Arxiu d'etiquetes: ciutat

El meu contracte amb Barcelona

Publicat el per

Presentar-me a les primàries socialistes per esdevenir candidat a alcalde de Barcelona m’obliga a definir la meva proposta. Ara he de buscar avals i després vots. No puc, però, demanar ni una cosa ni l’altra sense explicar-me, sense mullar-me. No són temps per l’excés de màrqueting, ni per escapolir-me amb tres frases elegants i ampul·loses o amb una piulada ocurrent. He decidit donar el pas per tres raons: per la rebel·lia davant la injustícia, per posar l’experiència acumulada de casi vint anys dedicats a Barcelona al servei d’un projecte col·lectiu, i pel desig que la meva ciutat doni les mateixes oportunitats a la generació dels meus fills que les que m’ha donat a mi. Ho he dit des del primer dia, no em mou altra cosa que contribuir al futur de Barcelona. No estic lligat a res més que al meu compromís, ferm i sincer, amb la ciutat i als valors d’esquerres que he defensat tota la vida. Segurament aquesta és la veritable raó per la que, alguns, m’han penjat l’etiqueta d’outsider.

Ara que les primàries engeguen m’ha semblat indispensable explicar la meva agenda per Barcelona, les prioritats en les que m’hi deixaré la pell i per les que buscaré totes les complicitats necessàries per fer-les realitat. Moltes venen dels anys dedicats a la ciutat, però el fons i la forma que prenen en aquest Contracte per Barcelona es deuen a la feina feta durant aquests darrers dos anys i a totes les persones amb qui he tingut el plaer de compartir-la. Vull agrair la feina de tot l’equip del Grup Municipal del PSC (regidors, tècnics i consellers de districte), dels membres del Moviment Barcelona i dels experts que han participat en el laboratoris de treball, i a tots els ciutadans i representants d’entitats i associacions amb els que he compartit conversa i neguit per la ciutat. A tots, gràcies.

Amb aquest primer post, inicio avui la presentació del meu projecte per Barcelona. Al llarg de les properes setmanes aniré concretant objectius i mesures que han de permetre completar una nova agenda per la Barcelona contemporània.

El dret a la ciutat a la Barcelona global

El segle XXI -auguren els optimistes i amants de la vida urbana- és el segle de les ciutats. I així serà si atenem a l’increment de població mundial que acabarà vivint en els entorns urbans. Alguns han vist el món com una xarxa on cada ciutat és un nòdul de comunicacions, com si fossin ordinadors gegants i habitables, connectats entre si per grans infraestructures de mobilitat. Aeroports gegantins, trens d’alta velocitat i ports internacionals són els connectors de les grans metròpolis d’aquest segle. Si internet és el núvol amb milions de dispositius que ens connecten a l’hiperespai, el reflex a la terra són les ciutats enllaçades per sistemes de comunicació cada vegada més ràpids i eficients. La ciutat és l’espai que condensa més informació, el gran laboratori del coneixement i el lloc on esclata la creativitat. La imatge que avui explica la ciutat per alguns, més que el plànol de l’urbanista o la imatge del flanneur, és la fotografia feta des del satèl·lit: ja no són carrers i places ni ciutadans passejant, treballant o badant, sinó feixos de llum i energia. El dinamisme i la força d’una ciutat es mesura per la intensitat de llum que projecta, talment com si mesuréssim la potència de grans ordinadors urbans. No és estrany que avui la estratègia de moltes ciutats sigui esdevenir smart citys, concepte que ens remet a la idea de màquines intel·ligents, grans microprocessadors capaços de generar cada vegada més flux d’informació i de capitals. Tot plegat té l‘aureola d’un futur que ja és aquí, amb la cel·lofana de la tecnologia. El problema és que pel camí ens hem descuidat dels ciutadans.

Si posem el zoom i analitzem el que passa a l’interior de les ciutats la fotografia s’enterboleix. La imatge de Bauman -les ciutats són com els cubells d’escombraries on aterren els problemes generats per la globalització- és, sens dubte, una bufetada a totes les visions optimistes i excessivament simplistes. La idea de ciutat intel·ligent, o creativa –amb el qualificatiu posat de moda per Richard Florida–, les pren com un tot, com a nòduls generadors de fluxos i interaccions econòmiques i de coneixement, com si fossin empreses competint en el mercat global de les ciutats. Menystenen la dimensió ciutadana, la ciutat com a lloc on viure en comunitat i com a acumulador de memòria i història urbana. Una ciutat no és una empresa ni una marca, amb pèrdues o beneficis; és, per sobre de tot, un conjunt de ciutadans amb dret a la ciutat. És una qüestió de canviar el punt de vista, de baixar del satèl·lit a la mirada a peu de carrer. Barcelona, des del cel, és una ciutat triomfant i lluminosa, però a cada barri hi ha milers de barcelonins que no troben la manera d’enfilar les seves vides. La crisi no ha fet més que accentuar un fenomen que ja fa anys que dura: la dificultat de trobar la manera de governar, de construir un projecte col·lectiu per a la ciutat global.

