La empatía consiste en situarse en el lugar del otro y, de esta manera, reconocer sus problemas, y la responsabilidad supone actuar en su defensa. A los progresistas, la empatía siempre nos ha llevado a identificarnos con las necesidades de los demás, algo de lo que no pueden presumir todas las sensibilidades políticas. Siempre nos ha llevado a trabajar para intentar encontrar soluciones pero nunca, nunca, a restringir la democracia. La empatía, en política, exige mimar los espacios de participación en los que se expresa el sentir ciudadano y donde se construyen los acuerdos indispensables entre representantes y representados.
Arxiu de l'autor: jmar
Fer les amèriques
De la mateixa manera que fa un any, amb propòsits similars, va visitar algunes ciutats xineses, l’alcalde Trias ha dedicat una setmana a visitar els Estats Units per tal de promoure la imatge de Barcelona i obrir-la a noves inversions. El temps dirà si els objectius s’han complert o, si tot plegat, només haurà deixat algunes imatges al costat de prohoms estrangers més pensades pel consum intern. En qualsevol cas, en tots dos viatges, s’ha explicitat una aposta pels sectors associats al món digital. Tot just aterrat a Barcelona, l’alcalde manifestava que l’aposta per la tecnologia era un dels eixos del seu model de ciutat. Això si, sota el nou paraigua de moda, les smart citys. Avui, aquest terme ha substituït l’aposta per la economia del coneixement. El llenguatge no és mai neutre i molt em temo que pel camí hem invertit els termes; és a dir, en lloc de buscar una nova activitat econòmica al servei d’un model de ciutat –que necessàriament ha d’incorporar altres factors: socials, culturals, urbans– es posa la ciutat al servei de les empreses. La smart city té l’atractiu del nom –qui no vol viure en una ciutat intel•ligent?– però de fet és una estratègia comercial de les empreses del sector, que veuen com la ciutat esdevé un nou nínxol de mercat per col•locar-hi tota mena de gadgets tecnològics. És essencial que un alcalde distingeixi entre els que veuen la ciutat com a client, i els que miren Barcelona com un entorn per fer-hi noves inversions productives.
L’aposta per la economia del coneixement, basada en la innovació i no en la tecnologia, és una estratègia que arrenca a Barcelona de manera decidida amb el disseny del 22@. El barri industrial del Poble Nou anava expulsant l’activitat de les antigues fàbriques i calia definir una estratègia de futur. En aquells moments si s’hagués deixat que manés la dinàmica del mercat, probablement la tendència hauria afavorit una reconversió cap un ús exclusivament residencial. La ciutat no podia perdre la capacitat de generar valor, i va construir una estratègia urbana per tal de facilitar la substitució de les velles fàbriques per nova activitat econòmica associada al coneixement i a la creativitat. La crisi ha alentit el procés de transformació, però aquella aposta ha permès a Barcelona resistir una mica millor la crisi que bona part del seu entorn, i va permetre, anys després, aconseguir ser seu del congrés internacional dels mòbils, la prova del nou per confirmar que Barcelona era un entorn atractiu per a la nova economia del coneixement. Queda camí per córrer, però la estratègia continua sent millorar les condicions de Barcelona com a espai per a la innovació. Més recerca, més estratègia urbana per reciclar vells espais industrials obsolets, més capital llavor per noves empreses associades al coneixement, més aposta per l’educació i la universitat. Aquesta és la via per obrir-se al món, l’altra sembla que sigui regalar samarretes del barça signades per Messi.
