Un taxista m’explica entusiasmat el projecte de restringir el trànsit al Madrid Central i em va mostrant la doble línia vermella pintada a l’asfalt que marca aquesta gran àrea urbana arrodonida que configura el centre històric de la ciutat dels Àustries. El projecte, de moment en fase de proves, prohibeix el pas al vehicle privat per tal de millorar els índexs de contaminació a tot aquest nucli central i s’espera que acabi provocant una disminució del trànsit a la capital. La preocupació per la qualitat de l’aire és i serà un dels grans temes de les polítiques urbanes de present i de futur, i es fàcil constatar que la preocupació ha saltat dels experts als ciutadans, a causa de les greus afectacions que té en la salut de les persones. Ens hi juguem la sostenibilitat del planeta, però encara més la qualitat de l’aire que respirem i combatre els milers de morts anuals provocades per la toxicitat de l’aire.

Aquest any, el començàvem amb una seriosa advertència de la Unió Europea a nou estats membres, entre els quals hi havia Espanya, als quals amenaçava de portar-los als tribunals, si no portaven a terme plans concrets per millorar la qualitat de l’aire. Les directives europees aprovades al 2010 –i considerades per alguns experts massa toves– s’incompleixen sistemàticament tant pel que fa als nivells de diòxid de carbó com a les partícules en suspensió. Uns mesos després la UE va decidir treure’ns de la llista, segurament hi va tenir a veure el compromís dels governs de Barcelona i Madrid per desplegar mesures contundents en relació als problemes de contaminació produïdes pel trànsit. Altres països, entre els quals hi ha Alemanya, Regne Unit, França i Itàlia, hauran de defensar-se davant els tribunals de justícia europeus.

La restricció radical a l’àrea central de Madrid dels vehicles privats era la mesura estrella plantejada per l’Ajuntament madrileny, així com la limitació de velocitat a la M30. Barcelona ha optat per una mesura potser no tan visible però tant o més contundent: s’estableix una àrea de baixes emissions en l’àmbit emmarcat per les rondes, dins el qual l’any 2020 es prohibirà el trànsit de tots els vehicles que no disposin de l’etiqueta ambiental que distribueix la DGT. Fins aleshores, la restricció només es produeix quan es declaren períodes de contaminació. Ambdues iniciatives han de permetre reduir l’ús del vehicle privat de manera contundent dins l’àrea urbana i, necessàriament, s’ha de combinar amb els dos grans modes alternatius de mobilitat urbana, el transport públic i la bicicleta. L’extensió dels carrils bici a totes dues ciutats, o la renovació del Bicing o el BiciMad, han estat una constant dels darrers anys. A Barcelona avui el 90% dels ciutadans disposen de vies ciclistes a menys de 300 metres de casa seva.

El compromís amb una mobilitat menys contaminant i més saludable és indiscutible. I si fa uns mesos va evitar que la UE ens portés davant la justícia, acabem l’any sabent que l’EIT, l’institut europeu dedicat a la innovació i a la tecnologia, ha designat el consorci MOBILus encapçalat per Barcelona per desenvolupar una comunitat de coneixement i innovació al voltant dels reptes de la mobilitat urbana. En certa manera, Barcelona esdevé la capital europea de la innovació de la mobilitat a les ciutats, fet que converteix una de les principals prioritats en un repte de futur en el qual Europa ens demana que encapçalem una de les revolucions urbanes pendents. No és poca cosa: ciutats europees, universitats, centres de recerca i algunes de les principal empreses dedicades a la mobilitat ens han demanat que ens posem al capdavant d’un ecosistema europeu que ha d’assenyalar els camins per una mobilitat que deixi de ser el principal factor contaminant a les ciutats.

Acaba el trajecte de l’AVE, torno de Madrid, una ciutat que ha fet els deures de la qualitat de l’aire amb apostes molt valentes i compartides pels seus ciutadans. En el trajecte he sabut que Barcelona segueix sent un dels referents en la gestió urbana, aquesta vegada en la mobilitat i amb un importantíssim reconeixement Europeu. Una bona manera d’acabar aquest 2018 tan mogut!

Molt bon i feliç 2019 per a tothom!

Arriba el temps de les castanyes, el fred (poc de moment) i, en la vida municipal, ja tenim la darrera enquesta dels serveis municipals d’aquesta desena legislatura. Toca fer-hi referència, els resultats són molt positius i el mèrit és de tothom. El conjunt de resultats manté una tònica que dura des de fa anys, els barcelonins estan molt satisfets amb la seva ciutat i manifesten una gran confiança en el seu Ajuntament. El que sorprèn és que pràcticament la valoració de tots els serveis millora, arribant a puntuacions que no s’havien assolit mai fins avui.

