Arxiu d'etiquetes: crisi econòmica

Trias, presoner d’Unió

Publicat el per

L’apagada actualitat municipal ha revifat aquests dies per la constatació que l’alcalde Trias, al ser incapaç d’aconseguir una majoria política al Plenari, haurà d’aprovar el Pressupost General de l’Ajuntament pel 2014 mitjançant una qüestió de confiança. El procediment preveu dues opcions quan un alcalde no aconsegueix aprovar el seu pressupost: la pròrroga, que obliga a aprovar les inversions per separat –és el que Trias va haver de fer amb els comptes de 2013-, o presentar una qüestió de confiança associada al pressupost rebutjat. La resta de grups han de presentar un candidat alternatiu per substituir-lo. Si cap regidor no assoleix la majoria necessària, cosa que passarà a Barcelona, el pressupost queda aprovat automàticament amb les inversions incloses. Un camí tortuós, democràticament coix, però possible.

Que l’alcalde de Barcelona –el seu Ajuntament és la segona institució del país- hagi triat aquesta via és una pèssima notícia, una pèssima decisió. Incapaç d’estabilitzar un Govern quan la ciutat més ho necessita, Trias ha ha anat quedant aïllat políticament fins arribar a la solitud actual. La cantarella de la mà estesa, una expressió que a cops de taral·lejar ha acabat convertint en caricatura, i la seva calculada i impostada bonhomia l’han traït i han contribuït a l’actual inconsistència política del seu projecte. Si l’Ajuntament no fos govern local, avui estaria abocat a la convocatòria d’eleccions anticipades. Amb 14 regidors, els de CiU, i utilitzant tots els recursos jurídics, es pot administrar el consistori i garantir la prestació dels serveis municipals, però és impossible governar la ciutat. Governar exigeix dibuixar estratègies i projectes de fons que permetin combatre la crisi i respondre eficaçment, d’obra i no de paraula, a la creixent desigualtat que amenaça la cohesió social a molts dels barris de Barcelona.

M’ha costat d’entendre els motius pels quals, més enllà d’alguna trobada escadussera, Trias no havia ofert als grups municipals un marc de diàleg amb una proposta de pressupost damunt la taula. La resposta a la meva preocupació està, precisament, en el mateix document que es va fer públic als mitjans, abans de traslladar-lo als grups municipals: la pitjor proposta de pressupost de tota la història de l’Ajuntament de Barcelona. CiU ha decidit vendre’s actius municipals per finançar el deute de la Generalitat –aparcaments, Serveis Funeraris…-; CiU ha decidit no utilitzar tota la potència financera municipal per fer créixer les inversions del mandat fins a la xifra a la que el propi alcalde s’havia compromès, 1.800M€, quedant-se en uns insuficients 1.500M€; CiU ha decidit prioritzar les inversions cap a barris on conrea els seus millors resultats electorals, fet que trobo escandalós perquè comporta abandonar a la seva sort els territoris que més pateixen la crisi; CiU continua amb dèries absurdes en un context com l’actual, com invertir 6M€ al Castell de Montjuic, 4M€ al futur museu de les cultures del món o els 16M€ per l’enderroc de Glòries, una inversió que creixerà fins a més de 40M€ en exercicis posteriors.

El més greu de tot, però, és que enlloc de situar com a full de ruta el Pla d’Actuació Municipal (PAM), aprovat pel Plenari gràcies a la nostra abstenció, Trias s’inventa uns suposats “objectius estratègics” que no s’han discutit enlloc! Això li permet baixar en més de 3M€ l’aportació a Barcelona Activa, quan l’atur està creixent desbocat; carregar-se el projecte de donar suport a la recerca a la nostra ciutat; disminuir en 8M€ l’aportació a l’Institut Municipal d’Educació; dedicar 800.000€ a subvencionar les escoles bressol privades, o oblidar-se del Pla de Barris atenent els territoris amb més necessitats socials… Fa dos dies un veí de Trinitat Vella m’ho deia desesperat: “Ens tenen abandonats!”. La fractura social continua creixent i alguns barris de Barcelona entren en zona de perill. Mentre, el Govern instal·la un Fab Lab a Ciutat Meridiana que els veïns, astorats, ocupen per convertir-lo en un banc d’aliments…

El de Trias és, ras i curt, un pressupost fictici, covard i injust socialment. Un pressupost sense cap projecte que pugui contribuir a la recuperació econòmica de la ciutat i on l’Ajuntament segueix amb la febre privatitzadora, venent-se actius essencials per la fortalesa econòmica municipal. Encara hi ha molts ciutadans que ens diuen: “Però si en Trias sembla un bon paio, un polític de tarannà moderat”. Escoltant-lo ho sembla, però la realitat es que ha deixat la direcció estratègica de la ciutat en mans d’Unió Democràtica de Catalunya, l’ala dura i neoliberal de la coalició de Govern.

