Arxiu d'etiquetes: capacitat inversora

El cercle vergonyós de Trias

Publicat el per

La notícia més rellevant que ens ha deixat el Plenari celebrat aquest divendres ha estat la privatització de la gestió dels aparcaments del centre de Barcelona. Una operació en què es fa molt difícil trobar-hi l’interès general, algun motiu que permeti millorar la vida dels barcelonins. El Govern municipal ha esgrimit, amb sospitosa vehemència, un objectiu, aparentment convincent: aconseguir 100M€ amb què poder construir 1.000 pisos de protecció oficial a la ciutat. En una ciutat que té una mitjana de 20 desnonaments diaris, l’objectiu, certament, és prou rellevant per aturar-s’hi. Si perdre el control i la gestió directa de 15 pàrquings públics i la d’altres 11 que avui estan en mans privades però als que els hi venç la concessió els anys vinents ha de significar una alternativa a la manca d’habitatges, en una situació d’emergència com l’actual potser Trias l’estigui encertant.

La sorpresa, però, s’amaga en el tancament econòmic municipal corresponent al 2013. Un tancament que l’alcalde ja ha signat però que no vol, encara, explicar. Segons els càlculs del Grup Municipal Socialista (GMS) el resultat és positiu i hauria estat de més de 120M€. Ens equivocàvem, després de demanar-ho amb insistència, a l’exigir que donessin la xifra exacta en el Plenari de divendres, el mateix on s’aprovava la privatització dels aparcaments. Finalment el Govern l’ha acabat confirmat a un mitjà de comunicació: el resultat és de 140M€! Sí, no és cap error: mentre Barcelona pateix una fractura social que amenaça la cohesió a molts barris de la ciutat, el seu Ajuntament, durant el 2013, va ingressar 140M€ més dels que va gastar.

Aquesta xifra inaudita (la de 2012 ja era excessiva i només pujava a 60M€) coincideix amb l’informe anual signat per la Síndica de Greuges, qui continua advertint –millor, alertant- de la incapacitat municipal per atendre el creixement de les necessitats socials dels barcelonins. Gastar més del que s’ingressa és propi de mals gestors, però gastar menys, i en aquestes proporcions, és mostrar una absoluta insensibilitat cap al patiment de molts ciutadans. El Govern conservador, mentre anava fent caixa va rebutjar el nostre Pla de Barris, retalla la despesa dedicada als necessaris plans d’ocupació, incrementa les tarifes del transport públic, retalla serveis a les escoles bressol i en el conjunt del sistema educatiu i concentra les inversions a les àrees de la ciutat que menys pateixen la crisi. Certament, polítiques i decisions pròpies d’un veritable alcalde de les persones!

En qualsevol cas, i denunciada la gasiveria del Govern, aquests 140M€ avui estan ben planxats a la caixa municipal, ja que no s’han gastat quan tocava i en allò que tocava. Es poden dedicar a l’habitatge i a totes aquelles àrees socials que ho requereixen. Cal afegir, tanmateix, que no són producte de cap ingrés extraordinari o d’un exercici excepcional, sinó simplement d’una mala previsió del Govern que, amb certesa, es tornarà a repetir l’any 2014. Quan discutíem el pressupost del 2013 recordo que el principal desacord era que els socialistes proposàvem incrementar la despesa en 130M€, atenent una previsió d’ingressos superior a la que feia el Govern. Cada vegada més propera al PP, Sònia Recasens –que mai no acceptarà que es va trobar l’Ajuntament més sanejat de l’Estat- ens va dir llavors que estàvem instal·lats en la cultura del dèficit. El temps ens ha donat la raó.

Recasens ha escrit que l’operació dels pàrquings “representa el tancament d’un cercle virtuós”. Té tota la raó la tinent d’alcalde d’economia, aquest és un procés que es repeteix circularment: retallades i increment de taxes en pro de l’equilibri pressupostari. Això obliga, entre altres coses, a privatitzar serveis públics amb l’excusa de pal·liar necessitats socials. I en silenci van drenant recursos cap a la Generalitat i empetitint la potència municipal. Fa quasi tres anys que el cercle es repeteix. La llàstima és que en comptes de virtuós comença a ser vergonyós.