Barcelona està immersa en aquesta paradoxa: la marca funciona però la desigualtat creix. És cert, el turisme que creix; el luxe fondeja desvergonyit els seus megaiots al nou port i celebra casoris multimilionaris al MNAC; existeix un comerç puixant al voltant de l’eix del Passeig de Gràcia; el 22@ acull empreses punteres de les TIC i la ciutat esdevé la capital mundial del mòbil; l’aeroport bat records de vols i passatgers i deixa enrere Barajas; el port continua sent un centre logístic i exportador de primer ordre; la Fira segueix per davant de totes les fires espanyoles; l’alta velocitat ens acosta al cor d’Europa sense que trontolli la Sagrada Família i, encara que la crisi ha fet baixar llocs en els rànquings de ciutats, Barcelona continua sent atractiva als ulls del món econòmic i inversor. Tot això és cert, com ho és, també, que la desigualtat social creix; que l’atur segueix disparat; que el risc de pobresa s’enfila fins a percentatges inconcebibles fa uns anys; que tornen noves formes de barraquisme; que els desnonaments no s’aturen i afecten, ara especialment, als habitatges de lloguer; que les escoles denuncien cassos de malnutrició infantil i el sistema educatiu fa fallida; que les classes mitjanes segueixen empobrint-se, i molts barris de la ciutat veuen com baixa la qualitat de vida i es posa en perill la cohesió social. Avui els joves viuen condemnats a la precarietat o a buscar-se la vida lluny de la ciutat que els ha format. La darrera enquesta metropolitana encén tots els llums d’alarma i mostra, a més, l’escassa capacitat de la intervenció de l’Estat per pal·liar la situació.

En aquest context, contradictori i paradoxal, la ciutat com a subjecte polític s’apaga, com si fallés una pota vertebradora de la seva raó de ser. Barcelona és una ciutat feta a si mateixa, no ha tingut mai un estat-nació que la considerés la joia del seu territori i li dediqués tots els seus esforços. Allò que és només es pot atribuir a dues coses: les generacions de barcelonins, molts vinguts d’arreu, que l’han anat modelant fins arribar al present, i la consciència de ser capital d’una cultura. Totes dues coses han configurat el catalanisme urbà que, al seu torn, ha esdevingut el principal actiu que ha permès el manteniment i progrés de la cultura i la llengua catalanes. Sense Barcelona avui Catalunya seria més regió que país, o com diu Josep Ramoneda “sense Barcelona, Catalunya seria la Provença; i sense Catalunya, Barcelona seria Marsella”. Però el fet d’anar assolint la capitalitat a contra pel, sense cap poder superior que hi jugués a favor, ha afavorit una major implicació col·lectiva, un fer-se entre tots. La importància dels moviments socials i polítics que l’han fet rebel i contestatària, i que ara fa un segle la van batejar com la Rosa de Foc, ha estat una peça clau en la conformació singular de Barcelona.

La ciutat és la gent -deia el bard anglès i un alcalde de bigoti i gavardina- però avui, a la gent, la ciutat se’ls hi escapa de les mans. O, com escriu, Juan Marsé: “Todo esto sucedió hace muchos años, cuando la ciudad era menos verosímil que ahora, pero más real”. Avui ha de tornar a ser real, ha de tornar a estar en mans dels seus ciutadans, ha de tornar a ser el lloc on créixer i trobar resposta a les necessitats i anhels de cadascú. Cal recuperar un nou humanisme urbà, el que ha fet gran aquesta ciutat, el que mai oblida que la ciutat, abans que res, és un lloc on viure amb dignitat.

Per això cal projecte, línies que posin al Govern al servei de la ciutat entesa com a bé comú i no com a empresa cotitzable en el mercat global de les ciutats. Els darrers governs d’esquerres van adonar-se tard que les condicions de la ciutat havien canviat i el govern de CiU, amb un alcalde sense energies i que no comprèn Barcelona, ha decidit administrar i renunciar a aixecar un projecte a l’alçada dels reptes d’avui.  Barcelona ha de construir una resposta a la triple crisi que patim: socioeconòmica, territorial i democràtica. Enfrontar-se al predomini dels mercats exigeix solucions de dalt a baix –Europa continua sent, malgrat tot, l’esperança– però també és imprescindible engegar dinàmiques de baix a dalt on les ciutats hi tenen un paper cabdal.

“Trias és incapaç de donar resposta a la Barcelona que sí pateix la crisi”

Publicat el per
  • Davant la inacció del Govern municipal, el president del GMS demana la celebració d’un Ple extraordinari per dotar a Barcelona d’un Pla de Barris
  • “El nostre Pla de Barris 2014-2020 és una resposta per donar continuïtat, des de la ciutat, a una Llei de Barris estroncada per la nul·la iniciativa de Trias i Mas”, assegura el regidor socialista
  • Sobre el possible desnonament a Ciutat Meridiana: “No hi ha res més prioritari que garantir l’alimentació dels ciutadans. Si un barri necessita un banc d’aliments és indecent que la reacció del seu Ajuntament sigui dir ‘això ho hem de tancar perquè el local està reservat per impressores de 3D”

 

El president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha demanat avui al Govern municipal la celebració d’un Ple extraordinari que permeti construir una proposta que doni resposta a les necessitats del conjunt de ciutadans que sí pateixen la crisi i doti a Barcelona d’un veritable Pla de Barris. “La desigualtat”, ha explicat Martí, “ha tornat a créixer. La crisi ha fet que els sectors més populars i classes mitges passin per serioses dificultats i precarietats severes”. Amb l’objectiu de radiografiar la Barcelona que sí pateix la crisi, el GMS ha elaborat una proposta, seriosa i rigorosa, batejada SOS Barris. Un estudi que demostra que existeixen 29 barris que pateixen amb més intensitat l’actual crisi econòmica.

