Conferència de Jordi Martí Grau a Fòrum Europa
El darrer Plenari del curs
A la vida política de les institucions públiques hi ha moments on es condensen decisions i notícies, que il·lustren alguna cosa més que una concatenació de fets. Aquesta darrera setmana el govern municipal ha mostrat amb claredat el fons i les formes d’un projecte polític incapaç de respondre als reptes actuals de Barcelona.
En primer lloc s’ha constatat la feblesa davant les pressions de determinats interessos econòmics, posant en perill el delicat equilibri entre els diferents usos de la ciutat. La notícia més rellevant és la incapacitat d’incorporar les al·legacions de grups polítics i col·lectius veïnals en relació al nou Pla d’Usos de Ciutat Vella. Aquest document normatiu té com a funció regular els usos del districte més delicat de Barcelona. La modificació que ha presentat el govern –de fet es tracta d’un nou pla– liberalitza fins a extrems increïbles la possibilitat de continuar fent créixer l’oferta de serveis adreçats al turisme. Més hotels, més restaurants, més apartaments turístics, més espais d’oci nocturn amb la coartada de fer créixer l’activitat econòmica, però posant en perill el fràgil equilibri d’uns barris que ja reben, avui, una càrrega excessiva de l’activitat turística barcelonina. No es tracta d’anar en contra d’aquesta activitat econòmica, però avui toca distribuir-la en lloc de concentrar-la, d’evitar el perill que Ciutat Vella es desertitzi de veïns i perdi, al seu torn, el seu propi atractiu. Si calia modificar el Pla d’Usos era per tenir cura d’algunes activitats que avui són en perill: llibreries, espais emblemàtics com el Marsella, o la protecció de carrers especialitzats en un comerç tradicional com ja fa París. El nou Pla d’Usos és un pas més en la degradació del cor de la ciutat. La coincidència amb la privatització dels aparcaments de la corona central barcelonina corrobora aquesta obsessió per satisfer determinats interessos econòmics en comptes de vetllar per l’interès general.
En una ciutat de serveis, atractiva per visitants i amb una climatologia mediterrània, l’espai públic és el bé més preuat. Places i carrers, parcs i avingudes, són l’escenari de la vida urbana. Allà on els ciutadans es troben, es manifesten, passegen i tafanegen enmig del brogit urbà. És l’espai de la sorpresa i on la ciutat esdevé alguna cosa més que un territori urbanitzat. Avui protegir l’espai públic no només passa per invertir-hi recursos, o per mantenir-lo adequadament, cal gestionar-lo amb cura perquè cap activitat se l’apropiï en exclusiva. La nova normativa de terrasses i vetlladors pactada amb el PP, és tot un excés. Si ja en els darrers dos anys l’augment de terrasses ha fet que hi hagin carrers pràcticament envaïts per tendals, taules i cadires, el que ara proposa el govern es deixar que creixi pràcticament sense límit. Aquest és un servei necessari i apropiat en una ciutat com la nostra, però el seu excés, el descontrol en la normativa que vetlla per la estètica del mobiliari, o permetre que establiments sense els serveis necessaris puguin ara disposar de terrassa, ho converteix en una invasió sense sentit de l’espai públic de la ciutat. I, curiosament, s’aprova al mateix temps que la Guàrdia Urbana ha rebut l’ordre de multar a les famílies que celebren aniversaris o festes infantils en els parcs de la ciutat. Una manera d’invertir prioritats i el sentit de les coses, una manca de sensibilitat davant els greus patiments de molts barcelonins.
El darrer plenari del curs hagués pogut acollir la iniciativa ciutadana, signada per 26.000 barcelonins, que demanen recuperar el model públic i de qualitat d’escola bressol. El govern s’escuda en qüestions tècniques en la recollida de signatures, però la Síndica de Greuges ja ha alertat que no hi ha fonaments suficients per impedir el debat. La qualitat democràtica exigeix no frenar la participació. Es va començar limitant l’accés a les audiències públiques, ara s’impedeix que una iniciativa ciutadana arribi al Plenari municipal. Amb les serioses dificultats que avui travessa la democràcia, qualsevol iniciativa de participació ciutadana, més enllà de la crítica que contingui, hauria de ser benvinguda.
