Existeixen, sense pretendre fer una aproximació acadèmica, dues concepcions clares del federalisme: la que el dibuixa com una manera d’organitzar l’Estat transferint competències cap a les parts que el composen -la cessió de sobirania es fa de dalt a baix- o com un procés invers, en el qual una sèrie de realitats diferents -que podem denominar nacions- acorden federar-se per afrontar millor un futur compartit. En aquest segon cas és cada part la que cedeix sobirania cap amunt. No ignoro que en els Estats federals mono-nacionals, un cop el procés històric de formació de la federació va culminar, la sobirania va passar a ser considerada única i indivisible; és a dir, les parts van perdre la seva sobirania pròpia en aquells casos en que l’havien tingut. Valguin com a exemple els Estats Units o Alemanya. En el cas de les federacions netament plurinacionals, independentment del que diguin les seves Constitucions, la idea d’una sobirania única i indivisible sembla, avui, una solució abocada al fracàs. I això val tant per a Espanya com per a Europa.
En aquest context, la proposta que ens fa el PSOE és una Espanya federal en una Europa federal. Cal advertir, però, que aquests dos federalismes no són exactament el mateix. En el cas continental són els diferents estats que progressivament han cedit sobirania a la Unió Europea (UE) -seria bo, cal dir-ho, que aquest procés no s’aturés pels recels dels estats membres- i qualsevol de les parts sempre té la possibilitat de tornar enrere. En el cas d’una Espanya federal el procés seria l’invers: seria l’Estat, a través d’una reforma de la Constitució, qui cediria més sobirania a les parts. No deixa de ser, doncs, una actualització del Pacte Constitucional construït a la Transició. Avui, la UE no és federal per un dèficit de centralització, mentre que Espanya no ho és per un excés de centralisme.
Tanmateix, per una combinació de motius prou coneguts encapçalats per la sentència del Tribunal Constitucional, no sembla que avui aquesta via pugui satisfer una àmplia majoria de la societat catalana. Un federalisme com evolució i aprofundiment de l’Estat autonòmic, incloent sotmetre a les urnes la reforma constitucional, molt em temo que arriba tard per satisfer els anhels de la societat catalana, inclosos a molts d’aquells que preferim estalviar-nos noves fronteres i preferim un projecte compartit. En qualsevol cas és just constatar les diferències entre aquesta posició que busca una sortida a la crisi territorial i l’immobilisme amb pulsió recentralitzadora, per dir-ho suament, del Partit Popular.
El denominat dret a decidir, amb totes les seves imprecisions semàntiques, és la clau de volta que obliga a capgirar el procés. ¿Si en una futura UE plenament federal els actuals Estats membres mantindrien el seu dret a decidir -el dret de sortir de la Unió-, perquè en una futura Espanya federal Catalunya no hauria de disposar exactament del mateix dret? El què val per a un federalisme, l’europeu, hauria de valdre també per a l’altre, l’espanyol.
Així, sí una de les parts vol decidir per ella mateixa el seu futur, i acceptem que aquesta és una posició molt majoritària a Catalunya, l’única alternativa a la independència és un federalisme des de baix. Si ho preferiu, un federalisme a l’europea, en el qual hi ha cessió de sobirania a Catalunya per tal que lliurement els catalans decideixin el seu futur: unir-se o marxar. Les alternatives haurien de ser en positiu i, per tant, com proposava fa uns dies l’Albert Sáez a El Periódico, la consulta podria establir-se entre federació i independència. Arribat el cas, jo estaria entre els primers en el que m’atreveixo a denominar, amb el permís dels acadèmics, sobiranisme federal.
M’ho miro, és cert, des del meu compromís amb Barcelona, la capital de Catalunya. Hi ha dues característiques de la capital del país que no hauríem de perdre de vista. La primera, la seva capacitat d’anar acomodant sensibilitats culturals i sentiments de pertinença diferents. La segona, la seva pulsió de Ciutat-Estat on ser la capital de Catalunya no li impedeix exercir la capitalitat de la cultura espanyola, ser capital del sud d’Europa, ser capital de la Mediterrània o ser una ciutat referent en l’àmbit iberoamericà. Sigui quin sigui el resultat d’aquest procés, Barcelona ha de trobar un context que afavoreixi aquesta capacitat de ciutat feta a si mateixa, d’una realitat urbana que se sent capital en majúscules, que se sent, en certa manera, capital d’Estat. Sigui quin sigui el resultat del moment històric que vivim, Barcelona hauria d’acabar sent, tinguem-ho clar!, capital d’Estat: ja sigui com a cocapital d’una nova Espanya federal o com a capital d’una nova Catalunya independent.
No n’hi ha prou, però, en fer evolucionar un model que ha apostat per una estructura radial de l’Estat amb un sol centre que acumula capitalitat política, econòmica i cultural. Pasqual Maragall ho denunciava en un article premonitori, Madrid se va (El País, 27 de febrer de 2001): “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. Espanya ha d’acceptar que té dos motors; si segueix entussudida a no fer-ho n’acabarà perdent un, gripat i fastiguejat per anar trobant impediments que no li permeten explotar tot el seu potencial. La proposta dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2014 són, en aquest sentit, un menyspreu a Barcelona.
En aquest camí, sens dubte, caldrà buscar moltes i noves complicitats. Però per aquells que entenem que la crisi territorial és un vèrtex d’una crisi global, indestriable de la crisi socioeconòmica i de la crisi de la democràcia, ens cal encertar amb els companys de viatge. Jo sempre estaré més còmode al costat de Joan Herrera i Oriol Junqueras que d’Alícia Sanchez Camacho o Josep Anton Duran Lleida. Sempre. És més, dubto molt que a les eleccions municipals de 2015 puguem recuperar el Govern de la capital sense la mateixa aliança d’esquerres que va liderar i fer la gran transformació de la Barcelona que avui tots coneixem. Els federalistes d’esquerres, amb plataforma o sense, en això no ens hauríem d’equivocar.
