Arxiu de l'autor: jmar

Jordi Martí: “Trias no s’escaparà de crear la Comissió de Seguiment del Deute aprovada per majoria al Plenari”

Publicat el per

  • El GMS, emparat pel ROM, presentarà en la part executiva del Plenari de juny la proposició aprovada al maig per majoria
  • “La creació de la Comissió, ara, deixa de ser potestat de l’alcalde i passa a ser una obligació de l’alcalde”, ha assegurat el president del GMS

 A proposta del Grup Municipal Socialista (GMS), el consell Plenari del passat 31 de maig va aprovar, amb 27 vots favorables i 14 negatius, la creació d’una Comissió de Seguiment del Deute que la Generalitat té amb l’Ajuntament de Barcelona. En el transcurs d’aquest darrer mes no només no s’ha convocat aquesta Comissió sinó que el Govern municipal ha anunciat que utilitzaria la Comissió d’Economia, Empresa i Ocupació per anar informant amb periodicitat trimestral als grups municipals.

És per aquest nou incompliment de l’alcalde de Barcelona, qui va dir que respectaria tot allò que s’aprovés el Ple, que el president del GMS, Jordi Martí, ha decidit donar un nou pas. Martí ha anunciat que, emparat pel ROM, portarà a la part executiva del proper Plenari, el de juny, la mateixa proposició del maig. Una decisió que no deixa a l’alcalde cap marge de maniobra. “Lamento haver de donar aquest pas”, ha reconegut Martí. “Sincerament no pensava que Trias no respectés aquesta decisió tant majoritària del Plenari. No ha estat així i és per això, emparats pel ROM, que presentem una proposició, en la part executiva, per crear una comissió no permanent del deute de la Generalitat. La seva creació, ara, deixa de ser potestat de l’alcalde i passa a ser una obligació de l’alcalde. Ara sí que Trias no s’escaparà de crear-la”. El president del GMS ha insistit: “Vull que es doni resposta a una petició política recolzada per la majoria. Vull un àmbit estable, de caràcter polític, on els grups podem saber què ens deu la Generalitat i com pensa retornar-ho a la ciutat”.

Primàries amb regust italià

Publicat el per

Dijous passat, a les Drassanes de Barcelona es va celebrar el primer debat al voltant de les primàries del PSC per tal d’escollir candidat a alcalde. Hi vaig anar amb l’expectativa de saber si algú dels que fins ara no ha descartat de presentar-s’hi anunciaria que donava el pas definitiu. No va passar. A mi, que em resulta encara molt nova la condició de “candidat” i em costa moure’m en el terreny imprecís i mogut de la política, em sembla que aquestes primàries obertes a la ciutadania poden ser un excel·lent exercici per a preparar-nos cara les eleccions definitives, les municipals del mes de maig de 2015.

Quan es van perdre les eleccions, el 2011, ja vaig dir que els ciutadans ens enviaven al racó de pensar. Però la política no es cosa de pensar-la sol. En política és indispensable el debat i la confrontació entre membres del propi partit i amb els sectors més dinàmics de la societat. Unes primàries obertes a la ciutadania ho han d’afavorir, han de permetre enderrocar els murs invisibles que tanquen el partit portes endins. La tradició del PSC és massa important com perquè ningú se’n pugui sentir propietari en exclusiva. Posar en mans del conjunt de ciutadans progressistes el dret a decidir el candidat o candidata i fins i tot, si ho sabem fer bé, deixar oberta la possibilitat a candidats independents podria ser el millor revulsiu.

Les ciutats tenen cicles que lentament la història va posant al seu lloc. M’atreveixo a aventurar que Barcelona ja fa alguns anys va acabar el període iniciat amb la Transició i les primeres eleccions democràtiques, i es troba al bell mig d’una nova etapa de la que encara ningú ha estat capaç de dibuixar-ne un nou projecte. En altres paraules, els alcaldes socialistes, amb Maragall al capdavant, van convertir Barcelona en una ciutat global. Avui, el que cal, és un projecte que domestiqui la globalització. No cal aixecar muralles per protegir-nos del món exterior, però és necessari un projecte que rescati i actualitzi la condició de ciutat en el context de la globalització, un lloc per viure amb plenitud i amb igualtat d’oportunitats per a tothom. La manera de fer-ho ha de ser nova del tot, el vell estat del benestar fa aigües, i cada vegada hi ha més dades que demostren que allò que va comportar grans èxits en el passat avui ja no funciona.