El curs s’acaba i, malauradament, el govern municipal es va allunyant de les intencions inicials plasmades en el programa d’actuació municipal. Els socialistes vàrem facilitar-ne la seva aprovació reconeixent que hi havia indicis d’un programa de combat a la desigualtat. El plenari de juliol corrobora que el projecte municipal que es va desenvolupant és un altre. L’alcalde continua amb la cantarella que vol pactar amb tothom, i si ho fa amb uns és per què els altres no ho volen. L’alcalde Trias té dues parelles de ball possibles, el que és impossible es que vagi alternant sense canviar la música. I de moment tot sona pel mateix. Una llàstima.
De Granada a Barcelona
Fa dues setmanes que parlo –millor, que escric- de la relació Catalunya-Espanya, de les claus per mirar d’entendre una mica més què està passant a les aigües profundes de la societat catalana, i de la reacció espanyola necessària, més enllà de l’acord de Granada, per fer creïble una proposta federal per l’estat. De les moltes reaccions que han suscitat els dos articles anteriors (El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat i Granada, que per cert agraeixo i em disculpo per no haver-les respost de manera individual), n’hi ha una que ve a tomb d’aquesta tercera i, per ara, darrera entrega: quin és o quin ha de ser el paper de Barcelona? Hi ha qui sosté que el debat sobre el futur de la ciutat s’ha de sostraure als encaixos i desencaixos entre Catalunya i Espanya. Hi ha, però, qui pensa, simplement, que el paper de la ciutat caurà per decantació: Barcelona serà la capital d’un nou estat d’Europa.
Cap de les dues hipòtesis em convenç. Barcelona ha jugat un rol durant les darreres tres dècades molt potent i el seu catalanisme, cosmopolita i obert, ha estat una peça clau de la Catalunya que avui coneixem. Ha exercit de capital del país però alhora ha estat el principal pont cultural entre Catalunya i Espanya.
- Catalunya guarda una curiosa relació i proporció amb la seva capital: dels més de set milions de catalans més de la meitat viuen a la Barcelona metropolitana. No només és el motor del país sinó el seu principal connector amb el món. El nacionalisme essencialista amb els seus imaginaris idealitzats sempre ha ensopegat amb la complexitat de la gran ciutat. Avui aquest potencial de creixement està estancat: el govern Trias es mou per inèrcia dels projectes heretats, amb nul·la capacitat per construir un projecte de futur que s’adapti als reptes d’una ciutat global com la nostra. Paradoxalment, ha acabat arrecerat en un pacte amb el PP on la única premissa és posar la ciutat al servei del mercat (nou Pla d’usos de Ciutat Vella, privatització de pàrquings, marina de luxe, liberalització absoluta de l’ús de l’espai públic…) i una incapacitat manifesta per combatre el creixement imparable de la desigualtat. Cap idea a l’horitzó.
- Una de les raons dels recels catalanistes respecte el tarannà barceloní ha estat la capacitat de Barcelona per combinar amb normalitat la capitalitat de la cultura catalana, sense renunciar a la cocapitalitat de la cultura castellana. Ha estat, i és, capital de l’edició en ambdues llengües; ha estat admirada, i un referent, per moltes ciutats llatinoamericanes, que s’hi han emmirallat. En clau cultural, només cal fer un cop d’ull als premis Goya i Gaudí per adonar-se’n de l’aiguabarreig a les produccions audiovisuals catalanes i espanyoles. Sigui quin sigui el desenllaç entre Catalunya i Espanya, Barcelona no pot renunciar a una vitalitat cultural que parteix de la capitalitat de la cultura catalana, però que s’alimenta també del seu paper central en la cultura castellana. Ambdues cultures, amb anys de veïnatge i convivència, han teixit intercanvis i préstecs que han modelat el caràcter de la ciutat. Mestissa, mediterrània i rebel, Barcelona s’ha resistit sempre a quedar encaixada en un terreny cultural acotat i ha optat per anar-se fent a si mateixa amb la mirada posada més enllà dels pirineus i de l’Ebre. Aquest aire no el podem perdre.
