Arxiu de la categoria: Bloc

Un país i la seva capital, prorrogats

Publicat el per

En el món de l’esport, la pròrroga suscita la màxima tensió. Són aquells pocs minuts afegits on els adversaris es juguen el desenllaç del partit, i les emocions i la tensió s’accentuen al límit. És un període acotat, intens i vibrant, que acabarà amb la victòria d’un dels contrincants o, en el cas del futbol, amb la tanda de penals, l’últim recurs per tal que el matx no esdevingui etern. Una pròrroga es faria insuportable sense el temps i el desenllaç regulats. Cada vegada tinc més la sensació que la pròrroga pressupostària del govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona –encara que d’aquesta, com de moltes de les coses que afecten a la vida municipal, no se’n parla gairebé gens– són una metàfora precisa dels temps en els que estem vivint. Temps d’espera en els que per a molts la consulta equival a la tanda de penals amb esperada victòria local; tota la pressió al camp, de fet, està posada en aquesta única direcció. Ho he dit en moltíssimes ocasions: cal celebrar la consulta i poder decidir democràticament el futur del nostre país i la seva relació amb Espanya. I amb la mateixa claredat asseguro que un país o una ciutat no poden viure en situació de pròrroga permanent. Els costos són massa alts. La manca de pressupostos enguany i les incerteses pel proper exercici, malauradament, no auguren res de positiu.

En el cas de la Generalitat l’excusa per la pròrroga ha estat el límit de dèficit imposat pel Govern central. Rocío Martínez-Sampere va explicar en un article prou aclaridor que malgrat estar en contra de la proposta del Govern espanyol en relació a la distribució del dèficit autoritzat per Europa entre Estat i Comunitats Autònomes, la pitjor solució per Catalunya era prorrogar els comptes. Malgrat un marge minso i injust, hi ha possibilitats per actuar. Però a Mas, que havia estat el gran abanderat del dèficit 0 i el primer de la classe en matèria de retallades pactades sempre amb el PP, avui li convé situar-se en temps de pròrroga. D’aquesta manera totes les culpes són externes i la pressió al camp augmenta.

En el cas de Barcelona la situació és aparentment similar. Després d’aprovar el pressupost del 2012 amb el PP, Trias ha decidit prorrogar els de l’exercici del 2013 i les incerteses al voltant del 2014 no deixen de créixer. A diferència de la Generalitat a la nostra ciutat no hi ha límit de dèficit que valgui: els  números municipals estan sanejats. Per entendre’ns, l’Ajuntament de Barcelona ingressa més del que gasta encara que en el context actual pugui semblar mentida. Si l’alcalde no aprova el pressupost és per l’incapacitat que ha mostrat alhora d’aconseguir els suports necessaris en el Plenari municipal. En el nostre cas ha estat impossible donar-li suport pels incompliments manifestos del Govern en relació al Pla d’Actuació Municipal, pactat amb els socialistes. Per tirar endavant les línies específiques en relació a la educació, als barris, a les polítiques actives d’ocupació, a la recerca i desenvolupament, al combat contra la pobresa, calia fer un pressupost que fixés aquestes prioritats. De fet, calia justament el contrari de retallar: era necessari ampliar el pressupost en un 5% anual per tal de generar un fons de 400 milions d’euros per tres anys destinats a la recuperació econòmica i la lluita contra la desigualtat. Estava pactat en el PAM, però els números no van respectar el text.

La feina feta durant anys, especialment la contenció en la despesa en temps de bonança econòmica, servia a l’Ajuntament per fer un esforç complementari ara que la ciutat ho necessita. Trias, en el paper d’administrador, continua estalviant en temps de crisi! Si algun dia decidís fer d’alcalde s’adonaria de l’error. Curiosament, el PP que va aprovar el pressupost de 2012, i davant d’una proposta de cara al 2013 pràcticament idèntica, va girar-li l’esquena. Temps de pròrroga, poques decisions polítiques perquè convé mantenir la tensió nacional pels dos extrems i, encara que Trias segueixi al peu de la lletra la doctrina Montoro, és impossible que populars i convergents avui pactin el pressupost de la ciutat.

La pròrroga no és neutre. El país i la seva capital van perdent progressivament oportunitats –el darrer informe de The Economist assenyala la caiguda de Barcelona en el rànquing de competitivitat de les ciutats- i continua creixent la desigualtat social en els barris de Barcelona de manera preocupant. La capacitat de l’Estat de compensar les desigualtats de renda es va afeblint. La darrera enquesta metropolitana assenyalava que la distribució de les prestacions econòmiques públiques afavoreix la desigualtat en comptes de contrarestar-la. I la imposició del copagament en la sanitat o l’educació (de manera oberta o camuflada), va generant qualitats diferents de les prestacions públiques segons la butxaca de l’usuari. En el cas de l’educació no s’està fent altra cosa que projectar la desigualtat d’avui cap al futur. La pèrdua d’oportunitats no crec que sigui per les incerteses que genera la consulta o el procés sobiranista, però si per la incapacitat de Mas i Trias de combinar les legítimes aspiracions nacionals amb el govern del país i de la ciutat. Per molt que s’insisteix que la consulta arribarà el 2014, tothom sap que aquest és un procés amb tantes incerteses que fora millor seguir pedalant mentre s’aclareix la manera d’arribar-hi.

Entretant, la pròrroga fa pujar la temperatura a la graderia però quan acabi, i algun dia acabarà, ens adonarem de l’error d’haver posat tots els ous al mateix cistell.

El darrer Plenari del curs

Publicat el per

A la vida política de les institucions públiques hi ha moments on es condensen decisions i notícies, que il·lustren alguna cosa més que una concatenació de fets. Aquesta darrera setmana el govern municipal ha mostrat amb claredat el fons i les formes d’un projecte polític incapaç de respondre als reptes actuals de Barcelona.

En primer lloc s’ha constatat la feblesa davant les pressions de determinats interessos econòmics, posant en perill el delicat equilibri entre els diferents usos de la ciutat. La notícia més rellevant és la incapacitat d’incorporar les al·legacions de grups polítics i col·lectius veïnals en relació al nou Pla d’Usos de Ciutat Vella. Aquest document normatiu té com a funció regular els usos del districte més delicat de Barcelona. La modificació que ha presentat el govern –de fet es tracta d’un nou pla– liberalitza fins a extrems increïbles la possibilitat de continuar fent créixer l’oferta de serveis adreçats al turisme. Més hotels, més restaurants, més apartaments turístics, més espais d’oci nocturn amb la coartada de fer créixer l’activitat econòmica, però posant en perill el fràgil equilibri d’uns barris que ja reben, avui, una càrrega excessiva de l’activitat turística barcelonina. No es tracta d’anar en contra d’aquesta activitat econòmica, però avui toca distribuir-la en lloc de concentrar-la, d’evitar el perill que Ciutat  Vella es desertitzi de veïns i perdi, al seu torn, el seu propi atractiu. Si calia modificar el Pla d’Usos era per tenir cura d’algunes activitats que avui són en perill: llibreries, espais emblemàtics com el Marsella, o la protecció de carrers especialitzats en un comerç tradicional com ja fa París. El nou Pla d’Usos és un pas més en la degradació del cor de la ciutat. La coincidència amb la privatització dels aparcaments de la corona central barcelonina corrobora aquesta obsessió per satisfer determinats interessos econòmics en comptes de vetllar per l’interès general.

