Arxiu de la categoria: Bloc

5 reflexions sobre l’enquesta d’avui d’El Periódico

Publicat el per

El Periódico de Catalunya publica avui dimarts, 21 de maig de 2013, una enquesta relativa a Barcelona. Diuen, i diuen bé, que les enquestes són això: enquestes. Cal extremar precaucions però apunto cinc reflexions, fetes en calent, al voltant d’uns resultats que tenen, encara, una clau molt catalana:

  1. Avui, Xavier Trias, amb aquests resultats, difícilment seria alcalde. Perd entre 2 i 3 regidors i li costaria molt sumar majoria suficient. Que el primer alcalde de CiU, dos anys després de les eleccions, vagi de baixa, mostra un fracàs indiscutible de la seva gestió.
  2. El pacte amb el PP passa factura a totes dues formacions polítiques: avui sumen 23 regidors. Segons l’enquesta, ara es quedarien entre 16 i 18. Sembla que al PP li marxen els votants cap a Ciutadans. La dreta fa aigües, arrossegada per uns governs, català i espanyol, incapaços de liderar la sortida de la crisi.
  3. L’esquerra, cada vegada més plural, guanya: entre 20 i 23 regidors. El PSC deixa de ser el pal de paller, ERC puja el que baixa CiU, ICV puja menys que la baixada del PSC, i entrarien les CUP al consistori. Tot plegat, l’esquerra és majoritària i es desplaça cap a l’esquerra.
  4. Al PSC tenim problemes. Perdem entre 4i 5 regidors, no és el resultat que desitgem. No aconseguim tornar a connectar amb sectors que sempre ens havien fet costat,  tant entre les classes populars com les mitjanes i professionals. Barcelona no aconsegueix torçar la tendència general. Les primàries, més necessàries que mai: un debat d’idees, obert a la ciutadania i amb capacitat de projectar-se, és indispensable.
  5. I la darrera: ¿si els èxits de la ciutat dels darrers trenta anys es poden atribuir a un Ajuntament encapçalat pels socialistes, amb la col·laboració indispensable d’ICV i amb la participació menys continuada  d’ERC, no és el moment de pensar que alguna mena d’aliança de les esquerres seria el més creïble que podem oferir als ciutadans? No aventuro el com, hi ha moltes fórmules possibles, però sembla que aquesta enquesta obliga a pensar-hi.

Temps convulsos que anuncien canvis. Barcelona segueix sent la realitat més potent amb la que compta el país. Amenaçada per la crisi i la desigualtat, toca reinventar el projecte que permeti sortir de l’atzucac. Si volem, podem.

Fer les amèriques

Publicat el per

De la mateixa manera que fa un any, amb propòsits similars, va visitar algunes ciutats xineses, l’alcalde Trias ha dedicat una setmana a visitar els Estats Units per tal de promoure la imatge de Barcelona i obrir-la a noves inversions. El temps dirà si els objectius s’han complert o, si tot plegat, només haurà deixat algunes imatges al costat de prohoms estrangers més pensades pel consum intern. En qualsevol cas, en tots dos viatges, s’ha explicitat una aposta pels sectors associats al món digital. Tot just aterrat a Barcelona, l’alcalde manifestava que l’aposta per la tecnologia era un dels eixos del seu model de ciutat. Això si, sota el nou paraigua de moda, les smart citys. Avui, aquest terme ha substituït l’aposta per la economia del coneixement. El llenguatge no és mai neutre i molt em temo que pel camí hem invertit els termes; és a dir, en lloc de buscar una nova activitat econòmica al servei d’un model de ciutat –que necessàriament ha d’incorporar altres factors: socials, culturals, urbans– es posa la ciutat al servei de les empreses. La smart city té l’atractiu del nom –qui no vol viure en una ciutat intel•ligent?– però de fet és una estratègia comercial de les empreses del sector, que veuen com la ciutat esdevé un nou nínxol de mercat per col•locar-hi tota mena de gadgets tecnològics. És essencial que un alcalde distingeixi entre els que veuen la ciutat com a client, i els que miren Barcelona com un entorn per fer-hi noves inversions productives.
L’aposta per la economia del coneixement, basada en la innovació i no en la tecnologia, és una estratègia que arrenca a Barcelona de manera decidida amb el disseny del 22@. El barri industrial del Poble Nou anava expulsant l’activitat de les antigues fàbriques i calia definir una estratègia de futur. En aquells moments si s’hagués deixat que manés la dinàmica del mercat, probablement la tendència hauria afavorit una reconversió cap un ús exclusivament residencial. La ciutat no podia perdre la capacitat de generar valor, i va construir una estratègia urbana per tal de facilitar la substitució de les velles fàbriques per nova activitat econòmica associada al coneixement i a la creativitat. La crisi ha alentit el procés de transformació, però aquella aposta ha permès a Barcelona resistir una mica millor la crisi que bona part del seu entorn, i va permetre, anys després, aconseguir ser seu del congrés internacional dels mòbils, la prova del nou per confirmar que Barcelona era un entorn atractiu per a la nova economia del coneixement. Queda camí per córrer, però la estratègia continua sent millorar les condicions de Barcelona com a espai per a la innovació. Més recerca, més estratègia urbana per reciclar vells espais industrials obsolets, més capital llavor per noves empreses associades al coneixement, més aposta per l’educació i la universitat. Aquesta és la via per obrir-se al món, l’altra sembla que sigui regalar samarretes del barça signades per Messi.
Però ja que l’astre argentí va ser present a totes les visites de l’alcalde, probablement hagués estat més intel•ligent saltar l’Atlàntic per acostar-se a les experiències més innovadores de lluita contra l’exclusió, que estan duent a terme alguns països llatinoamericans. Una passejada pels projectes més innovadors de les perifèries de Sao Paulo, que han ajudat a treure de la pobresa a milions de brasilers, hagués pogut ser revelador i fins i tot útil per pensar noves polítiques adreçades als barris barcelonins més castigats per la crisi. Està be viatjar al Nord, però ara que cada vegada més patim la desigualtat pròpia del Sud, hem de començar a fixar-nos amb les experiències socials més exitoses en entorns amb gran desigualtat social, que porten anys millorant. Divendres al vespre, el concert Et toca a tu, a l’Auditori de Barcelona, era tota una lliçó de com utilitzar la música com a instrument d’integració social. Pablo González, un músic format al sistema d’orquestres de Veneçuela (el projecte fundat pel mestre Abreu molt abans que Chaves arribés al govern i que ha donat figures indiscutibles com el director Gustavo Dudamel), ha implantat aquest model a Ciutat Meridiana, Roquetes i el Turó de la Peira. Centenars de criatures de famílies humils tenen la oportunitat de tocar un instrument i participar en alguna de les formacions orquestrals que ha aixecat a Nou Barris, sota el projecte “Veus i música per a la integració”. Veure’ls tocar al costat dels músics de la OBC i dirigits per una altre Pablo González, el director titular de la nostra orquestra i de gran sensibilitat social, amb una platea plena a vessar de pares i mares que segurament per primera vegada visitaven l’Auditori, va convertir-se en una festa plena de sentit. Una altra manera de fer les amèriques sense moure’s de casa.
Ja fa anys que els experts assenyalen que l’aprenentatge del llenguatge musical afavoreix de manera indiscutible l’èxit escolar i ajuda a la formació integral de l’individu. El projecte “Veus” afegeix un element avui essencial, la contribució a la integració social dels col•lectius més castigats per la crisi. Un dels problemes del projecte: disposar dels recursos necessaris per coses tan bàsiques com facilitar instruments a tots els nens que volen començar a tocar. ¿Calen més arguments per apostar-hi decididament, i dedicar una petita part de les inversions municipals a comprar uns quants violins i trompetes pels nens i nenes de Nou Barris? En una ciutat intel•ligent, que em disculpin tots els gurus de la cosa, espero que hi càpiga el concert de divendres, sinó hi haurem d’afegir algun enginy electrònic que molesti el menys possible.

