Entrevista d’Anton Rosa al Tot Barcelona
El terreny de joc de les eleccions és el model dels Comuns. Ningú parla d’un altre model, és aquest o l’aturem. Un model i un antimodel. Si Colau no és alcaldessa, totes aquestes polítiques estan en perill i hi haurà un retrocés indiscutible.
A Barcelona, com a altres grans capitals de l’Europa occidental, s’està configurant una escala local en diverses geografies fruit del seu creixement i desenvolupament com a metròpoli i regió metropolitana. La dimensió barri, més diluïda a escala municipal, pren nova rellevància com a espai de vida comunitària i en termes d’identificació. La Barcelona municipi continua sent l’escala fonamental dins de l’àmbit local. També està molt consolidada l’àrea metropolitana, que és el continu urbà o la ciutat del metro. I, finalment, hi ha la regió metropolitana, la ciutat dels cinc milions, la ciutat real on quotidianament bona part de la ciutadania es desplaça per treballar, estudiar o gaudir de l’oci i de la cultura, i l’àmbit on serà possible afrontar els reptes socials i ambientals que tenim plantejats.
Barcelona és una ciutat d’èxit. No és casualitat que iniciatives nascudes aquí, com els recents Primavera Sound o el Sónar, tinguin repercussió mundial i que grans esdeveniments internacionals vulguin vincular-se amb la ciutat. És molt bona notícia que tants projectes triïn Barcelona, però també ho és que la ciutat esculli, només, aquells que li interessen. La idoneïtat d’un gran congrés, fira, festival, competició esportiva o inversió recau en la seva coincidència amb el model de ciutat. Això ens permet, alhora, que qualsevol esdeveniment tingui la màxima repercussió per al conjunt de la ciutadania i per al teixit i l’ecosistema local, i no només en la projecció internacional.
Durant la primera quinzena de febrer, des del govern municipal de Barcelona vam anunciar l’inici d’algunes de les obres emblemàtiques que faran realitat un model de ciutat adaptat al segle XXI. Una ciutat necessàriament més verda i sostenible, amb un espai públic més amable per als vianants i més resilient als reptes climàtics i sanitaris que ja estem patint. Després de sis anys de govern de l’alcaldessa Colau, es comença a materialitzar allò que es podia intuir després de la victòria electoral del maig de 2015. L’agenda del canvi tenia una transcendència molt important, i ara es concreta amb un projecte de transformació de la ciutat inèdit des de la transformació olímpica dels anys 80. Aquest impuls parteix d’un municipalisme convençut que no es governa per administrar sinó per donar respostes als nous reptes plantejats.
Entrevista a Europa Press
“Esta ciudad ha abierto un proceso de cambio, de transformación, que no se parará y que sin duda continuarán liderando los comuns. Es verdad que habrá un combate entre ERC y PSC, por la segunda posición”
Enllaç a l’entrevista
Jordi Martí reprocha a Cambray avanzar el calendario escolar a “golpe de decreto”
“Para que una escuela funcione, el principal activo son los equipos de maestros y no se puede actuar contra los equipos de maestros, aunque sea por un objetivo tan sensato como el que persigue el conseller Cambray”
Els que hem defensat la necessitat d’aprovar pressupostos expansius per afrontar el context de crisi sanitària, econòmica i social, als antípodes de les retallades i l’austeritat, podem estar satisfets. Barcelona, Catalunya i Espanya van aprovar en temps i forma els seus comptes per al 2022. L’aprovació dels comptes expansius és una bona notícia, ja que permeten fer polítiques anticícliques per a una sortida més justa de la crisi i reactivar i transformar l’economia al servei de la majoria. Però també ho és la capacitat de lideratge de Barcelona i la constatació que el canvi d’agenda política iniciat a la ciutat el mandat passat s’està consolidant i és un referent a Catalunya, com demostren algunes de les partides pressupostàries que recullen els comptes de la Generalitat.
Malgrat l’apel·lació permanent a la nostàlgia dels grans consensos olímpics, ara ja només s’exclamen quan alguna cosa fereix el seu compte de resultats: sigui una normativa per incrementar l’habitatge protegit, la limitació del nombre de places hoteleres, la regulació de la denominada economia de plataforma, la protecció d’una zona natural o les limitacions del vehicle privat pel centre de la ciutat. Han substituït el desig de contribuir al progrés compartit per una sorollosa i tavernària rebequeria.
Entrevista de Ramón Vendrell a El Periódico
“A Catalunya el percentatge d’inversió en cultura és dels últims de les comunitats d’Espanya”
“Hem de tenir grans equipaments, sens dubte. Ara, hem de demanar a aquests grans equipaments que es vinculin amb el barri on són”
“Les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besos és el futur lloc que tenim per definir”
Entrevista de Joan Serra Carné i Andreu Merino a Nació Digital
En aquesta conversa amb NacióDigital, quan falta poc més d’un mes per assolir l’equador del mandat, el regidor avança que l’alcaldessa vol tornar a optar al càrrec -en un tercer mandat- per completar el seu projecte polític. Martí fa un balanç positiu de la relació entre comuns i socialistes, tot i les discrepàncies dels dos socis de govern en qüestions cabdals -com la seguretat-, i considera que la capital catalana té l’assignatura pendent de transformar el seu model socioeconòmic.
