Amb motiu del primer any de mandat de Trias al capdavant de l’Ajuntament, els diaris de la ciutat van publicar diferents balanços polítics. Recordo el traç gruixut d’alguns dels titulars –Trias: un primer año de mínimos a El País o El cambio de Trias deriva en paràlisis a El Mundo, per citar-ne dos-; un dèbit en números vermells –trencament de consensos socials i polítics, incapacitat de forjar-ne nous, projectes quimèrics que s’enfonsaven abans d’aprovar-se…-, i un exigu haver. En aquest apartat, certa unanimitat en un tema: la seguretat, que va tenir en la baixada de la Guardia Urbana al Metro una plàstica visualització. La foto d’aquells primeres 12 mesos, la imatge que molts ciutadans conserven: la pista de gel que es va instal•lar a la plaça de Catalunya.
Segons hem pogut llegir avui a La Vanguardia, Barcelona tornarà a tenir la pista de gel a partir del proper 21 de novembre. Sempre seré al costat de tots aquells que com Barcelona Comerç, promotora de la pista, impulsin mesures que serveixin per incentivar el comerç i recuperar activitat econòmica. Sempre però no a qualsevol preu. Una pista de gel com la de l’any passat –i la d’aquest, diuen, serà encara més gran- significa una invasió excessiva de l’espai públic. Un espai tan central i neuràlgic de Barcelona no es pot privatitzar al 100% durant tantes setmanes. Aquell projecte tampoc no va comptar amb els requeriments mediambientals propis d’un clima mediterrani. En temps de crisi i de retallades sistemàtiques l’administració cal que estudiï aquest tipus d’inversions i els seus costos; el mediambiental no pot ser, mai, desproporcionat. I finalment, el meu rebuig absolut a un projecte com aquest que demanda de finançament públic. El dèficit generat l’any passat l’hem pagat entre tots.
El gel centrarà aquests dies molts articles i opinions. Un deler: que aquest gel ens deixi veure el bosc: que l’Ajuntament deixi de patinar, com ho ha fet en altres temes, en allò que és més rellevants.