Escric a el Periódico que la proposta d’AENA d’ampliació de l’aeroport és un farol perquè no es pot acceptar condicionar la inversió a la tercera pista, aquesta no garanteix esdevenir un hub, i amb compensacions pendents no son creïbles les futures
L’augment de les desigualtats socials i la conseqüent segregació urbana són reptes centrals de les ciutats. Les causes no neixen a la ciutat i depassen les capacitats dels governs locals, però, en canvi, la desigualtat hi aterra i provoca que els sectors més benestants s’apleguin en els mateixos territoris i els col·lectius més vulnerables facin el mateix.
Un article on exposo les aportacions i diferències entre la Llei de Barris de la Generalitat i el Pla de Barris de Barcelona per argumentar la necessitat d’impulsar un Pla de Barris Metropolità.
Les ciutats contemporànies han superat el municipi esdevenint àrees urbanes de límits difosos que s’imposen més enllà dels debats polítics. Geògrafs, urbanistes o economistes ens diuen que la realitat urbana té estructura de regió metropolitana, ja que la ciutadania utilitza tot aquest territori en la seva vida quotidiana. I ho constatem diàriament, amb la quantitat de fluxos, relacions i iniciatives de tota mena que s’hi donen.
En aquest article defenso que el projecte per a la Barcelona d’aquest segle només es pot dibuixar repensant polítiques en urbanisme, educació, promoció econòmica, cultura, gestió de residus, zones verdes o habitatge a escala metropolitana.
D’ençà del 2015, s’ha incrementat de manera sostinguda l’adquisició de sòl per part de l’Ajuntament de Barcelona, orientat principalment a construir habitatge de lloguer social, sigui a través del mateix consistori o amb acords amb el sector privat o cooperatiu.
Les darreres setmanes s’ha fet un pas més en aquesta direcció: sota el paraigua de l’estratègia global Amunt Persianes! per donar suport, dinamitzar, enriquir i diversificar l’activitat comercial i econòmica dels locals en planta baixa de Barcelona, s’ha proposat la creació d’una immobiliària municipal que destinarà 16 milions d’euros a comprar locals per generar una cartera pública de baixos de protecció oficial per llogar-los a un preu assequible.
En aquest article al diari Ara explico perquè apostem per la compra de locals per dinamitzar i diversificar el comerç després de la pandèmia.
Enllaç a l’article
Entrevista de Joan Serra Carné i Andreu Merino a Nació Digital
En aquesta conversa amb NacióDigital, quan falta poc més d’un mes per assolir l’equador del mandat, el regidor avança que l’alcaldessa vol tornar a optar al càrrec -en un tercer mandat- per completar el seu projecte polític. Martí fa un balanç positiu de la relació entre comuns i socialistes, tot i les discrepàncies dels dos socis de govern en qüestions cabdals -com la seguretat-, i considera que la capital catalana té l’assignatura pendent de transformar el seu model socioeconòmic.
En aquest article que em publica La Vanguardia miro d’obrir el debat al voltant de la transformació de l’Eixample i de la ciutat. Continua llegint
Les ciutats es troben en una cruïlla complexa i afronten tres emergències accentuades per l’epidèmia: una emergència climàtica que amenaça la pervivència del planeta, una emergència social que incrementa la desigualtat i provoca pobresa i vulnerabilitat, i una emergència econòmica amb una crisi de la qual encara es difícil percebre el seu abast. Les ciutats hi juguen un paper central, en part perquè les conseqüències de les tres crisis s’hi manifesten amb més cruesa, però alhora perquè són les grans metròpolis les que disposen de l’energia i el potencial per donar-hi resposta.
Des dels Ajuntaments metropolitans obrim un procés de reflexió compartit per elaborar l’estratègia de la Barcelona Metropolitana per la propera dècada, entenent que la ciutat real és la regió metropolitana, la Barcelona dels 5 milions. La qualitat de l’aire no respecta les fronteres municipals, la segregació territorial té dimensió metropolitana, i un model econòmic més equilibrat només és pot definir a partir del potencial del Penedès, la vitalitat del Llobregat i les seves plataformes econòmiques, el continu urbà al voltant del municipi barceloní, la qualitat del vida del Maresme o el motor industrial dels dos Vallesos. Una ciutat que no l’hem d’entendre amb una estructura centralitzada, sinó com una ciutat de ciutats, amb centralitats potents escampades per tot el territori.
