A les portes de les eleccions municipals del 28 de maig, un dels debats més presents a l’agenda mediàtica gira al voltant de les grans transformacions urbanes del projecte Superilla Barcelona. De totes les actuacions, la de l’Eixample és la que genera més declaracions i titulars. Però, al contrari del que es pugui pensar si només s’escolta els seus detractors, el concepte Superilla Barcelona defineix un model per a tota la ciutat, amb actuacions a la Meridiana; al carrer de Pi i Margall; al marge dret del Besòs; al Port Olímpic; protegint escoles; o a l’antiga fàbrica Mercedes-Benz. Paradoxalment, els mateixos que obvien aquestes transformacions arreu de la ciutat i volen centrar el debat en l’Eixample ens acusen d’haver oblidat els barris de la ciutat. Un argument que, en boca de qui va destinar grans inversions a canviar les llambordes de la Diagonal o de qui s’oposa a la unió del tramvia, que connectaria molts d’aquests barris de punta a punta de la ciutat, és una mica ridícul. Perquè alhora, a part de la multitud d’actuacions per tota Barcelona en la gestió pública ordinària, el govern d’Ada Colau ha impulsat el Pla de barris, un projecte extraordinari amb una dotació de 300 milions d’euros amb l’objectiu de reduir les desigualtats territorials a la ciutat davant l’augment evident dels factors de vulnerabilitat als barris amb rendes més baixes de Barcelona durant les darreres dècades.
Arxiu d'etiquetes: ciutat
Desplegant instruments de govern metropolità a l’AMB. Línia, 30 de març de 2023
A Barcelona, com a altres grans capitals de l’Europa occidental, s’està configurant una escala local en diverses geografies fruit del seu creixement i desenvolupament com a metròpoli i regió metropolitana. La dimensió barri, més diluïda a escala municipal, pren nova rellevància com a espai de vida comunitària i en termes d’identificació. La Barcelona municipi continua sent l’escala fonamental dins de l’àmbit local. També està molt consolidada l’àrea metropolitana, que és el continu urbà o la ciutat del metro. I, finalment, hi ha la regió metropolitana, la ciutat dels cinc milions, la ciutat real on quotidianament bona part de la ciutadania es desplaça per treballar, estudiar o gaudir de l’oci i de la cultura, i l’àmbit on serà possible afrontar els reptes socials i ambientals que tenim plantejats.
El model de ciutat per a la Barcelona del futur. Línia, 27 de febrer de 2023
L’any 2015, per sorpresa de molts, la victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals va iniciar una de les transformacions més importants que Barcelona ha experimentat en període democràtic. L’anterior, la transformació olímpica, va aconseguir atrapar els endarreriments produïts pel franquisme, va executar moltes inversions necessàries i va obrir la ciutat al mar.
Si fem memòria, en aquella campanya de fa vuit anys, Barcelona en Comú va sacsejar la inèrcia de l’agenda política de la ciutat amb propostes decidides en àmbits com l’habitatge, l’emergència climàtica, els drets socials o la mobilitat. En aquests dos mandats, un dels èxits dels comuns ha estat, precisament, canviar, en el conjunt de forces polítiques, el marc de les prioritats de Barcelona.
Adaptant Barcelona a la crisi climàtica en mitiguem els seus efectes. Línia, 2 de setembre de 2022
Hem patit un estiu amb temperatures molt superiors a la mitjana i extremadament sec, amb onada de calor rere onada de calor, grans incendis i fenòmens extraordinaris com la pedregada de dimarts. Totes les dades demostren que el canvi climàtic no és un escenari de futur, sinó que és una realitat present. Malgrat que en aparença hi ha un ampli consens al voltant de la crisi climàtica, l’agenda per adaptar la ciutat al canvi climàtic i, alhora, mitigar els seus efectes més contraproduents ha conviscut amb propostes que anaven justament contra aquests objectius. L’exemple més alarmant és la voluntat d’alguns d’ampliar l’aeroport del Prat, que demostra que hi ha sectors a la ciutat i al país que es limiten a adjectivar de sostenible qualsevol projecte, a lluir el pin dels Objectius de Desenvolupament Sostenible i a desacreditar, i fins i tot judicialitzar, el canvi de model de ciutat i el desplegament de mesures imprescindibles en l’actual context.