Per això és moment d‘inventar, de reflexionar a l’entorn de noves maneres de governar una realitat que produeix massa injustícia social. Les primàries han de servir per això i, probablement, encara agafarien més volada si poguéssim importar el millor de les experiències celebrades en diverses ciutats italianes. Marcello Belotti, coordinador d’Esquerra, Ecologia i Llibertat, explicava en el debat de dijous com a Roma, i abans a Milà, el conjunt dels partits de l’esquerra havia organitzat unes soles primàries per triar el candidat i, posteriorment, s’havien celebrat primàries per decidir els principals eixos del programa. L’àmplia mobilització va facilitar desplaçar del poder, en moltes ciutats italianes, al partit de Berlusconi.

La novetat de l’experiència és que no elimina els partits, però desborda els seus límits i supera una cultura política més centrada a mirar-se el melic que escoltar el pols de la societat. Són temps de més política i menys partits, de trobar noves maneres de canalitzar debats i construir noves formes de lideratge. Avui no es tracta de donar la paraula als ciutadans de tant en tant, sinó de permetre i afavorir una participació activa que escurci distàncies, i atorgui un paper de dinamitzador a les forces polítiques.

El PSC, amb la complicitat de les forces d’esquerra, va construir el Model Barcelona com la decantació del pensament progressista de la ciutat. Avui, en un context marcat per la globalització, torna a tocar fer el mateix. Però també ha de canviar la manera de fer-ho. Els ciutadans no dipositaran una confiança cega en cap formació política, avui voldran acompanyar el procés de més a prop, sentint-se part activa d’una nova manera de fer política. El PSC, amb les primàries, que insisteixo són obertes a la ciutadania, té l’oportunitat de contribuir a definir el projecte de ciutat, d’afavorir que apareguin nous lideratges, però sobretot de revitalitzar-se ell mateix i de tornar a trobar el seu lloc en aquests temps convulsos que ens han tocat viure. Començar a Barcelona és un tornar a començar, reprendre allò que el PSC proposava l’any 1979: “Entra amb nosaltres a l’ajuntament”.

Jordi Martí: “Trias comença a tenir goteres a massa llocs”

Publicat el per

 

  • Goteres als Encants: “A l’alcalde no li toca demanar explicacions. Allò que ha de fer és donar-les”.

 

  • Hospital de Sant Pau: “Trias no pot deixar mai vacant la cadira de l’Ajuntament en una institució de la ciutat”

 

  • Pla d’Usos de Ciutat Vella: “Els mateixos que han de fer negoci et diuen que Trias s’està carregant la gallina dels ous d’or”

 

  • Taxa Turística: “Tot i comprometre’s, l’Ajuntament no té representant en la Comissió del Fons per al Foment del Turisme. Barcelona genera 26’5M€ i no pot decidir en què gastar-los”

 

  • Servei de traductors de MMEE: “Trias és incapaç de fer mantenir a Barcelona un servei indispensable pel turisme que costa 200.000€ mentre perdem milions a Montmeló”

 

Roda de premsa, aquest migdia, del president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí. Sobre la taula, alguns dels temes que han anat apareixent els darrers dies. Temes que tenen un mateix denominador comú: el silenci i la inacció de l’alcalde de Barcelona. Davant d’un Xavier Trias desaparegut d’escena, Martí ha denunciat avui que les goteres que el passat dissabte van inundar el futur mercat dels Encants no són les úniques. “Improvisació, no seguir els processos de ben a prop, no donar explicacions… Trias, ho veiem cada dia que passa, comença a tenir goteres a massa llocs. Convindria, pel bé de Barcelona, que l’alcalde fes un cop d’autoritat. Comença a entrar aigua per massa llocs”.

Sobre les goteres dels Encants: “Després d’estar desaparegut i passar-se 48 hores callat, el primer que fa Trias és dir-nos ‘això és un desastre’ i que demanarà explicacions. S’equivoca, de nou: a l’alcalde no li toca demanar explicacions. Allò que ha de fer és donar-les. Certament, les obres del mercat van començar-les el govern de Jordi Hereu. Dels 26 mesos que portem, 3 corresponen al passat mandat i 23 al mandat de Trias. Fins el moment, l’únic que ha donat explicacions, i li agraeixo públicament, és l’arquitecte. I ens ha dit que l’obra no està acabada. Si el 8 de juny no hagués plogut, l’Ajuntament hagués posat en funcionament aquest equipament sense l’obra recepcionada?

