Aquest curs ha començat de manera intensa i trepidant i, probablement, estem vivint un dels moments més delicats en la història recent del nostre país. Això ens fa viure frenèticament pendents de les últimes notícies, dels grups de whatsapp o telegram (aviat haurem de proposar un festiu setmanal de xarxes socials!), o de les tantes manifestacions que ocupen els carrers a la nostra ciutat. Costa imposar normalitat a les nostres vides; aquell inici de curs farcit de bons propòsits s’ha convertit en una acceleradora d’esdeveniments que provoquen angoixa i vertigen, i també il·lusió o neguit segons cada cas. Benvinguts el debat i la confrontació d’idees, que s’han de poder produir sempre sense violència ni coaccions.

Caldria no oblidar que cadascú llegeix la realitat filtrada per l’experiència, les seves idees i el seu entorn immediat, i que el gran actiu de l’Ajuntament de Barcelona és que hi treballem persones amb criteris i sensibilitats ben diferents. Alguns recomanen evitar certs debats per no enrarir l’ambient laboral. No hi estic d’acord: quan més polaritzada és una societat, més necessari és el diàleg, més imprescindible és l’empatia que et posa en el lloc de l’altre i més sentit té enraonar (parlar amb raons). Quin sentit tindria exigir que dialoguin els dirigents polítics, si no som capaços de fer-ho amb qui compartim taula i compromís de servei a la ciutat? És tan legítim i necessari expressar-se al carrer com conversar amb qui no tria la mateixa manifestació que tu.

Ara, segurament, el més important que tenim per davant és mantenir la normalitat en la gestió dels afers públics i el funcionament institucional. No es tracta d’aïllar-se de la realitat, però la millor contribució a un entorn convuls és mantenir la normalitat en la gestió dels serveis públics i continuar pensant i executant tots aquells projectes de transformació urbana que tenim entre mans. Aquest mateix butlletí, a “El mes en titulars”, en destaca alguns de molt significatius, com són l’èxit de la Mercè d’enguany o la convocatòria del nou concurs de Glòries, l’aprovació, gairebé per unanimitat, del Pla d’acció de drogues 2017-2020, el Pla de transformació de Les Rambles i en destaco un darrer en què fa mesos que hi treballem: l’eina informàtica de seguiment del Pla d’Actuació Municipal, una eina que aprofundeix en la transparència i que ens ha de permetre a treballadors i ciutadans seguir amb deteniment el grau de compliment de tot allò que hem planificat.

El futur immediat no serà fàcil i Barcelona estarà al bell mig del debat i dels esdeveniments polítics de les properes setmanes. La millor manera de fer que la ciutat en surti reforçada és mantenint la normalitat de la nostra feina quotidiana.

Aquest butlletí ens hagués agradat no haver-lo d’escriure mai. La Rambla ha quedat amarada de dolor des que la barbàrie va irrompre de manera salvatge i va segar la vida a persones innocents. Molts hi hem tornat a caminar, amb la sensació estranya de saber que al carrer la tragèdia queda engolida per la quotidianitat. Una vegada més. Al mig del dolor, ha aparegut la poesia: Lorca, Segarra, Sisa, Miró, Casals, els milers d’escrits anònims deixats al carrer, les flors entapissant La Rambla. Sovint l’art té aquesta funció, el darrer refugi davant l’inexplicable.

I alhora, com si alguna cosa hagués despertat la rebel·lia innata de Barcelona, el crit ciutadà espontani que ha sorprès arreu d’Europa: no tenim por! El dol es conjugava amb la valentia; una vegada més Barcelona estava a l’alçada d’una de les seves pitjors tragèdies.

L’amplíssima reacció ciutadana és realment impressionant, des dels primers ciutadans que van ajudar a socórrer les víctimes, a tots aquells que han baixat a La Rambla per retre homenatge i apropiar-se de nou del passeig. Una normalitat excepcional, una mena de retrobament i reafirmació. Però val la pena reconèixer que aquesta resposta ciutadana es va engrandir en veure la reacció de tantíssims professionals aportant seguretat i eficàcia en moments de nervis i incertesa. Molts han estat homenatjats, però ens ha semblat que la millor manera d’encetar els butlletins d’aquest curs era destacant aquells serveis municipals i els seus professionals que, d’una manera més directa, van aturar vacances i es van posar al servei de la ciutat. Van ser-ne molts. I a la gran tropa municipal també ens convé reconèixer aquells que van estar a l’alçada del moment.

