Escric aquestes ratlles de pressa, massa per poder dir alguna cosa amb sentit. Deu ser cosa del desembre, un mes que passa més accelerat que els altres. L’agenda treu fum entre les tantes reunions i temes per tancar abans que el 2016 deixi pas al 2017. I, a sobre, s’intensifica la vida familiar i els compromisos socials, amb dinars, celebracions i llistes de regals. La vida urbana implica velocitat, en contrast amb el ritme lent i repetitiu de la vida rural, però amb l’arribada del fred de l’hivern sembla que entrem en una mena d’esprint final esgotador.

Tot plegat ocorre en una ciutat que es vesteix de Nadal amb llums, aparadors engalanats, fires i totes les activitats a l’espai públic que van prenent intensitat fins a l’apoteosi final de la cavalcada de reis. La ciutat també s’accelera, es multipliquen les activitats i els carrers s’omplen de gom a gom, sigui per comprar, badar o passejar. “L’èxit de les ciutats depèn de la demanda de contacte físic” diu Edward Glasser. En un món cada vegada més virtual, on podem comprar, passejar i badar per Internet sense moure’ns de casa, els humans tenim necessitat de fer-ho al costat dels altres. La ciutat no és altra cosa que l’escenari que ho ha de facilitar i els dies de les aglomeracions de Nadal n’és la seva mostra més palpable.

Al mig del tràfec esgotador, quasi tots hi anotem un dinar o sopar de Nadal amb els col·legues de l’oficina, de la caserna, de l’escola, del museu o del centre cívic. Alguns fan un brindis per desitjar-se un bon any nou. Són moments interessants que no hauríem de passar per alt. Glasser, assenyalant la importància del contacte físic, fa referència “a la força que emana de la col·laboració humana”. A la ciutat, com a les organitzacions, la col·laboració entre els seus membres és el que genera tot el seu potencial. I no hauríem d’oblidar que no hi ha col·laboració possible, si no es construeixen relacions, si no és a base de teixir espais de confiança i de reconeixement. Les organitzacions complexes com el nostre Ajuntament funcionen cada vegada més pels circuits de la confiança que per l’autoritat de la jerarquia. No sé quants sopars de Nadal generaran els milers de treballadors municipals, però segur que ens ajudaran, com a mínim, a fer una mica més humana –i reposada– l’atrafegada vida municipal del final d’any.

Bon any 2017 per a tothom!

Hi ha dues menes de ciutats, les que exerceixen una influència més enllà dels seus límits administratius i les que no. Barcelona està entre les primeres, ho ha estat en el passat i ho segueix sent en el present. Hi ha molts exemples en la seva història en què ha estat referència internacional, però potser l’Eixample de Cerdà i la transformació associada a les olimpíades del 92, ara que fa 30 anys de l’atorgament dels Jocs, esdevenen dues fites ineludibles que expliquen el pes simbòlic de la nostra ciutat al món.

Avui per avui Barcelona continua sent observada fronteres enllà i cal destacar que estem en un moment en què el pes i la importància del futur de les ciutats és un dels reptes més significatius de la humanitat.

En aquesta arrencada de curs, han ocorregut alguns esdeveniments destacables des de la perspectiva internacional. El primer va ser el doble encontre internacional celebrat a Bogotà (assemblea de Ciutats i Governs locals units) i a Quito (Conferència de Nacions Unides sobre habitatge i desenvolupament urbà sostenible Habitat III), durant el mes d’octubre. Totes dues representen les trobades de més alt nivell d’allò que podríem anomenar “la diplomàcia de les ciutats” i són els escenaris privilegiats en què es posa a debat la ciutat en el context contemporani.