“Estem davant de la pitjor proposta pressupostària que ha fet mai

Publicat el per
  • El regidor socialista anuncia el vot negatiu del GMS al Pressupost General de l’Ajuntament a la Comissió d’Economia d’aquesta tarda
  • “Es tracta d’una proposta fictícia, privatitzadora i covarda”, ha assegurat Martí

El Grup Municipal Socialista (GMS) votarà aquesta tarda, en el marc de la Comissió d’Economia, en contra de la proposta de Pressupost General de l’Ajuntament. Així ho ha anunciat el seu president, Jordi Martí. “Estem davant de la pitjor proposta pressupostària que ha fet mai l’Ajuntament de Barcelona”, ha assegurat. El responsable no és un altre que l’alcalde Xavier Trias. “Comanda un Govern que ha perdut la confiança de la majoria del consistori. Amb 14 regidors pretén governar la ciutat contra la majoria. Ha decidit quedar-se els dos últims anys de mandat sol, aïllat. Des d’ara, Trias és un alcalde en funcions”.

Sobre l’estratègia per aconseguir aprovar el pressupost, Martí ha estat rotund: “Optar per la moció de confiança, que Barcelona s’hagi de veure abocada a la moció de confiança, és un fracàs polític estrepitós. Un fracàs que, en un altre realitat institucional, abocaria a unes eleccions anticipades. L’Ajuntament, cal recordar-li a Trias, és la segona institució del país”. Pel president del GMS, aquest és un pressupost “fictici, privatitzador i covard”. “Hi ha 130M€ que, ja els hi dic avui, no hi seran: els 101M€ provinents de la privatització dels aparcaments, una decisió sense acord polític, i prop de 28M€ procedents del 15% de la privatització de Serveis Funeraris, que tampoc no hi seran”. Una obsessió privatitzadora que respon, segons Martí, “a la necessitat de pagar els deutes de la Generalitat”.

Sobre les inversions, el regidor socialista ha denunciat que “començar-les amb la reforma del Passeig de Gràcia, l’única artèria que continua creixent, és tot un senyal. Convertir aquesta reforma en l’estendard de les inversions municipals és un cop de puny al fetge”.

 

 

 

Un país i la seva capital, prorrogats

Publicat el per

En el món de l’esport, la pròrroga suscita la màxima tensió. Són aquells pocs minuts afegits on els adversaris es juguen el desenllaç del partit, i les emocions i la tensió s’accentuen al límit. És un període acotat, intens i vibrant, que acabarà amb la victòria d’un dels contrincants o, en el cas del futbol, amb la tanda de penals, l’últim recurs per tal que el matx no esdevingui etern. Una pròrroga es faria insuportable sense el temps i el desenllaç regulats. Cada vegada tinc més la sensació que la pròrroga pressupostària del govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona –encara que d’aquesta, com de moltes de les coses que afecten a la vida municipal, no se’n parla gairebé gens– són una metàfora precisa dels temps en els que estem vivint. Temps d’espera en els que per a molts la consulta equival a la tanda de penals amb esperada victòria local; tota la pressió al camp, de fet, està posada en aquesta única direcció. Ho he dit en moltíssimes ocasions: cal celebrar la consulta i poder decidir democràticament el futur del nostre país i la seva relació amb Espanya. I amb la mateixa claredat asseguro que un país o una ciutat no poden viure en situació de pròrroga permanent. Els costos són massa alts. La manca de pressupostos enguany i les incerteses pel proper exercici, malauradament, no auguren res de positiu.

En el cas de la Generalitat l’excusa per la pròrroga ha estat el límit de dèficit imposat pel Govern central. Rocío Martínez-Sampere va explicar en un article prou aclaridor que malgrat estar en contra de la proposta del Govern espanyol en relació a la distribució del dèficit autoritzat per Europa entre Estat i Comunitats Autònomes, la pitjor solució per Catalunya era prorrogar els comptes. Malgrat un marge minso i injust, hi ha possibilitats per actuar. Però a Mas, que havia estat el gran abanderat del dèficit 0 i el primer de la classe en matèria de retallades pactades sempre amb el PP, avui li convé situar-se en temps de pròrroga. D’aquesta manera totes les culpes són externes i la pressió al camp augmenta.