Sobre l’Hospital de Sant Pau. “Aquest centre, hospital senyera del país, està en una situació molt difícil, com tota la sanitat pública. No està pitjor que altres hospitals de la ciutat. Allò que resulta escandalós es que dimiteixin els representants dels propietaris, la Generalitat, la MIA i l’Ajuntament. He representat a l’Ajuntament en molts consorcis, alguns amb problemes i l’última cosa que he pensat mai és que quan van maldades millor apretar a córrer. Has de ser l’últim en abandonar el vaixell. Què vol dir que els legítims propietaris marxin a casa. I Trias, que ha donat tanta importància a la salut pública, què fa? Doncs calla. El proper representant de l’Ajuntament ha de ser ell. L’alcalde no pot prescindir d’un hospital que en aquests moments també té goteres. Trias no pot deixar mai vacant la cadira de l’Ajuntament en una institució de la ciutat. L’únic que s’ha preocupat pel futur de Sant Pau, el papa Francesc”.

Pla d’Usos de Ciutat Vella. “Dilluns acaba el termini per presentar al·legacions. Les diferents opinions donen la raó als moviments veïnals, que ja parlen del Pla d’abusos de Ciutat Vella. Que els veïns es queixarien per l’excés de la carrega turística estava cantat, però no que a aquestes veus s’afegiria el gremi d’hotelers –que han demostrat tenir més seny que l’Ajuntament-, de restauradors, associacions de veïns i la federació de l’oci nocturn. Els mateixos que han de fer negoci amb aquest Pla d’Usos et diuen que Trias s’està carregant la gallina dels ous d’or. L’alcalde? Calla i allò que l’hem pogut llegir és que Ciutat Vella està saturada d’hotels”.

Taxa Turística. “Aquest dilluns s’ha constituït la Comissió del Fons per al Foment del Turisme, l’encarregada de distribuir els recursos procedents de la taxa turística, que generarà a Barcelona 26’5M€. Vull denunciar que l’Ajuntament no té cap representant en aquesta comissió, on només es decideix en què es gasten aquests diners. Podríem esgrimir la Carta Municipal per ser-hi presents però resulta que l’Ajuntament ha aprovat en Comissió tenir-hi representants. El govern, que va votar a favor, s’hi va comprometre. Però no hi som, com l’alcalde. La distribució econòmica que proposa, i disposa, la Generalitat dels 26’5M€ que es recapten a Barcelona és paradigmàtica perquè 5M€ van a Montmeló, que acabarà convertint-se en una gotera més del pressupost municipal. ¿Com es podrà atrevir l’alcalde a exigir que vol una part de l’IVA per Barcelona si quan té un impost nou, impulsat pel propi Ajuntament -que va costar temps aplicar, que el mateix Trias, oposició estant, va boicotejar-  que en situació de crisi aconsegueix recaptar 42M€, Barcelona només en rep 8 i ni hi és ni se l’espera? Torna a ser un silenci clamorós defensat els interessos de la ciutat”.

Servei de traductors MMEE. “Interior deixa de pagar aquest servei, que costa uns 200.000€ anuals i l’alcalde de Barcelona és incapaç de fer-lo mantenir. De defensar un servei indispensable per la ciutat. No podem quedar malament amb els nostres turistes, s’han de sentir ben atesos. Mentre, perdem milions en Montmeló i no som ningú en la distribució de la taxa turística”.

 

 

 

 

 

 

La chistera. ABC, 11 de juny de 2013

Publicat el per

Lejos de auscultar el latido ciudadano, la política sigue insistiendo en saltarse valores como la honestidad y la valentía. Y claro, sigue tropezando con la misma piedra. El pasado viernes, Barcelona se fue de fin de semana más triste de lo que la empezó tras contemplar, atónita, cómo su alcalde decidía vender patrimonio municipal, y lo que es peor: cómo camuflaba este anuncio tras la tan necesaria vivienda social. El gobierno conservador de CiU ha puesto Barcelona en venta. No es una opinión, es una constatación. De muchas de las operaciones les he escrito en estas mismas páginas. Desgraciadamente, hoy toca hacerlo de la última: la importante red de aparcamientos públicos que existe en nuestra ciudad.

Esta operación –pisos sociales a cambio de aparcamientos públicos- es un fraude a la ciudadanía, llega tarde y sí lo hace a medio mandato es sólo porque Trias ha visto que la inercia del pasado de la que ha vivido empieza a desaparecer. Dos años después de ganar las elecciones sigue careciendo de un proyecto para Barcelona, sigue dando señales de nulo liderazgo y la parálisis de su gobierno sigue siendo desconcertante. Las diferentes encuestas y barómetros que van publicándose confirman que sus expectativas electorales no son las propias de quien capitanea una administración solvente como lo es nuestro Ayuntamiento.