“El repte principal de Barcelona, com la del conjunt de ciutats contemporànies, és combatre la desigualtat creixent. La malnutrició infantil, els problemes d’habitatge o la pobresa energètica han tornat a fer-se ben presents”, ha denunciat Martí. “El sistema actual, l’estat del benestar, no funciona; no és capaç de donar resposta. És fruit de les retallades, i d’una realitat que s’ha anat transformant. Seria cínic dir que aquesta situació és culpa del govern Trias, però sí cal dir que és incapaç de reaccionar davant d’aquest repte. Responsabilitat seva és no donar resposta amb la contundència amb que l’Ajuntament ho podria fer”.

“Vaig demanar la incorporació d’un Pla de Barris al PAM, que no s’ha fet”, ha recordat el president del GMS. “La nostra iniciativa és hereva de la Llei de Barris del govern tripartit de la Generalitat. Aquesta llei va ser una de les primeres mesures, i més contundents, que es va posar sobre la taula per donar resposta a fenòmens quan encara no tenien ni la gravetat ni la importància que tenen avui. La llei de Barris està vigent però sense dotació econòmica que la faci efectiva. El Pla de Barris és una resposta per donar continuïtat, des de la ciutat, a una Llei de Barris estroncada per la nul·la iniciativa de Trias i Mas”, ha denunciat Martí.

Sobre el possible desnonament del banc d’aliments de Ciutat Meridiana, Martí ha estat contundent: “Si un barri necessita un banc d’aliments és indecent que la reacció del seu Ajuntament sigui dir: ‘Això ho hem de tancar perquè aquest local estava pensat per un altre cosa, per posar impressores 3D’. No hi ha res més prioritari que garantir l’alimentació dels ciutadans”.

La mala educació

Publicat el per

Durant el mes de novembre han aparegut dos informes al voltant de la qualitat educativa i els resultats dels alumnes a Catalunya. El primer, el conegut informe PISA, analitza el nivell de competències dels alumnes i el compara amb el dels països de la OCDE. Aquest destaca que Espanya continua amb resultats similars als de fa 10 anys i Catalunya, encara que està al nivell de la mitjana de la OCDE en matemàtiques i comprensió lectora, té una notable davallada en ciències i perd posicions en relació a altres comunitats autònomes espanyoles. El segon informe, l’anuari sobre l’estat de l’educació a Catalunya publicat per la Fundació Bofill, analitza la complexitat del sistema i dibuixa una sèrie de recomanacions per a les polítiques públiques. En tots dos, una coincidència molt preocupant que no ha estat prou destacada: la correlació entre nivell de renda i resultats educatius. La distància en els resultats, entre els alumnes de nivell socioeconòmic alt i els que disposen de rendes més baixes, augmenta considerablement. De la mateixa manera que augmenta la correlació entre abandó del sistema escolar i condicions de pobresa. La constatació que es debilita el paper de l’educació en l’ascensor social obre el camp principal de reflexió en torn a les actuacions de futur. Una vegada més, la desigualtat truca a la porta.

La crisi i les retallades en l’educació estan accentuant un sistema de dues velocitats.  D’una banda, les escoles que compensen la baixada dels ingressos públics amb les aportacions de les famílies; de l’altra, els centres que han de conformar-se amb els recursos públics atorgats. La fractura en la qualitat educativa creix i s’accentua atès que els alumnes amb més necessitats educatives, provinents de la immigració o dels estrats més baixos de la societat, tendeixen a concentrar-se en els centres més desafavorits. La qualitat educativa de l’escola es recolza principalment en l’equip de mestres, però es veu influenciada per la quantitat de recursos disponibles i, alhora, per les característiques socioculturals de l’alumnat. Distribució de recursos i d’alumnes són dues prioritats centrals en el funcionament de l’educació i, especialment en èpoques de vaques magres, són els que acabaran garantint, o no, l’equitat del sistema.

Em temo que les apostes del ministre Wert i de la consellera Rigau van en la mateixa direcció. El primer, a través d’una llei que situa l’educació sota les lleis del mercat en lloc de l’autoritat de l’Estat, i la segona, la consellera, que, a la injustícia de les retallades -Catalunya dedica el 2,8% del PIB a l’educació no universitària mentre que Espanya hi dedica el 3,5%- hi afegeix una distribució dels recursos que no afavoreix aquells col·lectius amb més necessitats educatives (Catalunya només destina un 1% del pressupost a beques per ensenyaments no universitaris, mentre que la mitjana europea és del 3%). A més, els canvis en els sistemes de distribució de l’alumnat on prima l’elecció de la família per sobre dels criteris que evitin la segregació escolar, provoquen un sistema educatiu que va distanciant-se del seu paper equilibrador de les desigualtats.

Barcelona ha tingut una importància central en la tradició de renovació pedagògica a Catalunya. L’escola comuna, imaginada als inicis de la democràcia i hereva de la tradició de la República, en bona mesura naixia a la Nostra ciutat amb la Marta Mata al capdavant. Avui és indispensable el concurs municipal per tornar a reanimar un sistema educatiu que s’esllangueix. Convindria que el Govern municipal entengués que l’escola és un afer de ciutat: d’aquesta en depèn que la institució educativa recuperi la centralitat que mai hauria d’haver perdut. Trias, de moment, retalla innecessàriament el pressupost educatiu a Barcelona.