La “grandeur” barcelonina

Publicat el per

imageAcaba la setmana amb l’anunci de l’alcalde Trias de dedicar 11 milions d’euros al futur Museu de les Cultures del Món, dels 30 que la Diputació de Barcelona destina, enguany, a la ciutat. Xifra a la que cal sumar-hi els 12 milions per a la remodelació del Castell de Montjuïc. Mentrestant, el sector cultural de la ciutat s’esllangueix i, per exemple, la Sala Beckett, bressol de les darreres fornades de dramaturgs catalans, està a punt de ser desnonada. Ja sé que pot sonar simplista, però només cal deixar-se caure per algun acte cultural o llegir l’informe anual del CONCA sobre la situació del sector, per adonar-se que és exigible la màxima cautela abans d’abordar nous projectes quan estan amenaçats molts dels que configuren l’eix vertebrador de la cultura del país. La política no pot viure d’esquena a la realitat de la ciutat. I el seu alcalde, encara menys.

Més enllà de la conjuntura, però, impulsar un Museu de les Cultures del Món mereix un debat que, avui per avui, no s’ha fet. Els responsables actuals de La Virreina, seu de la cultura municipal, han fet sovint un paral·lelisme amb el museu del Quai Branly, a París. Aquest equipament, impulsat pel president Chirac i inaugurat en un flamant edifici de Jean Nouvel l’any 2006 a tocar del Sena, neix a partir de les col·leccions etnològiques de l’antic Musee de l’Homme, conserva més de 250.000 objectes i, de fet, intenta buscar noves formes de presentació d’una col·lecció lligada al passat colonial francès. La seva inauguració va tenir molta polèmica per dos motius: la definició com a arts primeres –una mena de sinònim d’art primitiu– de tot allò generat fora del context occidental, i la primacia de l’estètica de l’objecte per damunt d’una visió més global de la cultura.

El Museu Etnològic de Barcelona, fins ara, havia triat un camí ben diferent. Amb la modèstia d’unes col·leccions de molta menys envergadura que les franceses i un edifici digníssim a Montjuïc ignorat masses vegades, la lògica barcelonina estava més propera a la filosofia del Museu de la Civilització del Quebec: entendre i explicar la cultura del país amb els múltiples préstecs d’altres realitats culturals amb les que ha interactuat al llarg de la història. En lloc de situar-se des de l’atalaia del poder i composar el mosaic de les cultures que ens envolten, es col·loca des d’una mirada arran de terra amb els ulls del treball de camp de l’antropòleg. L’objectiu: cercar en la quotidianitat de la vida urbana, els conflictes, préstecs i intercanvis culturals que es donen en una societat. Com explica, encara, la web del museu etnològic de Barcelona: “El Museu centra la seva atenció principal en l’àmbit català i en les cultures de les comunitats que són presents a la ciutat de Barcelona com a capital d’un país, Catalunya, que ha sigut i és terra d’acollida de gent arribada d’arreu del món al llarg de la història.”

Aquests dies m’acompanya en Martí Zubiría, el protagonista i el gran encert de Victus, la darrera novel·la de l’antropòleg Albert Sànchez Pinyol. No he arribat encara al final del llibre, però l’atreviment d’explicar un dels mites fundacionals de la nació catalana a través d’una mena d’antiheroi carregat d’ironia i escepticisme i, alhora, enginyer militar, em sembla que és la clau que permet a l’autor construir un relat molt ben documentat i amb un gran nervi literari. L’obra mira la realitat amb rigor històric, però amb la frescor del busca-vides que se’n riu de pàtries, banderes i constitucions. Permet a l’autor escapar-se de qualsevol mena de solemnitat impostada, tan abundant, per altra banda, en la retòrica del Tricentenari de 1714. Llegint la novel·la em tornen les paraules del president Mas a l’acte de presentació d’aquesta commemoració: “La història l’escriuen els vencedors, fem de vencedors per una vegada”. El protagonista de Victus no hagués fet altra cosa que escapar-se corrents del Saló Sant Jordi de la Generalitat per beure’s un got d’absenta assegut al proper bar Marsella. La distància entre Victus i la commemoració de 1714 és semblant a la que hi ha entre el modest Museu Etnològic de Barcelona i la pompositat d’un nou Museu de les Cultures del Món. La retòrica ampul·losa de la victòria, una vegada més, ens allunya de la realitat. Les col·leccions de Panyella, Sabater Pi, Violant, Amades, Eudald Serra i la incorporada col·lecció Folch l’any 2011, sostenen un dels museus més peculiars de Barcelona que fins ara perseguia un explícit objectiu cultural: “Apropar allò que ens és estrany per estranyar allò que ens és proper”. Potser no té la potència d’una estructura d’estat però en canvi està ple de sentit en una societat cada vegada més diversa. Dedicar avui 11 milions a un projecte nou és més que discutible i si a més significa carregar-se un museu ple de sentit, la cosa es converteix en inexplicable.

