Arxiu de la categoria: Bloc

“El PSOE ha vuelto”

Publicat el per

Aquesta ha estat la sentència amb la que Rubalcaba tancava la conferència política del PSOE celebrada aquest cap de setmana a Madrid. Un discurs intens que amb una enorme habilitat va saber apel·lar i tocar la sensibilitat dels militants aplegats al Palau de Congressos. Un discurs amb que el secretari general dels socialistes ha fet reviure, per uns instants, els moments èpics gravats a la memòria del PSOE i ha donat senyals, inequívocs, de no voler tirar la tovallola. Després del comentari de González al voltant del cap i el lideratge, Rubalcaba ha volgut respondre fent de Felipe. I, cal reconèixer-ho, se’n ha sortit. D’això i, sobretot, d’aconseguir eclipsar, des del terreny de les idees, el discurs efectista però infinitament més buit, de Susana Diaz fet a l’inici del conclave. A més de les imatges i augments de temperatura propis d’aquesta mena de trobades, la Conferència es tanca amb una ponència rigorosa i potent pel que fa a una nova agenda política des de l’esquerra, adaptada als temps contemporanis. Ramón Jáuregui –l’home a qui algú hauria convèncer per tal que es presentés a les primàries– ha estat el protagonista tapat d’aquest cap de setmana. La ponència és llarga, fins i tot potser excessiva, però orienta bé la prioritat –el combat contra la desigualtat– i dibuixa una agenda alternativa on el nou model fiscal és, probablement, el vèrtex més significatiu. La política són idees, projecte i passió per comunicar-les i, d’això, n’hi va haver a Madrid.

La lectura en clau catalana ha de ser positiva, ens convé que creixi una alternativa progressista a Espanya. Des de qualsevol punt de vista nacional, l’immobilisme del PP, el progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar i el triomf dels valors més arcaics i de dretes que, avui per avui, campen per la Península, són un fre indiscutible alhora de generar un futur esperançador pel nostre país. L’aposta federal amb reforma de la Constitució del PSOE és escassa i poruga, ja ho he dit en altres ocasions, però les escletxes poden esdevenir obertures si es juga amb intel·ligència i amb convicció. També poden acabar per tancar-se si no es posen les falques adequades, o si es fan repicar campanes abans d’hora.

El moment àlgid de la clausura de la Conferència, l’aplaudiment unànime a Pere Navarro després que Rubalcaba estengués la mà al PSC, té cara i creu. La cara és la necessitat indispensable que té el PSOE de seguir comptant amb el PSC i enterrar l’agror patètica de Guerra demanant la implantació d’una federació del PSOE a Catalunya. La creu és el perill de l’abraçada de l’ós: et protegeixo i cuido mentre no surtis del guió i, el més aviat possible, t’oblidis d’aquest invent del dret a decidir. L’estratègia de Rubalcaba, pel que fa a Catalunya, és antiga: et professo gran admiració i afecte –recorda, una vegada més, les paraules de González dites en diferents visites al Sant Jordi– però el tauler de joc es continua definint des de Madrid. Aquesta estratègia, avui, ha de ser una altra: faré el que pugui per tal que seguim junts, però seràs tu, Catalunya, qui acabarà decidint el desenllaç. Si el PSOE ha tornat, ara fa falta que torni el PSC: és el millor favor que pot fer a l’esquerra espanyola. Un retorn que exigeix camí propi, amb complicitat i afecte, però mantenint el fons d’una frase que li engaltava Montilla a Zapatero: “Te queremos, pero queremos más a Catalunya”.

L’any 2014 s’inicia un cicle electoral que marcarà moltes coses en el futur del país. Serà any de primàries. Siguin a Barcelona, a Catalunya o a Espanya són l’oportunitat ineludible per posar en el tauler de joc propostes diferents amb les que sortir del laberint; amb les que fer front a les tres grans crisis que pateix el nostre país: socioeconòmica, nacional i democràtica. Els socialistes han de ser claus per respondre-les a Barcelona, a Catalunya o a Espanya. Les primàries, si són alguna cosa més que un càsting, han de servir per aprofundir en el debat i el contrast de projectes. I qui sap, potser són la darrera oportunitat per tal que algú pugui dir, ben alt i ben fort: “El PSC, el que va unir la defensa de Catalunya amb l’anhel de justícia social, ha tornat!”.

El ‘problema catalán’ no existe

Publicat el per

Sobre el tablero, la competencia de las diferentes denominaciones que hoy pretenden fijar la expresión del conflicto abierto entre Catalunya y España. Utilizo en este post la más repetida históricamente desde la Península, el problema catalán. Contiene, desde mi punto de vista, un error inicial, una suerte de pecado original desde el que difícilmente pueda surgir alguna idea alentadora de futuro: en Catalunya no vivimos en un problema, vivimos en una realidad tejida por una larga tradición cultural, social y política que ha decantado en nación; es decir, una sociedad articulada con conciencia de comunidad. Esto no es un problema y sí la causa de la vitalidad de nuestro país.

Fijémonos en los últimos datos de la encuesta que publicó hace unos días El Periódico de Catalunya. Si hacemos abstracción de siglas, posiciones políticas y dinámicas más o menos coyunturales, vemos que más del 80% de la población ocupa aquello que hemos denominado catalanismo, un espacio central y hegemónico que poco ha variado, en extensión, a lo largo de las últimas décadas. Antes, abrazaba del autonomismo a un independentismo residual; hoy, la horquilla pivota entre un nuevo statu quo de corte federal y la independencia.

El movimiento es la consecuencia de un ejercicio frustrado de soberanía, el referéndum del Estatut, inmediatamente amputado por la sentencia del Tribunal Constitucional. Pero fijémonos, son siempre los mismos. ¿Quiénes gritaron Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia? ¿Quiénes celebraron la restauración de la Generalitat, el único eslabón que unía República y Transición democrática?  ¿Quiénes han apoyado sin fisuras la inmersión lingüística del catalán en las escuelas? ¿Quiénes hicieron suya una de las máximas de la izquierda catalana, es catalán quien vive y trabaja en Catalunya?

Conviene afirmarlo con contundencia: no existe el problema catalán. Incluso hoy, con todas las espadas en alto, un 80% de los catalanes declaran que la convivencia entre independentistas y no independentistas es buena. En el fondo, porque una gran mayoría podría sentirse satisfecha en ambos bandos y se reconoce unida hacia un objetivo común: plantar cara a un Estado que no reconoce su condición de nación y la maltrata económica y culturalmente.

Es la clase política, catalana y española, la que una vez más no está a la altura. En España, siguen pensando en cómo resolver (o disolver) el problema catalán en lugar de aprovechar lo que acontece para redefinir un modelo de Estado con signos inequívocos de saturación y agotamiento. Su estrategia es la del inmovilismo absoluto. En Cataluña, todo lo contrario: la opción es no hablar de otra cosa y mantener bien agitada la tensión con cualquier excusa. Por cierto, ya lo advierto ahora: existe un riesgo claro de traspasar la frontera del ridículo en los debates que empiezan a sucederse en torno a la definición de la pregunta. Eso es, precisamente, lo que espera conseguir Rajoy y su inmovilismo: un adversario dividido en discusiones bizantinas. Siento decirlo pero discutir hoy sobre estado propio, soberano, o independiente; sobre sí la pregunta es binaria o una encuesta sobre los futuros del país, me parece meterse en el laberinto de lo absurdo del que no sabremos salir.

