Entrevista de Guillem Carol al The New Barcelona Post
El número 2 de BComú sosté que el principal objectiu que té un ajuntament és “aconseguir que la ciutat continuï sent un lloc per viure”. Defensa que l’habitatge s’ha de considerar un dret, com la salut o l’educació, i que Barcelona no pot basar tota la seva activitat econòmica en el turisme, ja que “tindrem salaris baixos i una ciutat per ser usada i no per ser viscuda”.
A Barcelona, com a altres grans capitals de l’Europa occidental, s’està configurant una escala local en diverses geografies fruit del seu creixement i desenvolupament com a metròpoli i regió metropolitana. La dimensió barri, més diluïda a escala municipal, pren nova rellevància com a espai de vida comunitària i en termes d’identificació. La Barcelona municipi continua sent l’escala fonamental dins de l’àmbit local. També està molt consolidada l’àrea metropolitana, que és el continu urbà o la ciutat del metro. I, finalment, hi ha la regió metropolitana, la ciutat dels cinc milions, la ciutat real on quotidianament bona part de la ciutadania es desplaça per treballar, estudiar o gaudir de l’oci i de la cultura, i l’àmbit on serà possible afrontar els reptes socials i ambientals que tenim plantejats.
Entrevista d’Arnau Nadeu del diari Línia.
Una conversa amb el director editorial dels diaris Línia, Arnau Nadeu, en el marc del cicle de conferències La ciutat metropolitana: progrés i futur, a l’Espai Línia. La mà dreta de l’alcaldessa Ada Colau, tot i reconèixer-se com una persona autocrítica, va considerar que a dos mesos de les eleccions era moment de treure pit de les polítiques que han impulsat els darrers vuit anys.
Enllaç a l’entrevista
El delta del Llobregat és un espai únic en el context de les metròpolis europees per la seva ubicació, per la conjugació d’indrets de gran valor socioeconòmic i ambiental i perquè la majoria del seu sòl és de titularitat pública. Hi trobem l’anomenada plataforma econòmica del delta del Llobregat, amb una extensió de 4.000 hectàrees. Les grans infraestructures de transport (port, aeroport, xarxa viària i accessos a terminals ferroviàries) n’ocupen 2.400 i la resta són polígons d’activitat econòmica. L’espai configura un pol d’activitats estratègiques per la seva significació en termes de valor i d’ocupació de qualitat en un entorn de gran valor ecològic que necessita considerar-se en qualsevol estratègia que es plantegi. Alhora, està situat en una part indestriable del continu urbà al centre de la metròpoli barcelonina.
El Besòs és un territori estratègic per a la metròpoli barcelonina i per a Catalunya, amb una de les densitats de població més altes d’Europa, on viuen, segons quins límits de referència prenem, entre 700.000 i un milió de persones repartides en gairebé un centenar de barris de diferents municipis.
Avui el Besòs ha deixat de ser el límit entre ciutats i el seu parc fluvial és un espai renaturalitzat que gaudeixen milers de ciutadans de les dues lleres. El Besòs ha esdevingut el veritable centre de la regió metropolitana de Barcelona; l’eix que l’explica i la projecta i l’indret amb més potencial de transformació, no només a la banda del litoral, sinó al llarg de tot el riu. La construcció de consensos al voltant del futur del Besòs és imprescindible i l’estem consolidant.
La configuració de l’RMB ha permès l’aparició de diferents centralitats en els àmbits de la recerca i la innovació. Els sis nuclis de recerca més antics són a la ciutat de Barcelona, però els sis més recents són a l’àrea metropolitana. L’efecte de taca d’oli haurà de continuar creixent a partir de nuclis ja existents com el Tecnocampus de Mataró, la UPC de Vilanova o el Parc Taulí de Sabadell. Sembla evident, també, que els grans equipaments culturals del futur es faran fora del municipi de Barcelona, però seran tan barcelonins com el MNAC o el MACBA.
Davant la constatació que la meitat de la població mundial viu en entorns urbans, especialment regions metropolitanes, i que s’estima que la xifra arribarà al 68% el 2050, és evident que el paper de les ciutats és cabdal per apaivagar el canvi climàtic i afrontar-ne les conseqüències.
El procés Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030, organitzat pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, ha centrat el Cicle Resilient en l’emergència climàtica i ambiental i en els territoris saludables. Aquest és, clarament, un repte que té una dimensió on les fronteres administratives són totalment invisibles, ja que cap territori pot afrontar l’emergència tot sol i és imprescindible una resposta concebuda regionalment.
L’augment de les desigualtats socials i la conseqüent segregació urbana són reptes centrals de les ciutats. Les causes no neixen a la ciutat i depassen les capacitats dels governs locals, però, en canvi, la desigualtat hi aterra i provoca que els sectors més benestants s’apleguin en els mateixos territoris i els col·lectius més vulnerables facin el mateix.