En saber la notícia, vaig haver de fer un viatge llarg en cotxe enganxat al telèfon i amb l’ai al cor. Era 17 d’agost i era conscient de l’escassetat de personal d’aquella setmana. Poques hores després de l’atemptat, el Jordi Samsó ja m’advertia: desenes d’agents de la Guàrdia Urbana que estaven de vacances s’han presentat a la caserna sense ni avisar. Poc a poc això passava a tots els serveis municipals més directament implicats. Gràcies de tot cor! Encara que sigui després d’una tristíssima noticia, heu donat una lliçó de servei i, una vegada més, heu posat de manifest l’orgull de treballar en un equip com aquest.

Però vull acabar dient que els efectes de l’atemptat no acaben aquí. A molts ens queda la pregunta del per què, quin és el mecanisme que s’activa en un ésser humà per convertir-se en una màquina de matar? No hi ha una resposta fàcil, però es necessari perseguir-la. Vull pensar que amb la resposta immediata de Barcelona, amb els missatges que s’han repetit aquests dies, ja ho hem posat una mica més difícil a aquells que miren de convèncer algú perquè mati. Però queda molta feina per fer i per pensar. Cap societat pot estar còmoda sabent que uns joves poden estar temptats per l’horror. I aquesta feina no vol soroll, però interpel·la una vegada més els que ens toca servir la societat a peu de carrer. Estic segur que també en això estarem a l’alçada.

Malgrat tot, molt bon curs per a tothom!

Juliol de 2017, 25 anys de Barcelona 92. Els Jocs Olímpics han esdevingut el símbol d’una transformació urbanística, econòmica i cultural de la ciutat. Un canvi que es gesta al final de la transició, té el seu epicentre al 92 i culmina uns anys després. En termes urbanístics, les rondes, l’anella olímpica a Montjuïc i, sobretot, l’obertura al mar, capgiren la ciutat grisa heretada de la dictadura. A nivell econòmic, els Jocs acceleren el canvi d’una ciutat industrial a una de serveis. I, en clau cultural, Barcelona recupera orgull de ciutat i deixa embastat el mapa de les grans infraestructures dedicades a la cultura. Una gran transformació consensuada per les tres administracions, però sota el lideratge indiscutible de la ciutat. De tot plegat, en sorgeix una Administració amb un model de gestió envejat arreu, capaç d’afrontar reptes que van molt més enllà de la mera gestió quotidiana de les competències locals i fixa en l’ADN municipal una manera de fer, un estil de gestió pública rigorosa i eficaç.

Els Jocs –no ho hauríem d’oblidar ara que en celebrem el 25è aniversari– són només la palanca, el pretext per mobilitzar recursos i energies a favor d’una idea de ciutat. Una idea i un dibuix de ciutat que Maragall, l’artífex i alcalde de Barcelona, l’inscriu en la tradició del catalanisme polític, iniciant el seu discurs a la cerimònia inaugural amb el record de la frustrada Olimpíada popular del 1936, presidida per Lluís Companys. La ciutat no com a antítesi del país, sinó com el seu principal actiu.

Aquest és el marc de l’efemèride que celebrem enguany, però si anem una mica més enllà de la nostàlgia que generen les imatges, potser en podem treure alguna cosa que ens serveixi per al present. En faig només tres apunts, tres lliçons del 92, vint-i-cinc anys després:

1. La ciutat és canvi i les transformacions urbanes són inherents a qualsevol ciutat, però el seu èxit sempre amaga nous reptes per al futur; no hi ha canvi que no incubi els problemes de demà. La transformació associada als Jocs propulsa Barcelona cap a esdevenir una ciutat global i el món la descobreix. Els efectes però de l’evolució d’una ciutat global fa que els que van néixer al 92 avui ho tinguin molt difícil per seguir vivint a Barcelona. El vell paradigma que la transformació física de la ciutat contribueix a la cohesió social té fissures; el creixement de la desigualtat s’inicia a finals dels noranta amb la ciutat transformada i la gentrificació s’accelera en els darrers anys. Això no treu mèrits a l’època dels Jocs, simplement ens diu que els èxits d’avui, acaben generant noves necessitats en el futur.
2. Canvis grans o disruptius, canvis petits o adaptatius. La ciutat és un ecosistema que necessita adaptar-se als canvis de l’entorn, la majoria de les vegades i durant períodes llargs ho fa evolucionant progressivament. Hi ha ciutats que no s’hi conformen, que cerquen esdevenir referents més enllà dels seus límits administratius, que miren de ser capital en el ple sentit del terme. Aquestes ciutats busquen propostes disruptives com la transformació olímpica –o 150 anys abans el Pla Cerdà–, assenyalant un abans i un després, i conscients que el seu paper és de locomotora d’un territori ampli i amb ganes que el món les reconegui. Barcelona ha tingut aquest anhel de capitalitat i això és molt positiu, però cap ciutat viu a cop d’esdeveniment ni de gran transformació. La vida de la ciutat exigeix milers d’iniciatives que vagin adaptant-la a les necessitats dels seus ciutadans en termes de serveis, d’habitatge, d’espai públic, d’educació, i és precisament aquesta feina quotidiana, sostinguda en el temps, la que aporta qualitat urbana i de vida a la ciutat.
3. I, finalment, s’ha destacat l’eficàcia en la gestió dels Jocs i en la quantitat d’inversions que va implicar. En bona mesura el model de gestió de l’Ajuntament n’és hereu. És el model que consolida la figura del directiu públic a la ciutat, establint una estructura gerencial amb una alta capacitat executiva, basada en els principis de racionalitat i eficiència en la gestió, que superava la concepció burocràtica de l’Administració. Això va significar un punt d’inflexió en la gestió pública al nostre país, donant pas a un nou paradigma d’Administració més instrumental i àgil orientat als resultats. Aquesta visió “eficientista” inspirada en els principis del management empresarial ha de deixar pas ara a un nou model més sensible, menys tecnocràtic, que es reconegui en la complexitat i els conflictes d’un temps amb identitats i demandes cada cop més diverses, canviants i fragmentades, i on els ciutadans han de tornar a ser inici i final de l’actuació pública.

I per acabar, una confidència: esperant la torxa a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, una nit de juliol de fa 25 anys, al costat de milers de barcelonins emocionats, vaig decidir que no volia fer altra cosa que dedicar-me a la Ciutat. No me’n penedeixo gens!
Que passeu molt bon estiu!!!

Fa dos anys… El ritme dels mandats municipals és implacable. Ja som a l’equador i, com sempre, moment ràpid per mirar endarrere, fer balanç i girar-se endavant per començar a patir per tot allò que encara queda per fer.

Aquest és el desè mandat d’ençà dels primers ajuntaments democràtics; xifra rodona, i un punt d’inflexió en la vida municipal. L’Ajuntament continua gestionant amb normalitat una bona colla de serveis públics però l’agenda urbana ha canviat. Desigualtat, sostenibilitat i gentrificació escalen posicions en les preocupacions ciutadanes i les estratègies públiques es reorienten per donar-hi resposta. De tot plegat, se’n pot llegir una tendència en relació a les polítiques urbanes: desplacen el focus d’atenció de la ciutat al ciutadà. Back to basics: garantir el dret a l’habitatge, al barri, a l’educació, a la implicació activa en la comunitat, a la qualitat de l’aire… L’ambició del projecte no es mesura per la lluentor de la imatge –o la marca de ciutat– sinó per la millora de les condicions de vida dels seus ciutadans.

Aquesta nova perspectiva ens ha obligat a introduir canvis en la manera de gestionar. L’orientació al ciutadà ha significat augmentar els programes d’acompanyament i acostar les decisions al territori, i això exigia iniciar un procés de canvi organitzatiu. Aquests primers dos anys han servit per posar les bases que s’han concretat en la millora de les dotacions de la plantilla municipal, la creació de l’oficina i el portal de la transparència, una contractació socialment i ambientalment responsable, i un pla de transformació digital municipal.

Però, alhora, hi ha un canvi més intangible que va prenent espais a molts llocs de l’organització, una transformació de la cultura organitzativa que ens permet anar caminant d’un model gerencial (jeràrquic, planificació de dalt a baix, centralització de les decisions, processos rutinaris…) al model relacional (estructures més planes tendents a l’autogestió, planificació de baix a dalt, descentralització de l’autoritat, presència dels ciutadans en la presa de decisions, augment de la innovació…). Canviar l’agenda de prioritats és tan difícil com adaptar les formes de treballar als nous objectius!