La consulta es, hoy, el objetivo político. No sólo es un medio para decidir, constituye un momento clave que reconoce la legitimidad soberana de Catalunya. Éste, y no otro, es el motivo de la unánime negativa española porque saben que significa un reconocimiento sin marcha atrás. En el fondo, como en Escocia, se formule la pregunta de una manera u otra, las alternativas serán dos: independencia o un renovado Estado compartido que, necesariamente, deberá ofrecer España. Sinceramente, ni las prisas ni celebrar el éxito de una tercera vía sin que el Estado haya movido ficha parece la actitud más sensata.

Hoy toca seguir empujando, agregando y uniendo fuerzas, sabiendo que en este camino, que ni es fácil ni corto, muchos se impacientarán. Para doblar la fantasía de los oligarcas, como definía Joan Manuel Tresserras hace unos días en el diario ARA, sólo existe la ruta que permitió recuperar la Generalitat: la del espíritu de l’Assemblea de Catalunya, el de la unidad de todas las fuerzas catalanistas sea cual sea su horizonte deseado. Este camino y no otro es el que convertirá el problema catalán en el problema español, la manera de  llevar el debate al escenario europeo e internacional: el verdadero reto del catalanismo contemporáneo.

Por a la democràcia

Publicat el per

Un dels llocs comuns per on transiten, fins a l’esgotament, polítics de tots colors i condició és el de la necessitat de “regenerar la democràcia”. La desconfiança cap a la classe política, la taral·lejada desafecció, segueix creixent i per a molts ciutadans la política institucional, ens ho confirmen enquestes i baròmetres, esdevé un dels problemes principals de la nostra societat. Són molts els motius que han provocat que s’hagi trencat el fil invisible que vincula els representants amb els seus representats. Malauradament, la llista de greuges d’una democràcia que avui està sota sospita és llarga. En deixo anotats només alguns, tots ells, això sí, letals: casos de corrupció; portes giratòries en mans de personatges que passen de la vida pública als consells d’administració de grans corporacions sense arrugar-se corbata o mocador; clientelisme, com a substitut del mèrit i la vàlua professional; funcionament tancat i anacrònic dels partits, i sensació que el poder polític és subsidiari d’un poder econòmic superior i que escapa a qualsevol control democràtic…

Molts d’aquests greuges exigeixen canvis legislatius i, en molts casos, reclamen voluntat d’arribar a acords entre totes les forces polítiques. Per fer-ho han de renunciar, sens dubte, a la mirada curta dels interessos -particulars i partidistes- de cadascú. Però la millora de la qualitat democràtica té també una lògica de baix a dalt, on les noves dinàmiques socials han de trobar uns ajuntaments capaços de dialogar, acordar i fer camí plegats. A la ciutat es va inventar la democràcia; avui és des d’on cal millorar la seva salut. Per fer-ho, cal treballar en tres fronts:

  • En un context cultural de llibertat on es protegeixen totes les expressions i es facilita la seva presència pública, amb una cura especial vers tot allò que és minoritari. Tinc la sensació –i sóc conscient, creieu-me!, de la dificultat de ser objectiu– que no estem passant per un bon moment. El debat Catalunya-Espanya és tan omnipresent –incloses totes les sensibilitats– que es fa molt difícil que altres conflictes -socials, culturals, polítics…- aconsegueixin tenir una mínima ressonància pública. En paral·lel, van apareixent pràctiques repetides de formes, més o menys explícites, de censura municipal. Només alguns exemples del model Barcelona de CiU: cartells de festa major d’algun barri, revistes institucionals que aborden realitats al marge de l’oficialitat, rodatges de pel·lícules o fotografies de toreros. Pràctiques que conviuen, d’una banda, amb la sistemàtica eliminació de tota programació crítica a bona part dels projectes públics culturals i, de l’altre, amb el nomenament de càrrecs i responsables culturals basat en afinitats ideològiques més que no pas en mèrits professionals. Que ningú no tingui cap dubte: la vivacitat de l’ecosistema cultural barceloní s’apaga. Tendim a culpar-ne a les retallades econòmiques però la realitat és que, a poc a poc, s’estreny la diversitat de veus en l’espai públic i es redueixen les expressions crítiques indispensables per una bona salut democràtica.

  • Un segon front per afavorir la qualitat democràtica: els instruments de participació i diàleg entre institucions i ciutadans. Itziar Gonzalez té raó quan afirma que la salut política, avui, està en l’activisme ciutadà. La politització de la societat, arran de l’esclat de la crisi, és una gran oportunitat per afavorir el funcionament institucional. Els ajuntaments i la resta d’institucions funcionen molt millor quan els veïns fan sentir la seva veu de manera crítica i actuen com a contrapès de les influències sempre presents dels poders econòmics. La temptació de deixar els afers públics exclusivament en mans del poder institucional sempre acaba per afeblir-lo. Fa temps, massa temps, que els instruments de participació ciutadana de l’Ajuntament han anat perdent sentit i que la desconnexió entre Govern municipal i moviments ciutadans ha crescut de manera imparable fins a l’actual unplugged. Limitar l’accés de ciutadans als plenaris de Nou Barris, i fer-ho a través de controls policials; i celebrar consells de barri i audiències públiques que es limiten a respondre d’ofici les preguntes dels assistents, no són la millor manera de refer la confiança perduda. Aquest divendres, l’alcalde Trias va sintetitzar a la perfecció la realitat actual en una afirmació que parla per si sola: “Si no m’haguessin demanat celebrar una consulta potser seríem candidats als Jocs d’Hivern del 2022”. La por a la democràcia en estat pur. La por d’un polític, cal recordar-ho, que va presentar-se a les eleccions amb un programa –avui, paper mullat- on es comprometia a realitzar consultes ciutadanes en allò que fos rellevant per Barcelona. Imagino a Mariano Rajoy dient que reformaria la Constitució si no fos per la insistència dels catalans a demanar una consulta…

  • Tercer front: la necessitat d’adaptar els instruments de govern a les dinàmiques urbanes contemporànies. El municipi ha quedat superat per les lògiques metropolitanes i, alhora, l’extensió sense límit de la taca urbana torna a posar de relleu la importància dels barris com a espai on generar comunitat i projecte compartit.  Cal millorar la governança del més petit –afavorint més poder polític als Districtes, fins i tot apostant per l’elecció directa dels seus regidors i consellers– i reforçar la legitimitat democràtica dels governs metropolitans promovent el sufragi universal per triar-los. Qualsevol articulació territorial del país ha d’agafar les dinàmiques urbanes com a eix central. Vivim al segle de les ciutats i encara mantenim diputacions provincials i consells comarcals, pur anacronisme. Una llàstima, sens dubte, que no dediquéssim un petit percentatge del temps emprat en el debat Catalunya-Espanya a repensar el país portes endins.

Al costat de les ciutats els partits haurien també d’anar actualitzant la seva manera de funcionar. Aquesta és una altra història però la irrupció de les primàries obertes a tota la ciutadania que impulsa el PSC de Barcelona són una llum d’esperança. Perdre la por a la democràcia acabarà sent la manera genuïna de ser d’esquerres.