La responsable d’Economia, la regidora Sònia Recasens, va ser qui va intentar tancar -ben d’hora, ben d’hora, que deia aquell- un acord estable amb el PP, el partit de Mariano Rajoy, Alicia Sánchez Camacho i Maria de los Llanos de Luna. Un acord que incloïa el govern de coalició CiU-PP que no va culminar per la negativa de diversos regidors convergents. Va ser ella, també, qui va pactar el pressupost del 2012 amb el PP. Va ser ella qui va intentar torpedinar fins el darrer moment els acords per facilitar l’aprovació del PAM amb els socialistes dient, per exemple, que els plans de formació ocupacional eren “peonades”! Va ser ella qui va preferir l’acord d’inversions del 2013 amb el PP. I ha estat ella qui ha decidit pel 2014 -sense el PP, que no ha pogut seguir el ball amb música sobiranista- seguir amb el mateix guió, aixecant maldestres sospites que recorden temps pretèrits i evoquen el pitjor de la política. Fins i tot, ara, amenaça en fer públiques les converses privades al voltant del pressupost. Un membre del Govern municipal amenaçant als regidors de l’oposició! Per mi ja pot començar quan vulgui. La conseqüència d’aquesta inadmissible actitud és un alcalde en funcions i fent un paper d’estrassa. O a Trias ja li sembla bé el que fa Recasens o és incapaç d’imposar-se. Deixar manar Duran i Lleida, deixar la ciutat en mans de neoliberals, està tenint un preu massa alt per Barcelona.

Amb aquest pressupost no hi ha cap possibilitat de debat. L’alcalde podria, per una vegada, fer d’alcalde: acceptar que la seva proposta ha quedat tombada i que és indispensable aconseguir estabilitat de govern pel bé de la ciutat. Descartats els populars és hora de canviar d’interlocutor. Si l’alcalde relleva a Unió de les responsabilitats econòmiques i cessa a Sònia Recasens com a Tinent d’alcalde, els socialistes estem disposats a posar-nos a treballar perquè aquesta ciutat tingui un pressupost amb recolzament majoritari del seu Ple i deixi de tenir un alcalde, un govern, en funcions. Això sí, caldrà fer-ho a partir d’un full en blanc.

Un país i la seva capital, prorrogats

Publicat el per

En el món de l’esport, la pròrroga suscita la màxima tensió. Són aquells pocs minuts afegits on els adversaris es juguen el desenllaç del partit, i les emocions i la tensió s’accentuen al límit. És un període acotat, intens i vibrant, que acabarà amb la victòria d’un dels contrincants o, en el cas del futbol, amb la tanda de penals, l’últim recurs per tal que el matx no esdevingui etern. Una pròrroga es faria insuportable sense el temps i el desenllaç regulats. Cada vegada tinc més la sensació que la pròrroga pressupostària del govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona –encara que d’aquesta, com de moltes de les coses que afecten a la vida municipal, no se’n parla gairebé gens– són una metàfora precisa dels temps en els que estem vivint. Temps d’espera en els que per a molts la consulta equival a la tanda de penals amb esperada victòria local; tota la pressió al camp, de fet, està posada en aquesta única direcció. Ho he dit en moltíssimes ocasions: cal celebrar la consulta i poder decidir democràticament el futur del nostre país i la seva relació amb Espanya. I amb la mateixa claredat asseguro que un país o una ciutat no poden viure en situació de pròrroga permanent. Els costos són massa alts. La manca de pressupostos enguany i les incerteses pel proper exercici, malauradament, no auguren res de positiu.

En el cas de la Generalitat l’excusa per la pròrroga ha estat el límit de dèficit imposat pel Govern central. Rocío Martínez-Sampere va explicar en un article prou aclaridor que malgrat estar en contra de la proposta del Govern espanyol en relació a la distribució del dèficit autoritzat per Europa entre Estat i Comunitats Autònomes, la pitjor solució per Catalunya era prorrogar els comptes. Malgrat un marge minso i injust, hi ha possibilitats per actuar. Però a Mas, que havia estat el gran abanderat del dèficit 0 i el primer de la classe en matèria de retallades pactades sempre amb el PP, avui li convé situar-se en temps de pròrroga. D’aquesta manera totes les culpes són externes i la pressió al camp augmenta.

En el cas de Barcelona la situació és aparentment similar. Després d’aprovar el pressupost del 2012 amb el PP, Trias ha decidit prorrogar els de l’exercici del 2013 i les incerteses al voltant del 2014 no deixen de créixer. A diferència de la Generalitat a la nostra ciutat no hi ha límit de dèficit que valgui: els  números municipals estan sanejats. Per entendre’ns, l’Ajuntament de Barcelona ingressa més del que gasta encara que en el context actual pugui semblar mentida. Si l’alcalde no aprova el pressupost és per l’incapacitat que ha mostrat alhora d’aconseguir els suports necessaris en el Plenari municipal. En el nostre cas ha estat impossible donar-li suport pels incompliments manifestos del Govern en relació al Pla d’Actuació Municipal, pactat amb els socialistes. Per tirar endavant les línies específiques en relació a la educació, als barris, a les polítiques actives d’ocupació, a la recerca i desenvolupament, al combat contra la pobresa, calia fer un pressupost que fixés aquestes prioritats. De fet, calia justament el contrari de retallar: era necessari ampliar el pressupost en un 5% anual per tal de generar un fons de 400 milions d’euros per tres anys destinats a la recuperació econòmica i la lluita contra la desigualtat. Estava pactat en el PAM, però els números no van respectar el text.

La feina feta durant anys, especialment la contenció en la despesa en temps de bonança econòmica, servia a l’Ajuntament per fer un esforç complementari ara que la ciutat ho necessita. Trias, en el paper d’administrador, continua estalviant en temps de crisi! Si algun dia decidís fer d’alcalde s’adonaria de l’error. Curiosament, el PP que va aprovar el pressupost de 2012, i davant d’una proposta de cara al 2013 pràcticament idèntica, va girar-li l’esquena. Temps de pròrroga, poques decisions polítiques perquè convé mantenir la tensió nacional pels dos extrems i, encara que Trias segueixi al peu de la lletra la doctrina Montoro, és impossible que populars i convergents avui pactin el pressupost de la ciutat.