L’enquesta és molt completa i només en destacaré algunes idees agafant com a comparativa el que deien els barcelonins ara fa vint anys. En primer lloc, destaco que els barcelonins ja no són un col·lectiu tan estable com ho era als inicis dels noranta. L’any 91 un 97% declarava que vivia a Barcelona des del néixer o des de feia més de 10 anys; l’any 2018, només un 77% respon de la mateixa manera. Un de cada quatre barcelonins o ha nascut fora de la ciutat o hi viu fa menys de 10 anys. De la mateixa manera que fa vint anys un de cada tres barcelonins declarava que tota la vida havia viscut al mateix barri, ara només un 14% diu el mateix. Som més o menys els mateixos numèricament, però cada vegada més diferents, com passa a la majoria de les grans ciutats. El que és sorprenent és que, malgrat els canvis en la composició social i cultural dels barcelonins, el grau de satisfacció de viure a Barcelona es mantingui pràcticament invariable: un 7,8! I, si observem la satisfacció de cadascú de viure al seu barri, la nota és un 8,1, també la més alta de tota la sèrie. En temps d’intoleràncies aquest és un actiu importantíssim de la nostra ciutat.

En relació als problemes de viure a Barcelona, constatem un element singular: fa un parell de dècades els barcelonins concentraven la resposta en dos o tres problemes comuns a tothom. L’any 90, un de cada tres barcelonins indicava com a problemes principals el trànsit, la inseguretat i, curiosament ja aleshores, la contaminació. Avui la panòplia de problemes s’ha atomitzat i l’accés a l’habitatge que encapçala la llista només l’assenyalen un de cada deu barcelonins. El segueix de prop el turisme, i un de cada vint barcelonins assenyala el trànsit, els problemes polítics, la inseguretat, la contaminació, l’atur…

Tot plegat confirma que vivim en una societat cada cop més complexa i més diversa sense massa consens a assenyalar quins són els problemes principals de viure a la ciutat. Val a dir que aquesta opinió fragmentada que mostra l’enquesta correlaciona també amb la creixent fragmentació electoral dels darrers anys que es concreta en plens municipals on les grans majories ja no hi són ni se les espera. Alguns analistes han assenyalat que hi ha una correlació entre problemes i afinitats polítiques. Potser sí. Em sembla, però, que està més vinculat a les condicions de vida de cadascú, en un context en el qual es mantenen graus molt importants de desigualtat social.

Per acabar aquest repàs ràpid a l’enquesta, el que continua amb un increment continuat és la confiança cap a l’Ajuntament. Un 6,5 és la nota atorgada a la gestió municipal, la més alta de tota la sèrie dels darrers 25 anys. I, encara més, s’incrementa positivament la valoració de pràcticament tots els serveis municipals. Vegem-ne alguns que han obtingut la nota màxima des dels anys noranta:

Recollida residus:                   del 6,2 de 1998 al 7,5 del 2018
Neteja:                                   del 5,9 al 6,7
Circulació:                              del 4,3 al 5,5
GU:                                        del 5,3 al 6,4
Seguretat:                              del 5,7 al 6,3
Informació ciutadana:             del 6,7 al 7,1
Centres de serveis socials:     del 6,1 al 7 (7,3 els que són usuaris)
Activitats Culturals:                 del 6,6 al 7,5
Mercats:                                 del 6,5 al 7,5
Biblioteques:                           del 6,8 de 2006 al 8 del 2018

No puc fer altra cosa que felicitar a tothom. Això és un mèrit compartit entre tots aquells que, a més de fer la feina, som conscients que formem part d’una organització que batega amb el pols de la ciutat. Enhorabona a tothom!

De fet, només em preocupa una dada: un 14% dels ciutadans declara formar part d’una entitat veïnal. És més important del que sembla. La satisfacció de viure a Barcelona i als seus barris té molt a veure amb la capacitat d’articulació social de la ciutadania, sense ciutadans organitzats no hi ha ajuntament capaç de mantenir l’equilibri urbà. Hem de fer tot el possible per enfortir-ho quan uns quants barcelonins s’organitzen a qualsevol racó de la ciutat, exigeixen, denuncien o resolen algun problema, però, sobretot, fan més humana la ciutat.

