Un fons covid per atendre l’emergència i liderar la recuperació

Sembla molt lluny, però no fa ni mig any que l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el seu pressupost amb el vot favorable de 33 dels 41 regidors. Una majoria històrica per uns comptes que per primera vegada superaven els 3.000 milions d’euros. Si aquest gran consens, en la millor tradició de l’esperit de Barcelona, es va produir al gener, avui no s’hagués entès que fos diferent. Aquest matí, el Plenari de l’Ajuntament ha aprovat, sense cap vot en contra, la modificació pressupostària per a la creació d’un fons Covid, dotat amb 90 milions d’euros, que s’afegeixen a la resta de partides per afrontar la crisi sanitària, social i econòmica produïda per la pandèmia. Vull agrair, com ja vaig fer al gener, la predisposició dels grups municipals d’ERC i de JxCat, però també de la resta de grups, que han entès que, malgrat no ser el seu pressupost, Barcelona necessita, sobretot, grans consensos.

El pressupost de 2020 no estava elaborat per respondre a aquesta situació i és per això que hem estat moltes setmanes fent intenses negociacions per reorientar-lo i crear el fons Covid. Per abordar la negociació hem estat absolutament transparents. Amb tots els grups municipals compartint xifres, càlculs i posicionament polític. I amb la ciutadania, explicant la situació en rodes de premsa com la de dilluns 15 de juny. És públic que tindrem menys ingressos però hem posat sobre la taula que, malgrat això, hi ha la possibilitat d’aportar 90 milions d’euros al fons Covid sense posar en perill la solvència de l’Ajuntament. Un fons destinat a quatre àmbits: 30M per reactivació econòmica, 35M per despesa social, 15M per transformar la mobilitat i millorar l’espai públic i 10M per donar suport a la cultura.

La dotació del fons Covid suposarà que algunes inversions es posposin un any. Seran les que estan pendents d’aprovació per no afectar les que ja hem començat. Però estem convençuts, que a diferència del que va passar el 2008, necessitem pressupostos per fer polítiques anticícliques i destinar els màxims recursos possibles per fer front a la crisi.

Al setembre abordarem el pressupost de l’any vinent, que és on veritablement ens juguem les mesures estructurals i que ha de servir per liderar la recuperació de Barcelona. També volem comptar amb la complicitat de tothom per fer front comú davant la Generalitat i l’Estat, sense partidismes, perquè atenguin les respectives responsabilitats amb la ciutat. Necessitarem, també, que la manera de fer de Barcelona s’estengui a ambdues institucions perquè tinguin els comptes aprovats.

Els pressupostos són una eina fonamental en qualsevol situació. Ara, en un moment tan excepcional com aquest, Barcelona ha sabut estar a l’alçada. Aparquem debats estèrils i oportunistes per prioritzar solucions concretes per la ciutadania. Si ho hem fet en el darrer Ple d’un curs polític excepcional, per atendre l’emergència, ho hem de poder fer a la tardor, per liderar la recuperació el 2021.

Un estiu especial pels barcelonins més petits

“Hem resolt que no havíem de sistematitzar lliçons, ni ens hem cregut obligats a donar coneixements. Ens ha semblat que la nostra feina era obrir l’esperit, era fer que els nois s’adonessin del tresor que teníem davant nostre i que en copsessin, no una ciència freda i encarcarada, sinó la vida mateixa amb tota la seva majestat, amb tot el seu fons moral.” Amb aquestes paraules l’Artur Martorell, pedagog i mestre d’escola municipal, descrivia els objectius de les colònies d’estiu organitzades per l’Ajuntament de Barcelona a la Vall Fosca, que es van realitzar des de l’any 1916 fins a l’inici de la guerra civil.

Les seves paraules, cent anys després, servirien per encapçalar la mesura de govern que avui hem presentat. Vull fer un petit reconeixement als milers de monitors i monitores que ho faran possible. El desaparegut Carles Capdevila els definia amb la seva sensibilitat característica: “Són uns éssers estranys d’entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d’esplai, o caps d’agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I a sobre se’ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també.” Monitors i monitores de Barcelona, gràcies per ser-hi.

