Juliol de 2017, 25 anys de Barcelona 92. Els Jocs Olímpics han esdevingut el símbol d’una transformació urbanística, econòmica i cultural de la ciutat. Un canvi que es gesta al final de la transició, té el seu epicentre al 92 i culmina uns anys després. En termes urbanístics, les rondes, l’anella olímpica a Montjuïc i, sobretot, l’obertura al mar, capgiren la ciutat grisa heretada de la dictadura. A nivell econòmic, els Jocs acceleren el canvi d’una ciutat industrial a una de serveis. I, en clau cultural, Barcelona recupera orgull de ciutat i deixa embastat el mapa de les grans infraestructures dedicades a la cultura. Una gran transformació consensuada per les tres administracions, però sota el lideratge indiscutible de la ciutat. De tot plegat, en sorgeix una Administració amb un model de gestió envejat arreu, capaç d’afrontar reptes que van molt més enllà de la mera gestió quotidiana de les competències locals i fixa en l’ADN municipal una manera de fer, un estil de gestió pública rigorosa i eficaç.

Els Jocs –no ho hauríem d’oblidar ara que en celebrem el 25è aniversari– són només la palanca, el pretext per mobilitzar recursos i energies a favor d’una idea de ciutat. Una idea i un dibuix de ciutat que Maragall, l’artífex i alcalde de Barcelona, l’inscriu en la tradició del catalanisme polític, iniciant el seu discurs a la cerimònia inaugural amb el record de la frustrada Olimpíada popular del 1936, presidida per Lluís Companys. La ciutat no com a antítesi del país, sinó com el seu principal actiu.

Aquest és el marc de l’efemèride que celebrem enguany, però si anem una mica més enllà de la nostàlgia que generen les imatges, potser en podem treure alguna cosa que ens serveixi per al present. En faig només tres apunts, tres lliçons del 92, vint-i-cinc anys després:

1. La ciutat és canvi i les transformacions urbanes són inherents a qualsevol ciutat, però el seu èxit sempre amaga nous reptes per al futur; no hi ha canvi que no incubi els problemes de demà. La transformació associada als Jocs propulsa Barcelona cap a esdevenir una ciutat global i el món la descobreix. Els efectes però de l’evolució d’una ciutat global fa que els que van néixer al 92 avui ho tinguin molt difícil per seguir vivint a Barcelona. El vell paradigma que la transformació física de la ciutat contribueix a la cohesió social té fissures; el creixement de la desigualtat s’inicia a finals dels noranta amb la ciutat transformada i la gentrificació s’accelera en els darrers anys. Això no treu mèrits a l’època dels Jocs, simplement ens diu que els èxits d’avui, acaben generant noves necessitats en el futur.
2. Canvis grans o disruptius, canvis petits o adaptatius. La ciutat és un ecosistema que necessita adaptar-se als canvis de l’entorn, la majoria de les vegades i durant períodes llargs ho fa evolucionant progressivament. Hi ha ciutats que no s’hi conformen, que cerquen esdevenir referents més enllà dels seus límits administratius, que miren de ser capital en el ple sentit del terme. Aquestes ciutats busquen propostes disruptives com la transformació olímpica –o 150 anys abans el Pla Cerdà–, assenyalant un abans i un després, i conscients que el seu paper és de locomotora d’un territori ampli i amb ganes que el món les reconegui. Barcelona ha tingut aquest anhel de capitalitat i això és molt positiu, però cap ciutat viu a cop d’esdeveniment ni de gran transformació. La vida de la ciutat exigeix milers d’iniciatives que vagin adaptant-la a les necessitats dels seus ciutadans en termes de serveis, d’habitatge, d’espai públic, d’educació, i és precisament aquesta feina quotidiana, sostinguda en el temps, la que aporta qualitat urbana i de vida a la ciutat.
3. I, finalment, s’ha destacat l’eficàcia en la gestió dels Jocs i en la quantitat d’inversions que va implicar. En bona mesura el model de gestió de l’Ajuntament n’és hereu. És el model que consolida la figura del directiu públic a la ciutat, establint una estructura gerencial amb una alta capacitat executiva, basada en els principis de racionalitat i eficiència en la gestió, que superava la concepció burocràtica de l’Administració. Això va significar un punt d’inflexió en la gestió pública al nostre país, donant pas a un nou paradigma d’Administració més instrumental i àgil orientat als resultats. Aquesta visió “eficientista” inspirada en els principis del management empresarial ha de deixar pas ara a un nou model més sensible, menys tecnocràtic, que es reconegui en la complexitat i els conflictes d’un temps amb identitats i demandes cada cop més diverses, canviants i fragmentades, i on els ciutadans han de tornar a ser inici i final de l’actuació pública.

I per acabar, una confidència: esperant la torxa a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, una nit de juliol de fa 25 anys, al costat de milers de barcelonins emocionats, vaig decidir que no volia fer altra cosa que dedicar-me a la Ciutat. No me’n penedeixo gens!
Que passeu molt bon estiu!!!