En una ciutat de serveis, atractiva per visitants i amb una climatologia mediterrània, l’espai públic és el bé més preuat. Places i carrers, parcs i avingudes, són l’escenari de la vida urbana. Allà on els ciutadans es troben, es manifesten, passegen i tafanegen enmig del brogit urbà. És l’espai de la sorpresa i on la ciutat esdevé alguna cosa més que un territori urbanitzat. Avui protegir l’espai públic no només passa per invertir-hi recursos, o per mantenir-lo adequadament, cal gestionar-lo amb cura perquè cap activitat se l’apropiï en exclusiva. La nova normativa de terrasses i vetlladors pactada amb el PP, és tot un excés. Si ja en els darrers dos anys l’augment de terrasses ha fet que hi hagin carrers pràcticament envaïts per tendals, taules i cadires, el que ara proposa el govern es deixar que creixi pràcticament sense límit. Aquest és un servei necessari i apropiat en una ciutat com la nostra, però el seu excés, el descontrol en la normativa que vetlla per la estètica del mobiliari, o permetre que establiments sense els serveis necessaris puguin ara disposar de terrassa, ho converteix en una invasió sense sentit de l’espai públic de la ciutat. I, curiosament, s’aprova al mateix temps que la Guàrdia Urbana ha rebut l’ordre de multar a les famílies que celebren aniversaris o festes infantils en els parcs de la ciutat. Una manera d’invertir prioritats i el sentit de les coses, una manca de sensibilitat davant els greus patiments de molts barcelonins.

El darrer plenari del curs hagués pogut acollir la iniciativa ciutadana, signada per 26.000 barcelonins, que demanen recuperar el model públic i de qualitat d’escola bressol. El govern s’escuda en qüestions tècniques en la recollida de signatures, però la Síndica de Greuges  ja ha alertat que no hi ha fonaments suficients per impedir el debat. La qualitat democràtica exigeix no frenar la participació. Es va començar limitant l’accés a les audiències públiques, ara s’impedeix que una iniciativa ciutadana arribi al Plenari municipal. Amb les serioses dificultats que avui travessa la democràcia, qualsevol iniciativa de participació ciutadana, més enllà de la crítica que contingui, hauria de ser benvinguda.

El curs s’acaba i, malauradament, el govern municipal es va allunyant de les intencions inicials plasmades en el programa d’actuació municipal. Els socialistes vàrem facilitar-ne la seva aprovació reconeixent que hi havia indicis d’un programa de combat a la desigualtat. El plenari de juliol corrobora que el projecte municipal que es va desenvolupant és un altre. L’alcalde continua amb la cantarella que vol pactar amb tothom, i si ho fa amb uns és per què els altres no ho volen. L’alcalde Trias té dues parelles de ball possibles, el que és impossible es que vagi alternant sense canviar la música. I de moment tot sona pel mateix. Una llàstima.

Publicat dins de Bloc

De Granada a Barcelona

Publicat el per

Fa dues setmanes que parlo –millor, que escric- de la relació Catalunya-Espanya, de les claus per mirar d’entendre una mica més què està passant a les aigües profundes de la societat catalana, i de la reacció espanyola necessària, més enllà de l’acord de Granada, per fer creïble una proposta federal per l’estat. De les moltes reaccions que han suscitat els dos articles anteriors (El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat i Granada, que per cert agraeixo i em disculpo per no haver-les respost de manera individual), n’hi ha una que ve a tomb d’aquesta tercera i, per ara, darrera entrega: quin és o quin ha de ser el paper de Barcelona? Hi ha qui sosté que el debat sobre el futur de la ciutat s’ha de sostraure als encaixos i desencaixos entre Catalunya i Espanya. Hi ha, però, qui pensa, simplement, que el paper de la ciutat caurà per decantació: Barcelona serà la capital d’un nou estat d’Europa.

Cap de les dues hipòtesis em convenç. Barcelona ha jugat un rol durant les darreres tres dècades molt potent i el seu catalanisme, cosmopolita i obert, ha estat una peça clau de la Catalunya que avui coneixem. Ha exercit de capital del país però alhora ha estat el principal pont cultural entre Catalunya i Espanya.

  1. Catalunya guarda una curiosa relació i proporció amb la seva capital: dels més de set milions de catalans més de la meitat viuen a la Barcelona metropolitana. No només és el motor del país sinó el seu principal connector amb el món. El nacionalisme essencialista amb els seus imaginaris idealitzats sempre ha ensopegat amb la complexitat de la gran ciutat. Avui aquest potencial de creixement està estancat: el govern Trias es mou per inèrcia dels projectes heretats, amb nul·la capacitat per construir un projecte de futur que s’adapti als reptes d’una ciutat global com la nostra. Paradoxalment, ha acabat arrecerat en un pacte amb el PP on la única premissa és posar la ciutat al servei del mercat (nou Pla d’usos de Ciutat Vella, privatització de pàrquings, marina de luxe, liberalització absoluta de l’ús de l’espai públic…) i una incapacitat manifesta per combatre el creixement imparable de la desigualtat. Cap idea a l’horitzó.

  1. Una de les raons dels recels catalanistes respecte el tarannà barceloní ha estat la capacitat de Barcelona per combinar amb normalitat la capitalitat de la cultura catalana, sense renunciar a la cocapitalitat de la cultura castellana. Ha estat, i és, capital de l’edició en ambdues llengües; ha estat admirada, i un referent, per moltes ciutats llatinoamericanes, que s’hi han emmirallat. En clau cultural, només cal fer un cop d’ull als premis Goya i Gaudí per adonar-se’n de l’aiguabarreig a les produccions audiovisuals catalanes i espanyoles. Sigui quin sigui el desenllaç entre Catalunya i Espanya, Barcelona no pot renunciar a una vitalitat cultural que parteix de la capitalitat de la cultura catalana, però que s’alimenta també del seu paper central en la cultura castellana. Ambdues cultures, amb anys de veïnatge i convivència, han teixit intercanvis i préstecs que han modelat el caràcter de la ciutat. Mestissa, mediterrània i rebel, Barcelona s’ha resistit sempre a quedar encaixada en un terreny cultural acotat i ha optat per anar-se fent a si mateixa amb la mirada posada més enllà dels pirineus i de l’Ebre. Aquest aire no el podem perdre.

