“Aquesta és l’última oportunitat per cobrar el deute”

Publicat el per

Divendres, 26 d’abril de 2013

Jordi Martí: “Aquesta és l’última oportunitat per cobrar el deute”

  •  El Consell Plenari aprova per unanimitat la proposició del Grup Municipal Socialista (GMS) per instar a la Generalitat a destinar els recursos del Fondo de Liquidez Autonómico (FLA) a pagar els imports compromesos amb els ajuntaments.
  • Martí ha demanat a Sònia Recasens que “deixi de      fer directora general de la Generalitat” i a Trias “que deixi de ser el delegat de la Generalitat a l’Ajuntament de Barcelona”

 

 

El president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha recordat avui que “el deute de la Generalitat amb l’Ajuntament de Barcelona supera ja els 240 M€ i no pot seguir creixent. Si aquesta situació és manté posarà en perill la solvència financera d’aquest Ajuntament, donat que cada vegada financia una quota de serveis més àmplia”.

Per Martí, “el Fondo de Liquidez Autonómico és una petita escletxa que podem fer servir per recuperar el deute. La mesura encara està en procés de negociació i permetria el retorn del deute de la Generalitat a l’Ajuntament”. En opinió del regidor socialista “aquesta és l’última oportunitat per cobrar el deute”.

El president del GMS ha recordat a la segona tinent d’Alcalde, Sònia Recasens, que “si avui vostè pot parlar de solvència, de tresoreria, de caixa és gràcies a una gestió financera exemplar i modèlica que van heretar. Però si seguim així al final no quedarà ni un sol euro al calaix”. “Ara que vostès han  decidit pactar i ho han fet, de manera inexplicable amb el PP”, ha conclòs Martí, “almenys aprofitin aquesta escletxa perquè la Generalitat, a través d’aquest fons estatals, retorni el deute a l’Ajuntament. Així, potser aquest pacte amb el PP haurà servit per alguna cosa”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Quan perds la seriositat, perds espai de comandament”

Publicat el per

Dijous, 25 d’abril de 2013

 

Jordi Martí: “Quan perds la seriositat, perds l’espai de comandament. El govern Trias s’està ensorrant”

  • El president del GMS denuncia l’abandó al que CiU ha condemnat Barcelona Activa tot i ser una de les prioritats del mandat recollides al vigent PAM

 

  • “Trias ens va prometre que l’Ajuntament hi destinaria 3 M€ més el 2012. La realitat és que els ha reduït, passant de 18’1 M€ als 15’5 M€”, ha explicat el regidor socialista, qui ha qualificat aquest descens de “frau”

 

Els números no enganyen. Les dades oficials fetes públiques pel Govern municipal sobre l’activitat de Barcelona Activa mostren contundentment l’abandó que aquest ha fet durant el 2012 dels programes d’ocupació i de la baixada espectacular del número de persones participants en programes de formació ocupacional i de capacitació tecnològica. Un descens que, en paraules de Jordi Martí, president del Grup Municipal Socialista (GMS), és tot un frau. “Trias ens va prometre que l’Ajuntament destinaria 3 M€ més a Barcelona Activa al 2012. La realitat és que s’han passat dels 18’1 M€ del 2011 als 15’5 M€ del 2012”, ha denunciat Martí.

El regidor socialista -qui ha recordat que l’atur a Barcelona aquest mes del març, l’últim del que es tenen dades, arribava a les 115.154 persones- ha denunciat que els programes d’ocupació han passat dels 26.972 del 2011 als 19.532 del 2012, mentre que la taxa d’atur creixia en aquests anys un 2’2%. El número de persones participants en programes de formació ocupacional, també entre tots dos anys, han passat de 7.684 a 1.415; és a dir, s’ha reduït en un 81,6%. Un percentatge similar, el 78%, és el que s’ha reduït el número de persones participants en programes de capacitació tecnològica: de 62.968 a 13.868.

