PLA DE BARRIS. Sense barris no hi ha Barcelona

Publicat el 15 octubre, 2020 per jmar

La Trini, mola!, una exclamació que s’ha convertit en una mena de crit de pertinença. Enfilat en un turonet coronat per una presó que s’ha d’enderrocar i rodejat de grans infraestructures sorolloses i contaminants, Trinitat Vella, dens i amb pendent, té tots els números per rebre la denominació de barriada de la perifèria o, prenent el títol del llibre de Paco Candel, d’allà on la ciutat canvia el seu nom… Però no és així, a la Trini hi ha orgull de barri. De fet, bastant igual al que passa a Gràcia, al barri antic de Sant Andreu, a la glamurosa i premiada Esquerra de l’Eixample, o al senyorejat Sarrià; el pont de Sarajevo, la plaça, el cafè, el forn (a la Trini en trobareu un dels millors de Barcelona), els arbres, els carrers, les façanes, les cares dels veïns, les entitats, les AFA’s i les xarxes comunitàries, configuren un paisatge que en aquest món eteri i global se’ns fa enormement significatiu, una mena d’intercanviador entre la intimitat de la llar i la immensitat del món.

El barri és, a més, un ecosistema fantàstic per a la innovació, sobretot si cada vegada més en reforcem la diversitat d’usos, si afavorim que s’hi pugui viure i treballar, formar-se i divertir-se, associar-se i conèixer. No és un poble aïllat i desconnectat del món, sinó un entorn que conviu i està connectat amb la diversitat de la metròpoli i té al seu abast tots els recursos del món urbà. Ara que pensem ciutats per viure (verdes i amb aire net), estimulants pel coneixement (l’escola n’hauria de ser la seva catedral) i amb una economia basada en el talent i la innovació, no hauríem d’oblidar el barri com a context pel qual apostar, sobretot si pensem en el reciclatge de tots els polígons urbans que es barregen amb els barris populars. Sincerament, he vist més innovació en els barris del Pla de Barris que en els despatxos llustrosos de moltes grans empreses de la ciutat. La Barcelona dels 15 minuts, estimulant i creativa, no és altra que la Barcelona de la Trini.

El Pla de Barris busca incentivar totes aquestes dimensions -educació, espai públic, ocupació i activitat econòmica, vida comunitària- en els barris més populars de la ciutat. Hem fet la primera edició entre els anys 2017-2020 i ha sigut increïble. No trobareu grans obres faraòniques, ni cap projecte ampul•lós, però sonen orquestres simfòniques de nens i joves, s’han articulat equips educatius i projectes innovadors a totes les escoles, s’han fet més de 100 petites intervencions a l’espai públic sota el control estricte de veïns i veïnes de cada barri (recuperació d’espais entre blocs, un skate Park, placetes i vials, jocs infantils, itineraris esportius…). Hi ha hagut plans de comerç i ens hem inventat els baixos de protecció oficial, s’ha recuperat la memòria històrica de cada barri amb aportacions gràfiques dels veïns que posen la pell de gallina, i un equip de fotògrafs barcelonins han retratat barris que quasi no apareixien a l’arxiu fotogràfic de la ciutat. S’han fet centenars de casals d’estiu i tallers ocupacionals per joves i per aturats de llarga durada, s’han incubat esplais allà on no n’hi havia, s’ha establert un bus a demanda a Torre Baró i s’han reciclat finques que no tenien ni comunitat de veïns a les quals s’han combinat les obres amb el procés d’articulació veïnal. És difícil explicar-ho amb dades, no hi ha cap xifra que sigui capaç de resumir i revelar el que s’ha produït entre els equips tècnics de cada barri i els veïns i veïnes organitzats. Són milers de petites històries, moltes de les quals provoquen un somriure o, fins i tot, fan saltar una llàgrima. El Pla de Barris, a més, ha provocat una petita revolució en la forma de treballar municipal. Els equips obliden la ratlla entre funcionaris i veïns, de la mateixa manera que s’esborren les àrees i departaments.

A partir del gener n’iniciem la segona edició. Afegim El Carmel, Can Baró, el Raval de cap a cap, el Poble Sec, Verdun, la Prosperitat, Can Paguera i el Turó de la Peira, amb el mateix horitzó: millorar la qualitat de vida i enfortir el capital social i cultural fent emergir tot el potencial de la proximitat. Ara el context ha canviat i hem d’afegir un parell d’objectius centrals: activar i vetllar per l’economia de proximitat (comerç, petita indústria, tallers…), així com fer front a les exigències socials d’una pandèmia que, com sempre, afecta els més vulnerables. Del que es tracta és d’activar l’energia compartida, fer-la créixer i aconseguir que el crit que s’escampa en els límits de la ciutat sigui més real: la Trini (o qualsevol barri de Barcelona), mola!

El cercle vergonyós de Trias

Publicat el 2 març, 2014 per jmar

La notícia més rellevant que ens ha deixat el Plenari celebrat aquest divendres ha estat la privatització de la gestió dels aparcaments del centre de Barcelona. Una operació en què es fa molt difícil trobar-hi l’interès general, algun motiu que permeti millorar la vida dels barcelonins. El Govern municipal ha esgrimit, amb sospitosa vehemència, un objectiu, aparentment convincent: aconseguir 100M€ amb què poder construir 1.000 pisos de protecció oficial a la ciutat. En una ciutat que té una mitjana de 20 desnonaments diaris, l’objectiu, certament, és prou rellevant per aturar-s’hi. Si perdre el control i la gestió directa de 15 pàrquings públics i la d’altres 11 que avui estan en mans privades però als que els hi venç la concessió els anys vinents ha de significar una alternativa a la manca d’habitatges, en una situació d’emergència com l’actual potser Trias l’estigui encertant.

La sorpresa, però, s’amaga en el tancament econòmic municipal corresponent al 2013. Un tancament que l’alcalde ja ha signat però que no vol, encara, explicar. Segons els càlculs del Grup Municipal Socialista (GMS) el resultat és positiu i hauria estat de més de 120M€. Ens equivocàvem, després de demanar-ho amb insistència, a l’exigir que donessin la xifra exacta en el Plenari de divendres, el mateix on s’aprovava la privatització dels aparcaments. Finalment el Govern l’ha acabat confirmat a un mitjà de comunicació: el resultat és de 140M€! Sí, no és cap error: mentre Barcelona pateix una fractura social que amenaça la cohesió a molts barris de la ciutat, el seu Ajuntament, durant el 2013, va ingressar 140M€ més dels que va gastar.