Es en este contexto donde hemos de situar a un alcalde que empieza a necesitar sacar conejos blancos de su chistera; conejos con los que poder despistar a una ciudadanía cada vez más quejosa. Impulsar un nuevo parque público de vivienda de alquiler social es, ciertamente, indispensable. Los socialistas llevamos dos años reclamándolo con insistencia ya que, cabe señalar, los 10.000 pisos de protección oficial que existen hoy en Barcelona son del todo insuficientes. Lo denunciable es, más allá del  momento político, la fórmula que Trias ha ideado para financiarlo: crear una sociedad mixta en la que el Ayuntamiento será minoritario y que estará integrada por, entre otros, los 15 aparcamientos de B:SM que ocupan el perímetro central de la ciudad: los más rentables. Una arquitectura, piensa el alcalde, con la que sacar no uno, ¡sino dos!, conejos de la chistera.

Las finanzas municipales permiten, de sobras, financiar los 100M€ que, calcula el consistorio, costará esta operación. Entonces, ¿por qué deshacerse de un elemento básico para las políticas de movilidad? Muy fácil: como la Generalitat sigue sin pagar al Ayuntamiento la millonaria deuda contraída, como el alcalde es incapaz de reclamar al Govern para que éste pague lo que nos adeuda, Trias empieza a venderse el patrimonio de todos los barceloneses.

La valentía política consiste, entre otras cosas, en hablarle claro a la ciudadanía. Tomar decisiones, avalado por la legitimidad de las urnas, explicarlas y defenderlas. Lamentablemente, Trias ha carecido de ella al querer camuflar bajo la necesidad de muchos una operación que beneficiará a unos pocos.

La coartada de la pobresa

Publicat el per

La xifra colpidora que ens deixa la setmana passada: 2865 criatures tenen problemes de desnutrició, segons un estudi fet per l’Ajuntament de Barcelona. Primera consideració: no hem, ni podem, acostumar-nos a aquesta mena de notícies. Una de les característiques de les societats duals, en parlava en el darrer post, és que les xifres i dades esgarrifoses acaben formant part del paisatge, perden la capacitat de provocar una reacció. Segona consideració, cal dir les coses pel seu nom: a Barcelona hi ha gana. L’ús d’eufemismes, intencionats en molts casos, estova el significat. No és el mateix parlar de barraques que d’assentaments urbans de la mateixa manera la gana més val no substituir-la per problemes de desnutrició infantil. I tercera consideració: aquest és un problema que es pot i s’ha de resoldre. No val la resignació, perquè seria injustificable des d’un punt de vista ètic: disposem dels recursos suficients per garantir que tots els nens de la ciutat facin tres àpats al dia.

Amb la crisi actual apareixen dos problemes que, si em permeteu l’ús d’aquest verb, s’alimenten un a l’altre: la baixada dels recursos públics i la incapacitat de les polítiques clàssiques per donar resposta a les necessitats d’avui. En relació a l’alimentació infantil l’instrument clàssic han estat les beques menjador. Aquestes han patit les retallades inexplicables de la Generalitat però, a més, no estaven pensades per combatre la desnutrició infantil sinó per facilitar a les famílies amb més baix nivell de renda una part del cost del menjador escolar i evitar, així, que els nens haguessin de perdre’s l’estona educativa del migdia. Fa massa temps que no s’ha atacat el problema amb polítiques adaptades a una desigualtat que creix i genera un 24% de pobresa infantil i per això, ara, massa tard, l’Ajuntament detecta casi 3.000 nens amb problemes de desnutrició. Molts d’ells, paradoxalment, rebien beques menjador o les seves famílies eren usuàries de serveis socials.

L’altre element que cal considerar és que aquesta alarmant dada apareix després que hagin crescut, a quasi tots els barris de Barcelona, els menjadors socials i, sobretot, els bancs d’aliments. La necessitat del sistema públic torna a ser indispensable. Confiar només en la iniciativa social tranquil·litza les consciències a molts, però deixa masses budells buits i es demostra insuficient. He visitat diversos bancs d’aliments a Barcelona i sempre m’ha semblat que la caixa que m’hagués tocat, pels que som a casa, difícilment hagués allargat per tota una setmana. Felicito a tots els ciutadans que fan possible aquestes iniciatives, sense ells avui el problema seria molt més greu, però l’alimentació dels ciutadans en un context de crisi severa exigeix el lideratge públic. Avui cal fer dues coses: un estudi més acurat per detectar els nens que necessiten ajut per a la seva completa alimentació, i articular un pla, amb escoles, serveis socials i entitats dedicades a la infància, que garanteixi els tres àpats a tothom i durant tot l’any. Cal fer-ho però cal fer-ho ja!