Les activitat de lleure infantil i juvenil no són una manera d’entretenir criatures, creen un context educatiu molt potent, que facilita la iniciativa col·lectiva i la participació, un aprenentatge molt vinculat al viure en comú, l’experiència del joc o l’esport, el contacte amb la natura, una relació amb els adults ben diferent a la dels pares o els mestres, és probablement la millor vivència que podem oferir als més petits després d’estar tancats a casa durant tantes setmanes. També és per això que en els barris del pla de barris, aquells territoris on l’experiència del confinament s’ha viscut en cases més petites o més atapeïdes, i on les conseqüències socioeconòmiques de l’epidèmia tindran més impacte, hem enriquit la oferta general amb un paquet específic d’activitats en tres grans àmbits: casals d’estiu gratuïts amb menjador juliol i agost, obertura de 10 centres cívics i 9 biblioteques durant tot l’estiu amb activitats pels més petits, i un conjunt d’activitats de dinamització de l’espai públic a tots els barris del pla.

A la Marta Mata, antiga regidora d’educació d’aquesta casa, li preguntaven, en una entrevista, com havia de ser l’escola i ella responia: Que existeixi en el sí d’una ciutat educadora que reconeix la infància com el seu tresor més valuós, i li dedica cases per conviure, parcs i places per jugar, i museus i biblioteques per aprendre. Aquest estiu Barcelona serà educadora a qualsevol racó de la ciutat, espero que a partir del setembre els mestres i les escoles agafin el relleu dels monitors i els esplais. L’epidèmia ha tingut efectes greus per la ciutat, però no hauríem de permetre que les criatures en patissin les conseqüències. Mestres, monitors i educadors en general, avui la ciutat us necessita més que mai!

Un Ayuntamiento en estado de emergencia. La Vanguardia, 6 d’abril de 2020

A medida que la epidemia avanzaba, los gobiernos locales han ido saliendo del confinamiento competencial y han ido tomando un papel cada día más relevante. ¡Y es que esto, por suerte, no es una guerra! Médicos sin Fronteras lo dejó claro desde el primer momento: hay que combinar actuaciones a muchos niveles, hay que inventar respuestas para adelantarse a la evolución de la enfermedad, hay que contar con los recursos más impensados y, sobre todo, es indispensable la colaboración ciudadana. De repente la flexibilidad municipal, el soft power , se convertía en un activo valioso para frenar contagios, garantizar el acompañamiento a una sociedad confinada y activar todas las energías de una sociedad civil con ganas de colaborar.

Article a La Vanguardia

Confinament… Línia Eixample, 19 de març de 2020

Avui el Línia Eixample em publica una crònica del confinament. Ànims a tothom, la resposta dels barcelonins a la crisi és molt positiva, trigarem uns dies a notar resultats però hi seran, i acabarem amb aquest malson.

Diuen que Cerdà volia una ciutat saludable, i en el disseny de la malla va preveure que l’aire hi circulés amb facilitat. A veure si aïllats el ciutadans, el vent bufa i el virus marxa d’una vegada. Cuideu-vos molt i ànims que ens en sortirem!!

Article a Línia Eixample

Más o menos Aeropuerto… elDiario.es, 21 de febrer de 2020

No se trata de estar a favor o en contra, pero sí de abrir un debate sobre qué tipo de aeropuerto necesita nuestra ciudad, teniendo en cuenta las emisiones que genera.

Hoy quizás no colocaríamos el aeropuerto en La Volatería al lado de un delta del Llobregat, pero lo que sería imperdonable es cargarse un ecosistema natural mientras lucimos en la solapa el pin de los ODS. Permitamos que sigan volando aves y aviones, no veo mejor metáfora para eso que llaman desarrollo sostenible.

Article a elDiario.es

¡Valió la pena!

libroyolandaNunca conocí a Yolanda González, pero su muerte fue para mí un acicate¸ aun adolescente, para tomar la decisión de afiliarme al PST. Esa es mi única vinculación con la joven estudiante asesinada por fascistas en la cuneta de una carretera a las afueras de Madrid, una relación contradictoria: su desgracia y la injusticia de su muerte, provocaron la experiencia política más intensa de un joven pequeño-burgués de Barcelona. Su fotografía se convirtió en una imagen icónica cargada de valor político y emocional, y poder participar de su proyecto político una forma, tal vez, de vengar su muerte. El PST fue una escuela de formación política, un espacio de debate y compromiso, pero sobretodo un espacio de vida en común, intensa y afectiva. Para un joven de escuela privada catalana, parroquia los domingos y una vida tranquila y familiar, la célula de enseñanzas medias fue el lugar donde crecer, conocer, comprometerse y aprender, a alta temperatura.

