Antón Costas sosté que estem vivint un autèntic conflicte entre capitalisme i democràcia. La lògica del capitalisme tendeix a la desigualtat; la democràcia, en canvi, es basa en la igualtat entre els ciutadans. Si aquesta no és capaç de contrarestar les dinàmiques del mercat, el conflicte esclata. Una economia financera sense regulació i unes polítiques d’austeritat que es carreguen l’estat del benestar com a instrument reequilibrador són els dos elements centrals que afebleixen la democràcia i es carreguen la cohesió social. Les expectatives, a més, no són bones en el terreny de la política europea, espanyola i catalana.

Però més enllà de l’anàlisi general, la desigualtat aterra, sobretot, a les ciutats. Cada vegada és més real la idea de ciutat dual: per uns continua sent un espai de progrés social i econòmic, i estímul des d’un punt de vista cultural; per altres –que cada vegada són més– un espai mancat d’oportunitats, envaït d’incertesa i inhòspit a nivell social. La ciutat com a lloc d’oportunitats ja no ho és per a tothom.

Totes les dades al voltant de Barcelona assenyalen dues tendències igual de perilloses i que van en la mateixa direcció: creix la desigualtat i s’incrementa la pobresa. Les primeres dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població a Catalunya, fetes públiques a finals de 2012, eren prou eloqüents: 328.600 barcelonins són pobres. Tanmateix, la xifra d’aquells barcelonins que no poden fer front a una despesa imprevista s’enfila ja als 604.300 mentre que als que no els hi arriba ni per posar la calefacció són 242.900. Tot plegat fa que el 29% de la població de Barcelona (més de 500.000 persones!!!) visqui en situació de dificultat, és a dir amb uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana.

En relació a la desigualtat les coses no pinten tampoc massa bé. El mateix Ajuntament assenyalava a primers d’any que les distàncies entre els barris augmentaven. A Pedralbes (Les Corts), l’any 2011, la renda familiar era 2,4 vegades la mitjana de la ciutat, i a Can Peguera (Nou Barris), era un terç de la mitjana. El primer, set vegades més ric que el segon. Només tres anys abans, l’any 2008, Pedralbes era, només, quatre vegades més ric que Can Peguera. Aquesta tendència es repeteix arreu: els barris que estaven per sobre la mitjana continuen creixent i els que estaven per sota continuen baixant. Una tendència més acusada en els barris situats en els extrems de l’escala de renda. Cal repetir-ho una i altra vegada: a Barcelona els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres.

La fredor de les dades amaga situacions personals i familiars dramàtiques, que exigeixen replantejar les polítiques públiques. El que ens hi juguem, tots plegats, és massa important com per actuar d’inèrcia. Alguns estudis assenyalen, a més, que avui la despesa pública –dissenyada per temps de bonança– en comptes de contribuir a reduir la desigualtat social més aviat la consolida. És a dir, els serveis públics, pensats per un context de creixement, quan esclata la crisi no es distribueixen a favor dels qui més han patit la patacada. És urgent un canvi de model: allò que fèiem fa uns anys, avui, esdevé qüestionable.

Per això sobta que l’Ajuntament de Barcelona s’entesti a continuar amb polítiques que podien tenir sentit en altres moments però que, avui, fins hi tot generen esgarrifança. Entre d’altres, destinar 37 M€ a enderrocar el tambor de les Glòries, 17 M€ a reformar la Diagonal, 5 M€ al Passeig de Gràcia, més de 4 M€ a la Rambla de Catalunya i 4 M€ cada any pel circuit de Montmeló. L’alcalde repeteix que ha fet créixer els recursos socials i és cert, però és que avui el que es necessita és posar tota l’actuació municipal al servei de la cohesió social. Totes les actuacions municipals haurien de tenir un clar retorn social. La situació a la ciutat és d’emergència i potser quan el Govern municipal se n’adoni ja serà massa tard. Apostar per la educació, fer un pla de barris urgent adreçat als més desafavorits, treballar en polítiques actives d’ocupació, adaptar els serveis socials als nou fenòmens de la pobresa –per exemple amb menjadors durant les vacances escolars–, fer un pla d’infància que impedeixi que siguin els més petits els que reben les pitjor conseqüències de la crisi i impulsar un pla de xoc per l’atur juvenil, són coses que sonen diferent als motors eixordadors de la F1. Algunes decisions dolen més enllà de la discrepància política.

Les darreres audiències públiques dels districtes donen compte que l’ambient s’escalfa, i ho fa per la desesperació de molts ciutadans que no veuen sortida a la seva situació. A Nou Barris, a Sant Martí, a Sants, a Sant Andreu, a Horta-Guinardó, a Ciutat Vella, els regidors hem notat com els ciutadans aixequen el to per exigir solucions a les difícils situacions que estan vivint. Són l’expressió dels més de 500.000 barcelonins que viuen en condicions de dificultat. Mentrestant, l’alcalde Trias, absent en la presa de decisions d’allò que realment urgeix, pot acabar sent l’alcalde de només uns quants. L’alcalde de les (seves) persones