- A Barcelona també l’ha afectat l’aspror d’un estat que nega la plurinacionalitat, però també la bicapitalitat amb Madrid i una concepció policèntrica d’Espanya. Pasqual Maragall ho advertia en el seu famós article Madrid se va: “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. La Carta Municipal, l’estatut de la nostra ciutat, no ha finalitzat encara el seu desplegament i ja corre perill si el projecte de llei de reforma dels governs locals projectat pel Govern espanyol entrés en vigor. De moment, ha quedat sense efecte el conveni cultural que permetia compensar, mínimament, l’enorme desproporció de recursos entre Madrid i Barcelona que l’estat destina a les grans infraestructures culturals.
Lentament, Barcelona desapareix. Va diluint-se, esdevé la plaça principal de les magnes manifestacions i serà l’epicentre del tricentenari en un mercat del Born esplèndidament recuperat. Però alhora que s’esquinça socialment perd la vitalitat que l’havia convertit en referent. El nacionalisme conservador busca domesticar la ciutat i ha trobat un alcalde ideal per adormir el tremp característic barceloní. Es tracta de fer allò que demanen els empresaris i allò que li ordena la Generalitat. Sense esma.
El combat polític a la ciutat no es pot dirimir entre independentistes i federalistes, seria un gravíssim error per tots dos. Barcelona recuperarà la vitalitat amb un govern d’esquerres que fixi com a objectiu central la lluita contra la desigualtat, construint un relat metropolità que integri territoris i ciutadans, sabent que el seu potencial es juga en la cultura catalana però també amb diàleg amb la castellana, apostant per la reindustrialització i l’economia social, i posant en el centre de les preocupacions l’escola i l’educació. En definitiva, en la tradició catalanista, republicana i progressista que forma part de l’ADN de la ciutat .
És per això que a partir de setembre he convocat una sèrie de laboratoris de reflexió al voltant dels reptes de la Barcelona del futur; espais oberts a totes les sensibilitats nacionals de l’esquerra catalana. Tots hi sou convidats a participar. CiU ha perdut la seva oportunitat i el 2015 cal una alternativa de progrés que desperti la ciutat, la millor contribució pel futur de Catalunya, sigui quin sigui el que decideixin els catalans.
Jordi Martí a Trias: “Benvingut, dos anys després, a La Sagrera”
- El president del GMS ha assegurat que “sense la pressió i la insistència de l’alcalde Hereu per exigir que aquesta fos l’estació central de l’alta velocitat a Barcelona avui s’hagués signat un protocol a Sant Cugat”
- “Avui existeixen més dubtes que certeses. Espero que amb aquesta signatura Trias no s’hagi volgut fer una foto d’estiu”, ha alertat el regidor socialista
- “Massa gran?, diuen que era el projecte. La Sagrera no és un projecte massa gran, és un projecte massa important, que és un altre cosa”, ha assegurat
Signatura aquest matí d’un protocol d’intencions que garanteix el desenvolupament de l’estació de La Sagrera. Presents, ministeri de Foment, Ajuntament de Barcelona i Adif. Dos anys després de ser nomenat alcalde, Trias es fixa, per fi, en el principal projecte que te plantejat la ciutat per al desenvolupament del seu futur. “Benvingut alcalde a La Sagrera”, ha dit Jordi Martí, president del Grup Municipal Socialista (GMS). “Ja tocava que es fixés en aquest projecte tant estratègic, no només per l’alta velocitat sinó perquè ha de permetre resoldre una de les ferides urbanes més grosses que té plantejades Barcelona i que ha de permetre compensar tot un àrea que ha de ser motor de desenvolupament i de creixement en uns barris castigats per la crisis actual”. Martí ha volgut recordar avui que “sense la pressió i la insistència de l’alcalde Hereu i de la feina feta per tot el Grup Municipal Socialista per exigir que La Sagrera fos l’estació central de l’alta velocitat a Barcelona s’hagués signat un protocol per l’estació de Sant Cugat”.