De manera sintètica, es poden assenyalar dues maneres d’abordar el desenvolupament urbà en aquest segle. D’una banda, la perspectiva de la competència, en la qual les ciutats competeixen entre elles per aconseguir recursos, inversions i oportunitats per al creixement. De l’altra, s’ha articulat en torn al dret a la ciutat un concepte que catalitza una visió de ciutat socialment justa, sostenible i democràtica. La incorporació del dret a la ciutat a la nova agenda urbana aprovada a Quito i l’elecció de l’alcaldessa com a copresidenta de CGLU situen l’èxit de la participació de Barcelona en aquestes dues cimeres globals.

Però no s’acaben aquí els èxits internacionals d’aquest darrer període. Durant el mes d’octubre, Barcelona ha estat una de les 15 ciutats guanyadores del projecte europeu Urban Innovative Action, pel qual rebrà 4,8 milions d’euros per desenvolupar el projecte B-Mincome, una prova pilot sobre la renda municipal d’inclusió. L’objectiu es trobar noves formes més eficients de lluitar contra la pobresa urbana, un dels problemes principals de les ciutats. I aquest guardó arribava pocs dies després que Barcelona hagués obtingut 15 milions dels fons FEDER pel projecte de l’àrea del Besòs, que persegueix millorar els indicadors de desigualtat social en una àrea especialment castigada per la crisi. Tot plegat projectes que tindran un impacte a la ciutat però que persegueixen dibuixar metodologies innovadores de noves polítiques urbanes.

I, finalment, la primera setmana de novembre, Barcelona acollia la primera trobada de ciutats sobre la governança del turisme urbà. París, Amsterdam, Estocolm, Reykjavik, Viena, Madrid, Lisboa, Bilbao entre d’altres ciutats, van trobar-se a Barcelona per afrontar el repte compartit de la gestió del turisme a la ciutat. Una altra dimensió de la vida urbana que exigeix sensibilitat i innovació.

Resoldre la governança de les ciutats té una relació directa amb els grans objectius socials, ambientals, econòmics i culturals del món contemporani. Barcelona no s’escapa d’aquest repte i, com en altres èpoques, allò que passi aquí tindrà repercussió en altres ciutats. La diplomàcia local ha de servir per compartir, cooperar i intercanviar experiències, però algunes ciutats hi tenen una mica més de responsabilitat.

“Barceloneses del mundo, uníos. Visca la Festa Major!” eren les paraules amb què Javier Pérez Andújar acabava un dels pregons més comentats dels darrers anys i arrencava una Mercè que, com sempre, l’acompanyaven núvols i algun aiguat.

Val la pena començar agraint els esforços de tantíssima gent que fan possible la festa i, en particular i de manera especial, a tots els treballadors municipals que garanteixen, any rere any, que aquesta explosió de vitalitat urbana sigui un èxit. Als equips de neteja, de la Guàrdia Urbana, de TMB, de Protecció civil, d’Esports, dels districtes, de Relacions Internacionals i, en particular, de Cultura, que posen cada any una entusiasta i precisa capacitat d’organització.

D’entre les moltes coses que aquest Ajuntament sap organitzar, les festes (des de les de barri fins a les de La Mercè) són de les més complexes. En primer lloc no les fem sols; no hi ha festa, ni gran ni petita, que no necessiti milers de ciutadans actius disposats a aixecar un castell o a engalanar un carrer. En segon lloc, perquè és indispensable treballar de manera transversal sabent que cada cosa que fa un departament està vinculada a la feina dels altres. I, en tercer lloc, perquè està plena d’imponderables; la festa sempre amaga sorpreses davant les quals cal reaccionar amb rapidesa i coordinació. És doncs un repte de gestió indiscutible.

Però la festa encara té una altra característica que la distingeix: és un material sensible per la seva enorme capacitat simbòlica. La festa major, d’un barri o de la ciutat, esdevé un mirall de la pròpia societat que la celebra. Hi ha moltes relacions entre la història de la festa major i cada època de Barcelona: des del canvi de Santa Eulàlia per la Mercè, coincidint amb l’eclosió de la ciutat moderna, a l’apropiació de l’espai públic durant les festes coincidint amb l’arribada de la democràcia a la ciutat. La Mercè segueix el pols de Barcelona, l’expressa i, en bona mesura, ajuda a configurar l’imaginari urbà.