El més prioritari seria convertir els 10 districtes en les àrees educatives previstes a la Llei d’Educació per tal de fer una gestió més propera a les particularitats de cada territori. La necessària autonomia de centre ha de trobar un context en el que l’escola esdevingui el vèrtex de les iniciatives socials i públiques de cada barri i faciliti una distribució equilibrada de l’alumnat que garanteixi la no segregació escolar. A més, la geografia de la desigualtat exigeix posar més recursos en aquelles àrees més castigades per la crisi o amb alumnes amb necessitats especials. No pot ser que hi hagi escoles a Barcelona que no disposin de recursos per llibres de text o sortides escolars i altres cobreixin aquestes despeses amb normalitat. De la mateixa manera que és inadmissible que la quantitat d’hores lectives no sigui la mateixa a totes les escoles de la ciutat. Barcelona ha de comprometre’s amb la qualitat educativa i en una escola comuna per a tothom, com ho ha fet en tantes altres ocasions.

Tots els que som pares ens hem preocupat d’oferir una bona educació pels nostres fills i hem mirat de triar les millors opcions. Però no hauríem d’oblidar que l’educació no només forma l’individu, sinó que compleix una funció social. Per això les aules és bo que tinguin la mateixa composició que la societat i s’hi s’assagin dinàmiques de convivència que després es reproduiran a la realitat. Una bona educació és aquella que s’ocupa de l’individu i de la societat alhora, on hi guanyen tots dos. Josep Fontana rememorava en un article la presència d’aquesta idea en temps de la República: “La part més important del projecte reformista de la Segona República va ser la que va dedicar a transformar la societat a través de l’educació. Hereus d’una vella tradició il·lustrada, els republicans van creure que educar la població era el camí que havia de dur-los a mobilitzar-la per a un programa de transformació social.” Doncs això, ni més ni menys, és el que configura una bona educació.

Del turisme a la ciutat turística

Publicat el per

El viatge, la descoberta, conèixer altres ciutats, països i cultures és un signe de progrés i una activitat pròpia de la curiositat humana. Com en tantes altres coses, la globalització ha facilitat i fet créixer el turisme de manera exponencial. El darrer informe de l’Organització Mundial del Turisme ho assenyala amb contundència: l’any 1950 hi van haver 25 milions de desplaçaments turístics al món, 528 milions l’any 1995 i més de 1.000 milions de viatgers es van desplaçar l’any 2012. El mateix informe assenyala que al 2030 seran més de 1.800 milions de persones els que es mouran d’un lloc a un altre. De tot plegat, avui per avui, Europa se n’endú més de la meitat. El turisme, inexorablement, és una activitat que s’ha convertit en un potent sector econòmic amb una immensa capacitat de creixement en el futur. Cal assenyalar, però, que la mitjana salarial en el sector turístic està per sota de la mitjana general, és inferior a la mitjana del sector serveis i ofereix menys estabilitat laboral que altres activitats econòmiques, segons assenyala l’Institut d’Estudis Turístics del Ministeri del ram.

Si ens fixem en les motivacions que ens porten a moure’ns d’un lloc a l’altre hi veurem una clara evolució. L’actitud del viatger que cerca descobrir mons ignots és molt diferent a la del turista contemporani, on el viatge esdevé una desconnexió temporal de la rutina laboral, un estat de vacances. Com assenyala Ives Michaud: “El turista és a la recerca d’un món lleuger, plaent, que no pesi, lliure de l’angoixa i de la seriositat del món real”. Aquesta constatació, a la que lògicament s’hi podrien trobar nombroses excepcions, és el que obliga a les ciutats a preparar-se per esdevenir indrets turístics. En l’economia de l’experiència el que compta és satisfer les expectatives del client, i això obliga a convertir la complexitat de la vida urbana en paquets simples, còmodes i adaptables al gust del visitant.

La posició d’una ciutat com Barcelona en relació al turisme ha de tenir en compte les dues consideracions. La primera és que aquest és un sector amb molta capacitat de creixement i on la nostra ciutat té un enorme potencial. La segona és saber fins on estem disposats a transformar Barcelona per tal d’adaptar-la a les exigències d’aquest sector. L’exemple ineludible és la instal·lació que va sobrevolar la ciutat, durant massa mesos, del complex Eurovegas d’hotels i casinos. Sense dubte, incrementava l’atractiu turístic de Barcelona però el preu al que ho feia era desproporcionat: un atac frontal al model de ciutat. Per molts, el nou Pla d’Usos de Ciutat Vella, aprovat per CiU i el PP, que elimina qualsevol límit a la instal·lació de nous hotels i apartaments turístics al cor de la ciutat és una altra decisió equivocada que trencarà el fràgil equilibri de la zona més sensible de Barcelona.

Fa pocs dies coneixíem la notícia de la venda de la torre Agbar i la seva transformació en un hotel de luxe. Es pot esgrimir, com així és, que és la decisió d’una companyia privada però, des d’un punt de vista urbà, la icona arquitectònica de la plaça de les Glòries –el nou espai de centralitat urbana– i la porta del 22@ es converteix en el símbol d’una Barcelona encarada sense cap timidesa al turisme. Poc temps després,  l’Ajuntament anunciava una gran festa, organitzada per Turisme de Barcelona, per celebrar el cap d’any al passeig de Maria Cristina amb l’objectiu de situar-se en el circuit de les grans ciutats amb iniciatives icòniques. Tot plegat succeeix mentre a la nostra ciutat no s’atura el tancament de comerços tradicionals que han sucumbit a la pressió d’un mercat que busca la rendibilitat ràpida que ofereix el turisme barceloní.