2015, una Olivera per Barcelona

Publicat el per

Fa temps que hi ha mar de fons i un profund malestar en la societat catalana. El tema estrella, i el que ocupa més espai mediàtic, és la crisi territorial i la pulsió sobiranista que s’ha desfermat a Catalunya. El menyspreu de l’Estat espanyol en termes econòmics, culturals i polítics i la negativa a la possibilitat d’una consulta democràtica, no obre cap escenari de futur però tampoc afebleix l’enuig de la societat catalana. Un cul de sac amb perspectives cada vegada més preocupants. Aquest, però, no és l’únic corrent de fons que sacseja la ciutadania: l’increment de la desigualtat està posant en perill la cohesió social a Catalunya. En els darrers tres anys la distància entre el barri més pobre i el més ric de Barcelona s’ha disparat de quatre a vuit vegades. Vivim, cada vegada més, en una ciutat dual en què a uns les coses els hi continuen anant bé -fins i tot, millor que abans-, i a uns altres, una gran part de les antigues classes mitjanes i populars, la seva situació no deixa d’empitjorar. Uns altres, aquests darrers, que són els que més pateixen les retallades de l’estat del benestar. Si la crisi genera malestar, la constatació que els costos es reparteixen injustament acaba provocant indignació. Existeix un tercer corrent de fons de rebuig a la política tradicional i, en particular, als partits que han protagonitzat l’escena política durant les darreres tres dècades. Una crisi de la democràcia que apareix quan la ciutadania comença a dubtar que els seus instruments principals, partits i institucions, tinguin la voluntat i siguin capaços de capgirar la situació.

Amb aquest malestar de fons s’han de llegir els resultats de l’enquesta barcelonina que ahir publicava La Vanguardia. Primera constatació: entre l’electorat hi ha un decantament cap a posicions més sobiranistes (increment d’ERC i entrada de la CUP); creix el pes de l’esquerra dins el Plenari (passa de 18 a 20 regidors, fregant la majoria) com a resposta a les polítiques actuals, clarament conservadores; entren amb força, a banda de la CUP, Ciutadans, i, finalment, s’afebleixen els tres partits que han estat tradicionalment majoritaris (CiU, PSC i PP). Els tres corrents de fons –crisi territorial, augment de la desigualtat i crisi de la democràcia– tenen un reflex fidel en aquesta previsió de resultats.

La segona constatació és que Trias fa aigües. El Govern municipal disposa de recursos econòmics i una institució solvent; l’Ajuntament funciona i la valoració del ciutadà dels serveis municipals és bona. En canvi, Trias perd fins a tres regidors. S’ha instal·lat, en només 2 anys, la sensació que és un alcalde-administrador incapaç de generar iniciatives que responguin a la greu situació actual. L’estratègia de privatitzar serveis públics, alguns de molt sensibles; cedir a les pressions del mercat, com en el cas del Pla d’Usos de Ciutat Vella o la Marina de luxe, o quedar subordinat a la Generalitat traspassant recursos econòmics i posant-se al seu servei, té efectes devastadors en termes ciutadans. La ciutat busca alcalde conscient que l’actual està en funcions. És necessari una alternativa política que recuperi el tremp de la ciutat i la capacitat de Barcelona de fer front a les pitjors adversitats.

La tercera constatació és que el partit que ha protagonitzat la transformació més espectacular d’una ciutat europea en la darrera part del segle XX està profundament afeblit. El PSC rep trompades dels tres vectors que sacsegen la societat catalana: ha sortit de la centralitat del catalanisme contemporani, pateix la crisi d‘identitat de la socialdemocràcia europea incapaç de construir una agenda realment transformadora i, finalment, se’l veu com un partit del vell establishment. Toca renovació a fons i Barcelona continua sent l’escenari idoni per engegar-la. L’amplíssim suport a la iniciativa de fer unes primàries obertes esdevé la gran oportunitat de canvi. Les primàries socialistes han de permetre, el més aviat possible, impulsar un gran debat d’idees amb totes les sensibilitats de l’esquerra, proposar un projecte per una ciutat global i amenaçada per la desigualtat, i generar un lideratge capaç de recuperar la veu en un escenari fragmentat. Sóc conscient que no serà fàcil, que hi ha riscos i que tots els sortim a escena som molt nous i no comptem, avui, amb suficient reconeixement. Però les dificultats han d’esperonar el risc en les propostes i la radicalitat en els plantejaments. Cal, per recuperar Barcelona, un PSC que posi la capital al servei dels anhels de Catalunya, amb un projecte que faci del combat contra la desigualtat el centre d’atenció, i que aposti, com ho fa amb les primàries, per la radicalitat democràtica i la participació ciutadana. Aquest curs, que ningú no ho dubti, esdevé clau en la represa del socialisme a Barcelona.

Una darrera constatació, la possibilitat cada vegada més real d’una majoria d’esquerres a la ciutat. Totes les enquestes assenyalen que anem cap aquí i aquesta és una oportunitat per la qual cal apostar de manera ferma i decidida. La transformació de Barcelona ha estat capitanejada pels socialistes i acompanyada per ICV-EUiA i ERC. Avui, qualsevol alternativa al govern conservador de Trias que realment persegueixi transformar i adaptar la ciutat al nou context contemporani, passa per una alternativa d’esquerres. La sensibilitat amb la diversitat urbana, el compromís amb els barris i amb aquells que pateixen la crisi amb més cruesa i la capacitat de tornar a fer renéixer la ciutat com a projecte col·lectiu, només vindrà si som capaços de sumar les diferents sensibilitats de l’esquerra que avui recullen les pulsions profundes de la societat catalana. Ja fa mesos que hi treballo i aquesta és, una Olivera per Barcelona al 2015, la meva aposta.

Trias, presoner d’Unió

Publicat el per

L’apagada actualitat municipal ha revifat aquests dies per la constatació que l’alcalde Trias, al ser incapaç d’aconseguir una majoria política al Plenari, haurà d’aprovar el Pressupost General de l’Ajuntament pel 2014 mitjançant una qüestió de confiança. El procediment preveu dues opcions quan un alcalde no aconsegueix aprovar el seu pressupost: la pròrroga, que obliga a aprovar les inversions per separat –és el que Trias va haver de fer amb els comptes de 2013-, o presentar una qüestió de confiança associada al pressupost rebutjat. La resta de grups han de presentar un candidat alternatiu per substituir-lo. Si cap regidor no assoleix la majoria necessària, cosa que passarà a Barcelona, el pressupost queda aprovat automàticament amb les inversions incloses. Un camí tortuós, democràticament coix, però possible.

Que l’alcalde de Barcelona –el seu Ajuntament és la segona institució del país- hagi triat aquesta via és una pèssima notícia, una pèssima decisió. Incapaç d’estabilitzar un Govern quan la ciutat més ho necessita, Trias ha ha anat quedant aïllat políticament fins arribar a la solitud actual. La cantarella de la mà estesa, una expressió que a cops de taral·lejar ha acabat convertint en caricatura, i la seva calculada i impostada bonhomia l’han traït i han contribuït a l’actual inconsistència política del seu projecte. Si l’Ajuntament no fos govern local, avui estaria abocat a la convocatòria d’eleccions anticipades. Amb 14 regidors, els de CiU, i utilitzant tots els recursos jurídics, es pot administrar el consistori i garantir la prestació dels serveis municipals, però és impossible governar la ciutat. Governar exigeix dibuixar estratègies i projectes de fons que permetin combatre la crisi i respondre eficaçment, d’obra i no de paraula, a la creixent desigualtat que amenaça la cohesió social a molts dels barris de Barcelona.

