba ni per posar la calefacció són 242.900. Tot plegat fa que el 29% de la població de Barcelona (més de 500.000 persones!!!) visqui en situació de dificultat, és a dir amb uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana.

En relació a la desigualtat les coses no pinten tampoc massa bé. El mateix Ajuntament assenyalava a primers d’any que les distàncies entre els barris augmentaven. A Pedralbes (Les Corts), l’any 2011, la renda familiar era 2,4 vegades la mitjana de la ciutat, i a Can Peguera (Nou Barris), era un terç de la mitjana. El primer, set vegades més ric que el segon. Només tres anys abans, l’any 2008, Pedralbes era, només, quatre vegades més ric que Can Peguera. Aquesta tendència es repeteix arreu: els barris que estaven per sobre la mitjana continuen creixent i els que estaven per sota continuen baixant. Una tendència més acusada en els barris situats en els extrems de l’escala de renda. Cal repetir-ho una i altra vegada: a Barcelona els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres.

La fredor de les dades amaga situacions personals i familiars dramàtiques, que exigeixen replantejar les polítiques públiques. El que ens hi juguem, tots plegats, és massa important com per actuar d’inèrcia. Alguns estudis assenyalen, a més, que avui la despesa pública –dissenyada per temps de bonança– en comptes de contribuir a reduir la desigualtat social més aviat la consolida. És a dir, els serveis públics, pensats per un context de creixement, quan esclata la crisi no es distribueixen a favor dels qui més han patit la patacada. És urgent un canvi de model: allò que fèiem fa uns anys, avui, esdevé qüestionable.

Per això sobta que l’Ajuntament de Barcelona s’entesti a continuar amb polítiques que podien tenir sentit en altres moments però que, avui, fins hi tot generen esgarrifança. Entre d’altres, destinar 37 M€ a enderrocar el tambor de les Glòries, 17 M€ a reformar la Diagonal, 5 M€ al Passeig de Gràcia, més de 4 M€ a la Rambla de Catalunya i 4 M€ cada any pel circuit de Montmeló. L’alcalde repeteix que ha fet créixer els recursos socials i és cert, però és que avui el que es necessita és posar tota l’actuació municipal al servei de la cohesió social. Totes les actuacions municipals haurien de tenir un clar retorn social. La situació a la ciutat és d’emergència i potser quan el Govern municipal se n’adoni ja serà massa tard. Apostar per la educació, fer un pla de barris urgent adreçat als més desafavorits, treballar en polítiques actives d’ocupació, adaptar els serveis socials als nou fenòmens de la pobresa –per exemple amb menjadors durant les vacances escolars–, fer un pla d’infància que impedeixi que siguin els més petits els que reben les pitjor conseqüències de la crisi i impulsar un pla de xoc per l’atur juvenil, són coses que sonen diferent als motors eixordadors de la F1. Algunes decisions dolen més enllà de la discrepància política.

Les darreres audiències públiques dels districtes donen compte que l’ambient s’escalfa, i ho fa per la desesperació de molts ciutadans que no veuen sortida a la seva situació. A Nou Barris, a Sant Martí, a Sants, a Sant Andreu, a Horta-Guinardó, a Ciutat Vella, els regidors hem notat com els ciutadans aixequen el to per exigir solucions a les difícils situacions que estan vivint. Són l’expressió dels més de 500.000 barcelonins que viuen en condicions de dificultat. Mentrestant, l’alcalde Trias, absent en la presa de decisions d’allò que realment urgeix, pot acabar sent l’alcalde de només uns quants. L’alcalde de les (seves) persones

 

Glòries y la crisis. ABC, 9 de març de 2013

Publicat el per

Dedicar 40 millones de euros a tirar abajo el tambor de las Glòries es un error. El Ayuntamiento debe dedicar estos recursos a invertir en equipamientos, vivienda social y un plan de barrios con los que luchar contra la creciente desigualdad que vive instalada, sin pudor alguno, en demasiados barrios de Barcelona. La crisis, que se empecina a tatuarse sobre nuestra cotidianidad, nos obliga a hacer renuncias temporales en beneficio de proyectos que insisto, hoy, son urgentes. Es por ello que pido al alcalde de Barcelona que ejerza como tal y replantee las inversiones previstas para Glòries en este mandato. Si lo hace, si actúa con inteligencia política, tendrá mi total apoyo.

Article ABC

Tots els camins porten (també) a Nou Barris

Publicat el per

Al 2.0, sempre atent i ocurrent, no l’hi ha passat per alt la setmana transhumàntica que ha viscut l’alcalde de Barcelona. Una setmana molt viatgera que l’ha portat a visitar tres ciutats en tres dies: Roma, on va assistir a la missa inaugural del pontificat del papa Francesc; Madrid, on va participar al sopar ofert a la Comissió d’Avaluació del Comitè Olímpic Internacional, i París, on ha estat present a la inauguració del saló del llibre. Crec i defenso el paper institucional que ha de fer l’alcalde de Barcelona. És important que la nostra ciutat estigui representada en aquells llocs i en aquelles ocasions sigui necessari i on la seva presència garanteixi i ajudi en la projecció de Barcelona. Crec i critico, però, que aquesta representativitat mai es pot fer desatenent allò que més ha de preocupar, i ocupar, a un alcalde: els seus veïns.