Barcelona no pot ni ha de prescindir del turisme, però cap ciutat hauria de centrar la seva estratègia econòmica en aquesta activitat. Els costos urbans i socials que comporta són massa alts. S’acumulen massa notícies com per témer que el Govern municipal ha decidit posar la directa i deixar-se estar de miraments. La crisi i l’atur serveixen de coartada per capgirar l’objectiu: enlloc de posar el turisme al servei de la ciutat és Barcelona la que s’entrega al turisme. Mentrestant, l’estratègia política és la ciutat intel·ligent. Potser acabarem descobrint, més d’hora que tard, que aquesta consisteix en deixar de pensar en el ciutadà…

Barcelona, el dia del Consell Nacional

Publicat el per

La setmana passada, en una de les trobades amb militants del PSC que faig cara a les primàries, algú em va fer la reflexió següent: “A molts precandidats els pregunto el perquè del seu viatge de la política catalana a la local; a tu, en canvi, et preguntaria el contrari: els motius pels quals des de la política local no pares d’opinar sobre la qüestió nacional”. Recordo més la pregunta que la meva resposta que, improvisada, venia a dir que algú que vol ser alcalde de Barcelona necessàriament ha de tenir opinió sobre allò que està passant al país. Aquesta pregunta m’ha acompanyat al llarg d’aquest cap de setmana, competint amb una altra idea aparentment contradictòria: no em plantejo ni les primàries ni la possible candidatura a l’alcaldia com un esglaó d’una carrera política de més llarg abast.

Començo i acabaré a la meva ciutat, convençut que si alguna cosa puc oferir és mirar de contribuir a bastir un projecte, des de l’esquerra, per la Barcelona global. Els drets a la ciutat, avui, corren perill: la desigualtat que creix i la incapacitat dels poders públics a frenar els excessos d’un mercat que s’alimenta de la condició urbana dissolen la ciutat com a espai de convivència i on tothom pugui trobar les oportunitats per desenvolupar el seu projecte vital.  Com diria Lefebvre, el dret a la ciutat no pot concebre’s com un retorn a les ciutats tradicionals, sinó dret a la vida urbana, transformada, renovada. És aquesta transformació la que em mou a dedicar-me a Barcelona i a la vida municipal. Res més i res menys.

Tornem, però, a la qüestió de l’inici: ¿perquè parlar de Catalunya, del procés, de la relació amb Espanya, del sobiranisme federal o de qualsevol altre gir d’un tema que pot acabar sent aclaparador, si el meu àmbit d’actuació és la ciutat? Són tres les raons, que tenen una cosa en comú: la indissociable relació entre definir un projecte per Barcelona i una idea de país. No es pot pensar Barcelona sense Catalunya, i fora bo que tots els que proposen un futur o altre per Catalunya, no oblidessin pensar en la seva capital.

1. La Catalunya-ciutat noucentista responia, en certa manera, a una visió del país que mai s’ha acabat de trobar còmode amb la macrocefàlia barcelonina. Aquest debat tornava a la palestra amb l’esclat democràtic i, com diverses vegades he assenyalat, articulava el combat polític a Catalunya no en el clàssic dreta-esquerra sinó en Barcelona/Catalunya, cosmopolitisme/nacionalisme, mar/muntanya o Maragall/Pujol. Avui, immersos en una onada global i neoconservadora, aquest debat ha perdut sentit. Els propers anys o som capaços de posar la ciutat i el país al servei dels ciutadans o aquests quedaran a mercè dels interessos d’uns quants. Ni Barcelona ni Catalunya es podran definir per contraposició. L’esquerra ha de trobar la manera de teixir un relat comú i, per fer-ho, ha d’aprofitar la enorme energia popular que avui impregna el desig de més autogovern a Catalunya.

2. Fa un parell de setmanes afirmava que el problema català no existia. Avui afegeixo que, en les relacions entre Catalunya i Espanya, el problema principal és Barcelona. Precedida per una capitalitat cultural durant els darrers anys del franquisme que generava el boom llatinoamericà o la contracultura dels setanta, Barcelona encetava la democràcia amb voluntat de compartir capitalitat amb Madrid. Per una, la capital política; per l’altra, la cultural, i per ambdues, una capitalitat econòmica compartida. Front a la creença, potser ingènua, dels inicis democràtics, l’Estat ha construït un projecte política amb un únic centre, que fa de node de comunicacions globals, condensa les grans empreses i els pols econòmics i, progressivament, s’ha anat fent amb la capitalitat cultural concentrant la majoria dels recursos públics estatals. Barcelona ha de tornar a rebel·lar-se i exigir deixar d’ocupar una posició subsidiària. La mida de la Regió Metropolitana i el seu potencial econòmic i cultural la poden convertir en una capital del sud d’Europa i de la Mediterrània. Però per fer-ho necessita un Estat que hi jugui a favor. L’Europa de les ciutats és una idea suggerent però, avui per avui, són els estats els que atorguen capitalitat a les ciutats. Sense un canvi del status quo actual, Barcelona no podrà desplegar tot el seu potencial.