M’ha costat d’entendre els motius pels quals, més enllà d’alguna trobada escadussera, Trias no havia ofert als grups municipals un marc de diàleg amb una proposta de pressupost damunt la taula. La resposta a la meva preocupació està, precisament, en el mateix document que es va fer públic als mitjans, abans de traslladar-lo als grups municipals: la pitjor proposta de pressupost de tota la història de l’Ajuntament de Barcelona. CiU ha decidit vendre’s actius municipals per finançar el deute de la Generalitat –aparcaments, Serveis Funeraris…-; CiU ha decidit no utilitzar tota la potència financera municipal per fer créixer les inversions del mandat fins a la xifra a la que el propi alcalde s’havia compromès, 1.800M€, quedant-se en uns insuficients 1.500M€; CiU ha decidit prioritzar les inversions cap a barris on conrea els seus millors resultats electorals, fet que trobo escandalós perquè comporta abandonar a la seva sort els territoris que més pateixen la crisi; CiU continua amb dèries absurdes en un context com l’actual, com invertir 6M€ al Castell de Montjuic, 4M€ al futur museu de les cultures del món o els 16M€ per l’enderroc de Glòries, una inversió que creixerà fins a més de 40M€ en exercicis posteriors.

El més greu de tot, però, és que enlloc de situar com a full de ruta el Pla d’Actuació Municipal (PAM), aprovat pel Plenari gràcies a la nostra abstenció, Trias s’inventa uns suposats “objectius estratègics” que no s’han discutit enlloc! Això li permet baixar en més de 3M€ l’aportació a Barcelona Activa, quan l’atur està creixent desbocat; carregar-se el projecte de donar suport a la recerca a la nostra ciutat; disminuir en 8M€ l’aportació a l’Institut Municipal d’Educació; dedicar 800.000€ a subvencionar les escoles bressol privades, o oblidar-se del Pla de Barris atenent els territoris amb més necessitats socials… Fa dos dies un veí de Trinitat Vella m’ho deia desesperat: “Ens tenen abandonats!”. La fractura social continua creixent i alguns barris de Barcelona entren en zona de perill. Mentre, el Govern instal·la un Fab Lab a Ciutat Meridiana que els veïns, astorats, ocupen per convertir-lo en un banc d’aliments…

El de Trias és, ras i curt, un pressupost fictici, covard i injust socialment. Un pressupost sense cap projecte que pugui contribuir a la recuperació econòmica de la ciutat i on l’Ajuntament segueix amb la febre privatitzadora, venent-se actius essencials per la fortalesa econòmica municipal. Encara hi ha molts ciutadans que ens diuen: “Però si en Trias sembla un bon paio, un polític de tarannà moderat”. Escoltant-lo ho sembla, però la realitat es que ha deixat la direcció estratègica de la ciutat en mans d’Unió Democràtica de Catalunya, l’ala dura i neoliberal de la coalició de Govern.

La responsable d’Economia, la regidora Sònia Recasens, va ser qui va intentar tancar -ben d’hora, ben d’hora, que deia aquell- un acord estable amb el PP, el partit de Mariano Rajoy, Alicia Sánchez Camacho i Maria de los Llanos de Luna. Un acord que incloïa el govern de coalició CiU-PP que no va culminar per la negativa de diversos regidors convergents. Va ser ella, també, qui va pactar el pressupost del 2012 amb el PP. Va ser ella qui va intentar torpedinar fins el darrer moment els acords per facilitar l’aprovació del PAM amb els socialistes dient, per exemple, que els plans de formació ocupacional eren “peonades”! Va ser ella qui va preferir l’acord d’inversions del 2013 amb el PP. I ha estat ella qui ha decidit pel 2014 -sense el PP, que no ha pogut seguir el ball amb música sobiranista- seguir amb el mateix guió, aixecant maldestres sospites que recorden temps pretèrits i evoquen el pitjor de la política. Fins i tot, ara, amenaça en fer públiques les converses privades al voltant del pressupost. Un membre del Govern municipal amenaçant als regidors de l’oposició! Per mi ja pot començar quan vulgui. La conseqüència d’aquesta inadmissible actitud és un alcalde en funcions i fent un paper d’estrassa. O a Trias ja li sembla bé el que fa Recasens o és incapaç d’imposar-se. Deixar manar Duran i Lleida, deixar la ciutat en mans de neoliberals, està tenint un preu massa alt per Barcelona.

Amb aquest pressupost no hi ha cap possibilitat de debat. L’alcalde podria, per una vegada, fer d’alcalde: acceptar que la seva proposta ha quedat tombada i que és indispensable aconseguir estabilitat de govern pel bé de la ciutat. Descartats els populars és hora de canviar d’interlocutor. Si l’alcalde relleva a Unió de les responsabilitats econòmiques i cessa a Sònia Recasens com a Tinent d’alcalde, els socialistes estem disposats a posar-nos a treballar perquè aquesta ciutat tingui un pressupost amb recolzament majoritari del seu Ple i deixi de tenir un alcalde, un govern, en funcions. Això sí, caldrà fer-ho a partir d’un full en blanc.

Sobiranisme federal

Publicat el per

Existeixen, sense pretendre fer una aproximació acadèmica, dues concepcions clares del federalisme: la que el dibuixa com una manera d’organitzar l’Estat transferint competències cap a les parts que el composen -la cessió de sobirania es fa de dalt a baix- o com un procés invers, en el qual una sèrie de realitats diferents -que podem denominar nacions- acorden federar-se per afrontar millor un futur compartit. En aquest segon cas és cada part la que cedeix sobirania cap amunt. No ignoro que en els Estats federals mono-nacionals, un cop el procés històric de formació de la federació va culminar, la sobirania va passar a ser considerada única i indivisible; és a dir, les parts van perdre la seva sobirania pròpia en aquells casos en que l’havien tingut. Valguin com a exemple els Estats Units o Alemanya. En el cas de les federacions netament plurinacionals, independentment del que diguin les seves Constitucions, la idea d’una sobirania única i indivisible sembla, avui, una solució abocada al fracàs. I això val tant per a Espanya com per a Europa.

En aquest context, la proposta que ens fa el PSOE és una Espanya federal en una Europa federal. Cal advertir, però, que aquests dos federalismes no són exactament el mateix. En el cas continental són els diferents estats que progressivament han cedit sobirania a la Unió Europea (UE) -seria bo, cal dir-ho, que aquest procés no s’aturés pels recels dels estats membres- i qualsevol de les parts sempre té la possibilitat de tornar enrere. En el cas d’una Espanya federal el procés seria l’invers: seria l’Estat, a través d’una reforma de la Constitució, qui cediria més sobirania a les parts. No deixa de ser, doncs, una actualització del Pacte Constitucional construït a la Transició. Avui, la UE no és federal per un dèficit de centralització, mentre que Espanya no ho és per un excés de centralisme.

Tanmateix, per una combinació de motius prou coneguts encapçalats per la sentència del Tribunal Constitucional, no sembla que avui aquesta via pugui satisfer una àmplia majoria de la societat catalana. Un federalisme com evolució i aprofundiment de l’Estat autonòmic, incloent sotmetre a les urnes la reforma constitucional, molt em temo que arriba tard per satisfer els anhels de la societat catalana, inclosos a molts d’aquells que preferim estalviar-nos noves fronteres i preferim un projecte compartit. En qualsevol cas és just constatar les diferències entre aquesta posició que busca una sortida a la crisi territorial i l’immobilisme amb pulsió recentralitzadora, per dir-ho suament, del Partit Popular.

El denominat dret a decidir, amb totes les seves imprecisions semàntiques, és la clau de volta que obliga a capgirar el procés. ¿Si en una futura UE plenament federal els actuals Estats membres mantindrien el seu dret a decidir -el dret de sortir de la Unió-, perquè en una futura Espanya federal Catalunya no hauria de disposar exactament del mateix dret? El què val per a un federalisme, l’europeu, hauria de valdre també per a l’altre, l’espanyol.

