Arxiu de la categoria: Bloc

Nota del Gerent. Desembre 2015

Publicat el per

Ja quasi fa mig any de l’arribada del nou govern a l’Ajuntament. Han estat mesos intensos, a la ciutat i a la vida municipal. Un canvi de govern implica moltes coses: gent que es mou, nous polítics, directius i assessors, planificar i començar a dibuixar noves actuacions, les incerteses dels moments de canvi, acabar de tancar expedients i projectes antics… Vull agrair-vos l’esforç, a tots i cadascun dels més de 12.000 servidors públics d’aquest Ajuntament. El paisatge municipal ha canviat –i molt!! –, però l’estructura tècnica de l’Ajuntament ha sabut estar al seu lloc, garantint la continuïtat dels serveis públics i començant a gestionar les iniciatives del nou consistori.

Tinc la sensació que hem iniciat un mandat dels que es recordaran; el còctel entre l’energia social i ciutadana dels regidors i comissionats de govern, barrejat amb la capacitat i competència tècnica de l’estructura municipal, augura molt bones expectatives per aquests propers anys. Només cal que sapiguem, entre tots (o en comú), aprofitar el millor de tot plegat: l’ambició dels projectes més transformadors i la capacitat tècnica per dur-los a terme. Barcelona, com sempre, ens posa un repte difícil però, alhora, apassionant: gaudiu-lo!

I molt bon any 2016!

Arreveure

Publicat el per

No ha estat una setmana fàcil. Escric aquest post, en sóc ben conscient, amb el regust del perdedor. Quan dediques dos anys a un objectiu, per molts atenuants que hi busquis, la derrota s’instal·la a l’estómac. Volia guanyar, no valen altres eufemismes, i això no ha passat. Felicitar a l’adversari que ha obtingut més vots és indispensable: enhorabona Jaume. Però també toca recapitular i prendre decisions.

Després d’una setmana de donar-hi voltes he decidit deixar la política institucional. Renuncio a la presidència del Grup Municipal Socialista (GMS) i, en el proper Plenari, deixaré l’acta de regidor. Voldria equivocar-me però em sembla que el PSC surt de les primàries pitjor de com hi va entrar i s’allunyen les possibilitats de derrotar a Trias. Entre l’escassíssima participació -celebrada, per cert, com un gran èxit per la Federació de Barcelona- i les “males praxis” clientelars, reconegudes però sense aclarir, l’oficialisme s’imposa. En lloc d’obrir el camp, aquest encara s’ha tancat més. Mal presagi.

Tanco una etapa que va començar ara fa vuit anys, quan l’any 2006 em reincorporava al capdavant de l’Institut de Cultura de Barcelona. Fins al maig de 2011 vaig dirigir les polítiques culturals de la ciutat en el govern de l’alcalde Hereu. Van ser cinc anys dels quals guardo un excel·lent record i on el paper de la cultura va guanyar posicions, pressupostàries i polítiques, en l’agenda del consistori. Un mandat, val a dir, amb clars i obscurs, marcat per dues dimissions molt diferents que auguraven la derrota posterior: la de Carles Martí pel fracàs de la consulta de la Diagonal i la d’Itziar González com a regidora de Ciutat Vella. El PSC mostrava signes inequívocs d’una necessària renovació, en el fons i en les formes.

El maig de 2011, per primera vegada, els socialistes perdien el govern de la ciutat. Mesos després de la derrota, el PSC em va demanar que encapçalés el GMS. Vaig creure que triar el regidor més heterodox, i menys implicat en la vida interna del partit, significava una sincera voluntat de canvi, no només en els continguts sinó també en les actituds i en les maneres de fer política. Potser aquella era la intenció, però la realitat havia de complicar-se molt aviat. El meu bateig en la política institucional l’han acompanyat dues manifestacions que han mogut el mapa del catalanisme polític i un creixement de la desigualtat, que ha fracturat la societat catalana i barcelonina. El descrèdit de la política institucional ha augmentat en la mateixa mesura que s’ha re polititzat la societat. La direcció del PSC, encapçalada per Pere Navarro, ha estat incapaç de dibuixar una resposta als reptes actuals de Catalunya. Brindar amb Alicia Sànchez Camacho i Albert Rivera el dia de la Constitució, i amb Artur Mas per tancar l’acord del Barcelona World, és la metàfora d’un desori.

La meva aposta era mirar d’encapçalar una sacsejada al PSC, buscar la complicitat d’una part significativa del nostre espai polític que havíem anat perdent, i recuperar la millor herència del socialisme barceloní i català. M’han dit que mirava més a fora que a dins del partit. És cert: quan una organització entra en crisi ha de procurar recuperar l’energia que ha marxat, més que la comoditat dels que encara hi romanen. Les primàries obertes es presentaven com la darrera oportunitat per trobar la legitimitat necessària per mirar de vèncer tanta resistència al canvi. No ha estat possible. El distanciament entre els dos mons és molt gran, potser irreconciliable. Els ciutadans preferien avalar més que anar a votar en una convocatòria organitzada pel PSC, i després de la primera volta la distància encara s’ha incrementat.

Segurament hi ha molts altres factors que han influït en la derrota, especialment la meva inexperiència política, però quan un juga fort ha d’acceptar que un resultat advers ha de tenir necessàriament conseqüències. Tinc massa dubtes que el resultat de les primàries pugui realment afavorir la revifada del socialisme a casa nostra. Em dol, molt més del que es pensen els que m’acusen de torpedinar el PSC. Sobretot, perquè amb un socialisme empetitit, disminueixen les possibilitats de construir alternatives d’esquerres als governs actuals. Trias continuarà sense projecte, però contemplarà, murri, com els adversaris s’esmicolen. Barcelona no s’ho mereix.