3. La ciutat és el terreny de joc de l’intercanvi cultural entre individus amb diversitat d’orígens i sensibilitats. La identitat de la ciutat, diu Josep Ramoneda, és la no-identitat, el lloc de la diversitat per excel·lència. Per contra, la nació té una identitat forjada per una cultura, una tradició i una llengua. En la relació entre una i l’altra hi ha qui creu que ha d’imposar-se la identitat-nació; per altres, la ciutat cosmopolita i oberta hauria de dissoldre la identitat nacional. Per mi és un diàleg complex en el que la tradició associada a la identitat catalana s’alimenta de manera permanent de les dinàmiques urbanes. Si aquest viatge d’anada i tornada funciona no hi ha fractura cultural a la societat sinó un procés permanent d’acomodació. Al nostre país aquest diàleg ha funcionat raonablement bé, i això explica que el catalanisme abraci un percentatge elevadíssim de la nostra societat. No ho hem de perdre de vista: els socialistes, al capdavant de les ciutats, n’hem estat un dels principals impulsors.

No he estat al Consell Nacional del PSC d’aquest diumenge, però mentre el seguia des de Bilbao a través de les xarxes socials, escrivia aquest post. Em sap greu veure el meu partit desorientat, per això prometo no fer altre soroll que posar una idea darrera l’altra al voltant de Barcelona i animar a tants com pugui que vinguin a votar a les primàries. Ens hi juguem Barcelona i, en certa manera, un socialisme que té aire de ciutat.

SOS Barrios. El País, 4 de novembre de 2013

Publicat el per

Existe una Barcelona potente y elegante, cosmopolita y atractiva. Existe, también, una Barcelona que lo está pasando mal y ve como su futuro se desvanece, algo que nunca hemos permitido. El Eixample de Cerdà es, en este sentido, un canto a la ciudad igualitaria. No se trata de contentar a nuestras conciencias con un poco más de políticas sociales, se trata de inventar un proyecto político que apueste por una ciudad cohesionada que no deja a nadie por el camino. El PSC de Barcelona, de la mano de vecinos y entidades, lanzó este miércoles desde la Nau Ivanov un elocuente SOS Barrios hacia una ciudad que, como diría Paco Candel, puede volver a cambiar de nombre.

Article El País

Sobiranisme federal

Publicat el per

Existeixen, sense pretendre fer una aproximació acadèmica, dues concepcions clares del federalisme: la que el dibuixa com una manera d’organitzar l’Estat transferint competències cap a les parts que el composen -la cessió de sobirania es fa de dalt a baix- o com un procés invers, en el qual una sèrie de realitats diferents -que podem denominar nacions- acorden federar-se per afrontar millor un futur compartit. En aquest segon cas és cada part la que cedeix sobirania cap amunt. No ignoro que en els Estats federals mono-nacionals, un cop el procés històric de formació de la federació va culminar, la sobirania va passar a ser considerada única i indivisible; és a dir, les parts van perdre la seva sobirania pròpia en aquells casos en que l’havien tingut. Valguin com a exemple els Estats Units o Alemanya. En el cas de les federacions netament plurinacionals, independentment del que diguin les seves Constitucions, la idea d’una sobirania única i indivisible sembla, avui, una solució abocada al fracàs. I això val tant per a Espanya com per a Europa.

En aquest context, la proposta que ens fa el PSOE és una Espanya federal en una Europa federal. Cal advertir, però, que aquests dos federalismes no són exactament el mateix. En el cas continental són els diferents estats que progressivament han cedit sobirania a la Unió Europea (UE) -seria bo, cal dir-ho, que aquest procés no s’aturés pels recels dels estats membres- i qualsevol de les parts sempre té la possibilitat de tornar enrere. En el cas d’una Espanya federal el procés seria l’invers: seria l’Estat, a través d’una reforma de la Constitució, qui cediria més sobirania a les parts. No deixa de ser, doncs, una actualització del Pacte Constitucional construït a la Transició. Avui, la UE no és federal per un dèficit de centralització, mentre que Espanya no ho és per un excés de centralisme.

Tanmateix, per una combinació de motius prou coneguts encapçalats per la sentència del Tribunal Constitucional, no sembla que avui aquesta via pugui satisfer una àmplia majoria de la societat catalana. Un federalisme com evolució i aprofundiment de l’Estat autonòmic, incloent sotmetre a les urnes la reforma constitucional, molt em temo que arriba tard per satisfer els anhels de la societat catalana, inclosos a molts d’aquells que preferim estalviar-nos noves fronteres i preferim un projecte compartit. En qualsevol cas és just constatar les diferències entre aquesta posició que busca una sortida a la crisi territorial i l’immobilisme amb pulsió recentralitzadora, per dir-ho suament, del Partit Popular.

El denominat dret a decidir, amb totes les seves imprecisions semàntiques, és la clau de volta que obliga a capgirar el procés. ¿Si en una futura UE plenament federal els actuals Estats membres mantindrien el seu dret a decidir -el dret de sortir de la Unió-, perquè en una futura Espanya federal Catalunya no hauria de disposar exactament del mateix dret? El què val per a un federalisme, l’europeu, hauria de valdre també per a l’altre, l’espanyol.

Així, sí una de les parts vol decidir per ella mateixa el seu futur, i acceptem que aquesta és una posició molt majoritària a Catalunya, l’única alternativa a la independència és un federalisme des de baix. Si ho preferiu, un federalisme a l’europea, en el qual hi ha cessió de sobirania a Catalunya per tal que lliurement els catalans decideixin el seu futur: unir-se o marxar. Les alternatives haurien de ser en positiu i, per tant, com proposava fa uns dies l’Albert Sáez a El Periódico, la consulta podria establir-se entre federació i independència. Arribat el cas, jo estaria entre els primers en el que m’atreveixo a denominar, amb el permís dels acadèmics, sobiranisme federal.