Aquests dos canvis travessen tot l’Ajuntament i afecten tots els seus integrants. En molts moments són il·luminadors, en altres generen dubtes i algunes angoixes. Sóc conscient que quan una institució transforma els objectius i canvia les maneres de treballar, encara que es faci amb cura, planificació i el temps necessari, exigeix molt més als seus membres en termes d’adaptació, d’entendre i incorporar noves lògiques de treball, de saber relacionar-se i ser cada dia més transversal, d’assumir responsabilitats i treballar per objectius… Per tot plegat, vull agrair-vos a tothom l’esforç. Aquesta nau continua sent capaç de reinventar-se i adaptar-se a un context cada dia més complex. Això no seria possible sense comptar amb tots vosaltres.
Gràcies.

PD. Acabo d’escriure aquestes ratlles i m’arriba el vídeo del Dani, un jove que expressa molt millor que jo alguna de les coses per a les quals estem treballant:

“Estic molt orgullós de ser de la Trinitat Vella!”

Als anys vuitanta s’estrenava l’obra de teatre “Las bicicletas son para el verano” de Fernando Fernán Gómez, que després saltaria a les pantalles de cinema. El text mostrava la vida d’una família madrilenya de classe mitjana, des que esclata la guerra civil fins que arriba a la seva fi. La bicicleta, desitjada pel fill adolescent per passar l’estiu del 36, no arribarà. En canvi, les penúries de la guerra (la gana, els patiments pels familiars, les morts…) es fan presents i acaben reflectint la pobresa i la misèria davant d’una guerra que sembla inacabable. És un dels pocs exemples de la recuperació de la memòria de la guerra durant els “feliços 80”, en els quals semblava que més valia passar pàgina. L’estiu, metàfora dels temps de la república, i la bicicleta, com a símbol de la llibertat, anunciaven allò que la guerra s’endugué durant tants anys.

A les ciutats, les bicicletes estaven en vies d’extinció; la postguerra donaria pas al boom de l’automòbil que esclata als anys seixanta, transformant les àrees urbanes a favor de l’enginy que havia de resoldre gairebé totes les necessitats de la mobilitat humana. Vies ràpides, cinturons, fins i tot autopistes enlairades travessaven (i malauradament algunes encara ho fan) entorns urbans adaptats progressivament a l’imperi del cotxe.

En els darrers informes sobre la qualitat de l’aire, les dades alerten de l’excés de diòxid de nitrogen i de partícules en suspensió que constitueixen un perill per a la salut dels ciutadans, sotmesos als efectes nocius de l’excés de trànsit. L’aposta pel transport públic és avui una prioritat a totes les ciutats europees i les grans àrees metropolitanes, però, alhora, la bicicleta ja no només és un invent per a l’estiueig. Milers de ciutadans pedalen cada dia fins al seu lloc de treball, movent-se de punta a punta de la ciutat. L’any 2016, a Barcelona, els desplaçaments en bicicleta van créixer un 14% enfilant-se fins a 160.000 viatges diaris. Per tant, és indispensable continuar posant a punt la ciutat per als ciclistes, però no a costa de treure o entorpir l’espai del vianant, sinó en la lògica de disminuir l’ús de l’automòbil a la ciutat. Per això, continuem estenent la xarxa de carrils bici amb el ferm propòsit de passar dels 100 km existents als 300 que ens hem fixat com a objectiu, de la mateixa manera que el nou concurs del Bicing amplia els horaris dels servei, posa estacions a més racons de la ciutat i fa una aposta potent a favor de la bicicleta elèctrica.

El retorn de la bicicleta és una bona notícia a favor d’una mobilitat sostenible a la ciutat i saludable per als seus usuaris, però a més provoca una experiència particular al ciutadà que la utilitza. La ciutat es coneix en caminar-la, però la bicicleta no impedeix l’observació del caminant, més aviat l’accentua. Si el flanneur era el passejant de la ciutat moderna (de mides abastables a peu), qui sap si el ciclista acabarà sent el passejant de les grans àrees metropolitanes contemporànies. La bicicleta obliga a una atenció permanent, a no desconnectar de l’entorn i permet la descoberta dels espais més recòndits de la ciutat. Fixeu-vos en la cara dels ciclistes aturats en un semàfor, res més lluny que la d’aquells més pendents de la pantalla dels seus mòbils que de l’entorn que els rodeja. Circular en bicicleta per la ciutat s’assembla als que anaven a cavall a la feina, hi ha una relació permanent entre qui cavalca i el territori que trepitja. Si la bicicleta, a l’obra de Fernán Gómez, és el símbol de la llibertat, de l’aventura i de l’amor, una metròpolis plena de ciclistes no és altra cosa que una ciutat plena de ciutadans lliures.