En el cas de Barcelona la situació és aparentment similar. Després d’aprovar el pressupost del 2012 amb el PP, Trias ha decidit prorrogar els de l’exercici del 2013 i les incerteses al voltant del 2014 no deixen de créixer. A diferència de la Generalitat a la nostra ciutat no hi ha límit de dèficit que valgui: els  números municipals estan sanejats. Per entendre’ns, l’Ajuntament de Barcelona ingressa més del que gasta encara que en el context actual pugui semblar mentida. Si l’alcalde no aprova el pressupost és per l’incapacitat que ha mostrat alhora d’aconseguir els suports necessaris en el Plenari municipal. En el nostre cas ha estat impossible donar-li suport pels incompliments manifestos del Govern en relació al Pla d’Actuació Municipal, pactat amb els socialistes. Per tirar endavant les línies específiques en relació a la educació, als barris, a les polítiques actives d’ocupació, a la recerca i desenvolupament, al combat contra la pobresa, calia fer un pressupost que fixés aquestes prioritats. De fet, calia justament el contrari de retallar: era necessari ampliar el pressupost en un 5% anual per tal de generar un fons de 400 milions d’euros per tres anys destinats a la recuperació econòmica i la lluita contra la desigualtat. Estava pactat en el PAM, però els números no van respectar el text.

La feina feta durant anys, especialment la contenció en la despesa en temps de bonança econòmica, servia a l’Ajuntament per fer un esforç complementari ara que la ciutat ho necessita. Trias, en el paper d’administrador, continua estalviant en temps de crisi! Si algun dia decidís fer d’alcalde s’adonaria de l’error. Curiosament, el PP que va aprovar el pressupost de 2012, i davant d’una proposta de cara al 2013 pràcticament idèntica, va girar-li l’esquena. Temps de pròrroga, poques decisions polítiques perquè convé mantenir la tensió nacional pels dos extrems i, encara que Trias segueixi al peu de la lletra la doctrina Montoro, és impossible que populars i convergents avui pactin el pressupost de la ciutat.

La pròrroga no és neutre. El país i la seva capital van perdent progressivament oportunitats –el darrer informe de The Economist assenyala la caiguda de Barcelona en el rànquing de competitivitat de les ciutats- i continua creixent la desigualtat social en els barris de Barcelona de manera preocupant. La capacitat de l’Estat de compensar les desigualtats de renda es va afeblint. La darrera enquesta metropolitana assenyalava que la distribució de les prestacions econòmiques públiques afavoreix la desigualtat en comptes de contrarestar-la. I la imposició del copagament en la sanitat o l’educació (de manera oberta o camuflada), va generant qualitats diferents de les prestacions públiques segons la butxaca de l’usuari. En el cas de l’educació no s’està fent altra cosa que projectar la desigualtat d’avui cap al futur. La pèrdua d’oportunitats no crec que sigui per les incerteses que genera la consulta o el procés sobiranista, però si per la incapacitat de Mas i Trias de combinar les legítimes aspiracions nacionals amb el govern del país i de la ciutat. Per molt que s’insisteix que la consulta arribarà el 2014, tothom sap que aquest és un procés amb tantes incerteses que fora millor seguir pedalant mentre s’aclareix la manera d’arribar-hi.

Entretant, la pròrroga fa pujar la temperatura a la graderia però quan acabi, i algun dia acabarà, ens adonarem de l’error d’haver posat tots els ous al mateix cistell.

La chistera. ABC, 11 de juny de 2013

Publicat el per

Lejos de auscultar el latido ciudadano, la política sigue insistiendo en saltarse valores como la honestidad y la valentía. Y claro, sigue tropezando con la misma piedra. El pasado viernes, Barcelona se fue de fin de semana más triste de lo que la empezó tras contemplar, atónita, cómo su alcalde decidía vender patrimonio municipal, y lo que es peor: cómo camuflaba este anuncio tras la tan necesaria vivienda social. El gobierno conservador de CiU ha puesto Barcelona en venta. No es una opinión, es una constatación. De muchas de las operaciones les he escrito en estas mismas páginas. Desgraciadamente, hoy toca hacerlo de la última: la importante red de aparcamientos públicos que existe en nuestra ciudad.

Esta operación –pisos sociales a cambio de aparcamientos públicos- es un fraude a la ciudadanía, llega tarde y sí lo hace a medio mandato es sólo porque Trias ha visto que la inercia del pasado de la que ha vivido empieza a desaparecer. Dos años después de ganar las elecciones sigue careciendo de un proyecto para Barcelona, sigue dando señales de nulo liderazgo y la parálisis de su gobierno sigue siendo desconcertante. Las diferentes encuestas y barómetros que van publicándose confirman que sus expectativas electorales no son las propias de quien capitanea una administración solvente como lo es nuestro Ayuntamiento.