Les paraules de Pérez-Andújar i el nou espai Mercè a la Trinitat es converteixen en una picada d’ullet cap el Besòs, el nou eix metropolità de la Barcelona d’avui. I com un eco de la Mercè, arriba una gran notícia: l’atorgament a l’Ajuntament de 15 milions de l’estratègia Edusi del programa FEDER per tal de bastir línies d’actuació i mesures concretes que permetin pal·liar els dèficits socials i ambientals de tota l’àrea del Besòs. Un èxit que també cal agrair a una colla de tècnics i que ha de permetre fer emergir el Besòs com un dels eixos centrals de la Barcelona metropolitana. Epíleg: mentre escric aquestes ratlles, es fa pública l’enquesta de serveis 2016. Nota rècord de valoració de la gestió municipal i millor valoració de pràcticament tots els serveis municipals. Felicitats, aquesta vegada, a tothom!

Ja hi tornem a ser! Encara que aquesta frase era més pròpia de quan l’Ajuntament quasi tancava a l’agost. Aquest any, com ja ha passat els anteriors, les vacances es distribueixen més en el temps perquè l’exigència d’una ciutat que ja no s’atura a l’estiu obliga a mantenir la persiana ben oberta. Però, sigui com sigui, el setembre encara té el gust de l’inici de curs. Aviat obriran les escoles, tornen els que han fet vacances, marxen alguns que les han vingut a fer a Barcelona (cada dia més!) i la ciutat va sortint d’aquest període estiuenc que té, encara, una pàtina d’excepcionalitat. Són els temps dels bons propòsits, personals i col·lectius, domèstics i professionals, que hem anat imaginant aquestes darreres setmanes.

I és que l’estiu també serveix per trobar una calma que el brogit del dia a dia ens impedeix. Segur que tots us heu proposat algun canvi, petit o gran, però ara comença el temps complicat per portar-los a terme. Imaginar bons propòsits sempre es més fàcil que acomplir-los: trobar el temps, aconseguir domesticar les agendes impossibles, prioritzar l’important per damunt del superflu… Però l’esforç val la pena, també en la vida de les organitzacions. Pensar noves accions, noves idees, nous projectes o imaginar noves maneres de portar-les a terme, ajuden a reinventar-nos encara que sigui a partir de canvis minúsculs.

Quan feia de mestre m’agradaven els quinze dies entre les vacances i l’arribada dels nens a l’escola. Era una mena de temps de transició, d’endreçar aules i programar el curs, de retrobada amb l’equip, d’explicar-nos les vacances mentre tancàvem activitats i calendaris. En certa manera eren els dies per fer realitat els propòsits imaginats a la muntanya o al mar. A l’Ajuntament no és ben bé igual perquè la ciutat sempre hi és. Però la Mercè, el 24 de setembre, està posada en el lloc just per imaginar un temps de transició entre l’excepcionalitat de l’estiu i la rutina del curs. Pels que treballem a la casa, aquest període ens hauria de permetre combinar la feina constant i continuada amb començar a fer realitat els bons propòsits pel curs que tot just encetem. I aquesta transició, en certa manera, també la compartim amb els ciutadans. La ciutat, a l’estiu, se la fan seva milions de visitants. Les festes de la Mercè, en canvi, simbolitzen de nou l’apropiació de la ciutat pels barcelonins.

Tingueu una bona entrada de curs, gaudiu d’aquestes primeres setmanes, feu realitat els bons propòsits i, sobretot, no us perdeu la Mercè d’enguany!