Eran años que el país navegaba entre la dictadura franquista mal cerrada y la esperanza de libertad y democracia. Una transición imperfecta en la que algunos como Yolanda, trataban de ampliar la brecha entre el “atado y bien atado” franquista, y la reforma tranquila deseada en Europa. El gato al agua se lo llevaron aquellos que, abandonando el marxismo meses después de enterrar al dictador, prepararon la victoria aplastante del Psoe de Felipe González –más de diez millones de votos y una mayoría absoluta en las cortes el año 82–, alentada por la socialdemocracia alemana, mientras un partido trotskista, alimentado por el exilio revolucionario argentino, conseguía hacerse con la primera posición entre las fuerzas extraparlamentarias en esas elecciones con poco más de cien mil votos repartidos por todo el país. Por cada 100 votos que se llevaba Felipe González, uno era para el equipo de Yolanda González y el fulgor revolucionario. A ojos de cualquiera una derrota sin paliativos, pero lo vivimos como una suerte de premio de consolación y semilla de una victoria futura. En realidad, la larga noche del franquismo había apagado cualquier conato revolucionario que hirvió en los lejanos años 30, y la sociedad española buscaba transitar la senda que los países europeos occidentales habían iniciado tras la segunda guerra mundial. La reforma socialdemócrata vencía por goleada a la revolución.

El primer congreso en Madrid, la escuela de verano en Galicia, las infinitas reuniones de la célula de enseñanzas medias en el local de la calle Pelayo, podrían interpretarse como auténticas pérdidas de tiempo, simples actuaciones de unos cuantos izquierdistas despistados, que no se daban cuenta de por dónde soplaba el viento de la historia. De la misma manera que las horas empleadas en tratar de vender “La Verdad Socialista” –publicación periódica del partido– a algún paseante de las ramblas de Barcelona, o las mil y unas actividades para recoger fondos como vender botellas del “champan que bebe Maradona” frente a la fuente de Canaletas, cada vez que el Barça conseguía alguna victoria. Las Ramblas eran siempre el escenario disputado entre los partidos extraparlamentarios, como si la famosa avenida barcelonesa aportara un poco de centralidad a nuestros esfuerzos por decir algo en un contexto hostil. Ni el PORE, ni el POSI, ni la UCE –con su deriva casi sectaria–, ni tampoco la LCR, consiguieron, en esos años, la pequeña visibilidad del PST, o al menos eso es lo que nos parecía a los que disputábamos las bandas de la política española. Incluso perdimos con la OTAN, a pesar de haber organizado centenares de comités anti-Otan y organizar múltiples movilizaciones. ¿Todo fue en balde? ¿Aquel intento de levantar una organización internacionalista y revolucionaria en la España de la transición era un accidente irrelevante? ¿Un eco del pasado des-localizado históricamente?

Durante largos años de mi vida, la militancia en el PST, fue algo así como una aventura pintoresca, recordada sobre todo con mucho cariño hacia mis camaradas más cercanos: Jorge, el Guanamino, en primer lugar, el cabezas, Joan, Juanito, Yolanda (la de Binéfar), Gordon, Chepa, Cristina, que llenaron tanto espacio en esos años de juventud. Entre la adolescencia y la juventud tuve la experiencia de la militancia revolucionaria, me tragué la píldora anti-estalinista que cura el dogmatismo, asenté mi referente histórico en el POUM, y me lo pasé en grande imaginando, hasta el año 85, que un día los parias de la tierra tomarían el poder. Pero en Barcelona se vivía con amplísimo consenso una especie de epílogo de estado del bienestar, mientras Thatcher y Reagan ya habían empezado a desmantelarlo. Nuestra ciudad gris y provinciana, se convertiría, de la noche a la mañana, en uno de los lugares más deseados del planeta. Una transformación que borró todas las disidencias a través de la moda, el diseño, el mar, y un cosmopolitismo siempre un pelín provinciano. A primeros de los 90, no sé si me convencieron o cedí ante el consenso casi unánime de la sociedad barcelonesa de esos años, me afilié al PSC en plena euforia olímpica barcelonesa. El PST enseguida fue pasado, casi como un coletazo de los tiempos de mi tío abuelo comunista exiliado, que jamás supo adaptarse a la España de la transición, y acabó decidiendo morir en Varsovia, la ciudad que lo acogió casi cuarenta años. La revolución había quedado antigua en esos años de movida en Madrid y diseño en Barcelona.