¿És més important assistir, des de la llunyania i anonimat, a una missa per molt rellevant que aquesta sigui o presidir un acte a la teva ciutat on dones escalf a més de 400 entitats presentant un necessari pla d’inclusió social? Per Xavier Trias no hi ha dubte: confirmada presència a Roma i desconvocades centenars de persones a Barcelona. ¿És més important formar part d’una visita a un saló literari o trobar una solució al tancament del mític bar Marsella? Per Xavier Trias no hi ha dubte: París abans que Barcelona. Un viatge que hagués pogut aprofitar per conèixer la normativa per protegir el comerç singular que fa ciutat que té la capital francesa. Si s’apliqués a Barcelona el Marsella no tancaria i la Catalònia encara seria una llibreria.

Ho alertava fa unes setmanes: alguns barris de la ciutat se’ns estan descosint per dins. Vivim mesos crítics on molts dels nostres veïns pateixen la crisi d’una forma alarmant. Patiment que comença a fer-se notar en les audiències públiques i els plenaris dels districtes, que se celebren mensualment. En aquest context la responsabilitat dels càrrecs públics –de tots, govern i oposició- és estar al costat dels nostres conciutadans. És hora d’enviar senyals inequívocs de complicitat, comprensió i recerca de solucions als problemes que ja són de tots.

De res ajuden decisions flagrantment errònies d’aquest Ajuntament. Deixar d’invertir 114 M€ quan els ciutadans pitjor ho passen, perdonar el deute de 132 M€ a la Generalitat i evitar els barris més necessitats són tres decisions tan desafortunades com injustes. Un alcalde Barcelona mai pot decidir no anar a un districte de la seva ciutat. I això és el que aquest cap de setmana Trias ha fet. Després de confirmar la seva assistència, l’alcalde de les persones, com ell s’anomena, va voler evitar sentir cap queixa i va donar l’esquena a la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, que eren qui celebraven la seva assemblea general a Torre Llobeta. Caldria recordar-li a Trias el lema de la trobada, Combatem la crisi a peu de carrer, i exigir-li rectificar la seva política de donar l’esquena als més necessitats.

 

 

 

 

L’alcalde absent s’absté

Publicat el per

No ha obert la boca. Ha tingut la oportunitat de intervenir al llarg de tot el debat, de mostrar la seva teòrica preocupació, de donar escalf i suport a les mesures que hem inclòs en el pla de xoc per acabar amb l’atur juvenil, però l’ha desaprofitada. L’alcalde de les persones, l’alcalde de la mà estesa, avui ha tornat a posar en evidència la seva inhibició sobre tot allò que afecta a Barcelona. Sincerament, no puc entendre la inhibició de Trias en aquest debat tenint en compte que l’atur és el principal problema d’aquesta ciutat i que l’atur juvenil és ja del 50%.

Aquest matí hem celebrat a l’Ajuntament, a petició del Grup Municipal Socialista (GMS), un Ple extraordinari per intentar donar respostes a la dramàtica situació que viuen molts dels joves de Barcelona. ¿O no és dramàtic que el 50% dels joves d’entre 16 i 29 anys, prop de 18.000, no trobin feina? Per l’alcalde, no. Avui es tractava de debatre aquesta realitat i presentar un pla de xoc dirigit a explotar totes les possibilitats que l’Ajuntament té, com administració pública, per tal d’ajudar a reduir l’atur juvenil. Fa uns anys, el principal problema que patien els nostres joves era el de l’habitatge. Molts marxaven perquè aquí no en podien tenir. El principal problema d’avui és la ocupació, l’element central per l’emancipació. Barcelona, més que mai, ha de ser la ciutat dels joves. Qualsevol ciutat que expulsa als seus joves deixa de ser ciutat, mata el seu futur.

CiU s’ha abstingut. Ni si ni no, com sempre. La diferència és que avui no es votava una modificació de PGM ni una expropiació… Avui es votava ajudar als joves. És per això que l’hi dic a l’alcalde que deixi ja de fer el ploramiques, que deixi de fer-se la víctima amb el pressupost. No ens demani complicitat i suport si després és incapaç de complir els pactes, si no té capacitat per fer cap projecte ni presentar alternatives. Trias ha tornat a perdre una oportunitat per fer-nos recuperar la confiança. Dilluns demanava als grups polítics amb representació a l’Ajuntament fer un gran pacte perquè Barcelona no deixi de funcionar. Avui, els socialistes l’hi hem servit en safata de plata i ell, ningunejant-lo, l’ha rebutjat. És cert, el Ple ha aprovat el pla de xoc per combatre l’atur juvenil. Ho ha fet amb els vots favorables d’ICV-EUiA i UpB i l’abstenció de PP i CiU. Lamentablement, tot i que Trias va dir a principis de mandat que compliria tot allò que s’aprovés el Ple, ja sabem com acaben les votacions que guanyen però no agraden al Govern. I per cert, no és veritat que les mesures no puguin fer-se per falta de pressupost. És radicalment fals.