Barcelona és propietària del seu destí. Línia, 29 de juny de 2022
Barcelona és una ciutat d’èxit. No és casualitat que iniciatives nascudes aquí, com els recents Primavera Sound o el Sónar, tinguin repercussió mundial i que grans esdeveniments internacionals vulguin vincular-se amb la ciutat. És molt bona notícia que tants projectes triïn Barcelona, però també ho és que la ciutat esculli, només, aquells que li interessen. La idoneïtat d’un gran congrés, fira, festival, competició esportiva o inversió recau en la seva coincidència amb el model de ciutat. Això ens permet, alhora, que qualsevol esdeveniment tingui la màxima repercussió per al conjunt de la ciutadania i per al teixit i l’ecosistema local, i no només en la projecció internacional.
Limitar els creuers per una ciutat saludable i per a tothom. Línia, 30 de maig de 2022
Un dels debats que va fer aflorar Barcelona en Comú ara fa set anys va ser la necessitat d’establir un model turístic per a la ciutat.
Una de les qüestions que influeix en un model turístic sostenible és l’arribada de creuers al Port de Barcelona, que és el primer port de creuers del Mediterrani. D’una banda, comporta una massificació turística amb un retorn econòmic baix, sobretot en els creuers que fan parada de poques hores. De l’altra, aquestes grans embarcacions generen contaminació i contribueixen al canvi climàtic, amb conseqüències per a la salut pública i el benestar de la ciutadania.
“El Govern ens proposa barris a velocitat humana quan el que avui està en
“Pretenen fer passar per revolució de l’urbanisme contemporani pràctiques que fa temps que es donen a Barcelona”, critica el president del GMS
El Govern municipal ha presentat avui Barris a velocitat humana, un programa d’impuls de 5 superilles pilot a Barcelona. “Se’ns presenta una mesura on el Govern pretén fer passar per revolució de l’urbanisme contemporani pràctiques que fa temps que es donen a Barcelona, estratègies”, ha recordat el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, “que busquen donar prioritat al vianant per sobre dels cotxes. Entre moltes d’altres, les peatonalitzacions, les superilles que s’han fet a alguns centres històrics o la mateixa Vila Olímpica”. Martí, fins i tot, ha volgut recordar-li al Govern un dels antecedents de la mesura presentada avui: “El Pla Macià, proposat als anys 30 per LeCorbusier i Sert que malauradament va quedar estroncat per la Guerra Civil”. “El Govern”, ha criticat el regidor socialista, “ens proposa barris a velocitat humana, quan el que avui està en joc als barris és la dignitat humana, que és el que estem perdent en moltes zones molt castigades per la crisi”.
A Barcelona, radicalitat democràtica
L’any 1979 el PSC es presentava a les eleccions municipals amb un eslògan extraordinari, Entra amb nosaltres a l’Ajuntament. En lloc de demanar la confiança per governar es convidava a la ciutadania a implicar-se, a fer-se seus els antics ajuntaments ennegrits pel franquisme. L’esclat democràtic dels 80 i l’enorme consens social forjat fins als jocs de 1992 tenia a veure en haver estat capaç de fer realitat aquest eslògan electoral. Tot plegat, cal recordar-ho, comportava debats encesos i alguns conflictes, però es construïa un rumb comú en què els ciutadans hi tenien veu i vot. Alguns exemples: l’urbanisme de sargidora, discutit i acordat amb els moviments veïnals, que va recuperar el centre històric i va dignificar els barris; l’aposta per l’espai públic com a bandera; la construcció d’equipaments de proximitat i centres cívics com a espais de ciutadania; la recuperació de les festes ciutadanes, i la descentralització política, que va obrir les portes dels districtes al debat en plenaris i audiències públiques.