  1. A Barcelona també l’ha afectat l’aspror d’un estat que nega la plurinacionalitat, però també la bicapitalitat amb Madrid i una concepció policèntrica d’Espanya. Pasqual Maragall ho advertia en el seu famós article Madrid se va: “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. La Carta Municipal, l’estatut de la nostra ciutat, no ha finalitzat encara el seu desplegament i ja corre perill si el projecte de llei de reforma dels governs locals projectat pel Govern espanyol entrés en vigor. De moment, ha quedat sense efecte el conveni cultural que permetia compensar, mínimament, l’enorme desproporció de recursos entre Madrid i Barcelona que l’estat destina a les grans infraestructures culturals.

Lentament, Barcelona desapareix. Va diluint-se, esdevé la plaça principal de les magnes manifestacions i serà l’epicentre del tricentenari en un mercat del Born esplèndidament recuperat. Però alhora que s’esquinça socialment perd la vitalitat que l’havia convertit en referent. El nacionalisme conservador busca domesticar la ciutat i ha trobat un alcalde ideal per adormir el tremp característic barceloní. Es tracta de fer allò que demanen els empresaris i allò que li ordena la Generalitat. Sense esma.

El combat polític a la ciutat no es pot dirimir entre independentistes i federalistes, seria un gravíssim error per tots dos. Barcelona recuperarà la vitalitat amb un govern d’esquerres que fixi com a objectiu central la lluita contra la desigualtat, construint un relat metropolità que integri territoris i ciutadans, sabent que el seu potencial es juga en la cultura catalana però també amb diàleg amb la castellana, apostant per la reindustrialització i l’economia social, i posant en el centre de les preocupacions l’escola i l’educació. En definitiva, en la tradició catalanista, republicana i progressista que forma part de l’ADN de la ciutat .

És per això que a partir de setembre he convocat una sèrie de laboratoris de reflexió al voltant dels reptes de la Barcelona del futur; espais oberts a totes les sensibilitats nacionals de l’esquerra catalana. Tots hi sou convidats a participar. CiU ha perdut la seva oportunitat i el 2015 cal una alternativa de progrés que desperti la ciutat, la millor contribució pel futur de Catalunya, sigui quin sigui el que decideixin els catalans.

 

Granada

Publicat el per

Repaso las crónicas sobre la reunión del Consejo Territorial del PSOE, celebrado este sábado en Granada y salto al ordenador tratando de poner en orden mis opiniones, esta vez dirigidas a los amigos socialistas del resto de España. Entre los objetivos de la reunión, buscar una respuesta política al auge del independentismo en Catalunya y al intento recentralizador del nacionalismo español. La palabra talismán, el oráculo: federalismo. Me parece loable la intención: hay que aceptar, reconocer y explicar una y mil veces que el federalismo es una actitud a las antípodas del desprecio, soberbia y españolismo rancio del PP de Rajoy.

El documento aprobado este fin de semana reconoce los derechos históricos de Catalunya pero, en cambio, no se atreve a definirla como nación; propone el Senado como cámara de representación territorial, pero rehúye la bilateralidad entre Catalunya y España; plantea tímidamente el principio de ordinalidad, pero sin establecer su obligatoriedad constitucional; avanza en la descentralización de la justicia, pero no recoge el derecho a decidir de los catalanes. En suma, trata de dar continuidad al Estado de las Autonomías. Una versión actualizada del café para todos, décadas más tarde, añadiendo líquido a todas las tazas.

Digamos que es una buena respuesta. El problema es que no coincide con la pregunta que, desde hace meses, está formulando Catalunya. Ya sé que me dirán que la sociedad catalana es plural y, lógicamente, no todos los ciudadanos piensan lo mismo, pero me parece que no es exagerado afirmar que existe hoy una amplia mayoría con una demanda explícita: ejercer el derecho a decidir el futuro de Catalunya y su relación con España. Sin restarle importancia a los avances que el documento de Granada plantea, soy de los que piensan que un pacto se basa en las renuncias de las partes. Sin embargo, en este caso es imposible que Catalunya renuncie a esta cuestión. De hecho, es algo que va unido a la voluntad catalana de definir a nuestro país como nación. En ambos casos no es necesario acudir a los derechos históricos sino simplemente a la democracia. Sin duda, una nación se configura por procesos históricos y culturales, pero sólo se mantiene si persiste un sentir mayoritario, una conciencia de comunidad. Catalunya es eso, diga lo que diga la Constitución y sus tribunales, diga lo que diga la monarquía y los gobiernos, digan lo que digan presidentes y ministros de educación. Una nación construida en una tierra de paso, con el aporte de gentes de un sinfín de orígenes culturales diversos y que se reconoce democráticamente como tal. Así se ha explicitado en la calle, pero también en las urnas.

Muchos pensarán que eso ha sido simplemente cosa de nacionalistas empecinados en catalanizar a ciudadanos indefensos. Se equivocan. El nacionalismo de raíz romántica y esencialista ha tenido un papel importante y en muchos momentos abrumador, pero el catalanismo ha tenido también una raíz popular, una actitud apegada a la nación construida desde abajo, fruto de una tradición compartida que se mezcla y reinventa de manera permanente. El socialismo en Cataluña pertenece a esa tradición que unió en una misma causa derechos sociales y derechos nacionales. La ley de inmersión lingüística que debemos a Marta Mata, pedagoga y socialista destacada, persigue, a la vez, garantizar una escuela común para todos los niños del país y asegurar la continuidad y pervivencia de la lengua catalana.

Sigue existiendo un nacionalismo romántico, encantado con la épica de los grandes discursos y declaraciones, que hoy propone realizar censos de adictos al gobierno, plantar mástiles de 17,14 metros de altura y envolverse con la bandera cuando se trata de defenderse de cualquier caso de corrupción, evidente y probada. Pero la situación en Catalunya trasciende, y mucho, a la influencia menguante del nacionalismo conservador. Hay movimientos de fondo que van mucho más allá.

