Arxiu de la categoria: Bloc

L’alcalde absent s’absté

Publicat el per

No ha obert la boca. Ha tingut la oportunitat de intervenir al llarg de tot el debat, de mostrar la seva teòrica preocupació, de donar escalf i suport a les mesures que hem inclòs en el pla de xoc per acabar amb l’atur juvenil, però l’ha desaprofitada. L’alcalde de les persones, l’alcalde de la mà estesa, avui ha tornat a posar en evidència la seva inhibició sobre tot allò que afecta a Barcelona. Sincerament, no puc entendre la inhibició de Trias en aquest debat tenint en compte que l’atur és el principal problema d’aquesta ciutat i que l’atur juvenil és ja del 50%.

Aquest matí hem celebrat a l’Ajuntament, a petició del Grup Municipal Socialista (GMS), un Ple extraordinari per intentar donar respostes a la dramàtica situació que viuen molts dels joves de Barcelona. ¿O no és dramàtic que el 50% dels joves d’entre 16 i 29 anys, prop de 18.000, no trobin feina? Per l’alcalde, no. Avui es tractava de debatre aquesta realitat i presentar un pla de xoc dirigit a explotar totes les possibilitats que l’Ajuntament té, com administració pública, per tal d’ajudar a reduir l’atur juvenil. Fa uns anys, el principal problema que patien els nostres joves era el de l’habitatge. Molts marxaven perquè aquí no en podien tenir. El principal problema d’avui és la ocupació, l’element central per l’emancipació. Barcelona, més que mai, ha de ser la ciutat dels joves. Qualsevol ciutat que expulsa als seus joves deixa de ser ciutat, mata el seu futur.

CiU s’ha abstingut. Ni si ni no, com sempre. La diferència és que avui no es votava una modificació de PGM ni una expropiació… Avui es votava ajudar als joves. És per això que l’hi dic a l’alcalde que deixi ja de fer el ploramiques, que deixi de fer-se la víctima amb el pressupost. No ens demani complicitat i suport si després és incapaç de complir els pactes, si no té capacitat per fer cap projecte ni presentar alternatives. Trias ha tornat a perdre una oportunitat per fer-nos recuperar la confiança. Dilluns demanava als grups polítics amb representació a l’Ajuntament fer un gran pacte perquè Barcelona no deixi de funcionar. Avui, els socialistes l’hi hem servit en safata de plata i ell, ningunejant-lo, l’ha rebutjat. És cert, el Ple ha aprovat el pla de xoc per combatre l’atur juvenil. Ho ha fet amb els vots favorables d’ICV-EUiA i UpB i l’abstenció de PP i CiU. Lamentablement, tot i que Trias va dir a principis de mandat que compliria tot allò que s’aprovés el Ple, ja sabem com acaben les votacions que guanyen però no agraden al Govern. I per cert, no és veritat que les mesures no puguin fer-se per falta de pressupost. És radicalment fals.

El GMS ha proposat al Ple destinar 50 M€ a polítiques de joventut els propers 3 anys, més enllà dels que ja es destinen actualment; uns diners que han d’estar destinats prioritàriament a la lluita contra l’atur juvenil. Entre les mesures incloses a la proposició destaca la creació de les Beques-Barcelona, obrint una bossa mínima de 1000; la creació d’un programa de crèdits per a la formació i emprenadoria que posi a disposició de cada jove que completi l’ESO o un PQPI un màxim de 1500 € i un màxim de 1.500 € més quan acabi el Batxillerat o la FP inicial; la incorporació a l’Ajuntament de 500 joves cada any per a fer pràctiques, i l’estimulació de la R+D+I juvenil. L’Ajuntament, que pot assumir perfectament aquesta xifra, beneficiaria amb aquestes mesures prop de 15.000 joves.
Un alcalde inhibit no pot evitar que a la ciutat es comencin a donar els primers indicis d’alarma als barris. Un alcalde que s’inhibeix, un alcalde de despatx, que no surt a l’arena a discutir les propostes, no pot evitar que la ciutat se’ns comenci a trencar per dins. La joventut és metàfora on s’intensifiquen els fenòmens que passen en totes les societats. Si l’atur és la metàfora de la crisi, l’atur juvenil és la plasmació d’aquesta metàfora. L’etapa dels 16 als 29 anys és la més prolífica, és l’edat dels somnis, dels somnis i de la màxima energia. Si deixem d’apostar per als nostres joves deixarem de ser ciutat.