Es en este contexto donde hemos de situar a un alcalde que empieza a necesitar sacar conejos blancos de su chistera; conejos con los que poder despistar a una ciudadanía cada vez más quejosa. Impulsar un nuevo parque público de vivienda de alquiler social es, ciertamente, indispensable. Los socialistas llevamos dos años reclamándolo con insistencia ya que, cabe señalar, los 10.000 pisos de protección oficial que existen hoy en Barcelona son del todo insuficientes. Lo denunciable es, más allá del  momento político, la fórmula que Trias ha ideado para financiarlo: crear una sociedad mixta en la que el Ayuntamiento será minoritario y que estará integrada por, entre otros, los 15 aparcamientos de B:SM que ocupan el perímetro central de la ciudad: los más rentables. Una arquitectura, piensa el alcalde, con la que sacar no uno, ¡sino dos!, conejos de la chistera.

Las finanzas municipales permiten, de sobras, financiar los 100M€ que, calcula el consistorio, costará esta operación. Entonces, ¿por qué deshacerse de un elemento básico para las políticas de movilidad? Muy fácil: como la Generalitat sigue sin pagar al Ayuntamiento la millonaria deuda contraída, como el alcalde es incapaz de reclamar al Govern para que éste pague lo que nos adeuda, Trias empieza a venderse el patrimonio de todos los barceloneses.

La valentía política consiste, entre otras cosas, en hablarle claro a la ciudadanía. Tomar decisiones, avalado por la legitimidad de las urnas, explicarlas y defenderlas. Lamentablemente, Trias ha carecido de ella al querer camuflar bajo la necesidad de muchos una operación que beneficiará a unos pocos.

Trias regala a Mas els diners dels barcelonins

Publicat el per

La crisi econòmica és indiscutible i les dificultats econòmiques de la Generalitat són una evidència. Només cal fer una mirada ràpida als pressupostos corresponents al 2012 del Govern i de l’Ajuntament de Barcelona per adonar-se’n; per cert, cal tenir en compte que ni Ajuntament ni Generalitat han aprovat, encara, el pressupost corresponent al 2013.

Anem als números. La Generalitat pressuposta uns ingressos corrents de 24.333 M€ i una despesa corrent de 27.219 M€, és a dir gasta 2.886 M€ més del que ingressa. Qualsevol pot adonar-se de la magnitud de la tragèdia. L’Ajuntament de Barcelona, en canvi, pressupostava uns ingressos corrents de 2.268 M€ i una despesa corrent de 1.922 M€. El resultat és un estalvi brut -la diferència entre ingressos i despeses corrents- de quasi 346 M€ en un any! Els motius de la mala situació econòmica de la Generalitat són múltiples i no són la raó d’aquest article; en canvi, la bona salut econòmica de l’Ajuntament en té una senzilla d’explicar: als anys noranta es va decidir que de cada 4 € ingressats 1 s’havia de dedicar a inversió; és a dir: el propi Ajuntament s’obligava a que les despeses corrents no superessin el 75% dels ingressos i, per tant, a un estalvi brut del 25% del seu pressupost. El motiu era que la ciutat havia de transformar-se de manera profunda i això exigia disposar de recursos per invertir i capacitat per endeutar-se. Així s’ha pagat la transformació espectacular de Barcelona: l’espai públic i els equipaments, els Jocs del 92, el front marí i la nova Diagonal fins a l’espai del Fòrum. En els períodes de crisi, fins i tot en aquest d’una durada com cap altra, aquest estalvi brut ha sigut el coixí que ha permès disminuir lleugerament la inversió però mantenir inalterable la prestació dels serveis públics municipals. Avui l’estalvi brut ronda el 15%, suficient per invertir durant aquest mandat, fins a 1.900 milions sense tocar ni un euro de la despesa corrent municipal. La diferència amb la Generalitat i amb la resta de grans institucions espanyoles, en termes de salut econòmica, és enorme.