Així, sí una de les parts vol decidir per ella mateixa el seu futur, i acceptem que aquesta és una posició molt majoritària a Catalunya, l’única alternativa a la independència és un federalisme des de baix. Si ho preferiu, un federalisme a l’europea, en el qual hi ha cessió de sobirania a Catalunya per tal que lliurement els catalans decideixin el seu futur: unir-se o marxar. Les alternatives haurien de ser en positiu i, per tant, com proposava fa uns dies l’Albert Sáez a El Periódico, la consulta podria establir-se entre federació i independència. Arribat el cas, jo estaria entre els primers en el que m’atreveixo a denominar, amb el permís dels acadèmics, sobiranisme federal.

M’ho miro, és cert, des del meu compromís amb Barcelona, la capital de Catalunya. Hi ha dues característiques de la capital del país que no hauríem de perdre de vista. La primera, la seva capacitat d’anar acomodant sensibilitats culturals i sentiments de pertinença diferents. La segona, la seva pulsió de Ciutat-Estat on ser la capital de Catalunya no li impedeix exercir la capitalitat de la cultura espanyola, ser capital del sud d’Europa, ser capital de la Mediterrània o ser una ciutat referent en l’àmbit iberoamericà. Sigui quin sigui el resultat d’aquest procés, Barcelona ha de trobar un context que afavoreixi aquesta capacitat de ciutat feta a si mateixa, d’una realitat urbana que se sent capital en majúscules, que se sent, en certa manera, capital d’Estat. Sigui quin sigui el resultat del moment històric que vivim, Barcelona hauria d’acabar sent, tinguem-ho clar!, capital d’Estat: ja sigui com a cocapital d’una nova Espanya federal o com a capital d’una nova Catalunya independent.

No n’hi ha prou, però, en fer evolucionar un model que ha apostat per una estructura radial de l’Estat amb un sol centre que acumula capitalitat política, econòmica i cultural. Pasqual Maragall ho denunciava en un article premonitori, Madrid se va (El País, 27 de febrer de 2001): “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. Espanya ha d’acceptar que té dos motors; si segueix entussudida a no fer-ho n’acabarà perdent un, gripat i fastiguejat per anar trobant impediments que no li permeten explotar tot el seu potencial. La proposta dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2014 són, en aquest sentit, un menyspreu a Barcelona.

En aquest camí, sens dubte, caldrà buscar moltes i noves complicitats. Però per aquells que entenem que la crisi territorial és un vèrtex d’una crisi global, indestriable de la crisi socioeconòmica i de la crisi de la democràcia, ens cal encertar amb els companys de viatge. Jo sempre estaré més còmode al costat de Joan Herrera i Oriol Junqueras que d’Alícia Sanchez Camacho o Josep Anton Duran Lleida. Sempre. És més, dubto molt que a les eleccions municipals de 2015 puguem recuperar el Govern de la capital sense la mateixa aliança d’esquerres que va liderar i fer la gran transformació de la Barcelona que avui tots coneixem. Els federalistes d’esquerres, amb plataforma o sense, en això no ens hauríem d’equivocar.

2022, el perquè del meu ‘sí’

Publicat el per

Quan l’alcalde Jordi Hereu va anunciar la intenció de l’Ajuntament de Barcelona d’optar a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, molts –alguns, avui, amb responsabilitats de govern- van arrufar el nas. Ni van voler entendre els arguments d’Hereu ni van voler escoltar-lo quan explicava el canvi de filosofia a l’hora de designar les ciutats seus per part del COI, que des de l’elecció de Torí, l’any 2006, aposta per grans ciutats que exerceixen de capital olímpica i que poden situar en un radi de mitja distància els esports a l’aire lliure. Ciutats amb infraestructures ja en marxa, com és el cas de Barcelona, que cobreixin les necessitats d’un esdeveniment que mou al voltant d’unes 150.000 persones entre participants, mitjans de comunicació, família olímpica i espectadors estrangers.

Llavors, molts van jugar a l’acudit fàcil, i partidista, d’imaginar telecadires ascendint per Collserola. Molts van atiar les flames de l’electoralisme dient que l’anunci no era més que una cortina de fum, una nova mostra de l’obsessió pels grans esdeveniments. Alguns, però, sí van voler fer-se algunes preguntes que ara tornen a posar sobre la taula; entre d’altres, ¿té Barcelona alguna possibilitat d’acabar guanyant un procés amb competidors de països del nord?, ¿és convenient reviure, 30 anys després, el somni olímpic en una ciutat que va fer dels Jocs del 92 l’excusa perfecta per una de les transformacions urbanes més exitoses de les darreres dècades?, ¿el ‘gran esdeveniment’ ha de ser, una vegada més, la manera de moure una ciutat que sembla avançar a batzegades, al menys durant els darrers 150 anys? Preguntes a les que, avui, cal afegir-ne una més: ¿amb una crisi amb gravíssims impactes socials és el moment per destinar recursos públics a uns Jocs Olímpics?

L’hi he donat voltes, moltes voltes. He analitzat i estudiat a fons el dossier de la candidatura que ha preparat l’Enric Truñó, el comissionat a qui l’alcalde Hereu va confiar l’Oficina Tècnica –confirmat després de les eleccions municipals per l’alcalde Trias-, que dirigeix amb una extraordinària sensibilitat barcelonina i expertesa tècnica. He parlat amb un munt de persones del món de l’esport i he llegit opinions de tota mena als mitjans de comunicació, moltes d’elles situades en el si però no, o el no però potser més endavant. Avui la única pregunta a fer-se, a un mes i mig de la data per presentar-se davant del COI, és si optem o no a l’edició del 2022. La meva resposta, ja us l’avanço, és afirmativa. Defensaré, tanmateix, que el PSC secundi aquest projecte amb tota l’energia: Barcelona ha d’aspirar a ser seu dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineu 2022 perquè són una oportunitat per la ciutat i perquè poden contribuir a resoldre algunes qüestions importants pel futur de Barcelona i del nostre país i, sobretot, perquè una ciutat sense cap horitzó estratègic, sense cap alè de futur, no ha de renunciar a una iniciativa que compta amb molts arguments a favor.

Les raons pel ‘no’ als Jocs pràcticament no cal ni formular-les, pots esquiar sobre la superficialitat argumental i tens l’assentiment d’una part de la ciutadania angoixada per la crisi. Et pots amagar darrera del ‘no’ com ja han fet alguns i no perdre cap ploma. Però la política ha de fer pedagogia, ha de convèncer sense por i en lloc d’estar atrapada en el terreny de les percepcions, mirar de posar llum sobre la realitat. En definitiva, triar, escollir, jugar-se-la.

Quins són els principals arguments del meu inequívoc sí? En primer lloc, els números dels Jocs Olímpics i el seu impacte en els pressupostos de la ciutat. El volum econòmic de l’operació és, aproximadament, d’uns 2.500 M€: uns 1.100 corresponen a la mateixa organització de les competicions i l’altra part a les inversions necessàries per a la seva realització. Primera qüestió: els 1.100 M€ que costa aquesta organització venen finançats a través dels drets de retransmissió, els patrocinis –locals i internacionals- i la venda d’entrades. És a dir: ni un euro provinent dels pressupostos públics.