CiU abandona la cultura

Publicat el per

Aquest matí ha passat un fet rellevant en relació a la campanya electoral. Fa setmanes que el Cercle de Cultura, una institució vinculada al Cercle d’Economia, va fer arribar a tots els partits polítics i a totes les entitats i associacions del sector, la Declaració de Catalunya per la Cultura. Es tractava de buscar el compromís de tothom, en una sèrie d’objectius mínims, que permetessin pal•liar els efectes brutals de la crisi i les retallades en un sector estratègic pel país: una mena de contracte entre partits i societat civil per salvaguardar els drets culturals dels catalans. La gran majoria d’associacions i entitats culturals hi han donat suport i semblava que els cinc partits majoritaris també s’afegien a la proposta i, fins hi tot, estaven disposats a signar-ho públicament. Fa uns dies que el PP ja anunciava que no ho subscriuria, suposo per les referències explícites al greu increment de l’IVA en bona part dels productes culturals, aplicat pel Govern central. Però la sorpresa ha arribat aquest matí; una sala a punt amb les carteles a sobre la taula, anunciava que CiU, PSC, ICV-EUiA i ERC, acompanyarien al president i vicepresident del Cercle de Cultura en un acte simbòlic però molt significatiu. Si ho volen, ressonava als fonaments d’un nou pacte cultural a Catalunya, no només entre polítics sinó entre aquests i el conjunt de productors, artistes, creadors i professionals de la cultura en general. A la sala, càrrecs de tots els partits i destacats membres del sector cultural conversaven sense saber que, a darrera hora, CiU es despenjava de l’acord anunciant que no signaria el pacte. Les corredisses i trucades en el darrer minut no han tombat una decisió, sembla, del seu comitè de campanya.
Una decisió incomprensible, que tira per terra l’esforç de persones que havien posat tota la energia per tal que la cultura, desapareguda en aquesta campanya electoral, tingués el seu minut de glòria. I no era un minut absurd, ja que amb la tempesta que està caient, i enmig d’una campanya electoral on els partits s’han de dedicar a marcar perfil propi més que a construir acords, disposar d’una fotografia de pacte feta el darrer dia de campanya tenia una alta significació. Podria ser comprensible que els partits més castigats per les enquestes haguéssim volgut desmarcar-nos precisament per no posar les coses fàcils als que tenen el camí més pla, però ha estat a l’inrevés. CiU torna a optar primer per la petitesa de l’estratègia de campanya que per estar al costat de la cultura, en un moment veritablement difícil per aquest sector. Què en faran de l’estat propi, si abans es carreguen el nervi del país?
Tot plegat ha acabat amb una fotografia inèdita en aquesta campanya però ben reconfortant: les forces d’esquerra fent front comú per la cultura al costat de la seva gent. Benvinguda sigui si significa que a partir de dilluns que ve, plegats tornaran a buscar la manera de construir un objectiu comú: la necessitat d’una alternativa d’esquerres i progressista per a Catalunya i per la cultura catalana.

Smart City, un model de ciutat?