Dissabte passat l’Ajuntament va dur a terme les proves de les borses de treball per a llocs de treball tècnics superiors en diverses disciplines. En molt poc temps, és la segona vegada que es convoquen proves similars per poder cobrir places a través d’interinatge. Com sempre que es fa una convocatòria d’aquesta mena hi ha un esforç enorme logístic i organitzatiu (dissabte més de 4.000 candidats es van presentar a la convocatòria i més de 400 treballadors municipals van garantir el funcionament de la jornada). El més rellevant, però, és que aquestes convocatòries s’inscriuen en el Pla de recursos humans que s’ha endegat per a aquest mandat i que té una particularitat molt significativa: per primera vegada, en molts anys, l’Ajuntament ha plantejat la necessitat d’incrementar moderadament la plantilla municipal.

Aquesta constatació neix d’una diagnosi molt acurada dels darrers 10 anys i de la qual destaco tres aspectes:

• La disminució percentual de la despesa en personal: del 28% l’any 2005 al 24% el 2015. La majoria de ciutats espanyoles superen el 30%.
• L’anàlisi de tot el mapa d’externalitzacions municipals detectant disfuncions i la necessitat de remunicipalitzar la gestió d’alguns serveis.
• L’envelliment de la plantilla, fruit de la reducció de la taxa de reposició relativa a les jubilacions dels darrers anys.

En termes numèrics, els objectius del Pla són restituir les gairebé 900 jubilacions que es produiran en aquest mandat (bàsicament a través de l’oferta pública d’ocupació) i incrementar en aproximadament 1.000 places el conjunt de la plantilla per mitjà de les convocatòries de borses de treball per a serveis essencials. Totes aquestes necessitats de persones són urgents i inajornables per al funcionament dels serveis municipals.

Més enllà de la xifra concreta, aquesta decisió implica un canvi de tendència molt significatiu que respon a l’exigència de millorar les capacitats tècniques i de resposta del conjunt dels serveis municipals. S’ha fet una diagnosi acurada i s’han dimensionat les plantilles de totes les àrees i ara ja estem en el procés de convocatòria i selecció per anar implementant el que ens hem proposat. L’entrada d’un nombre significatiu de nous professionals a la casa no només ha de servir per pal·liar els dèficits actuals, sinó també per renovar formes i maneres de treballar. Ara que ha arribat l’estiu i també les vacances merescudes, val la pena explicar que un dels objectius de gestió que ha de permetre ampliar i renovar el paisatge humà de l’Ajuntament ha començat a caminar.

La ciutat al juliol viu intensament l’explosió d’oferta cultural –amb el Grec al capdavant–, l’ús accentuat de l’espai públic amb la presència massiva de visitants i milers de barcelonins buscant la fresca del carrer, les obres que s’han de fer necessàriament en aquest període i les platges atapeïdes de gent, gaudint d’un dels actius més singulars en una gran ciutat. Al darrera, milers de treballadors municipals garanteixen el funcionament dels serveis municipals.
Tingueu tots i totes un molt bon estiu!

En el plenari del mes de maig es va presentar una de les mesures clau d’aquest mandat: el Pla de Barris. S’ha explicat abastament com a estratègia central per combatre la desigualtat a la ciutat, sens dubte una de les problemàtiques urbanes més punyents de l’actualitat i compartida amb la resta de ciutats del món. Però volia fer esment a tres elements de caràcter metodològic, que contenen una bona dosi de novetat respecte a les maneres tradicionals de l’acció pública.

• 1. La importància del lloc com a generador de respostes i oportunitats. Sovint expliquem l’acció de govern a partir de les disciplines pròpies municipals: educació, seguretat, urbanisme, habitatge, cultura, foment de l’ocupació… El pla de cada barri mira de capgirar la mirada i, a partir de les necessitats però també de les potencialitats de cada lloc, definir projectes i estratègies de treball. S’atribueix a René Dubos, un dels pares de l’ecologia, la frase “pensar globalment i actuar localment”; el pla, en certa manera, subverteix els termes: pensant el barri, actuem sobre la ciutat.