No llegeixo Victus en la traducció catalana que em va regalar l’alcalde Trias, ho faig en la seva versió original en castellà. ¿Té algun sentit llegir una traducció quan entens la llengua en la que ha estat escrita? Que l’Ajuntament pagués 10.000 euros per a la traducció de Victus només pot explicar-se com una prolongació, a la vida real, de la picaresca del seu protagonista. Sembla que en Zubiría li hagi pres la cartera a l’Ajuntament i, mentrestant, l’alcalde, cofoi, segueixi convençut que ha fet un gran servei cultural al país.

Trias regala a Mas els diners dels barcelonins

Publicat el per

La crisi econòmica és indiscutible i les dificultats econòmiques de la Generalitat són una evidència. Només cal fer una mirada ràpida als pressupostos corresponents al 2012 del Govern i de l’Ajuntament de Barcelona per adonar-se’n; per cert, cal tenir en compte que ni Ajuntament ni Generalitat han aprovat, encara, el pressupost corresponent al 2013.

Anem als números. La Generalitat pressuposta uns ingressos corrents de 24.333 M€ i una despesa corrent de 27.219 M€, és a dir gasta 2.886 M€ més del que ingressa. Qualsevol pot adonar-se de la magnitud de la tragèdia. L’Ajuntament de Barcelona, en canvi, pressupostava uns ingressos corrents de 2.268 M€ i una despesa corrent de 1.922 M€. El resultat és un estalvi brut -la diferència entre ingressos i despeses corrents- de quasi 346 M€ en un any! Els motius de la mala situació econòmica de la Generalitat són múltiples i no són la raó d’aquest article; en canvi, la bona salut econòmica de l’Ajuntament en té una senzilla d’explicar: als anys noranta es va decidir que de cada 4 € ingressats 1 s’havia de dedicar a inversió; és a dir: el propi Ajuntament s’obligava a que les despeses corrents no superessin el 75% dels ingressos i, per tant, a un estalvi brut del 25% del seu pressupost. El motiu era que la ciutat havia de transformar-se de manera profunda i això exigia disposar de recursos per invertir i capacitat per endeutar-se. Així s’ha pagat la transformació espectacular de Barcelona: l’espai públic i els equipaments, els Jocs del 92, el front marí i la nova Diagonal fins a l’espai del Fòrum. En els períodes de crisi, fins i tot en aquest d’una durada com cap altra, aquest estalvi brut ha sigut el coixí que ha permès disminuir lleugerament la inversió però mantenir inalterable la prestació dels serveis públics municipals. Avui l’estalvi brut ronda el 15%, suficient per invertir durant aquest mandat, fins a 1.900 milions sense tocar ni un euro de la despesa corrent municipal. La diferència amb la Generalitat i amb la resta de grans institucions espanyoles, en termes de salut econòmica, és enorme.

Sobre Barcelona ha arribat un núvol negre que pot liquidar la salut econòmica de l’Ajuntament si no s’atura el drenatge continu de recursos municipals cap a la Generalitat. Si tornem a fer una mirada a les dades d’abans veurem que el dèficit anual de la Generalitat és més alt que tot el pressupost de l’Ajuntament. Dit d’una altra manera: la despesa del Govern és 14 vegades més alta que la municipal. El peix gran pot ajudar al petit, però el petit és incapaç, encara que vulgui, de resoldre els problemes del gran. No es tracta, per tant, de si toca o no toca ajudar al govern del país, sinó d’impedir que la mala situació catalana arrossegui a la segona institució de Catalunya que encara manté una notable salut econòmica i capacitat inversora. El perill s’articula de dues maneres, una pitjor que l’altra:

  1. Creix el deute reconegut de la Generalitat. El propi Ajuntament el xifrava en 236 M€: un 12% de la despesa municipal! Aquest deute s’ha doblat el darrer any i segueix incrementant-se dia a dia. L’Ajuntament, a més, ha fet una cosa molt perillosa: en el tancament econòmic del 2012 ha aprovisionat 136 M€, una manera d’assenyalar que comença a donar-los per perduts. El primer pas per tal que Trias perdoni una part del deute a Mas.
  2. Encara més greu, creix el deute no reconegut. Ja fa temps que el govern Trias busca maneres de pagar despeses corresponents a la Generalitat, sense incrementar el deute reconegut. Això vol dir que aquests recursos mai més no tornaran a l’Ajuntament. Una manera és incrementar la participació en consorcis o institucions compartides, de manera que l’Ajuntament va assumint més despesa sense disposar de nous ingressos. Això passa a cultura, educació, serveis socials… És imperceptible a curt termini, però és una bomba de rellotgeria pels anys a venir. L’altra forma és pagar coses que no toquen, buscant arguments forçats i sense sentit. L’aportació de 4 M€ al circuit de Montmeló és la més sagnant i inexplicable. Fins i tot és contradictòria amb les pròpies bases d’ajuts municipals, que estableixen que les activitats subvencionables s’han de realitzar dins el terme municipal.