Les inversions indispensables per acollir l’esdeveniment corren a càrrec de les administracions. L’Ajuntament, atenció a la xifra, hi destinarà 60 M€; és la principal beneficiada i només aporta un 2,5% del pressupost total. La Generalitat i l’Estat aportaran uns 1.000 M€ i la resta, més de 300 M€, corresponen a la iniciativa privada. La distribució d‘aquestes inversions públiques? Un 60% es destinarien a la millora d’infraestructures viàries, entre les que destaca la línia del ferrocarril Barcelona-Puigcerdà. A diferència del que ha fet l’alcalde Trias, jo mai diria que aquesta és més important que la Línia 9, però això no vol dir que no estigui entre les principals prioritats, especialment en clau metropolitana. Dues darreres dades: l’impacte econòmic que generen els Jocs està calculat en més de 9.000 M€ i s’estima que es crearan més de 80.000 llocs de treball. En resum, Barcelona destinaria als Jocs un import equivalent al 15% del que inverteix anualment, entre ara i el 2022, obtenint un retorn en impacte econòmic i millora d’infraestructures més que notable. El compte de resultats econòmic seria clarament positiu.

Segona consideració. Uns Jocs Olímpics d’Hivern no seran el gran esdeveniment que transformarà la ciutat. L’endemà de ser clausurats, Barcelona no es despertarà amb una nova configuració urbana, com va passar l’any 92. Aquests Jocs tenen una mida adequada a la situació actual, exigeixen unes inversions que, amb Jocs o sense, seria imperdonable que no es fessin durant la propera dècada al nostre país. Avui és fàcil oposar-se als grans projectes vinculant-los als errors del passat, però no es poden posar tots al mateix sac. Vaig estar en contra d’associar Barcelona a Eurovegas i al Barcelona World. L’aposta pel totxo i el joc em continuen semblant una combinació perillosa, però els Jocs d’Hivern, tal com estan plantejats, signifiquen una millora de dues de les les estacions d’esquí amb més tradició a casa nostra: Molina-Mesella; la millora dels eixos de comunicació entre la ciutat i la muntanya i, finalment, la renovació d’alguns equipaments esportius a Barcelona i l’impuls del nou barri de la Marina del Prat Vermell. Si afegim la cura que s’ha tingut per minimitzar l’impacte ambiental, tindrem els ingredients d’un model de Jocs amb possibilitats d’èxit, allunyats de qualsevol operació especulativa que atempti a la sostenibilitat econòmica i ambiental. De fet, assenyalen una nova manera d’organitzar un esdeveniment esportiu d’aquesta magnitud.

Tercer argument, Barcelona i els Pirineus. Aquest projecte té una doble centralitat i com l’alcalde de la Seu d’Urgell, el convergent Albert Batalla, afirmava fa pocs dies en un article, són una gran oportunitat per situar els Pirineus en el mapa global. Víctor Orrit, alcalde socialista de Tremp, m’insistia en la importància que pot tenir per totes les comarques de muntanya, més enllà de les directament afectades pels Jocs. M’interessa molt destacar la rellevància d’associar el nom de la nostra ciutat a la serralada. Més enllà que l’aire olímpic pot reanimar un Govern municipal sense nord, a Barcelona l’associació amb els Pirineus és molt positiva. Som ciutat de mar i portuària, terra de pas, de brogit urbà i habituats a fer ús de la muntanya –de vegades amb un consum abusiu de territori per les segones residències d’urbanites barcelonins, En l’imaginari barceloní, però, la muntanya segueix lluny, distant. Barcelona-Pirineus és una associació que m’agrada, per sorprenent i nova, on tots dos territoris hi guanyen. I encara que sigui en el terreny simbòlic equivaldria al ruralitzar la ciutat, que pregonava Cerdà.

Quart i últim argument: el calendari i la geopolítica olímpica. El Jocs de 2022, en una norma no escrita del COI, toquen celebrar-se a Europa, cosa que no passaria el 2026. Ciutats molt potents competiran amb Barcelona, és cert. Entre aquestes, Munich, encara que l’aposta alemanya per Berlín 2024 li resta moltes, per no dir totes, possibilitats. Oslo és l’altra –un detall: té les pistes d’esquí a més distància que Barcelona-, i encara traurà el cap alguna ciutat de l’Europa de l’Est. No serà fàcil, però el prestigi de Barcelona com a ciutat olímpica juga, i molt, al nostre favor. D’altra banda en les complicadíssimes relacions actuals entre Catalunya i Espanya, els Jocs obren un espai interessant, Sigui quin sigui el desenllaç del conflicte actual no podem renunciar a la necessitat de treballar plegats i, encara menys, a renunciar a iniciatives com a conseqüència de les tensions territorials. Posposar la decisió per aquest motiu evidenciaria una paràlisi molt preocupant.

El principal adversari de Barcelona-Pirineu 2022? L’alcalde de Barcelona, si no canvia d’actitud. Encara sota els efectes de la derrota de Madrid 2020, als membres del Comitè Olímpic Espanyol se’ls fa molt costa amunt tornar a començar amb una candidatura pel 2022. Hi veuen pegues i, en el fons, pesa massa la possibilitat que la capital catalana torni a triomfar en l’escena olímpica, després del triple fracàs de la capital de l’Estat. El Govern espanyol mira cap una altra banda; només falta, sembla que pensen, que amb el pols obert a Catalunya ara haguem d’anar venent Barcelona. A mi aquesta situació m’esperona: Barcelona té l’oportunitat de mostrar que sap fer les coses d’una altra manera. En canvi, el lamentable atac de supèrbia de Xavier Trias, assegurant amb el cos encara calent de la candidatura madrilenya que Barcelona és l’única ciutat d’Espanya capaç de competir amb Tòquio i Istanbul, dificulta les aliances indispensables.

Trias i els seus dubtes inexplicables acaben mostrant allò que alguns portem temps denunciant: un lideratge dèbil i molt poc convençut. Ni s’atreveix a enterrar la iniciativa, pressionat pels alcaldes de CiU del Pirineu, ni a capitanejar una operació que necessita d’un alcalde que es deixi estar de tacticismes partidistes i, per un cop, se la jugui. No es pot anar dubtant sempre; ara sí però no; ara no però si; ara el 2022, després potser el 2026, qui sap si el 2030… Alcalde, el somni que Hereu va voler compartir amb Barcelona i Catalunya té data, perquè té sentit: 2022. Ara s’ha de donar el pas, s’ha de convocar una consulta que permeti donar a conèixer el projecte en detall i escoltar l’opinió dels barcelonins i dels ciutadans dels territoris implicats.

Lluny d’això, l’alcalde, fa pocs dies, deia que no volia que la consulta servís per trencar-li les cames… Probablement, Trias estava pensant en la seva estratègia, la que va fer fa uns anys amb motiu d’un altre consulta. No s’amoïni, els socialistes serem més lleials a la ciutat i al seu govern del que, llavors, varen ser d’altres. Podem guanyar, sí; i podem perdre, afegeixo. És això raó suficient per no exercir d’alcalde? En aquesta aventura, Barcelona necessita un alcalde de veritat. I això significa algú que fa apostes, que lidera, que mira el futur amb ambició, que impulsa un projecte que requereix de consens, de negociacions. Està en condicions d’aconseguir inversions de l’Estat? I de la Generalitat? La diferència entre el 92 i avui és que l’alcalde Maragall va encapçalar i impulsar un projecte mentre que Trias encara espera que algú li digui què ha de fer. Jo ja ho deixo escrit, perquè no hi hagi dubtes: els regidors del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament votarem que sí als Jocs i buscarem la complicitat de la ciutadania. Amb nosaltres, però, la ciutat no en té prou.