Als anys 90 va començar la gran transformació urbana, amb les grans infraestructures, l’obertura al mar i els Jocs com a bandera; una etapa que ens ha permès esdevenir una ciutat global. Avui toca recuperar l’esperit dels 80, un back to basics que en diuen alguns i que significa quedar-se amb l’essència de l’esperit d’aquells anys, actualitzant metodologies i objectius a les noves necessitats. La ciutat com a bé comú, el lloc que hem triat per viure i que ens ha d’ajudar a resoldre les necessitats i anhels individuals, però alhora ens exigeix implicació i activisme. El govern de la ciutat està massa a prop dels ciutadans per a encimbellar-se en la comoditat de les poltrones. I els ciutadans tenen tan presents les dificultats i dèficits de la seva ciutat, que la seva actitud no pot ser esperar, només, que algú les resolgui.
El model de participació municipal deixa fora molta de l’energia social que avui és present a la ciutat. Els formats excessivament formals i jeràrquics, pensats sovint per escoltar i poc per cogestionar, han anat desvirtuant-se amb el pas del temps. Avui els plenaris de districte, els consells de barri o les audiències públiques han perdut la força d’altres temps. Cal regular nous dispositius que permetin als ciutadans una implicació directa amb els afers urbans. Avui la participació no s’acaba a expressar opinió en algun consell o assemblea, hi ha cada vegada més una ciutadania implicada que vol passar a l’acció. En aquest sentit, és imprescindible definir un nou model de participació i implicació ciutadanes que proposi articular el sistema per permetre les iniciatives legislatives populars a escala local, les consultes ciutadanes per aquelles iniciatives de fort impacte urbà i aposti per la gestió cívica d’espais i equipaments que permetin integrar la vitalitat social urbana.
El fil invisible de la confiança entre ciutadans i govern només es pot refer, a Barcelona, posant-nos a treballar plegats. Des d’aquesta perspectiva recupero el compromís del Moviment Barcelona per la radicalitat democràtica que esdevé un dels tres pilars del meu Contracte amb Barcelona.
Transparència i bon govern
- A partir del principi de transparència activa, es posarà a l’abast del ciutadà tota la informació derivada de les actuacions municipals, tant les que executi el mateix Ajuntament com aquelles realitzades a través de la contractació amb empreses privades. S’inclourà sota aquest principi de transparència activa la informació relativa a les subvencions i a tots els procediments de contractació incloent les ofertes guanyadores i perdedores de tots els concursos públics. Es vetllarà per uns instruments informatius clars i de fàcil accés.
- Prèviament a l’aprovació de projectes de transformació de la ciutat, públics o privats, serà preceptiu un informe tècnic sobre el seu impacte en la qualitat urbana, així com un procés participatiu específic que incorpori la veu dels ciutadans.
- S’establirà un mecanisme independent del govern municipal per tal d’avaluar, anualment, la qualitat de les polítiques urbanes a la ciutat.
- Es prioritzarà una gestió pública professional que reforci la separació entre l’esfera política i la directiva, minimitzant el nomenament de càrrecs de confiança en cada cicle electoral i es procedirà a la redacció d’un codi de conducta del treballador públic que reguli la percepció d’obsequis, viatges, dinars, ús de vehicles oficials, etc.
Control de l’activitat política
- Tots els càrrecs electes faran una declaració de béns i retribucions pública, al prendre possessió i en finalitzar el seu mandat.
- S’impulsarà un sistema retributiu a regidors i càrrecs electes, proporcional a les responsabilitats i d’acord amb el marc legal que ho regula, suprimint dietes i altres retribucions extraordinàries.