En el catalanismo en su conjunto hay sectores que han optado por la independencia y otros por continuar en un estado compartido, pero lo más significativo es que la distinción entre una u otra salida divide opiniones pero no está fracturando la sociedad. Es más: es muy posible que los movimientos de España influyan en la opinión y la decisión de un buen número de catalanes, que pasarán de una opción a otra incluso pareciendo irreconciliables. El independentista de hoy podría dejar de serlo, de la misma manera que el más federal de los federalistas, puede acabar convencido que la independencia es la única salida. En Catalunya ha calado la vieja idea socialista de “un solo pueblo”, más allá de orígenes y lenguas, creencias o tradiciones.

Por eso es esencial el papel del PSOE. Lo fue en la Transición y en los acuerdos de Santillana, que permitieron alumbrar un nuevo Estatut para Catalunya. El error, entonces, fue no abordar la modificación constitucional que ahora se plantea. De haberlo hecho, quizás, se hubieran evitado las frustraciones posteriores. Pero hoy la respuesta de ayer no es suficiente. Sinceramente, no veo posible un encaje con un estado que no reconozca a Catalunya como nación y que impida a los catalanes decidir libremente su futuro. Aceptarlo, reconocerlo, cargaría de razones a todos aquellos que continuamos prefiriendo la convivencia a la independencia. Lo contrario, no reconocerlo, nos deja, como decía la semana pasada, fuera de plano.

El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat

Publicat el per

Una de les imatges de la setmana passada és la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir; l’altra, la del concert per la llibertat d’aquest dissabte, al Camp Nou. A cap de les dues, malauradament, el PSC no hi ha estat, encara que, a totes dues, hi havia militants i simpatitzants socialistes. Costa entendre que una força política que sempre ha format part de les imatges icòniques del catalanisme polític, avui no hi sigui. De l’Assemblea de Catalunya a l’11 de Setembre a Sant Boi o la massiva manifestació de l’any 1977 reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia; del retorn de Tarradellas a la manifestació contra la sentència de l’Estatut, el juliol de 2010 encapçalada pel president Montilla. Les imatges articulen el relat de la política i l’àlbum de fotografies del socialisme català, alerto, comença a tenir massa absències.

Les respostes polítiques es construeixen barrejant principis i valors amb una interpretació de la realitat. Al voltant de la riuada sobiranista i la transformació de la societat catalana corren, al menys, tres hipòtesis:

  1. La primera és la de la bombolla sobiranista: tot es deu a la voluntat de les forces polítiques independentistes, inclosa CiU, que amb un ús intensiu dels mitjans públics i aprofitant-se de la crisi econòmica i del desequilibri de les balances fiscals, han fet créixer artificialment el desig d’autodeterminació. Tot plegat, seguint aquest raonament, acabarà en una gran frustració, baixarà la bromera i els principals responsables en pagaran les conseqüències.
  2. La segona, en la seva versió més acurada, la podeu trobar a l’article Matar al Cobi, de Jordi Amat publicat al Cultures de La Vanguardia. El debat a Catalunya s’ha articulat durant dècades entre el nacionalisme burgès i el catalanisme progressista. Les dues bandes de la plaça Sant Jaume, Pujol i Maragall, mar i muntanya, Catalunya i Barcelona… Als anys noranta, aquest terreny de joc comença a donar signes d’esgotament. Maragall deixa l’alcaldia l’any 1996 i el pujolisme s’esllangueix atrapat en els pactes del Majèstic del mateix any. S’inicia la lenta transformació de l’escenari polític català i el nacionalisme evoluciona abraçant el sobiranisme, però l’intent de Maragall de construir una alternativa catalanista de progrés no acabarà d’aixecar el vol, frenada, en bona mesura, per les malfiances del seu propi partit. Els fills polítics de Pujol convencen al pare, els de Maragall l’acabaran matant. La política mai deixa espais buits, si algú s’aparta, un altre ocupa el seu lloc ràpidament. L’absència d’una alternativa sòlida al pujolisme des de l’esquerra catalanista ha ajudat a l’efervescència de l’independentisme i a l’esclat d’Esquerra Republicana de Catalunya.
  3. Una tercera perspectiva gens menyspreable, la que dibuixa una Espanya incapaç de construir un projecte que reconegui la seva realitat plurinacional, que pugui acceptar l’existència d’un demos català. La va encetar Xavier Rubert de Ventós al seu llibre De la identitat a la independència, publicat justament l’any 1999, i encara que es puguin rebatre molts dels seus arguments, hi ha masses decisions, incomprensions i enuigs que l’avalen. Espanya és la fàbrica principal d’independentistes i el més sorprenent és que no se n’adonen. Avui, des del catalanisme, no es pot proclamar “Visca Espanya” encara que es faci amb la millor de les voluntats federalistes. Hi ha massa ferides obertes, massa Lapaos, massa lleis d’educació, massa Alfonso Guerra, massa intents recentralitzadors, massa dèficit fiscal…

Agafant qualsevol de les hipòtesis per separat, la resposta política és relativament senzilla: si això és una febrada d’estiu més val no acostar-s’hi gaire, fer la viu-viu amb el federalisme i esperar que passi; si és un problema de manca de projecte cal posar-se a pensar, i si Espanya no té remei, caldrà desplegar l’estelada i afegir-se a la manifestació. La realitat s’entossudeix a complicar-se i en certa manera és una barreja d’ingredients dels tres supòsits anteriors. Hi ha de tot sota l’ampli paraigües del sobiranisme. Per això el dret a decidir, amb totes les seves imprecisions, era una bona sortida. Esvaeix el perill que el sobiranisme acabi concernint només a una part de la ciutadania: el futur el decidirem entre tots; uneix en un acord de mínims –la  consulta– a tot el catalanisme polític, i potser és la darrera oportunitat per tal que Espanya mogui fitxa de veritat.

Sóc federalista convençut, però el federalisme hauria de ser la resposta d’Espanya més que la proposta del PSC. L’estatut de Maragall era un federalisme construït des de Catalunya i va acabar com va acabar. Ell mateix advertia que si no s’acceptava una Espanya plural l’independentisme seria inevitable. El problema de trobar un model d’estat on encaixin totes les realitats nacionals ha de ser el problema de Madrid, són ells qui avui ens han de convèncer. Des de la tradició catalanista i d’esquerres, tocaria exigir bilateralitat en les relacions, reconeixement nacional, i un finançament que respecti el principi d’ordinalitat.

El federalisme, en canvi, vist des d’una altra perspectiva, hauria de ser útil al PSC per construir un relat per Catalunya. Un projecte de baix a dalt, que partís de l’articulació territorial i metropolitana del país, que imaginés unes ciutats capaces de fer front als embats de la globalització, que s’ocupés de definir un model per evitar un creixement de les desigualtats que amenaça la convivència, que inventi la manera de re-industrialitzar i compensar els efectes perversos d’una economia excessivament orientada als serveis de poc valor afegit (el Barcelona World és l’apoteosi del model). Per això, la batalla de Barcelona i les municipals del 2015 són tan important: qui sap si la darrera oportunitat del PSC que hem conegut fins ara.