PD. Amb aquest Mes a Mes arribem al número 50, un petit gra de sorra per mantenir la comunicació fluïda amb tots els professionals municipals. Bona notícia!

El 15 de març al vespre, al Palau de la Música, sonava la darrera simfonia de Beethoven després de quatre dies intensos en què l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Venezuela, sota la direcció de Gustavo Dudamel, les havia interpretades totes. Impressionant! Per l’esforç que representa, per la qualitat característica d’una orquestra que s’allunya del cànon centreeuropeu habitual, per un director que sembla que balli mentre dirigeix, per la joventut i l’entusiasme dels músics, que van encomanar-lo als cantaires de l’orfeó català, per la importància que té per Barcelona acollir un esdeveniment d’aquesta naturalesa excepcional.

Però més enllà de la qüestió musical, hi ha un aspecte que no pot passar per alt. L’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar és al capdamunt d’un sistema d’orquestres que actuen com una gran escola d’educació musical, en la qual participen més de 500,000 nens i joves veneçolans amb l’objectiu d’afavorir el desenvolupament social i cultural. Enlloc de fitxar els millors músics de qualsevol país (com fan la majoria d’orquestres), l’estratègia ha estat organitzar una cantera enorme. De retruc aconsegueixen una pràctica i formació musical massiva al país, més important que disposar d’una orquestra com la que ens visitava ara fa unes setmanes. Tot plegat es deu a una colla de músics encapçalats per José Antonio Abreu que l’any 1975 van inventar un sistema peculiar i un mètode innovador d’educació musical.

Escoltant el concert pensava en la separació clàssica entre projectes culturals i iniciatives socials. Per entendre’ns, sovint hem entès que una cosa és fer una orquestra simfònica amb voluntat d’excel·lir i, una altra de ben diferent, construir una escola de música de barri. Dues realitats que, aparentment, pertanyen a mons diferents. L’orquestra de Dudamel es carrega aquesta dualitat i d’un projecte social se’n deriva una de les millors formacions simfòniques internacionals. L’orquestra Simón Bolívar ens diu més coses que la música que interpreta. Per pensar-hi.

I un parell de setmanes després aterro al concert del 50è aniversari de l’escola l’Arc de Barcelona. En aquesta ocasió una gran quantitat de criatures i joves interpretaven la famosíssima Flauta Màgica de Mozart, a la sala Barts, al Paral·lel. L’Arc naixia als anys seixanta amb la Maria Dolors Bonal al capdavant, una de les pioneres de la renovació pedagògica dels ensenyaments musicals al nostre país, i a qui molts li devem haver descobert el plaer de la música. I mentre seguia el concert pensava amb Voces, el projecte del Pablo González que ha portat a Nou Barris el sistema veneçolà i que ja compta amb una orquestra juvenil que es fa escoltar. I amb la gent de l’escola de Sant Andreu, o el cabal musical del Taller, o l’escola d’arts de l’Hospitalet… i tantíssimes iniciatives d’educació artística que necessàriament han de jugar un rol central en l’onada d’innovació educativa que està impregnant la nostra ciutat. Són la cantera musical de Barcelona, que convé regar amb més cura i eixamplar fins a l’últim racó de la ciutat. Aquest és el missatge de la marató Beethoven d’aquest passat mes de març.

PD.Dies després de tot plegat, a Roma se celebrava el 60è aniversari de la fundació de la Unió Europea. M’imaginava als caps d’estat cantant a ple pulmó la famosa Oda a l’alegria basada en el poema de Shiller, musicada per Beethoven i convertida en himne europeu:    “si ajuntar-se els cors demanen, que un mal vent va separant, Tots els homes s’agermanen on tes ales van tocant…” Potser en entonar aquest passatge algú va pensar, per un moment, en el drama dels centenars de milers de refugiats, o potser no… La vergonya persegueix Europa.

Bona Pàsqua

El mes de març es fa pública la liquidació del pressupost municipal corresponent a l’any anterior i això permet prendre la temperatura a la salut econòmica del Consistori. Una vegada més es constata que l’Ajuntament continua sent una institució sanejada, amb una capacitat d’inversió més que notable i que paga als seus proveïdors per sota dels trenta dies. No es nou, però no per això deixa de ser important. Fins i tot, en el cas del 2016, el superàvit de 97,5 milions d’euros pot fer pensar que disposem d’un excés de bona salut econòmica. És un resultat sorprenent, però cal afegir-hi quatre consideracions indispensables per contextualitzar-lo i entendre amb precisió la situació econòmica municipal:

1. Mentre el superàvit és de 97,5, el romanent de tresoreria disminueix en 40 milions. Si no hi hagués resultat positiu, aquesta dada negativa hagués encès totes les alarmes. El romanent (l’estalvi acumulat dels diferents exercicis) és el que permet poder pagar als proveïdors en un termini màxim de 30 dies. La disminució del romanent en 40 milions d’euros (amb l’efecte mirall de l’increment del superàvit) és degut a l’impacte econòmic de la coneguda sentència de l’1% sobre la nòmina de tot el personal municipal, fruit d’un litigi que feia anys que s’arrossegava. Aquesta consideració ja explica gairebé la meitat d’un superàvit que, ben mirat, potser ho és una mica menys.
2. La segona consideració important és l’increment substantiu de la recaptació en l’impost de plusvàlues. Durant el 2016 el mercat immobiliari ha fet un salt d’una magnitud molt difícil de preveure a finals del 2015. Si als anys abans de la crisi la recaptació per aquest import rondava els 140 milions d’euros, durant el 2016 s’ha arribat a més de 175 milions. Més de 35 milions d’euros de creixement en els ingressos per aquest concepte. Més enllà del resultat positiu en termes de l’economia municipal, el creixement exponencial de les transaccions immobiliàries ens haurien de preocupar en termes de ciutat.
3. La tercera consideració que completa l’explicació del superàvit és el grau d’execució del pressupost. En termes d’inversió ha representat el 97,53% (el percentatge més alt dels darrers anys) i en despesa corrent, el 97,72%. El diferencial explica també part del superàvit però cal constatar que, amb dades del 2015, Barcelona és de les poques ciutats de l’estat que supera el 90% d’execució. Aquesta dada és, al meu parer, més important fins i tot que el superàvit: és la prova de la capacitat de l’Ajuntament de complir amb allò que es proposa.
4. I, com a darrera consideració, cal assenyalar que el resultat positiu del 2016 ja està en joc en el 2017. El motiu és molt senzill. Les anàlisis econòmiques que es van fent durant l’any ja apuntaven aquest resultat positiu. Per això es va plantejar un pressupost per aquest any més expansiu, que superava en més de 170 milions la regla de despesa imposada per la llei Montoro, i incorpora inversions financerament sostenibles per un import de més de 180 milions d’euros. Els diners han d’estar al camp (en el nostre cas a la ciutat), per això en aquest mandat hem pogut incrementar la despesa corrent en més de 90 milions anuals, sense afectar la nostra capacitat d’inversió.

Tot plegat assenyala una bona salut econòmica, amb l’endeutament mes baix dels darrers anys i amb una excel·lent capacitat d’execució dels projectes plantejats pel govern. Vull agrair-ho a tothom. La fotografia econòmica mostra l’enorme professionalitat de l’equip municipal, que fa possible posar tota la potencia econòmica de l’Ajuntament al serveis dels ciutadans.

Una paraula recorre les ciutats: innovació. Oriol Nel·lo, en el darrer Barcelona Metròpoli, assenyala encertadament que no n’hi ha prou, que és necessari orientar-la a favor de les necessitats dels ciutadans. Innovar, introduir alguna novetat en la manera de fer les coses, no deixa de ser una eina que perd el seu sentit a l’elevar-la a la categoria d’objectiu. És evident, però, que l’aparició del món digital ha significat un canvi profund en l’articulació de la nostra societat. Més que una innovació ha produït una transformació o un canvi de paradigma que capgira les lògiques econòmiques, socials, polítiques i culturals. Com sempre que es produeix un salt tecnològic d’aquestes dimensions, s’obre un món d’oportunitats i, simultàniament, de nous perills. La innovació en aquest context és tan necessària per explorar els nous usos que ofereix la tecnologia com per aplicar processos d’innovació en tots els àmbits de la societat i per poder continuar servint els seus objectius originals. Innovar no és l’exaltació del nou, sinó aprofitar els nous instruments per apropar-se als vells objectius.

Destaco tres iniciatives ben actuals que van en aquesta direcció.