Y a pesar de todas las derrotas: ¡Valió la pena! Eso es lo más importante que debo decir. Y no me refiero solo a la vivencia personal, al aprendizaje que todos hicimos en esas largas charlas sobre teoría marxista, discutiendo porque la revolución no podía ser en un solo país, o incluso, casi en un éxtasis internacionalista, estableciendo que la revolución era factible en cualquier galaxia donde se encontrara vida inteligente. Valió la pena como siempre que un grupo de hombres y mujeres apuestan y ponen sus vidas en juego por un mundo mejor. Uno de los peligros de los ochenta no fue, a mi parecer, el llamado pacto del 78 con monarquía incluida, sino la generación de un discurso hegemónico que absorbió cualquier movimiento crítico que estableciera límites a las “razones de estado”. Apagada la fuerza de las alternativas culturales de los 70, en los 80 el eje del antifranquismo mutaba hacia el eurocomunismo, y el pacto de la transición forjaba un consenso del que se expulsaban todas las voces críticas. La izquierda se quedaba sin una reserva ideológica de la que echar mano cuando el modelo neoliberal acabara con los sueños del estado del bienestar.

Por eso tiene sentido rescatar la memoria del PST, para recuperar la necesidad de utopías políticas después de décadas de una presunta izquierda pragmática. O la política mantiene la capacidad de soñar otros mundos posibles, o se convierte en un mercado de cargos para gestores públicos eficientes. La transición tuvo enormes avances en sanidad, en educación, en descentralización política, pero progresivamente “el cambio” del 82 quedó atrapado en el posibilismo, en hacer lo que se puede hacer, y no lo que se debería hacer, y cada vez más, en manos de tecnócratas y especialistas. La indiferencia hacia lo público crecía, los partidos de izquierda se convertían en agencias de colocación de expertos, y la distancia entre gobernantes y gobernados se ampliaba hasta el infinito, provocando desastres como la llegada de Aznar al poder y los peores años de gobierno en España, con la guerra de Irak incluida o el drama de la corrupción. Si la política se convierte en pura gestión de lo posible, se allana el campo a la derecha.

En 2011, aún en plena crisi/estafa que había estallado en el 2008, las plazas se llenaron bajo el grito: “no nos representan”. La movilización del 15/m, heredera de los movimientos antiglobalización  y con la estética de las resistencias artísticas de las últimas tres décadas, abría otra vez la política a imaginar otros mundos posibles. Ya nadie invoca la revolución y la dictadura del proletariado, pero tampoco un reformismo posibilista y cosmético. André Gorz, en los años 60, ya dio por superada la oposición entre reforma o revolución, él mantenía que la tensión se manifiesta entre reformas reformistas y reformas revolucionarias. Los movimientos sociales cristalizados en el 15/M, y los movimientos sociales que lo generaron, articulaban la indignación hacia unos poderes públicos incapaces salir del guión del modelo neoliberal.

Nadie puede apropiarse del 15/M pero tampoco nadie puede ignorar que la ocupación de las plazas, y el capital acumulado por tantos movimientos sociales que crecieron alimentados por el malestar social generado por la crisis, provocó mutaciones en la izquierda que acabaron emergiendo en las ciudades del cambio en las municipales del 2015, y en la llegada al poder del primer gobierno de coalición en España entre el PSOE y Unidas Podemos, a principios del 2020.

Para mí hay un hilo invisible que vincula la lucha revolucionaria de Yolanda González con la de tantos activistas (algunos convertidos en ministros o alcaldesas), que hoy tratan de poner a los poderes públicos al servicio real de los ciudadanos. Ha sido ese renacer de la utopía convertida en una nueva agenda política, y el activismo incombustible de mis hijas, el motivo por el cual la izquierda radical me ha vuelto a “captar”, como decíamos entonces. Y además, porque he vuelto a un espacio político acogedor, donde crecer, conocer, comprometerse y aprender, a alta temperatura.