Però ja que l’astre argentí va ser present a totes les visites de l’alcalde, probablement hagués estat més intel•ligent saltar l’Atlàntic per acostar-se a les experiències més innovadores de lluita contra l’exclusió, que estan duent a terme alguns països llatinoamericans. Una passejada pels projectes més innovadors de les perifèries de Sao Paulo, que han ajudat a treure de la pobresa a milions de brasilers, hagués pogut ser revelador i fins i tot útil per pensar noves polítiques adreçades als barris barcelonins més castigats per la crisi. Està be viatjar al Nord, però ara que cada vegada més patim la desigualtat pròpia del Sud, hem de començar a fixar-nos amb les experiències socials més exitoses en entorns amb gran desigualtat social, que porten anys millorant. Divendres al vespre, el concert Et toca a tu, a l’Auditori de Barcelona, era tota una lliçó de com utilitzar la música com a instrument d’integració social. Pablo González, un músic format al sistema d’orquestres de Veneçuela (el projecte fundat pel mestre Abreu molt abans que Chaves arribés al govern i que ha donat figures indiscutibles com el director Gustavo Dudamel), ha implantat aquest model a Ciutat Meridiana, Roquetes i el Turó de la Peira. Centenars de criatures de famílies humils tenen la oportunitat de tocar un instrument i participar en alguna de les formacions orquestrals que ha aixecat a Nou Barris, sota el projecte “Veus i música per a la integració”. Veure’ls tocar al costat dels músics de la OBC i dirigits per una altre Pablo González, el director titular de la nostra orquestra i de gran sensibilitat social, amb una platea plena a vessar de pares i mares que segurament per primera vegada visitaven l’Auditori, va convertir-se en una festa plena de sentit. Una altra manera de fer les amèriques sense moure’s de casa.
Ja fa anys que els experts assenyalen que l’aprenentatge del llenguatge musical afavoreix de manera indiscutible l’èxit escolar i ajuda a la formació integral de l’individu. El projecte “Veus” afegeix un element avui essencial, la contribució a la integració social dels col•lectius més castigats per la crisi. Un dels problemes del projecte: disposar dels recursos necessaris per coses tan bàsiques com facilitar instruments a tots els nens que volen començar a tocar. ¿Calen més arguments per apostar-hi decididament, i dedicar una petita part de les inversions municipals a comprar uns quants violins i trompetes pels nens i nenes de Nou Barris? En una ciutat intel•ligent, que em disculpin tots els gurus de la cosa, espero que hi càpiga el concert de divendres, sinó hi haurem d’afegir algun enginy electrònic que molesti el menys possible.
Intervenció a la Comissió dels 25M€ regalats per Trias a la Generalitat
La “grandeur” barcelonina
Acaba la setmana amb l’anunci de l’alcalde Trias de dedicar 11 milions d’euros al futur Museu de les Cultures del Món, dels 30 que la Diputació de Barcelona destina, enguany, a la ciutat. Xifra a la que cal sumar-hi els 12 milions per a la remodelació del Castell de Montjuïc. Mentrestant, el sector cultural de la ciutat s’esllangueix i, per exemple, la Sala Beckett, bressol de les darreres fornades de dramaturgs catalans, està a punt de ser desnonada. Ja sé que pot sonar simplista, però només cal deixar-se caure per algun acte cultural o llegir l’informe anual del CONCA sobre la situació del sector, per adonar-se que és exigible la màxima cautela abans d’abordar nous projectes quan estan amenaçats molts dels que configuren l’eix vertebrador de la cultura del país. La política no pot viure d’esquena a la realitat de la ciutat. I el seu alcalde, encara menys.
Més enllà de la conjuntura, però, impulsar un Museu de les Cultures del Món mereix un debat que, avui per avui, no s’ha fet. Els responsables actuals de La Virreina, seu de la cultura municipal, han fet sovint un paral·lelisme amb el museu del Quai Branly, a París. Aquest equipament, impulsat pel president Chirac i inaugurat en un flamant edifici de Jean Nouvel l’any 2006 a tocar del Sena, neix a partir de les col·leccions etnològiques de l’antic Musee de l’Homme, conserva més de 250.000 objectes i, de fet, intenta buscar noves formes de presentació d’una col·lecció lligada al passat colonial francès. La seva inauguració va tenir molta polèmica per dos motius: la definició com a arts primeres –una mena de sinònim d’art primitiu– de tot allò generat fora del context occidental, i la primacia de l’estètica de l’objecte per damunt d’una visió més global de la cultura.