El regidor socialista ha lamentat, un cop més, la manera de fer del govern conservador de CiU. “Tornen a actuar amb el mateix modus operandi: no informen als grups, no expliquen els avenços que hi ha al voltant dels grans projectes que té plantejats Barcelona”. “Això”, ha denunciat Martí, “no havia
passat mai en aquest Ajuntament”. En aquest sentit, el president del GMS l’hi ha criticat a Trias –“que sempre ens recorda que governa en minoria”- “el poc respecte democràtic al no tenir en compte a la majoria de l’arc del plenari”. D’haver-ho fet, d’haver buscat el màxim suport, “ens hagués trobat més disposats a col·laborar que a discutir”
Sobre allò presentat avui, Jordi Martí ha estat clar: “Hi ha molta falta de concreció al voltant del que s’ha fet. Hi ha més dubtes que certeses”. Ha recordat que aquesta obra ja estava pressuposta pel Govern espanyol. Però també que “estem acostumats a que l’Ajuntament davant d’altres administracions renunciï de seguida a exigir i defensar amb tota la força els compromisos adquirits”. Una realitat que porta a Martí ha assegurar: “Tenim la sospita que la negociació amb l’estat no s’ha fet amb tota la contundència”. “Espero que avui Trias no s’hagi volgut fer una foto d’estiu”, ha lamentat.
Finalment, el regidor ha volgut debatre les crítiques sobre “el tamany” de l’estació. “Massa gran?, diuen que era. La Sagrera no és un projecte massa gran, és un projecte massa important, que és un altre cosa. La transcendència que té en l’àmbit del Besòs és importantíssima. Barcelona ha de continuar tenint la màxima ambició per resoldre els problemes dels barcelonins”.
Granada
Repaso las crónicas sobre la reunión del Consejo Territorial del PSOE, celebrado este sábado en Granada y salto al ordenador tratando de poner en orden mis opiniones, esta vez dirigidas a los amigos socialistas del resto de España. Entre los objetivos de la reunión, buscar una respuesta política al auge del independentismo en Catalunya y al intento recentralizador del nacionalismo español. La palabra talismán, el oráculo: federalismo. Me parece loable la intención: hay que aceptar, reconocer y explicar una y mil veces que el federalismo es una actitud a las antípodas del desprecio, soberbia y españolismo rancio del PP de Rajoy.
El documento aprobado este fin de semana reconoce los derechos históricos de Catalunya pero, en cambio, no se atreve a definirla como nación; propone el Senado como cámara de representación territorial, pero rehúye la bilateralidad entre Catalunya y España; plantea tímidamente el principio de ordinalidad, pero sin establecer su obligatoriedad constitucional; avanza en la descentralización de la justicia, pero no recoge el derecho a decidir de los catalanes. En suma, trata de dar continuidad al Estado de las Autonomías. Una versión actualizada del café para todos, décadas más tarde, añadiendo líquido a todas las tazas.