Jordi Martí Grau
Artículo publicado en Los Amigos de Yolanda
Editorial Andavira, febrero de 2020

Un presupuesto para Barcelona… La Vanguardia, 22 de gener de 2020

Tenir pressupostos municipals és molt important per la ciutat. Si a més s’aproven amb una amplíssima majoria, significa que tothom ha estat capaç de negociar, cedir i pactar. Tres verbs que han d’anar associats sempre a la política. Gràcies!

Para disponer de un buen presupuesto para el 2020 hacían falta dos cosas: favorecer la aprobación de presupuestos en Catalunya y España, y proponer una fiscalidad local más progresiva y centrada en preparar la ciudad ante la emergencia climática. ¡El año 2019 Barcelona perdió entre 80 y 85 millones de euros de aportaciones públicas al no aprobarse los presupuestos del Estado ni los de la Generalitat, una deuda ciudadana inaceptable! La propuesta hecha hace meses por la alcaldesa de aprobar los presupuestos en las tres administraciones pareció, en aquel momento, una quimera, pero hoy estamos a un paso de conseguirlo, y nadie puede discutir el papel central de los comunes para favorecer el pacto en Barcelona, en Catalunya y en España.

Article a La Vanguardia

Segueixo a Barcelona, aquesta vegada en comú.

Avui s’ha donat a conèixer la candidatura que encapçala Ada Colau a les properes eleccions municipals de Barcelona, així com la meva participació en l’equip dels comuns. He acceptat l’oferiment de l’alcaldessa per participar en la candidatura pel 2019 pel convenciment, covat els darrers quatre anys, que el millor que li pot passar a Barcelona es poder desplegar i reforçar tot el que s’ha iniciat en aquest mandat.

Fa quatre anys em va demanar, per sorpresa, que dirigís l’estructura executiva municipal. Ens acabàvem de conèixer i no tenia cap relació amb el seu equip, però em va semblar que aquella energia rebel que havia desbordat totes les previsions electorals, era la llavor del canvi que necessitava la ciutat. Barcelona feia anys que s’apagava, atrapada entre l’enyorament nostàlgic d’un passat olímpic que l’havia transformat de cap a peus, i una crisi d’escala global aterrada en forma de desnonaments i desigualtat. Les eleccions del 2015 van iniciar una nova etapa amb algun paral·lelisme amb les primeres de l’any 79: una nova fornada de polítics, aquesta vegada forjats en els moviments socials i en el 15/M enlloc de l’antifranquisme, entraven a l’ajuntament disposats a capgirar l’agenda i les formes de fer política. Han estat quatre anys apassionants en els que la intel·ligència de no desaprofitar l’experiència municipal acumulada, s’hi ha afegit una energia desbordant per construir una nova agenda política. El canvi ha començat, però el millor encara està per arribar.

El que va ser una intuïció que em va fer prendre una decisió professional ara fa quatre anys, avui em porta a comprometre’m, aquesta vegada, en el projecte polític. Ho faig sense renunciar a un pensament conformat en el catalanisme i la tradició socialista. Allà segueixo, convençut que la raó principal de l’esquerra sempre consisteix en combatre qualsevol abús de poder: sigui d’un mercat desbocat, d’un estat que empresona, o del perill del totalitarisme que avui recorre Europa.

”L’aire de la ciutat ens fa lliures”, deia el vell proverbi alemany; avui més aviat és un anhel a conquerir pel que val la pena lluitar.

Nota del Gerent. Desembre 2018

Un taxista m’explica entusiasmat el projecte de restringir el trànsit al Madrid Central i em va mostrant la doble línia vermella pintada a l’asfalt que marca aquesta gran àrea urbana arrodonida que configura el centre històric de la ciutat dels Àustries. El projecte, de moment en fase de proves, prohibeix el pas al vehicle privat per tal de millorar els índexs de contaminació a tot aquest nucli central i s’espera que acabi provocant una disminució del trànsit a la capital. La preocupació per la qualitat de l’aire és i serà un dels grans temes de les polítiques urbanes de present i de futur, i es fàcil constatar que la preocupació ha saltat dels experts als ciutadans, a causa de les greus afectacions que té en la salut de les persones. Ens hi juguem la sostenibilitat del planeta, però encara més la qualitat de l’aire que respirem i combatre els milers de morts anuals provocades per la toxicitat de l’aire.