El Museu Etnològic de Barcelona, fins ara, havia triat un camí ben diferent. Amb la modèstia d’unes col·leccions de molta menys envergadura que les franceses i un edifici digníssim a Montjuïc ignorat masses vegades, la lògica barcelonina estava més propera a la filosofia del Museu de la Civilització del Quebec: entendre i explicar la cultura del país amb els múltiples préstecs d’altres realitats culturals amb les que ha interactuat al llarg de la història. En lloc de situar-se des de l’atalaia del poder i composar el mosaic de les cultures que ens envolten, es col·loca des d’una mirada arran de terra amb els ulls del treball de camp de l’antropòleg. L’objectiu: cercar en la quotidianitat de la vida urbana, els conflictes, préstecs i intercanvis culturals que es donen en una societat. Com explica, encara, la web del museu etnològic de Barcelona: “El Museu centra la seva atenció principal en l’àmbit català i en les cultures de les comunitats que són presents a la ciutat de Barcelona com a capital d’un país, Catalunya, que ha sigut i és terra d’acollida de gent arribada d’arreu del món al llarg de la història.”
Aquests dies m’acompanya en Martí Zubiría, el protagonista i el gran encert de Victus, la darrera novel·la de l’antropòleg Albert Sànchez Pinyol. No he arribat encara al final del llibre, però l’atreviment d’explicar un dels mites fundacionals de la nació catalana a través d’una mena d’antiheroi carregat d’ironia i escepticisme i, alhora, enginyer militar, em sembla que és la clau que permet a l’autor construir un relat molt ben documentat i amb un gran nervi literari. L’obra mira la realitat amb rigor històric, però amb la frescor del busca-vides que se’n riu de pàtries, banderes i constitucions. Permet a l’autor escapar-se de qualsevol mena de solemnitat impostada, tan abundant, per altra banda, en la retòrica del Tricentenari de 1714. Llegint la novel·la em tornen les paraules del president Mas a l’acte de presentació d’aquesta commemoració: “La història l’escriuen els vencedors, fem de vencedors per una vegada”. El protagonista de Victus no hagués fet altra cosa que escapar-se corrents del Saló Sant Jordi de la Generalitat per beure’s un got d’absenta assegut al proper bar Marsella. La distància entre Victus i la commemoració de 1714 és semblant a la que hi ha entre el modest Museu Etnològic de Barcelona i la pompositat d’un nou Museu de les Cultures del Món. La retòrica ampul·losa de la victòria, una vegada més, ens allunya de la realitat. Les col·leccions de Panyella, Sabater Pi, Violant, Amades, Eudald Serra i la incorporada col·lecció Folch l’any 2011, sostenen un dels museus més peculiars de Barcelona que fins ara perseguia un explícit objectiu cultural: “Apropar allò que ens és estrany per estranyar allò que ens és proper”. Potser no té la potència d’una estructura d’estat però en canvi està ple de sentit en una societat cada vegada més diversa. Dedicar avui 11 milions a un projecte nou és més que discutible i si a més significa carregar-se un museu ple de sentit, la cosa es converteix en inexplicable.
No llegeixo Victus en la traducció catalana que em va regalar l’alcalde Trias, ho faig en la seva versió original en castellà. ¿Té algun sentit llegir una traducció quan entens la llengua en la que ha estat escrita? Que l’Ajuntament pagués 10.000 euros per a la traducció de Victus només pot explicar-se com una prolongació, a la vida real, de la picaresca del seu protagonista. Sembla que en Zubiría li hagi pres la cartera a l’Ajuntament i, mentrestant, l’alcalde, cofoi, segueixi convençut que ha fet un gran servei cultural al país.
L’última oportunitat. Bcn.cat, 7 de maig 2013
Entre 240 M€, el reconegut oficialment per l’Ajuntament, i els 310 M€, xifra que esgrimeix el PP, soci del Govern municipal i per tant, cal suposar, més i millor informat que la resta de grups polítics. O el que és el mateix, més del 10% del pressupost de la ciutat per al 2013, que arriba als 2.062 M€. En aquesta escandalosa forquilla se situa, avui, el deute de la Generalitat amb Barcelona: una xifra marejant que lluny d’escorçar-se s’incrementa cada mes que passa. Pressupostàriament, el Govern català és 13 vegades la nostra ciutat. Tenint en compte aquesta desproporcionada proporció, no cal ser astròleg per veure que si aquesta sagnia no s’atura i es comença a reposar deute, el peix gran acabarà empassant-se al petit. Ho porto advertint des de fa temps: el nostre Ajuntament no pot salvar la Generalitat però aquesta sí que pot enfonsar-nos.