Digamos que es una buena respuesta. El problema es que no coincide con la pregunta que, desde hace meses, está formulando Catalunya. Ya sé que me dirán que la sociedad catalana es plural y, lógicamente, no todos los ciudadanos piensan lo mismo, pero me parece que no es exagerado afirmar que existe hoy una amplia mayoría con una demanda explícita: ejercer el derecho a decidir el futuro de Catalunya y su relación con España. Sin restarle importancia a los avances que el documento de Granada plantea, soy de los que piensan que un pacto se basa en las renuncias de las partes. Sin embargo, en este caso es imposible que Catalunya renuncie a esta cuestión. De hecho, es algo que va unido a la voluntad catalana de definir a nuestro país como nación. En ambos casos no es necesario acudir a los derechos históricos sino simplemente a la democracia. Sin duda, una nación se configura por procesos históricos y culturales, pero sólo se mantiene si persiste un sentir mayoritario, una conciencia de comunidad. Catalunya es eso, diga lo que diga la Constitución y sus tribunales, diga lo que diga la monarquía y los gobiernos, digan lo que digan presidentes y ministros de educación. Una nación construida en una tierra de paso, con el aporte de gentes de un sinfín de orígenes culturales diversos y que se reconoce democráticamente como tal. Así se ha explicitado en la calle, pero también en las urnas.
Muchos pensarán que eso ha sido simplemente cosa de nacionalistas empecinados en catalanizar a ciudadanos indefensos. Se equivocan. El nacionalismo de raíz romántica y esencialista ha tenido un papel importante y en muchos momentos abrumador, pero el catalanismo ha tenido también una raíz popular, una actitud apegada a la nación construida desde abajo, fruto de una tradición compartida que se mezcla y reinventa de manera permanente. El socialismo en Cataluña pertenece a esa tradición que unió en una misma causa derechos sociales y derechos nacionales. La ley de inmersión lingüística que debemos a Marta Mata, pedagoga y socialista destacada, persigue, a la vez, garantizar una escuela común para todos los niños del país y asegurar la continuidad y pervivencia de la lengua catalana.
Sigue existiendo un nacionalismo romántico, encantado con la épica de los grandes discursos y declaraciones, que hoy propone realizar censos de adictos al gobierno, plantar mástiles de 17,14 metros de altura y envolverse con la bandera cuando se trata de defenderse de cualquier caso de corrupción, evidente y probada. Pero la situación en Catalunya trasciende, y mucho, a la influencia menguante del nacionalismo conservador. Hay movimientos de fondo que van mucho más allá.
En el catalanismo en su conjunto hay sectores que han optado por la independencia y otros por continuar en un estado compartido, pero lo más significativo es que la distinción entre una u otra salida divide opiniones pero no está fracturando la sociedad. Es más: es muy posible que los movimientos de España influyan en la opinión y la decisión de un buen número de catalanes, que pasarán de una opción a otra incluso pareciendo irreconciliables. El independentista de hoy podría dejar de serlo, de la misma manera que el más federal de los federalistas, puede acabar convencido que la independencia es la única salida. En Catalunya ha calado la vieja idea socialista de “un solo pueblo”, más allá de orígenes y lenguas, creencias o tradiciones.
Por eso es esencial el papel del PSOE. Lo fue en la Transición y en los acuerdos de Santillana, que permitieron alumbrar un nuevo Estatut para Catalunya. El error, entonces, fue no abordar la modificación constitucional que ahora se plantea. De haberlo hecho, quizás, se hubieran evitado las frustraciones posteriores. Pero hoy la respuesta de ayer no es suficiente. Sinceramente, no veo posible un encaje con un estado que no reconozca a Catalunya como nación y que impida a los catalanes decidir libremente su futuro. Aceptarlo, reconocerlo, cargaría de razones a todos aquellos que continuamos prefiriendo la convivencia a la independencia. Lo contrario, no reconocerlo, nos deja, como decía la semana pasada, fuera de plano.
El llibre d’imatges del catalanisme. ARA, 3 de juliol 2013
Una de les imatges de la setmana passada és la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir; l’altra, la del concert per la llibertat d’aquest dissabte, al Camp Nou. A cap de les dues, malauradament, el PSC no hi ha estat, encara que, a totes dues, hi havia militants i simpatitzants socialistes. Costa entendre que una força política que sempre ha format part de les imatges icòniques del catalanisme polític, avui no hi sigui. Les imatges articulen el relat de la política i l’àlbum de fotografies del socialisme català, alerto, comença a tenir masses absències.
