Aquesta setmana s’iniciava amb dues notícies econòmiques importants per a la ciutat: Facebook llogarà 9.000 metres quadrats d’oficines a la torre Glòries i l’Associació de congressos i convencions internacionals ha fet públic que Barcelona encapçala el rànquing 2017 de ciutats organitzadores d’aquesta mena d’esdeveniments. És bo saber que l’economia, malgrat la boirosa situació política, segueix millorant i que Barcelona manté la seva posició internacional.
Uns dies abans, reuníem al Saló de Cent tots els grups impulsors del Pla de barris. Les notícies són d’una altra mena: l’arranjament amb veïns d’un fragment de la Via Trajana, l’impuls d’un institut escola al Bon Pastor amb la música i les arts com a eix vertebrador, una lliga de criquet femení al Raval, Poble Sec, Besòs i Trinitat Vella, o les múltiples iniciatives de recuperació de la memòria popular dels barris barcelonins.
Podeu pensar que són coses que no tenen res a veure. D’una banda, els èxits de la ciutat en l’escenari internacional –sovint fruit de la col·laboració publicoprivada–; de l’altra, petits avenços de barri coproduïts entre Administració i ciutadans. Em temo que la seva relació cada vegada haurà de ser més significativa. Fa pocs dies ens visitava Saskia Sassen, la prestigiosa sociòloga que va encunyar el terme “ciutat global”, i que no ha parat d’explicar que els èxits d’una ciutat en una economia global amaguen costos socials en termes de precarietat, desigualtat i fractura territorial. Una paradoxa que travessa de manera especial aquelles ciutats, com la nostra, que han aconseguit una posició significativa en l’esfera internacional.
Per això té sentit relacionar les noticies que encapçalen aquesta nota. La condició de ciutat global de Barcelona obliga a incentivar projectes que mantinguin la cohesió i la ciutat com a bé comú. Harmonitzar aquestes dues dimensions segurament és el repte principal de les ciutats contemporànies. L’alternativa seria renunciar a una de les dues dimensions: o deixar de ser global o deixar de ser ciutat.
L’interès de reeditar el Barcelones de Vázquez Montalban, després de 30 anys de la seva publicació, és redescobrir com, de manera premonitòria, l’autor posa en valor la pluralitat de narratives i memòries acumulades a la ciutat, alhora que assenyala els perills dels èxits globals i de la gran transformació de la Barcelona olímpica. L’Ajuntament l’acaba de reeditar i, com passa amb els clàssics, és un llibre que el pas del temps accentua la seva rabiosa actualitat. No us el perdeu!
I acabo amb Montalban:
“Las ciudades se aceptan porque abrigan, como las patrias o los recuerdos.”
Asesinato en el comité central