Malauradament, el camp de les promeses electorals acostuma a amagar, sota plecs verdosos i bucòlics, mines mortíferes. Una de les raons que han contribuït a l’actual desafecció política és conseqüència del detonar periòdic d’alguna d’aquestes mines. El pas del temps i l’haver jugat a donar el titular fàcil per sortir a la foto pensant només en el curt termini fa que el polític oblidi que n’ha deixat enterrades, es confiï i acabi trepitjant-ne alguna. Ja fa dies, mesos, que en l’ecosistema municipal ressonen les detonacions que surten d’una de les mines en què s’ha acabat convertint una de les promeses electorals de Xavier Trias: si ell era alcalde, ens repetia oposició estant, es comprometia a respectar i aplicar allò que aprovés el Plenari Municipal. No fer-ho equivaldria, deia, “a tenir una actitud poc democràtica i prepotent”.
Una de les coses que han quedat més acreditades a Barcelona, ara que ja han passat dos anys de mandat conservador, és que Trias no pensa complir amb aquesta promesa. És un fet inqüestionable i plenari rere plenari ell mateix va omplint el cistell de les proposicions aprovades però incomplertes. El darrer exemple, la darrera proposició que va acabar en aquest vergonyós cistell, és la mesura que vaig presentar al Plenari de maig que obliga a l’Ajuntament a crear una comissió de seguiment del deute que la Generalitat té amb la ciutat, presidida per l’alcalde i amb representació de tots els grups. Els quatre grups de l’oposició, 27 dels 41 regidors del Plenari, vàrem aprovar-la. Les raons per votar-la? La necessitat de conèixer quin és realment el deute, perquè existeixen varies xifres, i posar el Govern municipal sota control perquè, senzillament, ja no ens fiem de la seva gestió.
La resposta de l’alcalde davant aquesta inqüestionable majoria va ser no acceptar la creació d’aquesta comissió. Insisteixo: una demanda que feien 27 dels 41 regidors, una proporció, sens dubte, que dóna idea de la seva soledat política. Aquest veto topa, entre d’altres coses, contra l’hemeroteca. “L’Alcalde”, deia Trias el passat mandat, “ho és de tots i quan hi ha una majoria és ell qui s’hi ha de posar al davant. Les majories s’han de respectar sinó la credibilitat del plenari es veu qüestionada”.
Davant del silenci de l’alcalde, que de nou va optar per seguir el debat en petrificada absència, l’única defensa del Govern municipal va fer-la Sònia Recasens, qui va acusar-nos, a tots els grups, de fer demagògia i de mentir; de fer joc curt i partidista, i de parlar sense coneixement de causa. ¿Algú pot arribar a pensar que un deute que creix a raó de 18M€ al mes no posa en perill les finances municipals? Pel Govern, no n’hi ha, de perill.
Incomplidor, subordinat i mut. Ens mereixem un alcalde així els barcelonins?