En minoria, contra la mayoría. ABC, 2 de juliol de 2013
Habrá comisión de seguimiento de la deuda de la Generalitat. Por fortuna para Barcelona y sus ciudadanos, su creación ha dejado de ser potestad del alcalde. Al incluirse su impulso en la parte ejecutiva del orden del día del último Plenario, la de obligado cumplimiento, ha dejado de ser voluntad de Trias para convertirse en obligación. Caro le ha salido al alcalde tener tan poco respeto a las decisiones del Plenario: ¡ahora es éste quien ha forzado a su alcalde a obedecerlo!
El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat
Una de les imatges de la setmana passada és la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir; l’altra, la del concert per la llibertat d’aquest dissabte, al Camp Nou. A cap de les dues, malauradament, el PSC no hi ha estat, encara que, a totes dues, hi havia militants i simpatitzants socialistes. Costa entendre que una força política que sempre ha format part de les imatges icòniques del catalanisme polític, avui no hi sigui. De l’Assemblea de Catalunya a l’11 de Setembre a Sant Boi o la massiva manifestació de l’any 1977 reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia; del retorn de Tarradellas a la manifestació contra la sentència de l’Estatut, el juliol de 2010 encapçalada pel president Montilla. Les imatges articulen el relat de la política i l’àlbum de fotografies del socialisme català, alerto, comença a tenir massa absències.
Les respostes polítiques es construeixen barrejant principis i valors amb una interpretació de la realitat. Al voltant de la riuada sobiranista i la transformació de la societat catalana corren, al menys, tres hipòtesis:
- La primera és la de la bombolla sobiranista: tot es deu a la voluntat de les forces polítiques independentistes, inclosa CiU, que amb un ús intensiu dels mitjans públics i aprofitant-se de la crisi econòmica i del desequilibri de les balances fiscals, han fet créixer artificialment el desig d’autodeterminació. Tot plegat, seguint aquest raonament, acabarà en una gran frustració, baixarà la bromera i els principals responsables en pagaran les conseqüències.
- La segona, en la seva versió més acurada, la podeu trobar a l’article Matar al Cobi, de Jordi Amat publicat al Cultures de La Vanguardia. El debat a Catalunya s’ha articulat durant dècades entre el nacionalisme burgès i el catalanisme progressista. Les dues bandes de la plaça Sant Jaume, Pujol i Maragall, mar i muntanya, Catalunya i Barcelona… Als anys noranta, aquest terreny de joc comença a donar signes d’esgotament. Maragall deixa l’alcaldia l’any 1996 i el pujolisme s’esllangueix atrapat en els pactes del Majèstic del mateix any. S’inicia la lenta transformació de l’escenari polític català i el nacionalisme evoluciona abraçant el sobiranisme, però l’intent de Maragall de construir una alternativa catalanista de progrés no acabarà d’aixecar el vol, frenada, en bona mesura, per les malfiances del seu propi partit. Els fills polítics de Pujol convencen al pare, els de Maragall l’acabaran matant. La política mai deixa espais buits, si algú s’aparta, un altre ocupa el seu lloc ràpidament. L’absència d’una alternativa sòlida al pujolisme des de l’esquerra catalanista ha ajudat a l’efervescència de l’independentisme i a l’esclat d’Esquerra Republicana de Catalunya.
