Jordi Martí és entrevistat per Vanessa Raja al programa la Tarda de Laxarxa.com.
Entrevista a Jordi Martí a 8 al dia
Jorti Martí és entrevistat per Josep Cuní al programa 8 al dia.
L’alcalde absent s’absté
No ha obert la boca. Ha tingut la oportunitat de intervenir al llarg de tot el debat, de mostrar la seva teòrica preocupació, de donar escalf i suport a les mesures que hem inclòs en el pla de xoc per acabar amb l’atur juvenil, però l’ha desaprofitada. L’alcalde de les persones, l’alcalde de la mà estesa, avui ha tornat a posar en evidència la seva inhibició sobre tot allò que afecta a Barcelona. Sincerament, no puc entendre la inhibició de Trias en aquest debat tenint en compte que l’atur és el principal problema d’aquesta ciutat i que l’atur juvenil és ja del 50%.
Aquest matí hem celebrat a l’Ajuntament, a petició del Grup Municipal Socialista (GMS), un Ple extraordinari per intentar donar respostes a la dramàtica situació que viuen molts dels joves de Barcelona. ¿O no és dramàtic que el 50% dels joves d’entre 16 i 29 anys, prop de 18.000, no trobin feina? Per l’alcalde, no. Avui es tractava de debatre aquesta realitat i presentar un pla de xoc dirigit a explotar totes les possibilitats que l’Ajuntament té, com administració pública, per tal d’ajudar a reduir l’atur juvenil. Fa uns anys, el principal problema que patien els nostres joves era el de l’habitatge. Molts marxaven perquè aquí no en podien tenir. El principal problema d’avui és la ocupació, l’element central per l’emancipació. Barcelona, més que mai, ha de ser la ciutat dels joves. Qualsevol ciutat que expulsa als seus joves deixa de ser ciutat, mata el seu futur.
CiU s’ha abstingut. Ni si ni no, com sempre. La diferència és que avui no es votava una modificació de PGM ni una expropiació… Avui es votava ajudar als joves. És per això que l’hi dic a l’alcalde que deixi ja de fer el ploramiques, que deixi de fer-se la víctima amb el pressupost. No ens demani complicitat i suport si després és incapaç de complir els pactes, si no té capacitat per fer cap projecte ni presentar alternatives. Trias ha tornat a perdre una oportunitat per fer-nos recuperar la confiança. Dilluns demanava als grups polítics amb representació a l’Ajuntament fer un gran pacte perquè Barcelona no deixi de funcionar. Avui, els socialistes l’hi hem servit en safata de plata i ell, ningunejant-lo, l’ha rebutjat. És cert, el Ple ha aprovat el pla de xoc per combatre l’atur juvenil. Ho ha fet amb els vots favorables d’ICV-EUiA i UpB i l’abstenció de PP i CiU. Lamentablement, tot i que Trias va dir a principis de mandat que compliria tot allò que s’aprovés el Ple, ja sabem com acaben les votacions que guanyen però no agraden al Govern. I per cert, no és veritat que les mesures no puguin fer-se per falta de pressupost. És radicalment fals.
El GMS ha proposat al Ple destinar 50 M€ a polítiques de joventut els propers 3 anys, més enllà dels que ja es destinen actualment; uns diners que han d’estar destinats prioritàriament a la lluita contra l’atur juvenil. Entre les mesures incloses a la proposició destaca la creació de les Beques-Barcelona, obrint una bossa mínima de 1000; la creació d’un programa de crèdits per a la formació i emprenadoria que posi a disposició de cada jove que completi l’ESO o un PQPI un màxim de 1500 € i un màxim de 1.500 € més quan acabi el Batxillerat o la FP inicial; la incorporació a l’Ajuntament de 500 joves cada any per a fer pràctiques, i l’estimulació de la R+D+I juvenil. L’Ajuntament, que pot assumir perfectament aquesta xifra, beneficiaria amb aquestes mesures prop de 15.000 joves.
Un alcalde inhibit no pot evitar que a la ciutat es comencin a donar els primers indicis d’alarma als barris. Un alcalde que s’inhibeix, un alcalde de despatx, que no surt a l’arena a discutir les propostes, no pot evitar que la ciutat se’ns comenci a trencar per dins. La joventut és metàfora on s’intensifiquen els fenòmens que passen en totes les societats. Si l’atur és la metàfora de la crisi, l’atur juvenil és la plasmació d’aquesta metàfora. L’etapa dels 16 als 29 anys és la més prolífica, és l’edat dels somnis, dels somnis i de la màxima energia. Si deixem d’apostar per als nostres joves deixarem de ser ciutat.