• 2. El segon aspecte, derivat del primer, és la necessitat de treballar a partir de la transversalitat, una paraula que s’acostuma a predicar molt i a practicar poc. Els murs que acostumen a limitar les àrees i els departaments d’una estructura complexa com és la municipal ho dificulten. Aprofitem l’oportunitat d’aquesta iniciativa per posar el projecte, qualsevol dels molts que sorgeixen a les trobades ciutadanes, i abordar-lo des de la perspectiva urbana, social, educativa, de gènere, de promoció econòmica… Això vol dir muntar equips multidisciplinars, pensar fora dels marcs mentals de cada àrea, estar disposats a sortir dels cànons dels plans sectorials.

• 3. I, finalment, el projecte vol apoderar els ciutadans, un terme que se’n parla molt però té la seva dificultat portar-lo a terme. Apoderar vol dir donar poder, altres vegades s’ha definit com la coproducció de polítiques públiques entre institució i ciutadania. Un camp enorme per explorar i aprofundir, i que exigeix una organització que incorpora el pols ciutadà i, en particular, a tots aquells col·lectius més compromesos i actius amb la seva ciutat. Si la transversalitat implica un esforç portes endins, l’apoderament ciutadà exigeix l’obertura i la col·laboració portes en fora. Tres elements que posen els districtes i els seus equips en el centre del projecte, no només per la responsabilitat en la gestió i en la relació directe amb el ciutadà, sinó també en la necessitat de pensar la ciutat des del barri, des de les dinàmiques que neixen a peu de carrer. En la metodologia del pla de barris, hi ha una enorme oportunitat d’innovar en la gestió pública municipal i avançar en la descentralització. Aprofitem-ho.

I acabo amb dos apunts de rabiosa actualitat. Aquest mes de juny té com a novetat l’inici del segon any de legislatura que arriba amb una ampliació de govern i amb l’ajust indispensable en l’estructura executiva municipal. Aquest mateix butlletí en dóna compte. I val la pena destacar que els canvis en l’organització han perseguit dos objectius: adaptar-la al nou cartipàs polític i, alhora, garantir la continuïtat de tots els projectes i accions endegats fins ara.

Tanco aquestes ratlles en el mateix moment que es fa públic el darrer baròmetre municipal. En destaco dues dades: l’atur i les condicions laborals són el principal problema dels barcelonins i un 52% dels ciutadans (una de les millors valoracions dels darrers anys) valora com a bona o molt bona la gestió municipal. Enhorabona a tothom!

Aquest mes de maig ja farà un any de les darreres eleccions municipals i sembla ahir… La vida urbana augmenta la sensació de velocitat i per qui la vivim des de dins de l’Ajuntament se’ns barreja amb la inquietud de saber donar resposta als canvis accelerats de la ciutat. De tant en tant val la pena aturar-se i mirar enrere, per celebrar els èxits i per avaluar allò que encara se’ns resisteix, però també per mirar de copsar canvis més intangibles. Les organitzacions són organismes vius, que evolucionen com ho fan les persones que la componen, tenen uns codis de funcionament o una “cultura organitzativa” que també mira d’adaptar-se a un entorn en transformació. Fer la llista de les fites assolides i dels objectius incomplerts és relativament senzill. Només una repassada als destacats de cada mes que recull aquest butlletí mensual, ja ens donaria una primera fotografia panoràmica de la gran quantitat de projectes i iniciatives que s’han endegat.

Però us proposo que penseu, per un moment, en tot allò que hem canviat però que és invisible en qualsevol balanç oficial. Les formes en què circula la informació, el to de les reunions dels equips de treball, els estils de direcció, les maneres amb què l’Ajuntament es relaciona amb la ciutadania, el to de la comunicació institucional, la forma i els llocs on es prenen decisions, els espais de coresponsabilitat… Som una mica més col·laboratius? Més transversals? Més propers? Més sensibles? Més transparents? Ha millorat el clima laboral? Tendim a avaluar, i és molt necessari fer-ho, en termes d’eficàcia –objectius assolits– i eficiència –la relació entre els objectius i els recursos emprats–, però no hauríem d’oblidar que és tan important “allò que fem” com “la manera de fer-ho”.