En relació a l’habitatge, una altra política indispensable en una ciutat on continuen els desnonaments, també passa el mateix. L’Ajuntament anuncia fa pocs dies un pla de construcció de 1.000 habitatges destinats al lloguer social. La construcció de pisos de protecció, orientats a la venda o al lloguer, ha estat la manera clàssica de intervenir des del sector públic en el mercat per tal de garantir el dret a l’habitatge a tots els estrats socials. S’ha de continuar fent, però avui, esclatada la bombolla immobiliària, el problema és com garantir un habitatge a persones amb rendes per sota el llindar de la pobresa i, sobretot, com evitar que siguin expulsades del seu pis, en una ciutat, cal recordar-ho, on hi ha 20 desnonaments diaris. Amb un estoc de pisos buits a Barcelona, molts d’ells propietat de les grans entitats financeres, potser caldria repensar les polítiques d’habitatge en una situació d’urgència com l’actual. Sembla fàcil imaginar que es poden obtenir pisos socials adquirint-los directament als bancs, que enlloc de finançar l’habitatge social a qui no pot pagar un lloguer a preu de mercat, potser seria més convenient incrementar els ajuts al lloguer per tal d’evitar que les famílies siguin expulsades de casa seva. És positiu un parc públic d’habitatge social però la situació actual requereix estratègies diferents i més efectives que, una vegada més, acabant fiar-ho tot a la nova construcció.

Fa pocs dies, un veí de Ciutat Meridiana –rebatejada per molts, Villa Deshaucios– m’explicava, sorprès, que sovint passa que s’expulsa una família del pis per no pagar el lloguer o la hipoteca. Un cop l’habitatge queda buit, ja que és impossible de col·locar en el mercat, acaba sent ocupat al cap de poques setmanes per nous inquilins de manera irregular. Drama personal on ningú hi guanya; sembla fàcil imaginar que seria millor per a tots un ajut al lloguer o a la hipoteca que evités el primer desnonament, que no pas re-allotjar-los en un pis protegit. A noves necessitats calen noves polítiques que resolguin el present, tant per alleugerir el patiment d’una crisi que genera pobresa a gran velocitat, com per evitar mals i costos majors de futur.

I finalment, és del tot injustificable, especialment a Barcelona, que les actuacions per lluitar contra la desigualtat serveixin d’excusa per privatitzar serveis públics, o vendre’s actius importants de la ciutat. L’operació de posar sota control privat 15 aparcaments públics del centre de Barcelona, i 11 que avui estan concessionats a Saba però que en pocs anys tornarien a ser de titularitat pública, és un mal negoci per l’Ajuntament. Per vendre actius cal que es donin dos requisits: que no estigui en joc l’interès públic o que sigui indispensable per la mala salut financera de la institució. En aquest cas no es dóna cap de les dues raons: la gestió pública dels aparcaments és un instrument indispensable per a les polítiques de mobilitat a la ciutat. D’altra banda, les finances municipals estan prou sanejades com per que no calgui prescindir d’un serveis que, avui per avui, generen 13M€ anuals a l’Ajuntament.

Al govern Trias el mou una doble motivació: la primera, de caràcter ideològic: tot allò que pugui fer un privat que no ho faci l’estat; la segona, per mirar de compensar el deute del govern amic que amenaça per emportar-se per davant la bona salut econòmica del consistori. I el que és pitjor: enlloc d’atrevir-se a explicar-ho d’aquesta manera ho embolcalla amb una sèrie de promocions d’habitatge social que, per cert, la majoria ja estaven dibuixades pel govern anterior, i que és possible assumir-les amb els recursos municipals. Cada vegada és mes evident que al govern de CiU el mou molt més l’interès d’uns pocs, que el benestar dels barcelonins.

Mines al Plenari

Publicat el per

Malauradament, el camp de les promeses electorals acostuma a amagar, sota plecs verdosos i bucòlics, mines mortíferes. Una de les raons que han contribuït a l’actual desafecció política és conseqüència del detonar periòdic d’alguna d’aquestes mines. El pas del temps i l’haver jugat a donar el titular fàcil per sortir a la foto pensant només en el curt termini fa que el polític oblidi que n’ha deixat enterrades, es confiï i acabi trepitjant-ne alguna. Ja fa dies, mesos, que en l’ecosistema municipal ressonen les detonacions que surten d’una de les mines en què s’ha acabat convertint una de les promeses electorals de Xavier Trias: si ell era alcalde, ens repetia oposició estant, es comprometia a respectar i aplicar allò que aprovés el Plenari Municipal. No fer-ho equivaldria, deia, “a tenir una actitud poc democràtica i prepotent”.

