Aquesta és la resposta a la pregunta que més he escoltat aquestes darreres setmanes: no, no participaré a la Via Catalana per la independència d’aquest 11 de setembre. Potser aquest post s’hauria d’acabar aquí, però com em resisteixo a pensar el món en termes binaris, m’ha semblat que havia d’explicar les raons de la meva decisió. M’estalvio, per obvi, el respecte absolut que sento per qualsevol manifestació popular que s’expressi des dels principis democràtics. Afegeixo, tanmateix, que enguany sobren raons i arguments per sortir al carrer i denunciar, entre d’altres coses, l’onada recentralitzadora d’un govern espanyol que, malgrat la majoria absoluta, fa aigües cada dia que passa.
Fa uns dies, Josep Ramoneda assenyalava que la independència és l’únic projecte polític definit en l’escenari català. Hi estic d’acord, però em sembla preocupant. La independència ha tingut la capacitat de galvanitzar a una part molt significativa de la societat però no resol, per ella mateixa, els greus riscos de la societat contemporània. En termes de desigualtat, d’articulació territorial del país, del paper de les ciutats, de projecte de progrés i sortida de la crisi, de millora de la qualitat democràtica i dels sistemes de representació… Té l’atractiu, això sí, de la ruptura, del punt i a part, de resoldre d’una tacada les incomprensions d’un Estat espanyol incapaç de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. En aquest sentit, és exigible que aquells que defensen la independència no només expliquin el procés per arribar-hi, sinó també el model de país que en resultarà. Un projecte polític d’aquesta transcendència no es pot recolzar, només, en la seva dimensió emocional.
Encara que pugui semblar contradictori amb l’expressat fins ara, el moviment independentista, que s’ha escampat per tot el país desbordant partits i institucions, té molts components positius. Així com el nacionalisme pujolista repartia carnets de bons i mals catalans -i encara els seus hereus fan el cartell més menyspreable de tot aquest procés- hi ha un independentisme popular i d’ateneu, festiu i reivindicatiu alhora, amable i sense complexos, que ha estat capaç de canalitzar molts dels malestars que avui hi ha a Catalunya. Un independentisme que ja forma part dels nous canals de participació política allunyats de partits i institucions, un bon senyal de la recuperació de l’interès per la cosa pública i, en aquest cas, amb una més que notable capacitat d’organització. La pitjor manera de enfrontar-s’hi és titllant-lo de populista i, encara pitjor, voler-lo comparar, amb equivalències, als anys trenta del segle passat. Es pot discrepar del seu objectiu final, però sense l’amplíssima mobilització iniciada amb la manifestació contra la sentència del Constitucional, fora molt difícil imaginar avui un status quo diferent per Catalunya, inclosa la proposta federal.
La reacció majoritària dels partits polítics catalans va ser l’anomenat dret a decidir, la possibilitat d’una consulta o referèndum d’autodeterminació que resolgui democràticament l’onada sobiranista que s’ha aixecat a Catalunya. No trobo cap altra sortida raonable. Més enllà de les importantíssimes raons democràtiques, una consulta ofereix l’escenari ideal per ordenar el debat i afavorir que les alternatives es presentin amb tota la seva complexitat. Uns i altres s’hauran d’esforçar per convèncer de la seva proposta. L’Estat necessàriament haurà de moure fitxa de manera clara i diàfana per tal que els partidaris del ‘no’ puguin disposar d’arguments convincents, i els partidaris de la independència puguin explicar com imaginen el dia després.
La negativa de l’Estat a contemplar aquesta possibilitat provoca l’emergència de vies alternatives però, sobretot, ha acabat accelerat la pressa. Per alguns, la negativa del govern espanyol i dels partits estatals esdevé l’oportunitat per accelerar el procés i garantir l’èxit. Fa pocs dies un destacat dirigent independentista em deia: “Si a Espanya apareix un Cameron, perdem la consulta”. En base aquesta teoria més val aprofitar la miopia de l’Estat i que es precipitin els esdeveniments el més ràpidament possible. La Via Catalana cap a la independència segueix aquesta lògica i busca, amb la seva excepcionalitat, aconseguir un gran impacte mediàtic arreu, que afavoreixi un clima internacional més favorable. Fet que jo no comparteixo, doncs un procés com aquest no pot prémer l’accelerador. Són molts, és cert, però no prou com per estalviar-se el debat assossegat i enraonat que permeti sortir-ne sense que les pèrdues siguin superiors als guanys. Per això no aniré a la Via Catalana.
A Espanya, mentre, se li acaba el temps. Algú s’hauria d’adonar que la proposta d’una consulta a Catalunya pot ajudar a revifar el propi Estat espanyol, que no sura des de l’esclat de la crisi i de la bombolla de la corrupció. Toca a Mas i Rajoy acordar-ho, però és indispensable que el PSOE es desmarqui de l’estratègia del PP i assumeixi la necessitat de la consulta. Algunes enquestes assenyalen que un 44% de l’electorat a Espanya hi està d’acord! He de creure que no hi haurà ningú a l’esquerra que els vulgui representar? L’Estat ha de veure que no li queda altra sortida que acceptar l’envit de passar per les urnes. Els perills no estan en el resultat del referèndum, sinó en continuar negant la via democràtica per resoldre la complexitat del moment polític actual, o en voler fer accelerar el procés amb itineraris de desenllaç incert.