La setmana passada vam contemplar i denunciar, astorats, com d’aquest núvol negre queia una tempesta: la Generalitat pretén justificar el retorn de 25 M€ a l’Ajuntament, corresponents a l’anomenat conveni d’Spanair amb obres pressupostades i executades en anys anteriors a la signatura del mateix conveni. Trias no pot acceptar-ho i si ho fa substitueix definitivament el paper d’alcalde pel de delegat del Govern a Barcelona. D’ençà que Trias va arribar a l’alcaldia, l’Ajuntament s’ha convertit en el banc bo de la Generalitat. El flux de recursos ha estat constant i el deute no ha parat de pujar. Ara, alertats per l’increment de les xifres, han començat a inventar sistemes per perdonar parts del deute, o per emmascarar les xifres i que l’increment no sigui tan escandalós. El banc bo esdevé boníssim, el primer a Europa que perdona deute. L’únic problema és que fer-ho, i fer-ho d’amagat encara més, és un frau als barcelonins; un frau comès pel seu propi alcalde. Que ningú no en tingui cap dubte: faré tot el que estigui a les meves mans per tal de salvaguardar els interessos de la ciutat i de tots els barcelonins. Aquesta hauria de ser, sempre, la missió de l’alcalde.

Barcelona: entre el PP i 1714

Publicat el per

logotipo_tricentenariDivendres 25, plenari municipal; dissabte 26, presentació institucional dels actes del tricentenari de 1714 al Palau de la Generalitat. Divendres, es confirma el pacte de govern a Barcelona entre CiU i el PP; dissabte, Artur Mas, amb Xavier Trias al seu costat, descriu l’objectiu de la commemoració: “El repte: que els catalans passin de tenir sentit de país a tenir sentit d’Estat”. L’alcalde Trias es mou entre aquests dos extrems. D’una banda, ha preferit pactar amb el PP per poder canviar, entre d’altres coses, el Pla d’Usos de Ciutat Vella, pagar la F1 a Montmeló, fer la Marina de luxe al Port Vell i concentrar les inversions a Diagonal, Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya i l’avinguda General Mitre. Mentre, els seus regidors llueixen estelades al despatx i posa Barcelona al servei de la commemoració de 1714, sota el pompós eslògan Érem, som i serem. S’ha de reconèixer l’habilitat quasi circense per mantenir equilibris aparentment impossibles i sortir-se’n amb la seva. La qüestió, però, és que darrera d’aquest funambulisme hi ha una estratègia òrfena d’objectiu i de projecte de ciutat.

Fa només sis mesos s’aprovava al Plenari municipal el Pla d’Actuació Municipal (PAM) amb socialistes i republicans, un full de ruta clarament orientat a preservar la cohesió social: aposta per la recerca i el desenvolupament, polítiques d’ocupació, un pla de barris adreçat als que més pateixen les conseqüències socials de la crisi, una aposta per la educació… Només sis mesos després, Trias l’ha convertit en paper mullat amb el pacte de les inversions amb els populars. Costa trobar-hi una explicació raonable, però la sensació és que l’alcalde ha estat incapaç de mantenir el rumb, forçat per pressions que li exigien projectes i inversions que, avui per avui, no responen a les prioritats d’una Barcelona que es trenca socialment. Ciutat Vella és la principal damnificada veient com s’amplia, sense límits, la possible construcció de nous hotels. Al seu costat, la majoria de barris populars segueixen apartats de les prioritats municipals. Nou Barris, per exemple, no rebrà ni el 5% de les inversions municipals i  els escassíssims 24.000 euros dedicats al pla d’ascensors de Ciutat Meridiana són un insult per un dels barris més castigats per la crisi. Mentre, Trias invertirà més de 5 M€ per convertir el Passeig de Gràcia en un passeig premium. Tampoc no ha tingut sort la proposta recollida en el PAM de dedicar recursos a la recerca i el desenvolupament: la economia del coneixement haurà d’esperar. És cert: Trias aconsegueix invertir els recursos d’una institució sanejada però amb la trista imatge del president del grup popular anunciant cada dia una iniciativa diferent. A alguns els hi va tocar la rifa, molts hauran d’esperar el proper sorteig. Barcelona, mentre, va perdent la energia d’una ciutat que sempre ha sabut donar resposta a les dificultats.

Divendres, l’abraçada dòcil amb el PP; dissabte, la presentació solemne dels actes del tricentenari dels fets de 1714 al saló Sant Jordi. Una metàfora de la convergència de sempre: de dilluns a divendres treballar pels interessos dels seus, el cap de setmana les proclames patriòtiques. Tant és així que, malgrat les paraules de Mas posava en la commemoració al servei del projecte polític de la independència de Catalunya, l’acte va resultar fred. El nacionalisme mai acaba de sortir-se’n amb les iniciatives culturals. La temptació que res escapi al relat establert anul·la les preguntes, la mirada crítica, la mínima pluralitat de visions. La corrua de polítics, periodistes i personatges públics identificats amb el sobiranisme van anar desgranant una tesi tan senzilla que no donava per omplir tanta estona: aleshores vàrem perdre, ara guanyarem. Trias, entremig, incapaç de posar en el debat a la ciutat; ni una sola paraula malgrat que fa més de 10 anys que l’Ajuntament que presideix finança la recerca al voltant de la Barcelona de 1700. Tot pla, sense la murrieria i l’enginy dels catalans, sense ser present cap dels historiadors que han investigat l’època i els fets; això si, amb una solemnitat forçada que, sincerament, feia patir. Us ho confesso: vaig marxar amb la sensació que aquest dissabte de primavera més que a la independència ens havíem acostat al ridícul.

Catalunya ha de celebrar els 300 anys de la Guerra de Successió de la mateixa manera que l’Ajuntament governat pels socialistes va decidir l’any 2002, amb encert, conservar les restes arqueològiques de la ciutat assetjada en lloc de construir una biblioteca a l’antic mercat del Born. Curiosament, amb la complicitat de El País, el rebuig de La Vanguardia i molts dubtes per part de la Generalitat convergent. Rememorar el passat, conservar el patrimoni, llegir-lo amb ulls crítics i donar-lo a conèixer als ciutadans, és un dels objectius centrals de les polítiques públiques en matèria cultural. Simplificar-lo fins a la banalitat, convertir alguns fets en el pot de les essències de la pàtria, plantar banderes i posar-ho, tot plegat, al servei d’un objectiu polític de futur és un error que hauria de ser denunciat, en primer terme, pels propis independentistes. Ningú té dret a apropiar-se del passat.