Aquesta xifra inaudita (la de 2012 ja era excessiva i només pujava a 60M€) coincideix amb l’informe anual signat per la Síndica de Greuges, qui continua advertint –millor, alertant- de la incapacitat municipal per atendre el creixement de les necessitats socials dels barcelonins. Gastar més del que s’ingressa és propi de mals gestors, però gastar menys, i en aquestes proporcions, és mostrar una absoluta insensibilitat cap al patiment de molts ciutadans. El Govern conservador, mentre anava fent caixa va rebutjar el nostre Pla de Barris, retalla la despesa dedicada als necessaris plans d’ocupació, incrementa les tarifes del transport públic, retalla serveis a les escoles bressol i en el conjunt del sistema educatiu i concentra les inversions a les àrees de la ciutat que menys pateixen la crisi. Certament, polítiques i decisions pròpies d’un veritable alcalde de les persones!

En qualsevol cas, i denunciada la gasiveria del Govern, aquests 140M€ avui estan ben planxats a la caixa municipal, ja que no s’han gastat quan tocava i en allò que tocava. Es poden dedicar a l’habitatge i a totes aquelles àrees socials que ho requereixen. Cal afegir, tanmateix, que no són producte de cap ingrés extraordinari o d’un exercici excepcional, sinó simplement d’una mala previsió del Govern que, amb certesa, es tornarà a repetir l’any 2014. Quan discutíem el pressupost del 2013 recordo que el principal desacord era que els socialistes proposàvem incrementar la despesa en 130M€, atenent una previsió d’ingressos superior a la que feia el Govern. Cada vegada més propera al PP, Sònia Recasens –que mai no acceptarà que es va trobar l’Ajuntament més sanejat de l’Estat- ens va dir llavors que estàvem instal·lats en la cultura del dèficit. El temps ens ha donat la raó.

Recasens ha escrit que l’operació dels pàrquings “representa el tancament d’un cercle virtuós”. Té tota la raó la tinent d’alcalde d’economia, aquest és un procés que es repeteix circularment: retallades i increment de taxes en pro de l’equilibri pressupostari. Això obliga, entre altres coses, a privatitzar serveis públics amb l’excusa de pal·liar necessitats socials. I en silenci van drenant recursos cap a la Generalitat i empetitint la potència municipal. Fa quasi tres anys que el cercle es repeteix. La llàstima és que en comptes de virtuós comença a ser vergonyós.

Barcelona, capital d’Estat

Publicat el 19 gener, 2014 per jmar

Catalunya es troba en una cruïlla molt important en relació a Espanya. Les relacions entre ambdues nacions, en termes econòmics i culturals, són indiscutibles i cal preservar-les, però el desig del ple reconeixement nacional de Catalunya i la capacitat de governar el seu futur dins el marc europeu són cada vegada més majoritàries. Barcelona està al bell mig d’un conflicte en el que hi té molt a dir. Disposar d’una gran capital amb capacitat de projecció internacional ha permès a Catalunya preservar els seus trets diferencials i la seva condició de nació. Barcelona ha estat el principal pont cultural entre la cultura catalana i castellana, fruit dels innombrables intercanvis que es produeixen en una ciutat com la nostra, feta de gent amb orígens molt diversos. El cosmopolitisme de la nostra ciutat ve d’aquesta condició de terra de pas, d’acomodar una diversitat cada vegada més àmplia de ciutadans, que ha afavorit una cultura oberta i plural, hibrida i mestissa, sense deixar de ser (encara que els guardians de les essències ho posin en dubte) capital de Catalunya i de la cultura catalana.

Per contra, Barcelona no ha tingut mai un Estat ni un govern que la protegís i afavorís el desplegament de tot el seu potencial: ni Espanya, entestada en una visió radial del l’Estat amb predomini exclusiu de Madrid, ni, paradoxalment, una determinada Catalunya, que ha vist amb por les dimensions, la diversitat i les fortaleses que adquiria la seva pròpia capital. Barcelona, en l’apassionant context actual, ha d’esdevenir una capital d’Estat que miri de fit a fit les grans capitals europees: avui encapçala la lliga de les segones ciutats del continent, demà ha de poder entrar per mèrits propis a la primera divisió de les ciutats internacionals. Un país petit com Catalunya també es juga el seu futur en la mesura que sigui capaç de permetre desplegar tot el seu potencial a la seva capital. En aquest sentit, apunto tres grans apostes irrenunciables.

Un projecte per a la ciutat gran, la regió metropolitana de Barcelona. Les ciutats contemporànies han superat el municipi esdevenint àrees urbanes de límits difosos i sovint amb greus mancances de govern. El projecte per a la Barcelona d’aquest segle només es pot dibuixar a escala metropolitana i exigeix uns instruments de govern forts, que puguin actuar i disposin de la mateixa legitimitat democràtica, la mateixa dels governs municipals. Per reforçar el nou govern de l’Àrea Metropolitana és necessari que el seu president/alcalde sigui triat per sufragi universal. Difícilment, sense la legitimitat directa de les urnes, pot endegar la integració urbana que requereix l’Àrea Metropolitana de Barcelona per afrontar els reptes contemporanis. L’urbanisme ha estat l’eina democràtica de fer ciutat: per equilibrar les funcions del territori, per articular planejaments que contenen i endrecen el creixement, per establir els eixos que articulen la mobilitat i, sobretot, per limitar els excessos del mercat sobre el sòl i l’espai públic urbà. Aquestes funcions, avui s’han de fer, sobretot, des de la dimensió metropolitana. Quatre exemples, quatre propostes: cal establir les noves àrees de centralitat urbana que articulin la ciutat sencera –el Pla Besòs, amb la Sagrera i l’antiga tèrmica, és possiblement el més significatiu–; cal una estratègia pel reciclatge del conjunt de polígons industrials escampats en el territori; cal un Pla de Turisme metropolità que permeti una gestió activa i la distribució d’aquesta activitat per tot el territori de la ciutat; un Pla de Comerç que pretegeixi el comerç singular amb valor històric i impedeixi que les grans superfícies comercials fagocitin el comerç de proximitat.