En temps d’incerteses com els actuals, quan encara no hem sortit d’una de les pitjors epidèmies globals, pot semblar que voler planificar el futur és una autentica bogeria. Però els reptes són de tal magnitud que és necessària una visió compartida i una acció concertada a mig i llarg termini per fer-hi front. S’acaba el temps i una de les característiques d’aquest temps és que cap poder sol, ni públic ni privat, és capaç de donar una resposta global a l’emergència que estem vivint. Necessitem fer-ho plegats.
No es tracta de pal·liar els dèficits de la societat, o de corregir determinades dinàmiques del mercat. Es tracta d’orientar el model de ciutat i societat que volem, i atrevir-nos a dibuixar missions realment transformadores. A tall d’exemple, si volem una Barcelona climàticament neutre i ens proposem aconseguir-ho en deu anys, caldrà articular molts projectes i actors diferents: inversió pública, reorientació de sectors com el de la construcció cap a la rehabilitació d’edificis, salts importants en el vehicle elèctric, la implicació del sector energètic, o l’aposta per la innovació i desenvolupament posant en joc l’entramat de centres de recerca de la regió. Necessitem el compromís d’una gran multitud d’agents que treballin en la mateixa direcció per aconseguir els objectius que ens proposem.
Només podem donar resposta als grans desafiaments contemporanis partint de la geografia de la Barcelona dels 5 milions d’habitants. Hem d’articular un pla a partir de missions que ens permetin desplegar un procés transversal i participatiu. Un autèntic Compromís metropolità. Com ja ha fet altres vegades en el passat Barcelona, i ara amb tota la regió metropolitana, construirem un futur i no permetrem deixar-nos portar per la inèrcia d’un món en estat d’emergència.
Per construir aquest futur no comencem de zero. Hi ha algunes iniciatives territorials singulars que compleixen ja amb els requisits de ser útils per la sostenibilitat, la cohesió i la reorientació de l’economia que caldrà posar en valor, com el projecte de transformació del Besòs-Tordera amb una nova centralitat a les tres xemeneies de Sant Adrià amb el hub internacional per al desenvolupament sostenible i la pau, o el Centre Europeu d’excel·lència de l’hidrogen. I moltes més.
Ara és el moment i, a més, tenim una gran oportunitat amb el que representa el fons de recuperació i resiliència de la Unió Europea. A partir d’una bàsica regla de tres, dels 140.000 milions que Europa ha adjudicat a Espanya segons la seva població, a la regió metropolitana de Barcelona n’hi tocarien més de 15.000. És una quantitat enorme de recursos que haurien de servir per impulsar els canvis estructurals que plantegem on la participació activa de les ciutats és un repte ineludible. Ens hi hem posat, no perdrem l’oportunitat. I ho farem plegats.
La Trini, mola!, una exclamació que s’ha convertit en una mena de crit de pertinença. Enfilat en un turonet coronat per una presó que s’ha d’enderrocar i rodejat de grans infraestructures sorolloses i contaminants, Trinitat Vella, dens i amb pendent, té tots els números per rebre la denominació de barriada de la perifèria o, prenent el títol del llibre de Paco Candel, d’allà on la ciutat canvia el seu nom… Però no és així, a la Trini hi ha orgull de barri. De fet, bastant igual al que passa a Gràcia, al barri antic de Sant Andreu, a la glamurosa i premiada Esquerra de l’Eixample, o al senyorejat Sarrià; el pont de Sarajevo, la plaça, el cafè, el forn (a la Trini en trobareu un dels millors de Barcelona), els arbres, els carrers, les façanes, les cares dels veïns, les entitats, les AFA’s i les xarxes comunitàries, configuren un paisatge que en aquest món eteri i global se’ns fa enormement significatiu, una mena d’intercanviador entre la intimitat de la llar i la immensitat del món.
El barri és, a més, un ecosistema fantàstic per a la innovació, sobretot si cada vegada més en reforcem la diversitat d’usos, si afavorim que s’hi pugui viure i treballar, formar-se i divertir-se, associar-se i conèixer. No és un poble aïllat i desconnectat del món, sinó un entorn que conviu i està connectat amb la diversitat de la metròpoli i té al seu abast tots els recursos del món urbà. Ara que pensem ciutats per viure (verdes i amb aire net), estimulants pel coneixement (l’escola n’hauria de ser la seva catedral) i amb una economia basada en el talent i la innovació, no hauríem d’oblidar el barri com a context pel qual apostar, sobretot si pensem en el reciclatge de tots els polígons urbans que es barregen amb els barris populars. Sincerament, he vist més innovació en els barris del Pla de Barris que en els despatxos llustrosos de moltes grans empreses de la ciutat. La Barcelona dels 15 minuts, estimulant i creativa, no és altra que la Barcelona de la Trini.