Sobre Barcelona ha arribat un núvol negre que pot liquidar la salut econòmica de l’Ajuntament si no s’atura el drenatge continu de recursos municipals cap a la Generalitat. Si tornem a fer una mirada a les dades d’abans veurem que el dèficit anual de la Generalitat és més alt que tot el pressupost de l’Ajuntament. Dit d’una altra manera: la despesa del Govern és 14 vegades més alta que la municipal. El peix gran pot ajudar al petit, però el petit és incapaç, encara que vulgui, de resoldre els problemes del gran. No es tracta, per tant, de si toca o no toca ajudar al govern del país, sinó d’impedir que la mala situació catalana arrossegui a la segona institució de Catalunya que encara manté una notable salut econòmica i capacitat inversora. El perill s’articula de dues maneres, una pitjor que l’altra:

  1. Creix el deute reconegut de la Generalitat. El propi Ajuntament el xifrava en 236 M€: un 12% de la despesa municipal! Aquest deute s’ha doblat el darrer any i segueix incrementant-se dia a dia. L’Ajuntament, a més, ha fet una cosa molt perillosa: en el tancament econòmic del 2012 ha aprovisionat 136 M€, una manera d’assenyalar que comença a donar-los per perduts. El primer pas per tal que Trias perdoni una part del deute a Mas.
  2. Encara més greu, creix el deute no reconegut. Ja fa temps que el govern Trias busca maneres de pagar despeses corresponents a la Generalitat, sense incrementar el deute reconegut. Això vol dir que aquests recursos mai més no tornaran a l’Ajuntament. Una manera és incrementar la participació en consorcis o institucions compartides, de manera que l’Ajuntament va assumint més despesa sense disposar de nous ingressos. Això passa a cultura, educació, serveis socials… És imperceptible a curt termini, però és una bomba de rellotgeria pels anys a venir. L’altra forma és pagar coses que no toquen, buscant arguments forçats i sense sentit. L’aportació de 4 M€ al circuit de Montmeló és la més sagnant i inexplicable. Fins i tot és contradictòria amb les pròpies bases d’ajuts municipals, que estableixen que les activitats subvencionables s’han de realitzar dins el terme municipal.

La setmana passada vam contemplar i denunciar, astorats, com d’aquest núvol negre queia una tempesta: la Generalitat pretén justificar el retorn de 25 M€ a l’Ajuntament, corresponents a l’anomenat conveni d’Spanair amb obres pressupostades i executades en anys anteriors a la signatura del mateix conveni. Trias no pot acceptar-ho i si ho fa substitueix definitivament el paper d’alcalde pel de delegat del Govern a Barcelona. D’ençà que Trias va arribar a l’alcaldia, l’Ajuntament s’ha convertit en el banc bo de la Generalitat. El flux de recursos ha estat constant i el deute no ha parat de pujar. Ara, alertats per l’increment de les xifres, han començat a inventar sistemes per perdonar parts del deute, o per emmascarar les xifres i que l’increment no sigui tan escandalós. El banc bo esdevé boníssim, el primer a Europa que perdona deute. L’únic problema és que fer-ho, i fer-ho d’amagat encara més, és un frau als barcelonins; un frau comès pel seu propi alcalde. Que ningú no en tingui cap dubte: faré tot el que estigui a les meves mans per tal de salvaguardar els interessos de la ciutat i de tots els barcelonins. Aquesta hauria de ser, sempre, la missió de l’alcalde.

L’alcalde absent s’absté

Publicat el per

No ha obert la boca. Ha tingut la oportunitat de intervenir al llarg de tot el debat, de mostrar la seva teòrica preocupació, de donar escalf i suport a les mesures que hem inclòs en el pla de xoc per acabar amb l’atur juvenil, però l’ha desaprofitada. L’alcalde de les persones, l’alcalde de la mà estesa, avui ha tornat a posar en evidència la seva inhibició sobre tot allò que afecta a Barcelona. Sincerament, no puc entendre la inhibició de Trias en aquest debat tenint en compte que l’atur és el principal problema d’aquesta ciutat i que l’atur juvenil és ja del 50%.