La pròrroga no és neutre. El país i la seva capital van perdent progressivament oportunitats –el darrer informe de The Economist assenyala la caiguda de Barcelona en el rànquing de competitivitat de les ciutats- i continua creixent la desigualtat social en els barris de Barcelona de manera preocupant. La capacitat de l’Estat de compensar les desigualtats de renda es va afeblint. La darrera enquesta metropolitana assenyalava que la distribució de les prestacions econòmiques públiques afavoreix la desigualtat en comptes de contrarestar-la. I la imposició del copagament en la sanitat o l’educació (de manera oberta o camuflada), va generant qualitats diferents de les prestacions públiques segons la butxaca de l’usuari. En el cas de l’educació no s’està fent altra cosa que projectar la desigualtat d’avui cap al futur. La pèrdua d’oportunitats no crec que sigui per les incerteses que genera la consulta o el procés sobiranista, però si per la incapacitat de Mas i Trias de combinar les legítimes aspiracions nacionals amb el govern del país i de la ciutat. Per molt que s’insisteix que la consulta arribarà el 2014, tothom sap que aquest és un procés amb tantes incerteses que fora millor seguir pedalant mentre s’aclareix la manera d’arribar-hi.

Entretant, la pròrroga fa pujar la temperatura a la graderia però quan acabi, i algun dia acabarà, ens adonarem de l’error d’haver posat tots els ous al mateix cistell.

La chistera. ABC, 11 de juny de 2013

Publicat el per

Lejos de auscultar el latido ciudadano, la política sigue insistiendo en saltarse valores como la honestidad y la valentía. Y claro, sigue tropezando con la misma piedra. El pasado viernes, Barcelona se fue de fin de semana más triste de lo que la empezó tras contemplar, atónita, cómo su alcalde decidía vender patrimonio municipal, y lo que es peor: cómo camuflaba este anuncio tras la tan necesaria vivienda social. El gobierno conservador de CiU ha puesto Barcelona en venta. No es una opinión, es una constatación. De muchas de las operaciones les he escrito en estas mismas páginas. Desgraciadamente, hoy toca hacerlo de la última: la importante red de aparcamientos públicos que existe en nuestra ciudad.

Esta operación –pisos sociales a cambio de aparcamientos públicos- es un fraude a la ciudadanía, llega tarde y sí lo hace a medio mandato es sólo porque Trias ha visto que la inercia del pasado de la que ha vivido empieza a desaparecer. Dos años después de ganar las elecciones sigue careciendo de un proyecto para Barcelona, sigue dando señales de nulo liderazgo y la parálisis de su gobierno sigue siendo desconcertante. Las diferentes encuestas y barómetros que van publicándose confirman que sus expectativas electorales no son las propias de quien capitanea una administración solvente como lo es nuestro Ayuntamiento.

Es en este contexto donde hemos de situar a un alcalde que empieza a necesitar sacar conejos blancos de su chistera; conejos con los que poder despistar a una ciudadanía cada vez más quejosa. Impulsar un nuevo parque público de vivienda de alquiler social es, ciertamente, indispensable. Los socialistas llevamos dos años reclamándolo con insistencia ya que, cabe señalar, los 10.000 pisos de protección oficial que existen hoy en Barcelona son del todo insuficientes. Lo denunciable es, más allá del  momento político, la fórmula que Trias ha ideado para financiarlo: crear una sociedad mixta en la que el Ayuntamiento será minoritario y que estará integrada por, entre otros, los 15 aparcamientos de B:SM que ocupan el perímetro central de la ciudad: los más rentables. Una arquitectura, piensa el alcalde, con la que sacar no uno, ¡sino dos!, conejos de la chistera.

Las finanzas municipales permiten, de sobras, financiar los 100M€ que, calcula el consistorio, costará esta operación. Entonces, ¿por qué deshacerse de un elemento básico para las políticas de movilidad? Muy fácil: como la Generalitat sigue sin pagar al Ayuntamiento la millonaria deuda contraída, como el alcalde es incapaz de reclamar al Govern para que éste pague lo que nos adeuda, Trias empieza a venderse el patrimonio de todos los barceloneses.

La valentía política consiste, entre otras cosas, en hablarle claro a la ciudadanía. Tomar decisiones, avalado por la legitimidad de las urnas, explicarlas y defenderlas. Lamentablemente, Trias ha carecido de ella al querer camuflar bajo la necesidad de muchos una operación que beneficiará a unos pocos.

La coartada de la pobresa

Publicat el per

La xifra colpidora que ens deixa la setmana passada: 2865 criatures tenen problemes de desnutrició, segons un estudi fet per l’Ajuntament de Barcelona. Primera consideració: no hem, ni podem, acostumar-nos a aquesta mena de notícies. Una de les característiques de les societats duals, en parlava en el darrer post, és que les xifres i dades esgarrifoses acaben formant part del paisatge, perden la capacitat de provocar una reacció. Segona consideració, cal dir les coses pel seu nom: a Barcelona hi ha gana. L’ús d’eufemismes, intencionats en molts casos, estova el significat. No és el mateix parlar de barraques que d’assentaments urbans de la mateixa manera la gana més val no substituir-la per problemes de desnutrició infantil. I tercera consideració: aquest és un problema que es pot i s’ha de resoldre. No val la resignació, perquè seria injustificable des d’un punt de vista ètic: disposem dels recursos suficients per garantir que tots els nens de la ciutat facin tres àpats al dia.