- La imputació judicial per delictes relacionats amb l’exercici del càrrec públic implicarà el cessament temporal de les funcions i responsabilitats associades. Els càrrecs electes imputats podran mantenir la seva condició de regidors fins a la decisió del jutge sobre la seva inculpació o la seva innocència.
Millora de la qualitat democràtica
- S’impulsaran els canvis legislatius per tal que els regidors de districte siguin escollits per elecció directa.
- Es consolidarà el procés de primàries obertes com a mecanisme per escollir el candidat/a a l’alcaldia de la ciutat. Així mateix, s’articularan els mecanismes participatius pertinents per aprovar els eixos principals del programa.
- La racionalització de l’administració local a Barcelona i la millora de la qualitat democràtica passa per enfortir el govern metropolità i, en un futur, establir-lo per elecció directa.
Barcelona, capital d’Estat
Catalunya es troba en una cruïlla molt important en relació a Espanya. Les relacions entre ambdues nacions, en termes econòmics i culturals, són indiscutibles i cal preservar-les, però el desig del ple reconeixement nacional de Catalunya i la capacitat de governar el seu futur dins el marc europeu són cada vegada més majoritàries. Barcelona està al bell mig d’un conflicte en el que hi té molt a dir. Disposar d’una gran capital amb capacitat de projecció internacional ha permès a Catalunya preservar els seus trets diferencials i la seva condició de nació. Barcelona ha estat el principal pont cultural entre la cultura catalana i castellana, fruit dels innombrables intercanvis que es produeixen en una ciutat com la nostra, feta de gent amb orígens molt diversos. El cosmopolitisme de la nostra ciutat ve d’aquesta condició de terra de pas, d’acomodar una diversitat cada vegada més àmplia de ciutadans, que ha afavorit una cultura oberta i plural, hibrida i mestissa, sense deixar de ser (encara que els guardians de les essències ho posin en dubte) capital de Catalunya i de la cultura catalana.
Per contra, Barcelona no ha tingut mai un Estat ni un govern que la protegís i afavorís el desplegament de tot el seu potencial: ni Espanya, entestada en una visió radial del l’Estat amb predomini exclusiu de Madrid, ni, paradoxalment, una determinada Catalunya, que ha vist amb por les dimensions, la diversitat i les fortaleses que adquiria la seva pròpia capital. Barcelona, en l’apassionant context actual, ha d’esdevenir una capital d’Estat que miri de fit a fit les grans capitals europees: avui encapçala la lliga de les segones ciutats del continent, demà ha de poder entrar per mèrits propis a la primera divisió de les ciutats internacionals. Un país petit com Catalunya també es juga el seu futur en la mesura que sigui capaç de permetre desplegar tot el seu potencial a la seva capital. En aquest sentit, apunto tres grans apostes irrenunciables.
Un projecte per a la ciutat gran, la regió metropolitana de Barcelona. Les ciutats contemporànies han superat el municipi esdevenint àrees urbanes de límits difosos i sovint amb greus mancances de govern. El projecte per a la Barcelona d’aquest segle només es pot dibuixar a escala metropolitana i exigeix uns instruments de govern forts, que puguin actuar i disposin de la mateixa legitimitat democràtica, la mateixa dels governs municipals. Per reforçar el nou govern de l’Àrea Metropolitana és necessari que el seu president/alcalde sigui triat per sufragi universal. Difícilment, sense la legitimitat directa de les urnes, pot endegar la integració urbana que requereix l’Àrea Metropolitana de Barcelona per afrontar els reptes contemporanis. L’urbanisme ha estat l’eina democràtica de fer ciutat: per equilibrar les funcions del territori, per articular planejaments que contenen i endrecen el creixement, per establir els eixos que articulen la mobilitat i, sobretot, per limitar els excessos del mercat sobre el sòl i l’espai públic urbà. Aquestes funcions, avui s’han de fer, sobretot, des de la dimensió metropolitana. Quatre exemples, quatre propostes: cal establir les noves àrees de centralitat urbana que articulin la ciutat sencera –el Pla Besòs, amb la Sagrera i l’antiga tèrmica, és possiblement el més significatiu–; cal una estratègia pel reciclatge del conjunt de polígons industrials escampats en el territori; cal un Pla de Turisme metropolità que permeti una gestió activa i la distribució d’aquesta activitat per tot el territori de la ciutat; un Pla de Comerç que pretegeixi el comerç singular amb valor històric i impedeixi que les grans superfícies comercials fagocitin el comerç de proximitat.