Publicat el per

Fa pocs dies s’ha celebrat a Barcelona un encontre i una fira dedicada a les Smart City, etiqueta de moda d’aquelles ciutats que volen vendre al món una imatge avançada, oberta al futur. Es tracta d’incorporar a la gestió de l’urbs els indiscutibles avenços que ofereixen les tecnologies digitals. Aquestes, primer es materialitzaven en immensos ordinadors que els feien funcionar exèrcits d’enginyers abillats amb les bates blanques reservades als científics. Després, ja fa dècades, l’ordinador es va fer personal i fins i tot portàtil. Avui els mateixos xips digitals s’adhereixen a tota mena de suports millorant la seva funcionalitat al convertir-los en veritables ordinadors: marquesines d’autobús que informen, en temps real, del funcionament del transport; sensors que avisen quan el contenidor està ple; semàfors intel•ligents que prioritzen el pas d’ambulàncies o bombers, i fins i tot nous canals de participació ciutadana a través de les xarxes socials… Molt probablement a aquesta llista s’hi afegiran tants i tants altres enginys que, avui, encara no som capaços d’imaginar. Benvinguda sigui, doncs, la tecnologia si ens ajuda a fer la vida més fàcil i còmoda.
En la majoria d’intervencions, en els títols de les ponències i del propi congrés, Smart City Expo World Congress, se’n desprèn, però, una idea molt perillosa: la Smart City com a model de ciutat. La pròpia categorització com a ciutat intel•ligent, aquella que aposta i utilitza de manera extensiva les TIC, em sembla un greu error. Un model de ciutat es aquell que sap trobar les estratègies que equilibren el desenvolupament econòmic amb equitat social, vitalitat cultural i sostenibilitat ambiental. Per fer-ho, les tecnologies hi poden ajudar però no deixen de tenir un caràcter instrumental. A Barcelona, d’ençà que va començar a actuar el govern Trias, l’àrea d’Hàbitat Urbà, i Antoni Vives de manera especial, ha fet bandera de la ciutat “smart” com si al darrera s’hi amagués un model de ciutat adaptat als requeriments d’aquest segle. La devoció per la tecnologia no és un fenomen nou. En la història de la humanitat les grans revolucions tecnològiques han provocat fascinació per la novetat que comportaven. Situar els instruments –les tecnologies no deixen de ser-ho mai– en el lloc dels objectius, però, sempre acaba malament ja que distorsiona la realitat i equivoca les actuacions. La darrera invenció d’aquesta àrea municipal és el “city protocol” una mena de sistema per avaluar el grau “d’intel•ligència” d’una ciutat. Podem mesurar el grau de penetració de les TIC, les estratègies en relació en aquestes de la pròpia ciutat, però de què serveixen si creix la desigualtat social i l’atur i perilla la convivència a la ciutat? Avaluar la ciutat no és cosa de xips: sempre s’ha de centrar en el grau de cobertura de les necessitats dels ciutadans.
És lògic l’interès empresarial per aquesta manera de mirar la ciutat: darrera de la carrera per incorporar TIC a la vida urbana hi ha un negoci suculent on caldran inversions importants en el futur. La política pública, però, ha de situar-se en un altre escenari perquè si s’afegeix de manera acrítica a la fascinació tecnològica acabarà, malauradament, servint als interessos empresarials però no a les necessitats ciutadanes. En canvi, si és capaç de dibuixar un projecte complert per la ciutat -de moment a Barcelona això no s’entreveu- sabrà col•locar les TIC en la seva justa mesura. El desenvolupament tecnològic és una màquina desbocada que la política ha de saber convertir en progrés per a tothom.