Amb la crisi actual apareixen dos problemes que, si em permeteu l’ús d’aquest verb, s’alimenten un a l’altre: la baixada dels recursos públics i la incapacitat de les polítiques clàssiques per donar resposta a les necessitats d’avui. En relació a l’alimentació infantil l’instrument clàssic han estat les beques menjador. Aquestes han patit les retallades inexplicables de la Generalitat però, a més, no estaven pensades per combatre la desnutrició infantil sinó per facilitar a les famílies amb més baix nivell de renda una part del cost del menjador escolar i evitar, així, que els nens haguessin de perdre’s l’estona educativa del migdia. Fa massa temps que no s’ha atacat el problema amb polítiques adaptades a una desigualtat que creix i genera un 24% de pobresa infantil i per això, ara, massa tard, l’Ajuntament detecta casi 3.000 nens amb problemes de desnutrició. Molts d’ells, paradoxalment, rebien beques menjador o les seves famílies eren usuàries de serveis socials.

L’altre element que cal considerar és que aquesta alarmant dada apareix després que hagin crescut, a quasi tots els barris de Barcelona, els menjadors socials i, sobretot, els bancs d’aliments. La necessitat del sistema públic torna a ser indispensable. Confiar només en la iniciativa social tranquil·litza les consciències a molts, però deixa masses budells buits i es demostra insuficient. He visitat diversos bancs d’aliments a Barcelona i sempre m’ha semblat que la caixa que m’hagués tocat, pels que som a casa, difícilment hagués allargat per tota una setmana. Felicito a tots els ciutadans que fan possible aquestes iniciatives, sense ells avui el problema seria molt més greu, però l’alimentació dels ciutadans en un context de crisi severa exigeix el lideratge públic. Avui cal fer dues coses: un estudi més acurat per detectar els nens que necessiten ajut per a la seva completa alimentació, i articular un pla, amb escoles, serveis socials i entitats dedicades a la infància, que garanteixi els tres àpats a tothom i durant tot l’any. Cal fer-ho però cal fer-ho ja!

En relació a l’habitatge, una altra política indispensable en una ciutat on continuen els desnonaments, també passa el mateix. L’Ajuntament anuncia fa pocs dies un pla de construcció de 1.000 habitatges destinats al lloguer social. La construcció de pisos de protecció, orientats a la venda o al lloguer, ha estat la manera clàssica de intervenir des del sector públic en el mercat per tal de garantir el dret a l’habitatge a tots els estrats socials. S’ha de continuar fent, però avui, esclatada la bombolla immobiliària, el problema és com garantir un habitatge a persones amb rendes per sota el llindar de la pobresa i, sobretot, com evitar que siguin expulsades del seu pis, en una ciutat, cal recordar-ho, on hi ha 20 desnonaments diaris. Amb un estoc de pisos buits a Barcelona, molts d’ells propietat de les grans entitats financeres, potser caldria repensar les polítiques d’habitatge en una situació d’urgència com l’actual. Sembla fàcil imaginar que es poden obtenir pisos socials adquirint-los directament als bancs, que enlloc de finançar l’habitatge social a qui no pot pagar un lloguer a preu de mercat, potser seria més convenient incrementar els ajuts al lloguer per tal d’evitar que les famílies siguin expulsades de casa seva. És positiu un parc públic d’habitatge social però la situació actual requereix estratègies diferents i més efectives que, una vegada més, acabant fiar-ho tot a la nova construcció.

Fa pocs dies, un veí de Ciutat Meridiana –rebatejada per molts, Villa Deshaucios– m’explicava, sorprès, que sovint passa que s’expulsa una família del pis per no pagar el lloguer o la hipoteca. Un cop l’habitatge queda buit, ja que és impossible de col·locar en el mercat, acaba sent ocupat al cap de poques setmanes per nous inquilins de manera irregular. Drama personal on ningú hi guanya; sembla fàcil imaginar que seria millor per a tots un ajut al lloguer o a la hipoteca que evités el primer desnonament, que no pas re-allotjar-los en un pis protegit. A noves necessitats calen noves polítiques que resolguin el present, tant per alleugerir el patiment d’una crisi que genera pobresa a gran velocitat, com per evitar mals i costos majors de futur.

I finalment, és del tot injustificable, especialment a Barcelona, que les actuacions per lluitar contra la desigualtat serveixin d’excusa per privatitzar serveis públics, o vendre’s actius importants de la ciutat. L’operació de posar sota control privat 15 aparcaments públics del centre de Barcelona, i 11 que avui estan concessionats a Saba però que en pocs anys tornarien a ser de titularitat pública, és un mal negoci per l’Ajuntament. Per vendre actius cal que es donin dos requisits: que no estigui en joc l’interès públic o que sigui indispensable per la mala salut financera de la institució. En aquest cas no es dóna cap de les dues raons: la gestió pública dels aparcaments és un instrument indispensable per a les polítiques de mobilitat a la ciutat. D’altra banda, les finances municipals estan prou sanejades com per que no calgui prescindir d’un serveis que, avui per avui, generen 13M€ anuals a l’Ajuntament.

Al govern Trias el mou una doble motivació: la primera, de caràcter ideològic: tot allò que pugui fer un privat que no ho faci l’estat; la segona, per mirar de compensar el deute del govern amic que amenaça per emportar-se per davant la bona salut econòmica del consistori. I el que és pitjor: enlloc d’atrevir-se a explicar-ho d’aquesta manera ho embolcalla amb una sèrie de promocions d’habitatge social que, per cert, la majoria ja estaven dibuixades pel govern anterior, i que és possible assumir-les amb els recursos municipals. Cada vegada és mes evident que al govern de CiU el mou molt més l’interès d’uns pocs, que el benestar dels barcelonins.