Trias regala a Mas els diners dels barcelonins
La crisi econòmica és indiscutible i les dificultats econòmiques de la Generalitat són una evidència. Només cal fer una mirada ràpida als pressupostos corresponents al 2012 del Govern i de l’Ajuntament de Barcelona per adonar-se’n; per cert, cal tenir en compte que ni Ajuntament ni Generalitat han aprovat, encara, el pressupost corresponent al 2013.
Anem als números. La Generalitat pressuposta uns ingressos corrents de 24.333 M€ i una despesa corrent de 27.219 M€, és a dir gasta 2.886 M€ més del que ingressa. Qualsevol pot adonar-se de la magnitud de la tragèdia. L’Ajuntament de Barcelona, en canvi, pressupostava uns ingressos corrents de 2.268 M€ i una despesa corrent de 1.922 M€. El resultat és un estalvi brut -la diferència entre ingressos i despeses corrents- de quasi 346 M€ en un any! Els motius de la mala situació econòmica de la Generalitat són múltiples i no són la raó d’aquest article; en canvi, la bona salut econòmica de l’Ajuntament en té una senzilla d’explicar: als anys noranta es va decidir que de cada 4 € ingressats 1 s’havia de dedicar a inversió; és a dir: el propi Ajuntament s’obligava a que les despeses corrents no superessin el 75% dels ingressos i, per tant, a un estalvi brut del 25% del seu pressupost. El motiu era que la ciutat havia de transformar-se de manera profunda i això exigia disposar de recursos per invertir i capacitat per endeutar-se. Així s’ha pagat la transformació espectacular de Barcelona: l’espai públic i els equipaments, els Jocs del 92, el front marí i la nova Diagonal fins a l’espai del Fòrum. En els períodes de crisi, fins i tot en aquest d’una durada com cap altra, aquest estalvi brut ha sigut el coixí que ha permès disminuir lleugerament la inversió però mantenir inalterable la prestació dels serveis públics municipals. Avui l’estalvi brut ronda el 15%, suficient per invertir durant aquest mandat, fins a 1.900 milions sense tocar ni un euro de la despesa corrent municipal. La diferència amb la Generalitat i amb la resta de grans institucions espanyoles, en termes de salut econòmica, és enorme.
Sobre Barcelona ha arribat un núvol negre que pot liquidar la salut econòmica de l’Ajuntament si no s’atura el drenatge continu de recursos municipals cap a la Generalitat. Si tornem a fer una mirada a les dades d’abans veurem que el dèficit anual de la Generalitat és més alt que tot el pressupost de l’Ajuntament. Dit d’una altra manera: la despesa del Govern és 14 vegades més alta que la municipal. El peix gran pot ajudar al petit, però el petit és incapaç, encara que vulgui, de resoldre els problemes del gran. No es tracta, per tant, de si toca o no toca ajudar al govern del país, sinó d’impedir que la mala situació catalana arrossegui a la segona institució de Catalunya que encara manté una notable salut econòmica i capacitat inversora. El perill s’articula de dues maneres, una pitjor que l’altra:
- Creix el deute reconegut de la Generalitat. El propi Ajuntament el xifrava en 236 M€: un 12% de la despesa municipal! Aquest deute s’ha doblat el darrer any i segueix incrementant-se dia a dia. L’Ajuntament, a més, ha fet una cosa molt perillosa: en el tancament econòmic del 2012 ha aprovisionat 136 M€, una manera d’assenyalar que comença a donar-los per perduts. El primer pas per tal que Trias perdoni una part del deute a Mas.