14N i la falta de respecte

Publicat el per

Dues vagues generals en vuit mesos. Dues grans manifestacions a Barcelona en dos mesos. Hi ha malestar, més del que ens pensem. L’èxit del 14N supera fins hi tot les expectatives de les forces sindicals convocants, avui el malestar és al carrer més que a l’empresa. Hi ha qui criticava la coincidència de la vaga amb la campanya electoral; per mi ha estat al revés. La fotografia d’ahir era necessària, tant com la del 11S de setembre. A aquestes eleccions els hi faltava una manifestació. Entre 11S i 14N hi havia una gran diferència: a la primera el malestar es traduïa en una proposta ben simple, la independència. La jornada d’ahir era de resistència, perquè s’aturi el desmantellament. En totes dues actituds, certament, hi ha massa simplicitat. L’esquerra, en el sentit més ampli del terme, té molts deures a fer si vol canalitzar ambdós malestars. Com sempre el seu instrument és la paraula, el projecte i el relat.
D’ahir tres imatges. La primera, botigues tancades als barris. En molts d’ells sense piquets, els comerços amb persianes baixades. Qualsevol sindicalista sap que és el més difícil d’aconseguir, depèn de centenars de petites i significatives decisions. Un botiguer del meu barri que tancava em va donar el seu raonament: havia de tancar per respecte als aturats. La segona, el ball de xifres del vespre sobre els assistents a la manifestació: dels 100.000 comptats per l’Ajuntament  al milió segons les forces sindicals. Entre els que van participar a les dues, algú pot creure que el 11S hi havia… 15 vegades més de gent que el 14N? Simplement és impossible. A la Diada hi va haver més gent, molta més, però no 15 vegades més. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans –als que hi van anar i als que no van fer-ho- en el moment en que, uns i altres, decidim que les coses només passen segons la nostra conveniència. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans quan instrumentalitzem el malestar i desassossec dels nostres conciutadans. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans quan una expressió sincera, complexa i descarnada queda reduïda a un adjectiu llancívol. I la tercera imatge, el noi ferit a Tarragona. Una vegada més la policia s’extralimita en l’ús de la violència. Les imatges són colpidores i exigeixen reaccions immediates dels més alts responsables polítics. La policia té el monopoli de la violència en un estat democràtic, els excessos en el seu ús han de tenir reaccions exemplars i immediates quan les proves són irrefutables.

Gel per deixar de patinar?

Publicat el per

Amb motiu del primer any de mandat de Trias al capdavant de l’Ajuntament, els diaris de la ciutat van publicar diferents balanços polítics. Recordo el traç gruixut d’alguns dels titulars –Trias: un primer año de mínimos a El País o El cambio de Trias deriva en paràlisis a El Mundo, per citar-ne dos-; un dèbit en números vermells –trencament de consensos socials i polítics, incapacitat de forjar-ne nous, projectes quimèrics que s’enfonsaven abans d’aprovar-se…-, i un exigu haver. En aquest apartat, certa unanimitat en un tema: la seguretat, que va tenir en la baixada de la Guardia Urbana al Metro una plàstica visualització. La foto d’aquells primeres 12 mesos, la imatge que molts ciutadans conserven: la pista de gel que es va instal•lar a la plaça de Catalunya.
Segons hem pogut llegir avui a La Vanguardia, Barcelona tornarà a tenir la pista de gel a partir del proper 21 de novembre. Sempre seré al costat de tots aquells que com Barcelona Comerç, promotora de la pista, impulsin mesures que serveixin per incentivar el comerç i recuperar activitat econòmica. Sempre però no a qualsevol preu. Una pista de gel com la de l’any passat –i la d’aquest, diuen, serà encara més gran- significa una invasió excessiva de l’espai públic. Un espai tan central i neuràlgic de Barcelona no es pot privatitzar al 100% durant tantes setmanes. Aquell projecte tampoc no va comptar amb els requeriments mediambientals propis d’un clima mediterrani. En temps de crisi i de retallades sistemàtiques l’administració cal que estudiï aquest tipus d’inversions i els seus costos; el mediambiental no pot ser, mai, desproporcionat. I finalment, el meu rebuig absolut a un projecte com aquest que demanda de finançament públic. El dèficit generat l’any passat l’hem pagat entre tots.
El gel centrarà aquests dies molts articles i opinions. Un deler: que aquest gel ens deixi veure el bosc: que l’Ajuntament deixi de patinar, com ho ha fet en altres temes, en allò que és més rellevants.

On és l’alcalde?

Publicat el per

[Apunts del Plenari Municipal del mes d’Octubre]