Les dues barcelones

Publicat el per

Ens equivocaríem si adjudiquéssim a la crisi tot allò que està passant a la ciutat. Hi ha fenòmens socials i econòmics que havien començat abans però el creixement actuava com una mena de vel que els feia invisibles. La desigualtat creixia des dels inicis d’aquest segle i, alhora, s’iniciava un procés cap a la ciutat bifront, en paraules de Françoise Choay. Bifront significa que enlloc de l’estratificació social clàssica de les societats industrials, el denominat post-capitalisme amb predomini de l’activitat financera, tendeix a generar societats duals: uns segueixen gaudint de la vitalitat urbana, dels serveis i de les oportunitats d’un context dinàmic i vibrant, mentre d’altres malviuen en un entorn hostil que es mostra incapaç d’oferir oportunitats ni de garantir els drets bàsics de ciutadania.

La crisi ha enretirat el vel i ha disparat la desigualtat. Barcelona, que com tantes ciutats europees havia ofert progrés social als seus ciutadans, comença a trencar-se. I potser el més nou és que el risc de quedar-se fora afecta ja quasi tots els estrats de la societat. Molts comencem a tenir en el nostre entorn persones aturades, o que els ha anat malament el seu negoci, o professionals liberals amb caigudes espectaculars en els seus ingressos. Està clar que les classes més populars tenen més risc que altres, però hi ha pocs sectors immunes, sobretot si es té en compte el sobreendeutament privat que ha atrapat a moltíssims ciutadans. L’activitat econòmica també té un comportament dual. Tots els sectors que s’han internacionalitzat o es beneficien del turisme tenen, encara, oportunitats de creixement. Per això, alguns indicadors de Barcelona continuen sent positius: funcionament de l’aeroport, l’activitat de fires i congressos, el turisme, les exportacions, el port. En canvi, tota l’activitat econòmica de matriu local ho passa cada vegada pitjor: comerç de proximitat, tots els serveis relacionats amb l’administració pública, despatxos professionals, o la petita i mitjana indústria.

La qüestió, per tant, no és només sortir de la crisi sinó com evitar que el preu sigui la consolidació d’una societat fracturada. En termes urbans el preu és massa alt, i Barcelona, inventora de l’urbanisme modern i igualitari de Cerdà, no s’ho pot permetre. La transformació urbana de les darreres tres dècades ha convertit Barcelona en una ciutat global, admirada arreu, i enormement atractiva per a molts. El preu de l’èxit no pot ser una ciutat esquinçada que condemna a malviure a molts barcelonins.

És urgent escapar de l’austeritat extrema que ens condemna a la recessió, però també cal repensar on s’ha de prioritzar la despesa pública per tal de contrarestar les dinàmiques que afavoreixen la consolidació de la desigualtat. Apunto tres àmbits del tot prioritaris. El primer són els barris més castigats per la crisi: les flames d’Estocolm a la Suècia del benestar haurien de ser un avís que fes concentrar esforços en les àrees més castigades per la crisi, a través de plans integrals que oferissin sortides tangibles a un present massa negre. El Nou Barris cabrejada enlloc de veure’l com a enemic se l’hauria de veure com el núvol que avisa abans de la tempesta. El segon àmbit és adaptar els serveis socials a una situació d’emergència, prioritzant el suport a les despeses d’habitatge i energia, i actuant sobre la infància amb absoluta prioritat. No podem quedar tranquils pensant que les beques menjador garanteixen un àpat a totes les criatures, ni contemplar com creixen els habitatges que renuncien a la calefacció o, fins i tot, a la energia elèctrica. El tercer àmbit és l’educació, el principal instrument per garantir que la desigualtat no es consolidi a mig i llarg termini. I avui cal destacar que el retrocés de la qualitat educativa fruit de les retallades, afecta molt més al sistema públic que a l’escola concertada. Una educació de dues velocitats fixa la ciutat dual. Barcelona, capital de la renovació pedagògica durant dècades, no es pot permetre un sistema educatiu que consolida la desigualtat enlloc de ser l’instrument per superar-la.

Ens cal generar riquesa però mirant d’evitar estratègies que poden enlluernar a primer cop d’ull, però que tendeixen a generar més desigualtat i es carreguen la qualitat urbana de la ciutat. Liberalitzar la construcció d’hotels a Ciutat Vella, aprovar una marina de luxe carregant-se el Port Vell o somniar amb illes artificials no ajudarà a recosir les ferides de la ciutat sinó que agreujarà la malaltia. Millorar la competitivitat de la nostra economia té tres camins possibles: la inversió en recerca i desenvolupament, avui en caiguda lliure; la rebaixa salarial, o el malson del pelotazo, que ja sabem on ens porta. Amb aquest panorama, cada vegada sembla més convenient una aposta decidida per una economia que trobi la manera de generar, alhora, capital de les dues menes: econòmic i social. No hauríem d’oblidar que la crisi afecta per igual a tots dos, i ambdós són necessaris per continuar anomenant ciutat a l’espai urbà.

Entretant, preocupa la desorientació d’un alcalde incapaç de llençar una sola idea per actuar sobre una ciutat que es desmembra. Dos anys després d’arribar al govern, encara se l’espera.

Trias regala a Mas els diners dels barcelonins

Publicat el per

La crisi econòmica és indiscutible i les dificultats econòmiques de la Generalitat són una evidència. Només cal fer una mirada ràpida als pressupostos corresponents al 2012 del Govern i de l’Ajuntament de Barcelona per adonar-se’n; per cert, cal tenir en compte que ni Ajuntament ni Generalitat han aprovat, encara, el pressupost corresponent al 2013.

