És el nostre lema de campanya, sense embuts: Comença a decidir. Aquest dissabte, Carlos Márquez feia en una piulada una associació entre el nostre eslògan i el mític de les municipals del 1979, Entra amb nosaltres a l’Ajuntament. Certament, molt ben vist! Despertar dels 40 anys de dictadura feia imaginar una democràcia que no s’acabava amb el vot cada quatre anys: l’esquerra havia d’incorporar en el seu projecte transformador l’energia social de tots els moviments de l’antifranquisme. Avui passa el mateix, societat i organitzacions socials van per davant de la política institucional i això, afortunadament, no hi ha aparell que ho aturi. I quan això passa, com als anys vuitanta, és quan la política institucional té la possibilitat d’abordar transformacions que sense l’energia social serien impossibles. Maragall va poder transformar Barcelona perquè, més enllà dels vots, notava l’alè ciutadà al seu costat.

El nostre repte és aconseguir un nou estatus polític pel país que capgiri els maltractes rebuts per l’Estat espanyol en termes econòmics, polítics i culturals. Barcelona també hi té molt a veure: la concepció d’un Estat amb una sola capital que centrifuga poder polític, econòmic i cultural afebleix la potència de la capital del país. No serà fàcil, l’adversari és molt potent, però és incomprensible que Pere Navarro no s’adoni que avui el problema polític del PSC no és ERC ni ICV ni tampoc CiU: el problema polític del PSC és la seva absoluta incapacitat de connectar amb l’onada ciutadana que hi ha al darrere del dret a decidir. L’eix que va de l’autonomisme a la independència, passant per les diverses modalitats del federalisme, no genera compartiments estancs de hooligans de cada cosa. Aquest és, més aviat, un camí que va molt transitat en una sola direcció fruit de l’actitud tancada dels populars i de la negativa reiterada del PSOE a acceptar que es pugui votar. Navarro i la direcció del PSC van, simplement, en direcció contrària, convençuts, això si, que cada vegada que un socialista canvia de direcció ajuda a enfortir el seu projecte. Els socialistes no ens ho mereixem! Això no és el PSC del 1979 i, si seguim així, no hi haurà cap opció per tal que les esquerres recuperin l’alcaldia de Barcelona. Ras i curt: amb la direcció actual i Pere Navarro és impossible que el PSC guanyi les eleccions municipals del 2015.

Tot plegat genera un objectiu sobrevingut en aquestes primàries: han de decidir, sí, el millor candidat per Barcelona, el que més hagi suat ciutat i sigui capaç d’afrontar l’enorme repte de la desigualtat. Però també han de provocar un tsunami al PSC. Fa 20 anys que treballo per Barcelona, a dins i fora de l’Ajuntament, sempre amb la mirada al carrer, mai al partit. El meu Contracte per Barcelona defineix les tres prioritats centrals del meu programa pel futur de la ciutat: combat contra la desigualtat, cap a una capital d’estat i radicalitat democràtica en el funcionament municipal. Totes tres hi són en el Comença a decidir, però a més sé que adquireixo un compromís afegit: plantar cara a una direcció que no només afebleix al partit –això per a molts és poc rellevant–, sinó al país i a la seva capital.

Decidir votar Jordi Martí és apostar per una alternativa d’esquerres, capaç de sumar a tots aquells que durant anys, a Barcelona i a Catalunya, han estat els nostres companys de viatge.