El Pla de Barris busca incentivar totes aquestes dimensions -educació, espai públic, ocupació i activitat econòmica, vida comunitària- en els barris més populars de la ciutat. Hem fet la primera edició entre els anys 2017-2020 i ha sigut increïble. No trobareu grans obres faraòniques, ni cap projecte ampul•lós, però sonen orquestres simfòniques de nens i joves, s’han articulat equips educatius i projectes innovadors a totes les escoles, s’han fet més de 100 petites intervencions a l’espai públic sota el control estricte de veïns i veïnes de cada barri (recuperació d’espais entre blocs, un skate Park, placetes i vials, jocs infantils, itineraris esportius…). Hi ha hagut plans de comerç i ens hem inventat els baixos de protecció oficial, s’ha recuperat la memòria històrica de cada barri amb aportacions gràfiques dels veïns que posen la pell de gallina, i un equip de fotògrafs barcelonins han retratat barris que quasi no apareixien a l’arxiu fotogràfic de la ciutat. S’han fet centenars de casals d’estiu i tallers ocupacionals per joves i per aturats de llarga durada, s’han incubat esplais allà on no n’hi havia, s’ha establert un bus a demanda a Torre Baró i s’han reciclat finques que no tenien ni comunitat de veïns a les quals s’han combinat les obres amb el procés d’articulació veïnal. És difícil explicar-ho amb dades, no hi ha cap xifra que sigui capaç de resumir i revelar el que s’ha produït entre els equips tècnics de cada barri i els veïns i veïnes organitzats. Són milers de petites històries, moltes de les quals provoquen un somriure o, fins i tot, fan saltar una llàgrima. El Pla de Barris, a més, ha provocat una petita revolució en la forma de treballar municipal. Els equips obliden la ratlla entre funcionaris i veïns, de la mateixa manera que s’esborren les àrees i departaments.
A partir del gener n’iniciem la segona edició. Afegim El Carmel, Can Baró, el Raval de cap a cap, el Poble Sec, Verdun, la Prosperitat, Can Paguera i el Turó de la Peira, amb el mateix horitzó: millorar la qualitat de vida i enfortir el capital social i cultural fent emergir tot el potencial de la proximitat. Ara el context ha canviat i hem d’afegir un parell d’objectius centrals: activar i vetllar per l’economia de proximitat (comerç, petita indústria, tallers…), així com fer front a les exigències socials d’una pandèmia que, com sempre, afecta els més vulnerables. Del que es tracta és d’activar l’energia compartida, fer-la créixer i aconseguir que el crit que s’escampa en els límits de la ciutat sigui més real: la Trini (o qualsevol barri de Barcelona), mola!
Les conseqüències socioeconòmiques derivades de la pandèmia de la COVID 19 han evidenciat, com en altres àmbits, les debilitats que alguns ja denunciàvem i treballàvem per revertir.
A Barcelona, per exemple, estem patint els efectes de la dependència excessiva del turisme. Uns efectes que, probablement, s’allargaran en el temps. El sector turístic pot tenir una recuperació més lenta que d’altres si les reserves a fer desplaçaments llargs persisteixen mentre no hi hagi una vacuna. Caldrà adaptar l’oferta als visitants de proximitat i confiar en el paper que pot jugar Fira de Barcelona, ja que el 35% del turisme de la ciutat és professional. L’organització de congressos i trobades segures ajudarà a una recuperació més ràpida d’aquest tipus de turisme. En qualsevol cas, en un context d’emergència climàtica, però també com a estratègia de ciutat, hem de ser menys dependents del turisme (menys dependents d’una única activitat). Barcelona continuarà acollint turistes perquè la ciutat és atractiva arreu del món, però és el moment de dimensionar el seu pes econòmic.
L’alternativa a aquest monocultiu és la diversificació de l’economia. Un canvi de model que només es pot fer a escala de regió metropolitana. Necessitem un contrapès al sector serveis per part de l’economia productiva, verda i digital, prioritzant sectors on ja s’està treballant: salut i biomedicina, mobilitat sostenible, rehabilitació energètica, economia digital i sectors creatius. El potent ecosistema universitari i de centres de recerca ha de refermar l’aposta per projectes de transferència de coneixement.