Anem als números. La Generalitat pressuposta uns ingressos corrents de 24.333 M€ i una despesa corrent de 27.219 M€, és a dir gasta 2.886 M€ més del que ingressa. Qualsevol pot adonar-se de la magnitud de la tragèdia. L’Ajuntament de Barcelona, en canvi, pressupostava uns ingressos corrents de 2.268 M€ i una despesa corrent de 1.922 M€. El resultat és un estalvi brut -la diferència entre ingressos i despeses corrents- de quasi 346 M€ en un any! Els motius de la mala situació econòmica de la Generalitat són múltiples i no són la raó d’aquest article; en canvi, la bona salut econòmica de l’Ajuntament en té una senzilla d’explicar: als anys noranta es va decidir que de cada 4 € ingressats 1 s’havia de dedicar a inversió; és a dir: el propi Ajuntament s’obligava a que les despeses corrents no superessin el 75% dels ingressos i, per tant, a un estalvi brut del 25% del seu pressupost. El motiu era que la ciutat havia de transformar-se de manera profunda i això exigia disposar de recursos per invertir i capacitat per endeutar-se. Així s’ha pagat la transformació espectacular de Barcelona: l’espai públic i els equipaments, els Jocs del 92, el front marí i la nova Diagonal fins a l’espai del Fòrum. En els períodes de crisi, fins i tot en aquest d’una durada com cap altra, aquest estalvi brut ha sigut el coixí que ha permès disminuir lleugerament la inversió però mantenir inalterable la prestació dels serveis públics municipals. Avui l’estalvi brut ronda el 15%, suficient per invertir durant aquest mandat, fins a 1.900 milions sense tocar ni un euro de la despesa corrent municipal. La diferència amb la Generalitat i amb la resta de grans institucions espanyoles, en termes de salut econòmica, és enorme.

Sobre Barcelona ha arribat un núvol negre que pot liquidar la salut econòmica de l’Ajuntament si no s’atura el drenatge continu de recursos municipals cap a la Generalitat. Si tornem a fer una mirada a les dades d’abans veurem que el dèficit anual de la Generalitat és més alt que tot el pressupost de l’Ajuntament. Dit d’una altra manera: la despesa del Govern és 14 vegades més alta que la municipal. El peix gran pot ajudar al petit, però el petit és incapaç, encara que vulgui, de resoldre els problemes del gran. No es tracta, per tant, de si toca o no toca ajudar al govern del país, sinó d’impedir que la mala situació catalana arrossegui a la segona institució de Catalunya que encara manté una notable salut econòmica i capacitat inversora. El perill s’articula de dues maneres, una pitjor que l’altra:

  1. Creix el deute reconegut de la Generalitat. El propi Ajuntament el xifrava en 236 M€: un 12% de la despesa municipal! Aquest deute s’ha doblat el darrer any i segueix incrementant-se dia a dia. L’Ajuntament, a més, ha fet una cosa molt perillosa: en el tancament econòmic del 2012 ha aprovisionat 136 M€, una manera d’assenyalar que comença a donar-los per perduts. El primer pas per tal que Trias perdoni una part del deute a Mas.
  2. Encara més greu, creix el deute no reconegut. Ja fa temps que el govern Trias busca maneres de pagar despeses corresponents a la Generalitat, sense incrementar el deute reconegut. Això vol dir que aquests recursos mai més no tornaran a l’Ajuntament. Una manera és incrementar la participació en consorcis o institucions compartides, de manera que l’Ajuntament va assumint més despesa sense disposar de nous ingressos. Això passa a cultura, educació, serveis socials… És imperceptible a curt termini, però és una bomba de rellotgeria pels anys a venir. L’altra forma és pagar coses que no toquen, buscant arguments forçats i sense sentit. L’aportació de 4 M€ al circuit de Montmeló és la més sagnant i inexplicable. Fins i tot és contradictòria amb les pròpies bases d’ajuts municipals, que estableixen que les activitats subvencionables s’han de realitzar dins el terme municipal.

La setmana passada vam contemplar i denunciar, astorats, com d’aquest núvol negre queia una tempesta: la Generalitat pretén justificar el retorn de 25 M€ a l’Ajuntament, corresponents a l’anomenat conveni d’Spanair amb obres pressupostades i executades en anys anteriors a la signatura del mateix conveni. Trias no pot acceptar-ho i si ho fa substitueix definitivament el paper d’alcalde pel de delegat del Govern a Barcelona. D’ençà que Trias va arribar a l’alcaldia, l’Ajuntament s’ha convertit en el banc bo de la Generalitat. El flux de recursos ha estat constant i el deute no ha parat de pujar. Ara, alertats per l’increment de les xifres, han començat a inventar sistemes per perdonar parts del deute, o per emmascarar les xifres i que l’increment no sigui tan escandalós. El banc bo esdevé boníssim, el primer a Europa que perdona deute. L’únic problema és que fer-ho, i fer-ho d’amagat encara més, és un frau als barcelonins; un frau comès pel seu propi alcalde. Que ningú no en tingui cap dubte: faré tot el que estigui a les meves mans per tal de salvaguardar els interessos de la ciutat i de tots els barcelonins. Aquesta hauria de ser, sempre, la missió de l’alcalde.