Enmig d’aquest panorama, Barcelona no hi és. Segueix sense ser-hi. Trias, o es plega a la dreta espanyola per administrar la ciutat, o al govern de Mas exercint com a delegat del govern i pagant tot allò que li demanen. Barcelona ja no exerceix cap lideratge ni en el debat social ni en el debat nacional. Sense activar la vitalitat de la capital, el país no se’n sortirà. Avui, més que mai, ens cal recuperar la capacitat de generar projecte i futur des de la ciutat, de pensar el país des de baix, d’usar la força de Barcelona per trobar complicitats a Europa i al món. Aquesta és, sens dubte, l’energia que ens farà sortir de l’atzucac on hem quedat embarrancats.

Les ferides de Barcelona

Publicat el per

Antón Costas sosté que estem vivint un autèntic conflicte entre capitalisme i democràcia. La lògica del capitalisme tendeix a la desigualtat; la democràcia, en canvi, es basa en la igualtat entre els ciutadans. Si aquesta no és capaç de contrarestar les dinàmiques del mercat, el conflicte esclata. Una economia financera sense regulació i unes polítiques d’austeritat que es carreguen l’estat del benestar com a instrument reequilibrador són els dos elements centrals que afebleixen la democràcia i es carreguen la cohesió social. Les expectatives, a més, no són bones en el terreny de la política europea, espanyola i catalana.

Però més enllà de l’anàlisi general, la desigualtat aterra, sobretot, a les ciutats. Cada vegada és més real la idea de ciutat dual: per uns continua sent un espai de progrés social i econòmic, i estímul des d’un punt de vista cultural; per altres –que cada vegada són més– un espai mancat d’oportunitats, envaït d’incertesa i inhòspit a nivell social. La ciutat com a lloc d’oportunitats ja no ho és per a tothom.

Totes les dades al voltant de Barcelona assenyalen dues tendències igual de perilloses i que van en la mateixa direcció: creix la desigualtat i s’incrementa la pobresa. Les primeres dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població a Catalunya, fetes públiques a finals de 2012, eren prou eloqüents: 328.600 barcelonins són pobres. Tanmateix, la xifra d’aquells barcelonins que no poden fer front a una despesa imprevista s’enfila ja als 604.300 mentre que als que no els hi arriba ni per posar la calefacció són 242.900. Tot plegat fa que el 29% de la població de Barcelona (més de 500.000 persones!!!) visqui en situació de dificultat, és a dir amb uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana.

En relació a la desigualtat les coses no pinten tampoc massa bé. El mateix Ajuntament assenyalava a primers d’any que les distàncies entre els barris augmentaven. A Pedralbes (Les Corts), l’any 2011, la renda familiar era 2,4 vegades la mitjana de la ciutat, i a Can Peguera (Nou Barris), era un terç de la mitjana. El primer, set vegades més ric que el segon. Només tres anys abans, l’any 2008, Pedralbes era, només, quatre vegades més ric que Can Peguera. Aquesta tendència es repeteix arreu: els barris que estaven per sobre la mitjana continuen creixent i els que estaven per sota continuen baixant. Una tendència més acusada en els barris situats en els extrems de l’escala de renda. Cal repetir-ho una i altra vegada: a Barcelona els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres.

La fredor de les dades amaga situacions personals i familiars dramàtiques, que exigeixen replantejar les polítiques públiques. El que ens hi juguem, tots plegats, és massa important com per actuar d’inèrcia. Alguns estudis assenyalen, a més, que avui la despesa pública –dissenyada per temps de bonança– en comptes de contribuir a reduir la desigualtat social més aviat la consolida. És a dir, els serveis públics, pensats per un context de creixement, quan esclata la crisi no es distribueixen a favor dels qui més han patit la patacada. És urgent un canvi de model: allò que fèiem fa uns anys, avui, esdevé qüestionable.

Per això sobta que l’Ajuntament de Barcelona s’entesti a continuar amb polítiques que podien tenir sentit en altres moments però que, avui, fins hi tot generen esgarrifança. Entre d’altres, destinar 37 M€ a enderrocar el tambor de les Glòries, 17 M€ a reformar la Diagonal, 5 M€ al Passeig de Gràcia, més de 4 M€ a la Rambla de Catalunya i 4 M€ cada any pel circuit de Montmeló. L’alcalde repeteix que ha fet créixer els recursos socials i és cert, però és que avui el que es necessita és posar tota l’actuació municipal al servei de la cohesió social. Totes les actuacions municipals haurien de tenir un clar retorn social. La situació a la ciutat és d’emergència i potser quan el Govern municipal se n’adoni ja serà massa tard. Apostar per la educació, fer un pla de barris urgent adreçat als més desafavorits, treballar en polítiques actives d’ocupació, adaptar els serveis socials als nou fenòmens de la pobresa –per exemple amb menjadors durant les vacances escolars–, fer un pla d’infància que impedeixi que siguin els més petits els que reben les pitjor conseqüències de la crisi i impulsar un pla de xoc per l’atur juvenil, són coses que sonen diferent als motors eixordadors de la F1. Algunes decisions dolen més enllà de la discrepància política.