M’ho miro, és cert, des del meu compromís amb Barcelona, la capital de Catalunya. Hi ha dues característiques de la capital del país que no hauríem de perdre de vista. La primera, la seva capacitat d’anar acomodant sensibilitats culturals i sentiments de pertinença diferents. La segona, la seva pulsió de Ciutat-Estat on ser la capital de Catalunya no li impedeix exercir la capitalitat de la cultura espanyola, ser capital del sud d’Europa, ser capital de la Mediterrània o ser una ciutat referent en l’àmbit iberoamericà. Sigui quin sigui el resultat d’aquest procés, Barcelona ha de trobar un context que afavoreixi aquesta capacitat de ciutat feta a si mateixa, d’una realitat urbana que se sent capital en majúscules, que se sent, en certa manera, capital d’Estat. Sigui quin sigui el resultat del moment històric que vivim, Barcelona hauria d’acabar sent, tinguem-ho clar!, capital d’Estat: ja sigui com a cocapital d’una nova Espanya federal o com a capital d’una nova Catalunya independent.

No n’hi ha prou, però, en fer evolucionar un model que ha apostat per una estructura radial de l’Estat amb un sol centre que acumula capitalitat política, econòmica i cultural. Pasqual Maragall ho denunciava en un article premonitori, Madrid se va (El País, 27 de febrer de 2001): “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. Espanya ha d’acceptar que té dos motors; si segueix entussudida a no fer-ho n’acabarà perdent un, gripat i fastiguejat per anar trobant impediments que no li permeten explotar tot el seu potencial. La proposta dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2014 són, en aquest sentit, un menyspreu a Barcelona.

En aquest camí, sens dubte, caldrà buscar moltes i noves complicitats. Però per aquells que entenem que la crisi territorial és un vèrtex d’una crisi global, indestriable de la crisi socioeconòmica i de la crisi de la democràcia, ens cal encertar amb els companys de viatge. Jo sempre estaré més còmode al costat de Joan Herrera i Oriol Junqueras que d’Alícia Sanchez Camacho o Josep Anton Duran Lleida. Sempre. És més, dubto molt que a les eleccions municipals de 2015 puguem recuperar el Govern de la capital sense la mateixa aliança d’esquerres que va liderar i fer la gran transformació de la Barcelona que avui tots coneixem. Els federalistes d’esquerres, amb plataforma o sense, en això no ens hauríem d’equivocar.

Barcelona no lo merece. El País, 20 de setembre de 2013

Publicat el per

Primera escena, un flashback. En esta película no cuento nada que no pase en todas las ciudades del mundo, pero sí lo cuento en la única por la que me puedo pasear por todas partes con una cámara sin que no me pase nada. Es una de aquellas afirmaciones que han resistido al paso del tiempo, por lo qué expresa y por quién lo hace. A finales de 2008, Barcelona acogió durante varias semanas uno de aquellos rodajes que por su complejidad, técnica y argumental, hicieron que quienes teníamos responsabilidades en el Ayuntamiento nos empleáramos a fondo. La ciudad fue el escenario escogido por Alejandro González Iñárritu para filmar Biutiful, una historia áspera, habitada por amores imposibles, corrupción y pobreza. Un filme que fijaba su objetivo en la Barcelona menos amable, aquella que muchos querríamos que no existiera pero que no podemos borrar. Tras haberla rodado, y sin yo preguntarle nada, fue Iñárritu quien me hizo esta confesión. Pese al argumento, pese a la visión que se proyectaba de nuestra ciudad, como responsable público no tuve duda alguna sobre cuál debía ser el papel del Ayuntamiento: facilitar al máximo el trabajo al equipo de rodaje. ¿Se imaginan que tras haber pedido y leído el guión de Biutiful, Barcelona hubiese denegado el permiso de filmación al tratarse de una historia molesta? Es lo que acaba de hacer Xavier Trias con la serie Isabel, de TVE. El motivo aducido, discrepancias sobre la fidelidad histórica del guión. Un intento de censura lamentable.

Article El País

“Que ningú tingui temptacions d’utilitzar el prestigi de Wagensberg com a contrapès al secretisme que envolta el projecte de l’Ermitage”

Publicat el per
  • “Insisteixo: les franquícies culturals no tenen cap sentit a Barcelona. Aquest museu és una burda operació d’especulació cultural”, ha denunciat el president del GMS

Segons publiquen avui alguns mitjans de comunicació, Jorge Wagensberg es farà càrrec de la definició museística del projecte de l’Ermitage. Un terme, el de projecte, que resulta molt generós perquè fins al dia d’avui allò que coneixem d’aquesta iniciativa és el que han publicat diaris de la ciutat. El paper de l’Ajuntament de Barcelona en aquest tema segueix sent, com en tants d’altres, de mer espectador. “La subordinació de l’alcalde a la Generalitat arriba a extrems surrealistes; el de l’Ermitage n’és un exemple. Qui decideix què aterra o no a Barcelona, qui explica quan ho farà i com serà no és el seu alcalde ni un regidor del PP sinó el conseller de torn. La ciutat ja fa temps que ha deixat de ser subjecte polític i es mira el que passa des de la barrera, com qui mira les obres”, ha lamentat el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí.