El Gran Premio de Ciutat Meridiana. ABC, 30/IV/2013

Publicat el per

NO por pretérita la imagen resulta menos escandalosa. Pasadas las 14.00 horas del 14 de noviembre de 2009, el entonces presidente de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, y la todavía hoy alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, irrumpieron en el circuito de Cheste a bordo de un Ferrari descapotable de color azul popular. Tras completar el sinuoso trazado, Camps destacó, eufórico, que la Fórmula 1 ponía a Valencia en el mapa, que era un generador de empleo y prosperidad y que sí, que seguiría su firme pugna por captar estos proyectos. Desgraciadamente, el tiempo ha hecho trizas la apuesta que se hizo por este deporte, al que la política, erróneamente, priorizó sobre otras muchas cosas.

Article ABC

 

Barcelona: entre el PP i 1714

Publicat el per

logotipo_tricentenariDivendres 25, plenari municipal; dissabte 26, presentació institucional dels actes del tricentenari de 1714 al Palau de la Generalitat. Divendres, es confirma el pacte de govern a Barcelona entre CiU i el PP; dissabte, Artur Mas, amb Xavier Trias al seu costat, descriu l’objectiu de la commemoració: “El repte: que els catalans passin de tenir sentit de país a tenir sentit d’Estat”. L’alcalde Trias es mou entre aquests dos extrems. D’una banda, ha preferit pactar amb el PP per poder canviar, entre d’altres coses, el Pla d’Usos de Ciutat Vella, pagar la F1 a Montmeló, fer la Marina de luxe al Port Vell i concentrar les inversions a Diagonal, Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya i l’avinguda General Mitre. Mentre, els seus regidors llueixen estelades al despatx i posa Barcelona al servei de la commemoració de 1714, sota el pompós eslògan Érem, som i serem. S’ha de reconèixer l’habilitat quasi circense per mantenir equilibris aparentment impossibles i sortir-se’n amb la seva. La qüestió, però, és que darrera d’aquest funambulisme hi ha una estratègia òrfena d’objectiu i de projecte de ciutat.

Fa només sis mesos s’aprovava al Plenari municipal el Pla d’Actuació Municipal (PAM) amb socialistes i republicans, un full de ruta clarament orientat a preservar la cohesió social: aposta per la recerca i el desenvolupament, polítiques d’ocupació, un pla de barris adreçat als que més pateixen les conseqüències socials de la crisi, una aposta per la educació… Només sis mesos després, Trias l’ha convertit en paper mullat amb el pacte de les inversions amb els populars. Costa trobar-hi una explicació raonable, però la sensació és que l’alcalde ha estat incapaç de mantenir el rumb, forçat per pressions que li exigien projectes i inversions que, avui per avui, no responen a les prioritats d’una Barcelona que es trenca socialment. Ciutat Vella és la principal damnificada veient com s’amplia, sense límits, la possible construcció de nous hotels. Al seu costat, la majoria de barris populars segueixen apartats de les prioritats municipals. Nou Barris, per exemple, no rebrà ni el 5% de les inversions municipals i  els escassíssims 24.000 euros dedicats al pla d’ascensors de Ciutat Meridiana són un insult per un dels barris més castigats per la crisi. Mentre, Trias invertirà més de 5 M€ per convertir el Passeig de Gràcia en un passeig premium. Tampoc no ha tingut sort la proposta recollida en el PAM de dedicar recursos a la recerca i el desenvolupament: la economia del coneixement haurà d’esperar. És cert: Trias aconsegueix invertir els recursos d’una institució sanejada però amb la trista imatge del president del grup popular anunciant cada dia una iniciativa diferent. A alguns els hi va tocar la rifa, molts hauran d’esperar el proper sorteig. Barcelona, mentre, va perdent la energia d’una ciutat que sempre ha sabut donar resposta a les dificultats.

Divendres, l’abraçada dòcil amb el PP; dissabte, la presentació solemne dels actes del tricentenari dels fets de 1714 al saló Sant Jordi. Una metàfora de la convergència de sempre: de dilluns a divendres treballar pels interessos dels seus, el cap de setmana les proclames patriòtiques. Tant és així que, malgrat les paraules de Mas posava en la commemoració al servei del projecte polític de la independència de Catalunya, l’acte va resultar fred. El nacionalisme mai acaba de sortir-se’n amb les iniciatives culturals. La temptació que res escapi al relat establert anul·la les preguntes, la mirada crítica, la mínima pluralitat de visions. La corrua de polítics, periodistes i personatges públics identificats amb el sobiranisme van anar desgranant una tesi tan senzilla que no donava per omplir tanta estona: aleshores vàrem perdre, ara guanyarem. Trias, entremig, incapaç de posar en el debat a la ciutat; ni una sola paraula malgrat que fa més de 10 anys que l’Ajuntament que presideix finança la recerca al voltant de la Barcelona de 1700. Tot pla, sense la murrieria i l’enginy dels catalans, sense ser present cap dels historiadors que han investigat l’època i els fets; això si, amb una solemnitat forçada que, sincerament, feia patir. Us ho confesso: vaig marxar amb la sensació que aquest dissabte de primavera més que a la independència ens havíem acostat al ridícul.

Catalunya ha de celebrar els 300 anys de la Guerra de Successió de la mateixa manera que l’Ajuntament governat pels socialistes va decidir l’any 2002, amb encert, conservar les restes arqueològiques de la ciutat assetjada en lloc de construir una biblioteca a l’antic mercat del Born. Curiosament, amb la complicitat de El País, el rebuig de La Vanguardia i molts dubtes per part de la Generalitat convergent. Rememorar el passat, conservar el patrimoni, llegir-lo amb ulls crítics i donar-lo a conèixer als ciutadans, és un dels objectius centrals de les polítiques públiques en matèria cultural. Simplificar-lo fins a la banalitat, convertir alguns fets en el pot de les essències de la pàtria, plantar banderes i posar-ho, tot plegat, al servei d’un objectiu polític de futur és un error que hauria de ser denunciat, en primer terme, pels propis independentistes. Ningú té dret a apropiar-se del passat.