Entre tant, no hauríem de sortir de plano. Hi ha un excés d’èpica sovint embafador, una estètica sobrecarregada de foc de camp (el mateix títol del concert de dissabte era absurd i la durada, tot un excés) però amb un arc que abraça des d’Unió Democràtica a les CUP, de la Cambra de Comerç a la UGT, i de Peret i Dyango a Paco Ibáñez, la fotografia també ens pertany. Tornarem a fer història si som capaços, en aquest escenari tan mogut, d’influir en la fotografia. Sortint-ne tornem a regalar espai als adversaris.

Barcelona, antisemita i homòfoba?

Publicat el per

Signar un conveni de cooperació cultural un divendres per la tarda no acostuma a lluir gaire, certament. La setmana passada, mentre molts de nosaltres apuràvem les últimes hores del divendres endreçant papers i tancant detalls de la següent amb la ment, cal dir-ho, més posada en la revetlla de sant Joan, els alcaldes de Barcelona i Budapest signaven un conveni que té el lloable propòsit d’enfortir les relacions culturals entre totes dues ciutats. Fruït d’aquest acord, aquesta era la gran notícia, es construirà al parc del Castell de l’Oreneta un parc infantil dedicat a Jaume I i a Violant d’Hongria. L’escassíssim ressò de l’acte contrasta, però, amb l’immens enuig que vaig sentir al conèixer aquesta trobada. Sembla que a l’alcalde Trias els convenis comencen a jugar-li males passades.

Per transmetre-us la meva indignació -o, millor, consternació- deixeu-me que us expliqui qui és l’alcalde de Budapest. La capital hongaresa està governada per István Tarlós, dirigent del Fidesz, el partit conservador que també governa Hongria des de l’abril de 2010. Tres exemples de la seva manera de fer que parlen per si mateixos. El primer: Tarlós es nega a recolzar públicament la celebració dels LGBT Eurogames, una prova que Barcelona va acollir el 2008. El segon: Tarlós va voler que Budapest tingués un carrer dedicat a Cecile Tormay, escriptora hongaresa que va morir el 1937 i que ha inspirat a molts pensadors i líders antisemites. Només la pressió ciutadana i del Congrés Mundial Jueu va frenar aquest homenatge inadmissible. El tercer: Tarlós és el responsable del nomenament de György Dörwer com a director del teatre l’Új Színház, un dels més emblemàtics de la ciutat.

Dörwer és un actor d’ideologia antisemita i xenòfoba membre del Jobbik, partit d’ultradreta i filo-feixista, amb organització paramilitar inclosa: la temuda Guàrdia Hongaresa. Aquest partit, que entre d’altres coses posa en dubte l’Holocaust, va proposar, a finals de l’any passat, fer una llista de parlamentaris jueus per raons, deien, de seguretat nacional. Homòfob reconegut, Dörwer va nomenar com a número 2 del teatre a István Csurka, president del partit d’extrema-dreta MIEP. Un dels projectes que tenien en ment era estrenar un espectacle sobre una conspiració jueva per destrossar Hongria. Davant d’això, la ciutadania i l’oposició política van aconseguir frenar aquest espectacle però no que continuessin al capdavant del teatre. Davant les crítiques, la reacció de l’alcalde de Budapest, el mateix que el passat divendres signava un conveni amb Xavier Trias al nostre Ajuntament, va ser d’un alt nivell pedagògic i polític. “El debat [sobre els nomenaments] està tancat. Circulin i callin, ciutadans, perquè aquí decideixo jo”. Aquest és l’alcalde de Budapest.

A Barcelona, divendres per la tarda, se signava un conveni de cooperació cultural. La notícia, però, no era el parc infantil. La notícia és que Barcelona signava mantenir relacions amb una ciutat que té un alcalde que empara aquests comportaments. La història medieval, alcalde Trias, no pot fer desaparèixer la Hongria actual, un país, li recordo, que ha canviat la seva constitució per retallar drets.

Els convenis, us ho deia abans, comencen a deixar en evidència a Trias. ¿Què fa l’alcalde de Barcelona signant un acord amb un polític que nomena directors xenòfobs i homòfobs, proposa carrers per honorar escriptors antisemites i es nega a recolzar iniciatives de gais? Són varies les respostes a aquesta pregunta. Trias, divendres passat, va fer, senzillament, el ridícul polític. Ja ho avanço avui: al Plenari d’aquest divendres demanaré a l’alcalde que deixi sense efectes aquest vergonyant conveni amb Tarlós. La marca Barcelona, de la que tant presumeix Trias, és el resultat d’una equació on intervenen molts factors; la projecció internacional n’és un i no crec que ajudi gaire signar un acord amb un alcalde que dóna cobertura a l’homofòbia i l’antisemitisme. La nostra ciutat ha d’estar associada a allò que encarna aquest polític? No!

¿És rellevant que el partit al que pertany l’alcalde de Budapest, el Fidesz, hagi impulsat canvis constitucionals que allunyen la seva carta magna dels paràmetres democràtics de la Unió Europea? ¿És rellevant que Fidesz hagi fixat a la constitució que les persones sense llar puguin ser penalitzades per viure al carrer? ¿És rellevant que Fidesz hagi aprovat una llei que dificulta l’accés a informació d’interès públic com el sou i les dietes dels polítics i l’ús dels fons públics?  Si!

Acabo. Només recordar allò que escrivia Primo Levi: “Que algo inaudito haya sucedido es, en sí mismo, la prueba de que puede volver a suceder”.

PD: En allò que sí estic d’acord amb Trias és en fer més parcs infantils a Barcelona…

Primàries amb regust italià

Publicat el per

Dijous passat, a les Drassanes de Barcelona es va celebrar el primer debat al voltant de les primàries del PSC per tal d’escollir candidat a alcalde. Hi vaig anar amb l’expectativa de saber si algú dels que fins ara no ha descartat de presentar-s’hi anunciaria que donava el pas definitiu. No va passar. A mi, que em resulta encara molt nova la condició de “candidat” i em costa moure’m en el terreny imprecís i mogut de la política, em sembla que aquestes primàries obertes a la ciutadania poden ser un excel·lent exercici per a preparar-nos cara les eleccions definitives, les municipals del mes de maig de 2015.