Quan allò del que no es parla acaba convertint-se en allò rellevant, tenim un problema. Quan qui té la potestat per generar espais de debat polític i d’intercanvi d’idees es nega a promoure’ls, tenim un problema. Quan qui no té una majoria política sòlida però es comporta com si la tingués, tenim un problema. Quan qui governant amb minoria primer construeix un relat –PAM, ordenances fiscals, pressupostos…- i després busca les adhesions cegues, tenim un problema. Quan la realitat et fa veure que no pots fer el que vols perquè no has estat capaç de construir una majoria per dur-la a terme i, a la desesperada, dibuixes escenaris sucrosos de fictícia mà estesa i apel•les a responsabilitats de tercers que mai t’apliques, tenim un problema.
L’Ajuntament de Barcelona, malauradament, té un problema. Costa de creure, és cert, perquè no és sobrevingut a conseqüència d’aquesta crisi que s’entesta en convertir-se en ombra de la nostra quotidianitat. El problema existeix i és de formes; i en política, com en tantes altres esferes de la vida, les formes són essencials.
En el Plenari d’octubre, els regidors vàrem viure una situació de la que no existeixen precedents en etapa democràtica. El Govern, conscient de la seva minoria i de la nul•la capacitat que ha tingut per teixir ponts entre la seva posició i la dels grups de la oposició, va retirar de l’ordre del dia, només uns minuts abans que comencés la sessió, el punt més rellevant dels que es duien a debat: les ordenances fiscals. Un gest que és trista metàfora de com entén CiU l’acció política.
Negar en primera instància el debat i, vist l’abisme que s’obre sota els peus, aferrar-se després a ell com a taula de salvació és d’una miopia política preocupant. Ha passat amb les ordenances però vull recordar que ja hem viscut altres moments estràbics preocupants. O no és preocupant irrompre en escena fent miques consensos socials i polítics a tomb, per exemple, de Glòries o la cobertura de les vies de Sants?
Trias va voler vendre’s com l’alcalde de les persones i de la mà estesa. Poques vegades un polític ha aconseguit generar unanimitat, en sentit contrari, al voltant d’aquesta retòrica buida després que els fets, i no les paraules, l’hagin descobert. En política, mai es pot predicar la política de la mà estesa i practicar el mossegar la mà. Qui ho ha fet no ha acabat reeixint. És per això que emplaço a l’alcalde a sortir ja a escena: en temes tant rellevants com les ordenances i el pressupost no es pot estar desaparegut. Ni Barcelona ni els seus ciutadans s’ho mereixen.

No ens faran baixar del Bicing!

Publicat el per

Els programes electorals amb els que els partits polítics concorren a unes eleccions són sempre un material d’innegable interès. Allò dit -i deixat escrit- en campanya conforma el sumatori de les propostes polítiques que, un cop al govern, la força vencedora desplega en la seva acció quotidiana. Per aquells que, malauradament, ens toca fer política des de l’oposició, els programes electorals ens són molt útils sempre que el governant pren decisions que estan, per dir-ho d’alguna manera, fora de programa. El cas del Bicing i Convergència i Unió n’és un bon exemple.
La darrera pujada de les tarifes –del 116% prevista pel 2013!- ha fet saltar totes les alarmes. Des del Grup Municipal Socialista ens hi hem oposat enèrgicament i hem demanat a l’alcalde Trias que faci marxa enrera. Considerem que amb aquest increment es fereix de mort el Bicing, impulsat pels socialistes quan governàvem i que en poc temps ha passat a ser un patrimoni de la nostra ciutat. Un patrimoni que, ara, cal defensar. És per això que demà, divendres 26 d’octubre, presento al Plenari municipal una proposició que insta al Govern municipal a retirar la proposta de tarifes del per l’any 2013.
La xarxa social, sempre atenta i sensible, expressa aquests dies el malestar que es viu entre la ciutadania. Un grup d’usuaris han decidit crear la plataforma @SalvemElBicing. Ens proposen pedalejar contra l’abús de la pujada i concentrar-nos aquest divendres a la plaça de Sant Jaume perquè demanar a Trias que faci marxa enrere en aquesta pujada. Els socialistes, no podia ser d’altre manera, ens hi apuntem! De fet, des del PSC de Barcelona també hem impulsat, des de que vàrem conèixer les intencions del govern municipal, la campanya #salvemelbicing.
“La bicicleta ha de deixar de ser un problema i ser part de la solució” ens va dir Trias en campanya electoral. En el programa de CiU s’hi pot llegir: “Volem aconseguir que la bicicleta sigui realment una alternativa al vehicle privat i complementària al transport públic, capaç d’atreure un públic molt ampli, tant des d’un punt de vista generacional com socioeconòmic o professional. Hem de socialitzar l’ús de la bicicleta”. Entre el reguitzell de mesures que ens proposava, però, ni rastre de les seves intencions de pujar aquest transport públic. I ni rastre de la intenció de Trias expressada pel seu regidor de Mobilitat: “Si et mous en bici per la ciutat és hora de comprar-te’n una”.
CiU no creu en el Bicing. Des de que governa Barcelona ha triplicat el seu preu. Dels 35€ que costava l’abonament anual de viatges il•limitats el 2011 hem passat als 97’5€ que Trias ens ha proposat per al 2013. I dic que ens ha proposat perquè no esmerçaré esforços en intentar que l’Ajuntament deixi sense efectes aquesta pujada.
Cal dir-ho clar: Trias és l’alcalde del transport privat. La seva aposta és tan legítima com equivocada. Ha fet gratuïta l’Àrea Verda, fet que ha comportat deixar d’ingressar 600.000€, que anaven destinats directament al Bicing; ha congelat per segon any l’impost de circulació de vehicles de tracció mecànica; s’ha inventat la nova Àrea Lila, on es podrà aparcar fins a 8 hores pagant només 5€… L’alcalde de les persones ha ferit de mort el Bicing. Ara ens toca a nosaltres, a vosaltres, defensar-lo. Ara ens toca deixar ben clar que no ens faran baixar del Bicing!