Aquest matí hem celebrat a l’Ajuntament, a petició del Grup Municipal Socialista (GMS), un Ple extraordinari per intentar donar respostes a la dramàtica situació que viuen molts dels joves de Barcelona. ¿O no és dramàtic que el 50% dels joves d’entre 16 i 29 anys, prop de 18.000, no trobin feina? Per l’alcalde, no. Avui es tractava de debatre aquesta realitat i presentar un pla de xoc dirigit a explotar totes les possibilitats que l’Ajuntament té, com administració pública, per tal d’ajudar a reduir l’atur juvenil. Fa uns anys, el principal problema que patien els nostres joves era el de l’habitatge. Molts marxaven perquè aquí no en podien tenir. El principal problema d’avui és la ocupació, l’element central per l’emancipació. Barcelona, més que mai, ha de ser la ciutat dels joves. Qualsevol ciutat que expulsa als seus joves deixa de ser ciutat, mata el seu futur.

CiU s’ha abstingut. Ni si ni no, com sempre. La diferència és que avui no es votava una modificació de PGM ni una expropiació… Avui es votava ajudar als joves. És per això que l’hi dic a l’alcalde que deixi ja de fer el ploramiques, que deixi de fer-se la víctima amb el pressupost. No ens demani complicitat i suport si després és incapaç de complir els pactes, si no té capacitat per fer cap projecte ni presentar alternatives. Trias ha tornat a perdre una oportunitat per fer-nos recuperar la confiança. Dilluns demanava als grups polítics amb representació a l’Ajuntament fer un gran pacte perquè Barcelona no deixi de funcionar. Avui, els socialistes l’hi hem servit en safata de plata i ell, ningunejant-lo, l’ha rebutjat. És cert, el Ple ha aprovat el pla de xoc per combatre l’atur juvenil. Ho ha fet amb els vots favorables d’ICV-EUiA i UpB i l’abstenció de PP i CiU. Lamentablement, tot i que Trias va dir a principis de mandat que compliria tot allò que s’aprovés el Ple, ja sabem com acaben les votacions que guanyen però no agraden al Govern. I per cert, no és veritat que les mesures no puguin fer-se per falta de pressupost. És radicalment fals.

El GMS ha proposat al Ple destinar 50 M€ a polítiques de joventut els propers 3 anys, més enllà dels que ja es destinen actualment; uns diners que han d’estar destinats prioritàriament a la lluita contra l’atur juvenil. Entre les mesures incloses a la proposició destaca la creació de les Beques-Barcelona, obrint una bossa mínima de 1000; la creació d’un programa de crèdits per a la formació i emprenadoria que posi a disposició de cada jove que completi l’ESO o un PQPI un màxim de 1500 € i un màxim de 1.500 € més quan acabi el Batxillerat o la FP inicial; la incorporació a l’Ajuntament de 500 joves cada any per a fer pràctiques, i l’estimulació de la R+D+I juvenil. L’Ajuntament, que pot assumir perfectament aquesta xifra, beneficiaria amb aquestes mesures prop de 15.000 joves.
Un alcalde inhibit no pot evitar que a la ciutat es comencin a donar els primers indicis d’alarma als barris. Un alcalde que s’inhibeix, un alcalde de despatx, que no surt a l’arena a discutir les propostes, no pot evitar que la ciutat se’ns comenci a trencar per dins. La joventut és metàfora on s’intensifiquen els fenòmens que passen en totes les societats. Si l’atur és la metàfora de la crisi, l’atur juvenil és la plasmació d’aquesta metàfora. L’etapa dels 16 als 29 anys és la més prolífica, és l’edat dels somnis, dels somnis i de la màxima energia. Si deixem d’apostar per als nostres joves deixarem de ser ciutat.

Una Barcelona contra la crisi. El Periódico, 3/11/12

Publicat el per

Barcelona té recursos per fer front a la crisi. És hora de reformatejar la llista de les prioritats. No ens podem gastar una fortuna per amagar els cotxes a la plaça de les Glòries o per renovar les línies d’autobusos urbans mentre el fantasma de la desnutrició infantil torna a fer acte de presència.

Article El Periódico

Desterrar la por, recuperar l’alè. El Periódico, 11/05/2012

Publicat el per

Reflexió sobre  la por i la seva conseqüència més directa: la paràlisi. Cal recuperar l’alè i la confiança perquè Barcelona lideri la recuperació econòmica  perquè és de les poques administracions, per no dir l’única, que té solvència financera i capacitat d’inversió. Per aquesta raó i perquè Barcelona no perdi el rumb en ares de la teatralitat política, estic disposat a obrir un  diàleg sincer i franc amb l’Alcalde Trias.

Article a El Periódico de Catalunya