Les darreres audiències públiques dels districtes donen compte que l’ambient s’escalfa, i ho fa per la desesperació de molts ciutadans que no veuen sortida a la seva situació. A Nou Barris, a Sant Martí, a Sants, a Sant Andreu, a Horta-Guinardó, a Ciutat Vella, els regidors hem notat com els ciutadans aixequen el to per exigir solucions a les difícils situacions que estan vivint. Són l’expressió dels més de 500.000 barcelonins que viuen en condicions de dificultat. Mentrestant, l’alcalde Trias, absent en la presa de decisions d’allò que realment urgeix, pot acabar sent l’alcalde de només uns quants. L’alcalde de les (seves) persones

 

Marsella

Publicat el per

Aquesta setmana presentarem una proposició per tal que l’Ajuntament de Barcelona garanteixi la preservació del bar Marsella, al barri del Raval. L’evolució de les ciutats sempre és un estira i arronsa entre preservar i renovar, entre la memòria del lloc i la novetat intrínseca de la realitat urbana, sempre en transformació. L’equilibri és complicat i la resposta a la pregunta de què cal conservar i què es pot suprimir sempre té, en una ciutat, un component arbitrari. Sovint es preserven monuments i edificis històrics doncs la seva capacitat de simbolitzar èpoques senceres els fa especialment importants per la societat. Però hi ha altres elements la importància dels quals rau en la capacitat de conformar un paisatge urbà. La idea de paisatge, associada a la ciutat, implica entendre l’espai urbà com  ecosistema complex, que canvia i es transforma, com passa en els paisatges naturals, però sempre mantenint les traces que el fan singular. Aquesta és la qüestió: canviar per adaptar-se a noves necessitats, sense malmetre el que és distintiu.

El Marsella acumula una història vinculada a la ciutat prou gruixuda com per determinar que és massa significatiu com per fer-lo desaparèixer del barri del Raval. A París protegeixen els cafès, les llibreries, els cinemes de barri, conscients que configuren la textura de la identitat parisenca. Barcelona, durant dècades, i per les moltes ganes de superar un passat massa gris, ha fet de la renovació la seva bandera. El balanç global és positiu, però l’èxit no pot eclipsar que pel camí s’han perdut uns quants replecs de memòria urbana. Preservar, avui, és necessari, i més quan la ciutat ha esdevingut global i es veu sotmesa a dinàmiques econòmiques que afecten l’equilibri urbà. L’activitat de preservar ha d’anar vinculada a l’esforç de recompondre els llaços afectius entre els ciutadans i la memòria urbana. Sense aquesta implicació emocional dels veïns, conservar pot convertir la ciutat en un simple parc temàtic.

Escric casualment aquestes ratlles des de la ciutat de Marsella, que aquest 2013 és capital europea de la cultura. El programa d’activitats és extens i s’inauguren una colla de nous equipaments. Molts dels operadors culturals són conscients que viuen en una mena de bombolla que acabarà el 2014. Però Marsella captiva al veure els pescadors reparant les barques al port, els cafès plens a l’hora del Pastís, els carrerons estrets del centre amb roba estesa als balcons, les llibreries de vell i els restaurants clàssics a punt de servir la bullabessa tradicional. Intervenir sobre el paisatge urbà és saber incorporar novetat sense malmetre’l. Hi ha un exemple excel·lent a la mateixa ciutat, la Friche de Belle de Mai: un enorme recinte industrial de cinc hectàrees que va remodelant-se progressivament de la ma d’una cooperativa que aplega mes de setanta agents culturals, amb una estreta imbricació amb el barri popular que l’acull. La remodelació fa més d’una dècada que dura i des de l’inici combina producció i difusió cultural, espai públic i activitats adreçades a la comunitat. Entrar a la Friche és submergir-se en un bocí de Marsella en transformació, però que respecta la memòria de la ciutat, la d’aquella antiga fàbrica de tabac i llumins que va fer créixer un barri al seu voltant.

Un dels seus fundadors m’explica emocionat que la seva idea era reproduir l’ambient que havia notat a Barcelona als anys 80; em parlava de la biennal d’art jove a la Casa de la Caritat abans de convertir-se en el CCCB, i de l’antic Zeleste.

Sense deixar-se anar per la nostàlgia, la qüestió de la memòria urbana ha d’esdevenir un tema central a l’agenda pública dels propers anys. Una ciutat que esborra les traces del seu passat, o que les tematitza i n’extreu el seu sentit social, va perdent condició urbana. Assegut al cafè de l’Hotel de la Unité d‘Habitation, el icona de l’arquitectura moderna de Le Corbusier, sóc en un lloc que busca adaptar-se a l’escala humana, a les necessitats individuals i col·lectives. La utopia moderna ho resolia dins un edifici, el repte contemporani és fer-ho a la ciutat. Fugint de l’eslògan simplista “la ciutat de les persones”, el que cal és retrobar el camí d’un humanisme urbà, en el que la memòria hi juga un paper central.

BLOC 11 DE CAN BATLLO (http://canbatllo.wordpress.com/)

Publicat el per

Els antics recintes industrials han generat sempre una especial atenció en tots els processos de transformació urbana. D’una banda són referents d’una època i actuen com a marcadors històrics de la ciutat, per altra banda la flexibilitat dels espais industrials permeten amb facilitat la renovació d’usos. Arreu d’Europa i del món hi ha innombrables exemples més o menys reeixits, de recuperació de patrimoni industrial. En el cas de Can Batlló les previsions municipals perseguien reconvertir tot el recinte en tres grans usos: habitatge privat, zona verda i equipaments públics. Combinar operacions privades generadores de plusvàlues econòmiques,  amb equipaments i zones verdes de titularitat pública, ha estat una estratègia recorrent durant anys per fer les grans transformacions urbanes de la ciutat. La crisi i l’esclat de la bombolla immobiliària fan inviable, avui per avui, aquest model, però potser cal aprofitar aquest moment d’aturada per replantejar-nos la millor manera de reciclar aquesta tipologia d’espais urbans. La incorporació dels operadors privats facilita l’obtenció de recursos necessaris, però en molts cassos hi ha la sensació que la presència de l’interès privat és excessiva i els seus costos estètics i urbans són massa alts. Per altra banda aquest tipus de model d’intervenció sempre implica una ruptura molt acusada entre passat i futur; la fàbrica tanca, molts anys per pensar i executar el nou projecte i, finalment, apareix un nou paisatge urbà que conserva algunes traces del que havia estat, però sense conservar-ne la memòria social acumulada. Un urbanisme excessivament tecnocràtic, encara que ple de bones intencions, no dona els millors resultats. L’alternativa és un reciclatge urbà que cerca la continuïtat entre passat i futur, en el que el projecte avança i va evolucionant, adaptant-se a les necessitats de cada moment i sense perdre el pols social que li atorga sentit.   