Octubre del 18, tardor espessa. L’oasi de la Mercè es va acabar amb el darrer coet esclatant al cel de Montjuïc i ja torna a inundar-nos la sensació que tot es mou, que la inestabilitat ha esdevingut el signe inequívoc del nostre temps. Abans, la festa era el desordre creatiu per trencar la rutina de la vida quotidiana, la vàlvula d’escapament a l’avorriment del dia a dia. La Mercè d’enguany més aviat ha estat la calma, gronxada pels fados de Lisboa, al bell mig de la tempesta. Tot va de pressa i cada dia passen coses que no havien passat mai, o això sembla. La tardor és un bon moment per a la introspecció i potser per escapar-se de la maledicció xinesa: “Tant de bo et toqui viure temps interessants”…

El traspàs de Montserrat Caballé, la diva que més ha fet per popularitzar la lírica a Barcelona i al món, ha posat de nou a les pantalles el “Barcelona” d’ella i de Freddie Mercury en ocasió dels Jocs del 92. Un flashback que cada vegada es percep més llunyà, fins al punt de semblar venir d’una ciutat remota que no és la nostra. La Barcelona cantada amb els poderosíssims pulmons de la diva es despertava del malson del franquisme, s’ensenyava coqueta al món i navegava amb les veles inflades per una barreja d’orgull i cofoisme dels barcelonins. Barcelona estava plantant la llavor per esdevenir ciutat global, una capital que transcendia al seu entorn, inconscient dels nous reptes que aquest trànsit li hauria de suposar.

La Barcelona d’avui es fa difícil d’explicar, no és una història amb presentació, nus i desenllaç,.De fet no ho ha estat mai encara que ens ho havia semblat. La Barcelona del 92 era una pintura realista, amb perfils clars, en la qual cadascú ocupava el seu lloc, en un entorn impregnat de consens. Avui Barcelona és abstracta, un palimpsest de capes superposades, travessada per èxits i patiments, connectada al món per turistes i també pels immigrants, i  l’única identitat és la seva diversitat. Gairebé podríem dir que és més ciutat, en el ple sentit de la paraula. Per això mirar d’entendre-la es fa més difícil. Montalban va ser el primer a advertir aquesta pluralitat en el Barcelones de finals dels 80, feliçment reeditat per l’Ajuntament 30 anys més tard, amb la voluntat de fer sentir les barcelones subalternes i excloses del relat oficial. Una reedició que ha coincidit amb la publicació d’Els barcelonins de l’Adrià Pujol, un llibre que acaba explicant la impossibilitat de descriure una identitat barcelonina, de dibuixar un prototip del barceloní. La ciutat i els ciutadans s’escapen del relat únic, fins i tot el mosaic de Montalban quedaria curt per explicar aquest flux constant de canvi i precipitació. Potser el poema narratiu en octosíl·labs La Cremallera de Martí Sales, ara en versió teatral a l’Antic Teatre, és l’enginy més capaç de descriure un viatge per la nit barcelonina, els inferns que habiten el subsòl de la ciutat, i dibuixar a tots els seus exploradors. Quan la cosa es fa complexa, ens queda la poesia…

Sempre hem mirat de trobar maneres d’explicar la ciutat, de representar-la, de poder-la mirar amb perspectiva, d’entendre-la. El plànols han estat l’eina d’urbanistes i arquitectes, però la forma urbana només és l’escenari on batega la vida de la ciutat. D’ençà de l’aparició de la fotografia, coincidint amb l’expansió de l’era industrial, aquest ha estat un dels mitjans que han modelat la imatge de qualsevol ciutat. L’Ajuntament, a través de l’arxiu fotogràfic, custodia l’àlbum més espectacular de Barcelona i, ara, en una de les col·laboracions més singulars del Pla de Barris, l’Arxiu ha encarregat a uns quants dels fotògrafs mes rellevants de Barcelona documentar amb imatges la vida de La Marina del Port, La Marina del Prat vermell, Sant Genís dels Agudells, la Teixonera, Ciutat Meridiana, Torre Baró, Vallbona, Trinitat Nova, Roquetes, Trinitat Vella, Bon Pastor, Baró de Viver, La Verneda, La Pau, el Besòs, el Maresme, el Raval i el Gòtic sud. Coordinats pels col·lectius “La Comuna fotogràfica” i “l’Observatori de la Vida Quotidiana”, fa dies que uns quants fotògrafs passegen acompanyats de veïns que els fan d’amfitrions. Veurem que en surt, en qualsevol cas una petita contribució a seguir representant la ciutat amb tots els seus matisos, amb tota la seva diversitat. El combat de la democràcia també es juga en el terreny de la representació.

A finals de juliol, quan l’estiu ja havia aterrat a la ciutat i les vacances eren al cap de tothom, tancàvem el conveni de condicions laborals de l’Ajuntament de Barcelona. Feia 10 anys que no passava i la seva importància és triple: d’una banda, fixa les condicions per recuperar el poder adquisitiu dels treballadors públics després de la travessia de la crisi econòmica; d’altra banda, millora les condicions de conciliació de la vida laboral i familiar, i, finalment, si voleu a nivell simbòlic, llança un missatge d’acord entre professionals i Institució, amb una aprovació unànime per part de les tres forces sindicals amb representació a la taula de negociació.