Una de les coses que han quedat més acreditades a Barcelona, ara que ja han passat dos anys de mandat conservador, és que Trias no pensa complir amb aquesta promesa. És un fet inqüestionable i plenari rere plenari ell mateix va omplint el cistell de les proposicions aprovades però incomplertes. El darrer exemple, la darrera proposició que va acabar en aquest vergonyós cistell, és la mesura que vaig presentar al Plenari de maig que obliga a l’Ajuntament a crear una comissió de seguiment del deute que la Generalitat té amb la ciutat, presidida per l’alcalde i amb representació de tots els grups. Els quatre grups de l’oposició, 27 dels 41 regidors del Plenari, vàrem aprovar-la. Les raons per votar-la? La necessitat de conèixer quin és realment el deute, perquè existeixen varies xifres, i posar el Govern municipal sota control perquè, senzillament, ja no ens fiem de la seva gestió.

La resposta de l’alcalde davant aquesta inqüestionable majoria va ser no acceptar la creació d’aquesta comissió. Insisteixo: una demanda que feien 27 dels 41 regidors,  una proporció, sens dubte, que dóna idea de la seva soledat política. Aquest veto topa, entre d’altres coses, contra l’hemeroteca. “L’Alcalde”, deia Trias el passat mandat, “ho és de tots i quan hi ha una majoria és ell qui s’hi ha de posar al davant. Les majories s’han de respectar sinó la credibilitat del plenari es veu qüestionada”.

Davant del silenci de l’alcalde, que de nou va optar per seguir el debat en petrificada absència, l’única defensa del Govern municipal va fer-la Sònia Recasens, qui va acusar-nos, a tots els grups, de fer demagògia i de mentir; de fer joc curt i partidista, i de parlar sense coneixement de causa. ¿Algú pot arribar a pensar que un deute que creix a raó de 18M€ al mes no posa en perill les finances municipals? Pel Govern, no n’hi ha, de perill.

Incomplidor, subordinat i mut. Ens mereixem un alcalde així els barcelonins?

 

 

Les dues barcelones

Publicat el per

Ens equivocaríem si adjudiquéssim a la crisi tot allò que està passant a la ciutat. Hi ha fenòmens socials i econòmics que havien començat abans però el creixement actuava com una mena de vel que els feia invisibles. La desigualtat creixia des dels inicis d’aquest segle i, alhora, s’iniciava un procés cap a la ciutat bifront, en paraules de Françoise Choay. Bifront significa que enlloc de l’estratificació social clàssica de les societats industrials, el denominat post-capitalisme amb predomini de l’activitat financera, tendeix a generar societats duals: uns segueixen gaudint de la vitalitat urbana, dels serveis i de les oportunitats d’un context dinàmic i vibrant, mentre d’altres malviuen en un entorn hostil que es mostra incapaç d’oferir oportunitats ni de garantir els drets bàsics de ciutadania.

La crisi ha enretirat el vel i ha disparat la desigualtat. Barcelona, que com tantes ciutats europees havia ofert progrés social als seus ciutadans, comença a trencar-se. I potser el més nou és que el risc de quedar-se fora afecta ja quasi tots els estrats de la societat. Molts comencem a tenir en el nostre entorn persones aturades, o que els ha anat malament el seu negoci, o professionals liberals amb caigudes espectaculars en els seus ingressos. Està clar que les classes més populars tenen més risc que altres, però hi ha pocs sectors immunes, sobretot si es té en compte el sobreendeutament privat que ha atrapat a moltíssims ciutadans. L’activitat econòmica també té un comportament dual. Tots els sectors que s’han internacionalitzat o es beneficien del turisme tenen, encara, oportunitats de creixement. Per això, alguns indicadors de Barcelona continuen sent positius: funcionament de l’aeroport, l’activitat de fires i congressos, el turisme, les exportacions, el port. En canvi, tota l’activitat econòmica de matriu local ho passa cada vegada pitjor: comerç de proximitat, tots els serveis relacionats amb l’administració pública, despatxos professionals, o la petita i mitjana indústria.

La qüestió, per tant, no és només sortir de la crisi sinó com evitar que el preu sigui la consolidació d’una societat fracturada. En termes urbans el preu és massa alt, i Barcelona, inventora de l’urbanisme modern i igualitari de Cerdà, no s’ho pot permetre. La transformació urbana de les darreres tres dècades ha convertit Barcelona en una ciutat global, admirada arreu, i enormement atractiva per a molts. El preu de l’èxit no pot ser una ciutat esquinçada que condemna a malviure a molts barcelonins.