L’aposta per la capitalitat cultural de Barcelona. Si en alguna cosa Barcelona pot excel·lir i projectar-se és en la dimensió cultural. Aquesta ha de ser, però, una aposta que contempli la cultura com a motor de transformació social i de conformació d’un pensament crític. Quan s’apel·la a la capacitat creativa de la cultura té sentit si s’identifica com la dimensió que ens ha de permetre entendre i inventar maneres de llegir la realitat i transformar-la. En aquesta lògica, que defuig la banalitat i l’entreteniment vacu, han de jugar un paper clau els grans equipaments de la ciutat –molts d’ells amb la funció de proposar-nos noves maneres de visitar i llegir la nostra tradició artística i el nostre passat històric–, però també les múltiples iniciatives que habiten al sotabosc cultural de la ciutat, on es troben avui els vertaders pols creatius i d’innovació barcelonins. Entendre la ciutat com a laboratori més que com a museu i apostar per una participació activa del conjunt de la ciutadania és el que pot permetre recuperar la vitalitat cultural característica de Barcelona. El món espera que Barcelona esdevingui punta de llança del que ha d’arribar de nou: en el teatre, en les arts visuals, en la música o en l’audiovisual. La dimensió social de la cultura fa que aquest objectiu no només estigui en mans dels creadors i del sector de la cultura: avui ha de ser una onada que sacsegi la societat sencera.
Una aposta metropolitana pel transport públic. En les darreres dècades s’han fet passes molt importants per millorar les connexions de l’àrea de Barcelona. El nou aeroport, la transformació del port, l’arribada de l’alta velocitat i la connexió amb Europa, han permès fer un gran salt en la connectivitat de la ciutat. Aquesta realitat malauradament té un anvers: les mancances estructurals del transport públic en clau metropolitana, que obliguen a un ús excessiu del transport privat. Completar la Línia 9 del metro i una xarxa de rodalies a l’alçada de les necessitats són, sens dubte, les prioritats fonamentals de la mobilitat barcelonina. S’ha de millorar la xarxa d’autobusos amb l’aposta octogonal i fer un salt qualitatiu en adaptar la ciutat a l’ús de la bicicleta, però la realitat és que sense una malla integrada de transport públic que abasti tota la regió metropolitana serà molt difícil limitar sensiblement l’ús del cotxe privat a la ciutat i impedir, per exemple, els episodis de contaminació atmosfèrica que es repeteixen periòdicament. El servei de transport públic és un dels pilars del dret a la ciutat. I aquest servei s’ha de poder prestar garantint que cap col·lectiu en queda exclòs. Per això cal un finançament suficient que garanteixi la qualitat del servei i reverteixi en unes tarifes assequibles al conjunt de la ciutadania. El deute acumulat i el dèficit anual de Transports Metropolitans de Barcelona no poden recaure, com ara està passant, en les butxaques dels usuaris: impedim el compliment al dret al transport públic i, alhora, fem un flac favor a la salut ambiental de la ciutat.