La notícia que es materialitzava amb l’acord al plenari del 20 de juliol coincidia amb una tristíssima notícia: el traspàs del Ferran Daroca; un dels artífexs del pacte deixava aquest món després de tancar un dels acords més importants de la seva carrera com a servidor públic.

La mort sempre deixa una sensació de buit difícil d’omplir, especialment quan arriba sense esperar-la i quan, de manera majoritària, aquells qui van conèixer el Ferran tenen la íntima sensació que els ha ajudat més a ells que no pas a l’inrevés. La mort del Ferran ha estat un cop per a molts. Escoltava i sempre, amb una mica de la seva parsimònia, responia qualsevol cosa que se li demanés. Però el que és significatiu avui és destacar la seva enorme contribució a la feina feta durant aquests tres anys a l’Ajuntament. Té sentit fer-ho des d’aquesta tribuna, i adreçant-nos a molts que no el coneixíeu personalment, perquè la seva tasca principal ha estat contribuir a millorar la vida laboral dels treballadors i treballadores municipals.

El Ferran ha fet moltes coses en la seva tasca quotidiana, però n’hem triat tres que ajuden a perfilar la importància de la seva contribució:

• Va dissenyar el sistema per contractar gairebé 3.000 nous treballadors municipals a través d’un sistema innovador que avaluava competències i habilitats, i aturava la reducció progressiva del cos de funcionaris públics fruit de l’alt percentatge de jubilacions. El compromís amb la cosa pública del Ferran l’allunyaven d’aquells que pensen que l’Estat i les seves administracions quan més petites i dèbils millor.

• Va resoldre externalitzacions mal plantejades, moltes d’elles afectades per procediments judicials, subrogant-ne els treballadors afectats al propi Ajuntament. El cas de les escoles bressol va ser paradigmàtic, però també els serveis d’atenció a les dones SARA i PIAD, o la darrera internalització dels treballadors de Betevé. El Ferran és un dels protagonistes que ha fet que durant aquests anys haguem parlat més d’internalitzar que d’externalitzar.

• La tercera és haver posat en peu el sistema de proveïment de directius de lliure designació a través de procediments amb concurrència. La temptació del nomenament per afectes i amistat només es pot aturar bastint un sistema de selecció basat en les capacitats i les competències. Aquesta era una de les batalles més personals del Ferran: la selecció per criteris professionals dels directius públics.

El Ferran era un tipus especial, amb un compromís de ferro amb la seva feina, fins al punt que segurament va triar el compromís per davant d’allò que més convenia a la seva salut. Tampoc no ho va dir mai, no es va queixar mai, malgrat la vivacitat dels seus ulls s’anava apagant per un patiment que portava endins. Va aguantar assegut a la taula de negociació tantes hores com van ser necessàries (moltes i amb diverses nits en blanc). El conveni era la cirereta d’una feina ben feta, cuita a foc lent, amb tanta dosi de coneixements tècnics com de sentit de l’humor i complicitats amb tothom. Cap malaltia li trauria el plaer d’acabar la feina, de signar l’acord amb el somriure murri per haver-se sortit amb la seva. A la taula quan se signa hi ha llàgrimes, el Ferran s’ho mira feliç.

A partir d’aquell dia han d’arribar els moments dels honors, de la signatura solemne amb les autoritats, de la votació al plenari i de la presentació a la premsa. El Ferran ja no hi serà, aquesta part mai li ha interessat gaire, enfila el camí definitiu amb el deure complert. No el va moure res més que la responsabilitat i la dèria d’acabar bé allò que havia començat. Bon viatge, Ferran.

Eloi Badia / Jordi Martí

Fa dues setmanes s’iniciava la fase final de la negociació de l’Acord de condicions laborals de l’Ajuntament. Reunions, converses, trucades i la primera taula maratoniana fins a la matinada. S’acostaven posicions, es llimaven diferències i, així, fins a l’esprint final que començava amb la taula convocada dimecres passat a primera hora del matí i que finalitzava dijous 28 de juny a les 9 hores sense aixecar-se de la cadira amb la signatura del preacord en presència de l’alcaldessa. Un moment emocionant, en el qual es desferma la tensió acumulada d’una llarga negociació de mesos i s’humitegen els ulls de tothom.

El meu agraïment per la feinada a la Maria Rosa, a l’Eusebio, al Manel i a tots els seus companys de CCOO, UGT i SAPOL que han conformat la taula de negociació. També, al Ferran, l’Elena i el Javier, que els ha tocat representar a la Institució. No era fàcil i se n’han sortit, establint una millora retributiva anual del 3%, que ha de permetre recuperar la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors municipals provocada per la crisi, i acordant avenços molt significatius en la conciliació de la vida laboral i familiar. Més enllà de les millores específiques, em sembla que en els temps que corren, qualsevol acord posa de manifest aquesta necessitat humana tan indispensable, de seure, enraonar, cedir, exigir, fins a poder estampar una signatura en un paper. Una lliçó necessària.