Agraeixo infinitament tots els suports, especialment els d’aquells que m’han acompanyat de prop en aquesta aventura, a tots els que m’han ajudat a articular el Moviment Barcelona, i a tots i cadascun del 1.515 votants. Però no me n’he sortit, i no trobo cap explicació raonable per continuar exercint el paper de regidor del PSC. Un clàssic i antic representant de l’aparell li deia, fa uns dies, a una militant que em donava suport: “El Jordi té el millor projecte per Barcelona i és qui millor coneix la ciutat, però va en contra del partit i això no pot ser”. Preservar l’instrument, amb les seves famílies i dinàmiques clientelars sembla més important que els valors i els objectius de transformació que pregona.

No llenço cap tovallola, simplement la guardo al calaix. És la segona vegada que deixo l’Ajuntament, però no ha de ser l’última que em dedico amb cos i ànima a la meva ciutat. Potser em faig gran, però no crec que trobi res que m’apassioni tant.

Publicat dins de Bloc

Nosaltres votem Jordi Martí. I tu?

Publicat el per

A Barcelona creix la desigualtat social, alhora que s’apaga el seu nervi urbà. L’enorme transformació urbana encapçalada per l’esquerra, i generadora d’il·lusió i consens ciutadà, ja fa anys que s’ha anat esllanguint. Primer, per la dificultat dels darrers governs progressistes d’entomar els nous reptes d’una ciutat global. Avui, per la deriva conservadora del govern actual que privatitza serveis i espais urbans, i posa tots els recursos a la Barcelona que funciona,  mentre abandona els barris més castigats per la crisi.

La resignació no és l’actitud pròpia dels barcelonins i barcelonines. I per això cal posar-hi remei des de l’esquerra, des les idees de progrés, justícia social i ambició per la capital de Catalunya. Ara, les primàries obertes a la participació de tots els ciutadans convocades pel PSC per triar el seu candidat a l’alcaldia, són una oportunitat per fer el primer pas per derrotar  la coalició de dretes que governa Barcelona.

Nosaltres creiem que Jordi Martí és la millor opció per fer-ho possible. El seu programa contra la desigualtat, concretat en un pla dels  barris més afectats per la crisi i les retallades  socials o l’aplicació d’una renda mínima garantida a Barcelona, la seva aposta per un major protagonisme municipal en l’educació i la seva disposició a posar en pràctica noves fórmules d’economia cooperativa o la municipalització de l’energia, constitueixen una oferta que respon a la línia de la socialdemocràcia més avançada. La seva condició d’home d’esquerres, obert a la col·laboració amb la resta de forces de progrés, és una garantia per poder imaginar un nou govern municipal progressista com el que va governar la ciutat en els darrers trenta anys, els millors anys de Barcelona.

D’altra banda, les seves conviccions catalanistes i la seva defensa inequívoca del dret a decidir, dona credibilitat a la seva proposta d’una Barcelona capital d’estat, i permeten pensar que amb ell a l’alcaldia, la capital de Catalunya respondria a les expectatives de lideratge nacional, avui defraudades. Finalment, aquestes mateixes conviccions catalanistes són un motiu d’esperança per tots aquells que creiem en la imprescindible renovació del PSC, per tal d’evitar la seva progressiva marginalitat en l’escena política.

Els sota signants estem convençuts que la victòria de Jordi Martí a les primàries de Barcelona serà clau per redreçar l’actual deriva d’allunyament  del PSC del cor del catalanisme polític. Els socialistes catalans necessiten recuperar la seva posició tradicional al costat de tots els catalanistes, i la gent d’esquerres necessitem també el PSC al nostra costat en l’actual combat  del país. Per tot això, nosaltres el votarem. I et convidem a tu, a fer-ho també.

 

Barcelona, 27 de març de 2014

 

Marcelo Abbad, Jaume Badia, Joan Anton Benach, Toni Berini, Josep Bohigas, Xavier Bonal, Xavier Boneta, Jordi Borja, Pia Bosch, Sacramento Burgos, Lluís Cabrera, Antoni Castells, Toni Comín, Joan Ignasi Elena, Joan Fuster, Diana Garrigosa, Marina Geli, Toni Monegal, Custodia Moreno, Josep Juan Moreso, Francesc Muñoz, Ivan de la Nuez, Joan Manuel del Pozo, Josep Ramoneda, Àlex Rigola, Carles Rivera, Maravillas Rojo, Montse Sànchez, Toni Segarra, Núria Sempere, Claret Serrahima, Álvaro Serrano Sol, Marina Subirats, Montse Tura, Roser Vallhonesta, Germà Vidal i Agustí Xifré.

 

Publicat dins de Bloc

Barcelona ens espera

Publicat el per

 

Aquest dissabte, 29 de març, els barcelonins progressistes i d’esquerres tenim una cita amb les urnes. No són unes eleccions més, sinó la primera vegada que una força política, en aquest cas el PSC, ofereix als ciutadans la possibilitat de triar al seu candidat a alcaldable a la ciutat de Barcelona. Les primeres vegades sempre són difícils i, a més, coincideixen amb una situació política de gran complexitat i en el pitjor moment del socialisme català. Tot plegat fa que creixi el neguit: per uns els que ens preocupa, sobretot, és una baixa participació; per altres, en canvi, els espanta que s’acostin ciutadans que, ara com ara, viuen allunyats del PSC.

Ho vaig dir ara fa un any a la presentació en societat del Moviment Barcelona: amb mi hi vull independentistes, confederalistes i federalistes. Molts, llavors, van arrufar el nas i deien: això, tranquils, des del PSC és impossible. Avui, quan comença a ser una realitat, arriben els nervis. La política sempre ha d’ampliar els marges, mai empetitir-los.

