Barcelona debe ser menos municipio y más metrópoli, menos marca y más ciudad, menos museo y más laboratorio, menos smart y más humana. En un mundo de soberanías compartidas, a nuestra ciudad le toca definir proyecto de futuro y convertir a sus habitantes en ciudadanos.
Arxiu de l'autor: jmar
14N i la falta de respecte
Dues vagues generals en vuit mesos. Dues grans manifestacions a Barcelona en dos mesos. Hi ha malestar, més del que ens pensem. L’èxit del 14N supera fins hi tot les expectatives de les forces sindicals convocants, avui el malestar és al carrer més que a l’empresa. Hi ha qui criticava la coincidència de la vaga amb la campanya electoral; per mi ha estat al revés. La fotografia d’ahir era necessària, tant com la del 11S de setembre. A aquestes eleccions els hi faltava una manifestació. Entre 11S i 14N hi havia una gran diferència: a la primera el malestar es traduïa en una proposta ben simple, la independència. La jornada d’ahir era de resistència, perquè s’aturi el desmantellament. En totes dues actituds, certament, hi ha massa simplicitat. L’esquerra, en el sentit més ampli del terme, té molts deures a fer si vol canalitzar ambdós malestars. Com sempre el seu instrument és la paraula, el projecte i el relat.
D’ahir tres imatges. La primera, botigues tancades als barris. En molts d’ells sense piquets, els comerços amb persianes baixades. Qualsevol sindicalista sap que és el més difícil d’aconseguir, depèn de centenars de petites i significatives decisions. Un botiguer del meu barri que tancava em va donar el seu raonament: havia de tancar per respecte als aturats. La segona, el ball de xifres del vespre sobre els assistents a la manifestació: dels 100.000 comptats per l’Ajuntament al milió segons les forces sindicals. Entre els que van participar a les dues, algú pot creure que el 11S hi havia… 15 vegades més de gent que el 14N? Simplement és impossible. A la Diada hi va haver més gent, molta més, però no 15 vegades més. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans –als que hi van anar i als que no van fer-ho- en el moment en que, uns i altres, decidim que les coses només passen segons la nostra conveniència. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans quan instrumentalitzem el malestar i desassossec dels nostres conciutadans. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans quan una expressió sincera, complexa i descarnada queda reduïda a un adjectiu llancívol. I la tercera imatge, el noi ferit a Tarragona. Una vegada més la policia s’extralimita en l’ús de la violència. Les imatges són colpidores i exigeixen reaccions immediates dels més alts responsables polítics. La policia té el monopoli de la violència en un estat democràtic, els excessos en el seu ús han de tenir reaccions exemplars i immediates quan les proves són irrefutables.
El ‘boom’ de Barcelona. Abc, 13 de novembre de 2012
El llamado boom latinoamericano cumple estos días 50 años. La efeméride, lamentablemente, ha pasado desapercibida en Barcelona, ciudad que fue capital indiscutible de este movimiento que entre los años 60 y 70 transformó el mundo literario. Tanto el Ayuntamiento como la Generalitat han decidido ningunear a toda una generación, entre los que figuran Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Julio Cortázar, José Donoso y Carlos Fuentes.
Gel per deixar de patinar?
Amb motiu del primer any de mandat de Trias al capdavant de l’Ajuntament, els diaris de la ciutat van publicar diferents balanços polítics. Recordo el traç gruixut d’alguns dels titulars –Trias: un primer año de mínimos a El País o El cambio de Trias deriva en paràlisis a El Mundo, per citar-ne dos-; un dèbit en números vermells –trencament de consensos socials i polítics, incapacitat de forjar-ne nous, projectes quimèrics que s’enfonsaven abans d’aprovar-se…-, i un exigu haver. En aquest apartat, certa unanimitat en un tema: la seguretat, que va tenir en la baixada de la Guardia Urbana al Metro una plàstica visualització. La foto d’aquells primeres 12 mesos, la imatge que molts ciutadans conserven: la pista de gel que es va instal•lar a la plaça de Catalunya.