En l’àmbit municipal, el Preacord s’afegeix a la definició de la nova relació de llocs de treball que ha de facilitar la mobilitat i les carreres professionals, a l’increment sostingut de la plantilla (avui treballen a l’Ajuntament 1000 persones més que fa tres anys) revertint una congelació que escanyava les capacitats municipals, al pla de formació del personal municipal que ha de permetre el reciclatge permanent i, de manera molt significativa, a la incorporació de clàusules socials en la contractació, per millorar les condicions laborals dels milers de treballadors de les moltes empreses que presten serveis a la ciutat.

Si la ciutat és la gent, l’Ajuntament són els seus treballadors. Una colla de servidors públics que en àrees tan diverses com la seguretat o l’educació, l’urbanisme o la jardineria, la cultura o l’atenció social, dediquen els seus esforços a millorar la vida dels barcelonins. Acordar condicions laborals, disposar dels mecanismes de gestió més adients o dibuixar una organització clara i amb responsabilitats definides són només la base per al que, de fet, és el més important: el compromís i la vocació pública per part de tots els que formem part de l’equip municipal.

Hi ha vegades que en la lectura habitual de la premsa et trobes amb petites sorpreses que serveixen per explicar-ho millor. No conec personalment l’Edu, ni la Lidia, ni l’Anna, ni la Magda, quatre agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona, però em sembla que la història que narrava El Periódico de fa uns dies, en la qual tots quatre van més enllà de les seves estrictes responsabilitats en l’atenció a una ciutadana, serveix per entendre fins allà on pot arribar el compromís amb la ciutat. Aprofito per agrair-ho profundament.

I, per acabar, no us perdeu el Grec d’enguany, pleníssim d’espectacles que miren cap a l’Orient. Les nits de teatre i música al juliol són la millor entrada a l’estiu.

Molt bon estiu a tothom!

Hi ha una idea rellevant en el substrat d’algunes iniciatives que s’expliquen en el butlletí d’aquest mes: el canvi substancial en les formes de planificar. Tradicionalment, quan pensem a planificar, de seguida se’ns apareixen les tres etapes essencials: diagnòstic, objectius i accions o projectes concrets. Tres moments que se succeeixen cronològicament, és a dir, no podem iniciar una etapa fins a acabar-ne l’anterior. Primer analitzem una realitat concreta, en determinem dèficits i possibilitats, riscos i oportunitats, després fixem els objectius que volem aconseguir i, posteriorment, dissenyem un pla d’actuació amb propostes i accions concretes. En acabar, avaluem l’impacte i els resultats, i tornem a començar.

Aquest esquema senzill ha estat útil per dissenyar grans estratègies de transformació urbana  -els famosos plans estratègics metropolitans-, per articular propostes en un àmbit més acotat –educació, cultura… – o, fins i tot, en el disseny de qualsevol obra o infraestructura pública. Planificar, fins i tot en la vida domèstica, passa, amb més o menys intensitat, per aquestes tres etapes.

Això està canviant gairebé sense adonar-nos-en. Seguim diagnosticant, fixant objectius o dissenyant actuacions concretes, però sovint fem les tres activitats superposades al mateix temps. Pot semblar un contrasentit, perquè com es poden fixar objectius i, alhora, analitzar la realitat? o definir actuacions al mateix temps que establim el marc que les orienta? Les societats complexes i accelerades exigeixen models de planificació més dinàmics, capaços d’adaptar-se i anticipar-se als canvis amb més celeritat. Mintzberg, un expert en gestió i organitzacions, fa dècades utilitzava la metàfora del ceramista per explicar aquest canvi. L’artesà que s’asseu davant el torn disposat a modelar una peça de fang va decidint la col·locació de les mans i la pressió sobre el material, segons la peça que vol modelar. Però la humitat del material, el moviment imperceptible d’un dit, l’atzar de qualsevol error, poden fer canviar la idea inicial i provocar un resultat no previst però segurament més valuós. Diagnòstic, objectius i acció, s’han superposat. Les tres funcions s’han acomplert, però es impossible distingir el moment de cadascuna en la feina del ceramista.

El butlletí explica la metodologia àgil per a la definició de solucions i aplicacions informàtiques que hem iniciat per elaborar diversos projectes del Pla de transformació digital. Per explicar-ho fàcil, es tracta d’utilitzar la manera de fer del ceramista seient davant el torn per part de programadors, d’usuaris i de tots aquells involucrats en la millora, per generar un procés adaptatiu que vagi testejant els avenços curts fins arribar a la solució final. En lloc de fer un diagnòstic de necessitats, que després els experts facin la programació i, finalment, la implementació, les tres fases es van fent interaccionant cooperativament per part de tots els professionals involucrats en el projecte.