- Encara més greu, creix el deute no reconegut. Ja fa temps que el govern Trias busca maneres de pagar despeses corresponents a la Generalitat, sense incrementar el deute reconegut. Això vol dir que aquests recursos mai més no tornaran a l’Ajuntament. Una manera és incrementar la participació en consorcis o institucions compartides, de manera que l’Ajuntament va assumint més despesa sense disposar de nous ingressos. Això passa a cultura, educació, serveis socials… És imperceptible a curt termini, però és una bomba de rellotgeria pels anys a venir. L’altra forma és pagar coses que no toquen, buscant arguments forçats i sense sentit. L’aportació de 4 M€ al circuit de Montmeló és la més sagnant i inexplicable. Fins i tot és contradictòria amb les pròpies bases d’ajuts municipals, que estableixen que les activitats subvencionables s’han de realitzar dins el terme municipal.
La setmana passada vam contemplar i denunciar, astorats, com d’aquest núvol negre queia una tempesta: la Generalitat pretén justificar el retorn de 25 M€ a l’Ajuntament, corresponents a l’anomenat conveni d’Spanair amb obres pressupostades i executades en anys anteriors a la signatura del mateix conveni. Trias no pot acceptar-ho i si ho fa substitueix definitivament el paper d’alcalde pel de delegat del Govern a Barcelona. D’ençà que Trias va arribar a l’alcaldia, l’Ajuntament s’ha convertit en el banc bo de la Generalitat. El flux de recursos ha estat constant i el deute no ha parat de pujar. Ara, alertats per l’increment de les xifres, han començat a inventar sistemes per perdonar parts del deute, o per emmascarar les xifres i que l’increment no sigui tan escandalós. El banc bo esdevé boníssim, el primer a Europa que perdona deute. L’únic problema és que fer-ho, i fer-ho d’amagat encara més, és un frau als barcelonins; un frau comès pel seu propi alcalde. Que ningú no en tingui cap dubte: faré tot el que estigui a les meves mans per tal de salvaguardar els interessos de la ciutat i de tots els barcelonins. Aquesta hauria de ser, sempre, la missió de l’alcalde.
“El conveni Ajuntament-Generalitat és un frau”
Dijous, 2 de maig de 2013
Jordi Martí: “El conveni Ajuntament-Generalitat per a la promoció econòmica de Barcelona és un frau”
- Un any després de signar-se, el passat mes de novembre, la Comissió de Seguiment del conveni va acordar donar-lo “per acomplert i resolt a tots els efectes, especialment pel que fa referència als compromisos plurianuals adquirits per la Generalitat”
- “La resultant d’aquest conveni és que Trias perdona 25 milions d’euros a la Generalitat. Si els decideix perdonar com a mínim que ho expliqui als ciutadans”, ha denunciat el president del GMS
Un cop coneguda, aquest dimarts a la tarda, el contingut de l’acta de la Comissió de Seguiment prevista al conveni marc de col·laboració entre l’Ajuntament i la Generalitat per a la promoció econòmica i consolidació de Barcelona, el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha denunciat avui que aquest és “un frau”. En el conveni entre totes dues administracions, que data del 30 de novembre de 2011, s’especifica que l’Ajuntament transferirà al Govern un total de 25 M€ i aquest es compromet a retornar-los: 1 milió d’euros el 2012 i 6 milions cada any, fins el 2016. Malgrat tot, només 1 any després, en la reunió de la comissió de seguiment del conveni, celebrada el 27 de novembre de 2012, l’Ajuntament accepta les inversions fetes per la Generalitat i es dóna per acomplert i resolt el mateix conveni “a tots els efectes, especialment pel que fa referència als compromisos plurianuals adquirits per la Generalitat”. “El frau és que Xavier Trias dóna per bones aquestes inversions, quan formen part del pressupost del 2011 de la Generalitat i fins i tot dues d’aquests, en concret la residència i centre de dia de Via Favència i la residència de Mas Sauró, ja estaven acabades abans de signar el conveni”, ha denunciat Martí.
El Gran Premio de Ciutat Meridiana. ABC, 30/IV/2013
NO por pretérita la imagen resulta menos escandalosa. Pasadas las 14.00 horas del 14 de noviembre de 2009, el entonces presidente de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, y la todavía hoy alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, irrumpieron en el circuito de Cheste a bordo de un Ferrari descapotable de color azul popular. Tras completar el sinuoso trazado, Camps destacó, eufórico, que la Fórmula 1 ponía a Valencia en el mapa, que era un generador de empleo y prosperidad y que sí, que seguiría su firme pugna por captar estos proyectos. Desgraciadamente, el tiempo ha hecho trizas la apuesta que se hizo por este deporte, al que la política, erróneamente, priorizó sobre otras muchas cosas.
