Ens equivocaríem si adjudiquéssim a la crisi tot allò que està passant a la ciutat. Hi ha fenòmens socials i econòmics que havien començat abans però el creixement actuava com una mena de vel que els feia invisibles. La desigualtat creixia des dels inicis d’aquest segle i, alhora, s’iniciava un procés cap a la ciutat bifront, en paraules de Françoise Choay. Bifront significa que enlloc de l’estratificació social clàssica de les societats industrials, el denominat post-capitalisme amb predomini de l’activitat financera, tendeix a generar societats duals: uns segueixen gaudint de la vitalitat urbana, dels serveis i de les oportunitats d’un context dinàmic i vibrant, mentre d’altres malviuen en un entorn hostil que es mostra incapaç d’oferir oportunitats ni de garantir els drets bàsics de ciutadania.

La crisi ha enretirat el vel i ha disparat la desigualtat. Barcelona, que com tantes ciutats europees havia ofert progrés social als seus ciutadans, comença a trencar-se. I potser el més nou és que el risc de quedar-se fora afecta ja quasi tots els estrats de la societat. Molts comencem a tenir en el nostre entorn persones aturades, o que els ha anat malament el seu negoci, o professionals liberals amb caigudes espectaculars en els seus ingressos. Està clar que les classes més populars tenen més risc que altres, però hi ha pocs sectors immunes, sobretot si es té en compte el sobreendeutament privat que ha atrapat a moltíssims ciutadans. L’activitat econòmica també té un comportament dual. Tots els sectors que s’han internacionalitzat o es beneficien del turisme tenen, encara, oportunitats de creixement. Per això, alguns indicadors de Barcelona continuen sent positius: funcionament de l’aeroport, l’activitat de fires i congressos, el turisme, les exportacions, el port. En canvi, tota l’activitat econòmica de matriu local ho passa cada vegada pitjor: comerç de proximitat, tots els serveis relacionats amb l’administració pública, despatxos professionals, o la petita i mitjana indústria.

La qüestió, per tant, no és només sortir de la crisi sinó com evitar que el preu sigui la consolidació d’una societat fracturada. En termes urbans el preu és massa alt, i Barcelona, inventora de l’urbanisme modern i igualitari de Cerdà, no s’ho pot permetre. La transformació urbana de les darreres tres dècades ha convertit Barcelona en una ciutat global, admirada arreu, i enormement atractiva per a molts. El preu de l’èxit no pot ser una ciutat esquinçada que condemna a malviure a molts barcelonins.

És urgent escapar de l’austeritat extrema que ens condemna a la recessió, però també cal repensar on s’ha de prioritzar la despesa pública per tal de contrarestar les dinàmiques que afavoreixen la consolidació de la desigualtat. Apunto tres àmbits del tot prioritaris. El primer són els barris més castigats per la crisi: les flames d’Estocolm a la Suècia del benestar haurien de ser un avís que fes concentrar esforços en les àrees més castigades per la crisi, a través de plans integrals que oferissin sortides tangibles a un present massa negre. El Nou Barris cabrejada enlloc de veure’l com a enemic se l’hauria de veure com el núvol que avisa abans de la tempesta. El segon àmbit és adaptar els serveis socials a una situació d’emergència, prioritzant el suport a les despeses d’habitatge i energia, i actuant sobre la infància amb absoluta prioritat. No podem quedar tranquils pensant que les beques menjador garanteixen un àpat a totes les criatures, ni contemplar com creixen els habitatges que renuncien a la calefacció o, fins i tot, a la energia elèctrica. El tercer àmbit és l’educació, el principal instrument per garantir que la desigualtat no es consolidi a mig i llarg termini. I avui cal destacar que el retrocés de la qualitat educativa fruit de les retallades, afecta molt més al sistema públic que a l’escola concertada. Una educació de dues velocitats fixa la ciutat dual. Barcelona, capital de la renovació pedagògica durant dècades, no es pot permetre un sistema educatiu que consolida la desigualtat enlloc de ser l’instrument per superar-la.

Ens cal generar riquesa però mirant d’evitar estratègies que poden enlluernar a primer cop d’ull, però que tendeixen a generar més desigualtat i es carreguen la qualitat urbana de la ciutat. Liberalitzar la construcció d’hotels a Ciutat Vella, aprovar una marina de luxe carregant-se el Port Vell o somniar amb illes artificials no ajudarà a recosir les ferides de la ciutat sinó que agreujarà la malaltia. Millorar la competitivitat de la nostra economia té tres camins possibles: la inversió en recerca i desenvolupament, avui en caiguda lliure; la rebaixa salarial, o el malson del pelotazo, que ja sabem on ens porta. Amb aquest panorama, cada vegada sembla més convenient una aposta decidida per una economia que trobi la manera de generar, alhora, capital de les dues menes: econòmic i social. No hauríem d’oblidar que la crisi afecta per igual a tots dos, i ambdós són necessaris per continuar anomenant ciutat a l’espai urbà.

Entretant, preocupa la desorientació d’un alcalde incapaç de llençar una sola idea per actuar sobre una ciutat que es desmembra. Dos anys després d’arribar al govern, encara se l’espera.