Aspirar a una ciutat que es rebel·la contra la desigualtat i la pobresa, que anhela convertir-se en capital d’Estat i que fa de la radicalitat democràtica la seva bandera, és un gest inequívocament barceloní. Barcelona ha de trobar la manera, la seva manera, de contribuir a respondre a les tres cares de la crisi: socioeconòmica, nacional i democràtica. Barcelona no és una ciutat per ser administrada, és un subjecte polític que ha de jugar un rol central en l’escena política catalana, espanyola i europea. Avui està desapareguda; la dreta vol tenir la ciutat domesticada, apagada i somorta. Igual a Madrid que a Barcelona.

L’Isidre Molas, en una trobada a Gràcia en la que jo mirava de descriure l’actual govern Trias, va deixar-la anar: “La dreta no s’estima la ciutat”.  No he trobat una definició millor per entendre la distància palpable entre els seus regidors i els moviments socials, en les diatribes cada vegada més esperpèntiques de l’alcalde, en la insensibilitat vers el patiment social, en l’obsessió per convertir en negoci qualsevol recó de la ciutat, en el menyspreu cap al mateix Ajuntament amb la dèria privatitzadora de serveis públics. Avui, la majoria alternativa a la dreta la formen totes les sensibilitats de l’esquerra que s’estimen la ciutat. Són els que saben que el país es construeix de baix a dalt: per fer-lo federal, confederal o independent. Són els mateixos que durant 32 anys han fet la Barcelona d’avui i, més enllà de la seva sensibilitat nacional, volen que Barcelona sigui un projecte en si mateix. Són la Marta Mata, la Maria Aurèlia Capmany, l’Oriol Bohigas, el Joan Fuster o la Marina Subirats, però també  el Jordi Borja, l’Eulàlia Vintró, la Imma Mayol, la Pilar Rahola o l’Esther Capella. Pasqual Maragall va saber aixecar la bandera de la ciutat per unir totes les sensibilitats del catalanisme d’esquerres, no hauria de ser tan difícil repetir-ho. Només cal fer tornar al PSC al seu lloc. Vine a votar-me el 29 de març, aprofita l’oportunitat de les primàries obertes, treu-te la mandra o els prejudicis. Barcelona ens espera!

Al Besòs, altra vegada

Publicat el per

Qualsevol alcalde, o candidat a ser-ho, ha de tenir una dèria, una mena d’esperó que el permeti sobreviure a les inclemències de la política i, alhora, concreti i faci tangible una visió sobre la ciutat. La política municipal -aquesta és la seva grandesa, la que a mi m’ha atrapat i que mai no he sabut trobar a les llargues i feixugues sessions parlamentàries- ha de tenir sempre els peus a terra, a la realitat concreta de la ciutat. En una de les primeres converses que vaig tenir amb l’alcalde Trias vaig demanar-li quina era la seva dèria, per quin projecte o iniciativa estava disposat a jugar-se-la de veritat. Em va mirar atònit, pensant que era boig. Aquell dia vaig saber que estava davant un alcalde de transició. Un dia d’aquests els hi preguntaré als meus adversaris a les primàries, veurem…

Des de fa anys, la meva dèria és el Besòs: un riu que va ser claveguera a cel obert, el límit de la ciutat imposat per Cerdà, l’àrea on, desendreçada, creixia una perifèria urbana que Barcelona mai se l’ha mirat. La ciutat oberta al mar ha seguit, malauradament, d’esquena al riu i encara pitjor: s’ha acabat de separar fent passar les Rondes vora seu. El Besòs és important per moltes coses des del punt de vista urbà, però el més important és que conté una memòria acumulada que encara no han descobert molts barcelonins. Si amb l’obertura al mar la ciutat va redescobrir la Mediterrània, abraçant el Besòs, Barcelona s’hauria de reconciliar amb ella mateixa, amb un espai físic i mental que encara desconeix. Posar la mirada en un lloc també és una manera de fer ciutat.

El Besòs és important per tres coses. El darrer estudi de l’IGOP sobre desigualtat en el territori, l’assenyala com el corredor de la pobresa del país que travessa la ciutat i segueix amunt per la llera del Ripoll. En l’àrea urbana que ressegueix el riu s’hi concentra una gran densitat de ciutadans en risc d’exclusió social. Santa Coloma és l’únic govern municipal d’aquesta àrea que, amb els recursos escassos, ha engegat plans seriosos per frenar la pobresa energètica, combatre els desnonaments i generar polítiques actives d’ocupació. S’imaginen convertir el Besòs en l’àrea per posar a prova les polítiques més valentes de combat contra la desigualtat social? Aquest és el repte de les ciutats i Barcelona ha de tornar a ser-hi.

També és important en clau metropolitana. El Besòs, si en comptes d’entendre’l com un límit el veiem com un eix (amb la mateixa orientació i potència de centralitat que el passeig de Gràcia), esdevé l’espina dorsal de la Barcelona metropolitana. Poca broma! La Sagrera ajudarà a atorgar centralitat, però calen actuacions potents per integrar les infraestructures de mobilitat i fer més amable l’accés. Els diners que Trias gastarà a Glòries (més de 250M€!) o al passeig de Gràcia haurien fet més servei invertits en el Besòs. Alhora, cal començar a pensar en una visió a llarg termini, cal dissenyar un pla d’equipaments del riu, cal pensar en els nous usos lúdics, comercials i veïnals que el Besòs pot oferir. En les ciutats metropolitanes, els espais a repensar són les frontisses; allò que va ser perifèria, límit, i que avui ha esdevingut centre. Si resolem el Besòs, resoldrem el repte urbà de la Barcelona metropolitana i haurem tornat a marcar el camí de com les ciutats afronten els reptes contemporanis. Això també vol dir ser capital d’Estat!