- Una tercera perspectiva gens menyspreable, la que dibuixa una Espanya incapaç de construir un projecte que reconegui la seva realitat plurinacional, que pugui acceptar l’existència d’un demos català. La va encetar Xavier Rubert de Ventós al seu llibre De la identitat a la independència, publicat justament l’any 1999, i encara que es puguin rebatre molts dels seus arguments, hi ha masses decisions, incomprensions i enuigs que l’avalen. Espanya és la fàbrica principal d’independentistes i el més sorprenent és que no se n’adonen. Avui, des del catalanisme, no es pot proclamar “Visca Espanya” encara que es faci amb la millor de les voluntats federalistes. Hi ha massa ferides obertes, massa Lapaos, massa lleis d’educació, massa Alfonso Guerra, massa intents recentralitzadors, massa dèficit fiscal…
Agafant qualsevol de les hipòtesis per separat, la resposta política és relativament senzilla: si això és una febrada d’estiu més val no acostar-s’hi gaire, fer la viu-viu amb el federalisme i esperar que passi; si és un problema de manca de projecte cal posar-se a pensar, i si Espanya no té remei, caldrà desplegar l’estelada i afegir-se a la manifestació. La realitat s’entossudeix a complicar-se i en certa manera és una barreja d’ingredients dels tres supòsits anteriors. Hi ha de tot sota l’ampli paraigües del sobiranisme. Per això el dret a decidir, amb totes les seves imprecisions, era una bona sortida. Esvaeix el perill que el sobiranisme acabi concernint només a una part de la ciutadania: el futur el decidirem entre tots; uneix en un acord de mínims –la consulta– a tot el catalanisme polític, i potser és la darrera oportunitat per tal que Espanya mogui fitxa de veritat.
Sóc federalista convençut, però el federalisme hauria de ser la resposta d’Espanya més que la proposta del PSC. L’estatut de Maragall era un federalisme construït des de Catalunya i va acabar com va acabar. Ell mateix advertia que si no s’acceptava una Espanya plural l’independentisme seria inevitable. El problema de trobar un model d’estat on encaixin totes les realitats nacionals ha de ser el problema de Madrid, són ells qui avui ens han de convèncer. Des de la tradició catalanista i d’esquerres, tocaria exigir bilateralitat en les relacions, reconeixement nacional, i un finançament que respecti el principi d’ordinalitat.
El federalisme, en canvi, vist des d’una altra perspectiva, hauria de ser útil al PSC per construir un relat per Catalunya. Un projecte de baix a dalt, que partís de l’articulació territorial i metropolitana del país, que imaginés unes ciutats capaces de fer front als embats de la globalització, que s’ocupés de definir un model per evitar un creixement de les desigualtats que amenaça la convivència, que inventi la manera de re-industrialitzar i compensar els efectes perversos d’una economia excessivament orientada als serveis de poc valor afegit (el Barcelona World és l’apoteosi del model). Per això, la batalla de Barcelona i les municipals del 2015 són tan important: qui sap si la darrera oportunitat del PSC que hem conegut fins ara.
Entre tant, no hauríem de sortir de plano. Hi ha un excés d’èpica sovint embafador, una estètica sobrecarregada de foc de camp (el mateix títol del concert de dissabte era absurd i la durada, tot un excés) però amb un arc que abraça des d’Unió Democràtica a les CUP, de la Cambra de Comerç a la UGT, i de Peret i Dyango a Paco Ibáñez, la fotografia també ens pertany. Tornarem a fer història si som capaços, en aquest escenari tan mogut, d’influir en la fotografia. Sortint-ne tornem a regalar espai als adversaris.
Barcelona, antisemita i homòfoba?
Signar un conveni de cooperació cultural un divendres per la tarda no acostuma a lluir gaire, certament. La setmana passada, mentre molts de nosaltres apuràvem les últimes hores del divendres endreçant papers i tancant detalls de la següent amb la ment, cal dir-ho, més posada en la revetlla de sant Joan, els alcaldes de Barcelona i Budapest signaven un conveni que té el lloable propòsit d’enfortir les relacions culturals entre totes dues ciutats. Fruït d’aquest acord, aquesta era la gran notícia, es construirà al parc del Castell de l’Oreneta un parc infantil dedicat a Jaume I i a Violant d’Hongria. L’escassíssim ressò de l’acte contrasta, però, amb l’immens enuig que vaig sentir al conèixer aquesta trobada. Sembla que a l’alcalde Trias els convenis comencen a jugar-li males passades.
