Acaba la setmana amb l’anunci de l’alcalde Trias de dedicar 11 milions d’euros al futur Museu de les Cultures del Món, dels 30 que la Diputació de Barcelona destina, enguany, a la ciutat. Xifra a la que cal sumar-hi els 12 milions per a la remodelació del Castell de Montjuïc. Mentrestant, el sector cultural de la ciutat s’esllangueix i, per exemple, la Sala Beckett, bressol de les darreres fornades de dramaturgs catalans, està a punt de ser desnonada. Ja sé que pot sonar simplista, però només cal deixar-se caure per algun acte cultural o llegir l’informe anual del CONCA sobre la situació del sector, per adonar-se que és exigible la màxima cautela abans d’abordar nous projectes quan estan amenaçats molts dels que configuren l’eix vertebrador de la cultura del país. La política no pot viure d’esquena a la realitat de la ciutat. I el seu alcalde, encara menys.

Més enllà de la conjuntura, però, impulsar un Museu de les Cultures del Món mereix un debat que, avui per avui, no s’ha fet. Els responsables actuals de La Virreina, seu de la cultura municipal, han fet sovint un paral·lelisme amb el museu del Quai Branly, a París. Aquest equipament, impulsat pel president Chirac i inaugurat en un flamant edifici de Jean Nouvel l’any 2006 a tocar del Sena, neix a partir de les col·leccions etnològiques de l’antic Musee de l’Homme, conserva més de 250.000 objectes i, de fet, intenta buscar noves formes de presentació d’una col·lecció lligada al passat colonial francès. La seva inauguració va tenir molta polèmica per dos motius: la definició com a arts primeres –una mena de sinònim d’art primitiu– de tot allò generat fora del context occidental, i la primacia de l’estètica de l’objecte per damunt d’una visió més global de la cultura.

El Museu Etnològic de Barcelona, fins ara, havia triat un camí ben diferent. Amb la modèstia d’unes col·leccions de molta menys envergadura que les franceses i un edifici digníssim a Montjuïc ignorat masses vegades, la lògica barcelonina estava més propera a la filosofia del Museu de la Civilització del Quebec: entendre i explicar la cultura del país amb els múltiples préstecs d’altres realitats culturals amb les que ha interactuat al llarg de la història. En lloc de situar-se des de l’atalaia del poder i composar el mosaic de les cultures que ens envolten, es col·loca des d’una mirada arran de terra amb els ulls del treball de camp de l’antropòleg. L’objectiu: cercar en la quotidianitat de la vida urbana, els conflictes, préstecs i intercanvis culturals que es donen en una societat. Com explica, encara, la web del museu etnològic de Barcelona: “El Museu centra la seva atenció principal en l’àmbit català i en les cultures de les comunitats que són presents a la ciutat de Barcelona com a capital d’un país, Catalunya, que ha sigut i és terra d’acollida de gent arribada d’arreu del món al llarg de la història.”

Aquests dies m’acompanya en Martí Zubiría, el protagonista i el gran encert de Victus, la darrera novel·la de l’antropòleg Albert Sànchez Pinyol. No he arribat encara al final del llibre, però l’atreviment d’explicar un dels mites fundacionals de la nació catalana a través d’una mena d’antiheroi carregat d’ironia i escepticisme i, alhora, enginyer militar, em sembla que és la clau que permet a l’autor construir un relat molt ben documentat i amb un gran nervi literari. L’obra mira la realitat amb rigor històric, però amb la frescor del busca-vides que se’n riu de pàtries, banderes i constitucions. Permet a l’autor escapar-se de qualsevol mena de solemnitat impostada, tan abundant, per altra banda, en la retòrica del Tricentenari de 1714. Llegint la novel·la em tornen les paraules del president Mas a l’acte de presentació d’aquesta commemoració: “La història l’escriuen els vencedors, fem de vencedors per una vegada”. El protagonista de Victus no hagués fet altra cosa que escapar-se corrents del Saló Sant Jordi de la Generalitat per beure’s un got d’absenta assegut al proper bar Marsella. La distància entre Victus i la commemoració de 1714 és semblant a la que hi ha entre el modest Museu Etnològic de Barcelona i la pompositat d’un nou Museu de les Cultures del Món. La retòrica ampul·losa de la victòria, una vegada més, ens allunya de la realitat. Les col·leccions de Panyella, Sabater Pi, Violant, Amades, Eudald Serra i la incorporada col·lecció Folch l’any 2011, sostenen un dels museus més peculiars de Barcelona que fins ara perseguia un explícit objectiu cultural: “Apropar allò que ens és estrany per estranyar allò que ens és proper”. Potser no té la potència d’una estructura d’estat però en canvi està ple de sentit en una societat cada vegada més diversa. Dedicar avui 11 milions a un projecte nou és més que discutible i si a més significa carregar-se un museu ple de sentit, la cosa es converteix en inexplicable.

No llegeixo Victus en la traducció catalana que em va regalar l’alcalde Trias, ho faig en la seva versió original en castellà. ¿Té algun sentit llegir una traducció quan entens la llengua en la que ha estat escrita? Que l’Ajuntament pagués 10.000 euros per a la traducció de Victus només pot explicar-se com una prolongació, a la vida real, de la picaresca del seu protagonista. Sembla que en Zubiría li hagi pres la cartera a l’Ajuntament i, mentrestant, l’alcalde, cofoi, segueixi convençut que ha fet un gran servei cultural al país.