És urgent escapar de l’austeritat extrema que ens condemna a la recessió, però també cal repensar on s’ha de prioritzar la despesa pública per tal de contrarestar les dinàmiques que afavoreixen la consolidació de la desigualtat. Apunto tres àmbits del tot prioritaris. El primer són els barris més castigats per la crisi: les flames d’Estocolm a la Suècia del benestar haurien de ser un avís que fes concentrar esforços en les àrees més castigades per la crisi, a través de plans integrals que oferissin sortides tangibles a un present massa negre. El Nou Barris cabrejada enlloc de veure’l com a enemic se l’hauria de veure com el núvol que avisa abans de la tempesta. El segon àmbit és adaptar els serveis socials a una situació d’emergència, prioritzant el suport a les despeses d’habitatge i energia, i actuant sobre la infància amb absoluta prioritat. No podem quedar tranquils pensant que les beques menjador garanteixen un àpat a totes les criatures, ni contemplar com creixen els habitatges que renuncien a la calefacció o, fins i tot, a la energia elèctrica. El tercer àmbit és l’educació, el principal instrument per garantir que la desigualtat no es consolidi a mig i llarg termini. I avui cal destacar que el retrocés de la qualitat educativa fruit de les retallades, afecta molt més al sistema públic que a l’escola concertada. Una educació de dues velocitats fixa la ciutat dual. Barcelona, capital de la renovació pedagògica durant dècades, no es pot permetre un sistema educatiu que consolida la desigualtat enlloc de ser l’instrument per superar-la.

Ens cal generar riquesa però mirant d’evitar estratègies que poden enlluernar a primer cop d’ull, però que tendeixen a generar més desigualtat i es carreguen la qualitat urbana de la ciutat. Liberalitzar la construcció d’hotels a Ciutat Vella, aprovar una marina de luxe carregant-se el Port Vell o somniar amb illes artificials no ajudarà a recosir les ferides de la ciutat sinó que agreujarà la malaltia. Millorar la competitivitat de la nostra economia té tres camins possibles: la inversió en recerca i desenvolupament, avui en caiguda lliure; la rebaixa salarial, o el malson del pelotazo, que ja sabem on ens porta. Amb aquest panorama, cada vegada sembla més convenient una aposta decidida per una economia que trobi la manera de generar, alhora, capital de les dues menes: econòmic i social. No hauríem d’oblidar que la crisi afecta per igual a tots dos, i ambdós són necessaris per continuar anomenant ciutat a l’espai urbà.

Entretant, preocupa la desorientació d’un alcalde incapaç de llençar una sola idea per actuar sobre una ciutat que es desmembra. Dos anys després d’arribar al govern, encara se l’espera.

Una ciutat que busca alcalde

Publicat el per

Ara fa dos anys, amb un marge estret, CiU guanyava les eleccions municipals a Barcelona i desplaçava als governs d’esquerres que havien governat la ciutat, liderats pel PSC, durant més de tres dècades. A la ciutat s’havia instal·lat la sensació que el model Barcelona, artífex de la transformació olímpica, s’havia anat esgotant i tocava buscar-li relleu i Trias, que ja portava vuit anys a la oposició municipal, va aconseguir fer-se amb la vara d’alcalde. Dos anys després, la sensació és que s’han frustrat les expectatives de canvi i que l’alcalde no ha aconseguit consolidar la seva posició ni el seu lideratge al capdavant de la ciutat. Més enllà dels errors, dels acords vergonyants amb el PP o de l’increment del deute de la Generalitat fins a xifres inconcebibles, la figura de l’alcalde ha anat esvaint-se fins a desaparèixer qualsevol mena d’energia o proposta política d’un cert relleu. De fet, hi ha un gest inicial que, llegit avui, pot explicar moltes coses: al prendre possessió del càrrec, Trias va decidir no presidir els plens municipals i quedar-se al mateix escó que havia ocupat com a cap de la oposició. Una manera subtil d’indicar que la seva aportació ja estava feta –guanyar les eleccions– i que, ara, s’haurien d’arremangar els altres. Des d’aleshores hem tingut un alcalde absent, que regna però governa ben poc; que manté l’olfacte polític del gat vell però, en canvi, no aconsegueix entendre la realitat complexa de la ciutat, ni és capaç de proposar un projecte global que aprofiti l’enorme potencial de Barcelona.

Tant és així que s’ha instal·lat a la ciutat la sensació que cal trobar un nou alcalde. Barcelona necessita algú que sàpiga aprofitar tot el seu potencial, sigui capaç de liderar un nou projecte urbà adaptat al context d’una crisi salvatge de la que no en sortirem sense la força de la capital i recuperi l’energia d’una ciutat que s’està apagant. Les elits comencen a inquietar-se davant la passivitat municipal o la subordinació a la Generalitat (el regal dels 25 milions d’euros al govern de Mas ha fet molt mal), i es disparen els rumors sobre com CiU afrontarà les eleccions del 2015. Les travesses sobre qui són els regidors més ben situats es combinen amb altres noms de l’escena política catalana, entre els que destaca Duran i Lleida com a home que podria deixar Madrid per Barcelona, o Ferran Mascarell, que ja sembla el candidat etern a l’alcaldia.