Un dels projectes més interessants que estan succeint a la nostra ciutat es construeix al voltant del bloc 11 de l’antic recinte industrial de Can Batlló. L’onze de juny de 2011 una colla de veïns van irrompre en el recinte sota el crit “si no ho feu vosaltres, ho farem nosaltres”, l’objectiu era fer realitat allò que ja estava previst en el Pla General Metropolità: que l’immens recinte fabril es dediqués a zona verda i equipaments pel barri de la Bordeta. La reivindicació incorporava una novetat, no es tractava només de exigir a l’Ajuntament que el projecte tirés endavant, sinó de fer-lo realitat, es a dir els veïns entraven a Can Batlló amb la disposició d’anar conquerint espais i habilitar-los per a noves funcions socials. Casi dos anys després Can Batlló ha recuperat vida a través de la rehabilitació del bloc 11, dirigida pel col·lectiu d’arquitectes La Col, amb un bar i espai de trobada, una sala d’actes i, sobretot, la biblioteca Josep Pons que obre cada dia matí i tarda, assistida per un equip de voluntaris, per oferir els mes de deu mil volums que conté, als veïns i veïnes del barri. La rehabilitació dels espais, encara en curs, es fa a través d’un equip extens de voluntaris i col·laboradors que han habilitat un taller i una fusteria, per tal de disposar de les eines necessàries per recuperar uns espais construïts a finals del segle XIX. L’interès és doble: d’una banda la innovació que representa en la manera de transformar un antic espai fabril, i per altra tot un projecte d’innovació i implicació social en el que els veïns no només prenen la paraula sinó que passen a l’acció.

La qüestió, ara, és preguntar-se quin ha de ser el paper municipal; com l’ajuntament ha d’acarar un procés que ha capgirat la manera d’abordar la transformació d’espais com aquest. Hi ha dues actituds molt diferents. La primera és tractar-ho amb un caràcter de provisionalitat, es a dir això durarà mentre la crisi impedeixi abordar la transformació de veritat. L’altra es veure-hi una llavor d’una nova manera de fer ciutat, en la que la participació dels veïns combina la reivindicació, amb la implicació directa en la realització del propi projecte. Aquesta via té molts interrogants però en canvi  incorpora l’energia social com a matèria primera de la transformació. Un camí que obliga a negociar i discutir, a redefinir plans preestablerts i, probablement, a modificar el planejament previst. A pensar, veïns i ajuntament, com es pot fer sostenible econòmicament i socialment a curt i a llarg termini, preservant el patrimoni cultural d’un dels paisatges més peculiars de Barcelona.

Passejar aquest cap de setmana amb el Josep Maria Domingo, uns dels líders veïnals artífexs del projecte, pels carrers de Can Batlló i pels espais rehabilitats del bloc 11, trobar-se amb una pila de joves i grans aixecant parets o construint mobles a la fusteria i visitar la biblioteca de la ma dels voluntaris que la gestionen, va ser una manera de retrobar-se amb una Barcelona que no cedeix al desànim i que està disposada a reinventar-se per plantar cara a les dificultats. Ara toca enderrocar el mur que limita l’accés al recinte, però l’abast del projecte és colossal. Si fins ara els projectes es feien amb l’axioma de la col·laboració públic-privada, en aquest cas el partenariat és entre la iniciativa veïnal i el govern de la ciutat. En els primers s’aprofitaven els diners privats per realitzar equipaments i zones verdes, en aquest cas una colla de barcelonins han posat la seva energia al servei d’un gran projecte públic. El Bloc 11 de Can Batlló ha esdevingut  una gran oportunitat de futur per fer ciutat en el ple sentit del terme, sabrà l’actual govern municipal aprofitar-la?

Publicat dins de Bloc

PACTES A DESHORA

Publicat el per

Alguna cosa ha passat aquests darrers dies que s’ha tornat a obrir un meló que semblava tancat. Després de les darreres eleccions catalanes i més enllà de les valoracions dels resultats electorals, CiU havia optat per un pacte d’estabilitat amb ERC. Ja d’entrada era ben estranya la doble posició dels republicans, donant suport al govern i exercint, alhora, de principal grup de la oposició. Però, en qualsevol cas, s’iniciava la legislatura amb aquesta geografia parlamentària i amb l’objectiu central de celebrar la consulta.  Amb ben poca travessia el pacte ja fa aigües i comencen a sonar moltes veus demanant tornar a començar, i buscar acords més amplis amb la incorporació, especialment, dels socialistes al pacte de govern.

Mas es va equivocar menystenint a les altres forces polítiques i en especial al PSC, però ara aquesta valoració ja es antiga, l’interès d’avui rau en analitzar els motius pels quals el president canvia de posició. Es per l’asfíxia financera de la Generalitat i la necessitat imperiosa d’establir ponts amb el PP? Per la negativa d’ERC a aprovar uns pressupostos massa dolorosos pel 2013? Pels resultats de les enquestes que continuen assenyalant la davallada de CiU? Totes aquestes raons no semblen suficients per entendre el canvi de orientació ja que el 26 de novembre, l’endemà de les eleccions, es donaven, exactament, les mateixes circumstàncies.