Un altre projecte que s’explica en el Mes a Mes, l’Ajuntament de juny és la recent creada Oficina Municipal de Dades que ha integrat el Gabinet Tècnic de Programació (GTP). El GTP, un servei clau en el funcionament municipal (que compta amb l’honor d’haver estat dirigit per Pasqual Maragall l’any 1976), ha jugat un paper molt important en la tasca de diagnosticar la ciutat en l’àmbit econòmic i social, i en la capacitat d’aportar informació i coneixement per orientar les decisions estratègiques de la ciutat. Però era el moment de fer un pas endavant i incorporar a l’Ajuntament en l’ús intensiu de les dades com a matèria primera indispensable per orientar l’acció municipal. La societat digital genera ingents quantitats de dades. Saber-les captar, ordenar-les i fer-les parlar esdevé indispensable en entorns complexos i que canvien a gran velocitat. Les decisions relatives al transport, a la recollida de residus, a les pràctiques culturals, a les matriculacions a l’escola o a la planificació de les obres a l’espai públic, estaran més condicionades pel que siguem capaços d’interpretar de les dades que acumulem, que pels llargs i feixucs exercicis d’anàlisi i prospectiva. Per planificar d’una altra manera, les dades esdevenen la matèria primera –el fang del ceramista– de la nostra feina.

En el context actual –en què fins i tot canvia un govern quan menys t’ho esperes– podem seguir pensant que la complexitat i l’acceleració són un problema o, al contrari, podem incorporar aquestes dues dimensions a la nostra manera de treballar. Els entorns col·laboratius són cada vegada més una imperiosa necessitat i, amb ells, les metodologies i eines que incorporen la complexitat i l’adaptabilitat de manera natural.

Si ens aturem una estona a pensar en el nostre dia a dia, ens adonarem que cada vegada més superposem les tres fases de la planificació tradicional en moments ben diversos, en certa manera esdevenim artesans de la cosa pública.

Aquesta setmana s’iniciava amb dues notícies econòmiques importants per a la ciutat: Facebook llogarà 9.000 metres quadrats d’oficines a la torre Glòries i l’Associació de congressos i convencions internacionals ha fet públic que Barcelona encapçala el rànquing 2017 de ciutats organitzadores d’aquesta mena d’esdeveniments. És bo saber que l’economia, malgrat la boirosa situació política, segueix millorant i que Barcelona manté la seva posició internacional.

Uns dies abans, reuníem al Saló de Cent tots els grups impulsors del Pla de barris. Les notícies són d’una altra mena: l’arranjament amb veïns d’un fragment de la Via Trajana, l’impuls d’un institut escola al Bon Pastor amb la música i les arts com a eix vertebrador, una lliga de criquet femení al Raval, Poble Sec, Besòs i Trinitat Vella, o les múltiples iniciatives de recuperació de la memòria popular dels barris barcelonins.

Podeu pensar que són coses que no tenen res a veure. D’una banda, els èxits de la ciutat en l’escenari internacional –sovint fruit de la col·laboració publicoprivada–; de l’altra, petits avenços de barri coproduïts entre Administració i ciutadans. Em temo que la seva relació cada vegada haurà de ser més significativa. Fa pocs dies ens visitava Saskia Sassen, la prestigiosa sociòloga que va encunyar el terme “ciutat global”, i que no ha parat d’explicar que els èxits d’una ciutat en una economia global amaguen costos socials en termes de precarietat, desigualtat i fractura territorial. Una paradoxa que travessa de manera especial aquelles ciutats, com la nostra, que han aconseguit una posició significativa en l’esfera internacional.

Per això té sentit relacionar les noticies que encapçalen aquesta nota. La condició de ciutat global de Barcelona obliga a incentivar projectes que mantinguin la cohesió i la ciutat com a bé comú. Harmonitzar aquestes dues dimensions segurament és el repte principal de les ciutats contemporànies. L’alternativa seria renunciar a una de les dues dimensions: o deixar de ser global o deixar de ser ciutat.

L’interès de reeditar el Barcelones de Vázquez Montalban, després de 30 anys de la seva publicació, és redescobrir com, de manera premonitòria, l’autor posa en valor la pluralitat de narratives i memòries acumulades a la ciutat, alhora que assenyala els perills dels èxits globals i de la gran transformació de la Barcelona olímpica. L’Ajuntament l’acaba de reeditar i, com passa amb els clàssics, és un llibre que el pas del temps accentua la seva rabiosa actualitat. No us el perdeu!