I encara una tercera: el Besòs és també un paisatge mental, un imaginari amagat. Hi ha una memòria acumulada, tan important com el passat industrial del Poble Nou, però que no acaba de florir. Ho tornava a pensar visitant l’excel·lent i modestíssima  exposició al voltant de la tèrmica que es va inaugurar la setmana passada al Museu de la Immigració de Sant Adrià (per cert: no us la perdeu, algun director de museu o centre cultural barceloní hauria de reaccionar d’una vegada!). Ho he pensat sempre llegint a Javier Pérez Andújar: hi ha un enorme potencial de memòria, de lluites obreres, de patiment i de vida popular, i d’immigració arribada després de la guerra. El dia de la inauguració, Jaume V. Aroca, un dels comissaris de la mostra, m’explicava que encara hi ha ciutadans que s’asseuen dins el Sevillano, el tren que venia carregat d’immigrants del qual el museu en conserva un vagó plantat al mig del jardí, i ploren en silenci. La tèrmica, les tres xemeneies, és el símbol del Besòs, la fàbrica de la llum, com la denomina l’exposició, que feia ploure cendra sobre Barcelona. Aquest edifici dels setanta té la potència per esdevenir el far de la Barcelona metropolitana, el reclam perquè els Barcelonins s’hi fixin, l’ham per integrar el Besòs en el relat barceloní. No ho desaprofitem.

Sobre tot plegat, alerto, s’hi ha posat un núvol preocupant: l’interès de grans grups d’inversió. El més temptat és xinès i vol quedar-se les 20 hectàrees que inclouen les tres xemeneies per desenvolupar-hi un projecte global. Si buidar la tèrmica de tots els elements del seu passat ja ha estat un error, avui irreparable, entregar-la als interessos del mercat financer és el pitjor camí per resoldre aquesta franja de front marí. Fer ciutat és una activitat delicada, com la de l’alquimista que busca la síntesi justa entre passat, present i futur. El mercat és necessari, però entregada la ciutat a les seves mans, la fa mal bé i li extreu l’essència urbana. Esborrar la memòria o condemnar-la només a perviure en llibres i exposicions, és carregar-se la ciutat.

Avui diumenge he tornat a passejar pel Besòs i em retrunyen els versos del poema Murió por gritar, dedicat a Manuel Fernandez Márquez, un obrer mort l’abril del 1973 per un tret de la policia:

 

Martes 3 de abril de 1973.

Ese día murió

Manuel Fernández Márquez,

Obrero.

Pero no de cansancio,

Como morimos muchos.

Pero no de accidente de trabajo,

Como seguimos muriendo.

Pero no de hambre y de miedo,

Como quisieran que muriésemos.

Murió por gritar

que no quería morir por nada de eso.

 

A Barcelona, comença a decidir

Publicat el per

És el nostre lema de campanya, sense embuts: Comença a decidir. Aquest dissabte, Carlos Márquez feia en una piulada una associació entre el nostre eslògan i el mític de les municipals del 1979, Entra amb nosaltres a l’Ajuntament. Certament, molt ben vist! Despertar dels 40 anys de dictadura feia imaginar una democràcia que no s’acabava amb el vot cada quatre anys: l’esquerra havia d’incorporar en el seu projecte transformador l’energia social de tots els moviments de l’antifranquisme. Avui passa el mateix, societat i organitzacions socials van per davant de la política institucional i això, afortunadament, no hi ha aparell que ho aturi. I quan això passa, com als anys vuitanta, és quan la política institucional té la possibilitat d’abordar transformacions que sense l’energia social serien impossibles. Maragall va poder transformar Barcelona perquè, més enllà dels vots, notava l’alè ciutadà al seu costat.

El nostre repte és aconseguir un nou estatus polític pel país que capgiri els maltractes rebuts per l’Estat espanyol en termes econòmics, polítics i culturals. Barcelona també hi té molt a veure: la concepció d’un Estat amb una sola capital que centrifuga poder polític, econòmic i cultural afebleix la potència de la capital del país. No serà fàcil, l’adversari és molt potent, però és incomprensible que Pere Navarro no s’adoni que avui el problema polític del PSC no és ERC ni ICV ni tampoc CiU: el problema polític del PSC és la seva absoluta incapacitat de connectar amb l’onada ciutadana que hi ha al darrere del dret a decidir. L’eix que va de l’autonomisme a la independència, passant per les diverses modalitats del federalisme, no genera compartiments estancs de hooligans de cada cosa. Aquest és, més aviat, un camí que va molt transitat en una sola direcció fruit de l’actitud tancada dels populars i de la negativa reiterada del PSOE a acceptar que es pugui votar. Navarro i la direcció del PSC van, simplement, en direcció contrària, convençuts, això si, que cada vegada que un socialista canvia de direcció ajuda a enfortir el seu projecte. Els socialistes no ens ho mereixem! Això no és el PSC del 1979 i, si seguim així, no hi haurà cap opció per tal que les esquerres recuperin l’alcaldia de Barcelona. Ras i curt: amb la direcció actual i Pere Navarro és impossible que el PSC guanyi les eleccions municipals del 2015.

Tot plegat genera un objectiu sobrevingut en aquestes primàries: han de decidir, sí, el millor candidat per Barcelona, el que més hagi suat ciutat i sigui capaç d’afrontar l’enorme repte de la desigualtat. Però també han de provocar un tsunami al PSC. Fa 20 anys que treballo per Barcelona, a dins i fora de l’Ajuntament, sempre amb la mirada al carrer, mai al partit. El meu Contracte per Barcelona defineix les tres prioritats centrals del meu programa pel futur de la ciutat: combat contra la desigualtat, cap a una capital d’estat i radicalitat democràtica en el funcionament municipal. Totes tres hi són en el Comença a decidir, però a més sé que adquireixo un compromís afegit: plantar cara a una direcció que no només afebleix al partit –això per a molts és poc rellevant–, sinó al país i a la seva capital.

