Existeixen, sense pretendre fer una aproximació acadèmica, dues concepcions clares del federalisme: la que el dibuixa com una manera d’organitzar l’Estat transferint competències cap a les parts que el composen -la cessió de sobirania es fa de dalt a baix- o com un procés invers, en el qual una sèrie de realitats diferents -que podem denominar nacions- acorden federar-se per afrontar millor un futur compartit. En aquest segon cas és cada part la que cedeix sobirania cap amunt. No ignoro que en els Estats federals mono-nacionals, un cop el procés històric de formació de la federació va culminar, la sobirania va passar a ser considerada única i indivisible; és a dir, les parts van perdre la seva sobirania pròpia en aquells casos en que l’havien tingut. Valguin com a exemple els Estats Units o Alemanya. En el cas de les federacions netament plurinacionals, independentment del que diguin les seves Constitucions, la idea d’una sobirania única i indivisible sembla, avui, una solució abocada al fracàs. I això val tant per a Espanya com per a Europa.
En aquest context, la proposta que ens fa el PSOE és una Espanya federal en una Europa federal. Cal advertir, però, que aquests dos federalismes no són exactament el mateix. En el cas continental són els diferents estats que progressivament han cedit sobirania a la Unió Europea (UE) -seria bo, cal dir-ho, que aquest procés no s’aturés pels recels dels estats membres- i qualsevol de les parts sempre té la possibilitat de tornar enrere. En el cas d’una Espanya federal el procés seria l’invers: seria l’Estat, a través d’una reforma de la Constitució, qui cediria més sobirania a les parts. No deixa de ser, doncs, una actualització del Pacte Constitucional construït a la Transició. Avui, la UE no és federal per un dèficit de centralització, mentre que Espanya no ho és per un excés de centralisme.
Tanmateix, per una combinació de motius prou coneguts encapçalats per la sentència del Tribunal Constitucional, no sembla que avui aquesta via pugui satisfer una àmplia majoria de la societat catalana. Un federalisme com evolució i aprofundiment de l’Estat autonòmic, incloent sotmetre a les urnes la reforma constitucional, molt em temo que arriba tard per satisfer els anhels de la societat catalana, inclosos a molts d’aquells que preferim estalviar-nos noves fronteres i preferim un projecte compartit. En qualsevol cas és just constatar les diferències entre aquesta posició que busca una sortida a la crisi territorial i l’immobilisme amb pulsió recentralitzadora, per dir-ho suament, del Partit Popular.
El denominat dret a decidir, amb totes les seves imprecisions semàntiques, és la clau de volta que obliga a capgirar el procés. ¿Si en una futura UE plenament federal els actuals Estats membres mantindrien el seu dret a decidir -el dret de sortir de la Unió-, perquè en una futura Espanya federal Catalunya no hauria de disposar exactament del mateix dret? El què val per a un federalisme, l’europeu, hauria de valdre també per a l’altre, l’espanyol.
Així, sí una de les parts vol decidir per ella mateixa el seu futur, i acceptem que aquesta és una posició molt majoritària a Catalunya, l’única alternativa a la independència és un federalisme des de baix. Si ho preferiu, un federalisme a l’europea, en el qual hi ha cessió de sobirania a Catalunya per tal que lliurement els catalans decideixin el seu futur: unir-se o marxar. Les alternatives haurien de ser en positiu i, per tant, com proposava fa uns dies l’Albert Sáez a El Periódico, la consulta podria establir-se entre federació i independència. Arribat el cas, jo estaria entre els primers en el que m’atreveixo a denominar, amb el permís dels acadèmics, sobiranisme federal.
M’ho miro, és cert, des del meu compromís amb Barcelona, la capital de Catalunya. Hi ha dues característiques de la capital del país que no hauríem de perdre de vista. La primera, la seva capacitat d’anar acomodant sensibilitats culturals i sentiments de pertinença diferents. La segona, la seva pulsió de Ciutat-Estat on ser la capital de Catalunya no li impedeix exercir la capitalitat de la cultura espanyola, ser capital del sud d’Europa, ser capital de la Mediterrània o ser una ciutat referent en l’àmbit iberoamericà. Sigui quin sigui el resultat d’aquest procés, Barcelona ha de trobar un context que afavoreixi aquesta capacitat de ciutat feta a si mateixa, d’una realitat urbana que se sent capital en majúscules, que se sent, en certa manera, capital d’Estat. Sigui quin sigui el resultat del moment històric que vivim, Barcelona hauria d’acabar sent, tinguem-ho clar!, capital d’Estat: ja sigui com a cocapital d’una nova Espanya federal o com a capital d’una nova Catalunya independent.
No n’hi ha prou, però, en fer evolucionar un model que ha apostat per una estructura radial de l’Estat amb un sol centre que acumula capitalitat política, econòmica i cultural. Pasqual Maragall ho denunciava en un article premonitori, Madrid se va (El País, 27 de febrer de 2001): “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. Espanya ha d’acceptar que té dos motors; si segueix entussudida a no fer-ho n’acabarà perdent un, gripat i fastiguejat per anar trobant impediments que no li permeten explotar tot el seu potencial. La proposta dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2014 són, en aquest sentit, un menyspreu a Barcelona.