I ja que avui destaco que el maig serà mes de balanç, de mirar una mica enrere per agafar forces pel que ens queda per fer, acabo recomanant-vos una mirada retrospectiva de la ciutat que qualsevol barceloní i barcelonina hauria de veure: L’exposició inaugurada el mes d’abril al Palau de la Virreina Barcelona. La metròpolis en l’era de la fotografia, 1860-2004. La mostra té un doble interès. D’una banda, esdevé una mena d’àlbum de fotografies de la ciutat al llarg de la seva història, aturant-se en els moments clau que expliquen aquest llarg període. De l’altra, i aquí rau el que fa excepcional aquesta proposta, l’exposició explora les relacions de poder en l’ús de la fotografia, és a dir, entre l’ús propagandístic que n’ha fet el poder i les institucions, i l’apropiació progressiva del mitjà per part dels moviments socials de la ciutat.  Mirar enrere és una bona manera de projectar el futur!

El 15 de març al vespre, al Palau de la Música, sonava la darrera simfonia de Beethoven després de quatre dies intensos en què l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Venezuela, sota la direcció de Gustavo Dudamel, les havia interpretades totes. Impressionant! Per l’esforç que representa, per la qualitat característica d’una orquestra que s’allunya del cànon centreeuropeu habitual, per un director que sembla que balli mentre dirigeix, per la joventut i l’entusiasme dels músics, que van encomanar-lo als cantaires de l’orfeó català, per la importància que té per Barcelona acollir un esdeveniment d’aquesta naturalesa excepcional.

Però més enllà de la qüestió musical, hi ha un aspecte que no pot passar per alt. L’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar és al capdamunt d’un sistema d’orquestres que actuen com una gran escola d’educació musical, en la qual participen més de 500,000 nens i joves veneçolans amb l’objectiu d’afavorir el desenvolupament social i cultural. Enlloc de fitxar els millors músics de qualsevol país (com fan la majoria d’orquestres), l’estratègia ha estat organitzar una cantera enorme. De retruc aconsegueixen una pràctica i formació musical massiva al país, més important que disposar d’una orquestra com la que ens visitava ara fa unes setmanes. Tot plegat es deu a una colla de músics encapçalats per José Antonio Abreu que l’any 1975 van inventar un sistema peculiar i un mètode innovador d’educació musical.

Escoltant el concert pensava en la separació clàssica entre projectes culturals i iniciatives socials. Per entendre’ns, sovint hem entès que una cosa és fer una orquestra simfònica amb voluntat d’excel•lir i, una altra de ben diferent, construir una escola de música de barri. Dues realitats que, aparentment, pertanyen a mons diferents. L’orquestra de Dudamel es carrega aquesta dualitat i d’un projecte social se’n deriva una de les millors formacions simfòniques internacionals. L’orquestra Simón Bolívar ens diu més coses que la música que interpreta. Per pensar-hi.

I un parell de setmanes després aterro al concert del 50è aniversari de l’escola l’Arc de Barcelona. En aquesta ocasió una gran quantitat de criatures i joves interpretaven la famosíssima Flauta Màgica de Mozart, a la sala Barts, al Paral·lel. L’Arc naixia als anys seixanta amb la Maria Dolors Bonal al capdavant, una de les pioneres de la renovació pedagògica dels ensenyaments musicals al nostre país, i a qui molts li devem haver descobert el plaer de la música. I mentre seguia el concert pensava amb Voces, el projecte del Pablo González que ha portat a Nou Barris el sistema veneçolà i que ja compta amb una orquestra juvenil que es fa escoltar. I amb la gent de l’escola de Sant Andreu, o el cabal musical del Taller, o l’escola d’arts de l’Hospitalet… i tantíssimes iniciatives d’educació artística que necessàriament han de jugar un rol central en l’onada d’innovació educativa que està impregnant la nostra ciutat. Són la cantera musical de Barcelona, que convé regar amb més cura i eixamplar fins a l’últim racó de la ciutat. Aquest és el missatge de la marató Beethoven d’aquest passat mes de març.