Barcelona en el diván. El País, 11 de gener de 2013
El pasado 20 de diciembre informaba al alcalde Xavier Trias que el Grupo Municipal Socialista (GMS) rompía las negociaciones del presupuesto municipal 2013. Esta ha sido, sin duda, la decisión más difícil que he tomado en mucho tiempo. Soy consciente de la dificultad que supone gestionar el Ayuntamiento con presupuestos prorrogados y que los ciudadanos esperan la máxima responsabilidad de sus representantes ante las durísimas condiciones sociales que vive Barcelona. Toca ahora contar las razones de mi decisión y colocarlas bajo la luz del debate público.
La vaca cega. Bcn.cat, 7 de gener de 2013
Un any i mig després, CiU s’ha vist obligada al darrer Plenari de l’any 2012 a recular fins a la casella zero. Després de fer miques el consens polític i veïnal forjat al darrer mandat presentant un nou projecte urbanístic salpebrat de rampes helicoïdals i horts tecnològics que a ningú no han convençut, el tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà ha votat a favor de la nostra proposició que va en direcció totalment contraria.
Vías con las que descarrilas. ABC, 27/12/2012
Tras atomizar un nuevo y mayoritario consenso presentando un proyecto urbanístico distinto, sembrado de rampas helicoidales y huertos tecnológicos que ha nadie han convencido, CiU ha votado una proposición que va en dirección contraria a su propio proyecto.
Un año y medio después volvemos a la casilla de salida. Flaco favor le hacemos a la credibilidad de la política cuando tomamos decisiones dilatorias partidistas e incomprensibles a los ojos de nuestros ciudadanos. Porque incomprensible es que quien deliberadamente ha retrasado un proyecto ideando otro vote a favor de volver al original.
Y mientras, sin noticias del alcalde Trias…
Plenari extraordinari sobre l’atur juvenil
La Tèrmica. Ara, 27 de novembre de 2012
Si res no ho evita, les obres que ja estan en marxa buidaran de nervi i musculatura les tres xemeneies de Sant Adrià del Besòs: deixaran un cos imponent sense part de la seva ànima. En memòria de antigues, presents i futures generacions, apel·lo a les autoritats i a Fecsa Endesa perquè, amb la complicitat de la Plataforma per la Conservació de les Tres Xemeneies, trobin la manera més intel·ligent d’aprofitar aquesta peça de la façana marítima per dibuixar noves estratègies de desenvolupament econòmic, social i cultural. Els hi devem.
CiU abandona la cultura
Aquest matí ha passat un fet rellevant en relació a la campanya electoral. Fa setmanes que el Cercle de Cultura, una institució vinculada al Cercle d’Economia, va fer arribar a tots els partits polítics i a totes les entitats i associacions del sector, la Declaració de Catalunya per la Cultura. Es tractava de buscar el compromís de tothom, en una sèrie d’objectius mínims, que permetessin pal•liar els efectes brutals de la crisi i les retallades en un sector estratègic pel país: una mena de contracte entre partits i societat civil per salvaguardar els drets culturals dels catalans. La gran majoria d’associacions i entitats culturals hi han donat suport i semblava que els cinc partits majoritaris també s’afegien a la proposta i, fins hi tot, estaven disposats a signar-ho públicament. Fa uns dies que el PP ja anunciava que no ho subscriuria, suposo per les referències explícites al greu increment de l’IVA en bona part dels productes culturals, aplicat pel Govern central. Però la sorpresa ha arribat aquest matí; una sala a punt amb les carteles a sobre la taula, anunciava que CiU, PSC, ICV-EUiA i ERC, acompanyarien al president i vicepresident del Cercle de Cultura en un acte simbòlic però molt significatiu. Si ho volen, ressonava als fonaments d’un nou pacte cultural a Catalunya, no només entre polítics sinó entre aquests i el conjunt de productors, artistes, creadors i professionals de la cultura en general. A la sala, càrrecs de tots els partits i destacats membres del sector cultural conversaven sense saber que, a darrera hora, CiU es despenjava de l’acord anunciant que no signaria el pacte. Les corredisses i trucades en el darrer minut no han tombat una decisió, sembla, del seu comitè de campanya.