No aniré a missa

Publicat el per

Quan a finals del Segle XIX la puixant burgesia barcelonina va desplaçar Santa Eulàlia com a patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Mercè  va esdevenir la protectora  de la nova ciutat moderna dissenyada per Cerdà. A cada època els seus símbols i rituals, i la Barcelona que s’estenia fora muralles exigia modernitzar les tradicions. L’Ajuntament hi va tenir un paper destacat i, sobretot a partir dels inicis del Segle XX, sempre va mirar de convertir la festa en un corol·lari de les tradicions festives d’arreu de Catalunya. La potència de la Barcelona industrial exercint el seu rol de capital del país.

Després del parèntesi negre del franquisme, la Mercè agafa una nova volada. L’ocupació cívica i festiva de l’espai públic, la presència d’artistes de carrer barrejats amb les associacions i colles de cultura popular i la sensibilitat del nou consistori democràtic, converteixen la Festa Major en un dels símbols distintius de l’arribada de la democràcia, en el ple sentit de la paraula. Un dels llegats més singulars d’aquelles primeres Mercès és el correfoc, síntesi de la tradició mediterrània al voltant del foc i l’enginy creatiu dels Comediants de Joan Font. Els centenars de colles de diables escampades pel país provenen, en bona mesura, d’aquella fusió entre tradició i creativitat.

Els darrers anys, amb la inconfusible mà de la Marta Almirall i la seva malla de complicitats amb entitats de cultura popular i creadors i tecnòlegs punters, la Mercè ha pres una nova volada. Les festes tenen el sabor del que s’ha fet sempre, però amb l’acompanyament cada vegada més present de creacions contemporànies i un ús intel·ligent de tecnologies aplicades a la creació a l’espai públic. Com diu Manel Delgado, alimenten la il·lusió de comunitat.

A la Mercè, aquests darrers anys, han tingut també importància les ciutats convidades. L’objectiu que ens va portar a incorporar-les era obrir la festa major a altres ciutats de les que són originaris molts dels barcelonins d’avui. Una manera amable de convidar-los a fer-se presents a l’espai públic i una bona estratègia per enfortir llaços i aliances amb altres ciutats del planeta. En això és curiosa la comparació entre les ciutats convidades durant els anys del govern socialista  –Medellín, Istanbul i Dakar–  i les de l’actual consistori conservador –Sant Petersburg, Montreal, Viena i sembla que pel 2014 es prepara Estocolm–. Deixem l’Àfrica, la Mediterrània i Llatinoamèrica i anem al nord d‘Europa i Canadà. Són aquests petits gestos els que millor il·lustren les diferències entre uns i altres.

Al llarg dels anys, però, una cosa ha quedat inalterable: la missa concelebrada el matí del 24 de setembre. Els membres del consistori, presidit per l’alcalde i els regidors abillats amb la banda vermella, baixant a la Plaça Sant Jaume, on recullen al president de la Generalitat i junts, acompanyats per la Guàrdia Urbana vestida de gala, baixen pel carrer de la Ciutat fins a la basílica de la Mercè, que és on se celebra l’eucaristia oficiada per l’arquebisbe de Barcelona. En acabat, els castellers fan pilars d’honor a la plaça i el seguici d’autoritats retorna a l’Ajuntament.

Seria absurd posar en dubte la tradició catòlica de la festa major que es celebra a l’entorn del dia de la patrona de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercè. És per això que sempre m’ha semblat bé que la missa aparegui en el programa oficial. Avui, la nostra festa és una celebració laica però seria infantil i ridícul mirar d’amagar-ne el seu origen i tradició. Però el que fa temps que resulta anacrònic és la litúrgia institucional organitzada al voltant de la missa que, en certa manera, segueix mostrant una actitud servil de les autoritats civils vers el poder eclesiàstic, i remarca excessivament el caràcter religiós d’una festa que, definitivament, ha deixat de ser-ho. La separació entre Església i Estat, exigeix a escala municipal actualitzar gestos i rituals que no deixen de ser significatius.

Aquest any no aniré a la missa de la Mercè, i és hora ja de revisar uns protocols que, a l’inrevés del que ha passat amb la festa, no han evolucionat. La missa, avui, ha de perdre la centralitat institucional: ha de rebre el mateix tractament, pel que fa a la presència d’autoritats, que tenen les jornades castelleres o la cavalcada. Qualsevol altra cosa minimitza el caràcter laic del consistori. Avui és exigible que l’església s’adapti al caràcter secular de la festa i a la laïcitat dels poders públics. Com és exigible, també, que la cultura democràtica sigui laica i no accepti l’hegemonia de cap confessió religiosa per molt nombrosa i secular que aquesta sigui. Un estat laic, respectuós amb totes les creences, ha de separar l’esfera pública de la religió. I això també val per la Mercè.

 

Pròxima estació: Ferrovial-Plaça Catalunya

Publicat el per

Divendres passat, Xavier Trías presentava el nou projecte de patrocini corporatiu de TMB. L’objectiu, aconseguir ingressos complementaris que permetin reduir el dèficit del transport públic de Barcelona. A la pàgina web de patrocini  hi ha els detalls d’aquesta iniciativa, que assenyala com a objectiu:

“Las protagonistas son las marcas comerciales que apuestan por un marketing innovador y que desean posicionarse al lado de una marca reconocida mundialmente, la de Barcelona y su área metropolitana. El objetivo es suscribir acuerdos de patrocinio a largo plazo con cada una de las empresas participantes, adaptados a las necesidades concretas de la marca y que pueden contemplar acciones inéditas como, por ejemplo, formar parte del nombre de una estación de metro”.

A la mateixa web s’assenyala que el projecte s’inspira en les experiències d’altres ciutats com Dubai i Madrid, de la que destaca la nova denominació de l’estació Vodafone-Sol. Només les referències ja parlen per si soles.

Cal reconèixer-ho: la situació de les finances del nostre transport públic és delicada. El dèficit anual dels darrers anys ronda els 100M€, la qual cosa incrementa el deute de l’empresa –avui supera els 500M €– fins a límits insuportables. D’una banda, l’extensió i la qualitat del servei ha incrementat els costos –i encara està per acabar la Línia 9, indispensable per completar la xarxa de metro–; de l’altra, els ingressos cauen fruit de la crisi i, sobretot, per la retallada salvatge de l’aportació de l’Estat al transport públic barceloní i la disminució de l’aportació de la Generalitat. El model trontolla i la bola de neu es va fent més grossa cada dia que passa. Davant d’aquesta situació cal dibuixar un projecte complet que permeti capgirar una situació estructural que condueix al col·lapse del sistema, on és indispensable la negociació amb l’Estat, fer d’una vegada la llei del finançament del transport i reorganitzar TMB per adaptar-la al nou context.

En lloc d’això, el Govern municipal fa temps que va posant pedaços. A principis d’aquest mandat, i després de criticar, oposició estant, qualsevol increment de tarifes, Trias va aplicar l’augment més dràstic en el preu dels títols dels darrers anys. Va acometre, també, la retallada del servei del bus de barri, tan necessari en aquelles zones orogràficament irregulars de la nostra ciutat; ha apostat per la congelació salarial dels treballadors i ara, segons va explicar divendres, permetrà que les estacions de Metro incorporin marques comercials en la seva denominació. Semblen intents desesperats d’un govern per justificar que es fa alguna cosa davant un problema que se’ls escapa de les mans. El dèficit continua imparable.