Xifres que han dut a Martí a parlar de “frau”. “Trias ha faltat a la seva paraula. El que ha fet a Barcelona Activa és un frau al ciutadà, un frau al plenari, un frau als veïns que van participar en l’elaboració del PAM, on es recollia la necessitat d’impulsar polítiques actives d’ocupació”. La falta de paraula del Govern municipal deixa la seva capacitat de pacte, en paraules del president del GMS, en “via morta”. “I donada la minoria en la que es troba”, ha recordat, “això és molt greu. En què pensa Trias, de quina manera pensa generar iniciativa política, de quina manera pensa recuperar credibilitat”, s’ha preguntat Martí. “Quan perds la seriositat, perds l’espai de comandament. Aquest govern”, ha conclòs el regidor socialista, “s’està ensorrant”.

 

 

“La modificació del Pla d’Usos es carrega Ciutat Vella”

Publicat el per

Dimecres, 24 d’abril de 2013

 

Jordi Martí: “La modificació del Pla d’Usos es carrega l’equilibri de Ciutat Vella”

  • “Marina de luxe, Pla d’Usos, Montmeló… En poc temps hem passat de Massachusetts a Montecarlo”, ha lamentat el president del GMS

 

  • “Sabem que Mas vol portar el país cap a Ìtaca. Avui sabem que Trias porta Barcelona cap a València”, ha criticat el regidor socialista

 

Després d’unes setmanes on Alberto Fernández Díaz ha anat anunciat totes i cadascuna de les inversions que farà l’Ajuntament el 2013, ahir va arribar-li el torn al Pla d’Usos de Ciutat Vella. La seva modificació va ser, també, anunciada pel PP. Avui, 24 hores després d’aquesta rellevant notícia, el govern municipal l’ha oficialitzat. El president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha volgut valorar el què i el com. Sobre la modificació, Martí ha estat clar: “El més rellevant és la consolidació del pacte de govern entre CiU i PP; un pacte que és un frau perquè es carrega el PAM, un full de ruta aprovat al Plenari municipal que era fruit, com se’ns va repetir una i altra vegada, d’una amplíssima participació ciutadana. Un PAM que, després dels darrers acords –inversions, Pla d’Usos-, està ferit de mort”.

Pel regidor socialista, la modificació aprovada per CiU i PP “es carrega el districte, es carrega l’equilibri de Ciutat Vella”. “Marina de luxe, Pla d’Usos, Montmeló… En poc temps hem passat de Massachusetts a Montecarlo”, ha criticat. Martí ha recordat allò que tots els experts avalen: “Tots els plans turístics plantegen que allò que cal és escampar l’activitat turística per tota la ciutat i rebaixar la pressió sobre el centre. Aquesta modificació va, senzillament, en direcció contrària”.  Sobre l’afirmació que ha fet regidora de Ciutat Vella –“el límit d’hotels el posarà el Plenari”-, Martí ha assenyalat: “que ningú no s’enganyi, el límit el posarà el PP”.

Sobre el com, el president del GMS ha estat clar: “l’acord amb el PP té una cadència curiosa. Dels acords ens assabentem perquè els anuncia el PP; després, i no abans, els aprova la Comissió de Govern, i després, en un gest que encara és més trist, l’alcalde surt i els agraeix”.

“I a tot això”, s’ha preguntat Martí, “on és l’alcalde?”. “L’hem convertit en una persona que simplement dóna les gràcies. No hi ha cap iniciativa política que puguem atribuir-li. Ciutat vella, el cor de Barcelona, allà on es dóna la metàfora de la ciutat sencera, no mereix que l’alcalde no expliqui quin és el seu projecte. Sabem que Mas vol portar el país cap a Ítaca. Avui sabem que Trias porta Barcelona cap a València. Ben trist”, ha conclòs Jordi Martí.