Una decisió incomprensible, que tira per terra l’esforç de persones que havien posat tota la energia per tal que la cultura, desapareguda en aquesta campanya electoral, tingués el seu minut de glòria. I no era un minut absurd, ja que amb la tempesta que està caient, i enmig d’una campanya electoral on els partits s’han de dedicar a marcar perfil propi més que a construir acords, disposar d’una fotografia de pacte feta el darrer dia de campanya tenia una alta significació. Podria ser comprensible que els partits més castigats per les enquestes haguéssim volgut desmarcar-nos precisament per no posar les coses fàcils als que tenen el camí més pla, però ha estat a l’inrevés. CiU torna a optar primer per la petitesa de l’estratègia de campanya que per estar al costat de la cultura, en un moment veritablement difícil per aquest sector. Què en faran de l’estat propi, si abans es carreguen el nervi del país?
Tot plegat ha acabat amb una fotografia inèdita en aquesta campanya però ben reconfortant: les forces d’esquerra fent front comú per la cultura al costat de la seva gent. Benvinguda sigui si significa que a partir de dilluns que ve, plegats tornaran a buscar la manera de construir un objectiu comú: la necessitat d’una alternativa d’esquerres i progressista per a Catalunya i per la cultura catalana.
Smart City, un model de ciutat?
Fa pocs dies s’ha celebrat a Barcelona un encontre i una fira dedicada a les Smart City, etiqueta de moda d’aquelles ciutats que volen vendre al món una imatge avançada, oberta al futur. Es tracta d’incorporar a la gestió de l’urbs els indiscutibles avenços que ofereixen les tecnologies digitals. Aquestes, primer es materialitzaven en immensos ordinadors que els feien funcionar exèrcits d’enginyers abillats amb les bates blanques reservades als científics. Després, ja fa dècades, l’ordinador es va fer personal i fins i tot portàtil. Avui els mateixos xips digitals s’adhereixen a tota mena de suports millorant la seva funcionalitat al convertir-los en veritables ordinadors: marquesines d’autobús que informen, en temps real, del funcionament del transport; sensors que avisen quan el contenidor està ple; semàfors intel•ligents que prioritzen el pas d’ambulàncies o bombers, i fins i tot nous canals de participació ciutadana a través de les xarxes socials… Molt probablement a aquesta llista s’hi afegiran tants i tants altres enginys que, avui, encara no som capaços d’imaginar. Benvinguda sigui, doncs, la tecnologia si ens ajuda a fer la vida més fàcil i còmoda.
En la majoria d’intervencions, en els títols de les ponències i del propi congrés, Smart City Expo World Congress, se’n desprèn, però, una idea molt perillosa: la Smart City com a model de ciutat. La pròpia categorització com a ciutat intel•ligent, aquella que aposta i utilitza de manera extensiva les TIC, em sembla un greu error. Un model de ciutat es aquell que sap trobar les estratègies que equilibren el desenvolupament econòmic amb equitat social, vitalitat cultural i sostenibilitat ambiental. Per fer-ho, les tecnologies hi poden ajudar però no deixen de tenir un caràcter instrumental. A Barcelona, d’ençà que va començar a actuar el govern Trias, l’àrea d’Hàbitat Urbà, i Antoni Vives de manera especial, ha fet bandera de la ciutat “smart” com si al darrera s’hi amagués un model de ciutat adaptat als requeriments d’aquest segle. La devoció per la tecnologia no és un fenomen nou. En la història de la humanitat les grans revolucions tecnològiques han provocat fascinació per la novetat que comportaven. Situar els instruments –les tecnologies no deixen de ser-ho mai– en el lloc dels objectius, però, sempre acaba malament ja que distorsiona la realitat i equivoca les actuacions. La darrera invenció d’aquesta àrea municipal és el “city protocol” una mena de sistema per avaluar el grau “d’intel•ligència” d’una ciutat. Podem mesurar el grau de penetració de les TIC, les estratègies en relació en aquestes de la pròpia ciutat, però de què serveixen si creix la desigualtat social i l’atur i perilla la convivència a la ciutat? Avaluar la ciutat no és cosa de xips: sempre s’ha de centrar en el grau de cobertura de les necessitats dels ciutadans.
És lògic l’interès empresarial per aquesta manera de mirar la ciutat: darrera de la carrera per incorporar TIC a la vida urbana hi ha un negoci suculent on caldran inversions importants en el futur. La política pública, però, ha de situar-se en un altre escenari perquè si s’afegeix de manera acrítica a la fascinació tecnològica acabarà, malauradament, servint als interessos empresarials però no a les necessitats ciutadanes. En canvi, si és capaç de dibuixar un projecte complert per la ciutat -de moment a Barcelona això no s’entreveu- sabrà col•locar les TIC en la seva justa mesura. El desenvolupament tecnològic és una màquina desbocada que la política ha de saber convertir en progrés per a tothom.