Decidir votar Jordi Martí és apostar per una alternativa d’esquerres, capaç de sumar a tots aquells que durant anys, a Barcelona i a Catalunya, han estat els nostres companys de viatge.

El cercle vergonyós de Trias

Publicat el per

La notícia més rellevant que ens ha deixat el Plenari celebrat aquest divendres ha estat la privatització de la gestió dels aparcaments del centre de Barcelona. Una operació en què es fa molt difícil trobar-hi l’interès general, algun motiu que permeti millorar la vida dels barcelonins. El Govern municipal ha esgrimit, amb sospitosa vehemència, un objectiu, aparentment convincent: aconseguir 100M€ amb què poder construir 1.000 pisos de protecció oficial a la ciutat. En una ciutat que té una mitjana de 20 desnonaments diaris, l’objectiu, certament, és prou rellevant per aturar-s’hi. Si perdre el control i la gestió directa de 15 pàrquings públics i la d’altres 11 que avui estan en mans privades però als que els hi venç la concessió els anys vinents ha de significar una alternativa a la manca d’habitatges, en una situació d’emergència com l’actual potser Trias l’estigui encertant.

La sorpresa, però, s’amaga en el tancament econòmic municipal corresponent al 2013. Un tancament que l’alcalde ja ha signat però que no vol, encara, explicar. Segons els càlculs del Grup Municipal Socialista (GMS) el resultat és positiu i hauria estat de més de 120M€. Ens equivocàvem, després de demanar-ho amb insistència, a l’exigir que donessin la xifra exacta en el Plenari de divendres, el mateix on s’aprovava la privatització dels aparcaments. Finalment el Govern l’ha acabat confirmat a un mitjà de comunicació: el resultat és de 140M€! Sí, no és cap error: mentre Barcelona pateix una fractura social que amenaça la cohesió a molts barris de la ciutat, el seu Ajuntament, durant el 2013, va ingressar 140M€ més dels que va gastar.

Aquesta xifra inaudita (la de 2012 ja era excessiva i només pujava a 60M€) coincideix amb l’informe anual signat per la Síndica de Greuges, qui continua advertint –millor, alertant- de la incapacitat municipal per atendre el creixement de les necessitats socials dels barcelonins. Gastar més del que s’ingressa és propi de mals gestors, però gastar menys, i en aquestes proporcions, és mostrar una absoluta insensibilitat cap al patiment de molts ciutadans. El Govern conservador, mentre anava fent caixa va rebutjar el nostre Pla de Barris, retalla la despesa dedicada als necessaris plans d’ocupació, incrementa les tarifes del transport públic, retalla serveis a les escoles bressol i en el conjunt del sistema educatiu i concentra les inversions a les àrees de la ciutat que menys pateixen la crisi. Certament, polítiques i decisions pròpies d’un veritable alcalde de les persones!

En qualsevol cas, i denunciada la gasiveria del Govern, aquests 140M€ avui estan ben planxats a la caixa municipal, ja que no s’han gastat quan tocava i en allò que tocava. Es poden dedicar a l’habitatge i a totes aquelles àrees socials que ho requereixen. Cal afegir, tanmateix, que no són producte de cap ingrés extraordinari o d’un exercici excepcional, sinó simplement d’una mala previsió del Govern que, amb certesa, es tornarà a repetir l’any 2014. Quan discutíem el pressupost del 2013 recordo que el principal desacord era que els socialistes proposàvem incrementar la despesa en 130M€, atenent una previsió d’ingressos superior a la que feia el Govern. Cada vegada més propera al PP, Sònia Recasens –que mai no acceptarà que es va trobar l’Ajuntament més sanejat de l’Estat- ens va dir llavors que estàvem instal·lats en la cultura del dèficit. El temps ens ha donat la raó.

Recasens ha escrit que l’operació dels pàrquings “representa el tancament d’un cercle virtuós”. Té tota la raó la tinent d’alcalde d’economia, aquest és un procés que es repeteix circularment: retallades i increment de taxes en pro de l’equilibri pressupostari. Això obliga, entre altres coses, a privatitzar serveis públics amb l’excusa de pal·liar necessitats socials. I en silenci van drenant recursos cap a la Generalitat i empetitint la potència municipal. Fa quasi tres anys que el cercle es repeteix. La llàstima és que en comptes de virtuós comença a ser vergonyós.

El meu PSC

Publicat el per

 

Catalanista, socialdemòcrata, dialogant, plural i federal

Ahir dissabte vaig anunciar públicament que tenia els avals necessaris per presentar-me a les primàries del PSC per triar candidat a l’alcaldia de Barcelona. Abans que res, un sincer agraïment a tots aquells que m’heu avalat -si algú vol fer-ho, encara hi és a temps!- i, molt especialment, a tots els que m’heu ajudat a aconseguir-ho. No serà fàcil però ara cal transformar els centenars d’avals en milers de vots el pròxim 29 de març.

En les múltiples converses que estic tenint aquestes setmanes he explicat el meu Contracte amb Barcelona, he relatat com l’Ajuntament pot combatre la creixent desigualtat a la ciutat, la importància dels barris i la gran metròpoli, la necessitat que Barcelona funcioni com una capital d’Estat mirant de fit a fit les grans ciutats europees, la importància dels governs locals en el camí cap a la radicalitat democràtica. He parlat del Besòs i del Parc Agrari del Llobregat, de les Glòries i el comerç històric, de l’educació de dues velocitats, de la malnutrició infantil i la xacra dels desnonaments, de la indústria i els riscs del turisme, de l’economia col·laborativa i de l’aposta per municipalitzar l’energia. I ho he fet amb empresaris i treballadors, amb mestres i jutges, amb economistes i arquitectes, amb joves i gent gran, amb militants i simpatitzants i amb ex de les dues categories. Fins i tot amb militants que han deixat de simpatitzar, i amb barcelonins progressistes i d’esquerres de sensibilitats i tendències molt diferents. És majoritari el sentiment que Trias no se’n surt; la subordinació de la ciutat a les dinàmiques del mercat i al Govern de la Generalitat, enerva als barcelonins. El clàssic “això és un desastre” de l’alcalde, després de prop de 3 anys al govern, fa sospitar de la seva incapacitat per fer-se amb el timó de la ciutat.