Barcelona: entre el PP i 1714
Divendres 25, plenari municipal; dissabte 26, presentació institucional dels actes del tricentenari de 1714 al Palau de la Generalitat. Divendres, es confirma el pacte de govern a Barcelona entre CiU i el PP; dissabte, Artur Mas, amb Xavier Trias al seu costat, descriu l’objectiu de la commemoració: “El repte: que els catalans passin de tenir sentit de país a tenir sentit d’Estat”. L’alcalde Trias es mou entre aquests dos extrems. D’una banda, ha preferit pactar amb el PP per poder canviar, entre d’altres coses, el Pla d’Usos de Ciutat Vella, pagar la F1 a Montmeló, fer la Marina de luxe al Port Vell i concentrar les inversions a Diagonal, Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya i l’avinguda General Mitre. Mentre, els seus regidors llueixen estelades al despatx i posa Barcelona al servei de la commemoració de 1714, sota el pompós eslògan Érem, som i serem. S’ha de reconèixer l’habilitat quasi circense per mantenir equilibris aparentment impossibles i sortir-se’n amb la seva. La qüestió, però, és que darrera d’aquest funambulisme hi ha una estratègia òrfena d’objectiu i de projecte de ciutat.
Fa només sis mesos s’aprovava al Plenari municipal el Pla d’Actuació Municipal (PAM) amb socialistes i republicans, un full de ruta clarament orientat a preservar la cohesió social: aposta per la recerca i el desenvolupament, polítiques d’ocupació, un pla de barris adreçat als que més pateixen les conseqüències socials de la crisi, una aposta per la educació… Només sis mesos després, Trias l’ha convertit en paper mullat amb el pacte de les inversions amb els populars. Costa trobar-hi una explicació raonable, però la sensació és que l’alcalde ha estat incapaç de mantenir el rumb, forçat per pressions que li exigien projectes i inversions que, avui per avui, no responen a les prioritats d’una Barcelona que es trenca socialment. Ciutat Vella és la principal damnificada veient com s’amplia, sense límits, la possible construcció de nous hotels. Al seu costat, la majoria de barris populars segueixen apartats de les prioritats municipals. Nou Barris, per exemple, no rebrà ni el 5% de les inversions municipals i els escassíssims 24.000 euros dedicats al pla d’ascensors de Ciutat Meridiana són un insult per un dels barris més castigats per la crisi. Mentre, Trias invertirà més de 5 M€ per convertir el Passeig de Gràcia en un passeig premium. Tampoc no ha tingut sort la proposta recollida en el PAM de dedicar recursos a la recerca i el desenvolupament: la economia del coneixement haurà d’esperar. És cert: Trias aconsegueix invertir els recursos d’una institució sanejada però amb la trista imatge del president del grup popular anunciant cada dia una iniciativa diferent. A alguns els hi va tocar la rifa, molts hauran d’esperar el proper sorteig. Barcelona, mentre, va perdent la energia d’una ciutat que sempre ha sabut donar resposta a les dificultats.
Divendres, l’abraçada dòcil amb el PP; dissabte, la presentació solemne dels actes del tricentenari dels fets de 1714 al saló Sant Jordi. Una metàfora de la convergència de sempre: de dilluns a divendres treballar pels interessos dels seus, el cap de setmana les proclames patriòtiques. Tant és així que, malgrat les paraules de Mas posava en la commemoració al servei del projecte polític de la independència de Catalunya, l’acte va resultar fred. El nacionalisme mai acaba de sortir-se’n amb les iniciatives culturals. La temptació que res escapi al relat establert anul·la les preguntes, la mirada crítica, la mínima pluralitat de visions. La corrua de polítics, periodistes i personatges públics identificats amb el sobiranisme van anar desgranant una tesi tan senzilla que no donava per omplir tanta estona: aleshores vàrem perdre, ara guanyarem. Trias, entremig, incapaç de posar en el debat a la ciutat; ni una sola paraula malgrat que fa més de 10 anys que l’Ajuntament que presideix finança la recerca al voltant de la Barcelona de 1700. Tot pla, sense la murrieria i l’enginy dels catalans, sense ser present cap dels historiadors que han investigat l’època i els fets; això si, amb una solemnitat forçada que, sincerament, feia patir. Us ho confesso: vaig marxar amb la sensació que aquest dissabte de primavera més que a la independència ens havíem acostat al ridícul.