 

 

“Els ciutadans tenen dret a saber qui governa BCN”

Publicat el per

Dimarts, 23 d’abril de 2013

 

Jordi Martí: “Els ciutadans tenen dret a saber qui governa Barcelona”

  • El president del GMS lamenta que les inversions de l’Ajuntament per al 2013 siguin “una cortina de fum, un llistat de coses que ni es faran”

 

Nou capítol, avui, en el serial que el Govern municipal ha volgut convertir les inversions 2013 de l’Ajuntament de Barcelona. El protagonista, com ja és habitual aquestes setmanes, el president del Grup Municipal del Partit Popular, Alberto Fernández Díaz. Un regidor de l’oposició que presenta els números del consistori amb tot luxe de detalls, donant les xifres a invertir i explicant la lletra petita. L’encarregat de executar aquestes partides, el Govern municipal, com sempre, a l’ombra. Una breu nota vespertina per certificar, amb la boca petita, que allò explicat per el PP és cert.

Amb les inversions a la mà, gràcies a la nota de premsa facilitada pel PP, el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, s’ha preguntat: “On és el PAM? On són els barris? On són els projectes socials?”. “L’absència dels projectes inclosos al PAM és el més sagnant de tot perquè, recordo, és un full de ruta que recollia les al·legacions fetes per la ciutadania després d’un procés de participació que, malauradament, ha caigut en l’oblit”, ha certificat Martí.

Repassades les partides, el regidor socialista ha senyalat que les inversions presentades “són una cortina de fum, un llistat de coses que ni es faran”. “Alberto Fernández Díaz porta dies actuant de portaveu del Govern Trias, presentant els seus projectes. És el moment, doncs, de fer el govern de coalició que es va frustrar a inicis de mandat. Els ciutadans tenen dret de saber qui governa la seva ciutat”.

Les ferides de Barcelona

Publicat el per

Antón Costas sosté que estem vivint un autèntic conflicte entre capitalisme i democràcia. La lògica del capitalisme tendeix a la desigualtat; la democràcia, en canvi, es basa en la igualtat entre els ciutadans. Si aquesta no és capaç de contrarestar les dinàmiques del mercat, el conflicte esclata. Una economia financera sense regulació i unes polítiques d’austeritat que es carreguen l’estat del benestar com a instrument reequilibrador són els dos elements centrals que afebleixen la democràcia i es carreguen la cohesió social. Les expectatives, a més, no són bones en el terreny de la política europea, espanyola i catalana.

Però més enllà de l’anàlisi general, la desigualtat aterra, sobretot, a les ciutats. Cada vegada és més real la idea de ciutat dual: per uns continua sent un espai de progrés social i econòmic, i estímul des d’un punt de vista cultural; per altres –que cada vegada són més– un espai mancat d’oportunitats, envaït d’incertesa i inhòspit a nivell social. La ciutat com a lloc d’oportunitats ja no ho és per a tothom.

Totes les dades al voltant de Barcelona assenyalen dues tendències igual de perilloses i que van en la mateixa direcció: creix la desigualtat i s’incrementa la pobresa. Les primeres dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població a Catalunya, fetes públiques a finals de 2012, eren prou eloqüents: 328.600 barcelonins són pobres. Tanmateix, la xifra d’aquells barcelonins que no poden fer front a una despesa imprevista s’enfila ja als 604.300 mentre que als que no els hi arriba ni per posar la calefacció són 242.900. Tot plegat fa que el 29% de la població de Barcelona (més de 500.000 persones!!!) visqui en situació de dificultat, és a dir amb uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana.

En relació a la desigualtat les coses no pinten tampoc massa bé. El mateix Ajuntament assenyalava a primers d’any que les distàncies entre els barris augmentaven. A Pedralbes (Les Corts), l’any 2011, la renda familiar era 2,4 vegades la mitjana de la ciutat, i a Can Peguera (Nou Barris), era un terç de la mitjana. El primer, set vegades més ric que el segon. Només tres anys abans, l’any 2008, Pedralbes era, només, quatre vegades més ric que Can Peguera. Aquesta tendència es repeteix arreu: els barris que estaven per sobre la mitjana continuen creixent i els que estaven per sota continuen baixant. Una tendència més acusada en els barris situats en els extrems de l’escala de renda. Cal repetir-ho una i altra vegada: a Barcelona els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres.