Enmig d’aquest panorama, Barcelona no hi és. Segueix sense ser-hi. Trias, o es plega a la dreta espanyola per administrar la ciutat, o al govern de Mas exercint com a delegat del govern i pagant tot allò que li demanen. Barcelona ja no exerceix cap lideratge ni en el debat social ni en el debat nacional. Sense activar la vitalitat de la capital, el país no se’n sortirà. Avui, més que mai, ens cal recuperar la capacitat de generar projecte i futur des de la ciutat, de pensar el país des de baix, d’usar la força de Barcelona per trobar complicitats a Europa i al món. Aquesta és, sens dubte, l’energia que ens farà sortir de l’atzucac on hem quedat embarrancats.

“Aquesta és l’última oportunitat per cobrar el deute”

Publicat el per

Divendres, 26 d’abril de 2013

Jordi Martí: “Aquesta és l’última oportunitat per cobrar el deute”

  •  El Consell Plenari aprova per unanimitat la proposició del Grup Municipal Socialista (GMS) per instar a la Generalitat a destinar els recursos del Fondo de Liquidez Autonómico (FLA) a pagar els imports compromesos amb els ajuntaments.
  • Martí ha demanat a Sònia Recasens que “deixi de      fer directora general de la Generalitat” i a Trias “que deixi de ser el delegat de la Generalitat a l’Ajuntament de Barcelona”

 

 

El president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha recordat avui que “el deute de la Generalitat amb l’Ajuntament de Barcelona supera ja els 240 M€ i no pot seguir creixent. Si aquesta situació és manté posarà en perill la solvència financera d’aquest Ajuntament, donat que cada vegada financia una quota de serveis més àmplia”.

Per Martí, “el Fondo de Liquidez Autonómico és una petita escletxa que podem fer servir per recuperar el deute. La mesura encara està en procés de negociació i permetria el retorn del deute de la Generalitat a l’Ajuntament”. En opinió del regidor socialista “aquesta és l’última oportunitat per cobrar el deute”.

El president del GMS ha recordat a la segona tinent d’Alcalde, Sònia Recasens, que “si avui vostè pot parlar de solvència, de tresoreria, de caixa és gràcies a una gestió financera exemplar i modèlica que van heretar. Però si seguim així al final no quedarà ni un sol euro al calaix”. “Ara que vostès han  decidit pactar i ho han fet, de manera inexplicable amb el PP”, ha conclòs Martí, “almenys aprofitin aquesta escletxa perquè la Generalitat, a través d’aquest fons estatals, retorni el deute a l’Ajuntament. Així, potser aquest pacte amb el PP haurà servit per alguna cosa”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Quan perds la seriositat, perds espai de comandament”

Publicat el per

Dijous, 25 d’abril de 2013

 

Jordi Martí: “Quan perds la seriositat, perds l’espai de comandament. El govern Trias s’està ensorrant”

  • El president del GMS denuncia l’abandó al que CiU ha condemnat Barcelona Activa tot i ser una de les prioritats del mandat recollides al vigent PAM

 

  • “Trias ens va prometre que l’Ajuntament hi destinaria 3 M€ més el 2012. La realitat és que els ha reduït, passant de 18’1 M€ als 15’5 M€”, ha explicat el regidor socialista, qui ha qualificat aquest descens de “frau”

 

Els números no enganyen. Les dades oficials fetes públiques pel Govern municipal sobre l’activitat de Barcelona Activa mostren contundentment l’abandó que aquest ha fet durant el 2012 dels programes d’ocupació i de la baixada espectacular del número de persones participants en programes de formació ocupacional i de capacitació tecnològica. Un descens que, en paraules de Jordi Martí, president del Grup Municipal Socialista (GMS), és tot un frau. “Trias ens va prometre que l’Ajuntament destinaria 3 M€ més a Barcelona Activa al 2012. La realitat és que s’han passat dels 18’1 M€ del 2011 als 15’5 M€ del 2012”, ha denunciat Martí.

El regidor socialista -qui ha recordat que l’atur a Barcelona aquest mes del març, l’últim del que es tenen dades, arribava a les 115.154 persones- ha denunciat que els programes d’ocupació han passat dels 26.972 del 2011 als 19.532 del 2012, mentre que la taxa d’atur creixia en aquests anys un 2’2%. El número de persones participants en programes de formació ocupacional, també entre tots dos anys, han passat de 7.684 a 1.415; és a dir, s’ha reduït en un 81,6%. Un percentatge similar, el 78%, és el que s’ha reduït el número de persones participants en programes de capacitació tecnològica: de 62.968 a 13.868.

Xifres que han dut a Martí a parlar de “frau”. “Trias ha faltat a la seva paraula. El que ha fet a Barcelona Activa és un frau al ciutadà, un frau al plenari, un frau als veïns que van participar en l’elaboració del PAM, on es recollia la necessitat d’impulsar polítiques actives d’ocupació”. La falta de paraula del Govern municipal deixa la seva capacitat de pacte, en paraules del president del GMS, en “via morta”. “I donada la minoria en la que es troba”, ha recordat, “això és molt greu. En què pensa Trias, de quina manera pensa generar iniciativa política, de quina manera pensa recuperar credibilitat”, s’ha preguntat Martí. “Quan perds la seriositat, perds l’espai de comandament. Aquest govern”, ha conclòs el regidor socialista, “s’està ensorrant”.