I acabo amb Montalban:
“Las ciudades se aceptan porque abrigan, como las patrias o los recuerdos.”
Asesinato en el comité central

Enfilem la recta final del mandat amb un darrer any per endavant que vindrà molt marcat pel debat polític i mediàtic sobre els assoliments del govern municipal. Això farà que la proposta de Pla d’Actuació Municipal (PAM) que es va confeccionar a l’inici del mandat sigui sotmesa a escrutini, tant pels seus continguts com pel seu grau d’acompliment.

Com segurament tots recordareu, el procés d’elaboració d’aquest PAM va ser un exemple d’innovació. La proposta inicial redactada per l’equip de govern es va obrir a la ciutadania mitjançant un procés de participació on es van combinar les sessions presencials amb l’entrada en funcionament de la plataforma Decidim.Barcelona que va permetre obrir i impulsar un procés de consulta en xarxa al conjunt de la ciutadania (més de 28.000 participants), fent noves aportacions (més de 12.000 propostes) i donant suport i debatent les propostes ja existents (més de 188.000 suports).

Un cop el PAM va estar definit, calia establir un mecanisme per monitoritzar-ne l’execució. Amb aquest objectiu es va crear el PAM_Barcelona, una eina de gestió interna que va entrar en funcionament a meitat de mandat i que permet fer el seguiment de l’execució dels diferents projectes que conformen el full de ruta municipal.

Arribats a aquest punt, el compromís de transparència assolit per l’Ajuntament feia necessari l’obertura d’aquestes dades al conjunt de la ciutadania. Decisions com aquestes ens acosten a la tantes vegades repetida metàfora de l’”Ajuntament amb parets de vidre”.  Així es va decidir i així s’ha fet. Aquest darrer més s’ha anunciat públicament la connexió de l’eina de seguiment del PAM (interna) amb el portal Decidim.Barcelona (públic), un gest que suposarà un exercici de transparència i de rendició de comptes inèdits al nostre país que permetrà valorar el ritme d’execució i el grau de compliment dels diferents projectes planificats en aquest mandat. La notícia no és el percentatge d’assoliment d’allò que es va planificar, sinó que els ciutadans tindran accés a la mateixa informació de seguiment que els directius municipals.

El compromís amb la transparència i el bon govern progressivament va generant una nova cultura de gestió, en la qual les eines pel funcionament intern i aquelles que ens permeten explicar-nos cap a enfora van sent les mateixes. No es tracta de dissenyar informes adhoc que ressaltin allò més brillant de la nostra feina, sinó simplement permetre l’accés ciutadà a les eines que fem servir de manera quotidiana. Un gest ben simple però carregat d’intencionalitat i significació.

La publicació d’aquestes dades no significa haver arribat al final del trajecte; el seguiment del Pla d’Actuació Municipal, l’anirem sofisticant amb més informació de cada projecte o actuació, i també caldrà afegir indicadors de tot allò que fa ordinàriament l’Ajuntament i està fora dels plans de cada govern. El més significatiu, però, és que quan millorem els sistemes de seguiment de l’acció municipal ho farem pensant en un doble usuari: el professional i el directiu de la casa, que necessita dades per millorar la seva tasca, i el ciutadà, cada vegada més exigent i que vol estar al dia de l’execució dels compromisos del seu ajuntament.

I encara que no sigui el més rellevant d’aquesta nota, aprofito per dir-vos que les darreres dades ens diuen que estem en un 70,82% d’execució del PAM, i la mitjana dels diferents PAD és del 73,17%. Són xifres per continuar treballant, presenten dades desiguals segons els projectes, però tanmateix serveixen per felicitar-nos del bon nivell d’execució de tot allò que ens varen encarregar de tirar endavant.

Avui és 8 de març i he demanat a la Francesca Llopis, artista visual barcelonina, que em deixés substituir la nota que faig cada mes per una peça seva. És una petita joia que mostra la invisibilitat de les dones creadores en la nostra societat. Segurament, si els noms que hi apareixen fossin homes, pràcticament els reconeixeríem tots.

Al llarg dels anys hi ha hagut moltes onades feministes, però, malauradament, encara queda molt camí per fer.

31 ETC Francesca Llopis

Dades, dades i més dades. Una conseqüència del procés imparable de la digitalització del nostre entorn és la generació massiva de dades. Les generem en infinitat d’accions quotidianes i, cada vegada més, sense adonar-nos-en, atès que els dispositius digitals esdevenen sensors adherits a les nostres vides. Els nostres moviments son rastrejats a partir de la geolocalització dels aparells que ens acompanyen, o generem dades quan usem una targeta de crèdit, o quan els usuaris del bicing agafen o deixen la bicicleta, o els de biblioteques agafen un llibre en préstec. I no podem passar per alt la quantitat ingent de dades que provoca l’ús de les xarxes socials, fins al punt que les principals plataformes coneixen bastant millor els nostres gustos i preferències que els nostres millors amics.