Amb aquest panorama, hauria de ser fàcil imaginar el retorn de l’esquerra al Govern municipal, el maig del 2015. Però quasi totes les converses acaben de la mateixa manera: “Vols dir que tot això és possible amb el PSC actual?” Ja hi som! Hi ha qui diu que amb aquesta marca ja no hi ha res a fer, que o s’ha de trencar o buscar aixopluc en alguna altra formació política de l’esquerra catalana. Deixeu-me dir-vos quins són els tres arguments que he utilitzat per respondre a tothom, fins i tot a mi mateix, i continuar pensant que el PSC ha de tenir, encara, una darrera oportunitat.

  • El problema no és el partit sinó la seva direcció. Un militant ho deia amb l’excés de qui està molt emprenyat: “És tan dolent el Trias per Barcelona, com el Navarro ho és pel PSC.” El vot a Madrid a la proposició d’UPyD, i la sorprenent mitja disculpa de l’endemà, avalaria la tesi que la direcció ha perdut el nord. Però no em canso de repetir que el partit és molt més que la seva direcció actual. El socialisme a Catalunya és un procés de progressiva agregació de sensibilitats diferents entorn del catalanisme d’esquerres. Defensar les llibertats de Catalunya i els drets socials dels ciutadans han estat, pel PSC, la mateixa cosa. Aquesta tradició, que arrenca abans de la mateixa fundació del partit, té un passat carregat de moments brillants i servei al país, però el més important és que continua sent indispensable per afrontar el futur. Raimon Obiols ho ha dit amb la seva característica capacitat de síntesi: “Per carregar-se un partit només es necessita un dia; per construir-lo, tota una vida”. Em resistiré a abandonar aquesta genuïna manera de fer de l’esquerra, plena de contradiccions, encerts i errors, però que ha teixit, com cap altre, la cohesió social i cultural a Catalunya
  • El PSC ha entès com ningú la ciutat. La tradició que uneix catalanisme i drets socials és urbana per definició i posa la condició de ciutadà per davant de qualsevol altra consideració. Tarradellas exclamava, des del balcó: “Ciutadans de Catalunya…”. La ciutat és el terreny de joc del conflicte social i cultural, per això qualsevol nacionalisme essencialista topa amb la complexitat urbana. El pitjor nacionalisme espanyol va convertir Madrid en una gran bombolla del totxo, el nacionalisme català ha mirat amb malfiança a Barcelona i ara la subordina al govern veí i al mercat desbocat. Fa pocs dies, un alt dirigent d’ERC em reconeixia: “Ens falten urbanites”. Els costarà trobar-los: ERC ho subordina tot a la independència; el catalanisme urbà sempre fa anar de la mà drets socials i drets nacionals, o la ciutat i el país. Ara que el PSC viu hores baixes el debat de la ciutat ha desaparegut d’escena.
  • El PSC s’ha empetitit molt els darrers anys, però continua viu i amb representants dels components bàsics que el van fer néixer: les classes i sectors populars i les capes professionals més dinàmiques de la societat. He parlat amb molts militants i, encara que la majoria segueix sent fidel a l’autoritat orgànica, el vincle s’afebleix i molts parlen de la necessitat de canvis, d’obrir-se, de deixar de parlar de disciplina i expulsions, de la necessitat de no quedar fora del catalanisme actual… El PSC, avui, és petit, però continua sent la força política d’esquerres més diversa, amb antenes a sectors i territoris més diferents. Als que em diuen que s’ha d’inventar un de nou, els hi dic que per començar en vull un d’igual al PSC actual, ni més petit ni més homogeni. Ho he dit centenars de vegades, a mi no em sobra ningú.

Una tradició potent, la més capaç d’entendre i representar la complexitat urbana, afeblida, però que encara manté molts dels actius que abans la van fer gran, no s’ha d’abandonar. El que cal és redreçar-la i actualitzar-la. Barcelona i Catalunya necessiten un PSC potent, amb relacions fraternals amb el socialisme espanyol i europeu però sense cap mena de subordinació, alineada indiscutiblement amb el dret a decidir i al costat de les forces polítiques catalanes que el defensen i, alhora, al costat dels que denuncien el desmantellament de l’Estat del Benestar i la fractura social a casa nostra. Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons.

Les primàries són una oportunitat indiscutible, un camp obert, per a respondre amb contundència a la direcció actual. Hi vaig amb dos propòsits: validar un projecte per Barcelona de combat a la desigualtat, i un clam popular per tal que el PSC torni a col·locar-se en el centre del catalanisme contemporani. El PSC no ha de tenir por a cap graó de sobirania, de la mateixa manera que mai ha posat límits a la justícia social. Barcelona i Catalunya, en la cruïlla actual, necessiten un socialisme que no dubti ni davant la necessitat d’una renda mínima garantida ni del dret a decidir. Una va amb l’altra. Aquesta és la nostra raó de ser.