En aquest camí, sens dubte, caldrà buscar moltes i noves complicitats. Però per aquells que entenem que la crisi territorial és un vèrtex d’una crisi global, indestriable de la crisi socioeconòmica i de la crisi de la democràcia, ens cal encertar amb els companys de viatge. Jo sempre estaré més còmode al costat de Joan Herrera i Oriol Junqueras que d’Alícia Sanchez Camacho o Josep Anton Duran Lleida. Sempre. És més, dubto molt que a les eleccions municipals de 2015 puguem recuperar el Govern de la capital sense la mateixa aliança d’esquerres que va liderar i fer la gran transformació de la Barcelona que avui tots coneixem. Els federalistes d’esquerres, amb plataforma o sense, en això no ens hauríem d’equivocar.
Interessant reflexió.
Podríem rebre els teus comentaris a l’adreça que t’he apuntat més amunt?
Salut. MGD
“We the People of the United States” del art, 1 de la constitució s’entenc com el conjunt dels pobles i no com el poble de la unió. La comunitat política sobirana es constitueix sobre diversos nivells, que s’expresen en una redistribució de sobirania entre el congres, senat i president.
Alemanya el federalisme en un debat obert de redistribució de sobiranía (poder decisori polític i gestió administrativa) entre Lander, Bundestag i Bundesrat. No hi ha una sobiranía única e indivisible a Alemanya. El deferalisme no és el camí d’un estat unitari.
La proclama de la sobiranía popular dels constitucionalistes revolucionaris del segle XVIII és el que necessita Europa ara. És la condició per recuperar la sobiranía sobre els deutes. Després de la guerra d’independència els pobles dels Estats Units van mancomunar les seves deutes, a partir de la Unió, i liquidar els crèdits. Europa construida sobre estat nacions no està disposada avança més enllà del “federalisme” executiu (un Senat Federal Europeu, dotar a Europa del principi democràtic). La conclusió no hauria de ser que els estat federals són unitaris, i Europa, amb una unió construida sobre el euro i els bancs acreedor, sigui federal.
El que passa Jordi és que els “federalistes d’esquerres”, no tenen companys de camí. No ho son ni Junqueres, ni Herrera, ni Rubalcaba. Malauradament aquest és un regne de taifes i ningú vol deixar anar un tros de cadira, encara que no fer-ho comporti perdre-la.Lo desitjable és que hi hagués un pacte d’esquerres que es presentes a les eleccions i transformés el sistema de partits avui obsolet. I en el cas de Catalunya, a la dreta i l’esquerra i hauria una opció catalanista i una centralista. Però sembla que estem a anys llum d’aquesta evolució. Avui he escoltat a “lo Ros” explicant la bondat de l’Agrupació socialista. Han passat del “Reagrupament” a l’agrupació i segueixen al segle passat. El que necessitem és un Socialisme del segle XIX, des acomplexat e independent de les velles guardes on hi capiguem totes les esquerres catalanes.
1 – De bones intencions, els catalans n’estem tips de posar sobre la taula
2 – Per a un federalisme de baix a dalt (cessió de sobirania de les parts), caldria primer que Espanya reconeguès la sobirania dels catalans sobre Catalunya, cosa que ni ha fet, ni fa ni farà mai.
3 – No te gaire sentit estar federat amb Europa i amb Espanya alhora.
4 – Si els catalans decidíssim federar-nos amb un altre estat, per què amb un que ens considera un punt a una certa distància de Madrid? És amb un model així de primitiu amb qui ens volem federar? de debó? no n’hem tingut prou? Quina necessitat tenim?
No és només que Espanya és una llast per a Catalunya, sinó que Espanya no canviarà mai mentre Catalunya n’estigui formant part. La independència de Catalunya és un repte per als espanyols, però també la seva oportunitat d’emancipació de l’oligarquia que els domina.
Federalisme o independència és igual a Dependència (autonomia, federalisme etc..) o Independència.
Només quan siguem un estat podrem decidir si ens volem federar amb la Unió d’estats europeus, si es fa.. Val a dir que federar-nos amb ells és., d’entrada una opció més positiva que seguir sent una autonomia o federació d’Espanya que ja sabem com les gasta i, sobretot, com perverteix aquest tipus de fidelitats.
Jordi, espero, de tot cor que els intel.ligents del PSC us munteu un Partit socialista europeu i deixeu d’esta supeditats al PSOE, aquesta cotilla centralista que us fa estrafer els raonaments.
Hola Jordi,
Em sembla que fonamentes la teva reflexió en una imprecisió teòrica. No hi ha federalisme “de dalt a baix”. Només és federalisme la cessió de sobirania entre iguals. La teoria i la filosofia del federalisme la trobes a “The Federalist”, de Madison, Hamilton i Jay, el pares fundadors dels EEUU d’Amèrica. Per entendre’ns, si en un examen de ciència política un alumne es despenja amb això del federalisme “de dalt a baix”, està suspès. I bé, no hauríeu d’insistir més dins de Catalunya amb això del federalisme, home, que aquí això ja t’ho compraria tothom: heu d’anar a predicar-ho a l’oligarquia espanyola (militars, diplomàtics, alts funcionaris, latifundistes, grans empresaris d’ex-monopolis, banquers, etc.), a veure us fan més cas del que li van fer a en Francisco Pi i Margall. I per acabar, la meva opció és clara: Barcelona capital d’una Catalunya independent i amb tu d’alcalde.