Les administracions públiques, també el municipalisme, han de facilitar la reorientació econòmica amb un conjunt de projectes i inversions. El 2020 haurà estat l’any de l’emergència. A diferència del 2008, hi ha hagut un ampli consens en abordar aquesta crisi de manera totalment oposada a l’austeritat de la darrera. En són un bon exemple les mesures de l’escut social, els ERTE, o els fons a les Comunitats Autònomes. A Barcelona hem estat capaços de reorientar el pressupost i crear un fons COVID de 90 milions d’euros i hem aprovat ajudes a la restauració, el comerç i els autònoms, els sectors més afectats a la ciutat.
A partir de 2021 s’obrirà una oportunitat per enfortir l’economia, diversificar-la i re engegar-la a través d’aquestes noves activitats. Europa ja ha decidit les partides dels fons estructurals i el Ministeri d’Hisenda ha anunciat aquesta setmana el que era inevitable: la suspensió de les regles fiscals i els objectius de dèficit per als exercicis de 2020 i 2021. D’aquesta manera el conjunt d’administracions podran destinar tots els recursos per augmentar les polítiques socials i garantir mesures anticícliques i d’estímul econòmic. Gràcies a això, els ajuntaments podrem utilitzar, també, els romanents de tresoreria.
Així i tot, els recursos econòmics són sempre finits i, més en la situació actual, caldrà ser molt curosos en les decisions que es prenguin. Els nous projectes han de ser sostenibles des de tots els punts de vista. És imprescindible que, després de la injecció inicial de diners, ho siguin financerament. Però també han de ser iniciatives que engeguin processos econòmics sostenibles ambientalment i socialment.A Barcelona hem començat a recórrer aquest camí. Alguns exemples d’aquesta reorientació econòmica són la Ciutadella del Coneixement, un centre de recerca de la UPF dedicat al Benestar Planetari; les inversions en la millora del transport públic –el tramvia a la Diagonal i el ramal del Besòs, o el gran salt que ha de fer Rodalies-; la recent presentació del pla de rehabilitació integral dels edificis de la ciutat; o l’eco-barri amb el centre de recerca sobre emergència climàtica a la desembocadura del Besòs.L’ampli acord en la nova manera d’afrontar les crisis econòmiques i el creixent consens per revertir l’emergència climàtica i les desigualtats socials haurien de fer possible aquesta transició en els pròxims anys.
Aquest matí, després de quasi sis mesos, ha començat un nou curs escolar, amb un ampli consens sobre el paper insubstituïble que tenen les escoles en l’educació, la socialització i la igualtat per la vida d’infants i joves. Aquest curs s’inicia amb la lògica incertesa generada pel context i amb el focus posat en les mesures de seguretat sanitària que s’aplicaran.
Si alguna cosa ha evidenciat i visibilitzat la triple crisi -sanitària, social i econòmica- associada a la pandèmia han estat alguns dels reptes que tenim com a ciutat i que el govern municipal ja havia prioritzat en contra d’algunes opinions. Una d’aquestes prioritats és la recuperació de l’espai públic per als vianants per gaudir d’una ciutat més amable i segura, amb menys fums i soroll.
Una concreció d’aquest objectiu és el projecte “Protegim les escoles”, que s’impulsa des del mandat anterior. Entenem que una escola protegida és aquella on es prioritza la seguretat i el benestar de nens i nenes. Per fer-ho, s’actua als carrers del voltant i als accessos de les escoles en funció de les seves necessitats. En algunes es pacifica el trànsit, se’n redueix la velocitat o es canvia l’enllumenat; en d’altres es milloren els accessos, ampliant els espais d’entrada i sortida (tan importants en aquest moment), dotant-los de més verd i ombra o millorant i ampliant el mobiliari urbà.
Aquestes actuacions afavoreixen no només l’objectiu principal de seguretat i benestar, sinó que ajuden a articular relacions i complicitats entre la mateixa comunitat educativa i amb el veïnat, que també gaudeix d’un espai pacificat.Seguirem dedicant recursos per actuar en 200 centres fins al 2023 en unes millores que enllacen amb iniciatives com els Refugis Climàtics a les escoles, els programes Escola Respira i Escoles + Sostenibles, i el Pla del Joc a l’Espai Públic.
Desitjo un bon curs a tota la comunitat educativa.