L’aposta per la capitalitat cultural de Barcelona. Si en alguna cosa Barcelona pot excel·lir i projectar-se és en la dimensió cultural. Aquesta ha de ser, però, una aposta que contempli la cultura com a motor de transformació social i de conformació d’un pensament crític. Quan s’apel·la a la capacitat creativa de la cultura té sentit si s’identifica com la dimensió que ens ha de permetre entendre i inventar maneres de llegir la realitat i transformar-la. En aquesta lògica, que defuig la banalitat i l’entreteniment vacu, han de jugar un paper clau els grans equipaments de la ciutat –molts d’ells amb la funció de proposar-nos noves maneres de visitar i llegir la nostra tradició artística i el nostre passat històric–, però també les múltiples iniciatives que habiten al sotabosc cultural de la ciutat, on es troben avui els vertaders pols creatius i d’innovació barcelonins. Entendre la ciutat com a laboratori més que com a museu i apostar per una participació activa del conjunt de la ciutadania és el que pot permetre recuperar la vitalitat cultural característica de Barcelona. El món espera que Barcelona esdevingui punta de llança del que ha d’arribar de nou: en el teatre, en les arts visuals, en la música o en l’audiovisual. La dimensió social de la cultura fa que aquest objectiu no només estigui en mans dels creadors i del sector de la cultura: avui ha de ser una onada que sacsegi la societat sencera.

Una aposta metropolitana pel transport públic. En les darreres dècades s’han fet passes molt importants per millorar les connexions de l’àrea de Barcelona. El nou aeroport, la transformació del port, l’arribada de l’alta velocitat i la connexió amb Europa, han permès fer un gran salt en la connectivitat de la ciutat. Aquesta realitat malauradament té un anvers: les mancances estructurals del transport públic en clau metropolitana, que obliguen a un ús excessiu del transport privat. Completar la Línia 9 del metro i una xarxa de rodalies a l’alçada de les necessitats són, sens dubte, les prioritats fonamentals de la mobilitat barcelonina. S’ha de millorar la xarxa d’autobusos amb l’aposta octogonal i fer un salt qualitatiu en adaptar la ciutat a l’ús de la bicicleta, però la realitat és que sense una malla integrada de transport públic que abasti tota la regió metropolitana serà molt difícil limitar sensiblement l’ús del cotxe privat a la ciutat i impedir, per exemple, els episodis de contaminació atmosfèrica que es repeteixen periòdicament. El servei de transport públic és un dels pilars del dret a la ciutat. I aquest servei s’ha de poder prestar garantint que cap col·lectiu en queda exclòs. Per això cal un finançament suficient que garanteixi la qualitat del servei i reverteixi en unes tarifes assequibles al conjunt de la ciutadania. El deute acumulat i el dèficit anual de Transports Metropolitans de Barcelona no poden recaure, com ara està passant, en les butxaques dels usuaris: impedim el compliment al dret al transport públic i, alhora, fem un flac favor a la salut ambiental de la ciutat.

El combat a la desigualtat. La necessitat d’un nou contracte social a Barcelona

Publicat el 12 gener, 2014 per jmar

La renda mitjana anual d’un barceloní de classe alta (el 10% de la població més ben situada, en termes econòmics) és, avui, 16 vegades superior a un que pertanyi al 10% de la població més pobre. L’any 2006 –tot just fa set anys!– la distància només era de vuit vegades. Una proporció similar a la de les rendes dels barris més pobres i més rics de Barcelona. Les dades de l’Enquesta Metropolitana de Condicions de Vida corresponent al 2011 són esfereïdores, com ho són les cares més visibles de la pobresa a la ciutat: desnonaments, pobresa energètica, malnutrició infantil, atur juvenil i de llarga duració… La fractura social està servida i cal una acció combinada de polítiques diferents -a curt, a mig i a llarg termini- per fer-hi front.

El creixement de la desigualtat és un dels reptes més importants que cal afrontar a les ciutats contemporànies, fonamentalment per motius de justícia social. Una societat en què augmenta la distància entre rics i pobres i que afebleix les classes mitjanes és una societat que acaba abandonant a la seva sort a una bona part dels seus ciutadans. Avui, a Barcelona, un 28% de la població, prop de 400.000 ciutadans, viu en risc de pobresa. Cal apuntar dues conseqüències molt perilloses pel futur d’una societat que tendeix a engrandir la desigualtat.

En primer lloc, es carrega el capital social, el conjunt d’intangibles que són l’argamassa que permeten la cohesió i la convivència d’una comunitat. La confiança en les relacions ciutadanes, la cooperació i l’associacionisme, o la consciència cívica i els valors, són els elements que articulen el capital social d’una ciutat. Si creix la desigualtat, si els joves creixen convençuts que tindran menys oportunitats que els seus pares, si tots notem en el nostre entorn familiar i d’amistats el risc de la vulnerabilitat social, la ciutat se’ns fa hostil i desapareix la idea de comunitat. Per una ciutat, tan important és generar riquesa material com capital social.

En segon lloc, una desigualtat disparada frena el creixement econòmic. Quan a amplíssimes capes de la població els minva la seva renda i perden expectatives de futur, cau en picat el consum i obliga a dependre en exclusiva de les exportacions i el turisme. La frase clàssica de la socialdemocràcia i la base de l’Estat del Benestar, créixer per redistribuir, avui hauria d’invertir els termes: reduir la desigualtat com a base pel creixement.

Aquest context social genera, en termes urbans, la ciutat dual: uns segueixen gaudint dels avantatges de viure en un entorn urbà, mentre els altres malviuen a la ciutat i aquesta es converteix en un entorn cada vegada més hostil. Aquestes dues barcelones tenen una geografia específica en què uns barris esdevenen els aparadors de l’èxit urbà i altres malviuen en condicions cada vegada més precàries. Les retallades de l’Estat del Benestar contribueixen i augmenten les distàncies entre barris a Barcelona. L’àmbit educatiu és revelador. Avui en els barris amb rendes més altes, les aportacions econòmiques de les famílies (fins i tot a les escoles públiques) garanteix el manteniment de la qualitat i eviten les retallades; en els barris empobrits la qualitat educativa s’endú l’impacte de les disminucions de pressupostos, i pares i alumnes carreguen la crisi dues vegades: en la baixada de renda i en la caiguda de la qualitat dels serveis públics. Per aquest motiu són tan injustos els augments de les tarifes del transport públic: carreguen sobre les espatlles dels mateixos.