Malgrat la partida principal és en clau nacional, també hi ha moviments en el tauler barceloní de l’esquerra. ERC s’ho pensa i ja fa mesos que sonen diferents noms per encapçalar les seves llistes a les properes municipals a Barcelona. A ICV, a qui li sembla possible el sorpasso al PSC, se li escapen molts vots cap a les CUP i juga amb la idea d’una gran aliança d’esquerres (a l’estil de la Siryza grega), qui sap si encapçalada per algun nom associat a les grans mobilitzacions socials. El PSC, per la seva banda, ha dibuixat el camí per triar el seu candidat: la celebració d’unes primàries obertes a tota la ciutadania. Molts comencen a sondejar suports per decidir donar el pas, es calculen temps i estratègies, s’analitzen els corrents de fons de la política catalana i, lògicament, s’observen amb detall les enquestes d’opinió. En tots els partits hi ha molt càlcul, potser massa. Val la pena, en aquest sentit, deixar apuntades tres coses: la primera és que, segons tots els sondejos, és del tot possible que l’esquerra s’imposi al 2015 a Barcelona; la segona, que per tal d’aconseguir-ho és indispensable un nou projecte de ciutat que garanteixi corregir la desigualtat social –avui absolutament disparada– i retorni als ciutadans l’esperança cap el futur, i la tercera, que l’esquerra ha d’oferir noves maneres de fer política que escurcin les distàncies entre representants i representats.

L’aventura és apassionant. Jo, sense calcular-ho gaire, ja he fet el pas de postular-me. No em mou la política en un sentit abstracte sinó l’ànim de promoure el debat al voltant de la ciutat, la disposició a parar la orella a tots els racons de Barcelona, i el gust per trobar les complicitats necessàries per construir un projecte que permeti a la ciutat tornar a aixecar el vol. En un moment o altre estic segur que les esquerres haurem de tornar a remar plegades a favor de Barcelona, especialment ara que les dinàmiques del mercat posen en perill la condició de ciutat, amenacen la cohesió social i banalitzen la vitalitat urbana. Sigui com sigui, fem-ho possible.

5 reflexions sobre l’enquesta d’avui d’El Periódico

Publicat el per

El Periódico de Catalunya publica avui dimarts, 21 de maig de 2013, una enquesta relativa a Barcelona. Diuen, i diuen bé, que les enquestes són això: enquestes. Cal extremar precaucions però apunto cinc reflexions, fetes en calent, al voltant d’uns resultats que tenen, encara, una clau molt catalana:

  1. Avui, Xavier Trias, amb aquests resultats, difícilment seria alcalde. Perd entre 2 i 3 regidors i li costaria molt sumar majoria suficient. Que el primer alcalde de CiU, dos anys després de les eleccions, vagi de baixa, mostra un fracàs indiscutible de la seva gestió.
  2. El pacte amb el PP passa factura a totes dues formacions polítiques: avui sumen 23 regidors. Segons l’enquesta, ara es quedarien entre 16 i 18. Sembla que al PP li marxen els votants cap a Ciutadans. La dreta fa aigües, arrossegada per uns governs, català i espanyol, incapaços de liderar la sortida de la crisi.
  3. L’esquerra, cada vegada més plural, guanya: entre 20 i 23 regidors. El PSC deixa de ser el pal de paller, ERC puja el que baixa CiU, ICV puja menys que la baixada del PSC, i entrarien les CUP al consistori. Tot plegat, l’esquerra és majoritària i es desplaça cap a l’esquerra.
  4. Al PSC tenim problemes. Perdem entre 4i 5 regidors, no és el resultat que desitgem. No aconseguim tornar a connectar amb sectors que sempre ens havien fet costat,  tant entre les classes populars com les mitjanes i professionals. Barcelona no aconsegueix torçar la tendència general. Les primàries, més necessàries que mai: un debat d’idees, obert a la ciutadania i amb capacitat de projectar-se, és indispensable.
  5. I la darrera: ¿si els èxits de la ciutat dels darrers trenta anys es poden atribuir a un Ajuntament encapçalat pels socialistes, amb la col·laboració indispensable d’ICV i amb la participació menys continuada  d’ERC, no és el moment de pensar que alguna mena d’aliança de les esquerres seria el més creïble que podem oferir als ciutadans? No aventuro el com, hi ha moltes fórmules possibles, però sembla que aquesta enquesta obliga a pensar-hi.

Temps convulsos que anuncien canvis. Barcelona segueix sent la realitat més potent amb la que compta el país. Amenaçada per la crisi i la desigualtat, toca reinventar el projecte que permeti sortir de l’atzucac. Si volem, podem.