• Aquest mes de febrer torna a arribar el Mobile World Congres, la fira més gran que acull la nostra ciutat. Al costat del gran aparador econòmic global, la Fundació Mobile ha obert tres línies de treball permanents al llarg de tot l’any: una per millorar l’ecosistema empresarial de base digital (no us perdeu la nova edició del 4YFN), una altra per trobar solucions tecnològiques a reptes concrets (enguany centrat en persones amb discapacitats, big data i salut, i assetjament escolar) i, finalment, un conjunt de propostes per capacitar i debatre amb els ciutadans sobre els límits, riscs i oportunitats de les tecnologies digitals (vegeu el programa de la www.mobileweekbcn.com).
• Fa temps que una onada d’innovació recorre el sistema educatiu barceloní. L’interès és que no sorgeix de cap pla preestablert, sinó de l’acumulació de pràctiques innovadores en moltes escoles i instituts de la ciutat. Aquest procés de baix a dalt és el que pot garantir l’èxit i la implicació majoritària de tota la comunitat educativa. Un moviment de base que connecta amb els nous principis per repensar l’educació assenyalats per la UNESCO, i amb les iniciatives impulsades pel Consorci d’Educació i una colla d’entitats educatives de la ciutat. Barcelona va ser capdavantera de la renovació pedagògica a inicis del segle XX, ho va a tornar a ser en el tombant de la democràcia, i ara necessita aquesta onada per tornar a posar les bases d’una forma d’educar que posa l’alumne al centre de l’aprenentatge i considera ineludible la dimensió social de l’educació.
• Finalment porto dies atenent els grups d’alumnes del Mestratge en direcció de polítiques públiques locals que organitza el mateix Ajuntament. Han de presentar un treball basat en noves formes de gestió aplicades al context actual. Espai públic, gestió del patrimoni o el rol dels districtes són alguns dels temes triats. En tots ells, s’hi percep la voluntat de seguir pensant en l’interès general però a través de noves formes de proveir-lo. Un canvi des de dins, amb petites aportacions com estan fent alguns dels voluntaris que es van apuntar a mirar de portar a la pràctica el model que va proposar Frederic Laloux en el seu llibre “Reinventar les organitzacions”. Són petites iniciatives que caldrà regar i donar context. La innovació de veritat s’escapa dels grans plans i apareix en els racons més insospitats de les organitzacions.

La innovació és una eina si la posem al servei d’un objectiu, sigui econòmic, educatiu, social o de gestió pública, però sobretot si la despullem de la faramalla habitual que la converteix en una marca sense sentit.

PD: dijous passat la Guàrdia Civil es presentava a la seu de l’empresa BIMSA per investigar suposades comissions derivades de contractes d’obres. El compromís d’aquest Ajuntament per combatre la corrupció és total i són moltes les iniciatives endegades els darrers temps per prevenir aquesta xacra que amenaça els governs i la mateixa democràcia. Col·laborarem plenament amb la justícia en aquest i en qualsevol altre cas.

Tanmateix vull manifestar la meva plena confiança en la netedat del funcionament municipal i dels seus professionals. Sovint l’espectacle mediàtic que acompanya aquestes actuacions pot escampar una imatge distorsionada de la institució pública. És injusta i, el que és més greu, té el mateix efecte que la pròpia corrupció: afebleix els poders públics i la confiança en les seves institucions.

Escric aquestes ratlles de pressa, massa per poder dir alguna cosa amb sentit. Deu ser cosa del desembre, un mes que passa més accelerat que els altres. L’agenda treu fum entre les tantes reunions i temes per tancar abans que el 2016 deixi pas al 2017. I, a sobre, s’intensifica la vida familiar i els compromisos socials, amb dinars, celebracions i llistes de regals. La vida urbana implica velocitat, en contrast amb el ritme lent i repetitiu de la vida rural, però amb l’arribada del fred de l’hivern sembla que entrem en una mena d’esprint final esgotador.

Tot plegat ocorre en una ciutat que es vesteix de Nadal amb llums, aparadors engalanats, fires i totes les activitats a l’espai públic que van prenent intensitat fins a l’apoteosi final de la cavalcada de reis. La ciutat també s’accelera, es multipliquen les activitats i els carrers s’omplen de gom a gom, sigui per comprar, badar o passejar. “L’èxit de les ciutats depèn de la demanda de contacte físic” diu Edward Glasser. En un món cada vegada més virtual, on podem comprar, passejar i badar per Internet sense moure’ns de casa, els humans tenim necessitat de fer-ho al costat dels altres. La ciutat no és altra cosa que l’escenari que ho ha de facilitar i els dies de les aglomeracions de Nadal n’és la seva mostra més palpable.