Trias, la dèria de privatitzar

Publicat el per

Aquest és un post d’urgència. Avui tenia previst parlar-vos del 35è aniversari del Taller de Músics, de l’enorme feina feta durant aquests anys al servei de la música i, en particular, del jazz i el flamenc, de la tasca a favor de l’educació musical i de la seva contribució a la transformació del barri del Raval. Volia parlar-vos del Lluís Cabrera, l’inventor d’aquesta fàbrica musical, de la seva passió per tot allò on clava la mirada aquest andalús independentista, i sobretot independent, inquiet i volcànic; barceloní de soca arrel, mordaç i astut, que seia satisfet entre l’alcalde Trias i el conseller Mascarell anit al Palau mentre la presentadora del concert demanava una aposta més clara per la cultura i més suport de les institucions. Només el Cabrera és capaç d’alçar la veu més crítica i punyent, mentre autoritats de tota mena busquen la seva complicitat. Per molts anys al Cabrera i a tota la tropa del Taller!

Perdoneu la introducció que no té res a veure amb el que avui és urgent de posar en primer pla: l’acord del Govern conservador de la ciutat per privatitzar la xarxa d’aparcaments del centre de Barcelona. Aquest migdia, el portaveu de facto de Trias, el popular Alberto Fernández Díaz, l’ha anunciat en roda de premsa; ell, i no el Govern. A la Comissió d’Economia d’aquest dimecres els vots del PP permetran a CiU aprovar el procés que conduirà a la privatització.

La notícia és greu, per diversos motius. Avui l’Ajuntament disposa d’una xarxa d’aparcaments públics, gestionats per BSM, i altres en règim de concessió privada. Els primers els ha construït el propi Ajuntament; els concessionats, en canvi, la inversió la va fer un privat a canvi de gestionar el negoci durant uns anys. Adjudicar un espai a un privat per tal que hi construeixi un aparcament i l’exploti durant uns anys és lògic i positiu; l’Ajuntament s’estalvia la inversió, pot regular els preus en la concessió, la ciutat guanya un aparcament i, al cap dels anys, el domini passarà a mans municipals. El que es fa ara és una altra cosa. Tots els aparcaments que es posaran sota mans privades ja estan fets i en funcionament: 15 són municipals, 11 en mans privades però amb la concessió a punt d’acabar. És a dir, en el moment que l’Ajuntament podria completar i gestionar la xarxa d’aparcaments municipals recuperant els que fins ara estaven concessionats, renuncia fins i tot a una part dels que avui són seus. Tot plegat per disposar de 100 milions d’euros. Una quantitat que Fernández Díaz ha elevat avui fins els 115. Sempre m’havia queixat que el càlcul del Govern era obscur; ara, resulta curiós, amb una simple negociació amb el PP ha augmentat 15M€…

Els aparcaments urbans són un instrument essencial en les polítiques de mobilitat i una peça clau per reduir l’ús del vehicle privat i fomentar el transport públic. Les polítiques de preus, afavorir el lloguer de places per sobre la rotació (sempre més rendible) o incorporar nous usos en aquests equipaments que responguin a necessitats de la ciutat, són possibilitats a tenir molt en compte, ara que la contaminació atmosfèrica pot esdevenir un problema urbà a molt curt termini. D’altra banda, la salut financera municipal no es basa només en no estirar més el braç que la màniga en la despesa, sinó també en disposar d’actius valuosos que davant dels bancs i agències de rating són tan importants com el control del dèficit.

Posar en mans privades els aparcaments de la ciutat només pot respondre a la necessitat de fer caixa; és a dir, d’obtenir uns ingressos extraordinaris per atendre necessitats imperioses. Aquí és on apareix l’alcalde Trias i promet 1.000 pisos de lloguer social. Em sembla indigne utilitzar un dels problemes més greus que pateixen tants barcelonins per encobrir la privatització més inexplicable que farà l’Ajuntament. L’alcalde sap que disposa de diners per fer els 1.000 pisos, només amb el superàvit del tancament pressupostari del 2013 ja podria començar. I sí, he dit superàvit. Encara que sembli impensable en uns moments de tant patiment social, l’Ajuntament continua gastant menys del que disposa, probablement per la necessitat de continuar finançant als veïns de la plaça Sant Jaume. Però també podria fer una remodelació de les Glòries que no costés 250 M€, o estalviar una mica al passeig de Gràcia o a la Rambla Catalunya, o no haver començat una obra absurda avui com la que es fa a l’encreuament de Muntaner i la ronda del mig. Avui, la prioritat de les polítiques d’habitatge no passa per seguir construint sinó, com ha exigit la PAH, per posar a disposició de lloguer social el parc d’habitatges buits de bancs i entitats financeres. En aquest àmbit, Trias, en tres anys, ha aconseguit un total de… 12 pisos!

Fer una actuació que va en contra de la fortalesa econòmica municipal, perdre un dels instruments més valuosos per a les polítiques de mobilitat embolicat amb la cel·lofana de 1.000 pisos socials és vergonyós i greu. Respon a una dèria privatitzadora que s’ha instal·lat als despatxos del Consistori. La mateixa que és incapaç d’aturar al mercat en el tancament progressiu de tots els comerços històrics, que es carrega les polítiques d’ocupació, que ha cedit a una marina de luxe el Port Vell de Barcelona, que aprova un Pla d’Usos a Ciutat Vella que provocarà una bombolla hotelera, que es carrega i privatitza l’espai públic amb l’ordenança de terrasses… Una pinça, la d’Unió Democràtica i el PP, que de manera més palmària tenen acorralat a l’alcalde. Trias continua amb la cantarella de la cultura, la creativitat, la innovació i el benestar, no perd ocasió per repetir-ho. Entretant, ha posat preu a la ciutat.