Quan es van perdre les eleccions, el 2011, ja vaig dir que els ciutadans ens enviaven al racó de pensar. Però la política no es cosa de pensar-la sol. En política és indispensable el debat i la confrontació entre membres del propi partit i amb els sectors més dinàmics de la societat. Unes primàries obertes a la ciutadania ho han d’afavorir, han de permetre enderrocar els murs invisibles que tanquen el partit portes endins. La tradició del PSC és massa important com perquè ningú se’n pugui sentir propietari en exclusiva. Posar en mans del conjunt de ciutadans progressistes el dret a decidir el candidat o candidata i fins i tot, si ho sabem fer bé, deixar oberta la possibilitat a candidats independents podria ser el millor revulsiu.

Les ciutats tenen cicles que lentament la història va posant al seu lloc. M’atreveixo a aventurar que Barcelona ja fa alguns anys va acabar el període iniciat amb la Transició i les primeres eleccions democràtiques, i es troba al bell mig d’una nova etapa de la que encara ningú ha estat capaç de dibuixar-ne un nou projecte. En altres paraules, els alcaldes socialistes, amb Maragall al capdavant, van convertir Barcelona en una ciutat global. Avui, el que cal, és un projecte que domestiqui la globalització. No cal aixecar muralles per protegir-nos del món exterior, però és necessari un projecte que rescati i actualitzi la condició de ciutat en el context de la globalització, un lloc per viure amb plenitud i amb igualtat d’oportunitats per a tothom. La manera de fer-ho ha de ser nova del tot, el vell estat del benestar fa aigües, i cada vegada hi ha més dades que demostren que allò que va comportar grans èxits en el passat avui ja no funciona.

Per això és moment d‘inventar, de reflexionar a l’entorn de noves maneres de governar una realitat que produeix massa injustícia social. Les primàries han de servir per això i, probablement, encara agafarien més volada si poguéssim importar el millor de les experiències celebrades en diverses ciutats italianes. Marcello Belotti, coordinador d’Esquerra, Ecologia i Llibertat, explicava en el debat de dijous com a Roma, i abans a Milà, el conjunt dels partits de l’esquerra havia organitzat unes soles primàries per triar el candidat i, posteriorment, s’havien celebrat primàries per decidir els principals eixos del programa. L’àmplia mobilització va facilitar desplaçar del poder, en moltes ciutats italianes, al partit de Berlusconi.

La novetat de l’experiència és que no elimina els partits, però desborda els seus límits i supera una cultura política més centrada a mirar-se el melic que escoltar el pols de la societat. Són temps de més política i menys partits, de trobar noves maneres de canalitzar debats i construir noves formes de lideratge. Avui no es tracta de donar la paraula als ciutadans de tant en tant, sinó de permetre i afavorir una participació activa que escurci distàncies, i atorgui un paper de dinamitzador a les forces polítiques.

El PSC, amb la complicitat de les forces d’esquerra, va construir el Model Barcelona com la decantació del pensament progressista de la ciutat. Avui, en un context marcat per la globalització, torna a tocar fer el mateix. Però també ha de canviar la manera de fer-ho. Els ciutadans no dipositaran una confiança cega en cap formació política, avui voldran acompanyar el procés de més a prop, sentint-se part activa d’una nova manera de fer política. El PSC, amb les primàries, que insisteixo són obertes a la ciutadania, té l’oportunitat de contribuir a definir el projecte de ciutat, d’afavorir que apareguin nous lideratges, però sobretot de revitalitzar-se ell mateix i de tornar a trobar el seu lloc en aquests temps convulsos que ens han tocat viure. Començar a Barcelona és un tornar a començar, reprendre allò que el PSC proposava l’any 1979: “Entra amb nosaltres a l’ajuntament”.

La coartada de la pobresa

Publicat el per

La xifra colpidora que ens deixa la setmana passada: 2865 criatures tenen problemes de desnutrició, segons un estudi fet per l’Ajuntament de Barcelona. Primera consideració: no hem, ni podem, acostumar-nos a aquesta mena de notícies. Una de les característiques de les societats duals, en parlava en el darrer post, és que les xifres i dades esgarrifoses acaben formant part del paisatge, perden la capacitat de provocar una reacció. Segona consideració, cal dir les coses pel seu nom: a Barcelona hi ha gana. L’ús d’eufemismes, intencionats en molts casos, estova el significat. No és el mateix parlar de barraques que d’assentaments urbans de la mateixa manera la gana més val no substituir-la per problemes de desnutrició infantil. I tercera consideració: aquest és un problema que es pot i s’ha de resoldre. No val la resignació, perquè seria injustificable des d’un punt de vista ètic: disposem dels recursos suficients per garantir que tots els nens de la ciutat facin tres àpats al dia.

Amb la crisi actual apareixen dos problemes que, si em permeteu l’ús d’aquest verb, s’alimenten un a l’altre: la baixada dels recursos públics i la incapacitat de les polítiques clàssiques per donar resposta a les necessitats d’avui. En relació a l’alimentació infantil l’instrument clàssic han estat les beques menjador. Aquestes han patit les retallades inexplicables de la Generalitat però, a més, no estaven pensades per combatre la desnutrició infantil sinó per facilitar a les famílies amb més baix nivell de renda una part del cost del menjador escolar i evitar, així, que els nens haguessin de perdre’s l’estona educativa del migdia. Fa massa temps que no s’ha atacat el problema amb polítiques adaptades a una desigualtat que creix i genera un 24% de pobresa infantil i per això, ara, massa tard, l’Ajuntament detecta casi 3.000 nens amb problemes de desnutrició. Molts d’ells, paradoxalment, rebien beques menjador o les seves famílies eren usuàries de serveis socials.

L’altre element que cal considerar és que aquesta alarmant dada apareix després que hagin crescut, a quasi tots els barris de Barcelona, els menjadors socials i, sobretot, els bancs d’aliments. La necessitat del sistema públic torna a ser indispensable. Confiar només en la iniciativa social tranquil·litza les consciències a molts, però deixa masses budells buits i es demostra insuficient. He visitat diversos bancs d’aliments a Barcelona i sempre m’ha semblat que la caixa que m’hagués tocat, pels que som a casa, difícilment hagués allargat per tota una setmana. Felicito a tots els ciutadans que fan possible aquestes iniciatives, sense ells avui el problema seria molt més greu, però l’alimentació dels ciutadans en un context de crisi severa exigeix el lideratge públic. Avui cal fer dues coses: un estudi més acurat per detectar els nens que necessiten ajut per a la seva completa alimentació, i articular un pla, amb escoles, serveis socials i entitats dedicades a la infància, que garanteixi els tres àpats a tothom i durant tot l’any. Cal fer-ho però cal fer-ho ja!