Per transmetre-us la meva indignació -o, millor, consternació- deixeu-me que us expliqui qui és l’alcalde de Budapest. La capital hongaresa està governada per István Tarlós, dirigent del Fidesz, el partit conservador que també governa Hongria des de l’abril de 2010. Tres exemples de la seva manera de fer que parlen per si mateixos. El primer: Tarlós es nega a recolzar públicament la celebració dels LGBT Eurogames, una prova que Barcelona va acollir el 2008. El segon: Tarlós va voler que Budapest tingués un carrer dedicat a Cecile Tormay, escriptora hongaresa que va morir el 1937 i que ha inspirat a molts pensadors i líders antisemites. Només la pressió ciutadana i del Congrés Mundial Jueu va frenar aquest homenatge inadmissible. El tercer: Tarlós és el responsable del nomenament de György Dörwer com a director del teatre l’Új Színház, un dels més emblemàtics de la ciutat.
Dörwer és un actor d’ideologia antisemita i xenòfoba membre del Jobbik, partit d’ultradreta i filo-feixista, amb organització paramilitar inclosa: la temuda Guàrdia Hongaresa. Aquest partit, que entre d’altres coses posa en dubte l’Holocaust, va proposar, a finals de l’any passat, fer una llista de parlamentaris jueus per raons, deien, de seguretat nacional. Homòfob reconegut, Dörwer va nomenar com a número 2 del teatre a István Csurka, president del partit d’extrema-dreta MIEP. Un dels projectes que tenien en ment era estrenar un espectacle sobre una conspiració jueva per destrossar Hongria. Davant d’això, la ciutadania i l’oposició política van aconseguir frenar aquest espectacle però no que continuessin al capdavant del teatre. Davant les crítiques, la reacció de l’alcalde de Budapest, el mateix que el passat divendres signava un conveni amb Xavier Trias al nostre Ajuntament, va ser d’un alt nivell pedagògic i polític. “El debat [sobre els nomenaments] està tancat. Circulin i callin, ciutadans, perquè aquí decideixo jo”. Aquest és l’alcalde de Budapest.
A Barcelona, divendres per la tarda, se signava un conveni de cooperació cultural. La notícia, però, no era el parc infantil. La notícia és que Barcelona signava mantenir relacions amb una ciutat que té un alcalde que empara aquests comportaments. La història medieval, alcalde Trias, no pot fer desaparèixer la Hongria actual, un país, li recordo, que ha canviat la seva constitució per retallar drets.
Els convenis, us ho deia abans, comencen a deixar en evidència a Trias. ¿Què fa l’alcalde de Barcelona signant un acord amb un polític que nomena directors xenòfobs i homòfobs, proposa carrers per honorar escriptors antisemites i es nega a recolzar iniciatives de gais? Són varies les respostes a aquesta pregunta. Trias, divendres passat, va fer, senzillament, el ridícul polític. Ja ho avanço avui: al Plenari d’aquest divendres demanaré a l’alcalde que deixi sense efectes aquest vergonyant conveni amb Tarlós. La marca Barcelona, de la que tant presumeix Trias, és el resultat d’una equació on intervenen molts factors; la projecció internacional n’és un i no crec que ajudi gaire signar un acord amb un alcalde que dóna cobertura a l’homofòbia i l’antisemitisme. La nostra ciutat ha d’estar associada a allò que encarna aquest polític? No!
¿És rellevant que el partit al que pertany l’alcalde de Budapest, el Fidesz, hagi impulsat canvis constitucionals que allunyen la seva carta magna dels paràmetres democràtics de la Unió Europea? ¿És rellevant que Fidesz hagi fixat a la constitució que les persones sense llar puguin ser penalitzades per viure al carrer? ¿És rellevant que Fidesz hagi aprovat una llei que dificulta l’accés a informació d’interès públic com el sou i les dietes dels polítics i l’ús dels fons públics? Si!
Acabo. Només recordar allò que escrivia Primo Levi: “Que algo inaudito haya sucedido es, en sí mismo, la prueba de que puede volver a suceder”.
PD: En allò que sí estic d’acord amb Trias és en fer més parcs infantils a Barcelona…