Aquest any, el començàvem amb una seriosa advertència de la Unió Europea a nou estats membres, entre els quals hi havia Espanya, als quals amenaçava de portar-los als tribunals, si no portaven a terme plans concrets per millorar la qualitat de l’aire. Les directives europees aprovades al 2010 –i considerades per alguns experts massa toves– s’incompleixen sistemàticament tant pel que fa als nivells de diòxid de carbó com a les partícules en suspensió. Uns mesos després la UE va decidir treure’ns de la llista, segurament hi va tenir a veure el compromís dels governs de Barcelona i Madrid per desplegar mesures contundents en relació als problemes de contaminació produïdes pel trànsit. Altres països, entre els quals hi ha Alemanya, Regne Unit, França i Itàlia, hauran de defensar-se davant els tribunals de justícia europeus.

La restricció radical a l’àrea central de Madrid dels vehicles privats era la mesura estrella plantejada per l’Ajuntament madrileny, així com la limitació de velocitat a la M30. Barcelona ha optat per una mesura potser no tan visible però tant o més contundent: s’estableix una àrea de baixes emissions en l’àmbit emmarcat per les rondes, dins el qual l’any 2020 es prohibirà el trànsit de tots els vehicles que no disposin de l’etiqueta ambiental que distribueix la DGT. Fins aleshores, la restricció només es produeix quan es declaren períodes de contaminació. Ambdues iniciatives han de permetre reduir l’ús del vehicle privat de manera contundent dins l’àrea urbana i, necessàriament, s’ha de combinar amb els dos grans modes alternatius de mobilitat urbana, el transport públic i la bicicleta. L’extensió dels carrils bici a totes dues ciutats, o la renovació del Bicing o el BiciMad, han estat una constant dels darrers anys. A Barcelona avui el 90% dels ciutadans disposen de vies ciclistes a menys de 300 metres de casa seva.

El compromís amb una mobilitat menys contaminant i més saludable és indiscutible. I si fa uns mesos va evitar que la UE ens portés davant la justícia, acabem l’any sabent que l’EIT, l’institut europeu dedicat a la innovació i a la tecnologia, ha designat el consorci MOBILus encapçalat per Barcelona per desenvolupar una comunitat de coneixement i innovació al voltant dels reptes de la mobilitat urbana. En certa manera, Barcelona esdevé la capital europea de la innovació de la mobilitat a les ciutats, fet que converteix una de les principals prioritats en un repte de futur en el qual Europa ens demana que encapçalem una de les revolucions urbanes pendents. No és poca cosa: ciutats europees, universitats, centres de recerca i algunes de les principal empreses dedicades a la mobilitat ens han demanat que ens posem al capdavant d’un ecosistema europeu que ha d’assenyalar els camins per una mobilitat que deixi de ser el principal factor contaminant a les ciutats.

Acaba el trajecte de l’AVE, torno de Madrid, una ciutat que ha fet els deures de la qualitat de l’aire amb apostes molt valentes i compartides pels seus ciutadans. En el trajecte he sabut que Barcelona segueix sent un dels referents en la gestió urbana, aquesta vegada en la mobilitat i amb un importantíssim reconeixement Europeu. Una bona manera d’acabar aquest 2018 tan mogut!

Molt bon i feliç 2019 per a tothom!

Nota del Gerent. Novembre 2018

Arriba el temps de les castanyes, el fred (poc de moment) i, en la vida municipal, ja tenim la darrera enquesta dels serveis municipals d’aquesta desena legislatura. Toca fer-hi referència, els resultats són molt positius i el mèrit és de tothom. El conjunt de resultats manté una tònica que dura des de fa anys, els barcelonins estan molt satisfets amb la seva ciutat i manifesten una gran confiança en el seu Ajuntament. El que sorprèn és que pràcticament la valoració de tots els serveis millora, arribant a puntuacions que no s’havien assolit mai fins avui.