Al mig del tràfec esgotador, quasi tots hi anotem un dinar o sopar de Nadal amb els col·legues de l’oficina, de la caserna, de l’escola, del museu o del centre cívic. Alguns fan un brindis per desitjar-se un bon any nou. Són moments interessants que no hauríem de passar per alt. Glasser, assenyalant la importància del contacte físic, fa referència “a la força que emana de la col·laboració humana”. A la ciutat, com a les organitzacions, la col·laboració entre els seus membres és el que genera tot el seu potencial. I no hauríem d’oblidar que no hi ha col·laboració possible, si no es construeixen relacions, si no és a base de teixir espais de confiança i de reconeixement. Les organitzacions complexes com el nostre Ajuntament funcionen cada vegada més pels circuits de la confiança que per l’autoritat de la jerarquia. No sé quants sopars de Nadal generaran els milers de treballadors municipals, però segur que ens ajudaran, com a mínim, a fer una mica més humana –i reposada– l’atrafegada vida municipal del final d’any.

Bon any 2017 per a tothom!

Hi ha dues menes de ciutats, les que exerceixen una influència més enllà dels seus límits administratius i les que no. Barcelona està entre les primeres, ho ha estat en el passat i ho segueix sent en el present. Hi ha molts exemples en la seva història en què ha estat referència internacional, però potser l’Eixample de Cerdà i la transformació associada a les olimpíades del 92, ara que fa 30 anys de l’atorgament dels Jocs, esdevenen dues fites ineludibles que expliquen el pes simbòlic de la nostra ciutat al món.

Avui per avui Barcelona continua sent observada fronteres enllà i cal destacar que estem en un moment en què el pes i la importància del futur de les ciutats és un dels reptes més significatius de la humanitat.

En aquesta arrencada de curs, han ocorregut alguns esdeveniments destacables des de la perspectiva internacional. El primer va ser el doble encontre internacional celebrat a Bogotà (assemblea de Ciutats i Governs locals units) i a Quito (Conferència de Nacions Unides sobre habitatge i desenvolupament urbà sostenible Habitat III), durant el mes d’octubre. Totes dues representen les trobades de més alt nivell d’allò que podríem anomenar “la diplomàcia de les ciutats” i són els escenaris privilegiats en què es posa a debat la ciutat en el context contemporani.

De manera sintètica, es poden assenyalar dues maneres d’abordar el desenvolupament urbà en aquest segle. D’una banda, la perspectiva de la competència, en la qual les ciutats competeixen entre elles per aconseguir recursos, inversions i oportunitats per al creixement. De l’altra, s’ha articulat en torn al dret a la ciutat un concepte que catalitza una visió de ciutat socialment justa, sostenible i democràtica. La incorporació del dret a la ciutat a la nova agenda urbana aprovada a Quito i l’elecció de l’alcaldessa com a copresidenta de CGLU situen l’èxit de la participació de Barcelona en aquestes dues cimeres globals.

Però no s’acaben aquí els èxits internacionals d’aquest darrer període. Durant el mes d’octubre, Barcelona ha estat una de les 15 ciutats guanyadores del projecte europeu Urban Innovative Action, pel qual rebrà 4,8 milions d’euros per desenvolupar el projecte B-Mincome, una prova pilot sobre la renda municipal d’inclusió. L’objectiu es trobar noves formes més eficients de lluitar contra la pobresa urbana, un dels problemes principals de les ciutats. I aquest guardó arribava pocs dies després que Barcelona hagués obtingut 15 milions dels fons FEDER pel projecte de l’àrea del Besòs, que persegueix millorar els indicadors de desigualtat social en una àrea especialment castigada per la crisi. Tot plegat projectes que tindran un impacte a la ciutat però que persegueixen dibuixar metodologies innovadores de noves polítiques urbanes.

I, finalment, la primera setmana de novembre, Barcelona acollia la primera trobada de ciutats sobre la governança del turisme urbà. París, Amsterdam, Estocolm, Reykjavik, Viena, Madrid, Lisboa, Bilbao entre d’altres ciutats, van trobar-se a Barcelona per afrontar el repte compartit de la gestió del turisme a la ciutat. Una altra dimensió de la vida urbana que exigeix sensibilitat i innovació.

Resoldre la governança de les ciutats té una relació directa amb els grans objectius socials, ambientals, econòmics i culturals del món contemporani. Barcelona no s’escapa d’aquest repte i, com en altres èpoques, allò que passi aquí tindrà repercussió en altres ciutats. La diplomàcia local ha de servir per compartir, cooperar i intercanviar experiències, però algunes ciutats hi tenen una mica més de responsabilitat.