La fredor de les dades amaga situacions personals i familiars dramàtiques, que exigeixen replantejar les polítiques públiques. El que ens hi juguem, tots plegats, és massa important com per actuar d’inèrcia. Alguns estudis assenyalen, a més, que avui la despesa pública –dissenyada per temps de bonança– en comptes de contribuir a reduir la desigualtat social més aviat la consolida. És a dir, els serveis públics, pensats per un context de creixement, quan esclata la crisi no es distribueixen a favor dels qui més han patit la patacada. És urgent un canvi de model: allò que fèiem fa uns anys, avui, esdevé qüestionable.

Per això sobta que l’Ajuntament de Barcelona s’entesti a continuar amb polítiques que podien tenir sentit en altres moments però que, avui, fins hi tot generen esgarrifança. Entre d’altres, destinar 37 M€ a enderrocar el tambor de les Glòries, 17 M€ a reformar la Diagonal, 5 M€ al Passeig de Gràcia, més de 4 M€ a la Rambla de Catalunya i 4 M€ cada any pel circuit de Montmeló. L’alcalde repeteix que ha fet créixer els recursos socials i és cert, però és que avui el que es necessita és posar tota l’actuació municipal al servei de la cohesió social. Totes les actuacions municipals haurien de tenir un clar retorn social. La situació a la ciutat és d’emergència i potser quan el Govern municipal se n’adoni ja serà massa tard. Apostar per la educació, fer un pla de barris urgent adreçat als més desafavorits, treballar en polítiques actives d’ocupació, adaptar els serveis socials als nou fenòmens de la pobresa –per exemple amb menjadors durant les vacances escolars–, fer un pla d’infància que impedeixi que siguin els més petits els que reben les pitjor conseqüències de la crisi i impulsar un pla de xoc per l’atur juvenil, són coses que sonen diferent als motors eixordadors de la F1. Algunes decisions dolen més enllà de la discrepància política.

Les darreres audiències públiques dels districtes donen compte que l’ambient s’escalfa, i ho fa per la desesperació de molts ciutadans que no veuen sortida a la seva situació. A Nou Barris, a Sant Martí, a Sants, a Sant Andreu, a Horta-Guinardó, a Ciutat Vella, els regidors hem notat com els ciutadans aixequen el to per exigir solucions a les difícils situacions que estan vivint. Són l’expressió dels més de 500.000 barcelonins que viuen en condicions de dificultat. Mentrestant, l’alcalde Trias, absent en la presa de decisions d’allò que realment urgeix, pot acabar sent l’alcalde de només uns quants. L’alcalde de les (seves) persones

 

Marsella

Publicat el per

Aquesta setmana presentarem una proposició per tal que l’Ajuntament de Barcelona garanteixi la preservació del bar Marsella, al barri del Raval. L’evolució de les ciutats sempre és un estira i arronsa entre preservar i renovar, entre la memòria del lloc i la novetat intrínseca de la realitat urbana, sempre en transformació. L’equilibri és complicat i la resposta a la pregunta de què cal conservar i què es pot suprimir sempre té, en una ciutat, un component arbitrari. Sovint es preserven monuments i edificis històrics doncs la seva capacitat de simbolitzar èpoques senceres els fa especialment importants per la societat. Però hi ha altres elements la importància dels quals rau en la capacitat de conformar un paisatge urbà. La idea de paisatge, associada a la ciutat, implica entendre l’espai urbà com  ecosistema complex, que canvia i es transforma, com passa en els paisatges naturals, però sempre mantenint les traces que el fan singular. Aquesta és la qüestió: canviar per adaptar-se a noves necessitats, sense malmetre el que és distintiu.