PD.Dies després de tot plegat, a Roma se celebrava el 60è aniversari de la fundació de la Unió Europea. M’imaginava als caps d’estat cantant a ple pulmó la famosa Oda a l’alegria basada en el poema de Shiller, musicada per Beethoven i convertida en himne europeu:

“si ajuntar-se els cors demanen, que un mal vent va separant, Tots els homes s’agermanen on tes ales van tocant…”

Potser en entonar aquest passatge algú va pensar, per un moment, en el drama dels centenars de milers de refugiats, o potser no… La vergonya persegueix Europa.

Bona Pàsqua!

Fa uns dies, en una trobada amb personal directiu de la gerència de de Drets Socials, vaig citar Mintzberg, un expert en organitzacions que va escriure una frase que m’acompanya sempre que m’ha tocat dirigir equips: “les estratègies creixen com les males herbes al jardí”. Ara que hem obert el procés de participació del PAM em sembla oportú recordar-la; les múltiples reunions amb veïns, la quantitat de propostes que ens estan arribant a través del web https://decidim.barcelona/, les trobades amb la gent de la casa, són espais fèrtils on creixen noves idees per a l’Ajuntament.

Cada vegada més les organitzacions complexes són capaces de donar compliment als seus objectius, si saben combinar les actuacions ordinàries, previstes en els plans d’actuació, amb allò que sorgeix de manera espontània i obre noves vies per explorar. A l’actitud de l’enginyer, que diagnostica, descriu, planifica i, posteriorment, executa, se superposa la del jardiner, que observa, rega, poda, deixa créixer i construeix a partir del que l’entorn posa a les seves mans.

A mi, l’actitud del jardiner em fa pensar amb la necessitat de feminitzar la gestió (a més de la política); més enllà del necessari equilibri entre gèneres en els càrrecs de responsabilitat, hi ha també la necessitat de treballar d’una altra manera, de parar més l’orella, de saber tenir cura dels equips i les seves necessitats, de trobar en els límits de l’organització iniciatives que poden convertir-se en projectes clau… Ara que el 8 de març tornarem a celebrar el dia internacional de les dones, fem-ho canviant una mica la nostra manera de treballar dins el propi Ajuntament.

Aquest hivern –que sembla primavera! – han començat a brotar els projectes que donen consistència al Pla d’Actuació Municipal. N’hi ha de tota mena però tots responen a dues categories diferents: els del què i els del com. Els primers són els que dibuixen les actuacions més importants per a aquests quatre anys. Entre aquests projectes destaca el pla de barris, una iniciativa centrada en el combat a la desigualtat i que ens obligarà a treballar de manera integral entre totes les àrees. Millorar les condicions de vida en els barris més desafavorits exigeix actuacions que incloguin les dimensions social, urbanística, d’ocupació i activitat econòmica, educativa, cultural, en l’habitatge… I això obliga a superar les compartimentacions administratives per ser capaços de donar respostes globals i adaptades a cada racó de la ciutat.

Els projectes del com són els que l’objectiu dels quals no és una actuació nova, sinó que pretenen fer diferent algun procés o servei municipal. Per exemple, l’oficina i portal per a la transparència. El seu objectiu persegueix garantir més capacitat de posar el funcionament municipal a l’abast de la ciutadania. Sembla senzill però exigeix molts canvis en la manera de funcionar i organitzar-nos, per tal que tot allò que fem (que és molt) sigui entenedor i accessible per a qualsevol barceloní i qualsevol barcelonina. L’exigència de la transparència és una condició ineludible per tal de fer realitat la coproducció de polítiques i serveis públics amb els ciutadans. Aquest mandat tindrà, com tots, iniciatives i projectes nous, però si alguna cosa l’ha de caracteritzar és deixar d’entendre els ciutadans com a clients, per esdevenir còmplices en la construcció de la Barcelona del futur.

Temps nous, projectes nous. L’any comença amb molta feina apassionant per endavant!