Barcelona pot fer front a la desigualtat, però són indispensables tres elements: una aposta per l’educació amb la mateixa ambició que en els anys de la República, unes polítiques socials adaptades a un creixement exponencial de la població vulnerable (quasi un terç de la població en risc de pobresa, mentre els serveis socials van atendre l’any 2012 68.635 ciutadans), i un model de creixement que sigui generador de més equitat que un basat en els serveis. 5 propostes:

1. L’educació és la clau de volta d’una ciutat que aposta per la igualtat d’oportunitats. L’Ajuntament de Barcelona ha d’impulsar un procés de renovació pedagògica d’alta volada. Avui cal repensar en clau local l’ecosistema educatiu de la ciutat per tal d’aconseguir la mateixa qualitat educativa en totes les escoles públiques i concertades de Barcelona sense quotes per a les famílies (sisena hora inclosa); acostar la gestió del sistema educatiu als districtes per vincular l’escola amb totes les dinàmiques del seu entorn; emfatitzar el prestigi del mestre i de l’escola en la societat, i afavorir la innovació educativa a cada escola facilitant recursos i apostant per l’autonomia de centre. Un dels àmbits que pot contribuir a la innovació, i és un factor significatiu en l’èxit escolar, són els ensenyaments artístics. Barcelona ha d’apostar per incorporar de manera estesa els llenguatges de les arts en l’ecosistema educatiu.

2. Un pla de Barris per Barcelona que faciliti el canvi i la innovació en les polítiques socials. El barri en el context d’una ciutat metropolitana i de límits difosos pren una renovada importància. Esdevé l’espai d’intersecció entre l’àmbit domèstic i privat i la gran ciutat anònima; en la ciutat global, el barri ocupa, encara, la dimensió local. Per això, en la gestió urbana de les grans metròpolis contemporànies, el barri prendrà molta importància. La intervenció social, tan pel que fa a la prevenció, l’acció comunitària o l’atenció social individualitzada, exigeix una xarxa coordinada de serveis i entitats a escala de cada barri. Escola, centre cívic, centres de formació ocupacional, biblioteca, escola d’adults, serveis socials, casal de joves, banc d’aliments, ateneus, associacions de lleure, configuren l’ecosistema que ha de permetre potenciar tot el capital social de cada barri i adaptar les polítiques a cada context. És indispensable, per exemple, un Pla d’Habitatge que posi a disposició de les necessitats socials el parc de pisos buits de la ciutat, però la seva gestió concreta exigeix la geografia de proximitat.

Cal una segona descentralització en què, d’una banda, els districtes prenguin més pes polític amb l’elecció directa del seu regidor i els consellers de districte, i de l’altra, que articulin la seva intervenció en educació, atenció social, foment de l’ocupació, cultura i centres cívics a partir dels barris que la configuren.

3. Amb una estratègia econòmica que aposti per la indústria fent més competitiu el teixit productiu de la ciutat. L’aposta per l’entrada de l’Ajuntament en la inversió en recerca, desenvolupament i innovació ha de facilitar la progressiva transformació dels antics polígons industrials en àrees urbanes capaces de jugar un paper econòmic en les noves formes de manufactura. L’aposta per Barcelona com a campus universitari d’excel·lència i l’aliança amb el món empresarial de la ciutat és una de les claus de volta de la reindustrialització barcelonina. Compensar la tendència d’una economia massa orientada als serveis i al turisme haurà de ser prioritari els anys vinents per tal de recuperar els índex d’equitat social d’altre temps. Amb la transformació del port i l’aeroport, avui l’aposta pel Corredor Mediterrani és el principal repte, en termes d’infraestructura, a favor de la indústria.

4. Convertint Barcelona en un referent de l’economia social i col·laborativa. Des dels espais de coworking fins a l’activitat del tercer sector, passant per l’economia verda. El creixement d’iniciatives empresarials sota formes cooperatives o de fundacions, obre la possibilitat de convertir la ciutat en un referent dels projectes empresarials que busquen generar riquesa econòmica i impacte social simultàniament. Cal acollir i generar un context positiu per emprenedors, afavorint la creació de vivers, microcrèdits i recursos formatius i de gestió.

5. Amb una aposta per municipalitzar l’energia. La transició cap a una economia verda exigeix augmentar l’eficiència energètica i l’aposta per les renovables. El Govern municipal pot entrar en la producció i distribució d’energia convertint-se en un agent clau d’una transició indispensable per millorar la sostenibilitat ambiental. Els exemples de les ciutats alemanyes són tota una referència. Aquesta aposta implica potenciar tot un sector econòmic nou en què Barcelona hauria de ser capdavantera. Ho va ser en el tractament de residus, ara toca l’assignatura de la transició energètica.

El meu contracte amb Barcelona

Publicat el 7 gener, 2014 per jmar

Presentar-me a les primàries socialistes per esdevenir candidat a alcalde de Barcelona m’obliga a definir la meva proposta. Ara he de buscar avals i després vots. No puc, però, demanar ni una cosa ni l’altra sense explicar-me, sense mullar-me. No són temps per l’excés de màrqueting, ni per escapolir-me amb tres frases elegants i ampul·loses o amb una piulada ocurrent. He decidit donar el pas per tres raons: per la rebel·lia davant la injustícia, per posar l’experiència acumulada de casi vint anys dedicats a Barcelona al servei d’un projecte col·lectiu, i pel desig que la meva ciutat doni les mateixes oportunitats a la generació dels meus fills que les que m’ha donat a mi. Ho he dit des del primer dia, no em mou altra cosa que contribuir al futur de Barcelona. No estic lligat a res més que al meu compromís, ferm i sincer, amb la ciutat i als valors d’esquerres que he defensat tota la vida. Segurament aquesta és la veritable raó per la que, alguns, m’han penjat l’etiqueta d’outsider.

Ara que les primàries engeguen m’ha semblat indispensable explicar la meva agenda per Barcelona, les prioritats en les que m’hi deixaré la pell i per les que buscaré totes les complicitats necessàries per fer-les realitat. Moltes venen dels anys dedicats a la ciutat, però el fons i la forma que prenen en aquest Contracte per Barcelona es deuen a la feina feta durant aquests darrers dos anys i a totes les persones amb qui he tingut el plaer de compartir-la. Vull agrair la feina de tot l’equip del Grup Municipal del PSC (regidors, tècnics i consellers de districte), dels membres del Moviment Barcelona i dels experts que han participat en el laboratoris de treball, i a tots els ciutadans i representants d’entitats i associacions amb els que he compartit conversa i neguit per la ciutat. A tots, gràcies.

Amb aquest primer post, inicio avui la presentació del meu projecte per Barcelona. Al llarg de les properes setmanes aniré concretant objectius i mesures que han de permetre completar una nova agenda per la Barcelona contemporània.