El combat a la desigualtat. La necessitat d’un nou contracte social a Barcelona
La renda mitjana anual d’un barceloní de classe alta (el 10% de la població més ben situada, en termes econòmics) és, avui, 16 vegades superior a un que pertanyi al 10% de la població més pobre. L’any 2006 –tot just fa set anys!– la distància només era de vuit vegades. Una proporció similar a la de les rendes dels barris més pobres i més rics de Barcelona. Les dades de l’Enquesta Metropolitana de Condicions de Vida corresponent al 2011 són esfereïdores, com ho són les cares més visibles de la pobresa a la ciutat: desnonaments, pobresa energètica, malnutrició infantil, atur juvenil i de llarga duració… La fractura social està servida i cal una acció combinada de polítiques diferents -a curt, a mig i a llarg termini- per fer-hi front.
El creixement de la desigualtat és un dels reptes més importants que cal afrontar a les ciutats contemporànies, fonamentalment per motius de justícia social. Una societat en què augmenta la distància entre rics i pobres i que afebleix les classes mitjanes és una societat que acaba abandonant a la seva sort a una bona part dels seus ciutadans. Avui, a Barcelona, un 28% de la població, prop de 400.000 ciutadans, viu en risc de pobresa. Cal apuntar dues conseqüències molt perilloses pel futur d’una societat que tendeix a engrandir la desigualtat.
En primer lloc, es carrega el capital social, el conjunt d’intangibles que són l’argamassa que permeten la cohesió i la convivència d’una comunitat. La confiança en les relacions ciutadanes, la cooperació i l’associacionisme, o la consciència cívica i els valors, són els elements que articulen el capital social d’una ciutat. Si creix la desigualtat, si els joves creixen convençuts que tindran menys oportunitats que els seus pares, si tots notem en el nostre entorn familiar i d’amistats el risc de la vulnerabilitat social, la ciutat se’ns fa hostil i desapareix la idea de comunitat. Per una ciutat, tan important és generar riquesa material com capital social.
En segon lloc, una desigualtat disparada frena el creixement econòmic. Quan a amplíssimes capes de la població els minva la seva renda i perden expectatives de futur, cau en picat el consum i obliga a dependre en exclusiva de les exportacions i el turisme. La frase clàssica de la socialdemocràcia i la base de l’Estat del Benestar, créixer per redistribuir, avui hauria d’invertir els termes: reduir la desigualtat com a base pel creixement.
Aquest context social genera, en termes urbans, la ciutat dual: uns segueixen gaudint dels avantatges de viure en un entorn urbà, mentre els altres malviuen a la ciutat i aquesta es converteix en un entorn cada vegada més hostil. Aquestes dues barcelones tenen una geografia específica en què uns barris esdevenen els aparadors de l’èxit urbà i altres malviuen en condicions cada vegada més precàries. Les retallades de l’Estat del Benestar contribueixen i augmenten les distàncies entre barris a Barcelona. L’àmbit educatiu és revelador. Avui en els barris amb rendes més altes, les aportacions econòmiques de les famílies (fins i tot a les escoles públiques) garanteix el manteniment de la qualitat i eviten les retallades; en els barris empobrits la qualitat educativa s’endú l’impacte de les disminucions de pressupostos, i pares i alumnes carreguen la crisi dues vegades: en la baixada de renda i en la caiguda de la qualitat dels serveis públics. Per aquest motiu són tan injustos els augments de les tarifes del transport públic: carreguen sobre les espatlles dels mateixos.
Barcelona pot fer front a la desigualtat, però són indispensables tres elements: una aposta per l’educació amb la mateixa ambició que en els anys de la República, unes polítiques socials adaptades a un creixement exponencial de la població vulnerable (quasi un terç de la població en risc de pobresa, mentre els serveis socials van atendre l’any 2012 68.635 ciutadans), i un model de creixement que sigui generador de més equitat que un basat en els serveis. 5 propostes:
1. L’educació és la clau de volta d’una ciutat que aposta per la igualtat d’oportunitats. L’Ajuntament de Barcelona ha d’impulsar un procés de renovació pedagògica d’alta volada. Avui cal repensar en clau local l’ecosistema educatiu de la ciutat per tal d’aconseguir la mateixa qualitat educativa en totes les escoles públiques i concertades de Barcelona sense quotes per a les famílies (sisena hora inclosa); acostar la gestió del sistema educatiu als districtes per vincular l’escola amb totes les dinàmiques del seu entorn; emfatitzar el prestigi del mestre i de l’escola en la societat, i afavorir la innovació educativa a cada escola facilitant recursos i apostant per l’autonomia de centre. Un dels àmbits que pot contribuir a la innovació, i és un factor significatiu en l’èxit escolar, són els ensenyaments artístics. Barcelona ha d’apostar per incorporar de manera estesa els llenguatges de les arts en l’ecosistema educatiu.