“El paper de Wagensberg en la divulgació de la ciència queda fora de tot dubte. Espero que ningú tingui temptacions d’utilitzar el seu bon nom i el seu prestigi com a contrapès del sospitós secretisme que envolta el projecte de l’Ermitage”, ha alertat el regidor socialista. “I Trias? Què ha de dir l’alcalde d’aquesta operació? O no parla perquè desconeix els detalls o perquè li prohibeix la Generalitat”, ha conclòs Martí.

Pròxima estació: Ferrovial-Plaça Catalunya

Publicat el per

Divendres passat, Xavier Trías presentava el nou projecte de patrocini corporatiu de TMB. L’objectiu, aconseguir ingressos complementaris que permetin reduir el dèficit del transport públic de Barcelona. A la pàgina web de patrocini  hi ha els detalls d’aquesta iniciativa, que assenyala com a objectiu:

“Las protagonistas son las marcas comerciales que apuestan por un marketing innovador y que desean posicionarse al lado de una marca reconocida mundialmente, la de Barcelona y su área metropolitana. El objetivo es suscribir acuerdos de patrocinio a largo plazo con cada una de las empresas participantes, adaptados a las necesidades concretas de la marca y que pueden contemplar acciones inéditas como, por ejemplo, formar parte del nombre de una estación de metro”.

A la mateixa web s’assenyala que el projecte s’inspira en les experiències d’altres ciutats com Dubai i Madrid, de la que destaca la nova denominació de l’estació Vodafone-Sol. Només les referències ja parlen per si soles.

Cal reconèixer-ho: la situació de les finances del nostre transport públic és delicada. El dèficit anual dels darrers anys ronda els 100M€, la qual cosa incrementa el deute de l’empresa –avui supera els 500M €– fins a límits insuportables. D’una banda, l’extensió i la qualitat del servei ha incrementat els costos –i encara està per acabar la Línia 9, indispensable per completar la xarxa de metro–; de l’altra, els ingressos cauen fruit de la crisi i, sobretot, per la retallada salvatge de l’aportació de l’Estat al transport públic barceloní i la disminució de l’aportació de la Generalitat. El model trontolla i la bola de neu es va fent més grossa cada dia que passa. Davant d’aquesta situació cal dibuixar un projecte complet que permeti capgirar una situació estructural que condueix al col·lapse del sistema, on és indispensable la negociació amb l’Estat, fer d’una vegada la llei del finançament del transport i reorganitzar TMB per adaptar-la al nou context.

En lloc d’això, el Govern municipal fa temps que va posant pedaços. A principis d’aquest mandat, i després de criticar, oposició estant, qualsevol increment de tarifes, Trias va aplicar l’augment més dràstic en el preu dels títols dels darrers anys. Va acometre, també, la retallada del servei del bus de barri, tan necessari en aquelles zones orogràficament irregulars de la nostra ciutat; ha apostat per la congelació salarial dels treballadors i ara, segons va explicar divendres, permetrà que les estacions de Metro incorporin marques comercials en la seva denominació. Semblen intents desesperats d’un govern per justificar que es fa alguna cosa davant un problema que se’ls escapa de les mans. El dèficit continua imparable.

Permeteu-me que m’aturi en aquesta darrera proposta, una iniciativa que traspassa un límit perillós, semblant a quan Trias va permetre disfressar el monument a Colom: el respecte a la ciutat. Pot semblar una opinió de llepafils en un món que, desvergonyit, ja posa preu a qualsevol cosa. Si ens falten diners, què més dóna vendre’s l’espai públic a les marques comercials disposades a colonitzar fins a l’últim racó de les nostres vides? Doncs, dóna; i tant que dóna! És una decisió que considero aberrant, de la mateixa manera que em sembla un sagnant error la decisió, presa per CiU i PP, de deixar que terrasses i vetlladors vagin creixent sobre les voreres sense cap límit, ocupant anàrquicament l’espai públic. Una aliança, la de convergents i populars, que també ha permès que la modificació del Pla d’Usos de Ciutat Vella posi en venda, i no és una manera de parlar, el cor de la nostra ciutat, i que renunciem al Port Vell per tal que uns quants milionaris envaeixin amb els seus grans iots un dels espais més simbòlics de Barcelona. Pot semblar una actitud romàntica, però de fet són expressions del combat que lliura la ciutat amb un mercat voraç. Aquelles que aconsegueixin posar el mercat al servei de la ciutat afavoriran un progrés a llarg termini; les que es deixin envair esgotaran la font amb poc temps i renunciaran, cada dia, a una mica de la seva condició urbana.

Els símbols de la ciutat, els seus topònims, els elements que configuren l’imaginari barceloní, són, com en tantes altres ciutats, menys contundents que la iconografia nacional. La ciutat, el lloc de la complexitat, no genera una identitat tan perfilada, però això no vol dir que no sigui indispensable per viure en comunitat, que es conreï l’afecte entre els habitants i la seva ciutat. Sense la retòrica nacional, sense himnes ni banderes, la ciutat necessita l’escalf i l’estima dels seus ciutadans. I ara que està tan de moda la desafecció vers Espanya, veig com de manera menys cridanera, més subtil i silenciosa, va creixent la desafecció entre els barcelonins i la seva ciutat. Trias mostra cada dia la seva sensibilitat nacional però és incapaç d’entendre que una ciutat és alguna cosa més que una superfície urbanitzada. Barcelona necessita un alcalde que se l’estimi.