El Marsella acumula una història vinculada a la ciutat prou gruixuda com per determinar que és massa significatiu com per fer-lo desaparèixer del barri del Raval. A París protegeixen els cafès, les llibreries, els cinemes de barri, conscients que configuren la textura de la identitat parisenca. Barcelona, durant dècades, i per les moltes ganes de superar un passat massa gris, ha fet de la renovació la seva bandera. El balanç global és positiu, però l’èxit no pot eclipsar que pel camí s’han perdut uns quants replecs de memòria urbana. Preservar, avui, és necessari, i més quan la ciutat ha esdevingut global i es veu sotmesa a dinàmiques econòmiques que afecten l’equilibri urbà. L’activitat de preservar ha d’anar vinculada a l’esforç de recompondre els llaços afectius entre els ciutadans i la memòria urbana. Sense aquesta implicació emocional dels veïns, conservar pot convertir la ciutat en un simple parc temàtic.

Escric casualment aquestes ratlles des de la ciutat de Marsella, que aquest 2013 és capital europea de la cultura. El programa d’activitats és extens i s’inauguren una colla de nous equipaments. Molts dels operadors culturals són conscients que viuen en una mena de bombolla que acabarà el 2014. Però Marsella captiva al veure els pescadors reparant les barques al port, els cafès plens a l’hora del Pastís, els carrerons estrets del centre amb roba estesa als balcons, les llibreries de vell i els restaurants clàssics a punt de servir la bullabessa tradicional. Intervenir sobre el paisatge urbà és saber incorporar novetat sense malmetre’l. Hi ha un exemple excel·lent a la mateixa ciutat, la Friche de Belle de Mai: un enorme recinte industrial de cinc hectàrees que va remodelant-se progressivament de la ma d’una cooperativa que aplega mes de setanta agents culturals, amb una estreta imbricació amb el barri popular que l’acull. La remodelació fa més d’una dècada que dura i des de l’inici combina producció i difusió cultural, espai públic i activitats adreçades a la comunitat. Entrar a la Friche és submergir-se en un bocí de Marsella en transformació, però que respecta la memòria de la ciutat, la d’aquella antiga fàbrica de tabac i llumins que va fer créixer un barri al seu voltant.

Un dels seus fundadors m’explica emocionat que la seva idea era reproduir l’ambient que havia notat a Barcelona als anys 80; em parlava de la biennal d’art jove a la Casa de la Caritat abans de convertir-se en el CCCB, i de l’antic Zeleste.

Sense deixar-se anar per la nostàlgia, la qüestió de la memòria urbana ha d’esdevenir un tema central a l’agenda pública dels propers anys. Una ciutat que esborra les traces del seu passat, o que les tematitza i n’extreu el seu sentit social, va perdent condició urbana. Assegut al cafè de l’Hotel de la Unité d‘Habitation, el icona de l’arquitectura moderna de Le Corbusier, sóc en un lloc que busca adaptar-se a l’escala humana, a les necessitats individuals i col·lectives. La utopia moderna ho resolia dins un edifici, el repte contemporani és fer-ho a la ciutat. Fugint de l’eslògan simplista “la ciutat de les persones”, el que cal és retrobar el camí d’un humanisme urbà, en el que la memòria hi juga un paper central.

Glòries y la crisis. ABC, 9 de març de 2013

Publicat el per

Dedicar 40 millones de euros a tirar abajo el tambor de las Glòries es un error. El Ayuntamiento debe dedicar estos recursos a invertir en equipamientos, vivienda social y un plan de barrios con los que luchar contra la creciente desigualdad que vive instalada, sin pudor alguno, en demasiados barrios de Barcelona. La crisis, que se empecina a tatuarse sobre nuestra cotidianidad, nos obliga a hacer renuncias temporales en beneficio de proyectos que insisto, hoy, son urgentes. Es por ello que pido al alcalde de Barcelona que ejerza como tal y replantee las inversiones previstas para Glòries en este mandato. Si lo hace, si actúa con inteligencia política, tendrá mi total apoyo.