El PSOE i Catalunya

Publicat el per

Diumenge passat, com si estigués prèviament planificat, teníem Susana Díaz i Felipe González. Al matí, la presidenta andalusa a La Farga de L’Hospitalet defensant la reforma federal de la Constitució per resoldre els problemes entre Catalunya i Espanya; al vespre, en el sempre necessari Salvados, l’expresident espanyol cara a cara amb Artur Mas, on va deixar anar la sentència definitiva: “La via hacia la autodeterminación es inexistente”. Dilluns, discretament, Alfredo Pérez Rubalcaba es reunia amb les elits econòmiques catalanes per mirar d’acostar posicions en el conflicte. Cal acceptar, cal reconèixer, una evidència inapel·lable: el PSOE, molt més que el PP, és conscient del desafiament que Catalunya està plantejant i comença a dibuixar una estratègia per fer-hi front. La reforma de la Constitució en clau federal és el contingut -encara que de moment massa imprecís si atenem al document de Granada-, però el més important són els gestos, més o menys evidents, en totes tres intervencions, adreçats a convertir en impossible els objectius de l’adversari.

El cara a cara de Mas i González envia un missatge diàfan: per banda socialista és el PSOE qui ocupa la posició de contrapart al Govern de Catalunya. Rubalcaba reunit amb el G6 català rubricava l’estratègia. Hi ha vida intel·ligent a Ferraz i saben generar els marcs que poden influir en l’opinió pública. Mentrestant, Susana Díaz –que va mirar d’emular els banys de masses de González en el passat, encara que justet va arribar a convocar un miler de ciutadans- era a qui li tocava posar els sempre perillosos sentiments damunt la taula. La missió encarregada a González, l’actiu simbòlicament més important del socialisme espanyol, era enterrar la possibilitat de la secessió fins i tot amb un recurs excessiu i injustificable: l’esment tangencial als Balcans. Rubalcaba, al seu torn, escenificava que és el PSOE i no el PP qui disposa dels ponts de diàleg amb les elits catalanes. L’estratègia és bona, però em temo que antiga: aconseguir convèncer que la independència és impossible, i així fer aparèixer el federalisme com l’opció viable i possible. Sembla pensada per a la Catalunya d’abans de la sentència del Tribunal Constitucional i obvia tot el que ha passat després. L’esment primet, dit com un murmuri, de Susana Díaz als possibles errors en el procés de l’Estatut en són una bona prova. El murri d’en Maragall ha deixat plantada una bomba de neutrons que difícilment es resoldrà entre despatxos i dosis de Lakoff.

A la banda del PP només García-Margallo sembla que s’ha adonat compte de la importància del conflicte. Primer, contribuint a internacionalitzar-lo amb el famós i extens informe enviat a les ambaixades; després, fa pocs dies, en el mateix Congrés negant qualsevol possibilitat de consulta -coincidint amb el PSOE-. En comptes d’oferir alguna cosa per reconduir el malestar d’una gran majoria de catalans, que és el que intenta el PSOE, el ministre ens deia que l’única possibilitat és la declaració unilateral, fet que deixaria als catalans aïllats, fora del món, i blanc de totes les desgràcies imaginables. La por els permet, a més, iniciar un procés de recentralització. I fer-ho sense manies!

Sens dubte, són dues estratègies ben diferents però que parteixen d’un mateix supòsit: la impossibilitat de la consulta i, conseqüentment, de la independència. Sigui de males maneres o amb la retòrica sofisticada del vell poder socialista espanyol hi ha un objectiu comú: convèncer als catalans que hem triat una via equivocada.

La sensació és que l’estratègia no té en compte una dada central, rellevant: la re politització de la societat. La crisi i la sensació d’estafa cap aquells que ens deien que el creixement no era una situació conjuntural sinó l’estat natural de les coses, ha provocat un efecte social que esclatava en les mobilitzacions del 15M i que està tenint continuïtat amb l’activa presència dels moviments socials en la vida política del país: des de la PAH a Gamonal. Àmplies capes de ciutadans ja no es miren el teatre de la política institucional com quelcom aliè a la seva realitat, sinó que volen influir-hi activament. El “No ens representen” és la bufetada més contundent que ha rebut la tendra democràcia sorgida dels pactes de la Transició. El sobiranisme (que de cap manera es pot confondre amb CiU i el president Mas) també s’alimenta del mateix malestar, amb un PP que no deixa cap ocasió per excitar-lo. Sigui com sigui, l’estratègia cuinada a Ferraz és molt dubtós que pugui capgirar les tornes i fer baixar el suflé. Avui, la ciutadania té ganes de decidir sobre moltes coses i, en bona part, ha perdut la confiança en aquells als que els hi delegava aquesta capacitat. Pensar que els ciutadans avui acceptaran un acord entre les elits de banda i banda és ingenu. I, afegeixo, preocupant si és l’esquerra la que encapçala aquesta via.

L’aposta per una Espanya federal, en el context contemporani, només pot triomfar -i tant de bo que passés!- si l’Estat accepta el seu caràcter plurinacional, reconeix Catalunya com a nació i accepta que la decisió final de Catalunya estarà en mans dels seus ciutadans. La via anglesa. És més, aquest camí és el que pot significar una regeneració a Espanya i superar una crisi que va més enllà de la dimensió econòmica. Dissabte passat, una piulada de Jordi Évole ho definia amb humor: “Hoy España se ha levantado con una rampa”. No crec que hi hagi volta de full, i em sap molt greu que l’esquerra espanyola no encapçali amb valentia una autèntica regeneració política i territorial. Per Barcelona també és essencial doncs el model dels anys 80 va créixer simultàniament a la transformació profunda del conjunt de la Península. La ciutat, aleshores, jugava a competir la capitalitat amb Madrid. Espanya, ja llavors, va ser poc generosa i de seguida va tornar a l’aposta unívoca a favor de Madrid. Allò que no es ressol, torna; i avui Barcelona només pot tornar a treure tot el seu potencial com a capital d’estat. La vol Espanya d’igual a igual amb Madrid?

Entre tant, la direcció del PSC s’esvaeix. Si l’estratègia és la del PSOE, només queda el paper de portar els papers. No hi ha cap acritud, només una tristesa immensa.