El dret a la ciutat a la Barcelona global

El segle XXI -auguren els optimistes i amants de la vida urbana- és el segle de les ciutats. I així serà si atenem a l’increment de població mundial que acabarà vivint en els entorns urbans. Alguns han vist el món com una xarxa on cada ciutat és un nòdul de comunicacions, com si fossin ordinadors gegants i habitables, connectats entre si per grans infraestructures de mobilitat. Aeroports gegantins, trens d’alta velocitat i ports internacionals són els connectors de les grans metròpolis d’aquest segle. Si internet és el núvol amb milions de dispositius que ens connecten a l’hiperespai, el reflex a la terra són les ciutats enllaçades per sistemes de comunicació cada vegada més ràpids i eficients. La ciutat és l’espai que condensa més informació, el gran laboratori del coneixement i el lloc on esclata la creativitat. La imatge que avui explica la ciutat per alguns, més que el plànol de l’urbanista o la imatge del flanneur, és la fotografia feta des del satèl·lit: ja no són carrers i places ni ciutadans passejant, treballant o badant, sinó feixos de llum i energia. El dinamisme i la força d’una ciutat es mesura per la intensitat de llum que projecta, talment com si mesuréssim la potència de grans ordinadors urbans. No és estrany que avui la estratègia de moltes ciutats sigui esdevenir smart citys, concepte que ens remet a la idea de màquines intel·ligents, grans microprocessadors capaços de generar cada vegada més flux d’informació i de capitals. Tot plegat té l‘aureola d’un futur que ja és aquí, amb la cel·lofana de la tecnologia. El problema és que pel camí ens hem descuidat dels ciutadans.

Si posem el zoom i analitzem el que passa a l’interior de les ciutats la fotografia s’enterboleix. La imatge de Bauman -les ciutats són com els cubells d’escombraries on aterren els problemes generats per la globalització- és, sens dubte, una bufetada a totes les visions optimistes i excessivament simplistes. La idea de ciutat intel·ligent, o creativa –amb el qualificatiu posat de moda per Richard Florida–, les pren com un tot, com a nòduls generadors de fluxos i interaccions econòmiques i de coneixement, com si fossin empreses competint en el mercat global de les ciutats. Menystenen la dimensió ciutadana, la ciutat com a lloc on viure en comunitat i com a acumulador de memòria i història urbana. Una ciutat no és una empresa ni una marca, amb pèrdues o beneficis; és, per sobre de tot, un conjunt de ciutadans amb dret a la ciutat. És una qüestió de canviar el punt de vista, de baixar del satèl·lit a la mirada a peu de carrer. Barcelona, des del cel, és una ciutat triomfant i lluminosa, però a cada barri hi ha milers de barcelonins que no troben la manera d’enfilar les seves vides. La crisi no ha fet més que accentuar un fenomen que ja fa anys que dura: la dificultat de trobar la manera de governar, de construir un projecte col·lectiu per a la ciutat global.

Barcelona està immersa en aquesta paradoxa: la marca funciona però la desigualtat creix. És cert, el turisme que creix; el luxe fondeja desvergonyit els seus megaiots al nou port i celebra casoris multimilionaris al MNAC; existeix un comerç puixant al voltant de l’eix del Passeig de Gràcia; el 22@ acull empreses punteres de les TIC i la ciutat esdevé la capital mundial del mòbil; l’aeroport bat records de vols i passatgers i deixa enrere Barajas; el port continua sent un centre logístic i exportador de primer ordre; la Fira segueix per davant de totes les fires espanyoles; l’alta velocitat ens acosta al cor d’Europa sense que trontolli la Sagrada Família i, encara que la crisi ha fet baixar llocs en els rànquings de ciutats, Barcelona continua sent atractiva als ulls del món econòmic i inversor. Tot això és cert, com ho és, també, que la desigualtat social creix; que l’atur segueix disparat; que el risc de pobresa s’enfila fins a percentatges inconcebibles fa uns anys; que tornen noves formes de barraquisme; que els desnonaments no s’aturen i afecten, ara especialment, als habitatges de lloguer; que les escoles denuncien cassos de malnutrició infantil i el sistema educatiu fa fallida; que les classes mitjanes segueixen empobrint-se, i molts barris de la ciutat veuen com baixa la qualitat de vida i es posa en perill la cohesió social. Avui els joves viuen condemnats a la precarietat o a buscar-se la vida lluny de la ciutat que els ha format. La darrera enquesta metropolitana encén tots els llums d’alarma i mostra, a més, l’escassa capacitat de la intervenció de l’Estat per pal·liar la situació.

En aquest context, contradictori i paradoxal, la ciutat com a subjecte polític s’apaga, com si fallés una pota vertebradora de la seva raó de ser. Barcelona és una ciutat feta a si mateixa, no ha tingut mai un estat-nació que la considerés la joia del seu territori i li dediqués tots els seus esforços. Allò que és només es pot atribuir a dues coses: les generacions de barcelonins, molts vinguts d’arreu, que l’han anat modelant fins arribar al present, i la consciència de ser capital d’una cultura. Totes dues coses han configurat el catalanisme urbà que, al seu torn, ha esdevingut el principal actiu que ha permès el manteniment i progrés de la cultura i la llengua catalanes. Sense Barcelona avui Catalunya seria més regió que país, o com diu Josep Ramoneda “sense Barcelona, Catalunya seria la Provença; i sense Catalunya, Barcelona seria Marsella”. Però el fet d’anar assolint la capitalitat a contra pel, sense cap poder superior que hi jugués a favor, ha afavorit una major implicació col·lectiva, un fer-se entre tots. La importància dels moviments socials i polítics que l’han fet rebel i contestatària, i que ara fa un segle la van batejar com la Rosa de Foc, ha estat una peça clau en la conformació singular de Barcelona.

La ciutat és la gent -deia el bard anglès i un alcalde de bigoti i gavardina- però avui, a la gent, la ciutat se’ls hi escapa de les mans. O, com escriu, Juan Marsé: “Todo esto sucedió hace muchos años, cuando la ciudad era menos verosímil que ahora, pero más real”. Avui ha de tornar a ser real, ha de tornar a estar en mans dels seus ciutadans, ha de tornar a ser el lloc on créixer i trobar resposta a les necessitats i anhels de cadascú. Cal recuperar un nou humanisme urbà, el que ha fet gran aquesta ciutat, el que mai oblida que la ciutat, abans que res, és un lloc on viure amb dignitat.