L’enquesta és molt completa i només en destacaré algunes idees agafant com a comparativa el que deien els barcelonins ara fa vint anys. En primer lloc, destaco que els barcelonins ja no són un col·lectiu tan estable com ho era als inicis dels noranta. L’any 91 un 97% declarava que vivia a Barcelona des del néixer o des de feia més de 10 anys; l’any 2018, només un 77% respon de la mateixa manera. Un de cada quatre barcelonins o ha nascut fora de la ciutat o hi viu fa menys de 10 anys. De la mateixa manera que fa vint anys un de cada tres barcelonins declarava que tota la vida havia viscut al mateix barri, ara només un 14% diu el mateix. Som més o menys els mateixos numèricament, però cada vegada més diferents, com passa a la majoria de les grans ciutats. El que és sorprenent és que, malgrat els canvis en la composició social i cultural dels barcelonins, el grau de satisfacció de viure a Barcelona es mantingui pràcticament invariable: un 7,8! I, si observem la satisfacció de cadascú de viure al seu barri, la nota és un 8,1, també la més alta de tota la sèrie. En temps d’intoleràncies aquest és un actiu importantíssim de la nostra ciutat.

En relació als problemes de viure a Barcelona, constatem un element singular: fa un parell de dècades els barcelonins concentraven la resposta en dos o tres problemes comuns a tothom. L’any 90, un de cada tres barcelonins indicava com a problemes principals el trànsit, la inseguretat i, curiosament ja aleshores, la contaminació. Avui la panòplia de problemes s’ha atomitzat i l’accés a l’habitatge que encapçala la llista només l’assenyalen un de cada deu barcelonins. El segueix de prop el turisme, i un de cada vint barcelonins assenyala el trànsit, els problemes polítics, la inseguretat, la contaminació, l’atur…

Tot plegat confirma que vivim en una societat cada cop més complexa i més diversa sense massa consens a assenyalar quins són els problemes principals de viure a la ciutat. Val a dir que aquesta opinió fragmentada que mostra l’enquesta correlaciona també amb la creixent fragmentació electoral dels darrers anys que es concreta en plens municipals on les grans majories ja no hi són ni se les espera. Alguns analistes han assenyalat que hi ha una correlació entre problemes i afinitats polítiques. Potser sí. Em sembla, però, que està més vinculat a les condicions de vida de cadascú, en un context en el qual es mantenen graus molt importants de desigualtat social.

Per acabar aquest repàs ràpid a l’enquesta, el que continua amb un increment continuat és la confiança cap a l’Ajuntament. Un 6,5 és la nota atorgada a la gestió municipal, la més alta de tota la sèrie dels darrers 25 anys. I, encara més, s’incrementa positivament la valoració de pràcticament tots els serveis municipals. Vegem-ne alguns que han obtingut la nota màxima des dels anys noranta:

Recollida residus:                   del 6,2 de 1998 al 7,5 del 2018
Neteja:                                   del 5,9 al 6,7
Circulació:                              del 4,3 al 5,5
GU:                                        del 5,3 al 6,4
Seguretat:                              del 5,7 al 6,3
Informació ciutadana:             del 6,7 al 7,1
Centres de serveis socials:     del 6,1 al 7 (7,3 els que són usuaris)
Activitats Culturals:                 del 6,6 al 7,5
Mercats:                                 del 6,5 al 7,5
Biblioteques:                           del 6,8 de 2006 al 8 del 2018

No puc fer altra cosa que felicitar a tothom. Això és un mèrit compartit entre tots aquells que, a més de fer la feina, som conscients que formem part d’una organització que batega amb el pols de la ciutat. Enhorabona a tothom!

De fet, només em preocupa una dada: un 14% dels ciutadans declara formar part d’una entitat veïnal. És més important del que sembla. La satisfacció de viure a Barcelona i als seus barris té molt a veure amb la capacitat d’articulació social de la ciutadania, sense ciutadans organitzats no hi ha ajuntament capaç de mantenir l’equilibri urbà. Hem de fer tot el possible per enfortir-ho quan uns quants barcelonins s’organitzen a qualsevol racó de la ciutat, exigeixen, denuncien o resolen algun problema, però, sobretot, fan més humana la ciutat.