A finals de juliol, quan l’estiu ja havia aterrat a la ciutat i les vacances eren al cap de tothom, tancàvem el conveni de condicions laborals de l’Ajuntament de Barcelona. Feia 10 anys que no passava i la seva importància és triple: d’una banda, fixa les condicions per recuperar el poder adquisitiu dels treballadors públics després de la travessia de la crisi econòmica; d’altra banda, millora les condicions de conciliació de la vida laboral i familiar, i, finalment, si voleu a nivell simbòlic, llança un missatge d’acord entre professionals i Institució, amb una aprovació unànime per part de les tres forces sindicals amb representació a la taula de negociació.

La notícia que es materialitzava amb l’acord al plenari del 20 de juliol coincidia amb una tristíssima notícia: el traspàs del Ferran Daroca; un dels artífexs del pacte deixava aquest món després de tancar un dels acords més importants de la seva carrera com a servidor públic.

La mort sempre deixa una sensació de buit difícil d’omplir, especialment quan arriba sense esperar-la i quan, de manera majoritària, aquells qui van conèixer el Ferran tenen la íntima sensació que els ha ajudat més a ells que no pas a l’inrevés. La mort del Ferran ha estat un cop per a molts. Escoltava i sempre, amb una mica de la seva parsimònia, responia qualsevol cosa que se li demanés. Però el que és significatiu avui és destacar la seva enorme contribució a la feina feta durant aquests tres anys a l’Ajuntament. Té sentit fer-ho des d’aquesta tribuna, i adreçant-nos a molts que no el coneixíeu personalment, perquè la seva tasca principal ha estat contribuir a millorar la vida laboral dels treballadors i treballadores municipals.

El Ferran ha fet moltes coses en la seva tasca quotidiana, però n’hem triat tres que ajuden a perfilar la importància de la seva contribució:

• Va dissenyar el sistema per contractar gairebé 3.000 nous treballadors municipals a través d’un sistema innovador que avaluava competències i habilitats, i aturava la reducció progressiva del cos de funcionaris públics fruit de l’alt percentatge de jubilacions. El compromís amb la cosa pública del Ferran l’allunyaven d’aquells que pensen que l’Estat i les seves administracions quan més petites i dèbils millor.

• Va resoldre externalitzacions mal plantejades, moltes d’elles afectades per procediments judicials, subrogant-ne els treballadors afectats al propi Ajuntament. El cas de les escoles bressol va ser paradigmàtic, però també els serveis d’atenció a les dones SARA i PIAD, o la darrera internalització dels treballadors de Betevé. El Ferran és un dels protagonistes que ha fet que durant aquests anys haguem parlat més d’internalitzar que d’externalitzar.

• La tercera és haver posat en peu el sistema de proveïment de directius de lliure designació a través de procediments amb concurrència. La temptació del nomenament per afectes i amistat només es pot aturar bastint un sistema de selecció basat en les capacitats i les competències. Aquesta era una de les batalles més personals del Ferran: la selecció per criteris professionals dels directius públics.

El Ferran era un tipus especial, amb un compromís de ferro amb la seva feina, fins al punt que segurament va triar el compromís per davant d’allò que més convenia a la seva salut. Tampoc no ho va dir mai, no es va queixar mai, malgrat la vivacitat dels seus ulls s’anava apagant per un patiment que portava endins. Va aguantar assegut a la taula de negociació tantes hores com van ser necessàries (moltes i amb diverses nits en blanc). El conveni era la cirereta d’una feina ben feta, cuita a foc lent, amb tanta dosi de coneixements tècnics com de sentit de l’humor i complicitats amb tothom. Cap malaltia li trauria el plaer d’acabar la feina, de signar l’acord amb el somriure murri per haver-se sortit amb la seva. A la taula quan se signa hi ha llàgrimes, el Ferran s’ho mira feliç.

A partir d’aquell dia han d’arribar els moments dels honors, de la signatura solemne amb les autoritats, de la votació al plenari i de la presentació a la premsa. El Ferran ja no hi serà, aquesta part mai li ha interessat gaire, enfila el camí definitiu amb el deure complert. No el va moure res més que la responsabilitat i la dèria d’acabar bé allò que havia començat. Bon viatge, Ferran.

Eloi Badia / Jordi Martí