Un article on exposo les aportacions i diferències entre la Llei de Barris de la Generalitat i el Pla de Barris de Barcelona per argumentar la necessitat d’impulsar un Pla de Barris Metropolità.
Les ciutats contemporànies han superat el municipi esdevenint àrees urbanes de límits difosos que s’imposen més enllà dels debats polítics. Geògrafs, urbanistes o economistes ens diuen que la realitat urbana té estructura de regió metropolitana, ja que la ciutadania utilitza tot aquest territori en la seva vida quotidiana. I ho constatem diàriament, amb la quantitat de fluxos, relacions i iniciatives de tota mena que s’hi donen.
En aquest article defenso que el projecte per a la Barcelona d’aquest segle només es pot dibuixar repensant polítiques en urbanisme, educació, promoció econòmica, cultura, gestió de residus, zones verdes o habitatge a escala metropolitana.
Les ciutats es troben en una cruïlla complexa i afronten tres emergències accentuades per l’epidèmia: una emergència climàtica que amenaça la pervivència del planeta, una emergència social que incrementa la desigualtat i provoca pobresa i vulnerabilitat, i una emergència econòmica amb una crisi de la qual encara es difícil percebre el seu abast. Les ciutats hi juguen un paper central, en part perquè les conseqüències de les tres crisis s’hi manifesten amb més cruesa, però alhora perquè són les grans metròpolis les que disposen de l’energia i el potencial per donar-hi resposta.
Des dels Ajuntaments metropolitans obrim un procés de reflexió compartit per elaborar l’estratègia de la Barcelona Metropolitana per la propera dècada, entenent que la ciutat real és la regió metropolitana, la Barcelona dels 5 milions. La qualitat de l’aire no respecta les fronteres municipals, la segregació territorial té dimensió metropolitana, i un model econòmic més equilibrat només és pot definir a partir del potencial del Penedès, la vitalitat del Llobregat i les seves plataformes econòmiques, el continu urbà al voltant del municipi barceloní, la qualitat del vida del Maresme o el motor industrial dels dos Vallesos. Una ciutat que no l’hem d’entendre amb una estructura centralitzada, sinó com una ciutat de ciutats, amb centralitats potents escampades per tot el territori.
En temps d’incerteses com els actuals, quan encara no hem sortit d’una de les pitjors epidèmies globals, pot semblar que voler planificar el futur és una autentica bogeria. Però els reptes són de tal magnitud que és necessària una visió compartida i una acció concertada a mig i llarg termini per fer-hi front. S’acaba el temps i una de les característiques d’aquest temps és que cap poder sol, ni públic ni privat, és capaç de donar una resposta global a l’emergència que estem vivint. Necessitem fer-ho plegats.
No es tracta de pal·liar els dèficits de la societat, o de corregir determinades dinàmiques del mercat. Es tracta d’orientar el model de ciutat i societat que volem, i atrevir-nos a dibuixar missions realment transformadores. A tall d’exemple, si volem una Barcelona climàticament neutre i ens proposem aconseguir-ho en deu anys, caldrà articular molts projectes i actors diferents: inversió pública, reorientació de sectors com el de la construcció cap a la rehabilitació d’edificis, salts importants en el vehicle elèctric, la implicació del sector energètic, o l’aposta per la innovació i desenvolupament posant en joc l’entramat de centres de recerca de la regió. Necessitem el compromís d’una gran multitud d’agents que treballin en la mateixa direcció per aconseguir els objectius que ens proposem.
Només podem donar resposta als grans desafiaments contemporanis partint de la geografia de la Barcelona dels 5 milions d’habitants. Hem d’articular un pla a partir de missions que ens permetin desplegar un procés transversal i participatiu. Un autèntic Compromís metropolità. Com ja ha fet altres vegades en el passat Barcelona, i ara amb tota la regió metropolitana, construirem un futur i no permetrem deixar-nos portar per la inèrcia d’un món en estat d’emergència.
Per construir aquest futur no comencem de zero. Hi ha algunes iniciatives territorials singulars que compleixen ja amb els requisits de ser útils per la sostenibilitat, la cohesió i la reorientació de l’economia que caldrà posar en valor, com el projecte de transformació del Besòs-Tordera amb una nova centralitat a les tres xemeneies de Sant Adrià amb el hub internacional per al desenvolupament sostenible i la pau, o el Centre Europeu d’excel·lència de l’hidrogen. I moltes més.
Ara és el moment i, a més, tenim una gran oportunitat amb el que representa el fons de recuperació i resiliència de la Unió Europea. A partir d’una bàsica regla de tres, dels 140.000 milions que Europa ha adjudicat a Espanya segons la seva població, a la regió metropolitana de Barcelona n’hi tocarien més de 15.000. És una quantitat enorme de recursos que haurien de servir per impulsar els canvis estructurals que plantegem on la participació activa de les ciutats és un repte ineludible. Ens hi hem posat, no perdrem l’oportunitat. I ho farem plegats.