Article ABC

BLOC 11 DE CAN BATLLO (http://canbatllo.wordpress.com/)

Publicat el per

Els antics recintes industrials han generat sempre una especial atenció en tots els processos de transformació urbana. D’una banda són referents d’una època i actuen com a marcadors històrics de la ciutat, per altra banda la flexibilitat dels espais industrials permeten amb facilitat la renovació d’usos. Arreu d’Europa i del món hi ha innombrables exemples més o menys reeixits, de recuperació de patrimoni industrial. En el cas de Can Batlló les previsions municipals perseguien reconvertir tot el recinte en tres grans usos: habitatge privat, zona verda i equipaments públics. Combinar operacions privades generadores de plusvàlues econòmiques,  amb equipaments i zones verdes de titularitat pública, ha estat una estratègia recorrent durant anys per fer les grans transformacions urbanes de la ciutat. La crisi i l’esclat de la bombolla immobiliària fan inviable, avui per avui, aquest model, però potser cal aprofitar aquest moment d’aturada per replantejar-nos la millor manera de reciclar aquesta tipologia d’espais urbans. La incorporació dels operadors privats facilita l’obtenció de recursos necessaris, però en molts cassos hi ha la sensació que la presència de l’interès privat és excessiva i els seus costos estètics i urbans són massa alts. Per altra banda aquest tipus de model d’intervenció sempre implica una ruptura molt acusada entre passat i futur; la fàbrica tanca, molts anys per pensar i executar el nou projecte i, finalment, apareix un nou paisatge urbà que conserva algunes traces del que havia estat, però sense conservar-ne la memòria social acumulada. Un urbanisme excessivament tecnocràtic, encara que ple de bones intencions, no dona els millors resultats. L’alternativa és un reciclatge urbà que cerca la continuïtat entre passat i futur, en el que el projecte avança i va evolucionant, adaptant-se a les necessitats de cada moment i sense perdre el pols social que li atorga sentit.   

Un dels projectes més interessants que estan succeint a la nostra ciutat es construeix al voltant del bloc 11 de l’antic recinte industrial de Can Batlló. L’onze de juny de 2011 una colla de veïns van irrompre en el recinte sota el crit “si no ho feu vosaltres, ho farem nosaltres”, l’objectiu era fer realitat allò que ja estava previst en el Pla General Metropolità: que l’immens recinte fabril es dediqués a zona verda i equipaments pel barri de la Bordeta. La reivindicació incorporava una novetat, no es tractava només de exigir a l’Ajuntament que el projecte tirés endavant, sinó de fer-lo realitat, es a dir els veïns entraven a Can Batlló amb la disposició d’anar conquerint espais i habilitar-los per a noves funcions socials. Casi dos anys després Can Batlló ha recuperat vida a través de la rehabilitació del bloc 11, dirigida pel col·lectiu d’arquitectes La Col, amb un bar i espai de trobada, una sala d’actes i, sobretot, la biblioteca Josep Pons que obre cada dia matí i tarda, assistida per un equip de voluntaris, per oferir els mes de deu mil volums que conté, als veïns i veïnes del barri. La rehabilitació dels espais, encara en curs, es fa a través d’un equip extens de voluntaris i col·laboradors que han habilitat un taller i una fusteria, per tal de disposar de les eines necessàries per recuperar uns espais construïts a finals del segle XIX. L’interès és doble: d’una banda la innovació que representa en la manera de transformar un antic espai fabril, i per altra tot un projecte d’innovació i implicació social en el que els veïns no només prenen la paraula sinó que passen a l’acció.