El que ha passat, el que motiva els nous cants de sirena cap el psc, es que les elits del país han dit prou. Fins a les eleccions alguns grans empresaris del país van flirtejar amb la idea de la independència, i la majoria s’ho miraven de reüll amb un somriure murri, com qui deixa que les criatures juguin encara que s’esvalotin una mica massa. Però el resultat de les eleccions ha provocat un canvi de xip que ha anat imposant-se amb mes contundència setmana a setmana. Avui, els mateixos que van aplaudir que Mas es posés al capdavant de la manifestació del 11S o van guardar silenci, han començat a moure’s darrera bambolines.  Mas, després del 11 de setembre, es va enfilar a la onada disposat a liderar-la; els poders fàctics del país van deixar fer convençuts que la pulsió nacional mes valia posar-la en bones mans de manera que es podés anar graduant segons convingués i, sobretot, albiraven que servís per arrencar un millor finançament de l’estat. Però ara s’han adonat que el moviment de Mas no només no li ha comportat rèdits electorals, sinó que només ha beneficiat als republicans. La única força política que va augmentar sensiblement va ser ERC i d’ençà de les eleccions les seves expectatives no paren de créixer. Això significa que alguns comencen a témer que poden perdre el control de la situació, i ja se sap que als que manen, aquesta amenaça és la única cosa que els fa canviar.  Mas comença a notar el fred al seu voltant. Els seus, els de sempre, comencen a donar-lo per amortitzat. Segur que molts han aplaudit en silenci la iniciativa de Pere Navarro de demanar el seu cap si s’ha de parlar de nous pactes de govern. A CiU hi ha moviment més enllà d’Unió, l’article de Miquel Roca a La Vanguardia era tot un avís, i Felip Puig guarda silenci prudent. Entretant la família Pujol va de baixa.

L’objectiu, ara, és recuperar la sintonia amb el govern central, però obrir converses serioses amb Madrid de bracet amb ERC és molt complicat. L’alternativa de canviar ERC pel PP de Catalunya com a soci de govern és impossible d’empassar per uns votants que ja van marxant i significaria un cop de volant excessiu. Val la pena assenyalar, però, que la trencadissa que s’havia de produir amb el PP a nivell local, després de l’acord amb ERC, ha quedat en res. A la Diputació de Barcelona un trencament formal del govern que té tota la pinta de simple escenificació, tots els governs municipals CiU-PP continuen i, fins i tot, si ha afegit l’Ajuntament de Barcelona on Trias ha preferit el PP per pactar les inversions i els grans projectes de mandat. Poc a poc les coses es mouen, encara que sigui necessari fer mans i mànigues per tal que no es noti.

En aquest escenari el PSC com a futurible soci de govern torna a tenir interès, però no cal enganyar-nos, amb un paper merament instrumental: apaivagar les presses d’ERC i ser mes presentables per encarar la negociació amb Madrid. Per això ens volen i per això, fins i tot els qui no neguem la possibilitat d’arribar a acords amb CiU, l’oferiment del President Mas no fa altra cosa que generar-nos malfiança. El temps en política és essencial, allò que alguns haguéssim defensat l’endemà de les eleccions davant una oferta generosa de col·laboració, avui sona a fer el paper de la trista figura en un govern que fa aigües. Ningú parla de projecte, tant sols s’apel·la a la responsabilitat, paraula talismà que sembla el tauló on s’aferra un govern que naufraga. Es ben poc creïble per molt que sentirem arguments de tota mena i alguns mitjans fent bandera de la necessària unitat.

Sigui com sigui el nou escenari posa de manifest la indispensable necessitat que una esquerra plural pugui construir una alternativa de govern. Ara per ara és la millor manera d’exercir la responsabilitat davant els ciutadans; els pactes, avui, han de venir per aquí.

Publicat dins de Bloc

Tots els camins porten (també) a Nou Barris

Publicat el per

Al 2.0, sempre atent i ocurrent, no l’hi ha passat per alt la setmana transhumàntica que ha viscut l’alcalde de Barcelona. Una setmana molt viatgera que l’ha portat a visitar tres ciutats en tres dies: Roma, on va assistir a la missa inaugural del pontificat del papa Francesc; Madrid, on va participar al sopar ofert a la Comissió d’Avaluació del Comitè Olímpic Internacional, i París, on ha estat present a la inauguració del saló del llibre. Crec i defenso el paper institucional que ha de fer l’alcalde de Barcelona. És important que la nostra ciutat estigui representada en aquells llocs i en aquelles ocasions sigui necessari i on la seva presència garanteixi i ajudi en la projecció de Barcelona. Crec i critico, però, que aquesta representativitat mai es pot fer desatenent allò que més ha de preocupar, i ocupar, a un alcalde: els seus veïns.

¿És més important assistir, des de la llunyania i anonimat, a una missa per molt rellevant que aquesta sigui o presidir un acte a la teva ciutat on dones escalf a més de 400 entitats presentant un necessari pla d’inclusió social? Per Xavier Trias no hi ha dubte: confirmada presència a Roma i desconvocades centenars de persones a Barcelona. ¿És més important formar part d’una visita a un saló literari o trobar una solució al tancament del mític bar Marsella? Per Xavier Trias no hi ha dubte: París abans que Barcelona. Un viatge que hagués pogut aprofitar per conèixer la normativa per protegir el comerç singular que fa ciutat que té la capital francesa. Si s’apliqués a Barcelona el Marsella no tancaria i la Catalònia encara seria una llibreria.

Ho alertava fa unes setmanes: alguns barris de la ciutat se’ns estan descosint per dins. Vivim mesos crítics on molts dels nostres veïns pateixen la crisi d’una forma alarmant. Patiment que comença a fer-se notar en les audiències públiques i els plenaris dels districtes, que se celebren mensualment. En aquest context la responsabilitat dels càrrecs públics –de tots, govern i oposició- és estar al costat dels nostres conciutadans. És hora d’enviar senyals inequívocs de complicitat, comprensió i recerca de solucions als problemes que ja són de tots.

De res ajuden decisions flagrantment errònies d’aquest Ajuntament. Deixar d’invertir 114 M€ quan els ciutadans pitjor ho passen, perdonar el deute de 132 M€ a la Generalitat i evitar els barris més necessitats són tres decisions tan desafortunades com injustes. Un alcalde Barcelona mai pot decidir no anar a un districte de la seva ciutat. I això és el que aquest cap de setmana Trias ha fet. Després de confirmar la seva assistència, l’alcalde de les persones, com ell s’anomena, va voler evitar sentir cap queixa i va donar l’esquena a la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, que eren qui celebraven la seva assemblea general a Torre Llobeta. Caldria recordar-li a Trias el lema de la trobada, Combatem la crisi a peu de carrer, i exigir-li rectificar la seva política de donar l’esquena als més necessitats.