Segons hem pogut llegir avui a La Vanguardia, Barcelona tornarà a tenir la pista de gel a partir del proper 21 de novembre. Sempre seré al costat de tots aquells que com Barcelona Comerç, promotora de la pista, impulsin mesures que serveixin per incentivar el comerç i recuperar activitat econòmica. Sempre però no a qualsevol preu. Una pista de gel com la de l’any passat –i la d’aquest, diuen, serà encara més gran- significa una invasió excessiva de l’espai públic. Un espai tan central i neuràlgic de Barcelona no es pot privatitzar al 100% durant tantes setmanes. Aquell projecte tampoc no va comptar amb els requeriments mediambientals propis d’un clima mediterrani. En temps de crisi i de retallades sistemàtiques l’administració cal que estudiï aquest tipus d’inversions i els seus costos; el mediambiental no pot ser, mai, desproporcionat. I finalment, el meu rebuig absolut a un projecte com aquest que demanda de finançament públic. El dèficit generat l’any passat l’hem pagat entre tots.
El gel centrarà aquests dies molts articles i opinions. Un deler: que aquest gel ens deixi veure el bosc: que l’Ajuntament deixi de patinar, com ho ha fet en altres temes, en allò que és més rellevants.
On és l’alcalde?
[Apunts del Plenari Municipal del mes d’Octubre]
Quan allò del que no es parla acaba convertint-se en allò rellevant, tenim un problema. Quan qui té la potestat per generar espais de debat polític i d’intercanvi d’idees es nega a promoure’ls, tenim un problema. Quan qui no té una majoria política sòlida però es comporta com si la tingués, tenim un problema. Quan qui governant amb minoria primer construeix un relat –PAM, ordenances fiscals, pressupostos…- i després busca les adhesions cegues, tenim un problema. Quan la realitat et fa veure que no pots fer el que vols perquè no has estat capaç de construir una majoria per dur-la a terme i, a la desesperada, dibuixes escenaris sucrosos de fictícia mà estesa i apel•les a responsabilitats de tercers que mai t’apliques, tenim un problema.
L’Ajuntament de Barcelona, malauradament, té un problema. Costa de creure, és cert, perquè no és sobrevingut a conseqüència d’aquesta crisi que s’entesta en convertir-se en ombra de la nostra quotidianitat. El problema existeix i és de formes; i en política, com en tantes altres esferes de la vida, les formes són essencials.
En el Plenari d’octubre, els regidors vàrem viure una situació de la que no existeixen precedents en etapa democràtica. El Govern, conscient de la seva minoria i de la nul•la capacitat que ha tingut per teixir ponts entre la seva posició i la dels grups de la oposició, va retirar de l’ordre del dia, només uns minuts abans que comencés la sessió, el punt més rellevant dels que es duien a debat: les ordenances fiscals. Un gest que és trista metàfora de com entén CiU l’acció política.
Negar en primera instància el debat i, vist l’abisme que s’obre sota els peus, aferrar-se després a ell com a taula de salvació és d’una miopia política preocupant. Ha passat amb les ordenances però vull recordar que ja hem viscut altres moments estràbics preocupants. O no és preocupant irrompre en escena fent miques consensos socials i polítics a tomb, per exemple, de Glòries o la cobertura de les vies de Sants?
Trias va voler vendre’s com l’alcalde de les persones i de la mà estesa. Poques vegades un polític ha aconseguit generar unanimitat, en sentit contrari, al voltant d’aquesta retòrica buida després que els fets, i no les paraules, l’hagin descobert. En política, mai es pot predicar la política de la mà estesa i practicar el mossegar la mà. Qui ho ha fet no ha acabat reeixint. És per això que emplaço a l’alcalde a sortir ja a escena: en temes tant rellevants com les ordenances i el pressupost no es pot estar desaparegut. Ni Barcelona ni els seus ciutadans s’ho mereixen.
Una Barcelona contra la crisi. El Periódico, 3/11/12
Barcelona té recursos per fer front a la crisi. És hora de reformatejar la llista de les prioritats. No ens podem gastar una fortuna per amagar els cotxes a la plaça de les Glòries o per renovar les línies d’autobusos urbans mentre el fantasma de la desnutrició infantil torna a fer acte de presència.