Publicat dins de Bloc

Aquell estiu de 1992

Publicat el per

Aquell estiu de 1992

Aquell estiu de 1992 Barcelona va seduir al món però, sobretot, va seduir als barcelonins i barcelonines que vam descobrir que, en aquesta ciutat, existeix una manera de ser, de fer, d’entendre i de sentir, genuïnament barcelonina. Els Jocs ens van permetre fer història i el que és més important, ens van permetre formar part i ser còmplices de la Història, en majúscula.

Els Jocs van transformar Barcelona de cap a peus, ens vam retrobar amb el mar; la van circumval·lar unes  Rondes  que la van fer més metropolitana i ens van regalar un nou barri, el de la Vila Olímpica. Totes les infraestructures esportives funcionen a ple rendiment i avui Barcelona manté el seu encant, ‘hechicera’ la va definir aleshores Peret.

Per a mi el secret de ser els amfitrions, dels que encara avui es qualifiquen com als millors Jocs de la història de l’Olimpisme, es deu a múltiples factors; a moltíssimes complicitats; a moltes hores de feina i de dedicació absolutes; però també a una manera d’entendre i de construir Barcelona i a la il·lusió d’una ciutat que s’hi va abocar en cor i ànima i amb voluntat de servei. Va ser com si de sobte l’aneguet lleig es mirés a l’estany per veure-hi un cigne esplendorós.

Aquest somni es va fer realitat gràcies a la capacitat, a l’entusiasme, a l’optimisme, a l’afany, a la capacitat per engrescar i a la Política en majúscula, que representa la personalitat i el lideratge de l’alcalde Pasqual Maragall. Aquells anys, semblava que Maragall hagués transformat la vara d’alcalde en una vareta màgica que no entenia d’impossibles i que transformava els imprevistos en noves oportunitats, per fer de Barcelona una autèntica ciutat dels prodigis. Gràcies Pasqual, un cop més.

Ser de Barcelona és gairebé un estat civil: la societat i la xarxa associativa i d’entitats d’aquesta ciutat són el motor d’aquesta ciutat que s’estima i amb la que s’identifica. Cal renovar l’esperit d’aquells dies, amb nous reptes i nous horitzons, adequats a les circumstàncies,  perquè la meva Barcelona és aquella que vol seguir mirant-se al mirall i reconèixer-se  perquè tot i haver-se marcat nous reptes, noves transformacions, nous objectius manté, en aquest món cada dia més global i més uniforme, la seva autenticitat, la seva personalitat i els seu sistema de valors i principis, és a dir, conserva i potencia el seu valor afegit.