Catalunya ha de celebrar els 300 anys de la Guerra de Successió de la mateixa manera que l’Ajuntament governat pels socialistes va decidir l’any 2002, amb encert, conservar les restes arqueològiques de la ciutat assetjada en lloc de construir una biblioteca a l’antic mercat del Born. Curiosament, amb la complicitat de El País, el rebuig de La Vanguardia i molts dubtes per part de la Generalitat convergent. Rememorar el passat, conservar el patrimoni, llegir-lo amb ulls crítics i donar-lo a conèixer als ciutadans, és un dels objectius centrals de les polítiques públiques en matèria cultural. Simplificar-lo fins a la banalitat, convertir alguns fets en el pot de les essències de la pàtria, plantar banderes i posar-ho, tot plegat, al servei d’un objectiu polític de futur és un error que hauria de ser denunciat, en primer terme, pels propis independentistes. Ningú té dret a apropiar-se del passat.
Enmig d’aquest panorama, Barcelona no hi és. Segueix sense ser-hi. Trias, o es plega a la dreta espanyola per administrar la ciutat, o al govern de Mas exercint com a delegat del govern i pagant tot allò que li demanen. Barcelona ja no exerceix cap lideratge ni en el debat social ni en el debat nacional. Sense activar la vitalitat de la capital, el país no se’n sortirà. Avui, més que mai, ens cal recuperar la capacitat de generar projecte i futur des de la ciutat, de pensar el país des de baix, d’usar la força de Barcelona per trobar complicitats a Europa i al món. Aquesta és, sens dubte, l’energia que ens farà sortir de l’atzucac on hem quedat embarrancats.
Qui sóc
Vaig néixer a Barcelona l’any 1965. Visc en parella, sóc pare de quatre fills i avi d’un nét. Llicenciat en Ciències de l’Educació, m’he dedicat a l’educació, la cultura i a la ciutat, principalment en l’àmbit de la gestió pública i casi exclusivament a Barcelona.
Vaig començar molt jove, a mitjans dels vuitanta, fent de mestre de música a primària, i impulsant i dirigint, fins l’any 1995, Trànsit Projectes, una empresa de serveis educatius i culturals. Després d’aquesta etapa de joventut he treballat principalment a l’Ajuntament de Barcelona on he tingut responsabilitats molt diverses tant en l’àmbit tècnic com en el polític. He coordinat dos plans estratègics de cultura, he exercit de President del districte d’Horta-Guinardó i vaig ser delegat de Cultura i director de l’Institut de Cultura de Barcelona. L’any 2011 vaig ser escollit regidor del plenari i posteriorment cap de la oposició i, a partir del maig del 2015 he fet de Gerent Municipal de l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta dedicació municipal ha tingut alguns parèntesis: una estada llarga al Brasil com a formador de gestors culturals, fer de subdirector del centre Cultura Contemporània de Barcelona. i director del departament de promoció i gestió de l’Escola Superior de música de Catalunya, participar en els inicis de la revista cultural La Maleta de Port Bou, o col·laborar amb el departament d’humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya per impulsar un grau d’arts online, entre altres projectes.
Al llarg de tots aquest anys de dedicació a la ciutat, també he mantingut una activitat docent en màsters i postgraus dedicats a les polítiques i la gestió cultural en universitats catalanes i espanyoles, així com en nombrosos seminaris i congressos internacionals, especialment en l’àrea llatinoamericana. En aquest àmbit he dirigit dues edicions de les jornades de polítiques culturals Interacció per la Diputació de Barcelona, i vaig coordinar el Fòrum internacional d’autoritats locals en el que es va aprovar l’Agenda 21 de la Cultura.