Per això cal projecte, línies que posin al Govern al servei de la ciutat entesa com a bé comú i no com a empresa cotitzable en el mercat global de les ciutats. Els darrers governs d’esquerres van adonar-se tard que les condicions de la ciutat havien canviat i el govern de CiU, amb un alcalde sense energies i que no comprèn Barcelona, ha decidit administrar i renunciar a aixecar un projecte a l’alçada dels reptes d’avui. Barcelona ha de construir una resposta a la triple crisi que patim: socioeconòmica, territorial i democràtica. Enfrontar-se al predomini dels mercats exigeix solucions de dalt a baix –Europa continua sent, malgrat tot, l’esperança– però també és imprescindible engegar dinàmiques de baix a dalt on les ciutats hi tenen un paper cabdal.

“Trias és incapaç de donar resposta a la Barcelona que sí pateix la crisi”

Publicat el 23 desembre, 2013 per jmar

Davant la inacció del Govern municipal, el president del GMS demana la celebració d’un Ple extraordinari per dotar a Barcelona d’un Pla de Barris
“El nostre Pla de Barris 2014-2020 és una resposta per donar continuïtat, des de la ciutat, a una Llei de Barris estroncada per la nul·la iniciativa de Trias i Mas”, assegura el regidor socialista
Sobre el possible desnonament a Ciutat Meridiana: “No hi ha res més prioritari que garantir l’alimentació dels ciutadans. Si un barri necessita un banc d’aliments és indecent que la reacció del seu Ajuntament sigui dir ‘això ho hem de tancar perquè el local està reservat per impressores de 3D”

El president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha demanat avui al Govern municipal la celebració d’un Ple extraordinari que permeti construir una proposta que doni resposta a les necessitats del conjunt de ciutadans que sí pateixen la crisi i doti a Barcelona d’un veritable Pla de Barris. “La desigualtat”, ha explicat Martí, “ha tornat a créixer. La crisi ha fet que els sectors més populars i classes mitges passin per serioses dificultats i precarietats severes”. Amb l’objectiu de radiografiar la Barcelona que sí pateix la crisi, el GMS ha elaborat una proposta, seriosa i rigorosa, batejada SOS Barris. Un estudi que demostra que existeixen 29 barris que pateixen amb més intensitat l’actual crisi econòmica.

“El repte principal de Barcelona, com la del conjunt de ciutats contemporànies, és combatre la desigualtat creixent. La malnutrició infantil, els problemes d’habitatge o la pobresa energètica han tornat a fer-se ben presents”, ha denunciat Martí. “El sistema actual, l’estat del benestar, no funciona; no és capaç de donar resposta. És fruit de les retallades, i d’una realitat que s’ha anat transformant. Seria cínic dir que aquesta situació és culpa del govern Trias, però sí cal dir que és incapaç de reaccionar davant d’aquest repte. Responsabilitat seva és no donar resposta amb la contundència amb que l’Ajuntament ho podria fer”.

“Vaig demanar la incorporació d’un Pla de Barris al PAM, que no s’ha fet”, ha recordat el president del GMS. “La nostra iniciativa és hereva de la Llei de Barris del govern tripartit de la Generalitat. Aquesta llei va ser una de les primeres mesures, i més contundents, que es va posar sobre la taula per donar resposta a fenòmens quan encara no tenien ni la gravetat ni la importància que tenen avui. La llei de Barris està vigent però sense dotació econòmica que la faci efectiva. El Pla de Barris és una resposta per donar continuïtat, des de la ciutat, a una Llei de Barris estroncada per la nul·la iniciativa de Trias i Mas”, ha denunciat Martí.

Sobre el possible desnonament del banc d’aliments de Ciutat Meridiana, Martí ha estat contundent: “Si un barri necessita un banc d’aliments és indecent que la reacció del seu Ajuntament sigui dir: ‘Això ho hem de tancar perquè aquest local estava pensat per un altre cosa, per posar impressores 3D’. No hi ha res més prioritari que garantir l’alimentació dels ciutadans”.

La mala educació

Publicat el 8 desembre, 2013 per jmar

Durant el mes de novembre han aparegut dos informes al voltant de la qualitat educativa i els resultats dels alumnes a Catalunya. El primer, el conegut informe PISA, analitza el nivell de competències dels alumnes i el compara amb el dels països de la OCDE. Aquest destaca que Espanya continua amb resultats similars als de fa 10 anys i Catalunya, encara que està al nivell de la mitjana de la OCDE en matemàtiques i comprensió lectora, té una notable davallada en ciències i perd posicions en relació a altres comunitats autònomes espanyoles. El segon informe, l’anuari sobre l’estat de l’educació a Catalunya publicat per la Fundació Bofill, analitza la complexitat del sistema i dibuixa una sèrie de recomanacions per a les polítiques públiques. En tots dos, una coincidència molt preocupant que no ha estat prou destacada: la correlació entre nivell de renda i resultats educatius. La distància en els resultats, entre els alumnes de nivell socioeconòmic alt i els que disposen de rendes més baixes, augmenta considerablement. De la mateixa manera que augmenta la correlació entre abandó del sistema escolar i condicions de pobresa. La constatació que es debilita el paper de l’educació en l’ascensor social obre el camp principal de reflexió en torn a les actuacions de futur. Una vegada més, la desigualtat truca a la porta.

La crisi i les retallades en l’educació estan accentuant un sistema de dues velocitats. D’una banda, les escoles que compensen la baixada dels ingressos públics amb les aportacions de les famílies; de l’altra, els centres que han de conformar-se amb els recursos públics atorgats. La fractura en la qualitat educativa creix i s’accentua atès que els alumnes amb més necessitats educatives, provinents de la immigració o dels estrats més baixos de la societat, tendeixen a concentrar-se en els centres més desafavorits. La qualitat educativa de l’escola es recolza principalment en l’equip de mestres, però es veu influenciada per la quantitat de recursos disponibles i, alhora, per les característiques socioculturals de l’alumnat. Distribució de recursos i d’alumnes són dues prioritats centrals en el funcionament de l’educació i, especialment en èpoques de vaques magres, són els que acabaran garantint, o no, l’equitat del sistema.

Em temo que les apostes del ministre Wert i de la consellera Rigau van en la mateixa direcció. El primer, a través d’una llei que situa l’educació sota les lleis del mercat en lloc de l’autoritat de l’Estat, i la segona, la consellera, que, a la injustícia de les retallades -Catalunya dedica el 2,8% del PIB a l’educació no universitària mentre que Espanya hi dedica el 3,5%- hi afegeix una distribució dels recursos que no afavoreix aquells col·lectius amb més necessitats educatives (Catalunya només destina un 1% del pressupost a beques per ensenyaments no universitaris, mentre que la mitjana europea és del 3%). A més, els canvis en els sistemes de distribució de l’alumnat on prima l’elecció de la família per sobre dels criteris que evitin la segregació escolar, provoquen un sistema educatiu que va distanciant-se del seu paper equilibrador de les desigualtats.