En relació a l’habitatge, una altra política indispensable en una ciutat on continuen els desnonaments, també passa el mateix. L’Ajuntament anuncia fa pocs dies un pla de construcció de 1.000 habitatges destinats al lloguer social. La construcció de pisos de protecció, orientats a la venda o al lloguer, ha estat la manera clàssica de intervenir des del sector públic en el mercat per tal de garantir el dret a l’habitatge a tots els estrats socials. S’ha de continuar fent, però avui, esclatada la bombolla immobiliària, el problema és com garantir un habitatge a persones amb rendes per sota el llindar de la pobresa i, sobretot, com evitar que siguin expulsades del seu pis, en una ciutat, cal recordar-ho, on hi ha 20 desnonaments diaris. Amb un estoc de pisos buits a Barcelona, molts d’ells propietat de les grans entitats financeres, potser caldria repensar les polítiques d’habitatge en una situació d’urgència com l’actual. Sembla fàcil imaginar que es poden obtenir pisos socials adquirint-los directament als bancs, que enlloc de finançar l’habitatge social a qui no pot pagar un lloguer a preu de mercat, potser seria més convenient incrementar els ajuts al lloguer per tal d’evitar que les famílies siguin expulsades de casa seva. És positiu un parc públic d’habitatge social però la situació actual requereix estratègies diferents i més efectives que, una vegada més, acabant fiar-ho tot a la nova construcció.

Fa pocs dies, un veí de Ciutat Meridiana –rebatejada per molts, Villa Deshaucios– m’explicava, sorprès, que sovint passa que s’expulsa una família del pis per no pagar el lloguer o la hipoteca. Un cop l’habitatge queda buit, ja que és impossible de col·locar en el mercat, acaba sent ocupat al cap de poques setmanes per nous inquilins de manera irregular. Drama personal on ningú hi guanya; sembla fàcil imaginar que seria millor per a tots un ajut al lloguer o a la hipoteca que evités el primer desnonament, que no pas re-allotjar-los en un pis protegit. A noves necessitats calen noves polítiques que resolguin el present, tant per alleugerir el patiment d’una crisi que genera pobresa a gran velocitat, com per evitar mals i costos majors de futur.

I finalment, és del tot injustificable, especialment a Barcelona, que les actuacions per lluitar contra la desigualtat serveixin d’excusa per privatitzar serveis públics, o vendre’s actius importants de la ciutat. L’operació de posar sota control privat 15 aparcaments públics del centre de Barcelona, i 11 que avui estan concessionats a Saba però que en pocs anys tornarien a ser de titularitat pública, és un mal negoci per l’Ajuntament. Per vendre actius cal que es donin dos requisits: que no estigui en joc l’interès públic o que sigui indispensable per la mala salut financera de la institució. En aquest cas no es dóna cap de les dues raons: la gestió pública dels aparcaments és un instrument indispensable per a les polítiques de mobilitat a la ciutat. D’altra banda, les finances municipals estan prou sanejades com per que no calgui prescindir d’un serveis que, avui per avui, generen 13M€ anuals a l’Ajuntament.

Al govern Trias el mou una doble motivació: la primera, de caràcter ideològic: tot allò que pugui fer un privat que no ho faci l’estat; la segona, per mirar de compensar el deute del govern amic que amenaça per emportar-se per davant la bona salut econòmica del consistori. I el que és pitjor: enlloc d’atrevir-se a explicar-ho d’aquesta manera ho embolcalla amb una sèrie de promocions d’habitatge social que, per cert, la majoria ja estaven dibuixades pel govern anterior, i que és possible assumir-les amb els recursos municipals. Cada vegada és mes evident que al govern de CiU el mou molt més l’interès d’uns pocs, que el benestar dels barcelonins.

Les dues barcelones

Publicat el per

Ens equivocaríem si adjudiquéssim a la crisi tot allò que està passant a la ciutat. Hi ha fenòmens socials i econòmics que havien començat abans però el creixement actuava com una mena de vel que els feia invisibles. La desigualtat creixia des dels inicis d’aquest segle i, alhora, s’iniciava un procés cap a la ciutat bifront, en paraules de Françoise Choay. Bifront significa que enlloc de l’estratificació social clàssica de les societats industrials, el denominat post-capitalisme amb predomini de l’activitat financera, tendeix a generar societats duals: uns segueixen gaudint de la vitalitat urbana, dels serveis i de les oportunitats d’un context dinàmic i vibrant, mentre d’altres malviuen en un entorn hostil que es mostra incapaç d’oferir oportunitats ni de garantir els drets bàsics de ciutadania.

La crisi ha enretirat el vel i ha disparat la desigualtat. Barcelona, que com tantes ciutats europees havia ofert progrés social als seus ciutadans, comença a trencar-se. I potser el més nou és que el risc de quedar-se fora afecta ja quasi tots els estrats de la societat. Molts comencem a tenir en el nostre entorn persones aturades, o que els ha anat malament el seu negoci, o professionals liberals amb caigudes espectaculars en els seus ingressos. Està clar que les classes més populars tenen més risc que altres, però hi ha pocs sectors immunes, sobretot si es té en compte el sobreendeutament privat que ha atrapat a moltíssims ciutadans. L’activitat econòmica també té un comportament dual. Tots els sectors que s’han internacionalitzat o es beneficien del turisme tenen, encara, oportunitats de creixement. Per això, alguns indicadors de Barcelona continuen sent positius: funcionament de l’aeroport, l’activitat de fires i congressos, el turisme, les exportacions, el port. En canvi, tota l’activitat econòmica de matriu local ho passa cada vegada pitjor: comerç de proximitat, tots els serveis relacionats amb l’administració pública, despatxos professionals, o la petita i mitjana indústria.

La qüestió, per tant, no és només sortir de la crisi sinó com evitar que el preu sigui la consolidació d’una societat fracturada. En termes urbans el preu és massa alt, i Barcelona, inventora de l’urbanisme modern i igualitari de Cerdà, no s’ho pot permetre. La transformació urbana de les darreres tres dècades ha convertit Barcelona en una ciutat global, admirada arreu, i enormement atractiva per a molts. El preu de l’èxit no pot ser una ciutat esquinçada que condemna a malviure a molts barcelonins.

