[Apunts del Plenari Municipal del mes d’Octubre]

Quan allò del que no es parla acaba convertint-se en allò rellevant, tenim un problema. Quan qui té la potestat per generar espais de debat polític i d’intercanvi d’idees es nega a promoure’ls, tenim un problema. Quan qui no té una majoria política sòlida però es comporta com si la tingués, tenim un problema. Quan qui governant amb minoria primer construeix un relat –PAM, ordenances fiscals, pressupostos…- i després busca les adhesions cegues, tenim un problema. Quan la realitat et fa veure que no pots fer el que vols perquè no has estat capaç de construir una majoria per dur-la a terme i, a la desesperada, dibuixes escenaris sucrosos de fictícia mà estesa i apel•les a responsabilitats de tercers que mai t’apliques, tenim un problema.
L’Ajuntament de Barcelona, malauradament, té un problema. Costa de creure, és cert, perquè no és sobrevingut a conseqüència d’aquesta crisi que s’entesta en convertir-se en ombra de la nostra quotidianitat. El problema existeix i és de formes; i en política, com en tantes altres esferes de la vida, les formes són essencials.
En el Plenari d’octubre, els regidors vàrem viure una situació de la que no existeixen precedents en etapa democràtica. El Govern, conscient de la seva minoria i de la nul•la capacitat que ha tingut per teixir ponts entre la seva posició i la dels grups de la oposició, va retirar de l’ordre del dia, només uns minuts abans que comencés la sessió, el punt més rellevant dels que es duien a debat: les ordenances fiscals. Un gest que és trista metàfora de com entén CiU l’acció política.
Negar en primera instància el debat i, vist l’abisme que s’obre sota els peus, aferrar-se després a ell com a taula de salvació és d’una miopia política preocupant. Ha passat amb les ordenances però vull recordar que ja hem viscut altres moments estràbics preocupants. O no és preocupant irrompre en escena fent miques consensos socials i polítics a tomb, per exemple, de Glòries o la cobertura de les vies de Sants?
Trias va voler vendre’s com l’alcalde de les persones i de la mà estesa. Poques vegades un polític ha aconseguit generar unanimitat, en sentit contrari, al voltant d’aquesta retòrica buida després que els fets, i no les paraules, l’hagin descobert. En política, mai es pot predicar la política de la mà estesa i practicar el mossegar la mà. Qui ho ha fet no ha acabat reeixint. És per això que emplaço a l’alcalde a sortir ja a escena: en temes tant rellevants com les ordenances i el pressupost no es pot estar desaparegut. Ni Barcelona ni els seus ciutadans s’ho mereixen.