La capacitat d’acumular dades en quantitats inimaginables fa uns anys i la proliferació de tota mena de dispositius que produeixen dades de manera permanent han fet que alguns parlin de les dades com el petroli del segle XXI. La seva difícil extracció i els grans beneficis que poden generar un cop tractades fan versemblant la comparació.

L’increment progressiu de la capacitat i velocitat de transmetre dades a través de la nova tecnologia 5G no farà altra cosa que multiplicar aquesta tendència que ja no descriu una lògica home-dispositiu, sinó també en la relació entre màquines cada vegada més intel·ligents (l’anomenada internet de les coses). La ciutat ha esdevingut un espai de producció massiva de dades en temps real.

I, si aquesta és l’afectació que les dades tenen a les ciutats i a la vida dels qui hi viuen, no costa gaire imaginar l’impacte que tenen en els serveis que un ajuntament hi presta. Les xarxes de serveis urbans, el padró, la infraestructura wi-fi de la ciutat, la xarxa de transport públic, el pagament dels tributs, però també els serveis socials… tots i cadascun dels serveis públics que prestem deixen un rastre digital en forma de dades. Dades que ens poden ajudar a entendre millor les necessitats dels ciutadans i a dissenyar respostes a mida.

Però que en fem de tot plegat? Quins problemes o dubtes planteja l’univers de les dades? Com canviaran les nostres vides quan cada moviment que fem es converteix en dades acumulables? Com afecta a la privacitat? Quin paper hi han de jugar els poders públics? Qui és el propietari de les dades i qui les governa? Són preguntes directes als dubtes que planteja un món cada vegada més digitalitzat, en el qual no ens hauríem de deixar endur per la fascinació acrítica davant avenços tecnològics inimaginables fa ben poc temps. Entendre el valor de les dades com a bé públic i fer-ne un bon ús és un deure dels poders públics a partir d’ara.

Algunes de les principals actuacions de l’Ajuntament de Barcelona en matèria de dades sóObrir cada cop més les dades municipals. L’any 2011 va entrar en funcionament el portal Open Data BCN (http://opendata-ajuntament.barcelona.cat/). Aquest portal, que ha anat ampliant i millorant els seus continguts, posa a disposició bona part de les dades generades per l’Ajuntament, permetent el seu accés i la seva reutilització. Així posem a disposició d’institucions, empreses i ciutadans, una eina d’un enorme potencial per a la innovació social, econòmica i de govern de la ciutat. Les dades són un bé comú i han d’estar disponibles i reutilitzables per a múltiples objectius.

• Anàlisi de dades per gestionar millor. Acabem de presentar la nova Oficina Municipal de Dades que tindrà com a gran objectiu impulsar i coordinar la gestió eficient de les dades dins de l’Ajuntament a partir de tres línies de treball: la captació i l’emmagatzematge de les dades; l’analítica i les prediccions en tots aquells àmbits d’interès per a la gestió de la ciutat (demografia, trànsit, hàbits culturals, residus, qualitat de l’aire, opinió dels ciutadans…), i finalment la comunicació i difusió cap en fora de tots els resultats. No hi ha gaire ciutats del món que disposin d’un departament d’aquesta mena i, per tant, tornem a obrir camí.

• Protegir la privacitat dels ciutadans. Per fer-ho hem creat la figura del “delegat de protecció de dades”, d’acord amb el nou Reglament de protecció de dades europeu (RGDP). La seva finalitat és garantir la privacitat dels ciutadans en tot allò relacionat amb la gestió de les dades.

El primer objectiu apel·la a una concepció de les dades com a bé comú i, per tant, disponibles i utilitzables per a tothom. Cal estendre aquesta cultura de dades obertes; l’enorme magma de dades que generem els humans és una peça clau per a qualsevol procés d’innovació social, econòmica o democràtica. El segon objectiu fixa la necessitat de dotar-nos de les eines per convertir aquest allau de dades en coneixement útil, saber fer-nos les preguntes adequades i disposar de les tècniques d’anàlisi més avançades. En pocs anys l’anàlisi de dades serà una font indiscutible per diagnosticar i fer prediccions de futur en relació al clima, als fluxos turístics, a les dinàmiques demogràfiques o de l’habitatge. Una eina poderosíssima per millorar la gestió de les ciutats. I, finalment, com a darrer objectiu cal garantir la protecció dels ciutadans. Un ús responsable de les dades ens ha d’allunyar de la imatge tantes vegades evocada del “gran germà”. Benvinguts al món de les dades!

(I com que aquest febrer acaba amb el gegantí congrés del mòbil, si algú vol aprofundir en el món digital, arriba la Mobile Week Barcelona amb activitats escampades per tota la ciutat: http://mobileweekbcn.com/programa-2018/).