2. Un pla de Barris per Barcelona que faciliti el canvi i la innovació en les polítiques socials. El barri en el context d’una ciutat metropolitana i de límits difosos pren una renovada importància. Esdevé l’espai d’intersecció entre l’àmbit domèstic i privat i la gran ciutat anònima; en la ciutat global, el barri ocupa, encara, la dimensió local. Per això, en la gestió urbana de les grans metròpolis contemporànies, el barri prendrà molta importància. La intervenció social, tan pel que fa a la prevenció, l’acció comunitària o l’atenció social individualitzada, exigeix una xarxa coordinada de serveis i entitats a escala de cada barri. Escola, centre cívic, centres de formació ocupacional, biblioteca, escola d’adults, serveis socials, casal de joves, banc d’aliments, ateneus, associacions de lleure, configuren l’ecosistema que ha de permetre potenciar tot el capital social de cada barri i adaptar les polítiques a cada context. És indispensable, per exemple, un Pla d’Habitatge que posi a disposició de les necessitats socials el parc de pisos buits de la ciutat, però la seva gestió concreta exigeix la geografia de proximitat.
Cal una segona descentralització en què, d’una banda, els districtes prenguin més pes polític amb l’elecció directa del seu regidor i els consellers de districte, i de l’altra, que articulin la seva intervenció en educació, atenció social, foment de l’ocupació, cultura i centres cívics a partir dels barris que la configuren.
3. Amb una estratègia econòmica que aposti per la indústria fent més competitiu el teixit productiu de la ciutat. L’aposta per l’entrada de l’Ajuntament en la inversió en recerca, desenvolupament i innovació ha de facilitar la progressiva transformació dels antics polígons industrials en àrees urbanes capaces de jugar un paper econòmic en les noves formes de manufactura. L’aposta per Barcelona com a campus universitari d’excel·lència i l’aliança amb el món empresarial de la ciutat és una de les claus de volta de la reindustrialització barcelonina. Compensar la tendència d’una economia massa orientada als serveis i al turisme haurà de ser prioritari els anys vinents per tal de recuperar els índex d’equitat social d’altre temps. Amb la transformació del port i l’aeroport, avui l’aposta pel Corredor Mediterrani és el principal repte, en termes d’infraestructura, a favor de la indústria.
4. Convertint Barcelona en un referent de l’economia social i col·laborativa. Des dels espais de coworking fins a l’activitat del tercer sector, passant per l’economia verda. El creixement d’iniciatives empresarials sota formes cooperatives o de fundacions, obre la possibilitat de convertir la ciutat en un referent dels projectes empresarials que busquen generar riquesa econòmica i impacte social simultàniament. Cal acollir i generar un context positiu per emprenedors, afavorint la creació de vivers, microcrèdits i recursos formatius i de gestió.
5. Amb una aposta per municipalitzar l’energia. La transició cap a una economia verda exigeix augmentar l’eficiència energètica i l’aposta per les renovables. El Govern municipal pot entrar en la producció i distribució d’energia convertint-se en un agent clau d’una transició indispensable per millorar la sostenibilitat ambiental. Els exemples de les ciutats alemanyes són tota una referència. Aquesta aposta implica potenciar tot un sector econòmic nou en què Barcelona hauria de ser capdavantera. Ho va ser en el tractament de residus, ara toca l’assignatura de la transició energètica.