La qüestió, ara, és preguntar-se quin ha de ser el paper municipal; com l’ajuntament ha d’acarar un procés que ha capgirat la manera d’abordar la transformació d’espais com aquest. Hi ha dues actituds molt diferents. La primera és tractar-ho amb un caràcter de provisionalitat, es a dir això durarà mentre la crisi impedeixi abordar la transformació de veritat. L’altra es veure-hi una llavor d’una nova manera de fer ciutat, en la que la participació dels veïns combina la reivindicació, amb la implicació directa en la realització del propi projecte. Aquesta via té molts interrogants però en canvi  incorpora l’energia social com a matèria primera de la transformació. Un camí que obliga a negociar i discutir, a redefinir plans preestablerts i, probablement, a modificar el planejament previst. A pensar, veïns i ajuntament, com es pot fer sostenible econòmicament i socialment a curt i a llarg termini, preservant el patrimoni cultural d’un dels paisatges més peculiars de Barcelona.

Passejar aquest cap de setmana amb el Josep Maria Domingo, uns dels líders veïnals artífexs del projecte, pels carrers de Can Batlló i pels espais rehabilitats del bloc 11, trobar-se amb una pila de joves i grans aixecant parets o construint mobles a la fusteria i visitar la biblioteca de la ma dels voluntaris que la gestionen, va ser una manera de retrobar-se amb una Barcelona que no cedeix al desànim i que està disposada a reinventar-se per plantar cara a les dificultats. Ara toca enderrocar el mur que limita l’accés al recinte, però l’abast del projecte és colossal. Si fins ara els projectes es feien amb l’axioma de la col·laboració públic-privada, en aquest cas el partenariat és entre la iniciativa veïnal i el govern de la ciutat. En els primers s’aprofitaven els diners privats per realitzar equipaments i zones verdes, en aquest cas una colla de barcelonins han posat la seva energia al servei d’un gran projecte públic. El Bloc 11 de Can Batlló ha esdevingut  una gran oportunitat de futur per fer ciutat en el ple sentit del terme, sabrà l’actual govern municipal aprofitar-la?

Publicat dins de Bloc

En defensa de Barcelona. Bcn.cat, 21 de març 2013

Publicat el per

En un moment en que s’està discutint un nou estatus jurídic per a Catalunya no podem permetre que es posi en perill l’estatus de la seva capital. Barcelona ha de liderar el municipalisme català i espanyol. En un moment de crisi com l’actual no es pot afeblir el govern que, des de la proximitat, atén i dóna resposta a les demandes de la ciutadania. És per això que és necessari que el govern espanyol modifiqui l’avantprojecte de llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, pendent encara d’un informe del Consell d’Estat i de la comissió nacional de l’administració local. En joc, que els diferents consorcis que ara gestionen, entre d’altres, la nostra educació, sanitat i benestar social desapareguin.

Article Bcn.cat

 

PACTES A DESHORA

Publicat el per

Alguna cosa ha passat aquests darrers dies que s’ha tornat a obrir un meló que semblava tancat. Després de les darreres eleccions catalanes i més enllà de les valoracions dels resultats electorals, CiU havia optat per un pacte d’estabilitat amb ERC. Ja d’entrada era ben estranya la doble posició dels republicans, donant suport al govern i exercint, alhora, de principal grup de la oposició. Però, en qualsevol cas, s’iniciava la legislatura amb aquesta geografia parlamentària i amb l’objectiu central de celebrar la consulta.  Amb ben poca travessia el pacte ja fa aigües i comencen a sonar moltes veus demanant tornar a començar, i buscar acords més amplis amb la incorporació, especialment, dels socialistes al pacte de govern.

Mas es va equivocar menystenint a les altres forces polítiques i en especial al PSC, però ara aquesta valoració ja es antiga, l’interès d’avui rau en analitzar els motius pels quals el president canvia de posició. Es per l’asfíxia financera de la Generalitat i la necessitat imperiosa d’establir ponts amb el PP? Per la negativa d’ERC a aprovar uns pressupostos massa dolorosos pel 2013? Pels resultats de les enquestes que continuen assenyalant la davallada de CiU? Totes aquestes raons no semblen suficients per entendre el canvi de orientació ja que el 26 de novembre, l’endemà de les eleccions, es donaven, exactament, les mateixes circumstàncies.