El GMS ha proposat al Ple destinar 50 M€ a polítiques de joventut els propers 3 anys, més enllà dels que ja es destinen actualment; uns diners que han d’estar destinats prioritàriament a la lluita contra l’atur juvenil. Entre les mesures incloses a la proposició destaca la creació de les Beques-Barcelona, obrint una bossa mínima de 1000; la creació d’un programa de crèdits per a la formació i emprenadoria que posi a disposició de cada jove que completi l’ESO o un PQPI un màxim de 1500 € i un màxim de 1.500 € més quan acabi el Batxillerat o la FP inicial; la incorporació a l’Ajuntament de 500 joves cada any per a fer pràctiques, i l’estimulació de la R+D+I juvenil. L’Ajuntament, que pot assumir perfectament aquesta xifra, beneficiaria amb aquestes mesures prop de 15.000 joves.
Un alcalde inhibit no pot evitar que a la ciutat es comencin a donar els primers indicis d’alarma als barris. Un alcalde que s’inhibeix, un alcalde de despatx, que no surt a l’arena a discutir les propostes, no pot evitar que la ciutat se’ns comenci a trencar per dins. La joventut és metàfora on s’intensifiquen els fenòmens que passen en totes les societats. Si l’atur és la metàfora de la crisi, l’atur juvenil és la plasmació d’aquesta metàfora. L’etapa dels 16 als 29 anys és la més prolífica, és l’edat dels somnis, dels somnis i de la màxima energia. Si deixem d’apostar per als nostres joves deixarem de ser ciutat.

14N i la falta de respecte

Publicat el per

Dues vagues generals en vuit mesos. Dues grans manifestacions a Barcelona en dos mesos. Hi ha malestar, més del que ens pensem. L’èxit del 14N supera fins hi tot les expectatives de les forces sindicals convocants, avui el malestar és al carrer més que a l’empresa. Hi ha qui criticava la coincidència de la vaga amb la campanya electoral; per mi ha estat al revés. La fotografia d’ahir era necessària, tant com la del 11S de setembre. A aquestes eleccions els hi faltava una manifestació. Entre 11S i 14N hi havia una gran diferència: a la primera el malestar es traduïa en una proposta ben simple, la independència. La jornada d’ahir era de resistència, perquè s’aturi el desmantellament. En totes dues actituds, certament, hi ha massa simplicitat. L’esquerra, en el sentit més ampli del terme, té molts deures a fer si vol canalitzar ambdós malestars. Com sempre el seu instrument és la paraula, el projecte i el relat.
D’ahir tres imatges. La primera, botigues tancades als barris. En molts d’ells sense piquets, els comerços amb persianes baixades. Qualsevol sindicalista sap que és el més difícil d’aconseguir, depèn de centenars de petites i significatives decisions. Un botiguer del meu barri que tancava em va donar el seu raonament: havia de tancar per respecte als aturats. La segona, el ball de xifres del vespre sobre els assistents a la manifestació: dels 100.000 comptats per l’Ajuntament  al milió segons les forces sindicals. Entre els que van participar a les dues, algú pot creure que el 11S hi havia… 15 vegades més de gent que el 14N? Simplement és impossible. A la Diada hi va haver més gent, molta més, però no 15 vegades més. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans –als que hi van anar i als que no van fer-ho- en el moment en que, uns i altres, decidim que les coses només passen segons la nostra conveniència. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans quan instrumentalitzem el malestar i desassossec dels nostres conciutadans. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans quan una expressió sincera, complexa i descarnada queda reduïda a un adjectiu llancívol. I la tercera imatge, el noi ferit a Tarragona. Una vegada més la policia s’extralimita en l’ús de la violència. Les imatges són colpidores i exigeixen reaccions immediates dels més alts responsables polítics. La policia té el monopoli de la violència en un estat democràtic, els excessos en el seu ús han de tenir reaccions exemplars i immediates quan les proves són irrefutables.

Una Barcelona contra la crisi. El Periódico, 3/11/12

Publicat el per

Barcelona té recursos per fer front a la crisi. És hora de reformatejar la llista de les prioritats. No ens podem gastar una fortuna per amagar els cotxes a la plaça de les Glòries o per renovar les línies d’autobusos urbans mentre el fantasma de la desnutrició infantil torna a fer acte de presència.

Article El Periódico

Desterrar la por, recuperar l’alè. El Periódico, 11/05/2012

Publicat el per

Reflexió sobre  la por i la seva conseqüència més directa: la paràlisi. Cal recuperar l’alè i la confiança perquè Barcelona lideri la recuperació econòmica  perquè és de les poques administracions, per no dir l’única, que té solvència financera i capacitat d’inversió. Per aquesta raó i perquè Barcelona no perdi el rumb en ares de la teatralitat política, estic disposat a obrir un  diàleg sincer i franc amb l’Alcalde Trias.

Article a El Periódico de Catalunya