Permeteu-me que m’aturi en aquesta darrera proposta, una iniciativa que traspassa un límit perillós, semblant a quan Trias va permetre disfressar el monument a Colom: el respecte a la ciutat. Pot semblar una opinió de llepafils en un món que, desvergonyit, ja posa preu a qualsevol cosa. Si ens falten diners, què més dóna vendre’s l’espai públic a les marques comercials disposades a colonitzar fins a l’últim racó de les nostres vides? Doncs, dóna; i tant que dóna! És una decisió que considero aberrant, de la mateixa manera que em sembla un sagnant error la decisió, presa per CiU i PP, de deixar que terrasses i vetlladors vagin creixent sobre les voreres sense cap límit, ocupant anàrquicament l’espai públic. Una aliança, la de convergents i populars, que també ha permès que la modificació del Pla d’Usos de Ciutat Vella posi en venda, i no és una manera de parlar, el cor de la nostra ciutat, i que renunciem al Port Vell per tal que uns quants milionaris envaeixin amb els seus grans iots un dels espais més simbòlics de Barcelona. Pot semblar una actitud romàntica, però de fet són expressions del combat que lliura la ciutat amb un mercat voraç. Aquelles que aconsegueixin posar el mercat al servei de la ciutat afavoriran un progrés a llarg termini; les que es deixin envair esgotaran la font amb poc temps i renunciaran, cada dia, a una mica de la seva condició urbana.

Els símbols de la ciutat, els seus topònims, els elements que configuren l’imaginari barceloní, són, com en tantes altres ciutats, menys contundents que la iconografia nacional. La ciutat, el lloc de la complexitat, no genera una identitat tan perfilada, però això no vol dir que no sigui indispensable per viure en comunitat, que es conreï l’afecte entre els habitants i la seva ciutat. Sense la retòrica nacional, sense himnes ni banderes, la ciutat necessita l’escalf i l’estima dels seus ciutadans. I ara que està tan de moda la desafecció vers Espanya, veig com de manera menys cridanera, més subtil i silenciosa, va creixent la desafecció entre els barcelonins i la seva ciutat. Trias mostra cada dia la seva sensibilitat nacional però és incapaç d’entendre que una ciutat és alguna cosa més que una superfície urbanitzada. Barcelona necessita un alcalde que se l’estimi.

 

 

Vull votar!

Publicat el per

Aquesta és la resposta a la pregunta que més he escoltat aquestes darreres setmanes: no, no participaré a la Via Catalana per la independència d’aquest 11 de setembre. Potser aquest post s’hauria d’acabar aquí, però com em resisteixo a pensar el món en termes binaris, m’ha semblat que havia d’explicar les raons de la meva decisió. M’estalvio, per obvi, el respecte absolut que sento per qualsevol manifestació popular que s’expressi des dels principis  democràtics. Afegeixo, tanmateix, que enguany sobren raons i arguments per sortir al carrer i denunciar, entre d’altres coses, l’onada recentralitzadora d’un govern espanyol que, malgrat la majoria absoluta, fa aigües cada dia que passa.

Fa uns dies, Josep Ramoneda assenyalava que la independència és l’únic projecte polític definit en l’escenari català. Hi estic d’acord, però em sembla preocupant. La independència ha tingut la capacitat de galvanitzar a una part molt significativa de la societat però no resol, per ella mateixa, els greus riscos de la societat contemporània. En termes de desigualtat, d’articulació territorial del país, del paper de les ciutats, de projecte de progrés i sortida de la crisi, de millora de la qualitat democràtica i dels sistemes de representació… Té l’atractiu, això sí, de la ruptura, del punt i a part, de resoldre d’una tacada les incomprensions d’un Estat espanyol incapaç de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. En aquest sentit, és exigible que aquells que defensen la independència no només expliquin el procés per arribar-hi, sinó també el model de país que en resultarà. Un projecte polític d’aquesta transcendència no es pot recolzar, només, en la seva dimensió emocional.

Encara que pugui semblar contradictori amb l’expressat fins ara, el moviment independentista, que s’ha escampat per tot el país desbordant partits i institucions, té molts components positius. Així com el nacionalisme pujolista repartia carnets de bons i mals catalans -i encara els seus hereus fan el cartell més menyspreable de tot aquest procés- hi ha un independentisme popular i d’ateneu, festiu i reivindicatiu alhora, amable i sense complexos, que ha estat capaç de canalitzar molts dels malestars que avui hi ha a Catalunya. Un independentisme que ja forma part dels nous canals de participació política allunyats de partits i institucions, un bon senyal de la recuperació de l’interès per la cosa pública i, en aquest cas, amb una més que notable capacitat d’organització. La pitjor manera de enfrontar-s’hi és titllant-lo de populista i, encara pitjor, voler-lo comparar, amb equivalències, als anys trenta del segle passat. Es pot discrepar del seu objectiu final, però sense l’amplíssima mobilització iniciada amb la manifestació contra la sentència del Constitucional, fora molt difícil imaginar avui un status quo diferent per Catalunya, inclosa la proposta federal.

La reacció majoritària dels partits polítics catalans va ser l’anomenat dret a decidir, la possibilitat d’una consulta o referèndum d’autodeterminació que resolgui democràticament l’onada sobiranista que s’ha aixecat a Catalunya. No trobo cap altra sortida raonable. Més enllà de les importantíssimes raons democràtiques, una consulta ofereix l’escenari ideal per ordenar el debat i afavorir que les alternatives es presentin amb tota la seva complexitat. Uns i altres s’hauran d’esforçar per convèncer de la seva proposta. L’Estat necessàriament haurà de moure fitxa de manera clara i diàfana per tal que els partidaris del ‘no’ puguin disposar d’arguments convincents, i els partidaris de la independència puguin explicar com imaginen el dia després.

La negativa de l’Estat a contemplar aquesta possibilitat provoca l’emergència de vies alternatives però, sobretot, ha acabat accelerat la pressa. Per alguns, la negativa del govern espanyol i dels partits estatals esdevé l’oportunitat per accelerar el procés i garantir l’èxit. Fa pocs dies un destacat dirigent independentista em deia: “Si a Espanya apareix un Cameron, perdem la consulta”. En base aquesta teoria més val aprofitar la miopia de l’Estat i que es precipitin els esdeveniments el més ràpidament possible. La Via Catalana cap a la independència segueix aquesta lògica i busca, amb la seva excepcionalitat, aconseguir un gran impacte mediàtic arreu, que afavoreixi un clima internacional més favorable. Fet que jo no comparteixo, doncs un procés com aquest no pot prémer l’accelerador. Són molts, és cert, però no prou com per estalviar-se el debat assossegat i enraonat que permeti sortir-ne sense que les pèrdues siguin superiors als guanys. Per això no aniré a la Via Catalana.

A Espanya, mentre, se li acaba el temps. Algú s’hauria d’adonar que la proposta d’una consulta a Catalunya pot ajudar a revifar el propi Estat espanyol, que no sura des de l’esclat de la crisi i de la bombolla de la corrupció. Toca a Mas i Rajoy acordar-ho, però és indispensable que el PSOE es desmarqui de l’estratègia del PP i assumeixi la necessitat de la consulta. Algunes enquestes assenyalen que un 44% de l’electorat a Espanya hi està d’acord! He de creure que no hi haurà ningú a l’esquerra que els vulgui representar? L’Estat ha de veure que no li queda altra sortida que acceptar l’envit de passar per les urnes. Els perills no estan en el resultat del referèndum, sinó en continuar negant la via democràtica per resoldre la complexitat del moment polític actual, o en voler fer accelerar el procés amb itineraris de desenllaç incert.