És urgent escapar de l’austeritat extrema que ens condemna a la recessió, però també cal repensar on s’ha de prioritzar la despesa pública per tal de contrarestar les dinàmiques que afavoreixen la consolidació de la desigualtat. Apunto tres àmbits del tot prioritaris. El primer són els barris més castigats per la crisi: les flames d’Estocolm a la Suècia del benestar haurien de ser un avís que fes concentrar esforços en les àrees més castigades per la crisi, a través de plans integrals que oferissin sortides tangibles a un present massa negre. El Nou Barris cabrejada enlloc de veure’l com a enemic se l’hauria de veure com el núvol que avisa abans de la tempesta. El segon àmbit és adaptar els serveis socials a una situació d’emergència, prioritzant el suport a les despeses d’habitatge i energia, i actuant sobre la infància amb absoluta prioritat. No podem quedar tranquils pensant que les beques menjador garanteixen un àpat a totes les criatures, ni contemplar com creixen els habitatges que renuncien a la calefacció o, fins i tot, a la energia elèctrica. El tercer àmbit és l’educació, el principal instrument per garantir que la desigualtat no es consolidi a mig i llarg termini. I avui cal destacar que el retrocés de la qualitat educativa fruit de les retallades, afecta molt més al sistema públic que a l’escola concertada. Una educació de dues velocitats fixa la ciutat dual. Barcelona, capital de la renovació pedagògica durant dècades, no es pot permetre un sistema educatiu que consolida la desigualtat enlloc de ser l’instrument per superar-la.

Ens cal generar riquesa però mirant d’evitar estratègies que poden enlluernar a primer cop d’ull, però que tendeixen a generar més desigualtat i es carreguen la qualitat urbana de la ciutat. Liberalitzar la construcció d’hotels a Ciutat Vella, aprovar una marina de luxe carregant-se el Port Vell o somniar amb illes artificials no ajudarà a recosir les ferides de la ciutat sinó que agreujarà la malaltia. Millorar la competitivitat de la nostra economia té tres camins possibles: la inversió en recerca i desenvolupament, avui en caiguda lliure; la rebaixa salarial, o el malson del pelotazo, que ja sabem on ens porta. Amb aquest panorama, cada vegada sembla més convenient una aposta decidida per una economia que trobi la manera de generar, alhora, capital de les dues menes: econòmic i social. No hauríem d’oblidar que la crisi afecta per igual a tots dos, i ambdós són necessaris per continuar anomenant ciutat a l’espai urbà.

Entretant, preocupa la desorientació d’un alcalde incapaç de llençar una sola idea per actuar sobre una ciutat que es desmembra. Dos anys després d’arribar al govern, encara se l’espera.

Una ciutat que busca alcalde

Publicat el per

Ara fa dos anys, amb un marge estret, CiU guanyava les eleccions municipals a Barcelona i desplaçava als governs d’esquerres que havien governat la ciutat, liderats pel PSC, durant més de tres dècades. A la ciutat s’havia instal·lat la sensació que el model Barcelona, artífex de la transformació olímpica, s’havia anat esgotant i tocava buscar-li relleu i Trias, que ja portava vuit anys a la oposició municipal, va aconseguir fer-se amb la vara d’alcalde. Dos anys després, la sensació és que s’han frustrat les expectatives de canvi i que l’alcalde no ha aconseguit consolidar la seva posició ni el seu lideratge al capdavant de la ciutat. Més enllà dels errors, dels acords vergonyants amb el PP o de l’increment del deute de la Generalitat fins a xifres inconcebibles, la figura de l’alcalde ha anat esvaint-se fins a desaparèixer qualsevol mena d’energia o proposta política d’un cert relleu. De fet, hi ha un gest inicial que, llegit avui, pot explicar moltes coses: al prendre possessió del càrrec, Trias va decidir no presidir els plens municipals i quedar-se al mateix escó que havia ocupat com a cap de la oposició. Una manera subtil d’indicar que la seva aportació ja estava feta –guanyar les eleccions– i que, ara, s’haurien d’arremangar els altres. Des d’aleshores hem tingut un alcalde absent, que regna però governa ben poc; que manté l’olfacte polític del gat vell però, en canvi, no aconsegueix entendre la realitat complexa de la ciutat, ni és capaç de proposar un projecte global que aprofiti l’enorme potencial de Barcelona.

Tant és així que s’ha instal·lat a la ciutat la sensació que cal trobar un nou alcalde. Barcelona necessita algú que sàpiga aprofitar tot el seu potencial, sigui capaç de liderar un nou projecte urbà adaptat al context d’una crisi salvatge de la que no en sortirem sense la força de la capital i recuperi l’energia d’una ciutat que s’està apagant. Les elits comencen a inquietar-se davant la passivitat municipal o la subordinació a la Generalitat (el regal dels 25 milions d’euros al govern de Mas ha fet molt mal), i es disparen els rumors sobre com CiU afrontarà les eleccions del 2015. Les travesses sobre qui són els regidors més ben situats es combinen amb altres noms de l’escena política catalana, entre els que destaca Duran i Lleida com a home que podria deixar Madrid per Barcelona, o Ferran Mascarell, que ja sembla el candidat etern a l’alcaldia.

Malgrat la partida principal és en clau nacional, també hi ha moviments en el tauler barceloní de l’esquerra. ERC s’ho pensa i ja fa mesos que sonen diferents noms per encapçalar les seves llistes a les properes municipals a Barcelona. A ICV, a qui li sembla possible el sorpasso al PSC, se li escapen molts vots cap a les CUP i juga amb la idea d’una gran aliança d’esquerres (a l’estil de la Siryza grega), qui sap si encapçalada per algun nom associat a les grans mobilitzacions socials. El PSC, per la seva banda, ha dibuixat el camí per triar el seu candidat: la celebració d’unes primàries obertes a tota la ciutadania. Molts comencen a sondejar suports per decidir donar el pas, es calculen temps i estratègies, s’analitzen els corrents de fons de la política catalana i, lògicament, s’observen amb detall les enquestes d’opinió. En tots els partits hi ha molt càlcul, potser massa. Val la pena, en aquest sentit, deixar apuntades tres coses: la primera és que, segons tots els sondejos, és del tot possible que l’esquerra s’imposi al 2015 a Barcelona; la segona, que per tal d’aconseguir-ho és indispensable un nou projecte de ciutat que garanteixi corregir la desigualtat social –avui absolutament disparada– i retorni als ciutadans l’esperança cap el futur, i la tercera, que l’esquerra ha d’oferir noves maneres de fer política que escurcin les distàncies entre representants i representats.

L’aventura és apassionant. Jo, sense calcular-ho gaire, ja he fet el pas de postular-me. No em mou la política en un sentit abstracte sinó l’ànim de promoure el debat al voltant de la ciutat, la disposició a parar la orella a tots els racons de Barcelona, i el gust per trobar les complicitats necessàries per construir un projecte que permeti a la ciutat tornar a aixecar el vol. En un moment o altre estic segur que les esquerres haurem de tornar a remar plegades a favor de Barcelona, especialment ara que les dinàmiques del mercat posen en perill la condició de ciutat, amenacen la cohesió social i banalitzen la vitalitat urbana. Sigui com sigui, fem-ho possible.