Entrevista a Jordi Martí a l’Oracle, de Catalunya Ràdio
Xavier Graset entrevista a Jordi Martí Grau al programa l’Oracle de Catalunya Ràdio
No ens faran baixar del Bicing!
Els programes electorals amb els que els partits polítics concorren a unes eleccions són sempre un material d’innegable interès. Allò dit -i deixat escrit- en campanya conforma el sumatori de les propostes polítiques que, un cop al govern, la força vencedora desplega en la seva acció quotidiana. Per aquells que, malauradament, ens toca fer política des de l’oposició, els programes electorals ens són molt útils sempre que el governant pren decisions que estan, per dir-ho d’alguna manera, fora de programa. El cas del Bicing i Convergència i Unió n’és un bon exemple.
La darrera pujada de les tarifes –del 116% prevista pel 2013!- ha fet saltar totes les alarmes. Des del Grup Municipal Socialista ens hi hem oposat enèrgicament i hem demanat a l’alcalde Trias que faci marxa enrera. Considerem que amb aquest increment es fereix de mort el Bicing, impulsat pels socialistes quan governàvem i que en poc temps ha passat a ser un patrimoni de la nostra ciutat. Un patrimoni que, ara, cal defensar. És per això que demà, divendres 26 d’octubre, presento al Plenari municipal una proposició que insta al Govern municipal a retirar la proposta de tarifes del per l’any 2013.
La xarxa social, sempre atenta i sensible, expressa aquests dies el malestar que es viu entre la ciutadania. Un grup d’usuaris han decidit crear la plataforma @SalvemElBicing. Ens proposen pedalejar contra l’abús de la pujada i concentrar-nos aquest divendres a la plaça de Sant Jaume perquè demanar a Trias que faci marxa enrere en aquesta pujada. Els socialistes, no podia ser d’altre manera, ens hi apuntem! De fet, des del PSC de Barcelona també hem impulsat, des de que vàrem conèixer les intencions del govern municipal, la campanya #salvemelbicing.
“La bicicleta ha de deixar de ser un problema i ser part de la solució” ens va dir Trias en campanya electoral. En el programa de CiU s’hi pot llegir: “Volem aconseguir que la bicicleta sigui realment una alternativa al vehicle privat i complementària al transport públic, capaç d’atreure un públic molt ampli, tant des d’un punt de vista generacional com socioeconòmic o professional. Hem de socialitzar l’ús de la bicicleta”. Entre el reguitzell de mesures que ens proposava, però, ni rastre de les seves intencions de pujar aquest transport públic. I ni rastre de la intenció de Trias expressada pel seu regidor de Mobilitat: “Si et mous en bici per la ciutat és hora de comprar-te’n una”.
CiU no creu en el Bicing. Des de que governa Barcelona ha triplicat el seu preu. Dels 35€ que costava l’abonament anual de viatges il•limitats el 2011 hem passat als 97’5€ que Trias ens ha proposat per al 2013. I dic que ens ha proposat perquè no esmerçaré esforços en intentar que l’Ajuntament deixi sense efectes aquesta pujada.
Cal dir-ho clar: Trias és l’alcalde del transport privat. La seva aposta és tan legítima com equivocada. Ha fet gratuïta l’Àrea Verda, fet que ha comportat deixar d’ingressar 600.000€, que anaven destinats directament al Bicing; ha congelat per segon any l’impost de circulació de vehicles de tracció mecànica; s’ha inventat la nova Àrea Lila, on es podrà aparcar fins a 8 hores pagant només 5€… L’alcalde de les persones ha ferit de mort el Bicing. Ara ens toca a nosaltres, a vosaltres, defensar-lo. Ara ens toca deixar ben clar que no ens faran baixar del Bicing!
La gaseosa. ABC, 24 d’octubre de 2012
El urbanismo nacionalista tiene el mérito de haber regalado a Trias sus primeros fracasos políticos. Ha tenido la virtud, también, de ponerse en contra a los arquitectos locales y galvanizar a toda la oposición política. En su contra, claro.