Alguna cosa ha passat aquests darrers dies que s’ha tornat a obrir un meló que semblava tancat. Després de les darreres eleccions catalanes i més enllà de les valoracions dels resultats electorals, CiU havia optat per un pacte d’estabilitat amb ERC. Ja d’entrada era ben estranya la doble posició dels republicans, donant suport al govern i exercint, alhora, de principal grup de la oposició. Però, en qualsevol cas, s’iniciava la legislatura amb aquesta geografia parlamentària i amb l’objectiu central de celebrar la consulta.  Amb ben poca travessia el pacte ja fa aigües i comencen a sonar moltes veus demanant tornar a començar, i buscar acords més amplis amb la incorporació, especialment, dels socialistes al pacte de govern.

Mas es va equivocar menystenint a les altres forces polítiques i en especial al PSC, però ara aquesta valoració ja es antiga, l’interès d’avui rau en analitzar els motius pels quals el president canvia de posició. Es per l’asfíxia financera de la Generalitat i la necessitat imperiosa d’establir ponts amb el PP? Per la negativa d’ERC a aprovar uns pressupostos massa dolorosos pel 2013? Pels resultats de les enquestes que continuen assenyalant la davallada de CiU? Totes aquestes raons no semblen suficients per entendre el canvi de orientació ja que el 26 de novembre, l’endemà de les eleccions, es donaven, exactament, les mateixes circumstàncies.

El que ha passat, el que motiva els nous cants de sirena cap el psc, es que les elits del país han dit prou. Fins a les eleccions alguns grans empresaris del país van flirtejar amb la idea de la independència, i la majoria s’ho miraven de reüll amb un somriure murri, com qui deixa que les criatures juguin encara que s’esvalotin una mica massa. Però el resultat de les eleccions ha provocat un canvi de xip que ha anat imposant-se amb mes contundència setmana a setmana. Avui, els mateixos que van aplaudir que Mas es posés al capdavant de la manifestació del 11S o van guardar silenci, han començat a moure’s darrera bambolines.  Mas, després del 11 de setembre, es va enfilar a la onada disposat a liderar-la; els poders fàctics del país van deixar fer convençuts que la pulsió nacional mes valia posar-la en bones mans de manera que es podés anar graduant segons convingués i, sobretot, albiraven que servís per arrencar un millor finançament de l’estat. Però ara s’han adonat que el moviment de Mas no només no li ha comportat rèdits electorals, sinó que només ha beneficiat als republicans. La única força política que va augmentar sensiblement va ser ERC i d’ençà de les eleccions les seves expectatives no paren de créixer. Això significa que alguns comencen a témer que poden perdre el control de la situació, i ja se sap que als que manen, aquesta amenaça és la única cosa que els fa canviar.  Mas comença a notar el fred al seu voltant. Els seus, els de sempre, comencen a donar-lo per amortitzat. Segur que molts han aplaudit en silenci la iniciativa de Pere Navarro de demanar el seu cap si s’ha de parlar de nous pactes de govern. A CiU hi ha moviment més enllà d’Unió, l’article de Miquel Roca a La Vanguardia era tot un avís, i Felip Puig guarda silenci prudent. Entretant la família Pujol va de baixa.

L’objectiu, ara, és recuperar la sintonia amb el govern central, però obrir converses serioses amb Madrid de bracet amb ERC és molt complicat. L’alternativa de canviar ERC pel PP de Catalunya com a soci de govern és impossible d’empassar per uns votants que ja van marxant i significaria un cop de volant excessiu. Val la pena assenyalar, però, que la trencadissa que s’havia de produir amb el PP a nivell local, després de l’acord amb ERC, ha quedat en res. A la Diputació de Barcelona un trencament formal del govern que té tota la pinta de simple escenificació, tots els governs municipals CiU-PP continuen i, fins i tot, si ha afegit l’Ajuntament de Barcelona on Trias ha preferit el PP per pactar les inversions i els grans projectes de mandat. Poc a poc les coses es mouen, encara que sigui necessari fer mans i mànigues per tal que no es noti.

En aquest escenari el PSC com a futurible soci de govern torna a tenir interès, però no cal enganyar-nos, amb un paper merament instrumental: apaivagar les presses d’ERC i ser mes presentables per encarar la negociació amb Madrid. Per això ens volen i per això, fins i tot els qui no neguem la possibilitat d’arribar a acords amb CiU, l’oferiment del President Mas no fa altra cosa que generar-nos malfiança. El temps en política és essencial, allò que alguns haguéssim defensat l’endemà de les eleccions davant una oferta generosa de col·laboració, avui sona a fer el paper de la trista figura en un govern que fa aigües. Ningú parla de projecte, tant sols s’apel·la a la responsabilitat, paraula talismà que sembla el tauló on s’aferra un govern que naufraga. Es ben poc creïble per molt que sentirem arguments de tota mena i alguns mitjans fent bandera de la necessària unitat.

Sigui com sigui el nou escenari posa de manifest la indispensable necessitat que una esquerra plural pugui construir una alternativa de govern. Ara per ara és la millor manera d’exercir la responsabilitat davant els ciutadans; els pactes, avui, han de venir per aquí.