Aquests dies en que commemorem el 20è aniversari de Barcelona’92 amb orgull, nostàlgia i amb un somriure als llavis i moltes anècdotes lligades a aquell màgic estiu del 92. Cal, ara més que mai, renovar la confiança, el compromís i l’autoestima amb el reconeixement de la feina ben feta. Barcelona ’92 va ser el principi, que no el final, de molts principis de futur.

 

La catifa

Publicat el per

El Pla Integral de Trinitat Vella, el monestir de Pedralbes i el Teatre Arnau. Ha sigut marxar l’alcalde Trias a Xina i que comencin a entrar-li pedres a la sabata. Pedres col•locades pels seus propis regidors i fetes, totes, d’un mateix material: la falta de respecte als veïns de Barcelona. Que CiU governa la ciutat en minoria ja se sap. Que CiU ha decidit viure de la inèrcia d’anteriors mandats, també. Que CiU no té projecte per la ciutat, també. El que costa de creure és veure quina és la manera de tenen de fer política.

De tants anys a l’oposició he de reconèixer que esperava idees a dojo, projectes il•lusionants, noves maneres d’entendre l’urbs, noves mires… Fins avui, no he vist res d’això. Tot el contrari, el govern Trias comença a acumular massa exemples d’incompliments, desconeixement…

La setmana passada vàrem conèixer que el regidor de Sant Andreu, Raimond Blasi, havia plagiat pel seu Pla Integral de Trinitat Vella -segons ell, estratègic-  un pla que s’havia pensat pel barri de Campclar de Tarragona uns anys abans. Vaig denunciar aquest plagi i vaig exigir a l’alcalde que el retirés. Barcelona no pot tirar endavant un Pla que repeteix paràgrafs sencers d’un text creat pel pla tarragoní, no pot aplicar un Pla que no parteix de la realitat de la Trinitat Vella barcelonina sinó d’allò que algú va pensar per un altre indret. Aquest fet vergonyós, una falta de respecte pels barcelonins i pels veïns d’aquest barri, l’Ajuntament ha decidit escombrar-lo sota la catifa. Sense rectificacions, sense disculpes públiques.

La falta de respecte que CiU mostra envers els ciutadans també la té pels seus electors. En campanya electoral, així està recollit en el seu programa (pàgina 344), Trias va prometre, literalment, “impulsar el retorn del monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. Una promesa simbòlica que impacta en la línia de flotació sentimental de molts veïns. Aquesta setmana hem sabut, però, que és una promesa “ridícula i absurda” –les cometes són d’Antoni Vives, tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà i regidor de Les Corts-, com ridícul i absurd, diu Vives, “és que Sarrià vulgui recuperar el monestir”. Desdir-se només un any després del seu programa electoral no és el millor favor que se li pot fer a la política, mancada com està de credibilitat. Què difícil és que la ciutadania recuperi la confiança en la política si els polítics actuem amb aquesta falta de respecte.

Un altre exemple: desconèixer que un equipament com el Teatre Arnau ja és municipal. Ara hem conegut que el Govern municipal –el mateix que plagia plans integrals i que es desdiu de promeses electorals- desconeix quin és el seu patrimoni. El PAD de Ciutat Vella per aquest mandat ens regala un motiu més de preocupació. La regidora Mercè Homs, que durant bastants anys va estar adscrita al districte, té vol adquirir l’Arnau. Hi estem tant d’acord que per això ja el vàrem comprar… l’any 2011. Falta de idees? Desconeixement del seu districte? Els veïns es mereixen molt més.

Em preocupa saber fins quant podrà aquesta catifa cobrir errors, desconeixements, plagis…

32 anys després…

Publicat el per

Després de 32 anys a l’oposició municipal, esperava de l’alcalde Trias i dels seus regidors un nou i incontestable projecte per Barcelona. Vist el que ha donat de sí el primer any de mandat constato que tots aquests anys no han estat suficients per construir-lo. Avui podeu llegir el meu article Un año y todo igual que publica el diari El País.

 

 

 

 

Publicat dins de Bloc