Barcelona ha tingut una importància central en la tradició de renovació pedagògica a Catalunya. L’escola comuna, imaginada als inicis de la democràcia i hereva de la tradició de la República, en bona mesura naixia a la Nostra ciutat amb la Marta Mata al capdavant. Avui és indispensable el concurs municipal per tornar a reanimar un sistema educatiu que s’esllangueix. Convindria que el Govern municipal entengués que l’escola és un afer de ciutat: d’aquesta en depèn que la institució educativa recuperi la centralitat que mai hauria d’haver perdut. Trias, de moment, retalla innecessàriament el pressupost educatiu a Barcelona.

El més prioritari seria convertir els 10 districtes en les àrees educatives previstes a la Llei d’Educació per tal de fer una gestió més propera a les particularitats de cada territori. La necessària autonomia de centre ha de trobar un context en el que l’escola esdevingui el vèrtex de les iniciatives socials i públiques de cada barri i faciliti una distribució equilibrada de l’alumnat que garanteixi la no segregació escolar. A més, la geografia de la desigualtat exigeix posar més recursos en aquelles àrees més castigades per la crisi o amb alumnes amb necessitats especials. No pot ser que hi hagi escoles a Barcelona que no disposin de recursos per llibres de text o sortides escolars i altres cobreixin aquestes despeses amb normalitat. De la mateixa manera que és inadmissible que la quantitat d’hores lectives no sigui la mateixa a totes les escoles de la ciutat. Barcelona ha de comprometre’s amb la qualitat educativa i en una escola comuna per a tothom, com ho ha fet en tantes altres ocasions.

Tots els que som pares ens hem preocupat d’oferir una bona educació pels nostres fills i hem mirat de triar les millors opcions. Però no hauríem d’oblidar que l’educació no només forma l’individu, sinó que compleix una funció social. Per això les aules és bo que tinguin la mateixa composició que la societat i s’hi s’assagin dinàmiques de convivència que després es reproduiran a la realitat. Una bona educació és aquella que s’ocupa de l’individu i de la societat alhora, on hi guanyen tots dos. Josep Fontana rememorava en un article la presència d’aquesta idea en temps de la República: “La part més important del projecte reformista de la Segona República va ser la que va dedicar a transformar la societat a través de l’educació. Hereus d’una vella tradició il·lustrada, els republicans van creure que educar la població era el camí que havia de dur-los a mobilitzar-la per a un programa de transformació social.” Doncs això, ni més ni menys, és el que configura una bona educació.

Del turisme a la ciutat turística

Publicat el 24 novembre, 2013 per jmar

El viatge, la descoberta, conèixer altres ciutats, països i cultures és un signe de progrés i una activitat pròpia de la curiositat humana. Com en tantes altres coses, la globalització ha facilitat i fet créixer el turisme de manera exponencial. El darrer informe de l’Organització Mundial del Turisme ho assenyala amb contundència: l’any 1950 hi van haver 25 milions de desplaçaments turístics al món, 528 milions l’any 1995 i més de 1.000 milions de viatgers es van desplaçar l’any 2012. El mateix informe assenyala que al 2030 seran més de 1.800 milions de persones els que es mouran d’un lloc a un altre. De tot plegat, avui per avui, Europa se n’endú més de la meitat. El turisme, inexorablement, és una activitat que s’ha convertit en un potent sector econòmic amb una immensa capacitat de creixement en el futur. Cal assenyalar, però, que la mitjana salarial en el sector turístic està per sota de la mitjana general, és inferior a la mitjana del sector serveis i ofereix menys estabilitat laboral que altres activitats econòmiques, segons assenyala l’Institut d’Estudis Turístics del Ministeri del ram.

Si ens fixem en les motivacions que ens porten a moure’ns d’un lloc a l’altre hi veurem una clara evolució. L’actitud del viatger que cerca descobrir mons ignots és molt diferent a la del turista contemporani, on el viatge esdevé una desconnexió temporal de la rutina laboral, un estat de vacances. Com assenyala Ives Michaud: “El turista és a la recerca d’un món lleuger, plaent, que no pesi, lliure de l’angoixa i de la seriositat del món real”. Aquesta constatació, a la que lògicament s’hi podrien trobar nombroses excepcions, és el que obliga a les ciutats a preparar-se per esdevenir indrets turístics. En l’economia de l’experiència el que compta és satisfer les expectatives del client, i això obliga a convertir la complexitat de la vida urbana en paquets simples, còmodes i adaptables al gust del visitant.

La posició d’una ciutat com Barcelona en relació al turisme ha de tenir en compte les dues consideracions. La primera és que aquest és un sector amb molta capacitat de creixement i on la nostra ciutat té un enorme potencial. La segona és saber fins on estem disposats a transformar Barcelona per tal d’adaptar-la a les exigències d’aquest sector. L’exemple ineludible és la instal·lació que va sobrevolar la ciutat, durant massa mesos, del complex Eurovegas d’hotels i casinos. Sense dubte, incrementava l’atractiu turístic de Barcelona però el preu al que ho feia era desproporcionat: un atac frontal al model de ciutat. Per molts, el nou Pla d’Usos de Ciutat Vella, aprovat per CiU i el PP, que elimina qualsevol límit a la instal·lació de nous hotels i apartaments turístics al cor de la ciutat és una altra decisió equivocada que trencarà el fràgil equilibri de la zona més sensible de Barcelona.

Fa pocs dies coneixíem la notícia de la venda de la torre Agbar i la seva transformació en un hotel de luxe. Es pot esgrimir, com així és, que és la decisió d’una companyia privada però, des d’un punt de vista urbà, la icona arquitectònica de la plaça de les Glòries –el nou espai de centralitat urbana– i la porta del 22@ es converteix en el símbol d’una Barcelona encarada sense cap timidesa al turisme. Poc temps després, l’Ajuntament anunciava una gran festa, organitzada per Turisme de Barcelona, per celebrar el cap d’any al passeig de Maria Cristina amb l’objectiu de situar-se en el circuit de les grans ciutats amb iniciatives icòniques. Tot plegat succeeix mentre a la nostra ciutat no s’atura el tancament de comerços tradicionals que han sucumbit a la pressió d’un mercat que busca la rendibilitat ràpida que ofereix el turisme barceloní.