La Trini, mola!, una exclamació que s’ha convertit en una mena de crit de pertinença. Enfilat en un turonet coronat per una presó que s’ha d’enderrocar i rodejat de grans infraestructures sorolloses i contaminants, Trinitat Vella, dens i amb pendent, té tots els números per rebre la denominació de barriada de la perifèria o, prenent el títol del llibre de Paco Candel, d’allà on la ciutat canvia el seu nom… Però no és així, a la Trini hi ha orgull de barri. De fet, bastant igual al que passa a Gràcia, al barri antic de Sant Andreu, a la glamurosa i premiada Esquerra de l’Eixample, o al senyorejat Sarrià; el pont de Sarajevo, la plaça, el cafè, el forn (a la Trini en trobareu un dels millors de Barcelona), els arbres, els carrers, les façanes, les cares dels veïns, les entitats, les AFA’s i les xarxes comunitàries, configuren un paisatge que en aquest món eteri i global se’ns fa enormement significatiu, una mena d’intercanviador entre la intimitat de la llar i la immensitat del món.
El barri és, a més, un ecosistema fantàstic per a la innovació, sobretot si cada vegada més en reforcem la diversitat d’usos, si afavorim que s’hi pugui viure i treballar, formar-se i divertir-se, associar-se i conèixer. No és un poble aïllat i desconnectat del món, sinó un entorn que conviu i està connectat amb la diversitat de la metròpoli i té al seu abast tots els recursos del món urbà. Ara que pensem ciutats per viure (verdes i amb aire net), estimulants pel coneixement (l’escola n’hauria de ser la seva catedral) i amb una economia basada en el talent i la innovació, no hauríem d’oblidar el barri com a context pel qual apostar, sobretot si pensem en el reciclatge de tots els polígons urbans que es barregen amb els barris populars. Sincerament, he vist més innovació en els barris del Pla de Barris que en els despatxos llustrosos de moltes grans empreses de la ciutat. La Barcelona dels 15 minuts, estimulant i creativa, no és altra que la Barcelona de la Trini.
El Pla de Barris busca incentivar totes aquestes dimensions -educació, espai públic, ocupació i activitat econòmica, vida comunitària- en els barris més populars de la ciutat. Hem fet la primera edició entre els anys 2017-2020 i ha sigut increïble. No trobareu grans obres faraòniques, ni cap projecte ampul•lós, però sonen orquestres simfòniques de nens i joves, s’han articulat equips educatius i projectes innovadors a totes les escoles, s’han fet més de 100 petites intervencions a l’espai públic sota el control estricte de veïns i veïnes de cada barri (recuperació d’espais entre blocs, un skate Park, placetes i vials, jocs infantils, itineraris esportius…). Hi ha hagut plans de comerç i ens hem inventat els baixos de protecció oficial, s’ha recuperat la memòria històrica de cada barri amb aportacions gràfiques dels veïns que posen la pell de gallina, i un equip de fotògrafs barcelonins han retratat barris que quasi no apareixien a l’arxiu fotogràfic de la ciutat. S’han fet centenars de casals d’estiu i tallers ocupacionals per joves i per aturats de llarga durada, s’han incubat esplais allà on no n’hi havia, s’ha establert un bus a demanda a Torre Baró i s’han reciclat finques que no tenien ni comunitat de veïns a les quals s’han combinat les obres amb el procés d’articulació veïnal. És difícil explicar-ho amb dades, no hi ha cap xifra que sigui capaç de resumir i revelar el que s’ha produït entre els equips tècnics de cada barri i els veïns i veïnes organitzats. Són milers de petites històries, moltes de les quals provoquen un somriure o, fins i tot, fan saltar una llàgrima. El Pla de Barris, a més, ha provocat una petita revolució en la forma de treballar municipal. Els equips obliden la ratlla entre funcionaris i veïns, de la mateixa manera que s’esborren les àrees i departaments.
A partir del gener n’iniciem la segona edició. Afegim El Carmel, Can Baró, el Raval de cap a cap, el Poble Sec, Verdun, la Prosperitat, Can Paguera i el Turó de la Peira, amb el mateix horitzó: millorar la qualitat de vida i enfortir el capital social i cultural fent emergir tot el potencial de la proximitat. Ara el context ha canviat i hem d’afegir un parell d’objectius centrals: activar i vetllar per l’economia de proximitat (comerç, petita indústria, tallers…), així com fer front a les exigències socials d’una pandèmia que, com sempre, afecta els més vulnerables. Del que es tracta és d’activar l’energia compartida, fer-la créixer i aconseguir que el crit que s’escampa en els límits de la ciutat sigui més real: la Trini (o qualsevol barri de Barcelona), mola!