El que ha passat, el que motiva els nous cants de sirena cap el psc, es que les elits del país han dit prou. Fins a les eleccions alguns grans empresaris del país van flirtejar amb la idea de la independència, i la majoria s’ho miraven de reüll amb un somriure murri, com qui deixa que les criatures juguin encara que s’esvalotin una mica massa. Però el resultat de les eleccions ha provocat un canvi de xip que ha anat imposant-se amb mes contundència setmana a setmana. Avui, els mateixos que van aplaudir que Mas es posés al capdavant de la manifestació del 11S o van guardar silenci, han començat a moure’s darrera bambolines.  Mas, després del 11 de setembre, es va enfilar a la onada disposat a liderar-la; els poders fàctics del país van deixar fer convençuts que la pulsió nacional mes valia posar-la en bones mans de manera que es podés anar graduant segons convingués i, sobretot, albiraven que servís per arrencar un millor finançament de l’estat. Però ara s’han adonat que el moviment de Mas no només no li ha comportat rèdits electorals, sinó que només ha beneficiat als republicans. La única força política que va augmentar sensiblement va ser ERC i d’ençà de les eleccions les seves expectatives no paren de créixer. Això significa que alguns comencen a témer que poden perdre el control de la situació, i ja se sap que als que manen, aquesta amenaça és la única cosa que els fa canviar.  Mas comença a notar el fred al seu voltant. Els seus, els de sempre, comencen a donar-lo per amortitzat. Segur que molts han aplaudit en silenci la iniciativa de Pere Navarro de demanar el seu cap si s’ha de parlar de nous pactes de govern. A CiU hi ha moviment més enllà d’Unió, l’article de Miquel Roca a La Vanguardia era tot un avís, i Felip Puig guarda silenci prudent. Entretant la família Pujol va de baixa.

L’objectiu, ara, és recuperar la sintonia amb el govern central, però obrir converses serioses amb Madrid de bracet amb ERC és molt complicat. L’alternativa de canviar ERC pel PP de Catalunya com a soci de govern és impossible d’empassar per uns votants que ja van marxant i significaria un cop de volant excessiu. Val la pena assenyalar, però, que la trencadissa que s’havia de produir amb el PP a nivell local, després de l’acord amb ERC, ha quedat en res. A la Diputació de Barcelona un trencament formal del govern que té tota la pinta de simple escenificació, tots els governs municipals CiU-PP continuen i, fins i tot, si ha afegit l’Ajuntament de Barcelona on Trias ha preferit el PP per pactar les inversions i els grans projectes de mandat. Poc a poc les coses es mouen, encara que sigui necessari fer mans i mànigues per tal que no es noti.

En aquest escenari el PSC com a futurible soci de govern torna a tenir interès, però no cal enganyar-nos, amb un paper merament instrumental: apaivagar les presses d’ERC i ser mes presentables per encarar la negociació amb Madrid. Per això ens volen i per això, fins i tot els qui no neguem la possibilitat d’arribar a acords amb CiU, l’oferiment del President Mas no fa altra cosa que generar-nos malfiança. El temps en política és essencial, allò que alguns haguéssim defensat l’endemà de les eleccions davant una oferta generosa de col·laboració, avui sona a fer el paper de la trista figura en un govern que fa aigües. Ningú parla de projecte, tant sols s’apel·la a la responsabilitat, paraula talismà que sembla el tauló on s’aferra un govern que naufraga. Es ben poc creïble per molt que sentirem arguments de tota mena i alguns mitjans fent bandera de la necessària unitat.

Sigui com sigui el nou escenari posa de manifest la indispensable necessitat que una esquerra plural pugui construir una alternativa de govern. Ara per ara és la millor manera d’exercir la responsabilitat davant els ciutadans; els pactes, avui, han de venir per aquí.

Publicat dins de Bloc