Barcelona no pot ni ha de prescindir del turisme, però cap ciutat hauria de centrar la seva estratègia econòmica en aquesta activitat. Els costos urbans i socials que comporta són massa alts. S’acumulen massa notícies com per témer que el Govern municipal ha decidit posar la directa i deixar-se estar de miraments. La crisi i l’atur serveixen de coartada per capgirar l’objectiu: enlloc de posar el turisme al servei de la ciutat és Barcelona la que s’entrega al turisme. Mentrestant, l’estratègia política és la ciutat intel·ligent. Potser acabarem descobrint, més d’hora que tard, que aquesta consisteix en deixar de pensar en el ciutadà…

Barcelona, el dia del Consell Nacional

Publicat el 18 novembre, 2013 per jmar

La setmana passada, en una de les trobades amb militants del PSC que faig cara a les primàries, algú em va fer la reflexió següent: “A molts precandidats els pregunto el perquè del seu viatge de la política catalana a la local; a tu, en canvi, et preguntaria el contrari: els motius pels quals des de la política local no pares d’opinar sobre la qüestió nacional”. Recordo més la pregunta que la meva resposta que, improvisada, venia a dir que algú que vol ser alcalde de Barcelona necessàriament ha de tenir opinió sobre allò que està passant al país. Aquesta pregunta m’ha acompanyat al llarg d’aquest cap de setmana, competint amb una altra idea aparentment contradictòria: no em plantejo ni les primàries ni la possible candidatura a l’alcaldia com un esglaó d’una carrera política de més llarg abast.

Començo i acabaré a la meva ciutat, convençut que si alguna cosa puc oferir és mirar de contribuir a bastir un projecte, des de l’esquerra, per la Barcelona global. Els drets a la ciutat, avui, corren perill: la desigualtat que creix i la incapacitat dels poders públics a frenar els excessos d’un mercat que s’alimenta de la condició urbana dissolen la ciutat com a espai de convivència i on tothom pugui trobar les oportunitats per desenvolupar el seu projecte vital. Com diria Lefebvre, el dret a la ciutat no pot concebre’s com un retorn a les ciutats tradicionals, sinó dret a la vida urbana, transformada, renovada. És aquesta transformació la que em mou a dedicar-me a Barcelona i a la vida municipal. Res més i res menys.

Tornem, però, a la qüestió de l’inici: ¿perquè parlar de Catalunya, del procés, de la relació amb Espanya, del sobiranisme federal o de qualsevol altre gir d’un tema que pot acabar sent aclaparador, si el meu àmbit d’actuació és la ciutat? Són tres les raons, que tenen una cosa en comú: la indissociable relació entre definir un projecte per Barcelona i una idea de país. No es pot pensar Barcelona sense Catalunya, i fora bo que tots els que proposen un futur o altre per Catalunya, no oblidessin pensar en la seva capital.

1. La Catalunya-ciutat noucentista responia, en certa manera, a una visió del país que mai s’ha acabat de trobar còmode amb la macrocefàlia barcelonina. Aquest debat tornava a la palestra amb l’esclat democràtic i, com diverses vegades he assenyalat, articulava el combat polític a Catalunya no en el clàssic dreta-esquerra sinó en Barcelona/Catalunya, cosmopolitisme/nacionalisme, mar/muntanya o Maragall/Pujol. Avui, immersos en una onada global i neoconservadora, aquest debat ha perdut sentit. Els propers anys o som capaços de posar la ciutat i el país al servei dels ciutadans o aquests quedaran a mercè dels interessos d’uns quants. Ni Barcelona ni Catalunya es podran definir per contraposició. L’esquerra ha de trobar la manera de teixir un relat comú i, per fer-ho, ha d’aprofitar la enorme energia popular que avui impregna el desig de més autogovern a Catalunya.

2. Fa un parell de setmanes afirmava que el problema català no existia. Avui afegeixo que, en les relacions entre Catalunya i Espanya, el problema principal és Barcelona. Precedida per una capitalitat cultural durant els darrers anys del franquisme que generava el boom llatinoamericà o la contracultura dels setanta, Barcelona encetava la democràcia amb voluntat de compartir capitalitat amb Madrid. Per una, la capital política; per l’altra, la cultural, i per ambdues, una capitalitat econòmica compartida. Front a la creença, potser ingènua, dels inicis democràtics, l’Estat ha construït un projecte política amb un únic centre, que fa de node de comunicacions globals, condensa les grans empreses i els pols econòmics i, progressivament, s’ha anat fent amb la capitalitat cultural concentrant la majoria dels recursos públics estatals. Barcelona ha de tornar a rebel·lar-se i exigir deixar d’ocupar una posició subsidiària. La mida de la Regió Metropolitana i el seu potencial econòmic i cultural la poden convertir en una capital del sud d’Europa i de la Mediterrània. Però per fer-ho necessita un Estat que hi jugui a favor. L’Europa de les ciutats és una idea suggerent però, avui per avui, són els estats els que atorguen capitalitat a les ciutats. Sense un canvi del status quo actual, Barcelona no podrà desplegar tot el seu potencial.

3. La ciutat és el terreny de joc de l’intercanvi cultural entre individus amb diversitat d’orígens i sensibilitats. La identitat de la ciutat, diu Josep Ramoneda, és la no-identitat, el lloc de la diversitat per excel·lència. Per contra, la nació té una identitat forjada per una cultura, una tradició i una llengua. En la relació entre una i l’altra hi ha qui creu que ha d’imposar-se la identitat-nació; per altres, la ciutat cosmopolita i oberta hauria de dissoldre la identitat nacional. Per mi és un diàleg complex en el que la tradició associada a la identitat catalana s’alimenta de manera permanent de les dinàmiques urbanes. Si aquest viatge d’anada i tornada funciona no hi ha fractura cultural a la societat sinó un procés permanent d’acomodació. Al nostre país aquest diàleg ha funcionat raonablement bé, i això explica que el catalanisme abraci un percentatge elevadíssim de la nostra societat. No ho hem de perdre de vista: els socialistes, al capdavant de les ciutats, n’hem estat un dels principals impulsors.

No he estat al Consell Nacional del PSC d’aquest diumenge, però mentre el seguia des de Bilbao a través de les xarxes socials, escrivia aquest post. Em sap greu veure el meu partit desorientat, per això prometo no fer altre soroll que posar una idea darrera l’altra al voltant de Barcelona i animar a tants com pugui que vinguin a votar a les primàries. Ens hi juguem Barcelona i, en certa manera, un socialisme que té aire de ciutat.

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això: