Aquest desembre tanca un trimestre difícil. Començava el 17 d’agost amb el lamentable atemptat a les Rambles de Barcelona i s’acabarà amb unes eleccions al Parlament de Catalunya en un context polític enrarit. Temps difícils, molt difícils, en els quals les posicions esdevenen irreconciliables i costa veure la porta de sortida. Enmig de tot plegat, i de manera molt sorollosa, centenars d’empreses i bancs s’enduen les seus corporatives fora de Catalunya i s’encenen totes les alarmes econòmiques; dies després la seu de l’EMA marxa cap a Amsterdam, i de les alarmes passem als cants apocalíptics en torn a Barcelona.

Tot plegat està tenint conseqüències econòmiques -negar-ho a aquestes alçades seria absurd-, però també cal remarcar que en un context incert, en què dos dels dos pilars bàsics de l’activitat econòmica, confiança i seguretat jurídica, han trontollat, el comportament dels indicadors són lluny de cap diagnòstic apocalíptic.

Vegem-ne alguns. Les dades d’atur milloren a l’octubre, encara que es desaccelera lleugerament la tendència positiva acumulada. Malgrat que ara l’apreciació de l’euro no juga a favor, creixen les exportacions (un acumulat anual del 6,3%), a l’hora que el tràfic de mercaderies al Port de Barcelona creix un 35% i els passatgers de l’aeroport gairebé un 4%. El turisme es ressent amb una davallada del 3.9% el mes d’octubre, el mateix percentatge de disminució del consum minorista, i de manera encara més significativa la compravenda d’habitatges cau un 9,3%. Tot plegat en un context en el qual les previsions de creixement del PIB espanyol s’ajusten a la baixa en tres dècimes, per les incerteses de la situació política catalana.

I la fotografia no acaba de ser completa del tot sense els resultats fets públics fa pocs dies de l’enquesta de condicions de vida 2016 a l’àrea metropolitana de Barcelona. En destaca la lleugera reducció de les desigualtats respecte a l’any 2011 i la reducció en un 5% de la població en risc de pobresa, dades encara molt tímides que apunten una millora respecte als problemes de desigualtat, agreujats per la crisi econòmica. Tampoc són per tirar coets les dades que dóna l’enquesta que assenyalen que un dels principals factors d’estrès econòmic és el cost dels lloguers  –a més, el 50% dels llogaters de Barcelona s’enduen més del 40% dels ingressos. I no oblidem que a la ciutat, en plena tempesta política, els lloguers segueixen creixent una mitjana del 8%.

En resum, desacceleració en alguns àmbits però la ciutat aguanta i manté les condicions per remuntar amb poc temps l’alentiment d’aquests darrers mesos. El catastrofisme empitjora el clima de confiança i pot servir per justificar o encobrir qualsevol activitat de caràcter merament especulatiu. No podem oblidar que el repte continua sent un model econòmic equilibrat en termes socials i ambientals. Canviar el focus d’atenció és confondre les prioritats.

Barcelona té una gran capacitat de resiliència i n’és un factor molt important la capacitat i professionalitat dels seus equips municipals. Malgrat el context, la meitat del mandat sempre coincideix amb el moment àlgid de bona part dels projectes i serveis municipals, són temps en els quals totes les àrees despleguen tot el seu potencial. Una vegada més, gràcies per la feina. Ara, més que mai, Barcelona necessita un Ajuntament que posi totes les seves capacitats al servei de la ciutat.

I molt bon i feliç 2018